Seguim endavant en aquesta part final del matí de Tarragona Ràdio
amb nous temes i nous convidats que ens acompanyaran
durant els propers minuts.
Ens volem apropar ara a la realitat sempre difícil i complicada de l'Àfrica
i exactament d'una zona de l'Àfrica que, per cert, aquest estiu
està sent motiu de notícia i d'actualitat.
Segur que heu vist a través dels informatius de la televisió
o llegit a través de la premsa el que està passant,
el que s'anomena la banya d'Àfrica.
És aquesta zona de l'est del continent africà
formada per Etiòpia, Somàlia, Quènia, en bona part,
on s'està produint una epidèmia de fam,
problemes molt greus a causa d'una sequera que s'allarga en el temps,
des de fa anys, i que estan patint milers,
desenes de milers de persones, refugiats, especialment nens i nenes.
Ens volem apropar a aquesta realitat d'aquesta zona del continent africà
perquè aquí hi ha, a Tarragona i als voltants hi ha una ONG
que hi treballa, específicament en aquesta zona,
tot i que també ha obert fronts de feina en altres parts d'Àfrica.
És una ONG que s'anomena Casa Acció Social
i avui el seu president ens acompanya, el Sergi Puig.
Sergi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Des de quan hi esteu treballant en aquesta zona de l'Àfrica,
al voltant d'Etiòpia?
A veure, les tasques comencen l'any 95, perdona, 2005.
El que passa és que ens legalitzem el 2009.
Però des del 2005 anem fent petites coses,
coses que s'esdevenen a base d'anar, de viatjar, de conèixer
i de veure la realitat allà, no?
I quines són aquestes petites coses que heu anat fent?
Per exemple, en els primers viatges ens adonem
que coses que nosaltres tenim a casa,
coses que aquí la gent senzillament no utilitza,
com per exemple uns bolígrafs,
tots sabem que hi ha, per exemple,
empreses que es dediquen a la serigrafia,
que fan proves amb bolígrafs,
coses tan tontes com aquesta.
Fan proves amb bolígrafs, falla la prova,
aquest bolígraf ja no es pot ser reutilitzat.
Doncs hi penses i dius,
ostres, aquesta eina pot ser utilitzada de molta utilitat a l'Àfrica, no?
Llavors, per exemple, anar a buscar aquest tipus
de coses així,
donar importància sobretot al tema medicines,
al tema material clínic,
al tema material educatiu,
aliments i després roba,
que la roba ja té una altra connotació
que pot arribar a ser inclús perjudicial per l'Àfrica, no?
Per què?
Bé, perquè si portem molta roba des d'aquí,
tot i que en principi sembla que els estem fent un favor,
el que fem és ofegar la indústria tèxtil de la zona
i això a la llarga és contraproduent.
Vosaltres treballeu bàsicament a Etiòpia?
No, el gruix de les nostres accions fins fa molt poquet era Etiòpia,
el que passa és que ara treballem a Canvia,
treballem al Senegal,
començarem a treballar a Guinea-Bissau,
també treballem a Guinea-Equatorial,
coses molt puntuals, molt petitetes,
i hem obert un front molt interessant a Ruanda,
tot just aquest mes de març passat.
En qualsevol cas sí que l'origen de l'organització
sí que comença sobretot treballant amb Etiòpia.
Correcte, és així.
Quina és la realitat?
Quina és l'experiència que el Sergi Puig
i altres membres de l'organització
quan heu anat a aquella zona de l'Àfrica
heu pogut comprovar en aquests darrers mesos o anys?
Doncs sincerament té poc a veure
amb el que estem veient aquests dies a la televisió.
Tu quan vas a l'Àfrica sí que te n'adones
que és una cultura antiga,
que viu en el que podíem entendre nosaltres com a pobresa,
però s'ha de distingir molt clarament
entre el que és la ciutat i el que és la zona rural.
La pobresa de la ciutat és més crua
perquè la solidaritat del veí és menys,
la persona forma menys part d'un grup a la ciutat.
