Esther Ferrer, bon dia. Hola, bon dia, Josep.
Què tenim aquesta setmana de saba 8 i mig?
Doncs aquesta setmana tenim allà una delicatessen d'aquelles,
un bombó exquisit dels que sovint, sovint no es troben.
Perquè jo penso, i he fet una mica de recerca
i pel temps que fa que programo i que em cercles aquest cinema,
que mai s'havia estrenat encara a Tarragona
una pel·lícula del director iranià Abbas Kherostami.
Kherostami és un director difícil, eh?
Vull dir, això no es pot negar,
perquè, de fet, és un director
que els que d'alguna manera el coneixen més
li coneixen obres com és la casa del meu amic,
com a través de les oliveres
o com a alguns de les cireres
que va guanyar la palma d'or a Canes l'any 97.
Eren pel·lícules molt minimalistes, però molt profundes,
d'històries molt pròpies de l'Iran, diríem,
rodades amb un codi molt iranià,
però tot i així, diríem que establint un pont important
cap a el que seria el cinema europeu posterior a la Nouvelle Vague, no?
I, de fet, és un senyor que després ha vingut a donar classes a Europa
i, vull dir, que ha tingut uns vincles amb Europa molt importants.
Tant és així que, finalment, ha rodat la seva primera pel·lícula 100% europea, no?
Bé, en part de financiació de l'Iran,
però, bàsicament, França i Itàlia són els dos països
que han participat, diríem, econòmicament d'una manera important.
I el més important de tot és que la protagonista,
i això és el que pot llançar més a l'esquerostam i al públic europeu,
és la Juliette Vinoche.
És la Juliette Vinoche i jo diria que és el gran reclam
i jo espero que, si més no, per aquest motiu,
el públic vagi al cinema, no?
El que fa que quiero estar en aquesta pel·lícula?
Doncs, d'alguna manera, el que fa és reprendre una història
que ja va rodar Roberto Rossellini l'any 1954
amb la seva dona, amb la Ingrid Bergman i amb el George Sanders,
que es deia Viatge en Itàlia,
que era la història minimalista, també, d'alguna manera,
d'una parella que va en un viatge amb cotxe
i el que fa és anar resolent o complicant
la seva situació de parella, no?
Fan com una mena de teràpia itinerant
i una reflexió sobre la seva parella.
Aquí, a Quiero Stami, fa el mateix
amb la Juliette Vinoche i el William Simmel,
que és un actor que coneixem aquí poc
perquè és un actor més aviat de teatre anglès,
però que jo penso que ens agradarà molt.
I el que fa aquí a Quiero Stami és,
a part de fer un mirall, d'alguna manera,
amb el viatge a Itàlia,
el que fa és un gir cap endavant, no?
Perquè ell sempre crea noves formes
i el que fa és, amb un truc molt especial,
que aquí vagi al cinema i el veurà,
d'alguna manera el que fa és reproduir,
en temps real, que ve a ser unes dues hores,
el que és la història d'una parella
des del principi fins al final.
Llavors, aquí hi ha el repte, també, diríem,
a nivell això, a nivell filmic,
a nivell de creació cinematogràfica,
que jo penso que pot interessar molt
a un públic que vol veure coses noves.
I per a aquells que els pugui fer por allò del cinema iranià,
tranquils, perquè d'alguna manera
la pel·lícula està finançada a Europa,
està produïda a Europa,
però també fa un apropament
al tipus d'històries que s'expliquen aquí.
I, per tant, no trobaran una pel·lícula d'aquelles
«ai, calentes, ai, que no sé què»,
tranquils en aquest sentit.
Bona recomanació, doncs, per aquesta setmana.
Sí, sí, aquesta és la recomanació primera.
I després, bé, després també hi ha una pel·lícula
que hem vist aquesta setmana,
però no sé si toca que te l'expliqui,
ara el primer fem l'òpera, què et sembla?
El que tu et sembli, l'òpera millor o què?
Bé, doncs fem l'òpera, vinga, va.
Perquè aquesta setmana tenim el dia 20,
que és dijous, a les 8 del vespre, com sempre,
des de l'escala de Milà,
el Teatre a l'Escala, en directe,
una òpera molt coneguda,
que és la Cavaleria Rusticana,
que, a més a més, aquesta, doncs, és això,
és en directe, perquè a vegades depèn
de quin escenari es transmet,
doncs, clar, el millor, per exemple,
quan és des de San Francisco,
doncs no és en directe l'òpera,
però en aquest cas sí.
