És la sintonia habitual que utilitzem per fer l'espai Caixa Fòrum,
ja ho sabeu, cada dilluns aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Avui, però, l'hem avançat en l'hora i no ho fem des d'aquí dels estudis.
Ens n'anem fins a la plaça Verdaguer, on des del passat divendres
ja podeu veure l'exposició Romanorum Vita,
una fantàstica exposició que, de fet, aquest cap de setmana
ja ha tingut un gran èxit de públic.
Fins allà, ens hi traslladem amb els nostres companys
Joan Maria Bertran i Ricard Mouz. Ricard, bon dia.
Bon dia, Josep, i bon dia també a tots els oients de Tarragona Ràdio.
Des de l'interior ja de la carpa instal·lada a la plaça Verdaguer,
on, com deies, des de divendres està aquesta exposició Romanorum Vita.
És una producció de l'obra social de la Fundació La Caixa,
comissariada, dirigida, produïda, impulsada per dos tarragonins,
com són el Magí i l'Enric Ceritjol.
Magí Ceritjol, bon dia.
Hola, bon dia.
Enric Ceritjol, bon dia.
Bon dia a tothom.
Anem a fer la visita, in situ, amb els micròfons de la ràdio al davant,
perquè a més tenim visites a fora i esperant,
perquè aquesta, Magí, és una visita que s'ha de fer en grup, no?
En grup, sí, es fa en grup perquè està pensat per anar veient
i hi ha uns audiovisuals que s'han de veure i no es pot veure res als públics.
Llavors, tot és una visita d'un grup d'un nombre de persones
i quan surt, entra l'altre grup.
Molt bé, doncs acabem de fer un gir a l'esquerra
i anem a veure que ens trobem.
Entrem...
Entrem?
On entrem?
En un carrer, evidentment, està poc il·luminat perquè no hi havia il·luminació pública,
per tant, els carrers eren més aviat foscos, de nit, evidentment,
i entrem en un carrer que podia ser un carrer d'una ciutat normal a Roma, no?
I el que sentim són sorolls, bàsicament el soroll que estem sentint és d'aigües
i l'aigua estava a l'abast de tothom, hi havia fons cada 200 metres,
tant al barri d'Arris com de pobres, és a dir, si arribava a tothom, l'aigua arribava a tothom.
I el que veiem una miqueta és l'ambient que hi podia haver en una ciutat romana.
Veiem grafitis electorals, grafitis amorosos, de gent que estava enamorada i posava allí,
doncs, estima el membre meu, que és aquest d'aquí, aquell d'allà és un poeta,
posa ben ustos, dibuixa un vaixell, és bonic, és un Joan Brossa de fa 2.000 anys,
és a dir, un proposia visual de fa 2.000 anys, perquè els carrers de la ciutat romanes
eren carrers que parlaven, d'alguna manera, no hi havia internet, no hi havia diaris,
no hi havia la tele, no hi havia la ràdio, com se'ls passava a la gent?
Amb grafitis, amb pintades, amb color, els de la ciutat romanes estaven plenes de color.
I els carrers de la ciutat romanes, podríem dir que eren una miqueta classificats a l'avantguàrdia,
és a dir, hi havia de tot, tothom s'enunciava, venia, compraven coses, cartells polítics,
cartells religiosos, eren ciutats molt comunicatives, molt expressives.
Doncs hi ha aquests grafitis, aquestes pintades a les parets del carrer,
i aquí, ara, a la dreta, què podem veure, Magí?
Això és una latrina, és una obsessió dels romans,
és a dir, els romans posaven latrines públiques gratuïtes per tothom
en els centres principals, al costat dels mercats, en MacÈllum,
al costat dels fòrums, és a dir, que la gent tenia un lloc on anar a fer pipí
i fer caca, sense haver de buscar una figuera.
Això, en aquella època, és una vència importantíssima.
Això era espectacular, no? Parlen de l'època romana.
Això era high technology, és a dir, perquè els lavabos, per aixugar-se,
els lavabos eren unisex, no hi havia noms i d'on, estaven tots junts,
però el truc que estava en que sense aixecar-te del lavabo
te podies aixugar sense aixecar-te, perquè hi havia un bastó
que et permetia aixugar-te sense aixecar-te,
potser hi havia una certa intimitat.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Suposo que sentiran els oients de Tarragona Ràdio de fons aquest sodo
de l'aigua, que deies, Magí, que era present sempre,
de manera gairebé permanent?
L'aigua era una obsessió, en el món romans,
i el primer que feien abans d'afundar una ciutat
era assegurar-se'n que tenien pous d'aigua,
i compta, pous d'aigua, o sigui, aigua de mines,
la més pura, no la de riu, o sigui, la riu era per regar,
però la que bevien no era de riu,
perquè sabien que els rius, evidentment,
també contenien impureses, i evidentment no era la més bona.
Per tant, on anaven a buscar l'aigua?
A les mines, a la muntanya, on hi havia fons i manentials,
i si convidia fer un nou conducte de 30 quilòmetres,
el feien, però l'aigua era puríssima.
Això explica també una mica el bo que tenien les ciutats,
de tenir aigua al corrent, o sigui, aigua a l'abast cada 200 metres,
era un avenç històric, una cosa, vamos, un luxe increïble,
i era una autèntica obsessió.
Aquí podem veure aquesta font amb el so de l'aigua,
que m'imagino que poden sentir els oients.
Aquí hi ha una...
Això és una pintada d'una botiga,
aquesta especialitat amb teles impermeabilitzades.
Hi havia teles que les tractaven amb l'anolina,
les flotaven bé i se convertien en impermeables.
És a dir, que la gent, quan sortia el carrer que se plovia,
podia anar a això ploc.
Déu-n'hi-do.
Doncs seguim avançant per aquest carrer,
aquest carrer romà,
i aquí podem veure com una porta...
Això és una casa que s'ha ensorrat.
Les lleis preveien que els edificis tenien una certa alçada,
però, clar, molts constructors s'ho passaven pel forro,
i construïen més alt del que estava permès.
Què passava?
Al final s'acabaven ensorrant materials pobres, baratos,
i per població, és a dir,
això dels pisos Patera ja existia fa 2.000 anys.
És a dir, amb una habitació de 3 metres
on hi vivien 14 persones.
Per tant, què passava?
Que al final molts edificis s'ensorraven.
Els edificis pobres, el que estem veient
és una ensorcida d'un edifici romà,
que les ciutats eren molt habituals.
Això i els incendis.
Estava prohibit cuinar a casa,
perquè la gent, per no provocar incendis precisament,
però es podien igual.
Això és com les pensions,
que a vegades diuen prohibir comer
o prohibir trair comida en la pensió.
Aleshores eren habituals els incendis.
Eren molt habituals.
Llavors hi havia un cost de bombers,
que intentava apagar,
però a vegades no servia per res,
perquè evidentment edificis de 6 o 7 plantes
doncs malament podies apagar-los.
Doncs tenim aquesta imatge d'aquesta casa ensorrada
i aquí veiem unes pesseres
que a vegades la gent diu
ah, mira, això és per passar d'un costat a l'altre del carrer
sense mullar-te.
No, no era això.
No, bàsicament això era un control de velocitat.
Què dius?
Sí, és allò que ara està tan de moda,
el 80 i el 120,
doncs això els romans ja ho feien.
És a dir, si anaves pel carrer amb un carro molt de pressa,
te trobaves que aquestes pesseres
ho encertaves o te les riaves.
I estaven col·locades a vegades de diferent manera
perquè no poguessis dir
bueno, quan que vagi recta ja la passaré.
No, no, t'havies d'anar a poc a poc,
perquè si no me la passaves.
