Jo he promès fa uns moments que riuríem una estona
per acabar el programa d'avui,
així que espero que la promesa es pugui complir
amb els nostres convidats,
que posen cara d'estranyats, però no.
Segur que podrem riure una mica.
Jo crec que ja el títol de l'obra de teatre
ja ens fa riure.
L'obra es diu Calamar.
És a dir, que anem a casa de la mar, se suposa.
Cal, anem a Calamar.
A la romana, això sí, entre parèntesis.
Vicenç Canyón, bon dia.
Vicenç Canyón és l'autor d'aquesta obra de teatre
que ara comentarem.
Teresa Magaroles, bon dia.
Hola, bon dia.
Núria Vallbeth, bon dia.
Bon dia.
Ellas són dues de les actrius,
de les 14 senyores actrius que surten a l'escenari.
Surtiran a l'escenari el proper dissabte
a les 8 del vespre al Teatre Metropol.
Vicenç, explica'ns què és això de Calamar.
Això, Calamar, a la romana,
vull dir que és una obra molt divertida
que jo cada any li pregunto a elles.
A veure, d'enguany, de què va l'obra?
De què podem fer?
Com hem escutat ja quasi tots els temes,
doncs vam dir,
fem una cosa a Roma,
inspirada a Roma i tal.
Bueno, a començament eren 3 històries diferents,
perquè passen en 3 cases diferents.
El problema és que al final va ser un pot i pot
i és tota una història,
d'embolic, d'en res,
no sé, no vull explicar tampoc molta cosa,
però és molt divertida,
la gent passarà una bona estona.
Però tenim una protagonista que es diu Mar,
o no? On hi ha això?
Eh, bueno, no calamar,
és un plat de menjar, calamar, no?
Ah, és a dir, està més pensat en el menjar
que no pas en què anem a casa a la mar.
No, és que és anar a casa a la mar.
En fi, no treurem res de clar.
No, no, no.
Tota una miqueta, un poti poti.
A veure, hi ha 14 dones damunt de l'escenari.
Sí.
En algun moment surten les 14, per cert?
Estan a l'hora?
I tant, i tant, sí, sí, sí.
I això com ho porta un director?
Doncs mira, jo tinc una melena fins aquí baix
i mira com tinc ara el cabell.
Vull dir que, no, és fàcil.
Ara amb aquestes dones ja portem 17 anys treballant
i és molt fàcil més treballar del que sembla.
Vull dir, pobretes, són molt bones adcrius,
molt bones alumnes,
i vull dir que fan cas,
i suposo que és molt fàcil,
és més fàcil del que hi ha.
El que passa és que s'ha de coordinar molt.
Per això estem assajant,
assajant de baler,
amb els típics assajos,
amb nervis, amb riures, amb plors,
i de tot, una miqueta.
Els temes que apareixen,
perquè tu has dit,
és que ens reunim i decidim una mica
de què volem parlar.
De què es parla,
sense que m'expliquis la història?
A veure, la història és una miqueta
que, com jo he de buscar històries
que els homes no estiguin a escena
o apareguin d'aquella manera parlant d'ells,
però és molt fàcil.
Vaig triar que l'any 27 abans de Cris,
a les guerres cantàbriques,
tots els homes,
o la majoria dels homes,
estaven allà lluitant,
allà a la Quinta Forca.
I les dones d'aquí,
doncs, han de buscar la vida,
no?
I a sobre,
el GFT,
que és un grup total,
que no vull dir...
és un grup revolucionari
que ha nascut a Tarragona,
doncs,
porta gent
que està interessada en aquest grup
a fer una petita revolució,
però no diria que és més.
Les dones que apareixen
en aquesta obra de teatre
tenen noms tan curiosos
com Calpúrnia,
Selènia,
Honoria,
Líbia,
Pròcula,
Betúria,
Màrcia,
Aura,
que aquesta semblaria la més normal.
Antònia també.
Sí, és veritat,
Antònia,
no havia arribat.
Agripina,
Àtia,
Antònia,
Medina Sidònia,
Rupília i Drusila.
Sí.
L'Antònia,
la més normal és la Tere Magarolas.
Sí.
És que l'internet avui en dia
és una meravella.
Dius,
noms romans,
i vaig buscar els més teatrals.
Molt bé.
Tere,
explica'ns una mica,
res,
què és el teu paper?
El teu paper,
l'Antònia,
què fa?
Aquesta dona,
qui és?
Què representa?
Bé,
poc puc dir,
perquè si dic,
ja,
sorpresa,
sorpresa,
no?
Bé,
és una romana més,
no?
Una romana més?
Una romana més.
Com les altres?
No,
tu ajudes,
vens,
és l'ajudant d'Àtia,
la mare de l'emperador,
que està aquí visitant el seu fill,
que està mal al to.
