Fins demà!
Fins demà!
Doncs presentarem un artista que creiem que no havia passat mai pel programa, curiosament.
Potser sí, de Rafilon, però vaja, en qualsevol cas aquest disc no havia sonat aquí, al tràfic d'abstraccions.
Ara que estem de ple en l'ambient primaveral i que tot fa xup-xup,
nosaltres avui us proposem un disc d'aquells de bajón total.
Estem parlant del supone fonollosa de l'Albert Pla.

Les metàforas que servirán como brillante ejemplo, o síntesis que aclare lo que exponga.
Saldrán como galaxias de las páginas.
Y tengo preparada mi postura, al sentarme o de pie.
Tono de voz, expresión de los ojos y la boca.
Todo está preparado.
Todo a punto.
Puedo empezar, pues, a escribir mi libro.
Doncs sí, Albert Pla i Álvarez neix a Sabadell el 1966.
Una infància prou tranquil·la, entre el moviment escorta i les competicions de natació,
precedeix una adolescència més revoltada, diríem.
És en la seva joventut quan comença a aficionar-se a les lletres
i amb altres coses relacionades amb l'home bèstia de la vida,
com escoltarem d'aquí un momentet.
I al final decideix escriure i, quan aconsegueix compaginar la seva veu
amb els acords d'una guitarra, es planteja la possibilitat de comprendre cançons.
A finals dels 80 s'apresenta en un concurs de joves cantautors
i aconsegueix el primer premi.
I al 89 arriba el seu primer àlbum en plena efervescència del rock català.
Allà al mig apareix Ho sento molt i arrasa i crea polèmica, també.
Arregla profundament entre els estrats més progres de la societat catalana.
I poc després, al 90, publica Qui s'acaba el que es donava,
on repeteix aquesta fórmula onirico-escatològica.
Però amb aquest disc que escoltem avui, trenca el model, canta en castellà
i presenta temes com el que escoltarem ara, Mi esqueleto.
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El procura no hacerse notar mucho
Mi esqueleto es muy modesto
Y yo procuro que él también se sienta a gusto
Incluso me le llevo a visitar países extranjeros
Procuro que no sufra ningún daño
Que le cause privarse de algún hueso
Le hospedo de frente hasta el ánimo
A que haga el amor con otros esqueletos
Y esto es lo que a él le gusta mayormente
Y luego descansar y hacerse el muerto
Y hacerse el muerto
Me plaza imaginar que cuando muera
Mi esqueleto va a quedar al descubierto
Representará entonces lo que fui mientras viví
Y entonces creo, creo que así
Se sentirá más cómodo
Completo
Són poemes d'un autor catalán, maleít, underground, poc conegut, que es deia Josep Maria Fonollosa
Ell pertanyia per època, per generació, la generació del 27
Va néixer el 1922 i va morir el 91
I era una mena de poet secret a la literatura catalana, espanyola
A l'estil d'un Cavafis o d'un Pessoa
I es va mantenir inèdit durant més de 40 anys
Potser el règim franquista hi va tenir alguna cosa a veure
Perquè Fonollosa tenia textos com aquest
Pobre motxatxa
Pobre motxatxa hermosa
Que de prisa vienes hacia mi al cruzar la calle
Y te pasas por mi lado
Sin saber que yo
Que yo soy la razón de tu existencia
Tú ni siquiera me ves
Yo te sonrío
Y admiro tu cabello
Y tus piernas
Y tu culo
Tú estás tan buena
Yo te haría tan dichosa
Pero tú
Tú te lo pierdes
Con tu prisa
Y tú te haría tan dichosa
Y tú te haría tan dichosa
Y tú te haría tan dichosa
Tu età tan buena
Yo estaría tan dichosa
Pero tú
Tú te lo pierdes
Con tu prisa
Pobre
Muchacha hermosa
Apressurada
Pobre
Muchacha hermosa
Apressurada
Fonollós havia nascut el 22, com hem dit, a Cantunis
i després, durant l'adolescència, es va traslladar al poble sec.
Els seus temes, en principi, són amorosos
a la manera intel·lectual i distanciada del 27
i no s'hi aprecia cap influència de les avantguardes, que tan de moda estaven a l'època, el surrealisme i tal.
I el 1951, en col·laboració amb Alfredo Papo, publica Blues y Cantos Espirituales Negros.
Amb això es dona per finalitzat el període d'aprenentatge del poeta
i aquí s'acaba també l'obra publicada amb vida, gairebé.
No és fins al 1990 que el Pere Gimferrer el rescata per al públic lector
i edita Ciutat de l'Homa, Nueva York.
Joan Manuel Serrat i Albert Pla s'encarregaran més tard de donar-lo a conèixer,
a l'incloure música en alguns dels seus poemes, poemes com aquests
Mujer mala.