Per tant, era un control de velocitat de fa 2.000 anys.
Que curiós, eh?
Sí, sí, sí.
Ara entenc que la visita s'hagi de fer en grup
i amb les explicacions del Magí Seritjol,
que per nosaltres és un luxe,
o de qualsevol dels monitors que hi ha
en aquesta gran exposició produïda per la Fundació La Caixa.
Vinga, seguim avançant.
Magí, ara què veiem?
Hem girat una miqueta,
fem el tros de carrer més llarg
i a la cantonada ens trobem
una capelleta de Sant Andreu, de Sant Josep o de Sant Pere.
Aquestes capelletes que hi ha a la part alta que veiem,
això no és cristià, això ve del món romà.
Això és un altar als déus de les covilles.
A cada covilla posaven un altar,
perquè les covilles són perilloses
i com que són perilloses havien de protegir
i aquests déus que estaven pintats a la paret
amb els altars, amb les ofrenes, aquest animal,
era per protegir els vianants
i també per protegir els veïns de la zona.
Per tant, sempre hi havia,
a les covilles hi havia petits templets
amb altars petitets on se feien ofrenes.
Quines ofrenes?
Doncs aquí ho veiem,
alls, pilotes de llana,
per cada membre de la família
se posava una piloteta de llana
i a la vegada se posaven fluïts,
algunes faves seques, coses d'aquestes.
Déu-n'hi-do, i les inscripcions a la paret que continuen,
sempre presents.
Sempre, sempre.
Les parets de Roma, les ciutats gruanes,
estaven plenes de notícies.
Eren ciutats molt adornades, no?
Molt vistoses des d'aquest punt de vista.
Molt vistoses, colors, inscripcions,
res d'això que ens imaginem l'obra vista.
L'obra vista era un pecat.
Mira, les muralles estaven pintades.
Mira, no estaven com les veiem ara,
estaven arrebossades i pintadetes.
I el color era una manera d'expressar.
Clar, és un món...
La nit era fosca.
Com s'expressaven?
Doncs a través del color i de les inscripcions.
Per tant, tenim un munt d'inscripcions, anuncis...
Quan he dit de classificats era veritat, eh?
És a dir, a vegades si ens posaven anuncis
n'hi ha un que murti benifeles,
vol dir murtis, ho fa bé.
Fa bé què?
Doncs favors sexuals.
Això ja s'ha posat pel carrer.
Déu-n'hi-do.
Ja existia, això.
Hem girat pel carrer, com deia el Magí Saritjol.
Jo tinc la sensació que aquest és un carrer diferent, no?
Més senyorial?
És una miqueta...
Clar, és l'entrada a una d'homus.
Aleshores hem recreat...
Què és una d'homus?
Una d'homus és una casa de ric.
Hem vist abans una ínsula que està ensorrada,
perquè la gent vivia en blocs de pisos, igual que ara,
però la gent que tenia més possibles,
que tenia més diners,
s'ha fet construir una d'homus.
I les d'homus s'obrien amb unes portes molt monumentals,
com veus,
perquè, clar, la porta era el primer que la gent veia
d'una casa d'un ric.
Per tant, la porta havia de ser molt bonica,
havia de ser molt governida,
havia de ser gran,
eren altes,
no era una porteta,
era una portassa,
perquè...
Molt decorada, no?
Molt decorada,
i aquí viu una persona important,
i es posava l'estoreta de benvinguda,
que era Aue,
que vol dir benvinguts.
Aue vol dir benvinguts.
Aue benvinguts.
Hola, benvinguts.
Per tant, ja teníem l'estoreta que posem nosaltres a casa,
i ja existia.
Llavors, aquesta és la part frontal de l'entrada d'una casa.
A costat i costat,
les parts baixes de les cases,
no hi vivia la gent de la casa,
sinó que es llogava a botigues per botigues.
O, a vegades,
també es llogava perquè visquessin gent amb menys diners,
perquè la gent rica no vivia cara al carrer.
Ara nosaltres volem vista,
volem exterior.
I abans no?
Clar, no,
volia interior.
Per què exterior no?
Perquè els carrers, imagineu-vos,
aquí passaven un munt d'animals al dia,
caques,
no hi havia serveis de neteja regular,
se netejava com plovia,
sorolls,
a la nit era perillós,
es passava el carrer,
era un espai una miqueta d'inòspit,
i les cases s'obrien per dintre,
és a dir,
la gent volia viure a la part dintre d'una casa.
I al carrer aquí vivien els més pobres,
o vivia gent pobra,
o vivien comerciants botigues que tenien les petites botigues.
I aquí veiem dues botigues,
a banda i banda de la porta de la casa,
que són molt comunes en una ciutat romana.
Per un costat,
una caupona,
que és un McDonald's o un Burger King de fa dos mil anys,
perquè era menjar ràpid,
menjar...
Per què?
Perquè les estava prohibit cuinar a casa,
per evitar els incendis,
com hem dit abans.
Llavors, on menjava la gent?
Amb un fast food,
i teníem plats,
que no es pensi la gent,
que eren plats molt sofisticats,
cigrons,
fesols,
cosetes,
així,
pa,
una miqueta de formatge,
molt bàsic.
Si tenies més diners,
alguna cosa de carn,
però poca cosa.
Però menjaves ràpid i anaves a la feina.
També he de dir que el menjar del migdia
era un menjar poc important,
era un menjar de subsistència,
és com els esotrius americans,
un Frankfurt i el Randu.
El menjar,
de veritat,
era el sopar.
Qui s'ho podia permetre,
quan feia un menjar bo,
era el sopar,
el convivium o la quena de la nit.
I a l'altre costat,
tenim una botiga molt,
molt, molt habitual,
molt romà,
que és un pistrínum,
que és un forn de pa.
Pistrínum.
Que és un forn de pa
que és com una pizzeria actual.
Hi ha un forn al fons de llenya,
hi ha un molí,
perquè la farina se la feia en cadascú,
se la feia ell,
i el molí se feia a la farina
i allà es ficava al forn de pa.
Llavors els pans
s'han conservat a Pompei i a Rullonets
i l'aliment bàsic era el pa.
I amb el pa a vegades se feia farinetes.
Un tros de formatge,
un tros de pa i hi havia es dinat.
És a dir,
a veure si la gent se pensarà,
és com si d'aquí a dos mil anys
se trobés un llibre del Bulli
i la gent d'aquí a dos mil anys
pensa que tothom menja com el Bulli.
No senyor,
una toita de patates va molt bé.
Doncs una miqueta igual al món romà.
La gent menjava coses molt simples
i poc sofisticades.
I aleshores això era propietat
dels senyors rics?
Del senyor rics?
Un senyor rics segurament.
Això devia ser un comerciant,
un equiter.
I aleshores ho llogaven,
per dir-ho d'alguna manera.
I llogaven a la part de davant,
els botiguers que pagaven una renda
i així la casa també amortitzava la despesa.
A veure,
hem d'entendre que aquesta casa
és una persona rica
però no multimillionària.
No és una gran casa.
Encara hi havia cases molt més potents,
més grans i més importants
que eren la dels senadors,
la dels adistocs,
les tretinents,
que aquesta gent tenia.
Casa a la ciutat,
casa al camp
i villes a la costa.
És a dir,
tenien de tot.
Aquí hem de pensar
una persona que ha fet quatre duros,
que és un botiguer,
que ha fet diners,
però té una casa que elaborem
que està relativament bé,
però que no és una gran casa.
Hem intentat recrear
una casa normal,
ni els extrems de massa pobres
ni massa res.
Una cosa mitja.
Què més, Magí?
Perquè en aquest carrer...
Bé, aquí veiem una zona
que hem intentat simular
la part de darrere
d'una basílica del fòrum.
