Fins demà!
Quan passen pocs minuts, de l'hora està alerta aquest any pel No en vinguis amb històries, avui divendres 22 d'octubre de l'any 2010. Benvinguts al No en vinguis amb històries, Manel Magí.
Digues la veritat.
No, benvinguts al No en vinguis amb històries, benvinguts.
No, és un divendres.
Ah, bueno, ja està, ja m'estàs agarrant la festa.
Ja ho sé, però és que...
Bé, ho hem de dir aquest any, aquesta setena temporada, sí, ho heu sentit bé, set temporades,
aquesta setena temporada, després de dues o tres temporades en directe, ho fem gravat.
Estem a l'estudi número 2 de Tarragona Ràdio.
És com si fos directe, no?
Benvinguts, Manel Magí. Hola, com estàs?
Estic bé i estic content d'estar amb tu a la vegada.
Sí?
Perquè això de fer programes en solitari és avorrit.
Lo mismo digo, eh? Que la setmana anterior havia estat jo sol.
Sí.
No, no, per això, per això.
No et tiris encara que jo fas programes sols, perquè si comencem a comptar...
Ui, ui, set anys i jo, això ja sembla un matrimoni.
Si comencem a comptar, crec que he fet més programes jo sol que tu.
Parlant de matrimoni, avui porto una efemèrides que parla de natures.
Després ho expliquem.
Ui, que mon ebribadi.
Doncs bé, anem per feina.
Programa número 20... No, programa número 4 de la setena temporada.
No em vinguis amb històries. Benvinguts. Anem per feina.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Aquesta setmana iniciem el programa, com és habitual, amb una efemèride.
Dos, dos, dos.
Amb dos efemèrides.
La primera caiguda del cel i la segona, doncs bé, ja la sabreu.
Extraoficial.
Sorpresa, sorpresa.
Després, un monogràfic, que avui tindrem una primera part d'aquest monogràfic,
d'aquesta trilogia de monogràfic.
Avui parlarem del context històric,
de l'aparició d'un dels fenòmens musicals més importants de la història.
No parlem de Rafael, tampoc de les Spice Girls.
Parlem d'Elvis Presley.
També hem dit una trilogia, s'ha dit tres programes, tres monogràfics.
Després, avui fa 100 anys, curiositats i notícies.
I crec que no em deixeu res, no, Benel?
No, i no dona per més, tampoc.
No, i no dona per més.
30 minuts donen per molt poc.
Anem per feina.
Avui tenim dos efemèrides, l'oficial i l'extraoficial.
Per quina comencem?
Per cert, avui estic molt treballador.
He dit quatre vegades, anem per feina.
Sí?
Sí, jo sóc el que em vaig comptant.
Vinga, anem per feina.
Vale.
L'oficial primer?
L'oficial, sí.
Vale, vinga, 22 d'octubre, perquè avui és 22 d'octubre.
Clar, sí.
De 1797.
Aquí, a Sant Ander.
Molt bé.
Sí, m'agrada.
Sí.
Què va passar el 27 d'octubre de l'any 1797?
No, 22.
22, perdó.
És que me descoloco.
Fa 213 anys, si no m'equivoco.
Doncs que va haver-hi, o va tindre lloc, el primer vol en paracaigudes.
Oh.
Almenys, el primer registrat.
Amb èxit?
Amb èxit, sí.
Ah, vale.
Llavors va ser el primer vol amb èxit registrat.
No sabem si van haver-hi intents frustrats abans.
I tant, i tant.
I saps on va ser?
A París.
A París.
El convuls París dels anys posteriors a la Revolució Francesa.
Oh, la la.
On un senyor, Andrés Jacques Garnerin, que possiblement en francès se pronunciaria Garné Gó.
Sí.
Però ho deixarem aquí perquè no en tinc gaire idea de francès.
Però has parlat de la Revolució Francesa?
O sigui, havien passat gairebé 10 anys.
M'havien passat 9, 8 anys.
8 anys.
Són els anys posteriors, no?
Val, val.
És que jo anava a fer la broma.
Potser fugia per no perdre el cap, però no, era l'any 1797.
Sí, ja estàvem en plena directòria.
A este senyor Garnerin se li va ocorrir llançar-se des de un globus.