A la zona rural no,
a la zona rural hi ha gana perquè no hi ha per menjar,
però no perquè la gent no es doni solidaritat.
Vull dir, si tu tens,
si una família moren els pares i queden uns nens,
automàticament els veïns agafen el nen com si fos propi.
I si tenen de menjar, doncs comparteixen.
Llavors, la sensació de misèria jo no la he tingut mai com a tal.
Tampoc no he afrontat mai una catàstrofe com la que hi ha,
com l'actual, directament,
però no m'ha donat la sensació d'una societat molt pobra.
En qualsevol cas, aleshores, ja que es tret aquest tema
que s'està parlant en aquest estiu,
d'aquesta catàstrofe humanitària,
d'aquests milers de persones que moren,
especialment molts nens i nenes,
quins imputs t'arriben a tu a nivell personal
quan llegeixes aquestes informacions
o veus precisament les imatges a través de la televisió?
Doncs a veure, tot i que jo no he conegut cap catàstrofe,
sí que he parlat amb gent que ha conegut les anteriors.
Parlem dels anys 80, parlem dels anys 50.
Les catàstrofes allà, clar, evidentment,
on no n'hi ha són especialment crues, no?
Vull dir, què passa?
La temporada de pluges arriba tard i arriba escasa.
Què fa?
Doncs el camperol no pot conrear per aquest any.
Si això s'hi acumula en dues temporades, tres temporades,
ell no té ni per conrear ni per acumular, per canviar,
amb la qual cosa automàticament es converteix
en una persona pel pèrrim, no?
No té res.
I llavors, no ho sé, ha de ser molt dur,
perquè tu imagina't,
aquesta gent ha de fugir del lloc on estan.
O sigui, la banya de l'Àfrica,
tothom en parla de Somàlia
perquè allà hi ha una altra connotació política, no?
Però la sequera, com tu ho has dit,
afecta tota la banya.
Han de fugir cap a les zones
on ells creuen que poden trobar aliment,
abandonant famílies,
abandonant nens molt petits,
abandonant gent gran,
abandonant dones prenyades,
sabent positivament quina serà la sort d'aquesta gent.
Amb la qual cosa t'ho imagina la situació, no?
I a més a més,
després de fer centenars de quilòmetres,
arriben al que nosaltres entenem com a camps de refugiats,
però que no són més que assinaments de pobra gent,
amb poca esperança de vida també,
perquè allà no hi ha.
Perquè el poc que pot arribar
no garanteix la supervivència de tothom.
Clar, hi ha un episodi de sequera,
té unes connotacions molt més greus
de les que podem tenir aquí,
quan parlem al món occidental,
en fi,
de les conseqüències del canvi climàtic
i que no plogui
i que això pot fer malbé determinades collites.
Clar, hi ha un episodi de sequera,
té unes connotacions gravíssimes,
perquè el mitjà de vida de moltíssimes persones
aleshores queda anul·lat, no?
Clar, ells viuen bàsicament de la terra
i clar, si no hi ha pluja,
però el problema és que, a més a més,
aquest episodi climatològic
ha passat en un lloc inadequat.
A veure si m'explico.
Això, altres vegades,
havien passat els anys 80,
va passar a la regió de Wolo,
a Etiòpia,
va ser molt greu,
però diguem-ne que el govern etiop
s'hi va posar de cara
i va permetre que les ONGs entressin,
ajudessin, treballessin lliurement,
però és que això ha passat
en gran part,
en gran mesura,
a Somàlia.
A Somàlia hi ha els senyors de la guerra
que l'únic que fan és robar tot el que entra
i, imagina't,
és una situació d'intentar ajudar
i no poder.
Com a organització petita,
que sou vosaltres,
què us sembla
que davant de catàstrofes com aquesta,
puntuals,
que s'expliquen molt
a través dels mitjans de comunicació
durant unes setmanes o durant uns dies concrets
amb crides a la solidaritat,
tenen efecte aquestes crides
a la solidaritat
que fan també altres organitzacions
no governamentals
de molt més nivell,
de molt més abast,
com poden ser metges sense fronteres,
per posar un exemple?