És a dir,
estaríem molt al costat
del centre de la ciutat,
la banda d'allà,
que no es veu,
perquè evidentment
ja no hi cap a la carpa,
ja no hi cap més,
hem simulat la part de darrere
de l'accés a una basílica romana,
que era la zona
on s'ajutjaven,
on hi havia els tribunals
i també on hi havia
totes les botigues al voltant.
Per tant,
és una part,
que això ho deixem aquí,
a veure si a la Fundació La Caixa
fem la segona part,
que és el món públic,
que és el fòrum,
i els jutjats,
els mercats
i tot l'espai més públic.
Això ho deixem aquí
a veure si en un futur
ho podem fer, no?
Però com que aquesta exposició
tracta la vida quotidiana
més senzilla,
que és la que arregla casa,
hem volgut fer això.
També ens serveix
perquè aquí el públic
que assisteix a l'exposició
pot veure un audiovisual
que projectem a la paret
de la Domus.
Per tant,
aquí la gent veu...
Hi ha grades.
Hi ha grades.
La gent se sent,
se sent,
se seu,
i veu què passaria
en un dia
en aquest fragment de carrer.
Llavors expliquem.
En 10 minuts
s'explica
què podria veure
fa 2.000 anys
en aquest mateix carrer.
Molt bé.
Doncs seguim avançant
per aquest carrer.
Sí,
perquè ara el carrer ja s'ha acabat,
és a dir,
que aquí ens caldria veure
l'audiovisual,
que veurem en tot cas després.
Llavors s'entrava
la Domus,
el que passa que no sé si
es pot obrir,
espera un moment.
Serà possible obrir la porta?
Sí.
Doncs vinga,
a veure si a través
del nostre micròfon...
Fixeu-vos,
hem entrat,
i el primer que veiem
al vestíbul
és un mosaic
que posa
Kauhe Kahnem,
Compta'm el gos.
Compta'm el gos?
Sí,
això és una alarma
de fa 2.000 anys,
allò que posem ara
Securitas,
a vegades no estan connectades,
només ho posem per dir
que tenim sistema...
El sistema de seguretat aquí
és Compta'm el gos,
Kauhe Kahnem,
però a vegades el gos
no és que hi hagués un gos,
a vegades el gos era el porter.
El porter,
el porter mossegue,
el porter ja estava
per defensar la casa
i per tant segurament
el porter dormia aquí,
a terra,
és a dir,
que no tenia evitació pròpia
sinó que estava aquí.
Hem entrat a la casa,
el que primer em sorprèn
és veure aquesta quantitat
de colors...
És el que he dit abans,
és a dir,
evidentment el món antic
s'expressa a través del color,
a més els colors
s'entenen codis,
és a dir,
no només a vegades
no s'entenen per pintar,
s'entenen simbologies
i s'intenta,
està a la moda,
el més fashion què és?
Doncs el que ve de Grècia
doncs s'enten motius grecs,
s'intenten els més rics
i s'intenten copiar
els models més importants.
Si l'emperador té pintures
sobre el Nil
a les palaus imperials,
doncs aquesta moda
s'extén per tot l'imperi
i tothom s'apinta escenes del Nil.
És a dir,
és allò,
és ser fashion,
si ara és Nova York,
a veure,
si a Nova York
hi ha un bar de nit
que nosaltres fem igual,
no només a aquesta passava igual
al món romà.
Estem doncs al vestíbul,
alguna cosa a destacar?
Al vestíbul i aleshores
ja entrem a la gran sala,
no?
El que entrem
és a la part més important
d'una d'un món romana,
hem dit abans
que les cases romanes
se tancaven a l'exterior
i s'obrien per l'interior,
perquè els carrers
en l'itre eren bruts,
o no llocs...
Això és l'atri.
L'atri és un pati,
que a vegades hi havien
diversos patis,
un pati
per on entra la llum
i per on entra l'aire,
aireix la casa
i entra el sol.
És a dir,
que s'obren per dintre
les cases romanes
i al voltant de l'atri
s'articulen
les habitacions diferents
de la casa.
Si vols que fem una repassada,
la primera habitació
que trobem
és una cuina,
això és un luxe,
aquesta cuina
és un luxe.
no tenia cuina a casa,
si havíem dit
que anaven a menjar
els McDonald's
de fa dos mil anys,
que es deia caupones.
I aquí veiem
una típica cuina
de la zona vesuviana
de Pompeia
i veiem com
no hi havia extractor,
per tant els fums
feien cap directament
al carrer,
el que dèiem
al carrer sempre era
la zona bruta,
per tant,
cap a dintre l'interior.
I veiem
el menjar
que podia haver,
que s'està cuinant
en aquest moment
amb brases
i una cosa curiosa
que a la dreta
veus,
aquí a la dreta
hi ha un vàter,
i al costat de la cuina
estava el vàter.
Per què?
Perquè per netejar
el vàter
no es tirava aigua bona.
L'aigua bona
era per beure
i per...
Doncs què es tirava?
Les aigües
de bullir fesols
es tiraven
i s'aprofitava
per netejar.
Fixes l'escala
que puja cap dalt,
és a dir,
la cuina puja
una escala cap dalt,
a dalt,
segonament,
hi havia una habitació
on dormien
o bé els cuiners
o bé una família
rellogada
que se li llogava
a dalt
per viure.
Perquè una família
aquestes característiques
tenia servei ja,
el servei de l'època,
no?
No, tenia un servei
increïble,
és a dir,
un senyor mínim
podria tenir 30 esclaus.
30?
30 o més,
és a dir,
que no...
L'esclavatge
un problema
és quan s'acaben
les guerres de conquesta
que comencen a ser més cars,
però al segle I
a d'Ojo,
és a dir,
un senyor de la casa
aquí podria haver 30 persones
perfectament
per servir a la família.
Estem, doncs,
a l'Atri,
hem vist, doncs,
des de l'Atri
com es reparteixen
les habitacions,
hem vist la cuina.
Seguim avançant,
insistim donant
aquesta volta
a l'Atri
i què tenim aquí?
Aquí tenim el menjador,
el triclinium,
el triclinium es diu així
perquè hi havia
lectus triclinarius
que són aquests llits
per reclinar-se.
Els romans menjaven,
els romans rics,
menjaven reclinats.
Per què menjaven reclinats?
No era per menjar,
era per conversar.
Els llits aquests
estaven pensats
perquè tots els que
estaven fent el sopar
estiguessin a prop
i poguessin xerrar.
És a dir,
més que per menjar
estaven fets per conversar.
i és una moda grega
també,
no és una moda romana,
és una moda grega
que a poc a poc
s'imposa a les cases bones
i és el que dèiem
com que és fashion,
com que greixi ho fan,
nosaltres també.
Llavors fixeu-vos,
hi ha molts elements
que podríem estar parlant
perquè hi ha un detallet,
al mosaic central
hi ha un mosaic d'una calavera,
què fa una calavera?
Exacte,
què representa aquest mosaic?
Carpe Diem,
disfruta de la vida,
i que això s'acaba,
és a dir,
mengem, bevem,
gaudim de la vida.
El plaer,
en una sola paraula.
perquè és que acabarem
com aquest senyor,
o sigui,
acabarem tots calvos.
Molt color,
les parets superdecorades.
Molt de color,
mosatges de terra,
pinteles de colors,
làmperes d'oli,
l'oli en aquella època
s'utilitzava més
per il·luminar
que per menjar.
