Seguim en directe des de la ràdio de les festes envoltats de mosques, Joan Maria.
Què ha passat en sec? Han vingut un munt de mosques aquí a l'estat de les festes.
En fi, sobreviurem i ens ho passarem molt bé.
De fet, ja hem començat amb el grup escènic que teníem aquesta entrevista
celebrant el 50 aniversari i convidant-vos no al teatre de moment,
sinó amb una exposició que s'inaugura avui al Corte Inglés
per celebrar, per commemorar els 50 anys d'aquest grup de teatre,
que Déu-n'hi-do, eh? Fer teatre durant 50 anys.
No sé si és l'aspiració també del Centre de Paràlisi Cerebral,
La Montanyeta, que utilitzen el teatre com a eina terapèutica.
No sé si volen també fer-ho durant 50 anys, com a mínim.
Tenim a dos dels seus monitors, la Maite Tous i el Manel Magí. Bon dia.
Més de 50 anys, com a mínim un segle.
Quant porteu de moment?
Portem 12 anys.
12 anys? Doncs no està malament, eh?
Està prou bé.
Presenteu-nos aquest actor que ens ha portat.
Avui tenim aquí el Rubén.
Bon dia, Rubén.
El Rubén Coc.
Bon dia, Rubén Coc.
El Rubén Coc, que ve amb una cadira de rodes,
a més adaptada amb un taulell al davant,
un taulell en què hi ha com una quadrícula
amb diferents quadres de diferents colors.
Què són?
Bé, doncs mira, això és un plafó de comunicació
que està establert per colors
i llavors, en funció dels colors,
anem per categories semàntiques.
Hi ha el que és l'apartat de persones,
l'apartat d'accions,
l'apartat de tot el que són nominatius.
I llavors, gràcies a aquest plafonet,
ell, el Rubén, ens va explicant el que ell vol explicar-nos,
de la mateixa manera que ho faríem, de forma oral.
És un plafó que us l'heu creat allà a la muntanyeta
o ja són estàndards, ja que funcionen normalment així?
No, aquest, bueno, tots els plafons van en funció del vocabulari,
les necessitats del noi,
llavors, bueno, el van establir a l'escola
perquè el Rubén és un noi que ens veia del col·le.
I, bueno, nosaltres el que fem és ampliar,
en segons això, no?,
el que ell, doncs, té necessitat d'explicar,
si no apareix al comunicador, ens l'hi posem.
I, bueno, llavors, ell és molt hàbil en l'ús del comunicador
i, a més a més, té diferents facetes
en les que, doncs, ja no cal ni que hi hagi dibuix,
sinó que senzillament té el suport gràfic
i, bueno, doncs, ell se'n surt força bé.
Per tant, si li preguntem al Rubén,
Rubén, t'agrada fer teatre?
Mmm.
Ha quedat clar? No cal s'enyalar res.
No, no, no. A més, s'ha emocionat tot, eh?
A veure, la cara de felicitat que fa.
A veure, explica'ns, Manel, com és que feu això?
Com és que utilitzeu el teatre?
Com a eina, jo diria, de comunicació terapèutica,
en aquest sentit.
I per passar-nos-ho bé, bàsicament, sobretot.
Mira, ja fa molts anys que ens vam ficar
de manera casual a fer teatre
i vam veure que la cosa funcionava molt bé.
Funcionava molt bé pels xalals,
perquè treballen moltes coses,
també pels monitors,
perquè és un projecte comun,
perquè normalment allà cadascú treballa a un àrea,
treballa a un apartat, treballa per grups,
i això és un projecte comun de tot l'equip, no?
I és realment molt engrescador.
I a més a més, és també una manera
d'arribar a la gent,
que també es tracta d'això.
Clar, que el públic també, doncs, no ho sé,
agafa una altra consciència de tot l'altre.
Sí, perquè penso que el col·lectiu de la discapacitat
és un col·lectiu moltes vegades invisible, no?
