Obrim una finestra al món.
Una trobada setmanal amb el programa de ràdio escolar
elaborat pels centres educatius de Sant Salvador, a Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda.
Un grup d'alumnes de quart curs d'ESO de l'Institut de Sant Salvador
ha preparat el present programa per a l'espai radiofònic
Obrim una finestra al món, de Tarragona Ràdio.
El passat mes de novembre s'esdevingué el 100 de ser aniversari
del naixement del poeta sabadellent Joan Oliver, Pere IV.
Coincidències de la vida va unir la data del seu naixement
amb la fundació del Futbol Club Barcelona per part del suís Joan Camper.
A les classes de llengua catalana treballem la seva vida, la seva obra
i ens centrem sobretot en el seu irònic i cítric bestiari.
Avui volem recordar de bell nou el poeta.
Us volem donar a conèixer a grans trets de la seva vida i la seva obra.
Parlarem.
1. Alguns trets de la seva vida.
2. El bestiari.
Presentació i recitació d'alguns poemes.
3. Alguns cantats amb musicat i interpretat alguns poemes.
Presentació i audició de fragments d'aquestes cançons.
4. Acabarem amb el significatiu poema autobiogràfic,
currant des de l'exili.
Desitgem que us plagi aquest programa.
1. Alguns trets de la seva vida.
Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista,
va fer servir el nom de Pere IV com a poeta.
Va néixer el 29 de novembre de 1899 a Sabadell,
Vallès Occidental,
en el si d'una família de la butgesia industrial.
Un avi seu havia estat un dels fundadors
de la caixa d'estalvis de Sabadell.
Va passar la seva infància emmersa en un ambient de casa benestant.
Va estudiar el batxillerat als Escolapis de Sabadell
i va seguir els estudis de dret a la Universitat de Barcelona.
De caràcter inquiet i rebel,
poc home d'escòdits socials burbiosos,
va estar d'una forta amistat amb els altres joves benestants sabadellens,
com els escritors Francesc Traball i Armand Oviols,
en qui formaria l'anomenat Grup de Sabadell,
un grup marcat per rebuig a la butgesia
i per desit de provocar la societat del moment.
En aquesta línia de rebuig i provocació,
havien organitzat actes com els Antijocs Florals.
Van crear un club de senyors
del qual van anomenar un asse com a president.
Van organitzar conferències grotesques.
Van presentar llançament de nous llibres
i els llançaven al públic.
claraven llibres amb claus a la sala de conferències.
Van crear l'editorial La Mirada,
que a part de publicar títols escandalosos,
també van editar autors com Josep Carné i Carles Riva.
A partir de 1923,
Joan Oliver va escriure poemes i petits contes
al diari de Sabadell
i el 1928 publica el primer llibre de procés,
Una tragèdia a Lilliput.
No serà, però, fins al 1934,
a l'aparició del seu primer llibre
de poemes, Les decapitacions,
que signarà amb el que serà el seu pseudòmin poètic
Pere Quart.
Fere era el seu segon nom de bateig,
igual perquè era quart d'octes germans.
Aquests poemes seran considerats per la crítica
com un dels més brillants escriptors de la seva generació.
L'any 1937 publica el llibre de versos bestiari,
Premi Folguera de l'any anterior.
És un aplec de 46 poemes sobre animals i bèsties.
Aprofita aquestes composicions
per a criticar la societat del seu temps.
Se mostra molt crític.
Publica obres a teatre
que són estrenades amb força èxit
com allò que tal vegada s'esdevingué i la fam.
De l'any 1936 a 1939
s'esdevé la guerra d'agressió,
com li agradava dir a Joan Oliver.
A partir de l'inici de la contesa
és lliure a una gran activitat cultural,
destacant-ne les col·laboracions a les revistes
Mirador, Meridia i Revista de Catalunya,
amb articles, poemes i traduccions.
També forma part de l'equip directiu
de la institució de les lletres catalanes.
El mes de febre de 1939
traspassa la frontera
i s'exilia primer a França.
Aquest fet tan dolorós
serà el motiu de les correntes de l'exili.