Al veurem, se apartó de sus amigas
i rodeando mi cuellos con sus braços
les dijo alegremente
quiero a este hombre
sí, niñas
quiero a este hombre
mis amigos
me miraron
con envidia
era tan linda de verdad
y entró mi cuarto
y llegué tarde al trabajo
al otro día
y llegué tarde al trabajo
al otro día
después no se movió
ella de mi casa
y fui tan feliz con ella
y me gustó algún tiempo
pero pronto descubrí
que hay más estrellas
en el cielo
y ahora su amor
me oprime
como un peso
no puedo ya salir
con mis amigos
no puedo ni sonreír
a las muchachas
no puedo ya beber
ni un solo trago
es mala esa mujer
de verdad mala
es tan mala
como linda
yo estoy loco
si la dejó
me matará
la usé de veras
a no lograr escaparme
de su encanto
mis amigos se ríen
y yo estoy triste
pues no logro apartarla
de mi lado
es mala esa mujer
de verdad mala
ojalá no me amara
o se muriera
el primer disc de l'Albert Pla
en castellà
havia estat
no solo de rumba
vive l'hombre
el 1992
i no sé si ho hem dit
aquest Supone Fonollosa
que estem repassant avui
és del 95
després va sortir
a la Integinarios
era un disc
que ja estava previst
però que no el va voler publicar
a la discogràfica
perquè hi havia una cançó
que es deia
La dejo o no la dejo
que era susceptible
de ser acusada
per un jutge
d'apologia del terrorisme
Albert Pla
sempre polèmic
i també en certa manera
maleït
però sempre genial
a la nostra manera d'entendre
posant música
ara en plan
Xabella Vargas
a poemes
de Josep Maria Fonollosa
Sufre como yo
Yo quiero
que tú sufras
lo que yo sufro
y aprender
a rezar
para lograrlo
y yo quiero
que te sientas
tan inútil
como un vaso
sin whisky
entre las manos
y que sientas
en tu pecho
el corazón
como si fuera
el de otro
y te doliera
yo te deseo
la muerte
donde tú estés
y aprender
y a rezar
para lograrlo
que te duier
como版
tu gros
y me
te Zenna
hhh
en Thanh
en tu pecho
y te doliera
como si fuera
porque te da
te dotes
en tu pecho
y me
et
cro spatial
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Per indicació o per suggeriment de la discogràfica, en aquest disc, en el Supone fonollosa, apareix un tema que no és de fonollosa, ni la lletra, ni res.
És de l'horrit, ni més ni menys.
I és aquella celebrada, surrealista, irrepetible versió del Walk on the Wild Side que ell va transformar en l'home bèstia de la vida.
Manolo era todo un macho de pelo en pecho.
Però estava algo cansado, estava harto de su sexo.
Así que es afeito y se depiló y ahora Manolo es toda una mujer desde que va por el lado de la vida más salvaje.
Sí, Manoli, por el lado más salvaje de la vida.
Natalia era un poco pija.
Libertina, libertina y sin manías, sus amantes mantenían su piscito de estudiante.
Pero eso sí, era muy decente, sus clientes eran ricos, finos y elegantes y así sobrevive.
Por el lado más salvaje de la vida.
Sí, Natalia, por el lado más bestia de la vida.
Jaimito el Camillito, nunca dio na'
Ni un toque por aquí, ni un toque por allá.
Si te quieres flipar, hay que pagar.
Y es que en esta ciudad ya no hay nadie que nos diga
Hey, amigo, ¿te viene a dar una vuelta conmigo, eh?
Jaimito.
Aurelio se fue del pueblo, voy a comerme el mundo.
Era un poquito palurdo, campechano y aburrido.
Y si ahora lo hubieras en la discoteca, ¿qué marcha lleva?
Venga, venga, venga.
Bailando por el lado más bestia.
Sí, Aurelio.
Por la pista más bestia de la vida.
María iba mil por hora, iba muy deprisa.
Cuando más ciega se ponía, más a gusto se sentía.
Acabó con ella una taquicardia y su mejor amiga ya me lo decía.
Y es que María iba por el lado más bestia de la vida.
Sí, sus amigas le decían.
Vas por el lado más bestia de la vida.
Ay, la la la la la.
Ay, la la la la.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs així s'acaba el Supone Fonollosa
i com a pila, guia en aquest programa
que hem dedicat a l'Albert Pla, punxem
aquesta versió rebelde
del Soy Rebelde. I ens acomiadem
ja des del tràfic d'abstraccions fins
a la pròxima setmana, si així ho voleu.
Últim programa de la temporada.
Bona nit.
Yo
soy rebelde
porque el mundo
me ha hecho así.
Porque nadie
me ha tratado
con amor.
Porque nadie
me ha querido
nunca oír.
Yo
soy rebelde
porque siempre
sin razón.
Me negaron
todo aquello
que pedí.
Y me dieron
solamente
en comprensión
y tú quisieras ser
como el niño
aquel
como el hombre
aquel
que es feliz
y quisiera
dar
lo que hay en mí
y todo ha cambiado
una mitad
y reír
y cantar
y olvidar
el rincón
y soñar
y vivir
y dar
solo
a mí.
por favor
me
me
me
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!