No, no.
És evident que tenen crida,
és evident que tenen...
o sigui que tenen...
Són efectives.
Són efectives.
És evident que funcionen
perquè són els que tenen els mitjans per fer-ho.
Reben moltes ajudes
perquè,
tot i que no ho sembli,
aquesta societat és solidària,
reben moltes ajudes
i ells tenen l'organització
i tenen els mitjans
per canalitzar-la
i per treballar efectivament a la zona.
Nosaltres, sincerament,
que treballem fent ajudes molt puntuals,
molt petites,
molt del nostre abast,
de menjar poc i pa i bé,
no faríem més que molestar.
No sé si recordes
la catàstrofe d'Aití,
que s'hi van abocar
un munt de petites ONGs
i els grans directius
de les grans ONGs
deien, sisplau,
no vingueu
perquè ens destarroteu
l'organització.
Nosaltres aquí tenim
una manera de treballar
que és molt efectiva,
això sí que t'ho puc assegurar
perquè els he vist,
i tenen unes organitzacions,
unes mitjans,
que sí que poden treballar.
Nosaltres allà
poca cosa podem fer.
Doncs en contrast,
precisament,
aquestes grans organitzacions.
Vosaltres,
com treballeu?
Què feu?
Aquestes petites coses,
com les aneu fent?
Com aneu recollint
solidaritat aquí?
Com la traslladeu allà
i com la porteu
fins als seus beneficiaris?
Entre cometes.
Doncs mira,
nosaltres formem part
d'una associació,
d'un moviment d'ONGs
que la seva filosofia
és precisament aquesta,
és de menjar poc i pa i bé.
O sigui,
de fer ajuts
completament directes,
no perdre'ns en la burocràcia,
no perdre'ns en totes aquelles coses
que a la gent li fa por.
quan tu dius
donaré diners en una ONG,
tothom pensa
es perdrà en la burocràcia,
es perdrà en sous,
es perdrà en mitjans,
nosaltres tot això ho piem.
O sigui,
nosaltres sempre sent voluntaris,
viatgem a les nostres vacances,
paguem de les nostres butxaques
i el que fem és conèixer la zona,
primer anem a conèixer la zona,
creiem que coneixem les necessitats
perquè una cosa és el que tu penses
que ells necessitaran
i una altra cosa és el que realment
els fa falta,
no sempre coincideix.
Llavors,
mirem de conèixer el calcical
que nosaltres puguem assolir
i llavors venim aquí
i tractem de cercar-ho.
Coses tant del nostre abast
com per exemple en un orfenat
on hi ha dues monges
celestianes a Diés de Beba
i tenen 200 nens
de diferents edats,
des de recent nascuts fins a 16-17 anys,
no tenen res per menjar
o tenen molta dificultat
per trobar llet amb pols.
Nosaltres venim aquí,
cerquem distribuïdors,
cerquem laboratoris
que ens donin llet amb pols infantils,
especials per l'antirregurgitament,
de tot tipus de llets.
Llavors les posem a les nostres maletes,
nosaltres tenim,
hem tingut una sort
gairebé miraculosa
de tenir un bon contacte
amb la companyia Turquies Airlines,
ells ens permeten portar més pes,
més sobrepès del que tocaria,
això és molt costós,
o sigui,
portem 300-400 quilos de sobrepès,
omplim les nostres maletes de llet,
ens arrisquem
que ens la prenguin a la duana,
si tenim la sort
que la podem passar
anem directes a l'orfenat,
li fem una foto
a l'entrega de la llet a l'orfenat
i venim aquí,
el senyor que ens l'ha donat
i li diem,
mira,
la llet que vostè ens ha donat
ha arribat íntegrament allà
on havia d'anar,
no?
Doncs és una mica
l'exemple del tot
el que nosaltres fem.
I aleshores treballeu
sobretot en població infantil?