És a dir,
Àtia és la dona de l'emperador?
No,
la mare.
Perdona,
la mare,
perdona,
la mare de l'emperador.
L'emperador va estar aquí un temps,
perquè es trobava malament
i estava fent repòs,
va aprofitar la bona temperatura de Tarragona
i va estar aquí reposant.
Antoni,
què tal els assajos?
Els assajos,
molt bé.
Jo el que puc dir
és que el que ajuda,
potser el director
a fer aquest gran treball que fa,
perquè déu-n'hi-do,
17 obres durant aquests anys
i cada any estrenar.
Vull dir,
de fet,
és el bon ambient
perquè 14 dones,
és el que diem,
tenim una fama les dones,
no?,
que entre nosaltres,
però el bon ambient
i la bona harmonia
és el que fa que
fem això,
continuem cada any
amb el nostre treball
i això és un...
Però és dur
aprendre el paper,
el personatge?
No,
perquè tampoc,
a veure,
el director,
en els últims moments,
totes posem les piles
i entre tots ho fem tot.
Assageu molt,
ara,
cada quant,
un cop a la setmana o...?
Home,
durant tot l'any,
dos cops a la setmana,
però ara es posem les piles
i aquesta setmana,
cada dia.
Cada dia.
És clar,
quan la gent diu,
compra entrades,
no sé què,
vull dir,
jo estic amb aquestes olors
perquè la setmana passada
vaig estrenar
a les sales de Papellona
i la gent deien,
compra dues entrades
i per calamar,
vuit.
Jo dic,
vaja home,
vull dir que...
I la Núria,
la Núria,
quin paper fa?
Es diu Drusila.
La Drusila,
sí.
I veig sempre
amb la Pròcula.
Amb la Pròcula.
Sí.
I què fan les dues dones?
Doncs anar a l'amfiteatre,
a xafarotejar,
al fòrum a xafarotejar,
el que fan les dones a Tàrraco.
Aquesta és una d'aquestes personatges,
la Drusila,
que és d'aquesta gent
que té poca feina
i està tot el dia
en casa dels altres.
Això és el seu paper.
I xerrant...
I xerrant,
i xerrant,
i criticant,
i bé.
Ah,
perquè a l'antiga Roma
ja es criticava.
No,
ara no es fa això,
abans sí que es feia.
Abans sí,
era de veritat.
I la Núria,
com porta els assajos?
Els portem.
Sí?
Sí.
Només així,
allò costa?
Costa,
costa.
He de dir que ella
és la meva ajudant de direcció,
un guany,
és a dir,
que jo he canviat moltes coses
perquè d'escriure l'ordinador
i després portar-la allà a l'escena
es canvien moltes coses
i pobreta canvia això,
treu això,
posa això,
i pobreta allà apuntant,
bueno,
li he fet anar de boli,
pobre.
Però la Núria,
per exemple,
ja fa...
ha sortit altres vegades,
ha fet teatre...
Sí,
des del començament,
16 anys.
16 anys?
El primer any no,
però 16 anys, sí.
I per què a la Núria Ballbé
li agrada fer teatre?
Què és per ella
fer aparèixer
al escenari de tant en tant?
Doncs mira,
no ho sé,
és fer potser
el que a la vida real
no m'atreviria a fer.
Sí?
Sí.
És una vàlvula
d'escapament,
que es diu?
Sí, sí,
perquè m'ha fet fer uns papers
que a la vida real
jo no els hauria fet,
però a dalt de l'escenari
com que no veig a ningú,
doncs els faig.
Perquè els escenaris,
ai, perdó,
els escenaris,
els papers que ha acostumat a fer
són molt diferents
a la seva manera,
al seu caràcter.
Bueno,
el de ninfoma no tant,
eh?
Perquè,
clar,
elles fan de tot,
han fet de tot,
no?
I sempre pensa que són dones totes.
He fet de príncep,
he fet moltes coses,
de monja...
I aquest paper d'ara,
què tal?
Està bé,
està bé.
Sí?
Sí, sí.
M'agrada.
I en el cas de la Tere,
també ha sortit
moltes altres vegades?
Està vinculada al grup
des de sempre?
No,
jo deu fer set anys,
avui.
Ara he perdut el compte.
Però ja ha sortit
unes quantes obres.
Sí,
home,
en totes.
I què?
El que passa és que
em sorprèn a mi mateix,
perquè jo mai a la vida
si m'hessin donat
un feix de bitllets
hagués dit jo,
que va,
a l'escenari no hi pujo.
I va ser una mena de consolitat.
I m'ho van dir,
dient de bon no vols vindre?
Dic,
coi tant,
però dient,
no,
amb broma.