Era, diguéssim,
la llum elèctrica
era l'oli,
per això era tan important
l'oli tan car,
i l'oli era la base
de la il·luminació,
per tant,
fixeu-vos,
les llànties d'oli
per tot arreu,
i el menjar,
no gaire sofisticat,
no ens pensem menjars,
llengües de no sé què,
farcides,
això,
són recetes estrafolàries,
la gent,
fruits secs,
com veus,
figues,
una miqueta de carn,
pa,
vi,
això sí que no faltava,
en fi,
però no eren grans menjars,
perquè no,
perquè era car
i perquè tampoc hi havia tant,
per tant,
i una altra cosa
que s'omprèn
és que el menjador
és petit,
no és enorme,
els menjadors
eren així,
no eren allò
que es pinten les pel·lícules
amb columnes de marbre
i també,
sinó que eren menjadors
relativament petits.
Però la sensació
d'estirar-se
i de disfrutar del menjar,
no?
El luxe eren els amics,
el luxe era la conversa,
el luxe era tenir temps,
una cosa que ens manca a nosaltres,
eh?
Podíem començar a sopar
a les 3 o les 4 de la tarda
i fins a les 9 o les 10 de la nit
estaven xerrant,
els negocis,
oi, la teva filla,
què fa?
Aquí s'apanyaven els casaments,
escolta,
tinc una filla,
el teu fill,
els nostres famílies,
és a dir,
s'utilitzava per això,
no?
Per tant,
no era tant el menjar
i aquelles coses
traforades de les bacanals,
i ara?
Ara estem al despatx
de Marlon Brando,
el padrino,
estem al tablínum,
el tablínum és el despatx
de l'amo de la casa,
el paterfamilies,
on guarda els documents
de la família,
l'arxiu privat de la família
i guarda el retrat
dels avantpassats,
que són aquestes màscares
de cera que veieu aquí al fons,
que són les imagines mayorum,
són les imatges
dels avantpassats,
és un pare de l'avi
del besavi,
que quan es moria
l'amo de la casa
se li feia una màscara mortuòria.
I per què es conservaven?
Per ensenyar-ho a tothom,
i diria, mon pare va ser cònsul,
el meu besavi va ser ric,
el meu oncle
va anar a la guerra a Hispània,
i diria, no,
això no és una família qualsevol,
això és una família potent,
eren el pedigree de la família,
per tant s'ensenyaven
els avantpassats,
no hi havia fotos,
per tant s'ensenyaven les màscares,
i dic això
que era el despatx de Marlon Brando,
perquè la primera escena
que hi ha a la primera part
del padrino
és una escena típicament romana,
l'amo, el patronus,
rep els seus clients,
els que li deuen favors
i per tant li van demanar favors
i li deuen,
i estan dependents d'ell directament,
i aquí rebia,
en aquest tablino,
en aquest despatx,
rebia els clients cada matí,
els clients venien,
esperaven fora,
i quan l'amo convenia
els feia entrar
i a vegades li demanaven
escolta, no tinc diners,
o la meva filla es casa
i vull que tu la padrinis,
o tinc un problema judicial,
i així m'ho fots un cop de mà
davant dels jutges,
i evidentment el patró
estava obligat
a defensar els seus clients,
però a canvi,
quan el patró
es presentava per alcalde
o es presentava per alcalde,
els clients
havien de fer campanya electoral per ell,
i li havien de donar suport electoral,
i no només suport,
si tenia alguna cosa que fer,
el havien d'ajudar.
Així, clar,
quan no hi ha estat,
quan no hi ha
assegurança de vida,
ni hi ha dret a l'atur,
la gent s'espavila com el qual,
com s'espavila?
Posant-se sota la protecció
d'un poderós.
Això és el sistema de clientelar,
que en el món humà
era molt habitual.
Però això t'ho dic una miqueta,
que és el despatx de Marlon Brand,
perquè realment
era això,
és a dir,
l'amo de la casa
amb els seus protegits,
que els havia aquí.
allà a l'Iterra
tens una caixa forta,
que també estava,
normalment estava aquí
o estava fora l'altre.
Per què estava a la vista?
Per veure que,
eh,
que hi havia diners.
No els veies,
però estaven...
Aquesta gent té caixa forta,
és a dir,
aquesta gent té diners.
Tu t'has una miqueta d'exhibició,
o sigui,
la casa,
i aquesta part de la casa,
era un espai per lluir.
Era un espai perquè des de fora,
si t'hi fixes
a la porta d'entrada,
es veu quasi tota la casa.
He de dir,
ei, nois,
aquí viu una persona important.
Era una escenografia del poder.
val la pena destacar alguna cosa més.
Les característiques...
Mira,
aquí tens el computer de l'època,
l'ordinador portàtil,
que és el tipus d'escriptura que hi havia,
les tàvules que de tall,
els papirs,
que hi havia on estava el paper,
i al fons destacaríem aquesta pintura,
veus aquesta pintura de jardins.
Bé,
els humans,
al final de la casa,
al final de tot,
sempre s'intentaven fer un jardí,
un perístil.
Per què?
Perquè l'espai de gaudir personal.
Aquell sigui un espai privat.
Aquí no entraven els clients,
només la gent de la casa.
Gaudir de la natura,
que el diuen una miqueta de repòs,
de tranquil·litat.
Però els humans,
com que era una barreja
entre americans i japonesos,
copions i també molt pràctics,
el jardí era jardí de ple,
jardí que plantaven arbres fruiters
per tenir menjar,
i plantaven coses de menjar,
i herbes medicinals,
amb la qual cosa era també farmaciola,
tot junt.
Però ningú renunciava
a tenir un petit jardí.
I aquí,
com que ja gairebé no li quedava espai
a l'amo de la casa,
doncs és molt petit.
Llavors què fa?
S'apinta un jardí
per simular un jardí,
per donar més obertura,
per sensació de camp.
I és senzillament
que s'ha quedat sense espai
i per tant ha de pintar
un jardí figurat.
Molt bé,
doncs estem en aquesta casa,
a l'àtri,
com dèiem,
per situar els ullens
que ens estan seguint
en la retransmissió.
Hi ha alguna...
Veig aquí una altra habitació.
Aquesta és més petita.
Ah,
això és el dormitori.
Això és un dormitori.
Ens hem pensat...
Els dormitoris eren petitets,
el llitet al fons.
Normalment el mosaic de terra
marcava la zona
on estava el llit
i on estava la zona
de desvestir-se.
Un petit begul
per guardar la roba,
gaire poc,
molt poc mobiliari.
No és una d'això
per portar la llàntia
per la nit
i a dormir.
Els dormitoris eren petits
perquè només anaven a dormir.
Per tant,
no tenien gaire importància.
Dormien i anaven demà
aprofitar al màxim
les hores de sol.
Per tant,
no eren grans habitacions.
I en general,
l'amo de la casa
dormia en el seu llit
i la demestressa en un altre.
La gent dormia separada
i cadascú la seva bela,
no?
Perquè no era allò
de llit matrimoni
en plan l'amor,
que és amor.
Era per complir,
tenir descendència
i poca cosa més.
I completaríem així la visita
o encara quedarien coses
per explicar?
No,
és molt interessant.
Per exemple,
aquesta és l'altar,
l'art de la casa.
La paraula llar
ve de l'art.
L'art és aquesta divinitat
que veieu aquí.
És un jove
amb una pata
que simbolitza la pietat
i l'altra mà
porta una cornucòpia
de l'abundància.
És a dir,
no falti mai el menjar
en aquesta casa
que estiguin tots
els membres de la casa
protegits.
I aquí se feien ofrenes
cada dia.
L'amo de la casa
abans d'anar a treballar
o fer negocis
se feien ofrenes.
I aleshores,
també veieu aquí
la bola aquesta.
Aquesta bola
és una bulla
dels nens de la casa.
Quan passaven a ser
més grans
i era el pas
de la infantesa
a la maduresa.