Bàsicament sí,
bàsicament sí.
No ens enganyem,
la població infantil,
en un país pobre,
els nens són dos vegades pobres,
vull dir,
són els que sempre surten malparats
i,
vulguis o no,
a mi almenys particularment,
un criu
sempre te toca
una mica més endins,
no?
Aleshores,
la solidaritat aquí la busqueu,
l'ajuda la busqueu aquí
bàsicament en empreses
o també a nivell de particulars?
Sí,
empreses particulars
perquè tothom té algú
que coneix algú,
que té un cosí
que treballa en un lloc
que t'interessa moltíssim,
m'enténs el que vull dir?
O sigui,
tenir amics,
tenir gent,
tenir contactes
és tan important
com saber-te vendre
en una empresa.
Aleshores,
una acció com aquesta
que has posat,
l'exemple de la llet amb pols,
per aquest orfenat
on hi ha aquestes dues monges
que tenen aquests
200 nens i nenes,
hi ha molts altres exemples
com aquests?
Sí, sí,
bastants.
És a dir,
gairebé totes les operacions,
totes les activitats
van en aquesta línia?
Correcte,
mira,
aquesta que et parlava
que estem obrint a Ruanda
és molt curiosa
perquè nosaltres
vam anar allà,
ja teníem alguns contactes
de gent d'allà
que estava aquí,
de ruandesos,
sobretot religiosos,
i nosaltres vam anar allà
a conèixer la zona.
Va ser curiós
perquè vam trobar
el director de l'hospital,
perdó,
el director de la zona
d'amputacions
de l'hospital d'Aquigali
i ell ens va proposar
d'apadrinar nens
o amb minusvalies
o amb amputacions
o amb problemes genètics
de mobilitat.
Llavors nosaltres vam dir
bueno,
estudiem-ho.
Vam venir cap aquí,
vam estudiar el cas.
Allà,
abans de venir,
vam documentar
el cas de sis nens,
dues amputacions,
dues agenesis
que són
la manca
d'una part de la cama,
tant pot ser
el fèmur
com la tibia o el peroner,
llavors tens una cama
i mitja,
o amputacions
o els peus
cabos
que se'n diuen
aquella mena de peus
que entren cap a dintre
d'una manera exagerada
que impedeixen
al nen caminar.
Dos de cada.
Doncs vam venir aquí,
ho vam exposar
als amics de l'associació,
la gent va dir
que era una bona idea
i llavors vam decidir
fer apadrinaments
d'aquests nens
durant tres anys,
durant un període de tres anys
perquè, clar,
operar un nen
i no garantir-li
la rehabilitació
no tenia cap sentit,
amb la qual cosa
nosaltres hem fet
apadrinaments
a tres anys
dels sis nens.
no estem parlant
de 250 nens,
no estem parlant
de salvar el món,
estem parlant
d'alleugerir
una mica
la dificultat
de sis nens.
Vam aconseguir
aportacions particulars
de nens,
per exemple,
un grup d'amics
apadrinava
un nen en concret
i altres
apadrinaven,
donàvem diners
a fons per tot
que anaven,
no a fons per tot,
no vull dir dinar
sense un objectiu clar,
que anaven directes
amb aquests altres
cinc nens,
per dir alguna cosa.
estan tots coberts,
ara al mes d'agost
ha anat una altra
companya cap allà
i n'ha trobat un més,
que probablement
es converteixin en dos.
Doncs és això,
vull dir,
tenim les fotos
dels nens rehabilitats
amb les pròtesis noves,
operats amb el guís,
o sigui,
i tot això
anem donant als esponsors
que els estan apadrinant.
Són ajuts molt directes
de menjar poquet
i paï molt bé,
que no hi hagi dubte,
o sigui,
el que es tracta
és que la gent
no dubti en absolut
que el que dona arriba.
I com ha anat
aquest procés
de començar a Etiòpia,
sentar-se en Etiòpia
i després obrint
altres col·laboracions
amb altres països?
