Les 10 del matí, pràcticament 38 minuts.
Aquí seguim en directe en aquesta quarta hora del matí de Tarragona Ràdio.
Moltes coses per davant, ara que hem d'abordar l'actualitat política,
però ara us volem presentar un projecte relacionat a una iniciativa molt interessant
que ens vincula amb Nicaragua, amb la seva capital, Managua, amb el món educatiu.
És un projecte solidari de germanament perquè joves de Nicaragua, d'una escola de Managua,
i que també treballen al carrer, puguin accedir a la universitat.
Es tracta de col·laborar econòmicament des d'aquí perquè aquests joves puguin continuar els seus estudis,
la seva formació.
Ara coneixerem moltes més dades amb l'advocat Paco Zapater,
que recordem també és regidor de Relacions Ciutadanes de l'Ajuntament de Tarragona.
Paco Zapater, molt bon dia.
I també amb una persona que durant molts anys ha estat vinculada al grup Setem, la Laura Aguadé.
Laura, molt bon dia.
Bon dia.
Perquè ells, a nivell particular, estan promovent aquesta iniciativa.
Tot això neix d'una escola Paco de Managua, no?
I aquesta, d'alguna manera, l'origen d'aquest projecte.
Explica'ns una mica la història, doncs.
Efectivament.
Aquí, a Managua, n'hi ha una escola que es diu Quinxos Barrilete,
que té com a filosofia agafar nens del carrer, nens sense feina, sense capacitat econòmica i escolaritzar-los.
Aquesta escola, que avui ja té gairebé mil alumnes, des de les nostres comarques, el que es fa és buscar els nens, els joves més adelantats, més intel·ligents, més preparats,
i pagar-les una beca perquè puguin anar a la universitat.
Llavors, aquest projecte ja fa molt de temps que funciona.
El cap visible és la Laura Guadé, la pionera, la que porta tot això,
i el que es tracta és de donar titulació universitària a nens, a joves, que d'una altra manera no podrien accedir a la universitat.
I és molt fàcil, és molt fàcil. Qualsevol persona de les nostres comarques que vulgui fer un universitari,
només ha de pagar 300 euros anuals, i amb 300 euros aquest noi pot anar a la universitat.
Treure un títol universitari i llavors ser una persona que pugui combatre amb el seu saber allí.
És molt fàcil, ens falten nou beques, ens falten nou beques per al pròxim curs,
i aquesta era la idea. Només 300 euros durant cinc anys una persona pot aconseguir tenir un universitari a Nicaragua, a Managua.
Tot això, Laura, neix, no sé si a partir del coneixement d'aquest projecte,
in situ allà a Managua, d'aquesta escola, Quinxo Barrilete. És així com neix?
Sí, sí, el projecte neix de Nicaragua, d'una estada que vam acabar a fer llarga allà a l'escola,
que és a l'escola Quinxo, i que vèiem que els nois i noies que arribaven fins a un segon de batxillerat
després havien de tornar als carrers a vendre o a malviure.
I va sorgir així la iniciativa, tant des de l'escola com des de nosaltres, des d'aquí,
de portar conjuntament, a nivell igualitari, aquest projecte.
Però partint d'allà, d'una idea que ens van donar allà i que d'aquí la vam acollir molt bé
i vam dir, tirem-la endavant.
Com és aquesta escola? És a dir, deu ser un projecte realment fantàstic, no?
Poder-lo veure més allà in situ?
Sí, sí, el projecte de la filosofia de l'escola és molt maca.
Va sorgir quan va sorgir la Revolució Sandinista, no?
L'any 79, que va treure el Ministeri d'Educació, que portava els germans Cardenal,
van treure una filosofia que es deia Operación Quinxo,
que era escolaritzar els menors que estaven treballant al carrer.
I aquesta escola ha anat aguantant fins al dia d'avui,
encara s'està escolaritzant nens a carrer, nens que estan molt empobrits, no?
Les famílies, bàsicament.
I els nens, quan estan a l'escola, com poden fer els estudis, afrontar els estudis?
O amb les pròpies, únicament amb les famílies, amb ajudes externes?
Bé, ells afronten els estudis amb il·lusió, normalment els nens i les nenes.