I com ho va fer-ho?
Doncs en un paracaigudes.
Ell tenia un globus d'hidrogen, va pujar a uns 350 metres i es va llançar al parc Monçó de la capital francesa.
Aquell primer paracaigudes no era com els que hi ha avui en dia, era una mica més rudimentari.
I estava fet de seda amb un pal al mig de reforç.
Imagineu-vos com un enorme paraigües reforçat.
I a l'extrem del pal, diguéssim, penjant a la part de baix, una cistella on anava el paracaigudista.
Aquells primers vols en paracaigudes eren molt inestables,
ja que, degut a que el paracaigudes no tenia orificis,
l'aire acumulat havia de sortir per un costat i per l'altre, i això ho feia oscil·lar perillosament.
Garnerin va efectuar molts salts.
Un d'ells sembla ser que a gairebé 2.500 metres d'alçada, sobre Londres.
I com a nota curiosa, dir-vos que la seva dona, Genevieve Labroset, va ser la primera dona paracaigudista.
Va saltar un any després, l'any 1798.
I pocs anys després, l'any 1804, l'astrònom Jerome Lalanne,
que havia estat testimoni dels salts de Garnerin,
li va arreglar una miqueta l'invent, ideant unes obertures a la paracaigudes,
fet que el va fer molt més estable.
Vinga, fiquem-nos tendres.
Segona efemèride.
Jordi.
Digues, sorprèn-me.
Avui és 22 d'octubre de l'any 2010.
Sí, i?
Avui fa 20 anys...
Avui, petonets.
Avui fa 20 anys que el senyor Jordi i jo mos coneixem.
Ah, sí?
Sí.
I com ho saps, tu i jo?
Perquè el 22 d'octubre de l'any 1990, tu i jo vam començar a fer primer d'història.
Ah, sí?
Sí.
I diràs, quina memòria tens?
Sí, quina memòria tens?
Doncs me'n recordo perquè una setmana abans jo em vaig traure el carnet de conduir.
Ah, pensava que era imborrable conèixer-me a mi, dió.
No, que va.
No.
És pel carnet que ho tinc marcat allà.
Sobre el 15 d'octubre...
15 d'octubre, que era un dilluns, jo em vaig traure el carnet de conduir.
I el 22 d'octubre de l'any 1990, avui, fa 20 anys, vam començar a fer geografia i història.
Han passat 20 anys, eh?
Saps com ho diu això?
Sí, que hem guanyat amb canes, amb edat, amb dolors, lumbars...
Sí, sí, Jordi també està malament.
Sí, sí, estem tots fatal.
Però bé, dins de tot això, les coses han anat prou bé, no?
I tant, no ens podem queixar.
Bé, jo no.
Jo tampoc.
Només canviaria el meu programa, el meu company de programa, però bé, no ho vols que li faci.
Pots dir que algú ho podria fer.
No, segurament no.
És el que hi ha.
Molt bé, deixa'm les abraçades de teletubi per més tard.
Anem per feina també.
Oh, vuitena vegada.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
El moviment de les ales d'una papallona, en un moment donat, en un lloc precís, pot provocar, doncs...
Un canvi a l'altra part del món.
Sí, un canvi a l'altra part del món.
Doncs això és el que va passar aproximadament l'any, els 50, amb l'aparició de...
Bé, quan a un jove de Memphis se li va ocórrer entrar en un estudi de gravació i enregistrar una cançó.
Saps si d'aquí parlem?
Elvis Presley.
Elvis Presley.
Molt bé.
Tomorrow night
Will you...
Durant tres monogràfis seguits, és a dir, bona part d'aquest mes d'octubre,
o el que queda el mes d'octubre i principis de novembre,
tractarem aspectes de la vida i del context històric d'Elvis Presley.
Avui toca el context històric.
En l'època en què va néixer Elvis no era difícil ser un noi pobre, però a més a més ell sembla ser que tenia tots els números per convertir-se en un infant empobrit, de família pobra.
Després del crac del 29, la solidaritat encara estava ressentida per aquest sotrac econòmic i l'any 1934 es trobava en el centre de la Gran Depressió.
Poca gent tenia feina i molts en res que emportar-se a la boca. No sé si això ens sonarà una mica avui en dia.