Ha estat una cosa
fins i tot,
no sé si dir-ne improvisada,
sense planificació prèvia?
Correcte.
A veure,
tan senzill com que
la gent sap
que tu treballes a l'Àfrica,
la gent,
clar,
ens movem en un cercle
molt petit,
un amic sap
que nosaltres
treballem en Àfrica
i et diuen,
escolta,
jo quan vaig estar al Senegal
vaig conèixer un orfenat
que tal.
Bé,
doncs mirem,
tan fàcil com això.
Mirem,
però a veure,
vull dir,
preocupa-te'n
d'anar,
de trucar a aquests senyors,
de veure com els hi podien
fer arribar
el que necessitin
i un contacte
i llavors
cap al Senegal.
M'entens?
O sigui,
vas obrint
en funció
del que la gent
va coneixent,
no?
I les ajudes
sempre,
materials,
van amb el procés
que ens has explicat abans,
amb l'exemple,
sou vosaltres mateixos,
la gent de l'organització,
qui ho porta.
Correcte,
el que passa és que
arriba un moment
en què,
per sort,
hem acumulat
molt de material,
material que per nosaltres
i sobretot
a l'Àfrica
és molt important,
material clínic,
material,
molt de material escolar,
llet en pols
amb bastant de quantitat
i volíem,
havíem pensat
de fer un contenidor
de 20 peus
per a Etiòpia.
El que passa és que
mirat els pressupostos
i mirat la dificultat,
Etiòpia no té port de mar,
el contenidor
han d'anar per Djibouti,
que és un microstat
que hi ha
a la porta
del Marroig.
Clar,
tot el material
que entra a Etiòpia
passa per Djibouti,
Djibouti
els calça
amb impostos
i arancels,
no?
Llavors,
a més a més,
no tenim la garantia
que el material
que nosaltres
intentàvem entrar,
entraria,
vull dir,
a Djibouti,
què fan?
Tu tens 10 dies
d'estada
del material
al port,
10 dies gratuïts.
A partir de l'11è dia
tu has de pagar
una mena de populatge
del teu contenidor.
Ells
alenteixen
els tràmits
suficients
com perquè tu diguis
això ja no és rendible,
o sigui,
he de pagar més
amb arancels
que el que porta
el contenidor en si,
tu abandones
el contenidor
perquè no hi ha altra solució
i ells el rebenen
al mercat negre.
Això ha passat
en moltes ocasions.
D'aquí
que nosaltres
ara hem decidit
de portar aquest material,
evidentment,
no es podia perdre
en un altre lloc
més proper
i molt més
fàcil
perquè té
un bon port
marítim
com és
Guinea-Bissau.
En Guinea-Bissau
teníem un contacte
d'una senyora
que havia estat
ministre
amb l'anterior govern,
ministre de la pobresa,
curiosament,
i ara està a Lisboa
treballant des d'allà
amb temes d'ONGs.
Llavors,
nosaltres viatjarem
al novembre,
no portarem
cap material,
o sigui,
anem a veure,
anem a estudiar,
anem a veure
si realment
el que ens han dit
és veritat,
una vegada ho estudiem
vinguem cap aquí,
doncs,
si tot funciona
com creiem,
sortirà el material
cap allà.
I aquí l'organització,
doncs,
com a tal com funciona,
com a un grup
de socis,
entre cometes,
de gent que fa
aportacions periòdiques,
o com funcioneu?
Som un grup d'amics
que s'implica
voluntàriament
sense cap cost,
vull dir,
ni cap associació,
vull dir,
la gent ve,
s'acosta,
durant una època
s'implica,
si li agrada
segueix,
i si no,
desapareix un bon dia
i gràcies per la feina
que he fet,
no paguem quotes,
tal vegada és una cosa
que hem d'estudiar,
fer una quota voluntària,
però és una cosa
que de moment
encara no hem tocat,
són temps difícils
aquí també.
Sou com una mena
de micro-ONG,
podríem anomenar.