També és cert que a l'escola donen un plat de menjar diari,
i això també és un incentiu perquè els nens hi acudeixin
i no hi hagi tant d'absentisme escolar.
I també l'idea de l'escola és que els nens un pic surten d'estudiar
perquè ofereixen que puguin estudiar només al matí
i a la tarda puguin sortir a treballar i a vendre pels carrers, també.
Des de quan esteu col·laborant a nivell particular o a nivell d'entitat
des d'aquí, des de Tarragona,
perquè aquests nois puguin continuar els estudis a la universitat?
Des de l'any 95, 96, el projecte de l'any 96 s'ha anat aguantant fins ara.
Déu-n'hi-do. Quants nois i noies haureu portat a la universitat?
Doncs molts, hem portat molts perquè és arran de 5 estudiants cada any,
és l'any 95, i molts joves ja estan llicenciats i estan treballant.
Normalment es trien 5?
5 per any. Passa que hem de cobrir un total de 25 estudiants
que assumeix el projecte.
A més no ho volem assumir perquè volem donar també
un seguiment de qualitat en el projecte, no?
Si és massiu és que és impossible, aleshores, controlar-ho.
I el Paco Zapatera, aleshores, s'implica a nivell també personal?
Coneix el projecte des de fa temps?
I com el Paco deu haver-hi altres persones de la ciutat?
Moltes persones, moltes persones.
Llavors, com deia la Laura, en aquest moment n'hi ha metges,
n'hi ha advocats, n'hi ha enginyers que han sortit d'aquesta escola
a través d'aquestes beques.
Sense anar més lluny, jo apadrinava a un noi que es diu Dinarte,
Julio Dinarte, que aquest noi, jo he rebut una carta avui
que m'ha donat la Laura, i em diu, ha fet la carrera de dret,
i en aquest moment em diu que actualment estigui com a pasant en el Tribunal de Apelaciones de Managua.
O sigui, que ha trobat i ha feina en el Tribunal de Apelaciones de Managua
i, bueno, és curiós, és curiós que aquest senyor,
si no que has estat per aquesta iniciativa de la Laura,
doncs aquest senyor potser estaria en el Tribunal de Apelaciones de Managua,
però de reo, és a dir, d'acusat.
Que estar de jurista, per nosaltres, és un orgull.
I què sent a nivell personal?
Avui que ha rebut aquesta carta.
A nivell personal, simplement és pagar una miqueta el deute que tenim
amb aquest 20 o 80% de gent que viu molt malament en sistemes de pobresa,
doncs volem que això s'acabi, que s'equilibri una miqueta.
Com funciona?
És a dir, per col·laborar amb aquesta iniciativa, què s'ha de fer?
Laura.
Bé, ara, de l'any 95 fins que fa un parell d'any estàvem a Setem Tarragona,
però el 2010 vam crear una associació pròpia, no?,
on hi participem tots.
No en volem dir padrins perquè queda una miqueta carrincló,
una mica antic, no?,
sinó que en diem col·laboradors i col·laboradores als padrins i padrines.
Tot i que col·lòquialment encara diem padrins per acabar de pressa...
És una expressió que ho entenem tothom, sí.
Aleshores, per participar tenim un correu electrònic, no?
Perquè com us dieu, doncs, l'associació, aleshores?
Ens diem associació Quinxos Universitaris per Nicaragua.
Quinxos Universitaris per Nicaragua.
Molt bé.
Sí, a CUN.
Sí, sí.
I tenim un correu electrònic, aleshores és qüestió de qui s'hagi animat,
a partir que ens hagin dit avui per la ràdio,
que ens envia un correu electrònic o també ens pot trucar per telèfon amb un mòbil.
I, aleshores, la col·laboració en què consisteix?
En oferir 300 euros?
La col·laboració, o sigui, el projecte té dos objectius.
Un és oferir aquesta aportació econòmica a cada estudiant, no?
I l'altre també seria poder conèixer la realitat dels països més empobrits a partir d'aquest projecte.
Aleshores, per aconseguir això, podríem fer moltes activitats que, de vegades, no tenim massa temps per fer-ho,
però, com a mínim, un cop a l'any fem un sopar solidari, això sí.