Aquest poema narra el drama
de qui ha de partir
a contracor de la seva pàtria.
Al cap d'uns mesos,
al desembre del mateix any 1939,
s'embarca al port de Marsella
per a dirigir-se a primer Buenos Aires
i més tard a Santiago de Xile.
A Xile va mirar de guanyar-se la vida
amb diversos oficis,
tots efímers,
i va escriure guiants radiofònics
de propaganda antinasi.
Enllorat el que anomenava la seva pàtria,
va tornar a Catalunya el 1948,
on va trobar un país derrotat
i empobrit pel franquisme.
Pot després d'arribar,
la seva donar Conxita Riera
va morir de malaltia.
Va ser per a Joan Oliver
uns mesos molt amars.
Frita aquestes experiències,
va escriure
Saló de Tardor i Terra de l'Aufragis.
Durant uns anys,
va sobreviure treballant
en una impremta familiar
i frente a aduccions,
sobretot d'obres de teatre,
en un intent de revitalitzar
i fer accessible
a un públic burges,
l'art dramàtic de la postguerra.
Una de les seves traduccions
de les obres de Molière
va rebre el Premi de Traducció
de l'Estat francès.
El seu ressò com a poeta
es va produir l'any 1959,
en l'aparició de la que ha estat
considerada una de les obres mestres,
el poemari Vacances Pagades.
Aquest llibre va ser un punt de referència
per a una nova generació de poetes
que tenien a Pere IV com a model.
Van propugnar una nova manera
de fer poesia,
no tan elitista
i més atenta a la realitat social.
Aquesta nova poesia
coneguda com a poesia social
és el corrent literari
més important de la dècada dels 60.
El seu gran ressò
va ser el recital de poemes
al Prise, de Barcelona,
on de forma multitudinària
s'hi feu la lectura de poesia
a favor de la classe obrera.
I això en plena dictadura franquista.
L'any 1970
va ser el Premi d'Honor
de les Lletres Catalanes.
Posteriorment,
finalitzada la dictadura
i restaurada el govern
de la Generalitat
i el Parlament de Catalunya
va continuar mantenint
una posició crítica
i insubornable,
fins a l'extrem
de rebutjar
la creu de Sant Jordi
de la Generalitat.
En unes declaracions
a la ràdio,
en els últims anys
de la seva trajectòria,
no amaga
que està molt desanimat
del col·lectiu d'escriptors
i els retreu públicament
el fet d'adoptar
una postura còmoda
amb la nova situació
cultural i política,
creada amb el restabiliment
de la democràcia a Catalunya.
L'UCI fins a l'últim moment
i coherent a les seves idees
es va abandonar ell mateix,
va morir el 19 de juny de 1986.
Ha estat un poeta
massa oblidat
per la societat civil catalana.
En motiu del centenari
del seu naixement,
es torna a parlar d'ell.
Nosaltres hem volgut
i volem contribuir
al record i la reivindicació
d'aquest escriptor
i d'aquest patriota
que restava fidel
a la seva terra
malgrat les dificultats
que al llarg
de la seva vida
es trobar.
Gràcies, Joan Lluivert.
2. Bestiari,
presentació i recitació
d'alguns poemes.
Ase,
en el poema de l'Asa
hi trobem reflexat
el maltracte de l'home
vers els animals.
No capten
tantes orelles
el rei injust,
l'ordre abusiva.
Més elles han esdevingut
les anques
de tantes vergassades
gratuïtes.
Practiques
la doctrina
i l'esforç mínim.
Només el deure estricte.
No et servil
com el gos
ni com plarent
com el cavall.
Ni en supervit
és clau
com l'home
que et fustiga.
guineu.
Amb un lloc
d'inversió
deixa molt palesa
l'afecció
de la gent burgessa
a lliur
peix d'animals.
Què en faria,
pregunteu,
de la pell
de cortesana,
abrics
per a la germana
guineu.
La cebra.
Gairebé
com una endeinaia
se'ns presenta la cebra.
Els humans
i les seves xafarderies
ni surten
massa ben parats.