Entre la comunió
i la confirmació nostra.
I passaven a ser adults.
I per tant,
deixaven els hàbits
de petits
aquí davant dels llars
i ja passaven
a ser grans.
Estic impressionat, Magí.
Bueno.
No l'has fet per impressionar?
No, no,
però realment
nosaltres que encara
no havíem pogut
entrar dins
d'aquesta carpa
a la plaça Verdaguer
jo crec que
el públic quedarà
meravellat
de poder veure,
de poder comprovar
in situ,
doncs això
com era la vida
quotidiana
de l'antiga Roma.
Em preteix
que no volem
inundar la gent
d'informació
perquè això és millor
llegir un llibre.
Si inundes
informació
primer,
amb una visita
no se te queda
la informació.
El que volem
és que es quedi
la impressió.
Com eren un carrer?
Doncs mira,
pràcticament
com l'estàs veient.
Com eren les habitacions així?
Com eren el menjador
d'aquesta manera?
Ho estàs veient?
I si t'hi fixa
estem col·liat
tots els detalls
del terra,
les parets,
els mobles,
els objectes,
tot basat
en objectes
reals arqueològics
i per tant
la gent
el que està veient
és pràcticament
el que podria veure
amb una casa romanera
o una ciutat romana.
Per això s'ha de fer
aquesta visita guiada
que dura
aproximadament
un quart d'hora
i que permetrà,
ho ha permès
ja a moltíssimes persones
durant el cap de setmana
comprovar
en fi,
el que s'explica
en aquest
Romanorum Vita.
Ara ja sortim
de l'Atre,
realment són
com dos espais,
hem vist el carrer
i el de la casa
a l'interior
realment que és
un gran contrast.
Per fer tot això,
Magí,
què ha calgut
de temps,
de material,
de recerca?
Tres anys de feina,
tres anys de feina,
documentació,
producció,
aquí la Caixa
ha fet un esforç enorme
i estem molt contents
perquè realment
nosaltres vam intentar
transmetre
que l'èxit
d'aquestes posicions
era els detalls,
cuidar molt els detalls,
tenir cura
d'aquestes petites coses,
que la visió
fos molt neta
i que no hi haguessin
elements d'interferència
moderns,
que trefessin la visió
i realment
m'ho hem aconseguit
a través d'una gent
molt professional
i d'un treball
de fot,
ja dic,
tres anys de feina
per arribar
a aquesta conclusió,
però penso que val la pena,
perquè la gent veu
una ciutat romana.
Jo crec que val molt la pena,
a més,
arribar a Tarragona
en un moment ideal,
que és el Tarracoviva,
en aquestes dates de Tarracoviva,
tot i que recordem
que l'exposició
estarà oberta aquí
pràcticament
durant dos mesos
fins a finals de juny,
perquè aquesta és una exposició,
insistim,
comissariada
promoguda
pel Magí Saritjoli
i per l'Enrique Saritjoli,
per tant,
una gran exposició
que visitaran
molts llocs d'Espanya,
feta des de Tarragona,
pensada des de Tarragona,
jo crec que això val
molt la pena destacar-ho
i sentir-se'n orgullosos,
no?
És el que vaig dir,
fa temps que vaig dient
que amb Tarragoviva
i amb el que estem fent
amb el patrimoni,
estem creant
una marca de producció pròpia,
és a dir,
Tarragona està exportant
ja productes
d'aquest tipus
i el que estàs vient,
el que hem vist ara fa poc,
és un 100%
ideologia de Tarragoviva,
és divulgar,
divulgar el passat,
que el passat no credi
a les pastatgeries,
que no quedi
en les llibreries d'especialistes,
alqueòlegs o a posterioriadors,
ha de sortir al carrer,
la gent ha de poder
gaudir del seu patrimoni
i ha de gaudir de la història.
Divulgar-ho,
però amb això,
amb rigor,
que ha estat una mica
l'obsessió
dels promotors de Tarragoviva,
no fer-ne un festival...
No volem fer una festa popular,
de festes popular
ja en tenim,
per favor,
les festes centràtiques
són meravelloses,
ja les tenim les festes.
Volíem fer un festival cultural,
és a dir,
alguna cosa cultural,
seriós,
que la gent tingués
la divulgació de la història
ben feta,
rigorosa,
amb connexió
amb el món científic,
i a Tarragoviva
participen molts catedràtics,
molts historiadors,
que ens donen aquella base
de serietat
del que estem explicant
i del que estem fent.
Especialment orgullós
del resultat
de l'exposició?
Bé, l'orgull no és orgull,
és content,
és satisfacció,
no de dir,
coi,
vull dir,
un projecte
que vam presentar
que la Fundació de Casa
va acceptar
i que l'ha portat a peu
i que estem molt agraïts
perquè, realment,
és un esforç enorme,
no?
Per muntar aquestes places,
no sé si són 6 o 7 tràigres
de 12 metres,
vull dir,
són 10 dies de muntatge,
vull dir,
que hi ha un esforç
darrere impressionant.
Volia agrair també aquí
la col·laboració
del Joaquim Ruiz del Bulo
perquè és el professor
de l'Universitat
de Rubí i Virgí
que ens ha assessorat també,
ha hagut dubtes
i ell sempre és molt amablement
no,
això era així,
i això era això.
Com saps,
el Joaquim Ruiz del Bulo
és un gran col·laborador
al festival
i aquí li dono les gràcies
també públicament
perquè realment
ha sigut sempre col·laborat
i ha fet possible
aquesta realitat.
Aquesta exposició,
això,
obsessionada
amb el rigor,
amb que tots els detalls
estiguin,
això,
ben posats
a la mostra,
es pot veure
el carrer,
la casa per dins,
aquest atri,
amb aquesta llum.
Escala 1,
l'atri l'han fet,
escala 1,
és a dir,
realment eren així
i tenien aquest tamany.
és això,
és una vivència,
és a dir,
nosaltres anem,
potser més que una exposició
és una immersió,
tu entres i estàs
en el món romà
i a partir d'aquí
hi ha maneres
de llegir textos,
d'enterar-te'n,
hi ha una web magnífica,
un blog
en el qual hi ha
molta informació adicional,
per tant,
la gent pot seguir a casa seva
gaudir d'aquesta exposició.
Magí Seritjol,
un dels comissaris
de l'exposició,
també coordinador
del Festival de Terracoviva,
moltes gràcies.
A vosaltres,
com sempre,
em vols fer una tasca impressionant.
La visita ha estat un plaer.
Espero que sí,
no?
És bonic,
la història de vegades
quan t'ho dic
i la història de vegades
qui t'ha explicat
aquesta història?
No hem pogut veure el vídeo,
que és el que ensenyeu.
És un lloc,
de veritat,
dura 10 minuts,
però és molt interessant,
perquè és què passaria
en aquest carrer
quan estàs sentat fa 2.000 anys
què passaria
i te ho expliquem
en 10 minuts.
Doncs des d'aquí
la nostra invitació
a tota la gent
de Tarragón
i de fora,
que segur que tindrem
molts visitants
de fora aquests dies
coincidint amb el Tarracoviva
perquè no es perdin
aquesta mostra.
Del primer cap de setmana
de Tarracoviva,
per cert,
alguna conclusió,
algun primer balanç?
Jo estic espantat,
estic espantat,
perquè si siguin així
no se'n posarem la gent.
És enorme,
ha vingut un cantit
de gent enorme
de Barcelona,
de València,
el primer cap de setmana
se'n recorda que era més suau,
ara ja no és suau,
i és que ja és un cap de setmana
ple com el segon,
per tant,
haurem de prendre mesures
per ampliar una miqueta més
del festival
o si no,
no hi cabrem.
