El matí de Tarragona Ràdio
Ens traslladem ara cap als anys 20, eh?
1920, aquella dècada, la dècada dels anys 20,
el segle passat, per dir-ho així.
Diuen que llavors va ser quan va tenir origen
la representació a la salle de l'obra
Els Pastorets, del clàssic de Josep Maria Folch i Torres.
Sembla que després, però bastant després, eh?
L'any 52 els Pastorets van sortir
del col·legi i van arribar d'aquesta manera,
van quedar oberts a tots els tarragonins.
Doncs bé, qui sap molt de Pastorets
és el professor del col·legi La Salle,
el nostre convidat, de fet, d'avui,
a qui ara saludem Josep Maria Rota
i en sap moltíssim perquè ell fa més de 15 anys
que n'és el director d'una obra d'uns Pastorets clàssics
que podrem veure al Teatre Metropol
els propers dies, 2 i 3 de gener.
Josep Maria Rota, bon dia.
Hola, bon dia.
Mira, t'anava a canviar el nom pel de l'autor.
Josep Maria Folch i Torres.
No, no, no.
No, ja.
Tots som Josep Maria.
Jo crec que, a més, ja deveu tenir una certa simbiosi
perquè 15 anys dirigint l'obra d'aquest home
ja el deus conèixer, vamos, perfectament.
Sí, sí, home, els Pastorets a casa
s'han viscut tota la vida.
Jo crec que tots els que fem els Pastorets,
no només a Tarragonès,
els Pastorets formen part ja de la vida quotidiana.
Hi ha frases dels Pastorets
que s'utilitzen ja de forma quotidiana, eh?
Per exemple, jo què sé,
que si estàs fent un cop de cap i algú et desperta,
doncs dius la frase d'aquest ser tan tranquil
que ara dormia i em veniu a despertar.
O allò d'entrar en un lloc i dir salut, pastors.
Doncs com vull dir que són aquelles frases
que ja formen part de la parla quotidiana.
Doncs sí, perquè moltíssima gent,
molta gent aquí més que menys ja coneguda,
doncs en algun moment o altre
ha fet alguna representació dels Pastorets,
encara que només sigui a l'escola, no?
I per tant, ha memoritzat alguna frase.
Clar, els Pastorets tenen l'avantatge
que són una obra que és teatre infantil,
està pensat pels nens.
Llavors és un tipus de teatre molt assequible
i el fet és que hi ha molta gent a això
que només fa Pastorets.
De fet, a la nostra companyia
hi ha gent que no fa més teatre en tot l'any
que els Pastorets,
és una obra que és molt assequible,
es pot adaptar, es pot retallar,
de fet això mateix es fa a les escoles,
ho han fet grups aficionats.
i per altra banda ha sigut també,
diguéssim que el trampolí
per començar en el món del teatre.
La majoria d'actors importants del teatre català
van començar també fent Pastorets.
Sí, sí, sí, és així.
I a més ho diuen com amb orgull, eh?
I tant, i tant, i tant.
Què tenen de màgic els Pastorets
que hi ha públic que repeteix,
que any rere any va veure els Pastorets
i a més amb la versió més clàssica,
que és la que feu vosaltres?
Jo trobo que sí,
jo trobo que sí, els Pastorets,
de Pastorets n'hi ha molts.
És a dir, els de Folk i Torres
ni són els més originals,
ni són els més antics,
ni són els més autèntics.
Que siguin els que més es representen,
doncs per algun motiu deu ser.
Per exemple, són molt populars els de Pitarra,
els del Garrofi i Empallanga.
Els d'Empàmies segurament
són els més profuns.
tothom que fa Pastorets moderns,
el que fa és anar a veure Folk i Torres.
És a dir, en el fons la base és Folk i Torres, no?
I la gràcia és aquesta senzillesa,
aquesta simplicitat que tenen els Pastorets,
que precisament fan que sempre siguin vàlids.
Nosaltres tenim l'avantatge,
en el moment dels Pastorets,
que és que sempre hi ha nens que no els han vist mai.