Només que en aquell moment no es va sortir el rescat dels bancs de la mateixa manera que avui en dia.
Al igual que el valor de les accions, els preus dels productes agrícoles havien caigut en picat per l'excés d'existències,
però ningú podia comprar res, ja que tot el món havia perdut els seus diners, els seus estalvis, després de la caiguda de la borsa.
La crisi va ser especialment dura en els estats del sur dels Estats Units,
on l'economia estava profundament lligada al sector primari, bàsicament a l'agricultura.
Tupelo, a Mississippi, el poble que va veure néixer a Elvis, es trobava en l'ull de l'huracà.
Un historiador local escrivia l'any 1946 el següent.
Tupelo Est havia tingut fama de ser un poble extremadament dur.
Alguns ciutadans dubten que fos pitjor que altres poblacions petites,
però altres el defineixen com el poble més inhòspit del nord del Mississippi.
al seu barri de prostitució l'anomenaven Ghost Hollow,
és a dir, el podríem traduir com el niu de gansos.
Cap a l'any 1940 es tenia constància, com a mínim,
de nou contrabandistes de reputació nacional,
és a dir, que els coneixien a tots els Estats Units.
Contrabandistes d'aquesta població, de Tupelo.
Tupelo?
Sí, Tupelo.
No el teu cabell, Tupelo.
El de l'Elvis.
Sí, sí.
D'aquí ve lo del Tupé?
No, no, no, Manel.
Prou, sisplau, prou.
El jove matrimoni Presley no sabia què fer per sortir endavant,
en plena gran depressió,
i com altres tants es va refugiar en la religió en busca d'esperança.
Va ser a l'església on Elvis va prendre contacte amb la música.
Quan Elvis només era un nen, va aproximadament uns dos anys,
doncs la seva mare recorda, en diferents biografies de l'artista,
que a l'església Elvis baixava de la seva faldilla,
es ficava a córrer pels passadissos i pujava a la tribuna
i allà es quedava mirant el cor mentre cantava
i, sense saber la lletra, Elvis intentava anar seguint la melodia
i també intentant imitar.
Això ho recordava la mare d'Elvis, Gladys.
Així, els càntics de gospel i la música folk
que escoltaven els baix i festes del sur
es van convertir en les primeres influències musicals.
També el blues, que més tard arribaria a la seva habitació cada nit,
ja que Memphis, des dels tugoris del barri de color.
Va ser precisament la música negra
la que es va encarregar d'introduir un punt de ruptura i revolució
en el món d'Elvis.
És a dir, Elvis li deu molt a la música negra,
al blues, al gospel, a les work songs, etcètera, etcètera.
I els negres segurament no li deuen tant a Elvis.
Crec recordar que hi havia un grup que es deia Living Color
als finals dels 80, que deien Elvis is dead
i la lletra, si no recordem la ment, defensava això,
que Elvis s'ha abagut molt de les nostres arrels
però nosaltres no devem res a Elvis.
tot aquest conglomerat de blues, gospel, monocontri, work songs, etcètera, etcètera,
va ser el que va veure néixer la música rock ja als anys 50.
Fins aleshores, moltes coses havien succeït als Estats Units.
L'any 1939, el país s'havia alineat amb el bàndol dels aliats a la Segona Guerra Mundial,
que es va prolongar fins a l'any 1945.
Harry Truman havia llançat sobre Japó la bomba atòmica,
provocant més de 130.000 morts a les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki.
Les tropes nord-americanes dominaven una de les quatre àrees d'influència
en què els aliats s'havien dividit a la màn i al govern
havia declarat la Guerra Freda a la Unió Soviètica,
o la Unió Soviètica havia declarat la Guerra Freda als Estats Units.
Amb una Europa destrossada per la guerra,
els Estats Units s'havien convertit en la primera potència mundial.
El sistema capitalista i la creixent capacitat adquisitiva de la població
l'havien convertit en una màquina de fer diners i de prosperitat,
que sembla que s'ha vist trencada fa poc menys d'una dècada.
L'any 1945, tres quartes parts del capital invertit en el món
i dos terços de la capacitat industrial
pertanyien als Estats Units.
A més a més, l'època d'abonança econòmica
i la situació de treball ple fomentaven el consum de nous productes.
