Les 11 del matí i 12 minuts.
Seguim el matí de Tarragona Ràdio en aquest matí de divendres.
Ja sabeu que el programa dels divendres ens agrada especialment
comentar les moltíssimes possibilitats
que podem trobar a Tarragona Ciutat
o en altres punts de la demarcació,
pensant en el temps de lleure, en el temps d'oci,
propostes culturals, com és el cas dels propers minuts.
Perquè volem parlar de teatre,
volem parlar de la sala Trono
i volem parlar de la companyia Teatro de Cerca,
que aquest cap de setmana, avui divendres i demà dissabte,
ens portarà un nou muntatge titulat L'Esperanza,
una obra escrita per Quique Culebres,
dirigida pel mateix Quique Culebres
i que protagonitzen Oriol Grau i Paco Romero.
Oriol, bon dia.
Hola, bon dia.
Paco, bon dia.
Què és L'Esperanza, que no la esperanza?
Exacte, L'Esperanza, en singular.
Doncs jo no sé si ho puc desvetllar, però...
Home, doncs a les seves ja no fem ni entrevista.
No, no, però sí, sí, ho puc dir.
Els barcos, per exemple, s'esbateixen, no?
Això seria un barco.
L'Esperanza és un barco.
Però a la sala Trono no hi cap un vaixell.
No, però hi surt un vaixell.
Ah, hi surt un vaixell.
I ara sí que no em puc dir res.
Hi ha un vaixell de paper.
Sí, és més viu el Ricard que la fam.
Oriol, Paco, què feu junts en aquesta obra de teatre?
Bueno, en la obra somos parejas.
Una parella d'homes.
Sí, una pareja d'homes de hace tiempo.
Y bueno, tampoco me gustaría desvelar demasiado de la obra, ¿no?
Es un poco...
Meternos un poco en la problemática interna de esta pareja y de su relación.
Pero no sé si decir...
Bueno, podem dir que en aquesta nit figura que celebrem la nit de Nadal.
I hi ha un abans i un després d'aquesta nit.
És a dir, aquesta nit es desencadenen un munt de coses.
que em passa molt en la vida real.
Perquè diuen que la nit de Nadal i Nadal són dies aquells que moltes vegades...
Mira, deus això.
...passen coses aquestes importants en les famílies.
Que llences l'ovell i renoves, no?
Allò d'any o nou, vida nova, doncs passa una mica en aquesta parella.
Jo crec que es renova.
Sí.
És una obra escrita pel Quique, no? Pel Quique Culebras.
Sí, és suya.
I des de quan esteu treballant-hi?
Bueno, pues...
Realmente esta obra de ensayo ha sido larga.
Empezamos a ensayar en enero...
Aproximadamente hemos estado casi seis meses ensayando el montaje.
¿Perquè costa?
¿Es especialment complicada?
Costa i després, perquè com que tots tenim diferents feines,
que en aquest ofici has de fer 30 coses,
doncs clar, els dies que podíem assajàvem i els dies que no, no.
Però té la seva dificultat a nivell actoral, eh?
Jo, per mi, és una de les coses més difícils que he fet mai.
Sí, jo també, eh?
Per què Oriol?
També, eh?
Perquè emocionalment els personatges no són estables.
Són inestables.
És a dir, gràcies a la medalla.
Són molt inestables.
Aleshores, de sobte, pots estar content, pots estar eufòric,
pots estar enfadat, pots estar trist,
pots estar a la mateixa obra.
En una hora passem, potser, per set o vuit estadis diferents.
I això, ostres, requereix un entrenament emocional.
I muy y a tiempo real, además.
O sea, realmente los personajes están viajando por todas estas emociones,
en esa hora y media.
Entonces tienes que hacer un viaje emocional intenso.
Sí, sí, realment requereix concentració
i molta afinitat amb el company,
molta feeling, molta complicitat,
perquè, hòstia, perquè anem junts en aquesta cosa.
I a vegades estem en estats emocionals diferents.
Ell pot estar alegre i tal,
i jo estic superdeprimit, o al revés.
Havíeu treballat junts?
No.