S'estanen fins pel desert.
Pel desert
corre l'abrama
que no s'estreu el pijamo.
Garça.
El poema de la garça
serveix com a pretès
per deixar en evidència
els creguts,
els que es volen
donar importància
i la gent
ni els fa cas.
La garça,
com que es defensa
d'un perill,
xiscle i de fuig.
El caçador
que no pensa
esmerçar-hi
ni uns cartucs.
Mosques i mosquits.
Les mosques
i els mosquits,
a part de molestar
tot hora,
treballen en cadena
i s'adapten
a tot moment,
igual que els humans.
La natura,
diligent,
ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no hi piquen
les mosques,
hi ha els mosquits
que treballen de nits.
Cèrbol.
En el brevíssim
poema del cèrbol
juga amb el moviment animal
i les arrels vegetals,
com un arbre rebent
arrelats dins del vent.
Hipopòtam.
El rialler hipopòtam
que s'emmiralla
les aigües.
Ironitza els presumits,
els que s'emnaceixen
i passen hores
davant el mirall.
Perquè dins de l'aigua del riu
s'ha emmirallat
l'hipopòtam.
Alça el cap,
fa una ganyota
amb la gran boca
oberta i riu.
Pingüí.
En el simpàtic poema
del Pingüí
el dormarem ben vestit,
d'etiqueta,
amb franc i armilla blanca
en les fredes aigües polars.
Quantes vegades
els humants
es disfrazen?
A man de la mullena
amb grecarisme rà,
com nosaltres en plena
les ribes de la mar.
Consorma tant mateix,
decòrum
que es marca
i neda com un peix,
amb franc i armilla blanca.
Camell i dromedari.
Els dubtes
i l'ipocresia humana
queden retratats
en l'enigma
dels jeps,
dels camells
i dels dromedaris.
És el dromedari
o el camell, senyors?
Quin de l'un o l'altre?
Té un jep o en té dos?
Arània.
Ningú s'escapa
de la crítica.
El poema de l'arània
posa en evidència
els àpats
que els bisbes
feien als seus palaos.
L'aranieta del celler
de l'ampolla
s'enamora,
cap a Robert
i lleuger
en què és de senyora.
Si la teixís
un brial
amb la fina terranina
per l'àpat episcopal
on l'ampolla dina.
El port,
el rosat port,
molt apreciat
a la taula
i gran enemic
dels règims.
Serveix d'excusa
per deixar en evidència
la burguesia
i la seva debilitat
per engreixar-se
desmesuradament.
Em cal un règim
per amagrir.
La pell em tiba,
pateixo massa,
no em moc de casa,
menjo a desdí.
És clar,
m'engreixo com un garrí.
Allò què passa?
Però ara sí,
porques segones,
gens de carbassa
i les cent passes
cada matí.
Ja tothom parla
de Sant Martí.
Tigre captiu.
L'interrogant
davant les ratges
del tigre captiu
no deixa cap dubte
del maltractament
dels humans
amb els animals.
Les fouetades
t'han ratjat la pell
o pot ser
l'ombra de la reixa?
Os blanc.
En l'os blanc
seguís treballant
l'ironia i l'humor.
Plasma un joc visual
l'ombra d'un os blanc
damunt el gel
també blanc
es transforma en negre.
És l'antítesi.
Juga amb nosaltres.
Batia el sol
damunt el gel.
Aquell os blanc
era un os negre.
Elefant.
Tot el poema
de l'elefant
és majestuós.
La trompa
canons
potes
pilars
orelles
banderes
els humans
també hi són ridiculitzats
els advocats
i els pedants.
De la trompa grisa
canons sacerats
de les quatre potes
pilars de palau
militar bandera
de l'orella gran
de la pell gruixuda
galtes d'advocat
dels ullets de bori
torres de pedant.
Girafa.
El gran col
de la girafa
serveix
per deixar clar
la relativitat
que els humans
manifestem
amb les coses.
Tens el cap petit
perquè la distància
te l'han petitit.
Conill.