La televisió en blanc i negre
començava també a ocupar el seu lloc a les cases,
deixant enrere la ràdio,
però amb un peç encara molt important de la ràdio.
I amb ella també arribava la publicitat.
Els productes brillaven a la pantalla
i s'incretaven els desitjos i les modes.
Tot això ho sona?
Desitjos, modes, televisió,
modes d'un dia per un altre, etcètera, etcètera.
Les princeses del poble, etcètera, etcètera.
Tots volien un cotxe,
com el model de l'anunci.
Inclús Elvis, que quan va firmar el seu primer contracte
no va trigar massa a comprar-se un Cadillac.
L'ús de l'automòbil ja s'havia generalitzat
i la construcció de vivendes sobre els públiques
i centres comercials vivia el seu gran moment.
L'inversió pública semblava que era una de les sortides
de la gran depressió i del Crac del 29.
Però alguna cosa començava a coure en aquesta societat dels anys 50
on no totes les coses eren com semblaven.
Enfront de les dones perfectes,
que eren mares,
eren esposes,
que feien pastissos molt bons
i que tenien contents els seus estimats marits triomfadors
i sempre molt descents,
hi havia alguna altra realitat.
Tot això amagat en un conservadurisme polític i social imperant.
Les dones tenien els ulls tapats
i en societat era preferible ignorar-les,
caia la seva veu i com si no hi fossin.
Aquesta actitud no podia durar.
L'estat del benestar havia arribat però no per a tothom.
Les dones eren els grups exclosos,
exclosos també els negres dels Estats Units,
estaven exclosos de l'estat del benestar
i ambos grups no havien vist reconeguda en les seves llibertats.
L'emarginació social no feia més que incrementar-se
i la segregació racial encara es trobava com una cosa natural.
La societat només reconeixia els deures de les minories,
però no els seus drets.
És a dir, tant els negres com les dones
constituïen una part important de la força productiva,
però estaven considerats com ciutadans de segona categoria
i eren combinats a prescindir de certes llibertats fonamentals.
Tot això, malgrat que l'any 1948
s'havia firmat la declaració dels drets humans.
Per una altra banda, l'inici de la Guerra Freda,
el món bipolar, un món dividit entre els Estats Units
i la Unió Soviètica,
havia desembocat a una histèria anticomunista
que va arribar a les seves cotes més altes amb el macartisme.
Continuant la seva feina,
iniciada l'any 1938 pel Comitè d'Activitats Nordamericanes,
el senador Joseph McCarthy es va encarregar
d'eliminar el Partit Comunista dels Estats Units
i empresonar tot aquell que mantingués
idees afins a un govern d'esquerres.
Molts intel·lectuals i artistes van ser perseguits.
A Hollywood, per exemple,
un bon nombre d'actors, directors i guionistes
van ser separats de la seva professió
i també va ocórrer el mateix amb altres gremis,
com per exemple el periodisme.
Una notícia del New York Times l'any 1956 deia
no contractarem a cap membre del Partit Comunista
a les seccions de notícies auditorials,
ja que no confiem en la seva habilitat
per informar de les notícies subjectivament
o comentar-les honestament.
Aquesta histèria anticomunista,
aquesta histèria en plena Guerra Freda,
va arribar al seu punt culminant
amb la condemna mort a la silla elèctrica
del matrimoni d'Ethel i Julius Rosenberg.
Els dos se'ls va acusar de passar informació
a la Unió Soviètica sobre la fabricació de la bomba atòmica,
però al judici el principal testimoni era un home
que ja havia comès perjuri en diferents ocasions.
L'execució va donar un nou impuls al moviment pels drets civils
que per aquell moment començava a fer-se sentir.
Amb aquesta nova veu i amb un moviment pèlvic
considerat indecent pels més moralistes,
va aparèixer la figura d'Alvis Presley.
Trencava amb una escena musical
bastant ensucrada pels anys 50.
Enfront dels immaculats smockings de Frank Sinatra
i el look lady de Doris Day,
Alvis arribava o va arribar
disposat a trencar tot enorme.
Jaquetes en roses, sabates blanques,
toper, els ulls pintats
i un ritme sensual i esbojarrat
que res s'assemblava
a les habituals balades que sonaven a les zones radiofòniques.