Que no es veu,
i si volem normalitzar-ho,
es tracta d'això que mos fessin visibles, no?
I quina millor manera que fer-ho
dalt d'un escenari explicant una història.
A quins aspectes treballeu?
Ara ho comentaves,
treballem molts aspectes diferents.
Sí, tota la globalitat de l'individu, no?
Però per què serveix el teatre?
Suposo que per obrir-se,
per aprendre a comunicar...
Ells poden aprendre a comunicar,
poden des d'aspectes de treballar la memòria,
per exemple, l'expressió corporal,
l'atenció, en fi,
moltíssimes coses que es poden treballar.
Però sobretot,
passant-nos-ho bé,
que és l'objectiu bàsic.
O sigui, tots els altres objectius van sortint,
van apareixent,
però l'objectiu bàsic és
que mos ho passéssim al màxim de bé.
Quant de temps porteu assajant?
Rubén,
preparant aquesta obra quant de temps?
Sis mesos, més.
A prop d'un any?
Un any?
Tant de temps, sí.
Sí, sempre parto de la burra, això.
Escolteu,
i una obra que presenteu dimecres,
que no ho hem dit, eh?
Dimecres al Metropol, oi?
Sí, a les 9 de la nit.
A les 9 de la nit.
Una obra que es diu Pornografia, a veure.
No, Pornografia, no.
Bueno, d'això es tracta,
de confondre la gent,
a veure si omplim.
Com es diu l'obra?
L'obra diu Pornografia,
en anglès.
Bueno, bueno.
Per aquí, per què anàvem?
Bueno, bueno.
Jo espero que s'ompliqui de gent,
d'adults d'entre 30 i 50 anys.
Jo deia allò,
com és que se'ns han llançat a la piscina,
aquesta gent?
Que atrevits que són.
Home, és que pensa una cosa,
que tenim una competència molt dura,
perquè competirem contra Rafael,
i contra un València a Barça no verd.
O sigui que és un hàndicap tremendo.
Per tant, potser sí que haurem
que posar pornografia directament.
Que és això una mica verda, Laura.
Què vol dir, Pornografia?
És verda.
És verda, t'explico.
Perquè va de pomes.
Va de pomes, Laura.
És un homenatge...
Explica'm una miqueta, va.
No sou de prega, explica'm una mica de què va.
Mira, és un homenatge a la poma.
Senzillament.
Senzillament.
Què escriu, les obres de teatre de la muntanyeta?
Bueno, van sortint.
Ja, no et saps.
T'estan senyalant, eh, mana?
Sí.
Home, tu fixa't una cosa.
Quin és el rei dels animals?
El llagó, no?
Sempre.
Sí.
I la reina de les fruites, quina seria?
Bueno, sí.
La poma?
A Blanca Nieves, com la envenenen?
Una poma.
És veritat.
A la Nieva, com los tenten?
Una poma.
Aquell del motell, contra què tenia que disparar?
Contra una poma.
I així, un munt de vegades, sempre apareix la poma.
Ai, sí, tu?
Per què?
No ho sabem.
Però vam dir, bueno, ja que la poma té tanta notorietat,
li fem un homenatge.
Molt bé.
Pomografia.
Però escolta, això ets tu, que tens molt de temps lliure a casa, no?
I vas pensar, mira, pomes aquí, pomes allà.
Bueno, sí, mira, són...
Apple, l'ordinador, no?
Apple, per exemple.
Mira, una altra.
Els Beatles, a barca començant els Beatles, també.
Una poma.
Sí, sí, sí.
Sempre apareix la poma.
Rubén, què t'agraden les pomes a tu?
Sí, però és la fruita que més t'agrada o no?
Sí, va, i em sembla que ho dius per quedar bé jo, eh?
El Rubén Coc és fill d'una família que ha donat molts futbolistes a l'anàstic.
Ah, sí?
Els Coc.
