Francesc Miralles, què tal? Bona tarda.
Molt bona tarda.
Tres anys després, no?, el periodista torna a sortir al carrer, eh?
Sí, mogut per necessitats econòmiques i per la seva condició de poli separat,
que declara i mateix, doncs accepta l'encàrrec d'un galerista de Sitges
per baixar fins a Horta Sant Joan a fi d'intentar trobar un quadre perdut de Picasso.
És el Leo Vidal, no?, és el protagonista d'aquesta novel·la que avui ens presentes
i que això fa un viatge cap a Horta Sant Joan, cap a la Terra Alta,
a buscar aquest misteri que envolta Picasso en la seva estada.
Sí, hem de recordar que a Horta Sant Joan Picasso va fer dues estades,
una a vuit mesos el 1898, on es va descobrir a si mateix com a pintor modern i com a geni,
i una tornada el 1909 d'uns quants mesos, acompanyat de la seva nòvia,
on va experimentar amb el codisme.
Però, bàsicament, aquesta novel·la, que no deixa de ser una d'aventures,
es centra molt en aquests primers vuit mesos del Picasso adolescent
i les coses que li van passar i per què va ser tan important per ell
aquest estàs a Horta Sant Joan, on fins i tot va viure uns mesos en una cova.
El personatge des del 2007 del quart segle i de la profecia del 2013 ha evolucionat molt?
El trobarà molt diferent?
Sí, és més tranquil.
En les primeres dues aventures empaitava més les dones.
Ara aquí ja ve una mica cremat d'uns quants fracassos amorosos
i s'ho pren tot amb més escepticisme, però tot i així era inevitable
hi ha una història d'amor en aquest llibre, també.
Una història d'amor una mica singular, tot s'ha de dir.
Et sembla que marxem cap a la cova?
Sí.
En Pablo va gatejar fins a l'interior de la cova on dormien i guardaven el rebosc
i em va sortir amb una bota de vi ennegrida.
Malgrat que només tenia 15 anys, em va fer un bon glob abans de llançar-la al seu amic
que la va caçar amb totes dues mans i es va abocar el ratx a la gola.
El poderós néctar de les vinyes cremades pel sol
va tornar en Manuel a la pregunta que acabava de fer.
Encara no m'has dit què et passa?
Ja t'has oblidat del barranc i del riu?
Què t'amoïna?
No res, és només un misteri que em balla pel cap.
I dono voltes des que hem vist aquell estel fugàs.
En Manuel es va seure al costat del foc
i mentre el protegia amb les seves manotes
li va preguntar
De quin misteri parles?
Espero que no et tornes un místic pesat com els de l'Ermita de Sant Salvador.
Em refereixo a una altra mena de misteri.
En veure aquella bola de foc he pensat en els grans artistes
Leonardo, Velázquez, Cezan...
Fins a un moment determinat de les seues vides
van ser persones vulgars, com ara tu i jo.
Uns pobres desgraciats que buscaven el seu propi estil, com tants altres.
No se'n vols anar a parar.
Jo tampoc, per això t'ho explico.
Tots aquests aprenents de Bruixot van descobrir una fórmula
que els altres no coneixien per poder trencar motlles.
Què tenien ells que els falta a la majoria dels mortals?
Talent.
En Manuel havia començat a disposar els trossos de carn sobre les brases
un cop extingides les flames.
No n'hi ha prou amb això, va respondre el Pablo, abstret.
A la llotja hi ha molts païos amb talent que tu i jo sabem que no arribaran enlloc.
Sense anar més lluny, els professors.
Ah, ja sé en què hi penses.
Tornant a la teva pregunta, si no n'hi ha prou amb el talent,
què més cal tenir?
Constància?
Tampoc.
El món està ple de gent amb talent i constància
que no passaran de ser bons artesans.
Jo em refereixo als genis.
Quin és el seu secret?
On han trobat la guspira divina, que els fa diferents de la resta?
Tantes roques enfilades en cel groc,
tantes cases envoltades,
tant de sol,
paisatges...
La pregunta és obligada, Francesa.
Per què Picasso i per què...