Era l'esclat del roc,
fi de la imatge imposada
i la pèrdua de l'artificialitat
de les bones maneres,
de les bones famílies nord-americanes
que s'havien mantingut
durant les dècades o les tres dècades anteriors.
A partir d'aquí moment,
els fills i filles de la nova generació
van veiar esbojarrats
i inclús van perdre el control pels seus ídols.
Amb la superació de les normes de comportament
inculcades a través dels discursos a les esglésies,
dels sermons, dels discursos
i inclús de pel·lícules
que podríem encasillar dins d'un gènere
que algú ha dit d'higiene mental,
s'obria una nova porta
a la lluita pels drets civils
i les llibertats individuals.
Una nova revolució musical i també social
qüestionava tots els rols
i tots els tabús.
I això es pot reflectir molt bé
amb les paraules
de la desapareguda escriptora nord-americana
Susan Sontag,
que va dir
Elvis i Chuck Berry
van fer que abandonés el meu marit
i m'oblidés del món acadèmic.
El rock va ensenyar a la gent
que es podien prendre decisions
al marge, alternatives,
decisions no estereotipades.
La propera setmana, més,
però això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Les notícies de fa 100 anys a Tarragona
per sort eren...
Bueno, anava a dir per sort.
A Tarragona sí,
eren una mica millors
de les que hem tingut esta setmana.
Molt tràgiques, per desgràcia.
I és que, certament,
a vegades el gènere humà
no para de sorprendre-nos
en les barbaritats
que és capaç de cometre.
En fi, veurem també
que no tot eren notícies bones
fa 100 anys,
però bé, no de la magnitud
que hem tingut esta setmana
aquí a Tarragona.
En fi, recordem notícies
de fa, justament,
avui fa 100 anys,
per tant, del dia 22 d'octubre
de l'any 1910,
extretes del Diario de Tarragona.
Anem per la primera.
Diu el següent.
La Sociedat Filarmònica de Tarragona
en l'organització del Gran Concerto
que se celebrarà
en el Teatro Principal
de esta ciudad
el próximo sábado,
día 29,
a cargo de la Orquesta Sinfónica
de Barcelona
y del Orfeo Tarragoni,
dirigidos por el afamado
maestro Lamote de Griñón,
ha circulado un aviso
entre sus asociados
participándoles
que las localidades
para el concierto
se pondrán a la venta pública
pasado mañana lunes,
pudiendo adquirirlas
con derecho de preferencia
a los asociados
hasta dicho día,
siéndoles de abono
el importe
de la mensualidad
corriente
sobre el total precio
de las localidades
que adquieren.
Los señores socios
que deseen
uno o más palcos
deben pedirlos
y se sortearán
a las 10 de la noche
de mañana domingo
en las oficinas sociales
situadas
en el segundo piso
del Patronato del Obrero,
adquiriendo
los que les quepan
en suerte
sin distinción
entre plateas
y principales.
Los precios fijados
para este gran concierto
son palcos
con 5 entradas
35 pesetas
que para la época
era una buena fortuna.
Butacas
4
Lunetas circulares
2 pesetas y media
Asientos fijos
2 pesetas
Entrada general
1 peseta
El impuesto del timbre
a cargo del público
Las localidades
pueden encargarse
a los reputados
establecimientos de música
de los señores
J.A. y N.E.
y viuda
de A. y Cart
y por escrito
a don Salvador Ventosa
secretario
de la Filarmónica
calle de San Francisco
número 14 I
Ruega
la Junta de Filarmónica
a los asociados
se den por enterados
del aviso
que publicamos
por si alguno
no lo hubiese recibido
y asistan los interesados
al sorteo de palcos
que se celebrará
a la hora
y en el local
antes dichos
Así que
un concert
de la Orquesta Sinfónica
de Barcelona
y del Orfeo Tarragoni
al Teatro Principal
de la Ciudad
Y una otra noticia
també
Déu-n'hi-do
de sucesos
trista
Si fa
una setmana
aproximadament
que van
va haver aquella gran notícia
dels miners
de Chile
que els havien
aconseguit
rescatar
doncs fa sentència
a veure
un cas
similar
malgrat
les diferències
però que no va acabar
tan bé
Diu-en la Carolina
moltíssima
Varios individuos que se hallaban cazando en una deesa
oyeron un quejido en un pozo próximo.