Realmente estamos en proyectos de teatro de cerca,
però on nunca habíamos estado.
No, no, no.
Nunca habíamos estado.
És a dir, jo conec gairebé més el personatge que el Paco.
Clar, ho preguntava perquè precisament...
I ell li passa...
Ho preguntava perquè precisament havies dit, Oriol,
que calia molta complicitat, no?,
amb el company de l'obra.
Sí, sí, però com a personatge.
Els personatges penso que tenien complicitat.
Paco i jo ens estem coneixent, diguéssim, com a persones, eh?
Com a personatges els tenim molt clars.
Pertanyeu els dos a teatro de cerca.
Avui no hi és el seu director,
l'havíem anunciat, però al final el Quique no ha pogut venir.
ha vingut el Paco Romero, que també és actor,
són els dos actors de l'obra.
Què és Teatro de Cerca?
Bueno, Teatro de Cerca és una companyia de teatro.
Partimos des de ahí.
Lo que passa és que té la peculiaritat
de que empeçó a fer projectos de teatro en casas,
que jo crec que és el que fa un poco
que aquesta companyia sea especial
i posa un poco su sello propio.
Està ofreciendo espectáculos de teatro
en els domicilios particulares,
sea qual sea.
Entonces somos una compañía
que nos desplazamos con cuatro montajes
que tenemos ya de teatro de salón,
al salón de la persona que así lo quiera
y representamos la obra.
Aparte, también tenemos montajes de escenario.
Está Fando y Lís,
que es de escenario...
Que és una obra de Raval,
de Fernando Raval,
que la vam fer a Madrid,
va venir a la Raval, no?
Està fantàstica.
Aquesta no hi surto jo,
però el Paco sí que hi surt.
I què més teniu?
Després hi ha obres per parelles.
hi ha la Ceniza i la Carcoma,
que són dos noies,
la Ceniza som dos nois,
l'Edo i jo,
i aquestes les hem voltat molt.
Realment portem 100 o 120 bolos,
més o menys,
120 cases,
imagina't tu,
120 menjadors,
120 sopars,
està molt bé.
I amb aquesta comencem ara,
i la nostra intenció és aquesta,
també fer tots els menjadors
de Catalunya, si podem.
Sí, però és que clar,
a veure, expliquem-ho això,
perquè jo crec que potser algú
sí que ho ha sentit parlant,
però clar,
la companyia Teatro de Cerca
es dedica a representar obres
a sales de teatre,
però també a les cases particulars.
Ah, hi està,
el menjador de casa.
Ah, hi està.
El menjador i el dormitori.
El menjador i el dormitori.
El dormitori també n'heu fet.
A l'Esperanza
és la primera obra
que té dos espais diferents,
el menjador
i aleshores no ho hem donat
al dormitori.
I com ho feu, això?
En el cas de l'Esperanza,
és a dir,
a l'Esperanza,
em surt l'Esperanza,
a tu i a tothom.
A l'obra
L'Esperanza,
que es representarà avui i demà
a la Sala Trono,
això ho heu fet
a cases particulars ja?
Sí, sí, exacte.
I necessiteu el menjador
i el dormitori.
Sí, en un moment donat
fem aixecar el públic
del menjador
i els convidem
a que passa al dormitori.
I al dormitori passa
una escena molt íntima,
com es pot suposar
en un dormitori,
i la pública està allà
quiet,
apretat
i mirant l'escena.
I com ho feu, això,
a les cases?
És a dir, clar,
necessiteu unes característiques
especials
que el pis tingui
unes mínimes dimensions,
m'imagino,
o us adapteu
al que hi hagi?
Claro,
nos adaptamos más bien,
de espectadores al espacio,
és a dir,
l'anfitrión debe saber
más o menos
la capacidad
de su salón
y de su dormitorio.
Si entran 10,
10.
I normalment,
de mitjana,
què feu?
8, 10, 15 espectadors?
20.
20 espectadors?
20-25.
Sí.
25 espectadors?
Sí, sí,
amb un menjador
o amb un dormitori.
I ell què veu?
Apretats.