Hi ha tanta gent
i tanta expectació
que l'Enric Ceritjo,
el que l'havia saludat
al principi de la visita,
els oients pensaran,
on era l'Enric
que només ha parlat el Magí?
Enric,
és que estava tenint
altres companys de premsa.
Sí,
estava tenint altres
metges de comunicació,
però ara,
molt bé,
suposo que ha deixat
moltes mans el Magí,
però jo volia saludar
els oients
de Tarragona Ràdio
i convidar-los a vindre
que disfruten aquesta exposició,
que és una exposició
per disfrutar,
per estar a gust
i disfrutar-la
i per escomentar-la.
Qui l'explica,
per ser l'exposició?
Clar,
nosaltres hem tingut un guia
de luxe,
com és el Magí,
però qui l'explica normalment?
L'expliquen
a unes companyes
que tenen de guies,
unes guies
que expliquen
l'exposició
a tota la gent
i molt bé,
disfrutarà molt
amb les explicacions,
jo crec que després
en volen més,
la gent vol més
que les expliquin més,
però jo crec que
aprenen a vindre
i necessiten més explicacions
com que som conegudets
per aquí a la Tarragona,
que ens vegin
que de molt d'algues
també els explicarem,
no hi ha problema.
L'Enric,
estic una mica espantat
de com ha anat
aquest primer cap de setmana
i tu com estàs?
Bé, bé,
molt animats
i amb moltes ganes,
realment a Recuby
s'està consolidant
com una oferta
importantíssima
per la ciutat,
jo crec que és un punt
molt valuós
per aquesta ciutat
que ens projecta molt bé
a tot el resta de l'estat
i a nivell europeu,
cada vegada més,
cada vegada tenim més
clients europeus
que ja ens veuen
com una referència
a l'hora d'explicar
i divulgar el passat romà
i la història.
És un festival cultural
que està creixent
amb una potència
molt maca
i molt bé,
a més a més,
com volem,
creixent amb qualitat,
creixent amb benestar,
és a dir,
no creixement per creixement
sinó un creixement seriós
i ben fet.
I per acabar,
a nivell personal,
veure aquesta macroexposició
a la teva ciutat
després de tants anys de feina,
de tants esforços,
què suposa?
Bé,
una alegria immensa,
jo des d'aquí vull agrair
a la Fundació La Caixa
que és confiat
en el nostre projecte,
que em imagina,
no s'ho creiem,
nosaltres vam fer un projecte
molt esgosarat
perquè ens diguessin que no,
perquè també sabíem la feina
que hi havia res d'això
però resulta que ens van dir que sí,
vull dir,
vam bé,
aquí ens vam equivocar
una mica de magia.
Però bé,
molta gratitud
envers la Fundació
perquè és un risc,
era la primera vegada
que es feia una exposició
d'aquest tipus,
una exposició vivencial
i era arriscat
i la Caixa va assumir
aquest risc
i nosaltres estem molt contents
i molt agraïts.
La Fundació,
que a la Fundació
hi ha persones,
des de la directora general
fins a la Vanessa
que tenim aquí al costat
que ens ha aguantat
aquests tres anys,
pobres,
amb una paciència enorme
que les coses surtin,
vull dir que no és una cosa,
una empresa així escèptica,
no, no,
hi ha persones molt magues darrere
i són les que han fet possibles
aquesta exposició.
Ara anem a saludar
aquestes persones,
la Vanessa entre d'altres.
Magí Ceritjol,
Enric Ceritjol,
moltes gràcies.
Ha estat un pla
fer aquesta visita amb vosaltres
i que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres.
Molt bé, gràcies.
Gràcies al Magí Ceritjol
i a l'Enric Ceritjol,
comissaris de l'exposició
i estem en aquest espai especial
del Caixa Fòrum,
una edició especial
que, en fi,
hem de compartir,
com sempre,
amb el nostre convidat habitual
de cada dilluns,
que és el Carles Marqués.
Carles, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Amb el Carles Marqués,
després d'aquesta visita
que hem fet,
i també amb la Vanessa Tedejo,
ella és una de les responsables
de l'exposició,
és de l'Àrea de Cultura
de l'Obre Social
de la Fundació La Caixa.
Vanessa, bon dia.
Hola, bon dia.
Deia el Magí i l'Enric
que contents que estem
del que ens ha aguantat la Vanessa.
La Vanessa,
suposo que també ha aguantat
el...
Jo també, sí.
a l'Enric i al Magí.
Sí, també molt contenta
d'haver pogut treballar
en aquest projecte.
La veritat és que ha sigut
un procés molt llarg,
però ha valgut molt la pena.
Carles, acabem de veure l'exposició.
No l'havíem fet
d'una visita prèvia.
L'hem pogut, doncs,
compartir amb el Magí
i amb l'Enric
amb el micròfon
i realment,
jo personalment,
he quedat impressionat.
Jo crec que és la impressió
que es portaran
tots els visitants, no?
És com un viatge
en el temps
i sobretot també,
la primera impressió
que tens si no l'has vist mai.
Per molt que te l'hagin explicada,
aquest fet d'imaginar-te
que en qualsevol moment
es pot despertar allà
la vida romana de debò,
que et sortiran persones
que, de fet,
és així,
veritat,
que surten persones romanes.
Bé, tal com diuen els comissaris,
és una immersió, no?
I és la idea
que hem seguit
tant a nivell visual
com d'olors,
o sigui, vol,
a través de tots els sentits,
aconseguir aquest sentiment
d'immersió
en una ciutat romana.
Des de la Fundació La Caixa,
com ha estat aquest camí,
aquest itinerari llarg,
m'imagino, no?
Des que arriba la idea
fins que això es plasma
en aquesta megacarpa.
Bé, ha sigut un camí molt llarg,
on també hem participat moltes persones
i des de, com ha dit el Manol Magí,
l'Enric, el Joaquín,
hem treballat un grup molt gran
de persones
per aconseguir
des del que heu vist ara
fins als cargols
que hi ha darrere
de cada una de les parets, no?
Vull dir,
és un projecte molt treballat,
molt rigorós,
hem intentat,
fins i tot vam anar a Pompeia,
vam anar a Arculà,
vam anar a Hòstia
per poder aconseguir
aquesta rigorositat
tant a nivell escenogràfic
com de fotografies
que es trobaran
en el blog,
en el Flickr,
en els catàlegs
que estem acabant ja de polir
i que esperem
que puguem tenir
en aquesta web
d'aquí a poques setmanes.
Per què en el seu moment
accepteu la proposta?
Us arriba la idea,
suposo que us deuen arribar
moltes idees
a l'àrea de cultura
de la Fundació La Caixa,
però per què aquesta,
dieu que sí,
hi poseu tota la carn
a la graella?
Bé,
diguéssim que tenim la voluntat
de fer un canvi
en el que són
les exposicions
en carpa, no?,
treballar
a nivell escenogràfic
i Roma és un tema
que interessa,
que motiva
i que tenint en compte
la importància
que té
el món romà
en la nostra història,
bé,
és un tema
que és imprescindible.
El pots lligar
a qualsevol,
com abans ha fet
la visita al Magí
amb els professors
i segurament
també ho heu parlat
amb vosaltres,
que el món romà
es vincula directament
al que és
la nostra vida diària,
des dels carrers
que trepitgem,
els restaurants,
els edificis,
vivim d'ells.
Llavors,
és un tema
que es pot relacionar
amb l'actualitat
i amb el nostre dia a dia.
La mostra es va veure
primer a Saragossa,
ara arriba a Tarragona,
suposo que després
farà un ampli recorregut
per altres ciutats,
no?