Sacaron al obrero Juan Montañés,
que cayó a la noche del 30 de septiembre,
permaneciendo 19 días sin comer.
Momentos después de extraerle, falleció.
O sigui, també Déu n'hi do,
el cas d'aquest senyor.
19 dies al fons del Pou
i al final ja el van traure segurament als últims moments,
perquè va morir poc després.
Eren Notícies de Tarragona de fa 60 anys.
I ja m'olvidava una cosa, és que...
Tenim patrocinador.
Sí, sí, sí.
A més, vosaltres esteu gravats, però jo sé que aquí en directe.
Per mi és dia 22.
Jo no sé a vosaltres, però...
És que jo estos trastorns temporals m'afecten...
Perquè nosaltres viatgem amb el temps.
Clar, clar.
Jo estic aquí, sí, en directe, aquí, esperant-vos.
Jo vinc especialment el divendres a la nit
per estar aquí a fer això.
Ah, perfecte.
Tot això està gravat.
Sí?
A través del temps.
Veiem-ho meu?
Sí.
Tenim un patrocinador potentil avui.
Sí, bé, bé, bé.
Una emulsió.
També recordem...
És que si esteu una miqueta baixos de moral,
jo crec que això és...
És dinamita pura, eh?
El que tens baixa?
La moral.
La moral.
La moral.
Que hi ha algunes vegades que serà així com desanimat.
Sí.
Ai, que angoixa.
Jordi, sempre on anem?
Tranquil, que fa 100 anys la Viagra encara no s'havia aplicat.
Mira, encara no estava, encara no estava.
Digues, va...
Això podia servir.
A lo millor funcionar.
Ara ho dirà, ho dirà, ho dirà.
Vinga.
Emulsión Scott.
El que pide emulsión Scott, vaya con cuidado
y no acepte una emulsión que no sea la de Scott.
Ninguna otra emulsión da los resultados que ha dado la de Scott,
pues ninguna de ellas contiene los ingredientes activos y puros
que son los únicos que pueden curar.
La de Scott sí que los tiene y de ahí que cura siempre.
Una muestra gratis le será enviada por Don Carlos Matés,
calle de Valencia 333, Barcelona,
a cambio de 75 céntimos en sellos para el franqueo.
Emulsión Scott patrocina al No envinguis a mi historias.
No envinguis a mi historias.
Curiositats.
És que em dóna per riure, perquè la Sílvia ens va manant.
No, no, no, que tinc prepa de pensar de l'entrada.
Com que no m'atabalis, no m'atabalis.
No, deixa'm atabalar-te, no, perquè...
No, Mané, el que fa 20 anys que ens coneixem i som molts anys.
Te vull fer una reflexió.
No, em nego.
Deixa'm fer-te la reflexió ara.
Una reflexió, i l'has de fer ara, en aquesta secció.
Ja ho sé que estic malament de les lumbars,
però la reflexió te la faré igualment.
És que això sembla a les xiques d'oro, ja.
Digues.
Per què quan estem tu i jo junts fent un programa us falta temps
i quan estem sols m'on sobre per totes parts?
És curiós, no?
Jordi, mos necessitem l'un a l'altre.
No ho sé.
Molt bé, a veure, per 5 cèntims, icones del segle XX.
Començo jo, Elvis Presley.
Marilyn Monroe.
Gandhi.
John Lennon.
Vale, i així podríem seguir...
No, no, jo en sé més.
Sí, bueno, icones positives, icones positives del segle XX.
Kennedy, bueno, potser el Castro potser no estaria d'acord.
Però bé, és indiferent.
També hi ha una icona que és de color groc i té una boca.
Qui és?
Hello Kitty no és groga.
Home, no.
No ha agafat la malària, encara.
Groga i una boca, icona del segle XX.
Sí.
El Comic Cocos?
Molt bé, el Pac-Man.
I és que 293.822 màquines venudes
han convertit a Pac-Man en un nou record Guinness,
com el videojoc més comprat de la història.
El seu èxit va donar la volta al món
transformant el petit cercle groc amb boca
en un dels símbols amb una de les icones
més conegudes del segle XX.