Jo, de fet,
els convido a seure al llit,
també,
és a dir,
que sí, sí,
el teatro de cerca
és teatro de sal d'ahir
que no puc respirar.
De tocar-se el nas,
pràcticament, no?
Gairebé, súper de cerca.
Perquè aleshores,
a les cases no porteu escenografia.
Ja sé que l'escenografia
deu ser la mínima.
Al teatre també.
Al teatre,
l'escenografia ja hi és,
diguéssim,
a les cases ja hi és.
I al teatre sí que hem hagut
de posar taules,
cadires, llits,
perquè això a la trono
no existeix.
Però a la trono
també farem moure
l'espectador, diguéssim.
Aquesta nit?
Sí, sí, aquesta nit, sí, sí.
En un moment donat
els farem aixecar
i els portarem al dormitori.
Ah, jo he d'anar al dormitori.
Al dormitori, exacte.
I l'escena és molt íntima?
Bastant íntima.
Tant que pot atraure
la morbositat de la gent?
Tant que pot posar nerviós,
segons qui.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Però és teatre,
puro teatre.
No és tanto, eh?
Tampoco.
Home, no, no,
però clar,
és una escena íntima
entre dos homes
i això hi ha gent
que no està molt acostumada, no?
Però s'ha de vendre el producte,
sí que...
Sí, sí.
I pel morbo,
que vinguin.
De fet,
ja tant de morbo
que, en fi,
com que la Sala Trono
és tan gran,
entre cometes,
fareu no dues representacions,
perquè jo havia anunciat
que estaran aquesta nit
i demà a les 9,
que és la programació habitual
de la Sala Trono,
divendres i dissabte a les 9.
No, no,
en fareu una tercera, no?
Sí.
Se vendió pràcticamente todo
y ayer nos propusieron
hacer una mañana
a las 7 de la tarde
y entonces hacemos doble
7 y 9
mañana sábado.
És a dir,
tres representacions.
Per tant,
les persones que estiguin interessades
després d'escoltar aquesta entrevista
i del morbo
que ha creat
les paraules de l'Oriol
que sàpiguen
que poden anar
a comprar
les localitats
a la Sala Trono
i tenir aquesta representació
demà a la tarda.
Una altra qüestió.
L'Oriol parla en català,
el Paco parla en castellà.
L'obra és en català?
Sí,
entre nosaltres dos
parlem en castellà,
però hi ha moments
en què em dirigeixo al públic
i parlo en català.
Per això l'obra
posa català en castellà,
és a dir,
és bilingüe.
Però sí,
la nostra relació
és el castellà
el que emana,
com a moltes altres parelles
que es coneixen en castellà
i aleshores ja no pots canviar
perquè ja t'has conegut
d'aquesta manera.
I el teu castellà,
Oriol?
Bueno,
és fluido.
Está muy bien,
mucho mejor que mi catalán.
Sí,
muchísimo mejor.
Què més esteu fent?
Perquè clar,
dèieu,
és que clar,
fa mesos que estem representant
o estem assajant
aquesta obra
perquè estem ficats
en diferents projectes.
El Paco està fent altres coses?
Sí,
jo ara mateix
estoy trabajando
con Pep Bou,
soy actor en su compañía,
haciendo espectáculos
de pompas de jabón
y bueno,
sí,
tengo algunos proyectitos más,
pero básicamente estoy con Pep
y con teatro de cerca,
como algo más estable.
Però amb el teatro de cerca
també fas altres cosetes
d'aquells muntatges que,
què deies,
que porteu a les cases?
Tu també hi surts?
En los de las casas,
este es mi primer montaje de casas,
en el montaje de escenario
sí estoy,
en Fando y Lís,
pero de casas
es el primero que hago.
I a més a més,
és un fotògraf professional.
El Paco s'ha de dir tot,
que té tres oficis.
Et guanyes la vida
fent fotografia
més que fent actor.
No, no,
me gano más la vida de actor,
pero bueno,
la fotografía sí,
també m'ajuda.
Si t'has de fer un book,
o si algú s'ha de fer un book,
el Paco és boníssim.