Sí,
aquest any
anirem ara
a l'estiu Alacant,
continuarem per Burgos
i després per Còrdoba
i així
durant els pròxims set anys.
Teniu alguna reacció,
algun comentari?
Us arriben els comentaris
de la gent que la visita?
Potser dels primers
ja és a Tarragona
és molt aviat
perquè es va inaugurar
el passat divendres,
però de l'experiència
de Saragossa?
Sí,
ja hem rebut a Tarragona,
com tu dius,
és molt aviat,
vam inaugurar divendres passat,
però a Saragossa,
sobretot a nivell
del que són les escoles,
hem tingut una resposta
molt positiva
i del públic general també.
El que sí que és veritat
és que per l'estructura
i el circuit
que hem dissenyat
en aquesta exposició,
l'accés
és una mica lent,
és una visita
que no pots entrar
en qualsevol moment,
que és un circuit tancat
que comença
cada 20 minuts,
però tot i això
la resposta
ha sigut molt positiva,
la gent ha tingut
molta paciència
i crec que
aquests 15-20 minuts
val la pena
perquè
ho hem col·lidat
tant a nivell escenogràfic
com de contingut
d'audiovisuals.
Que l'audio
és perquè es formen
a vegades cues.
Exacte.
De fet, aquest cap de setmana
ja n'hi ha hagut
i ja les hem vistes,
vull dir que...
A Saragossa
també en vam tenir moltes,
però tot i això
la gent ha quedat molt contenta.
O sigui que és un plaer.
És un plaer,
a més,
inaugurar aquesta exposició
en el marc de Tarracoviva.
L'havíem anunciat
a Carles Marqués
ja fa temps
que venia a aquesta exposició.
Ja la tenim aquí.
El director
del Caixa Fórum Tarragona
és especialment,
m'imagino,
content, no?
Que serveixi,
que sigui un dels principals reclams
del festival Tarracoviva.
En efecte.
tenia sentit
fer-ho en aquesta temporalitat,
aquest mes,
per coincidir
amb el festival
de Tarracoviva
i entenem també,
diguéssim,
que hi ha d'haver
una interrelació,
un diàleg
entre l'altre espai,
és a dir,
l'espai fix,
el Caixa Fórum
on tenim una exposició
de Sagní
i el públic visitant
de Romana Orumbita.
És a dir,
tenir dues exposicions
a l'hora,
tenir dos espais a l'hora
a l'obra social
La Caixa
en aquests moments
a Tarragona
és tot un
tot un luxe
i entenem
que va bé,
diguéssim,
poder
que d'una exposició
la gent tingui ganes
de veure l'altra
que és un món
absolutament diferent,
que a més continuarà
més temps,
continuarà fins a mitjans
d'agost,
però que realment
poder tenir
una exposició
amb un espai tan cèntric
com és
la plaça
la plaça Verdaguer
realment
per nosaltres
ens satisfà
moltíssim
una institució.
I com funciona
el tema de les visites?
Per la gent que ens estigui
escoltant
que segur que n'has sentit
parlar de l'exposició
i després d'escoltar
el Magí Saritjo
com ens ha fet aquesta...
Sí, o sigui que d'aquí dos segons
m'estàs dient que tindrem...
No, no,
jo no dic això,
home, no, potser ara no
perquè ve l'hora d'anar.
N'hi ha prou.
Per estaria bé explicar els horaris,
com funciona tot això?
Això funciona al llarg de tot el dia,
la visita és cada quart d'hora,
és a dir,
ara, per exemple,
la pròxima serà d'aquí...
Mira, ara tot just n'hi hauria una,
d'aquí un quart,
un altre.
Tanca el migdia,
veritat?
Sí.
No sé l'horari exactament
de tancament del migdia.
Durant els caps de setmana
a Terraco Viva
farem horaris especials,
es tancarà més tard
al migdia
i també al vespre,
però normalment
està tancada
de dues a cinc.
De dues a cinc.
Els dematins a primera hora
es fan visites escolars,
després el públic general,
crec que ho dic de memòria,
però diria que s'obre cap a les dotze,
es tancar a les dues
i a les cinc tornem a obrir
pel públic general
una altra vegada.
Clar, i aleshores són cada 15-20 minuts
aproximadament,
per tant, doncs,
i s'ha de fer en grup,
això és important destacar-ho,
perquè potser molta gent
està acostumada a anar a les exposicions
i anar al seu aire,
no aquesta,
per les característiques
que ja hem explicat
en aquest especial del Caixa Fòrum,
és que s'ha de fer en grup
perquè necessites
les explicacions oportunes.
A ser una immersió, diguéssim,
vas passant
per diferents fases,
processos,
i aleshores
s'ha d'entrar en grup
i seguir, diguéssim,
entrar des del mes,
és a dir,
des del context
de l'imperi romà
fins a entrar
a l'Odamus.
I el tipus d'exposició,
el tipus de visita,
requereix fer-la en grup.
Què més?
Tenim alguna activitat
relacionada amb Tarracoviva
o amb la pròpia exposició paral·lela?
Tarracoviva, no,
hem tingut aquest cap de setmana passat
la recreació històrica,
com que ara...
Ja en vam parlar.
Exactament,
que en guany era,
per entendre'ns,
una sessió parlamentària,
una sessió de preparació
del que veurem
aquest cap de setmana,
que és el Senat.
I bé,
tot i que els partits polítics,
com a tal,
o amb aquest nom,
o amb aquesta idea,
no existien en el Tardo Republic,
és a dir,
poc abans de l'imperi,
sí que existien dues faccions
dins del món aristocràtic,
que era, evidentment,
el que governava el Senat,
com són els optimates
i els populares.
Els optimates serien els conservadors,
els que no volien canvis,
els que no volien un repartiment de la terra,
un nou repartiment de la terra,
i els populares sí que ho volien,
però, d'altra banda,
a part,
estaven emparentats entre ells,
hi havia tota mena de conxorges,
assassinats,
etcètera,
vull dir,
els llançaven els cadàvres al riu,
i em sembla que amb això
tampoc hem canviat gaire,
els llançen al mar,
però bé,
en fi,
o sigui,
diguéssim,
ens van explicar una mica
el món polític romà per dins,
per culminar,
diguéssim,
en aquesta sessió del Senat
que es podrà veure aquesta setmana.
Hi ha alguna activitat més
del Caixa Fórum,
aprofitant això,
que fem l'espai habitual
dels dilluns,
tot i que en un format ben diferent
i en un escenari fantàstic
com és el de la plaça Verdaguer?
Doncs,
demà continua el cicle
Lletres de viatge universals
amb el Manuel Forcano,
que ens parlarà
de dos viatgers
de l'edat mitjana,
Marco Polo
i Batuta,
diguéssim,
una mica com Occident
descobreix Orient
i com
el món àrab
també descobreix Orient,
és a dir,
una comparació de viatgers.
el dijous
documental
més debat
sobre la figura
d'un arquitecte,
de l'arquitecte estrella,
diríem,
de l'arquitectura
contemporània,
que és
quan pesa
el seu
edifici
Mister Foster
de Norberto López
i Carlos Carcas
i el dissabte
fem la nit
dels museus.
Això em permetràs
que tampoc t'ho acabi
d'explicar
perquè demà
fem una roda de premsa
al matí
i si ho expliquem avui
doncs no tindria sentit,
però bé,
bàsicament sí que el que
podem anunciar
és que serà
una vetllada
especial
en una casa
construïda
per Sagnier.
Jo crec que fins aquí
podem explicar.
Això és dissabte a la nit,
no?
Això és dissabte a la nit,
en dues sessions,
a les 8
i a les 10 del vespre,
però tindrem obert
l'espai expositiu
fins a la 1
de la matinada,
com tots els edificis
i museus
de Tarragona.