També seria l'Smile, no?
Aquella cara, amb somriure.
El 10 d'octubre de l'any 1979,
el dissenyador japonès Toru Iwatani
veia com la seva obra sortia al mercat
de la mà de la companyia Namco.
El seu nom original no era Pac-Man,
era Pac-Man,
que no vol dir...
Comic Cocos.
L'home Paco, no, no.
Que procedia de la onomatopeia japonesa Paco,
és a dir, el soroll d'obrir i tancar la boca.
No sé si ho fan així els japonesos.
Els japonesos són una mica estranys, eh?
Pac-Man.
Pac-Man.
D'acord? No ho sé.
En japonès Paco vol dir obrir la boca.
Sí.
Obrir i tancar la boca.
I també Paco va ser un senyor molt dolent que va estar aquí a Espanya.
També que obria la boca també per dir...
Sí, que obria la boca massa.
Fusilau, sí.
Més tard,
el nom del videojoc,
el Pac-Man,
s'ha adaptat al mercat nord-amèricà
com Puc-Man.
Però la distribuïdora del moment
el va batejar definitivament
amb el nom pel qual s'ha donat a conèixer
a nivell mundial,
Pac-Man.
Què vol dir, Pac-Man?
Pac-Man.
Doncs Pac-Man vol dir Pac-Man.
I ja està.
I punto pelota.
A veure, Pac-Man deu ser l'hombre Pac, no?
Clar, sí, és possible.
Després d'anys i anys,
és a dir,
i molts anys,
i per molts anys,
de l'any 1979 fins avui en dia,
és a dir...
31 anys.
31 anys.
Aquest videojoc,
el Pac-Man,
ha tingut molt d'èxit,
inclús s'ha sabut adaptar
a les noves generacions de cònsules,
o com li vulguis dir,
inclús ja per l'avui,
per dir alguna cosa.
Que curiosa, eh?
Déu-n'hi-doi,
això que és una cosa molt tonta
que simplement s'han menjat puntets, no?
Sí, sí.
I fantasmes.
I fantasmes.
Ojalà ens poguessin menjar fantasmes
amb tanta facilitat.
Déu-n'hi-do.
Notícies.
Doncs portem diverses notícies,
però anirem per feina,
i anirem una perquè no hi ha més temps.
Egipte, Jordi.
Que rau!
Que sona alguna cosa?
Sí, sí.
Al costat de Canadà.
Tocant, sí.
Tocant a Mèxic, també.
El ministre de Cultura egipci
ha fet un comunicat
esta setmana
en què s'anuncia
la descoberta d'una tomba
localitzada
al sur
de les tombes
dels treballadors
que van participar
en la construcció
de les piramides
de Keops
i Kefren,
en Guissa.
Esta tomba
de la cinquena dinastia
entre l'any 2500
i 2375,
aproximadament,
abans de Cris,
sembla ser que
va pertany
a un sacerdot
anomenat
Ruth K.
que, entre altres càrrecs,
saps què feia esta senyora?
Era inspector
dels sacerdots
encarregats
de purificar
la piràmide
del faró Kefren,
la qual cosa
demostra
que era una societat
extraordinàriament
burocratitzada.
Molt bé.
I bé,
ja hi ha la sintonia,
però bé,
dir que s'han trobat
gravats de colors,
els murs
amb imatges
d'aquest senyor
i bla, bla, bla.
I 20 anys i així,
aguantant,
és que,
mare de Déu,
ara entenc
perquè vam...
És mútuo,
és mútuo.
Ara entenc
perquè vam
ficar el nom
al programa,
no em vinguis
amb històries,
mare.
Tu has vist?
Quin senyor.
Com t'ho pots tirar
tantes pedres
a la teulada?
Sí, home,
però com a mínim
a mi em pots dir senyor,
tu potser no.
Ja està?
Ja?
Bueno,
vagi bé,
està xulo,
el tio,
està xulo.
Sílvia Garcia,
el control tècnic
d'aquesta fantàstica nau
que cada divendres
a la seu de la vespre
us visita.
Divendres?
Sí, divendres.
Au-siau,
ja no sé què dir.
Au-siau.
Au-siau.