O nens que els han vist i els volen tornar a veure,
que és allò clàssic de...
quan acabes el conte i torna-me l'explicar, no?
O la pel·lícula, torna-me-la a posar.
I sobretot també hi ha gent gran,
els pares, els avis,
que els van veure quan érem petits
i que ara tenen gràcia de tornar-los a veure.
Sí, sí, sí.
Perquè representa també com una tradició, no?
És una mica el retorn al passat, també.
Exacte.
Jo trobo que sí.
Jo trobo que els Pastorets són d'aquells elements,
diguéssim, indispensables de Nadal, no?
Que s'han mantingut sempre,
que seria una llàstima que es perdéssim.
Avui en dia amb la competència que ofereix
al cinema o als videojocs o altres coses,
m'imagino que a vegades pot ser pares de sortir de casa o...
Però seria una llàstima que es perdéssim,
seria una llàstima que es perdés aquesta tradició.
Home, segur, de moment no es veu amenaçada,
perquè representeu durant dos dies,
dilluns dia 2 i dimarts dia 3 a dos quarts de 7,
i sempre heu tingut a ple de públic,
no us ha faltat mai, eh?
Nosaltres ja hem comprovat
que els dies de cada dia
són uns dies millors pel públic.
És a dir, abans els pastorets es feien sempre en dies de festa, no?
Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis,
i el diumenge que quedava entre mig.
I d'un temps d'ençai ens hem adonat, per exemple,
que el dia 1 era un dia molt dolent,
el dia 1 de gener.
i que pel públic, per les famílies,
era millor els dies de cada dia.
Clar, això és un inconvenient,
perquè molts membres de la companyia treballen,
i es van de fer mans i mànigues per poder a les 5 de la tarda
ja estar allà al metropol,
i no és fàcil, no?
Però es va entendre que els temps canvien,
la gent s'organitza,
els dies de festa la gent està a casa,
i potser els dies de cada dia
és més fàcil en el teatre.
Per tant, el públic ha assegurat.
I ara parlaves dels actors,
jo els voldria també fer una menció, un homenatge.
Qui són?
Qui pot interpretar aquests pastorets?
Qui sou la companyia?
La Salle?
Nosaltres tenim un avantatge,
que és que comptem amb una companyia
molt sòlida, molt estable,
en la qual els papers es van mantenint
d'un any per l'altre,
i aquesta mateixa estabilitat també fa que puguem fer,
diríem, rotacions,
sempre procurem d'anar promocionant a gent
que aporten fent un paper a un paper més important,
i algú que feia aquell paper
deixa de fer-lo per passar a fer un altre paper secundari.
Aquest és el cas, per exemple,
d'un dels pastors,
els dos pastors principals,
Lloquet i Rovalló,
doncs el pastor principal,
el Lloquet,
en guany s'estrena,
s'estrena un actor nou fent el paper de Lloquet,
que és el Lluís Lillo,
que és un actor que portava molts anys fent de Japó,
i precisament el Josep Maria Toset,
que és el que havia fet de Lloquet tota la vida,
ara deixarà en guany de fer de Lloquet per fer de Japó.
I això vol dir,
doncs, que un quan deixa de fer un paper
no deixa la companyia ni deixa els pastorets,
sinó que s'integra en un altre personatge
i segueix participant,
i que els actors més joves
que han fet papers de pastors i de fúries,
doncs,
poden anar també accedint a altres papers més importants.
Aneu cedint el pas, diguéssim,
i així aneu fent rotació.
De quants actors i actrius estem parlant?
De quants?
Sí, quants actors i actrius participen?
Doncs, més d'una vintena,
aproximadament uns 25.
El més jovenet?
El més jovenet,
doncs, probablement serà el nen Jesús.
És que és un nen Jesús de veritat, eh?