I la consolitat va ser en sèrio,
no?
La realitat.
I bé,
doncs m'hi he trobat molt bé
i m'he sorprès a mi mateixa.
I com més obres es fan,
més fàcil és tot plegat,
els assajos
i després sortir a l'escenari?
O cada obra,
com que és diferent,
doncs això,
comporta nervis,
no sé,
com...
Jo veig que cada de les 14,
cada un ho porta diferent,
no?
Jo veig,
n'hi ha que fa els 16 anys
que hi van i estan molt nervioses,
amb mal de panxa,
bé,
aquí i allà,
i n'hi ha,
doncs bueno,
n'hi ha de tot,
no?
La diversitat amb 14,
penso que és evident,
no?
La Tena em sembla que ho porta bé,
no?
La veig molt tranquil·la.
Mira,
no ho sé.
Hi ha molts caràcters diferents,
no?
En el grup Vicenç.
14 dones,
14 caràcters diferents,
vull dir que...
Jo,
els faig els papers a mi,
una miqueta del que elles puguin donar
i també a vegades el contrari,
és a dir,
si ets una dona que és molt tímida i tal,
li donen un paper així supercomplicat,
superobert,
super...
M'entens?
Per també treballar aquesta part
que tenim tots,
no?
I això funciona?
Sí.
Curiosament,
fer un paper radicalment diferent.
Et quedarí,
és perquè tothom té dintre un pallasso,
tothom té dintre un boig,
tothom...
Ho portem dintre,
només s'ha de saber treure.
I a més,
com el teatre,
com diu la Núria,
és una teràpia,
un joc,
anem a passar estones
sempre divertides,
o almenys ho intento,
juguem a ser...
I quan tu jugues a ser una altra persona,
és això,
és un joc.
En el cas de la Tere i la Núria,
són papers molt diferents
a la seva manera de ser,
en aquesta obra,
en el cas de la Núria?
Sí.
Ella no és xafardera a la vida real.
Home,
tots som una mica xafarderes.
Però no,
el seu paper és una miqueta
d'aquestes dones
que està tot el dia,
diguem,
ficats a la casa dels altres,
ja ja...
avorrida.
I això a vostè ja li va bé,
fer un paper completament diferent,
tal com és en la vida real.
M'agrada,
m'agrada.
I la Tere també és molt diferent o no?
Poder no tant,
aquesta vegada.
Aquesta vegada no tant,
no.
Perquè acompanyar amb una senyora
avui en dia,
avui i donar-li conversa
i ajudar,
bueno,
està al seu costat.
A la mare de l'emperador,
té el seu caràcter.
Clar,
té un caràcter una mica difícil.
Té un caràcter una mica difícil.
A veure com...
I la Tere,
clar,
l'ha d'aguantar.
Ah,
això,
és el jingeljant.
És una mica...
aquell paper de...
en fi,
d'aguantar moltes coses,
no?
Exacte.
És el poder que té el poder.
Des de quan esteu amb l'obra,
Vicenç?
Van començar...
A veure,
des de així,
jo la vaig escriure per Nadal,
vull dir,
el gener va començar,
diguéssim.
El gener?
El gener van començar als assajos.
Des del gener als assajos.
Però és l'obra més llarga que hem fet mai.
Vull dir,
com a novetat,
vull dir que...
És molt llarga.
I per què?
Perquè no sabia,
vull dir,
jo...
No sabies on tallar.
És que vaig fer talent búlic,
perquè clar,
tots els personatges
han de venir a aquesta història
per alguna cosa.
vull dir,
no poden venir a...
No poden sortir a l'obra
per sortir,
sinó tot...
Venen a alguna cosa a Tarraco.
I aquest és l'embolí.
Són tres cases,
en cada casa passa un món,
després les tres cases
estan interconectades,
ja ho diré.
Sí,
interconectades, no?
Interconectades,
això i...
És a dir,
hi ha portes d'entrada i sortida,
ja veig molta gent entrant
i sortint per les portes,
no?
Que de moment no estan,
estan aquesta tarda les portes.
Vull dir que...
Ja veurem què passa aquesta tarda.
Quin número d'obres
és aquesta del 45 RPM?
El 17.
El 17.
17 obres.
17 obres.
I gairebé una per any, no?
Sí.
Una per any, sí.
Una per any.
Déu-n'hi-do.
I com ho porteu,
aquest ritme?
Un grup de teatre...
Un grup de teatre...
N'hem fent,
vull dir que...
La veritat és que,
home,
vull dir,
si la cosa funciona
deu ser per alguna cosa,
vull dir,
jo entenc que moltes vegades
m'enfado i totes aquestes coses
i a vegades no...
Però és un clima,
un ambient molt divertit
el que portem, no?