Fem un sopar solidari, aleshores, l'any passat va venir l'Arcadi Oliveres,
han vingut persones a parlar-nos de les injustícies econòmiques, socials, de pobresa, que hi ha arreu del món.
L'any passat l'Arcadi ens parlava també de la crisi que hi ha actualment aquí
i ho vinculava amb la crisi que hi ha al tercer món, també, no?
Per tant, a partir d'aquí també podem sensibilitzar de tot plegat.
Aleshores, una persona que vulgui col·laborar, com és el cas del Paco Zapater i de moltes altres,
el que fan és una aportació durant cinc anys,
que és el que duren els estudis universitaris, no?
Per aconseguir que aquell noi o noia pugui fer una carrera universitària.
I aleshores, mantenen algun tipus de contacte?
Sí, mantenim un contacte de correspondència, s'escrivim,
i el que vol pot anar a Nicaragua, conèixer-lo personalment,
i és un contacte que amb el temps es va fortalitzant.
i jo vull llançar una idea, i és que a través, a partir de l'Evangeli que deia donar un peix perquè una persona menxi,
es va passar a ensenyar-li a pescar.
Doncs jo crec que aquest projecte és una tercera dimensió.
el que es tracta és ensenyar-li a portar la barca per condicionar la pesca.
És a dir, és a dir, es ha d'acabar la dinàmica de revolució, contra revolució en aquelles terres.
O sigui, això es ha d'acabar perquè no conduïs a cap a cap a cap a cap a cap.
El que es tracta és de formar els joves de les classes més populars
perquè puguin combatre, perquè puguin dialogar i pugnar en condicions d'igualtat
amb l'altre 20% de persones d'allà.
I si aquestes persones, aquests nens, aquests joves,
aconsegueixen arribar a una carrera universitària,
poden accedir a puestos de responsabilitat.
En definitiva, es tracta de la tercera dimensió.
Portar la barca per determinar les condicions de la pesca.
Sí, perquè aquests joves procedents de les classes populars
que arriben a la universitat i que poden acabar els seus estudis,
malauradament encara són una minoria respecte a la resta del país.
Exacte.
I sobretot també conscienciar a la gent que tenim un deute amb aquella gent.
L'elecció dels nois i noies, com ho fan?
Es fan des d'allà els propis professors de l'escola o ho fan des d'aquí una mica?
No, ho fan des d'allà.
Des d'allà.
Sí, el que intenta aquest projecte.
Us proposen ja els nois i noies que segurament han portat millor els estudis.
Sí, hi ha un coordinador, que és el Walter, que és un professor de l'escola
i és ell qui coordina tot el projecte allà,
juntament amb els altres professors de secundària.
Llavors, l'elecció es fa, han de ser nois que vinguin de famílies molt empobrides,
nois que estiguin estimulats per poder estudiar, etcètera.
Sí, perquè aquests nois quan arriben a l'escola,
a l'escola deuen estar en una situació segurament que al cap d'uns anys de sortir de l'escola
ja ha canviat en part, perquè han tingut ja una primera fase de formació,
però quan deuen arribar deuen ser de les classes més necessitades.
Són nens de carrer, són nens que venen pel carrer.
Molts dels estudiants que tenim han sigut nens de carrer,
nens treballadors del carrer, que accedeixin a la universitat.
I tenen dades o els expliquen una mica el nivell de satisfacció d'aquests joves estudiants?
És a dir, per les experiències que tenen, que els han explicat?
És a dir, aquells nois i noies que han pogut fer els estudis a l'escola
i després passen a la universitat, la majoria acaben,
ja no només per la seva ajuda econòmica, sinó també pel context en què viuen,
poden acabar els estudis?
Bé, hi ha persones que es baixen del tren per diverses raons.
Nosaltres teníem un altre padrinat d'una noia que de sobte va deixar d'estudiar
quan, curiosament, va tindre una parella.
És a dir, quan va tindre parella, l'home segurament le va imposar deixar els estudis.
I va deixar els estudis. I això és molt trist.
És molt trist. Però pel que deies abans, se pot elegir també un noi o una noia
que fa una carrera que a tu t'agrada. Jo vaig agafar dret, un noi de dret,
després ara tinc una noia que fa psicologia.
i, bé, doncs, pots elegir des d'aquí. I també et donen les notes anuals que aquests nois tenen i, bé, doncs, és un contacte satisfactoriu.