Sí, sí,
a mi m'agrada aquest terme,
perquè a més a més,
quan tu parles d'una ONG,
la gent parla
amb tots els problemes
que han hagut
amb les grans ONGs
i amb les seus immenses
que tenen
i amb els 4x4 preciosos
que tenen a l'Àfrica,
nosaltres som una micro-ONG,
portem les nostres coses
a les nostres maletes
que en la major part
dels casos
ja no tornen,
es queden allà,
amb la qual cosa
has de comprar
una nova maleta
i portar-la al proper viatge,
doncs funcionem així
perquè ens agrada.
I aleshores també,
com us poden trobar,
com poden contactar
amb vosaltres?
Tenim una pàgina web
que és molt maca,
ens l'ha fet un bon amic
i que si la gent
vol prendre nota
és les tres dobles ve baixes
ONGCASA,
ONGCASA.org
ONGCASA.org
Correcte.
Així de fàcil.
Així de fàcil.
Allà trobaran tot el que feu.
També al Facebook.
I què penseu fer?
És a dir,
quines són les properes intencions
en què esteu treballant ara
per portar l'Àfrica
sigui el país que sigui
en els propers mesos?
Doncs mira,
a més a més del viatge de l'octubre
on anem a estudiar
la viabilitat del contenidor,
aquest octubre havíem d'anar,
el que passa és que
se'ns ha davantat aquesta feina,
segurament anirem al febrer
a Ruando una altra vegada
a estudiar nous casos
de nous nens
i a inaugurar
una escola,
una petita escola
i un pou d'aigua
que també hem fet
gràcies a la subvenció
de la Fundació Telefònica
i de l'Ajuntament d'Altafulla.
L'Ajuntament d'Altafulla
ens ha pagat la construcció
d'un pou
que nosaltres pensàvem
que seria facilíssim
anar a fer el forat i ja està
i amb la burocràcia africana
això s'ha convertit
en un viacrucis
però penso que ja està en marxa,
l'únic que hem d'anar allà
a fer la foto
per l'Ajuntament
i l'escola està en construcció,
s'havia d'acabar
el mes d'octubre
comptant que s'acabaran
una miqueta més tard
però si no passa res
el febrer ja estarà en marxa
i nosaltres podrem anar
a fer les fotos corresponents.
I un projecte com aquell
que has posat aquest exemple,
quant de temps ha trigat això
en fructífica?
Doncs moltíssim,
doncs moltíssim
perquè el primer pou d'Etiòpia
es va crear la idea el 2009,
imagina't,
i tot just aquests dies
segurament s'ha posat en marxa.
És que és molt més complex
el que sembla,
fixa't,
per fer un pou,
primer,
l'agència etíop de l'aigua
ha de constatar
que és necessari.
Tu imagina't,
en un lloc com a Etiòpia
on s'entén que és necessari,
ells han de tenir la constatació,
amb la qual cosa
ens han ajudat les monges
combonianes
de la comunitat
de
Mandura,
que és la frontera
amb el sudan,
han hagut d'anar
cabana per cabana
a demanar
l'autorització
de la gent de la zona
per poder fer el pou.
Clar,
havien d'anar a primera hora
perquè la gent marxa al camp
o a última hora d'una nit.
Doncs anar cabana per cabana.
Una vegada tenien totes
les autoritzacions,
que jo no sé
perquè escriure
no devien escriure,
les van portar a l'agència,
l'agència va crear
una mena de brigades
de treball,
sempre de gent local,
havien de ser
quatre homes i tres dones,
una dona encarregada
de guardar les eines
i una dona encarregada
de portar
la comptabilitat
del pou.
Mira els horaris
que s'han d'utilitzar,
tal i qual.
Ja teníem els equips
de treball formats,
llavors hem de trobar
el lloc del pou.
Per trobar el lloc del pou
no es pot fer
en època de pluja,
s'ha de fer
en època de sequera,
perquè en època de pluja
el subsol
té aigua per tot arreu,
hem de garantir
que hi hagi flux
de continu.