Sí, sí, sí, sí.
Ell s'ha de cantar més per l'aspecte artístic, però és d'una nissaga de futbolistes,
un pare va ser porter de l'anàstic i tal, gent molt implicada aquí a Tarragona, que sí?
Doncs, escolta, m'estranya que no hagis vingut amb la samarrada de l'anàstic.
Bueno, tampoc són temps per alluir moltes samarretes.
No, no, sí.
A veure si el Rubén ens pot explicar què fa dins l'obra, quin és el seu paper, més o menys, el que li toca fer amb ell.
Vinga, assenyal alguna cosa.
Alguna cosa que facis que ens pugui explicar de què va l'obra.
Ah, sí, sí, veritat.
A l'obra anterior que vam fer, ell era el protagonista absolut, ara perquè no s'ho cregui tant,
ara sóc jo el protagonista absolut.
Que fas de poma.
Sí, fas de poma.
Surt amb un gran poble expat de poma.
No, la veritat és que què surts fent, Rubén?
A veure, surt fent un personatge d'Adán, fent una versió d'Adán i era molt moderna,
molt... bueno, ja, que vingui la gent a veure el metropoli i a veure aquest...
I feu com en altres obres, que hi ha una veu en off, no?, que va narrant.
Sí, no, bé, em parlo, com sempre, gràcies a Tarragona Ràdio, que abusem sempre de la vostra confiança.
De fet, la Núria mos va posar la veu a les primeres obres que vam fer.
Sí, sí, imagina't.
I ara ho hem anat alternant, en algunes sí que hi ha veu gravada i en altres surt un presentador explicant una miqueta,
perquè normalment són escenes curtes i sempre hi ha un...
abans de començar l'escena s'explica una miqueta què és el que es veurà,
perquè a vegades són molt surrealistes i que la gent no es perdi, no?
Per tant, el Rubén sorballant fa d'Adán, fa de diferents personatges, doncs?
Sí, després també surt, bueno, pel terra, bueno, sobretot és això que els traiem de la cadira de rodes moltes vegades,
fora cadira de rodes i els fem pencar pel terra.
Sí, treballem bastant.
Sí, per tant, la part fídica també es treballa, doncs?
Sí, també es treballa.
També es treballa, també es treballa.
Ens queda un repte que és penjar-los en cordes, però el que passa és que hi ha els aspectes tècnics...
No, no sé si li agrada, sempre sí que li agradaria.
A mi, no.
A no, te val a penjar-ho.
Però, home, a vegades ens l'inviten els aspectes tècnics, però bé, la veritat és que molt bé.
Tenim col·laboradors que ens han ajudat molt, per exemple, el Lluís Guzmán,
que és un tècnic del Metropol, que sempre està en Natros i ens ajuda en tot l'aspecte de llums i tal.
I en aquesta obra, per primera vegada, també incorporem música de creació pròpia.
Ostres, molt bé.
Hi ha un mestre de la part de l'escola, de la Montanyeta, el Dimas Rodríguez,
que fa treball en música també i tal, i ens ha composat diverses cançons i peces.
Per tant, és que a mi m'afascina, Maite, perquè sempre...
El Maneli ja fa molts anys que us entrevistem i també sabem de les obres a través d'aquesta col·laboració i tal,
i m'afascina el fet que sou moltíssima gent de la Montanyeta que feu de monitors i que us impliqueu més enllà de la feina en l'obra.
Vull dir que vosaltres també hi poseu el cor, en això, més enllà de la feina,
perquè no tindríeu per què tenir tota aquesta implicació, no?
No caldria que us compliquéssiu tant la vida.
No, no caldria, però...
A vegades ho pensem.
A vegades ho pensem.
A vegades ho pensem, però ens agrada molt, la veritat.
I després perquè hem vist que inicialment una cosa que començava deixint-se una mica a nivell més familiar, no?