És a dir, que, clar, van seguint una mica la seva evolució amb el curs.
Aquest exemple que ens explicava, que vostè ha ajudat a que acabi els seus estudis a la universitat, treia bones notes?
Treia molt bones notes. Treia molt bones notes. I una condició també per a aquestes beques és que no marxin després de Nicaragua.
O sigui, que el valor ha fet així.
Això està bé.
És que veni a Nicaragua i que puguin treballar a Nicaragua.
Perquè, clar, si a partir d'aquesta carrera universitària se'n van als Estats Units o venen aquí a Espanya, doncs no fem res.
Clar, l'important és que quedi allà, no? Valor, formació de la gent jove d'allà, que es quedi al propi país, no?
Per ajudar, precisament, al propi país.
La Laura, per ser, alguna experiència personal que hagi tingut interessant amb aquests nois i noies?
Bé, ara que d'estiu justament he estat a Nicaragua fent una miqueta el seguiment de tot el projecte, no?
I, realment, tots els nois i les noies estan encantats de formar-ne part.
Ells també ho viuen, no com un projecte de caritat, no?, sinó com un projecte de justícia social,
que crec que això és molt important, no?
Perquè no és ben bé un projecte de padrinament, d'anem a ajudar i ja està, sinó que és un projecte de justícia,
com deia ell, retornar, no?, en forma de solidaritat el que durant tants anys els estem prenent en aquests països a través del deute extern,
a través de fa 500 anys que vam posar el primer peu allà, no?
Per tant, ells això ho tenen molt clar, també, no?
La idea de les cartes no és una idea només d'agraïment, de moltes gràcies, sinó també ells explicar-los com tenen la situació allà i tot això, no?
Però és gratificant, les famílies també estan molt agraïdes i ells pensen que sense aquest ajut és que no farien res.
Seria inviolta.
Perquè és que si viuen en barraques, teníem un noi que vivia al mateix cementiri, o sigui, van agafar un terrenet allà al cementiri i vivien allà en una barraca,
un dels nois que estem ajudant, o sigui, les situacions són d'extrema, extrema pobresa.
És a dir, són nois que, per exemple, estan estudiant a l'escola però que després viuen en unes condicions terribles.
Sí, molt pobres.
Vull dir que ja és un gran que que puguin anar a l'escola, que puguin formar-se i si poden arribar a la universitat ja és extraordinari, no?
El mateix Julio viu amb una família molt pobra i treia notes d'excel·lent en la carrera de dret. És increïble, o sigui, és increïble.
Aquests testimonis avui ens ajuden perfectament a explicar aquesta situació i explicar el projecte.
Per acabar, concretem, doncs, perquè ara mateix, quants nois i noies esteu ajudant i quina necessitat teniu?
Ara n'estem ajudant uns 21, o sigui, el projecte no assumeix 25 per fer una qualitat de seguiment,
però com que se'n retiraran uns quants aquest any, necessitarem 20, ai, necessitem 9 estudiants, com deia el Paco.
Per tant, fem una crida des d'aquí. El Paco té el correu electrònic apuntat.
Necessitem 9 persones.
Sí, 9 grups amics.
Molt bé. Correu electrònic, Paco.
A-Q-U-N-10 arroba gmail.com i teléfono de la Laura Aguadé, 654-07-2451.
Només se posen en contacte amb aquestes dues opcions, se paguen 300 euros a l'any i al cap de 5 anys té un universitari.
És, sense dubte, una iniciativa molt interessant que avui hem conegut amb la Laura Aguadé i amb el Paco Zapater.
Que vagi molt bé.
Gràcies.
A veure si trobem aquestes 9 persones, que no deu ser tan difícil, a més són 300 euros a l'any,
i la veritat és que suposaran donar una empenta amb aquests joves estudiants perquè puguin fer estudis universitaris.
Així que, Paco Zapater, Laura Aguadé, moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Felicitats per la iniciativa i a veure si hi trobem aquestes 9 persones.
A veure si no està bé.
Que vagi bé. Adéu, bon dia.
Gràcies.