Molt bé,
ja ha ficat la falca.
L'Oriol,
que és un especialista en això,
i l'Oriol què fa,
a part d'íntima amb el Paco?
Surto de la vorágine
de Dames i Vells,
que tu ja saps
que porta molta feina
i t'ocupa gairebé
dos mesos a l'any,
però a part estem muntant
un espectacle
que estrenem també
a la Sala Trono
el 2 de desembre,
que és un espectacle
de cabaret,
amb el que implica
de cantar, ballar
i fer striptease.
I ja està,
es dirà,
es diu
Bildelberg Club Cabaret
i també estem
en plens assajos.
I aquí,
però estàs de director,
d'actor,
de què?
De director,
d'actor
i de coguionista.
I no escombro a l'escenari
perquè ja no tinc més temps.
Participa algú més
a part de tu
en la muntatge?
Sí, sí,
la Palomartha
i el Josep Ferrer.
Sí, sí,
som tres actors.
Un cabaret.
Deu ser el primer cabaret,
Puig,
que es representa
a la Sala Trono?
Sí,
han vingut altres companyies
que han fet alguna cosa així,
però com a cosa pròpia,
sí,
és la primera vegada
que fem un cabaret.
I en la direcció de la sala
que tenim,
sobretot el Joan Negri,
l'Oriol continua participant?
I tant,
i tant,
sí,
sí.
Ara,
per exemple,
presentem d'aquí no gaire
la coordinadora
de Teatres Independents
de Catalunya,
que som quatre sales
de Granollers,
d'Igualada,
de Girona
i Tarragona.
Ens hem associat
i jo soc el president,
justament,
d'aquesta cosa,
perquè són sales
amb característiques
molt semblants,
i això fa que,
hòstia,
ens unim
perquè no podem anar
amb les de Barcelona.
Poso un exemple,
Barcelona,
programen una obra
i s'està dos mesos
aquella obra.
Aquí hem de programar
cada setmana,
amb la qual cosa
la feina
és cada setmana
una vegada.
Per això que
no ens podem associar
amb les de Barcelona,
sinó que ens hem associat
les que tenim
característiques iguals.
I aquestes quatre sales
que fareu,
doncs?
Ara en xarxa,
comencem a fer xarxa,
sí,
i convidem a altres sales
que s'assemblen,
que no tenim encara notícia,
que s'apuntin
a l'associació aquesta,
per establir xarxes,
perquè abans d'anar a Barcelona
les obres rodin
una mica per Catalunya.
Això vol dir que,
per exemple,
també vosaltres,
posem un exemple,
amb aquest espectacle
podríeu anar
a aquestes sales
i altres espectacles
que es representin
en altres ciutats
que puguin venir a Tarragona,
que d'alguna manera
us ajudaran també
a confeccionar
la programació.
D'una sala que,
per cert,
clar,
amb l'exemple
que posàvem
d'aquest espectacle
del cap de setmana,
es demostra
que moltes vegades
queda excessivament petita.
De fet,
la sala de Tarón,
el seu encant,
és la capacitat Oriol,
però, clar,
tan petita,
que, per exemple,
ara heu de fer
demà a la tarda
una altra funció.
Amb el risc que comporta,
perquè a cada obra
ens pimplem
una ampolla de vi
entre el Paco i jo.
De veritat.
Imagina't tu,
tota la funció.
El vi és de veritat?
El vi és de veritat,
perquè el Paco
l'obra davant del públic.
El sexe no és de veritat,
però el vi sí.
No, el sexe no és de veritat.
Però el vi
és absolutament rigorosament
de veritat.
I ens fotem dues ampolles
perquè són dues funcions.
Per tant,
acabarem amb una papa impressionant.
Ara ho parlàvem,
però, bueno,
espero que aguantem.
La funció de maig a les 9
va ser a la Tornos.
Sí, sí.
Doncs la recomanem especialment
que vagin a l'última sessió
de dissabte.
No, però el que dèiem,
clar,
la sala és el que és,
té el seu encant,
però...
És petit,
són 51 cadires,
i, esclar,
això no és negoci,
diguéssim.