Es converteix en una cosa en què la propagació a nivell d'escoles, d'instituts,
comença a ser una molt bona via perquè ens coneguin,
i després es converteix ja en un cercle a nivell de ciutat,
i la veritat és que, clar, això ens agrada molt.
Bé, és que aquesta és una gran aposta i jo no sé si ja és un repte superat.
El fet que vosaltres estreneu dimecres al Metropol
i que vingui gent que no us ha vist mai, que no us coneix.
Això passa o realment sempre ve la gent més propera, més interessada en el que passa a la Montaig de Tau?
O no? Serveixen les obres de teatre perquè la gent us descobreixi?
Passa sobretot a la Santa Tecla, normalment,
perquè durant l'any fem diverses actuacions
i sobretot ho fem obert de cara a instituts i en horari matinal, no?
I quan actuem ara a Santa Tecla, que normalment actuem cada any,
se fa en un horari, a les 9 de la nit surt el programa de festes,
i llavors sí que ve gent que no té cap vincle,
ni en el tema de discapacitat, ni en la muntanyeta, ni res,
i això és el que més satisfacció dona.
Què us diuen a l'acabar l'obra?
Generalment, la veritat és que molt bona crítica, generalment.
Sempre molt agraïts per aquesta col·laboració que tenim a nivell de grup,
ens ressalten moltíssim l'esforç dels nois
i després d'aquesta complicitat que segons els que ens venen a veure
es transmet a l'escenari, que jo i en altres potser no la veiem tant,
però el que ens ve a veure sí, i penso que es fa com una màgia
de cara que es propaga a l'espectador que ens ve a veure.
Rubén, que estreneu aquest dimecres, ja es l'estrena?
Sí?
I després, a partir d'aquí, anireu fent-la per altres llocs, no?
Sí, estem...
Bé, instituts, això que dic instituts...
Al novembre també ficarem en marxa el Festival Eclàctic,
la segona edició, que ja es va fer l'any passat,
d'Arts d'Escèniques i Discapacitat,
i aquí tornarem a actuar,
i després, bueno, ja ho veurem, anem fent.
Molt bé.
Explica'm, Rubén, ja per acabar l'entrevista,
explica'm més coses de l'obra.
A veure, surt Adan i Eva.
Qui més surt? A veure,
quins altres personatges tenim en què surti una poma?
Mala!
Potser millor, si ens ho expliques amb el plafó.
A veure, la maïta...
Ah, animals, animals.
Surten animals també?
Bueno, surt una petita paròria...
Sí, sí, una petita paròria.
De 2001, no m'ha sigut d'espai.
Vale.
Una serp, una serp, també, no?
Una serp.
Una serp.
Una serp, sí.
Solti, repartireu pomes a l'acabar l'obra.
Ho havíem pensat, però no m'ho s'ha fet el pressupost.
Bo que si ens hagués fet un festeix de poma.
Mira, d'aquí dimecres, i si us el fas, repartiu, vale.
Una bona idea.
Esperem així.
Doncs, escolta, Rubén, ja saps que quan se fa una obra de teatre
es diu molta merda, no?
Sí?
És el que porta sort.
Animant la gent que vingui.
Sobretot, a veure, apuntem-nos l'hora, ja després de l'entrevista.
Dimecres, a les 9 de la nit.
Dimecres, al Metropol, a les 9 de la nit, entrada lliure.
És entrada lliure, és arribar, entrar i gaudir de l'espectacle.
Quina temps dura?
Una hora aproximada.
O sigui que s'acabarà a les 10, el Barça comença a les 10,
encara, com a molts, se prendran un quart d'hora del Barça.
Res, res, i total, el Barça, com que ja se sap que farà col·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l.
Maite Tous, Manel Magí, Rubén Acocs,
moltíssimes gràcies per venir, molta merda el dimecres,
i felicitats per tota la feina que esteu fent.
Molt bé, gràcies.
Vinga, gràcies.
Gràcies.