Amb la manifestació
que ens fa el conill
sabem el bé
que s'hi troben
en el bosc
i el perill
que corren
per culpa
d'aquells homes
sense cor
que pertorben la pau
i posen la seva vida
en perill.
Els malalts caçadors.
Conill.
Per què
tens el temps?
La pineda
està tranquil·la
i tanmateix
mous els cems,
musell,
orella i pupila.
Escolto
la do dels pins,
flairo
l'oratge
que enfible
i esguardo
oberts
els camins
de la ciutat
invisible
on homes
de cor,
més ell,
desangreixen
el fusell
que fa
aquell pet
tan terrible.
Colomí.
El poema
del Colomí
és desgraciadament
de rigorosa actualitat.
Els homes
segueixen matant-se,
la pau mai arriba.
L'home
segueix tenint de sang,
el símbol de la pau
no ha de parar mai.
L'home
voldria tenir
les teves ales de sang.
No et paguis,
Colomí blanc.
No et paguis blanc,
Colomí.
3. Alguns cantants
han musicat
i interpretat
alguns dels seus poemes.
Presentació
i audició
de fragments
d'aquestes cançons.
Raimon.
Una vaca
amb un ve de llet
als braços.
Aquest breu poema
li serveix
al Raimon
per compondre
una entrenable
cançó de bressol.
Intenta fer-la
dormir l'infant
i en CEMS
l'invita a créixer
i a assumir
les dificultats
de la vida
que l'espera.
Cal tenir somnis
i un compromís
amb la seva terra.
Nan, nan,
diner son.
Nan, nan,
diner son.
Nan, nan,
diner son.
nan, nan, nan,
nan, nan,
diner son.
Dorm petit,
la mare et breça,
cal que creixis ben de pressa.
fer-te fort
per la mort
seràs brau
o de pau
seràs cardescorxador
o màrtir nacional
tan se'n va.
Tan se'n va
tant se'n va
tant se'n va
per un bou
tot és prou
ara els somnis
fer-te-l'io.
Nan, nan,
diner son.
Nan, nan,
diner son.
Nan, nan,
diner son.
Nan, nan,
diner son.
2.
Francesc Pí de la Serra,
el burguès.
L'escripció que fa el poeta
és molt crítica
i en sens irònica
de la vida sedentària
del burguès.
Al llarg del poema
se'ns descriu l'orali,
els vicis i les ocupacions
al llarg d'una jornada.
Queda ben sintetitzat
amb menjar,
lleure i no fer res.
És l'ofici del burguès.
L'interpretació del Quico Pí
de la Serra
és ben sarcàstica.
Ens imaginem perfectament
la vida del burguès.
Es lleva dos quarts d'una,
es banya i es perfuma
i amb l'aigua nou que té,
corre a firmar una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.
Fini de l'ardua tasca
i per no caure en basca
es pren un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.
Allà mateix el metre
vinclant l'esquena dreta
li cantarà el menú
i ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un polpissàs mig cru.
És l'ofici del burguès.
Menjar, geure i no fer res.
Un cop llesta la teca
se'n va a la biblioteca
s'enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada
l'armilla descordada
i un ròtal paladar.
Després de gran sa pastra
s'arribarà a cal sastre
per emprovar-se un tern.
La ruga de l'espatlla
dels pantalons
la ratlla
l'emplada de l'infern.
Més tard com cada dia
s'haurà la barberia
on el perfilaran
l'altre vermut
la cita
que avui toca l'olita
i cap al restaurant
és l'ofici
del burguès.
Menjar, geure
i no fer res.
En drapen tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més.
amb el que els mosso els cobra
a casa d'un manobre
viurien tot un més.
Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores
es prenen molts ginfis.
Amb la saliva amarga
fent una cara llarga
pugen tots dos al pis.
El pis de l'amigueta
que li farà pobreta
l'amor sense perills
i a casa a darrera hora
on vella i potser plora
la mare dels seus fills
és l'ofici
del burguès.
Menjar, geure
i no fer res.
3. Santi Arisa
La vaca suïssa
A Joan Oliveira
li encantava parodiar poemes
d'altres escriptors.