Tant de bo tinguéssim
un local més gran,
però, de moment,
em sembla que no existeix.
Quina seria la capacitat ideal
per una sala
que aporta...
Què fa aquesta programació
amb aquest tipus de muntatges?
De petit format, eh?
Sí.
Per una sala de petit format,
per mi,
120 cadires estaria molt bé.
I Tarragona,
jo penso que és una cita
que ho pot assumir,
perquè ara som 170.000.
140.000.
140.000.
Imagina't tu,
només amb 120 cadires estaria bé.
Perquè moltes vegades
ho ompliu, no?
Sí, sí,
sovint ho omplim.
Sovint ho omplim.
A vegades hi ha 4 o 5 cadires buides,
però, en general,
ho omplim sempre, sí.
Participar o representar l'obra Paco
a la Sala Trono,
no sé si és la primera vegada
que ho fas a la Sala Trono.
No, he estado ya a la Trono
con otro montaje
de otra compañía, sí.
És molt diferent,
encara que la sala sigui molt petita,
és molt diferent treballar així
que a la casa,
que a una casa particular?
A mí lo que me pasa
con la Sala Trono
es que a mí me transmite
muy buen rollo esa sala.
Me huele a teatro.
Entonces, realmente,
un espacio muy acogedor,
muy parecido, sí,
quizás lo que puede ser una casa.
Se respira realmente vida
dentro de la Sala Trono,
que es lo que pasa dentro de las casas.
Entonces, bueno,
es una sala que le tengo cariño
y no me parece especialmente difícil,
la verdad.
I a l'Oriol,
és molta diferència
entre una sala
a part molt petita que sigui
i una casa particular?
No, guanyes una mica
més de distància,
és a dir,
el públic no el tens a mig metre,
sinó que el tens una mica
més enllà,
però no,
és el que diu el Paco,
la sala és tan petita
que no trenca
l'atmòsfera,
és la mateixa.
Doncs,
ells dos,
el Paco Romero
i l'Oriol Grau
estaran aquesta nit,
estaran demà a la tarda
i aquesta és la novetat,
atenció,
perquè si voleu anar
demà a la tarda a les set
hi ha una representació
que no estava prevista,
una funció
d'aquest espectacle
i l'última funció
que serà demà dissabte
a les 9 de la nit
també a la sala Trono.
L'espectacle es diu
L'Esperanza
de Quique Culebres,
ell és el director
del muntatge,
apareix un vaixell,
és l'únic que ens han explicat
i ells dos que fan de parella
que és la nit de Nadal
i ja no sabem res més.
No podeu saber res més.
I que hi ha una escena íntima
que sembla que tingui
molt de morbo
i que es beuen
una ampolla de vi
entre els dos.
Vull dir,
això són els elements fonamentals
de l'obra de teatre.
Amb tots aquests ingredients,
la nostra invitació
a que disfruteu
d'aquest espectacle
de petit format
que hi haurà
avui i demà
a la sala Trono.
Paco Romero,
Oriol Grau,
moltes gràcies.
Per cert,
nervis o no?
O l'experiència que quan...
Les papallonetes
corren per l'estona.
Vull que no és inevitable,
si no estaríem mort.
Això de l'estrena
que sempre s'estava
una mica nerviosa
és veritat, Paco?
És cierto, sí.
Quizá cuanto más se acerca
la hora,
un poquito más,
ara mismo todo ya lo vemos
desde la distancia
quizá y la tranquilidad,
pero sí un poquito así.
Perquè en un cas així
se sopa abans
o se sopa després
de la funció?
Després.
Després, no?
Abans no t'entra...
Bueno, de fet,
de la funció ja...
En medio.
Ah, que també mengeu.
En medio, sí.
Mengeu i bebeu.
Sort d'això,
perquè si no tant de vi
i sense menjar pot ser...
Doncs ja sabem,
una altra cosa
de l'obra de teatre.
Més coses no podem dir
que és sorpresa.
Com deia Paco Romero
i Oriol Grau,
moltes gràcies
i molta sort
o molta merda,
com diuen els actors.
Gràcies,
que vagi bé.