Bé, a Sant Joan queda clar, però per què Picasso,
en aquesta nova aventura del Déu?
Perquè crec que justament aquesta època de la que estem parlant,
que és l'època de Picasso Horta,
és molt poc coneguda.
S'ha parlat molt de Picasso a la seva època dels Quatre Gats,
a tots els anys que va viure a París,
quan va tornar a Barcelona,
quan va tornar a marxar,
a diferents llocs de França on va viure.
Però aquest any, aquest any de formació,
aquesta temporada de formació Horta de Sant Joan,
s'ha cita,
hi ha algun capítol de Palau i Fabra que se'n parla,
però hi ha molt poca documentació
sobre vuit mesos que van ser fonamentals
perquè s'arribés a fer Pablo Picasso,
perquè fins i tot és a Horta on ell decideix deixar de signar com Pablo Ruiz
i comença a signar com a Pablo Picasso.
A Horta va prendre el català perfectament
i la gent del poble recorda que el parlava com una persona nativa,
a més, no a Barcelona, el va prendre a Horta.
I després, a banda que després d'aquesta visita,
d'aquesta estada tan llarga,
va canviar el seu estil,
va deixar de ser tan figuratiu per explorar ja nous territoris pictòrics,
doncs, alguna cosa molt important va passar a dins seu
quan 10, 20, 30 anys després
seguia dient tot el que se ho he après a Horta.
Què has descobert de Picasso a través de la novel·la,
de la figura, de la personalitat fins i tot?
Doncs m'he acostat molt al Picasso humà
perquè les pintures de Picasso Horta
les podem veure al museu del carrer Moncada de Barcelona
i en un principi, doncs, tenim molts dibuixos del natural,
d'escenes rurals, d'ases, de camperols, d'oliveres,
però, realment, el que no se sabia gaire
era quines havien sigut les seves activitats
a què s'havia dedicat, que havia parlat amb la gent del poble.
I vaig tenir la sort d'anar de la mà
del president del Centre d'Estudis de Picasso,
d'Horta Sant Joan, que es diu Elias Gastón,
i ell em va portar per totes les rutes dels llocs
on havia viscut Picasso
i em va explicar el que la gent gran del poble
recorda que avis i besavis deien d'aquesta visita.
Llavors, van ser dues estrades plenes d'anècdotes,
des d'aquests mesos que Picasso va viure
amb el seu amic Manuel a la cova,
a una cova dels ports,
com dues persones gairebé salvatges
que busquen reconnectar amb la seva natura,
fins a les anècdotes que li van passar el 1909
quan hi va tornar ja un pintor força conegut a París
i que ja començava a guanyar molts diners
i va tornar de la mà d'una nòvia,
que era la Fernández, que era una model de pintura
i per tant una model de nus.
La cosa va ser un gran escàndol, l'Horta,
sobretot per part de les dones més grans
que anaven totes de negre
perquè a totes se'ls havia mort algú
i fins i tot va haver com una revolta de dones
davant de la casa on s'allotjaven el Picasso i la Fernández
i van començar a tirar pedres.
I en el poble tothom recordava
el moment en què Picasso va obrir els porticons de la finestra
i va treure un revolver per espantar aquestes dones
que ja mai més s'hi van acostant i van opinar de res.
Doni, doni, doni.
A nivell més, podríem dir, espiritual,
et diries que, o a nivell de descoberta del geni,
va ser capdalt aquest període d'Horta?
Sí, capdalt i plena d'ambigüetat.
Per exemple, hi ha una biografia d'una autora grega
que recull les declaracions d'una amant de Picasso,
la Guillot, em sembla que és,
que diu que en aquesta cova d'Horta
Picasso havia tingut una relació homosexual
amb un noi gitano jove que era pintor també.
Això ningú altre ho ha dit.
Però a nivell espiritual jo crec que,
si observem què pintava Picasso just abans d'arribar a Horta,
que podem veure alguns quadres que va presentar concurs
com el Ciència i Caritat o d'altres que va fer
a seva època acadèmica la llotja de Sona
i el que fa després és totalment diferent.