Ja ens ho demostra
amb els poemes
de Salvador Espriu
de Sats,
de Càntic en el temple
i ell el replica
amb les Sats de plagi
a la taverna.
La vaca suïssa
és coneguda
i descrita
com la vaca
de mala llet
en contrast
amb la pacífica
i desgraciada
vaca cega.
de Joan Maragall
que lentament avança
brandant llenguidament
la seva cua.
En canvi,
la vaca suïssa
ho engega tot a rodar.
Malgrat aquest geni
se'ns fa simpàtica.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ramon Montaner!
Cançó de carrer!
Aquest poema és molt revolucionari.
Exposa que quan tingui 50 anys no vol ser com son pare i en fa una descripció molt pejorativa.
Conformista, resignat a tota una vida monòtoma.
Una caricatura contra la qual el poeta es revela.
fa una crida canviar-ho tot.
Encara germanar-nos.
Encara hi som a temps de destruir un món estúpid i sense ànima per poder acabar els fonaments d'una vida més alta.
Fins demà!
Quan tindré 50 anys no vull ser com el pare cansat i sense fer.
reneg o riallada treball amb brut idò futbol cada diumenge, el tut i el cul d'un bar,
tabac de 8 pessetes, la televisió que ofega la paraula i venga en un mar bru.
Quan venen les vacances, la mare unes carrals,
la plaça i la neteja, i els meus germans petits,
escoles de mals mestres.
Quina buïdor!
Potser només viuen de veres els que hi moren matant al carrer o a la guerra.
Apòstols i captills, llanceu el crit de l'arma,
s'ha vist tècnics obrets, forceu les vostres màquines,
genis de totes arts, envelliu la cruada.
Homes, dones, infants, de tota llengua i raça,
i els misers i els vençuts, ramada innumerable,
esperem i engrossim el clam de la germana.
Encara hi som mateix, encara, encara, encara,
destruirem un món estúpid i sense ànima.
Cabem els fonaments d'una vida més alta.
Cabem els fonaments d'una vida més alta.
4. Correntes d'exili
Acabarem el programa amb el significatiu poema autobiogràfic Correntes d'exili.
La recitació del poema és interpretada pel propi poeta als 180 anys
en el recital número 1000 del rapsòdec Seldon i Fonoll.
Fa posar la pell de gallina sentir la pròpia veu del poeta explicant-nos la seva fugida,
tramuntant la canena amb gran pena per la terra que havia de deixar.
No és un poema pessimista.
Davant la tragedia de la desfeta espera i somnia,
la pàtria ven completa, els països catalans.
Morir sense haver vist a complir el seu somni.
Una nit de lluna plena, tramuntada amb la carena, lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple, també el feu, la nostra pena.
L'estimada m'acompanya, de pell bruna i aire greu,
com una mare de Déu que han trobat a la muntanya.
Perquè ens perdoni la guerra que l'ensagna,
que l'esguerra.
abans de passar la ratlla,
m'ejec i beso la terra
i la carono amb l'espatlla.
a Catalunya era així el dia de ma partida,
mitja vida condormida,
l'altra meitat vingui amb mi
per no deixar-me sens vida.
avui en terres de França
i demà més lluny potser
no moriré d'enyorança,
ans d'enyorança,
viuré.
en materra del Vallès
tres torons
fan una serra,
quatre pins
un bosc espès,
cinc horteres
massa terra,
com al Vallès
no hi ha res.
que els pins
senyeixin la cala,
l'ermita
d'ala al Pujol
i a la platja
un tenderol
que va pega
com una ala.
Una esperança
desfeta,
una recança
infinita
i una pàtria
tan petita
que la sumiu
completa.
Fins aquí el present programa
d'obrim una finestra al món.
Us han ofert els locutors
Maria Muñoz
Sonia Armesto
Intisar Larousi
Sheila Fernández
Verónica López
Jocera Larousi
Tamara Arroyo
i
José Ángel Doctor
Desitgem que us hagi agradat.
Fins la setmana vinent!
Fins la setmana vinent!