Sí, que és un nen Jesús de veritat,
que tindrà una miqueta més de mig any,
i la més gran de la companyia
és la meva mare,
que té 75 anys,
i que ara ja no actua,
és l'ajudant de direcció,
però, doncs,
és un membre importantíssim de la companyia.
Us reuniu només per fer els pastorets
o durant tot l'any també anar a organitzar alguna altra?
No, tot, tot,
com a associació a la Salle,
ara ja només fem els pastorets,
com a associació a la Salle.
Després, a títol individual,
gairebé més de la meitat de la companyia
som gent que estem en altres entitats tarragonines,
doncs, exclusivament de teatre,
com pot ser l'Atenea,
o del tipus de reconstitucció històrica,
com el de Tarraco Viva, per exemple,
i poc o molt hi estem més o menys posats
en qüestions també del món de l'espectacle.
Molt bé.
I això, per fer com a companyia,
com a associació a la Salle,
doncs això,
us reuniu només per ara, per Nadal.
Escolta, ja us deveu saber,
més o menys el paper,
la distribució tot plegat,
ja va sol?
En pocs assajos ja ho tenim muntat, això?
Realment, sí, realment va sol.
Realment va sol perquè,
com que la majoria de gent repeteix paper
i ho tenim molt per la mà,
realment va bastant sol.
i amb els canvis que hem anat fent darrerament,
des de fa 3 o 4 anys que tenim un roballó nou,
en guany que tenim un lluquet nou,
des de fa també 3 o 4 anys que tenim un llucifer nou,
hem fet assajos, diguéssim, parcials,
molt intensos amb aquests papers nous.
En guany estrenem també Isabeló,
que també és la noia
que és la que feia abans del pastoret.
També hem fet assajos parcials
i realment aquests papers nous estan molt treballats
i després a l'hora de muntar-ho tot és molt fàcil.
Escenografia, llums, vestuari, música...
Tradicional, sí, sí, els autèntics,
els de veritat, els de tota la vida.
Vull dir, de fet, hi ha gent,
en guany tinc un encàrrec d'uns coneguts de Barcelona
que volen venir a Tarragona a veure els pastorets
perquè ells volen veure els pastorets de veritat,
els de tota la vida, els autèntics,
i saben que a Tarragona es fan aquests pastorets
i volen venir a veure aquests pastorets
amb tota la senzillesa,
amb tota la simplicitat que tenen,
però precisament és això el que busca el públic,
aquests pastorets de tota la vida.
De fet, és que clar, no en va,
estem parlant que des de l'any 52, veig per aquí...
Sí, sí, sí, sí, sí, des de l'any 52,
és a dir, des d'aquí hi ha hagut el metropol,
funcionant tota la vida,
la salle ha sigut la que hi ha fet els pastorets.
Van deixar de fer-se quan el metropol va tancar,
en diferents moments,
i diguéssim que per nosaltres és gairebé com un deure,
com una obligació, doncs,
anar al metropol a fer els pastorets.
Tradició, com deies tu, autenticitat i fidelitat,
sobretot al text original.
Exacte, exacte.
I, a més a més, clar, diguéssim,
aquest concepte de teatre familiar
també es manté dins de la companyia,
perquè, per exemple,
la que fa d'Isa Baló,
que en l'obra de teatre és la filla d'en Jetser,
en la vida real també ho és.
És a dir, pare i filla actuen a l'obra.
De la mateixa manera, doncs,
que la que fa de Mare de Déu,
que és la meva germana, la Rosaura,
doncs, que fa també des de l'any 77,
no sembla que és que fa de...
no és el 78, que fa de Mare de Déu,
doncs, el seu fill, el Paul Sánchez,
també fa de pastor,
fa d'anam.
Els dos dius en Maria Tosets,
pare i fill,
doncs, també hi actuen.
Fins ara un feia de Lluquet i l'altre de Lucifer,
ara ha passat a fer de Jetser.
És a dir, es manté molt aquest lligam,
aquest víncul familiar.
És a dir, tothom que hi participa en els pastorets
hi implica també la seva família
i tothom hi col·labora.