Vull dir,
sempre hi ha...
S'ha de celebrar,
portem pica-pica.
Aquest és molt important,
això,
celebrar-ho tot.
I les 14 dones
després són,
entre cometes,
amigues o coincideixen
més enllà dels assajos i tal?
amb unes més que altres,
però hi ha bona relació
entre totes.
Perquè això és bàsic,
potser, no?
Que hi hagi bona relació
per mantenir el grup.
Sí.
Si s'ha de celebrar,
la que dic abans,
s'ha de celebrar un aniversari
o un sant,
s'ha de celebrar
i totes portem
i això és important.
No es cansen
unes a les altres, no?
No, no.
De moment, no.
De moment, no.
Jo l'important,
recalco que és això,
el bon ambient
i que no hi ha entre nosaltres
cap roce,
que s'hi diu.
Sí, sí, sí.
I crec que això
està molt bé.
No ho sé,
cadascú amb el seu caràcter,
evidentment, no?
Calamar a la romana.
Aquest és el títol de l'obra,
dirigida pel Vicenç Canyón
amb 14 actrius.
Núria Carazo,
ja dic els noms,
Iris Rodríguez,
la Montserrat Sabat,
la Maria Tur,
la Maribel Matius,
Toni Román,
Montse Serra,
Leo Pomerol,
Anna Barrio,
Rosa Gairal,
Pilar Polo,
Maricarma Domènech
i les dues que ens acompanyen avui,
la Tere Magaroles
i la Núria Vallbé.
I després,
tot el...
més enllà del pes personal
de l'obra de teatre,
tot el que envolta
una obra de teatre,
de muntatge,
d'organització,
tot això, Vicenç,
com ho porta un grup
com el vostre?
Escenografia,
m'imagino,
vestits, no?
És clar,
vull dir,
enguany hem fet
una comissió de treball,
cadascú s'ha encarregat,
unes s'encarregà
del vestuari,
altres de les perruques,
vull dir,
i de escenografia,
i avui,
doncs,
portem,
fiquem tot allò,
avui farem un assaig
amb perruques,
vestuari,
no a un teatre,
perquè no tenim un teatre
per assajar,
la llàstima que el Metropols
només és aquell dia,
així que,
pobres,
massa bé ho fan,
perquè només es troben
en aquest escenari,
en aquell moment,
és a dir,
no tenim,
com altres companyies,
podem tenir el teatre
una setmana abans
o tres dies abans
per assajar el teatre,
no, no,
aquell dia,
i gràcies, eh?
On assageu, per cert?
Al Martí Franqués,
a les escoles de Sant Salvador,
on us deixen.
On podeu?
On reconeix d'allà,
ens deixen allà,
però són 14 dones,
vull dir que el reconeix
una miqueta gran.
Impressiona sortir al Metropol?
A veure...
Sí, sí,
sí que impressiona.
Sí.
Clar,
no és el mateix fer un assaig
o fins i tot
fer una representació
per la família
i pels amics,
m'imagino, no?
Que sortir al Metropol.
Sí.
A mi m'impressionen més
les coses que hem fet
a nivell de carrer,
perquè allà veus a la gent,
però al Metropol
no veus a la gent
i no t'impressiona tant.
Estàs fent la teva feina?
Estàs fent pensant
que no hi ha ningú,
però les vegades
que hem fet coses
al carrer i així,
jo m'he sentit
més incòmode.
I la Tere?
Sí,
jo també,
però al mateix temps
això al Metropol
fa il·lusió.
i esperem que a Tarragona
quan hi hagi
quan hi hagi
un altre teatre,
també, no?
A veure si podem omplir
el teatre un cop més,
cada una entrada
s'encara a la venta,
vull dir que a veure
si la gent s'acaba
d'espavilar,
que passarà una estona
molt divertida,
de veritat,
que s'ho passarà molt bé,
que durant aquest temps
s'oblidarà una miqueta
del que passa al carrer,
de la crisi,
dels indignats
i dels que no estan indignats.
Molt bé.
Això serà dissabte
a les 8 del vespre.
A les 8.
Teatre Metropol,
45 RPM,
un grup de teatre
amb molts anys d'història,
moltes batalles
al darrere,
moltes obres
de teatre ja representades
i que ara presenten
aquest nou muntatge
titulat Calamar,
entre parèntesis,
a la romana,
de Vicenç Canyón.
El Vicenç Canyón,
a la Tere Magaroles
i a la Núria Baller,
moltes gràcies,
que vagi molt bé.
Avui feu l'últim assaig o no?
No.
Encara fareu més.
Sí, sí, sí.
Doncs escolteu,
que vagin molt bé els assajos
i sobretot que sigui un èxit
la representació de dissabte.
Passar-ho bé.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Adeu.