T'has d'esperar
l'època de sequera,
cercar la zona del pou
i llavors esperar
que la gent de la zona
no estigui al camp
o no hagi fet
la campanya de plantació
o la campanya de recollida
o la campanya
de crema de rostolls
i tinguin
el seu període lliure
com per poder-lo dedicar
a la construcció del pou.
Tot això,
imagina't si
que sembla tan fàcil,
no ho és.
I el tema de l'escola,
també s'ha arrossegat
des de fa temps.
Igual, sí.
Clar, segur que moltes persones,
amics, coneguts,
us deuen dir
clar, col·laborar fent
aquestes coses tan petites
no pots arribar a sentir
una certa frustració
i jo penso
que potser fins i tot
és a l'inrevés, no?
Que un pou,
encara que pugui semblar
una gota d'aigua
enmig de la immensitat
del continent àfricà,
un pou, una escola,
han de donar
molta satisfacció.
Creu-me,
quan van arribar
les primeres fotos,
nosaltres vam prendre fotos
dels nens de Ruanda,
per exemple,
quan van arribar
les primeres fotos
dels nens
amb les seves pròtesis
o amb els seus guixos
que li havien fet
l'operació,
jo em vaig posar a plorar
perquè eren nens
que nosaltres coneixíem,
que tenien nom i cognom,
que havíem estat a casa,
que sabíem
la necessitat
que en tenien,
per exemple.
Quan van rebre
la primera foto
de les primeres palades
que donaven al pou,
doncs,
otro tanto de lo mismo,
perquè són coses
que la gent
s'implica
personalment,
que coneix,
que es fa seu.
Clar,
donar
per la catàstrofe
d'Aiti
és imprescindible,
a tothom
cal que hi ajudem,
però és una mica
més abstracte.
Tu no coneixes
les cares,
no coneixes,
m'entens el que et vull dir?
I aquí tenen
tots cares,
noms i cognoms,
això mateix.
I arriba segurament
molt més.
Per cert,
hi ha alguna zona d'Àfrica
que necessita
alguna prioritat
de tots els països
que vosaltres
ara hi esteu treballant?
Considereu que hi ha alguna zona
que sigui d'especial urgència?
Hi ha dues zones
bàsicament crítiques
que són
la zona del Níger
que és crítica
de costum
i la zona
aquesta de Somàlia
bàsicament
perquè el tema
ara és molt greu
i no té pinta
de solucionar-se aviat.
Vull dir,
la sequera
els
ja ho diré demà
els entesos
diuen
que es prollongarà
probablement
períodes de 3 anys
de cada 4
o sigui
de cada 4 anys
3 tindrem sequera
en un període
en un plaç
d'uns 25 anys.
És una cosa
molt bèstia
tenint en compte
que la gent allà
viu d'això.
Jo sí que demanaria
que la gent
no se n'estigui
que col·labori
amb les grans organitzacions
amb tota aquesta gent
que està treballant allà
i que després
ja tindrem temps
de buscar cosetes
pels nostres nens
que també
ho necessiten
però que si es plau
ara és el moment
d'apretar-se el cinturon
pels altres.
És un missatge interessant aquest
el de col·laborar
i aportar diners
per les grans organitzacions
i això
no és incompatible
en què després
es pugui col·laborar
amb les micro-ONGs.
Correcte.
Sergi Puig
és el president
de la ONG Casa
Acció Social
com dèiem
www.ongcasa.org
Sí senyor
bona memòria.
ongcasa.org
aquí a la pàgina web
trobaran tota la informació
d'aquest grup d'amics
perquè així
s'autoanomenen
ells mateixos
que duen a terme
totes aquestes activitats
algunes de les quals
hem pogut comentar
accions directes
que fan en diferents punts
en diferents zones
de l'Àfrica.
Van començar
Etiòpia
que ara està
entre cometes
molt de moda
pels mitjans de comunicació
i s'han excès
per altres països
del continent.
Sergi Puig
gràcies
felicitats
i que vagi molt bé.
Un plaer, gràcies.
Adéu-siau.