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Família dalt i baix de l'escenari, doncs.
És que sí.
Digue-ho així.
Sí, sí, i tant, i tant.
Escolta, digue'ns una frase mítica, va,
que t'agradi molt, dels pastorets.
Tremoleu miserables
que el torment més terrible us espera
per tota l'eternitat.
Oh, sona impactant.
És que sí, a més és molt de T's i R's.
És que sí, perquè és molt eliterant.
I, de fet, quan la fem als assajos,
tothom ja ho està esperant per posar-se a riure
perquè sembla de riure, no?
Perquè el dia de l'obra, evidentment,
les faig marcant totes aquestes T's i aquestes R's
s'han d'escopir.
Tremoleu miserables
que el torment més terrible us espera
per tota l'eternitat.
Clar, de fer por.
Però el que és molt bo és que la resposta de Lluquet,
que és el que el cap representa
que de 10 segons el tirarà a l'alibullent,
li diu, escolti,
si no ens ho podria fer una mica més baratet.
Entre l'arrogància i la xuleria, diguéssim,
que té el Lluquet, no?
Que és el propietat.
I la mateixa inocència,
la mateixa simplicitat del pobre Rabadà, no?
Vol dir que n'hi ha, per tant.
Bé, és que ara t'anava a preguntar
quin seria el personatge més entranyable.
El Lluquet s'emporta la palma, diria jo, no?
El Lluquet és el que s'emporta la fama,
és un personatge que està molt ben triat.
El dimoni, jo particularment,
és el paper que m'agrada més,
perquè és un dimoni d'aquests de pega,
de tant de pega que tot li surt malament,
però és tan divertit.
Vull dir, perquè en el fons es veu tant
que és de cartró, aquest dimoni,
és tant de pega,
que vulguen dir que totes les maleses que fa
totes també li surten malament,
que al final sap greu i tot, no?
Pobre dimoni.
Que no n'encerta ni una.
Però el que és molt bo, molt bo, molt bo,
és el rovelló.
O sigui, el que passa per ser perruc,
que passa per ser perruc,
és molt bo.
Té unes sortides molt bones,
molt, molt, molt, molt bones,
molt enginyoses,
que estan molt ben trobats,
com, per exemple,
quan veu que el Lluquet festeja amb l'Isabaló,
que se li costa i diu,
escolta'm,
dius si vols,
ja te les aniré a buscar jo,
les herbes,
perquè veig què hi fas aquí,
contemplant-vos, no?
Vull dir que tens moments de lucidesa molt bons,
no t'emboliquis,
que estan dimoniats,
ell sempre toca de peus a terra,
si mai t'hagués cregut
que ara seria la masia a la borda del foc,
no veus com ens hem de veure ara,
per culpa teva, eh, que sí?
I en el fons,
pobròmet,
també es fa simpàtic,
perquè ell té gana,
té gana, no?
I esclar,
el Lluquet somia amb l'Isabaló,
és un idealista,
no?
Lluquet,
oi, que maca,
qui era un sol millor.
I l'altre és el pràctic.
I l'altre somia
amb una taula de pollastres i de llagostes,
que ves que si no podien ser veritat,
amb la gana que ell tenia,
pobra,
que se li presenta allà una taula de pollastres.
És més muntà.
I tant, i tant.
Ja ho veieu, eh,
que el Josep Maria Rot està,
està, està,
està en tot,
saps totes les frases,
tot el diàleg,
tot el paper.
Sí,
si,
Déu no ho vulgui,
si diguéssim,
passat demà,
passat demà,
algú fallés,
algú fallés,
qualsevol de la companyia,
és a dir,
el que fa de sacerdot,
el que fa de jetzè,
li diguessis,
xec, demà, mira,
has de fer de lluquet,
has de fer de rovelló,
has de fer de no sé què,
ho faria.
Ah, sí?
I tant.
Tothom se sap tot de memòria,
de del baix.