És a dir,
el que sí que podem avançar
és que l'exposició
de Sagnier
al Caixa Fòrum
estarà oberta
dissabte a la nit.
Fins a la 1.
Fins a la 1
de la matinada.
I que a les 8
i a les 10
passaran coses.
Al Caixa Fòrum
o en un altre lloc?
Home, al Caixa Fòrum.
Home, però pensava
que deies
en alguna casa
feta per Sagnier.
És a dir,
a la casa feta de Sagnier
per entendre'ns
serà la nostra exposició
per una nit.
Molt bé.
En qualsevol cas,
després de tantes incògnites,
emplacem als ullons
de Tarragona Ràdio
que escoltin els informatius
aquesta setmana,
els diferents espais informatius
on s'explicarà
i les agendes
i els programes
on s'explicarà
en detall
tot el que farà
el Caixa Fòrum Tarragona
respecte a la nit dels museus
que recordem serà
el proper dissabte dia 14.
Hi ha alguna cosa més?
Taller familiar.
Déu-n'hi-do la setmana, eh?
Sí, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Retallar i construir
al voltant justament
de l'exposició de Sagnier
i a les 6 de la tarda
espectacle familiar
Boles, Bales i Esferes.
Un espectacle de ciència.
I és tot que no és poc
i l'exposició de Sagnier, evidentment.
I l'exposició de Sagnier
i l'exposició Romano Rúmbita
que estarà aquí
fins al 24 de juny.
Exacte.
Això val la pena destacar-ho
perquè potser molta gent
que ens està escoltant
venent aquests dies
o la gent de Tarragona
pensa
això és només
de la setmana de Tarragona
Viva.
Estem aquí fins al 24 de juny
i si em permets
també recomanar
a tothom
els oients
que donin un cop d'ull
a la web que tenim
que és
remenoronvita.com
allà podeu fer
un primer tast
abans de venir
tenim una visita virtual
amb un complement
d'informació
el que podreu veure aquí
o sigui que també hi ha sorpreses
que aquí no ens podríem trobar
com són la d'uns personatges
habitants
que aquí n'hem pogut
enclaure
perquè
l'espai no donava per més
però en la visita virtual
sí
Expliquem-ho, expliquem-ho
són quatre personatges
són quatre personatges
tenim un nen
un esclau
una dona
i
me n'he oblidat d'un
i el palagrí
i el palagrí
que alguns d'ells
en el segon audiovisual
de l'exposició
també apareixen
el que passa
que apareixen
d'una manera més indirecta
però si ens hi fixem
en la indumentària
que porten
en aquest segon audiovisual
quan revisem
aquesta visita virtual
segurament
els podran reconèixer
aquests habitants
a mesura que anem avançant
en l'espai del carrer
en l'espai de la Domus
ens van explicant
experiències
opinions que es troben
sobre
un escrit a la paret
què suposa ser un esclau
en una ciutat romana
el paper de la dona
en aquesta ciutat romana
un paper que segurament
com veuran
el públic
en aquesta visita
queda en segon pla
però sí que l'hem volgut destacar
en aquesta visita virtual
i el paper d'un peregrí
que en aquest cas
era bastant diferent
a la que pot tenir
el patró de la casa
els esclaus
etc.
hem buscat
complementar una mica
el que era la visita física
en aquesta visita virtual
a part d'això
tenim molts més recursos
com és el racó del professor
tenim canals
el Flickr
que és una galeria de fotos
tenim diferents vídeos
que si per curiositat
algú vol saber
com s'ha construït
aquesta exposició
us recomano
que entreu al canal
YouTube de la Caixa
i allà trobareu
4 o 5 vídeos
molt curtets
d'un o dos minuts
on el podeu veure
d'una manera molt ràpida
com han construït
i quanta gent ha participat
en aquest projecte
des dels comissaris
fins als constructors
fins als escenògrafs
tothom
quanta gent
la veritat
és que si m'hi poso a comptar
segurament
més de 30
és a dir
que hi ha molts
complements
sobretot a través
d'internet
que serveixen
per emmarcar
també l'exposició
que físicament
es pot venir a veure
aquí a la plaça Verdaguer
també podreu trobar
per exemple
opinions
la idea
és anar recopilant
fer un diari de viatge
del que va passar
a mesura que la carpa
va avançant
ciutat a ciutat
a Saragossa
vam tenir l'oportunitat
de parlar amb tècnics
de l'Ajuntament
i dels museus
i ens van deixar
la seva opinió
en el blog
i la idea
és que aquí a Tarragona
també ho vinculem
a gent amb qui
hem col·laborat
a Tarragona
i que ens donin
la seva impressió
de què els hi ha semblat
gent que ha estat
en contacte
amb tot el projecte
però fins i tot
gent que ho veu
per primera vegada
i la visita virtual
que ens deia
se'ns la recomanes
fer-la abans
de venir aquí
o després
o és igual?
és igual crec
perquè crec que
si la veus abans
te n'adonaràs
d'unes coses
que després aquí
potser no has vist
les olors no hi són
en la visita virtual
que segur que
us hem sobtat
una mica
només a l'entrar
sí, sí
Carles, tu la faries abans
o després
la visita virtual?
és igual, no?
o abans i després
també potser
abans i després
perquè segurament
també si després
tornes a veure
la visita virtual
també et fixes
en detalls
i coses
que la primera vegada
no havies vist
jo crec que
és absolutament
indiferent
indiferent
jo crec que hi haurà
molta gent a més
que repetirà
segurament perquè
funcionarà allò del boca a orella
jo he vist aquella exposició
vine que t'acompanyo
i allò
la tornem a veure
o amb la família
o amb la canalla
perquè a més
fins i tot
per la canalla
jo crec que és molt
pràctica
no?
sí, és una visita
que a part
dona molt de sí
perquè es pot tocar
no és com altres exposicions
on tenim aquesta idea
de tocar prohibida
sinó que aquí
doncs
dóna peu
a que
es pugui venir
en família
i es pugui
disfrutar
doncs aquí estarà
fins al 24 de juny
a més cada dia
els dilluns
inclosos
avui és dilluns
que és un dia
que moltes exposicions
o molts espais
tanquen
aquesta estarà oberta
tots els dies
exacte
i amb aquell horari
que ens comentaves
de matí i tarda
dilluns
diumenge
tots els dies
sí, amb un horari
excepcional
per Tarraco Vivo
o sigui que
el proper cap de setmana
en fi serà
en fi
ja veureu
les cues que es formen
aquí a la plaça
Verdaguer
Vanessa Tedejo
de l'àrea de cultura
de l'obra social
de la Fundació La Caixa
responsable de l'exposició
moltes gràcies
ha estat un plaer
compartir aquests minuts
amb tu
i explicar-nos tots
aquests elements
complementaris
de la mostra
que sigui tot un èxit
aquí a Tarragona
gràcies a vosaltres
gràcies Vanessa
i Carles Marquès
gràcies
ha estat un plaer
fer aquest especial
Caixa Fòrum
hem estat gairebé
50 minuts
de manera ininterrompuda
amb el Magí
i amb l'Enric Ceritjol
i després amb la Vanessa
i amb tu mateix
des de la plaça Verdaguer
haurem de repetir
aquesta experiència
de fer el programa
fora dels estudis
ho podríem fer
a l'exposició de Sagnia
proposo
per exemple
ho podríem fer
Carles Marquès
moltes gràcies
que vagi molt bé
a vosaltres
i fins al proper dilluns
que serà
serà en format normal
gràcies Carles
així acabem
aquest espai especial
del Caixa Fòrum
a la recta final
del matí de Tarragona Ràdio
des d'aquí
des de la plaça
Verdaguer