I, aleshores, és una òpera que és molt curteta,
el que passa que normalment sempre es fa,
se'n fan dues per una, diríem,
que això és molt estrany en òpera, no?,
perquè acostumen a ser llargues
i se'n fa una de sol amb dues parades.
Cavaleria Rusticana, traduït,
ve a ser Noblesa rústica,
és una obra de Pietro Mascagni,
i es va fer per primer cop
al Teatro Constanzi de Roma,
el 1890.
Però això, com que dura només una hora en deu,
doncs es complementa amb una altra obra,
amb una altra òpera,
que és Ipa Gliacci,
que, d'alguna manera,
doncs és allò de la sessió doble, no?,
que és tal com la podrem veure
a les Gavarres aquest proper dijous.
La història, bàsicament, és una història de gelos,
és una història d'aquelles d'un que ha de marxar
i que, quan torna la dona de la seva vida,
està casada amb una altra,
i, evidentment, doncs,
com que passa al sud d'Itàlia,
passa en un lloc on la gent diríem
que té a Sicília tot això dels gelos i la propietat
i la màfia i es cou,
doncs que els sentiments surten de mare
i s'acaben un duel i s'acaben sang.
Aleshores, aquesta obra la reconeixereu
perquè haureu sentit cantar moltes vegades
un intermezzo que hi ha,
que va sortir al Padrí,
també en el Padrí 3, concretament,
Toro Salvatge,
després també s'ha vist
al Padrí Últim, al Padrí 3,
també hi ha un moment
en què hi ha una representació d'una òpera,
és precisament la Cavalleria Rusticana,
per tant, diríem que és una obra
molt cinematogràfica,
que s'ha fet servir com a banda sonora,
però que també s'ha vist en cinema
la representació de la pròpia òpera.
I, com sempre, acabem parlant
d'una pel·lícula que tenim en cartellera
i que aquesta, aquesta setmana, precisament,
és d'aquestes que apunten cap als Òscars directament.
Sí, jo crec que està calidíssim
que el Colin Fields,
gràcies al discurs que fa,
guanyarà l'Òscar.
Bé, a vegades,
quan la cosa es té tan clar, tan clar,
ens acabem equivocant, no?
Que no ens passi com la pilota d'or,
que l'havia de guanyar el Xavi segur, segur,
no?
I al final la guanya el Messi.
Però bé, realment,
a mi el que em sap greu
és no haver-lo pogut veure caquejar en anglès,
perquè aquí el gran tema és aquest, no?
Vull dir,
el que arriba a treballar aquest actor
tota la història, no?,
de representar una persona
que caqueja
i el patiment d'aquestes persones,
que realment és greu,
i que te'l transmet d'una manera tan tremenda
que, de fet,
quan surts de la pel·lícula al cap de dues hores,
et dóna la impressió
que ets tu el que has caquejat.
Sí.
Et dóna la impressió
que et costa que et surtin les paraules,
perquè també és veritat que s'enganxa, no?
I aleshores,
doncs jo penso que l'actuació és demolidora,
és boníssima,
és un actor,
jo, el Colin Firth,
que va començar fent coses romantiquetes
i comèdies molt simplones,
d'alguna manera,
com el diari de la Bridget Jones
o el Princesa por Sorpresa
o coses d'aquestes,
i que l'any passat
va fer una pel·lícula extraordinària
que es deia Un hombre soltero,
a Singleton,
que ja va ser nominat, crec,
i que en guany,
realment,
ja ha fet la...
Potser Singleton era una pel·lícula més difícil,
potser l'actuació era tant o millor que aquí,
però d'alguna manera
el discurso del rei
és gairebé,
saps,
com allò dels Premis Planeta d'Encàrrec,
doncs això és una pel·lícula
Òscar d'Encàrrec,
que penso jo,
perquè diríem que té
tots els elements fonamentals
perquè funcioni
i perquè això pugui triomfar
i pugui arribar a tenir un Òscar
al Colin Firth,
ni més ni menys que jo.
Doncs veurem què passa.
Esther Ferrer, bon dia
i fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.