Home,
s'embarrancaríem a algun lloc,
algú em trataria,
això no ho sé,
aquest tros,
potser mirem de retallar-lo,
això no ho sé si ho acabaré dient,
però sí, sí,
se'n sortiria,
qualsevol dels que ara hi som,
si ara ens diguessin,
escolta, mira,
que el folà no no hi és,
has de fer això,
és més,
si anéssim a buscar
algú d'emergència
que els hagués fet
fa uns quants anys,
encara se'n recordaria.
I tant,
i tant,
i tant,
encara se'n sortiria,
i dir,
home,
perdoneu que això no m'ho sé,
aquí a veure com ho fem,
però sí,
se'n sortiria,
se'n sortiria.
Escolta,
és la màgia dels pastorets,
ja ho veieu,
que s'ho passen superbé
els que el van a veure,
però especialment diria
els que munteu, eh?
Sí, sí,
és a dir,
abans,
a veure,
amb tots els respectes,
abans que el Guardiola
s'inventés allò de,
d'allò del Johan Cruyff,
sortiu i disfruteu,
allò de la final de la Champions,
allò de sortiu i...
El lema principal
que hi ha hagut sempre als pastorets,
és a dir,
quan queden cinc minuts
per aixecar el taló
i ens reunim la companyia
i dono les dues indicacions finals,
és,
una,
que tothom estigui per la feina,
que tothom estigui a puesto,
que ningú enredi,
que tothom estigui concentrat,
que sigui per la feina,
i segona,
a sortir i a passar-s'ho bé,
que és el que anem,
a passar-s'ho bé fent els pastorets.
Molt bé,
això és garantia d'èxit segur.
A partir de quina edat,
diries,
recomanes?
De veure els pastorets,
perquè és molt familiar,
fins i tot el públic infantil,
jo crec que és molt agraïda.
Home,
jo trobo que a partir dels 3 anys
s'hi pot anar tranquil·lament, eh?
Perquè quant de temps dura?
Doncs procurem retallar-ho molt,
és a dir,
mirem d'ajustar-ho,
mirem d'ajustar-ho
a les dues hores,
tot inclòs, eh?
És a dir,
comptant la mitja part
i comptant, diguéssim,
els canvis de sonografia
que es produeixen,
mirem d'ajustar-ho a les dues hores.
Pastorets és una obra llarga,
Pastorets sencera,
dura gairebé 3 hores, no?
I hi ha molts afegits
que a vegades
es poden anar retallant
per mantenir
el que és
l'estructura exacta
de l'obra,
la bàsica,
la fonamental,
i procurar que no s'allargui,
que avui en dia
també estem acostumats
a un ritme de vida
en què tot ha de ser
més curt i més immediat
i al final
pot arribar
pot arribar a ser-se
una miqueta pesat.
Nosaltres mirem d'ajustar
al màxim
sobre el botant
de les dues hores,
és a dir,
l'obra comença
a dos quarts de set
i, per tant,
a dos quarts de nou
mirem
d'estar a l'última escena.
Això vol dir que
fet i fet
a les nou a casa,
com a molt tard.
Val.
I pels nens,
com dèiem,
a partir de tres anys...
Jo penso que a partir
dels tres anys
tranquil·lament
es pot anar a veure
els pastorets.
Sí, sí,
són unes edats bones.
A partir dels tres,
quatre, cinc, sis anys
són unes èpoques boniques
per disfrutar.
Molt bé.
Doncs, en família,
cap a veure els pastorets
de l'associació La Salle,
avui n'hem parlat
amb el seu director
des de fa més de 15 anys,
imagineu-vos,
el Josep Maria Rota.
Jo us recordo la cita,
els pastorets de La Salle,
els dies 2 i 3 de gener,
sempre a dos quarts de set
al Teatre Metropol.
Doncs, escolta,
gràcies un any més,
Josep Maria,
i tornem a parlar l'any vinent.
Això mateix,
si Déu vol,
gràcies a tothom.
Bons pastorets,
una abraçada.
Fins l'any que ve,
si Déu vol.