És com si dins d'aquesta cova
ell hagués tingut temps
com de connectar amb les forces aquestes primordials
a l'ésser humà
quan de sobte abandones civilització
i estàs dormint al ras, sota els estels,
amb la por a la nit, els animals,
banyar-se en un riu gelat,
tal com hem vist ara
en una escenificació de la novel·la.
Picasso va estar a punt de morir ofegat
en aquest mateix riu, als estrets,
perquè no sabia nedar.
Llavors, d'alguna manera jo crec
que el que va fer Picasso
va ser reconnectar amb els seus orígens,
per això que deia Gaudí
que originalitat és tornar als orígens,
i va entendre que no havia de mirar fora
i copiar exactament el que veia,
sinó que havia de mirar dins seu
i trobàvem una força primitiva
que després sí que veiem
en les seves diferents etapes de trencament,
sobretot quan ja tira més cap a la secció
veiem la presència d'aquestes forces primordials.
Parlant del periodista, del Leo Vidal,
per quins encara no el coneixen,
què els explicaries de la seva manera de fer,
la manera d'encarar això,
la professió del dia a dia?
A veure, el Leo Vidal és el perfecte freelance
que s'agafa a qualsevol feina
per poder tirar endavant,
que sempre té deutes,
que sempre té problemes amb la seva filla adolescent,
i que, per tant,
qualsevol projecte que li proposin,
per esbojarrat que sembli,
ell s'hi ha d'agafar.
I en aquest cas,
el projecte és anar a Horta Sant Joan
i esbrinar què va passar
amb un quadre que està documentat,
que és l'únic quadre que Picasso
va entregar oficialment a algú d'Horta.
I això va ser la segona visita
que el flaquer, el forner d'Horta,
li va cedir unes golfes
perquè hi pogués pintar.
Aquest home es deia Tobias Membrado
i va agafar molta simpatia
pel jove Picasso,
però quan va veure tots aquells quadres
cubistes que tenia,
li va dir
em sap greu dir-t'ho, Pablo,
però em sembla que no et guanyaràs la vida amb això.
Però no t'amoïnis,
perquè aquí mai et faltarà una barra de pa.
Doncs Picasso li va agafar molta estima
en aquest forner
que va morir durant un bombardeig a Barcelona,
a la Guerra Civil,
i li va regalar un quadre
que hi ha constància de l'entrega d'aquest llins,
però no se sap ni quin era el motiu
ni què va passar amb el quadre
perquè va desapareixer mediatra anys després.
No sabem si el forner el va llançar,
si el va desar en algun lloc
i després va desaparèixer,
o si encara hi és en algun lloc d'Horta de Sant Joan.
i jugant ja,
diguem,
anant al territori del que és la novel·la,
el galerista
convéns a Leo Vidal
que aquest quadre en realitat
el que pot contenir
és el secret de la creativitat,
allò que havia vist Picasso
10 anys abans a la cova
i que li va fer canviar totalment el xip
per passar a ser el que
finalment ha estat
l'artista més important del segle XX.
Entres en matèria de numerologia?
No, jo no soc esotèric.
No, no, no, però saps per on vaig, no?
Allò de la proporció exacta, tot plegat.
No, no va per aquí.
És una interagació potser més abstracta
de què és la creativitat.
Hi ha una escena al final a la cova
que no desvetllarem per no posar espòilers,
que diuen els d'escents,
que es pregunten als protagonistes
què és la creativitat,
però no s'hi arriba a través del número fi
ni de coses d'aquesta mena,
sinó és sobre potser
un plantejament filosòfic més general.
Parlem de l'estil miralles,
si es pot dir així,
perquè tens obres,
algunes d'elles traduries a més de 10 idiomes,
la primera de la saga
del que estem parlant
va ser durant forts setmanes
al capdamunt dels bestsellers.
Com és l'estil miralles?
Com et definiries?
Jo em definiria com un artesà
de la literatura.
M'agrada treballar amb humilitat.
Un cop tinc una història
que jo crec que pot donar molt de si,
doncs em documento com m'agrada a mi,
que és com un antropòleg
fent treball de camp
i anant als llocs on passar a l'acció,
més que documentar-me a través de biblioteques,
que també agafo llibres als que m'interessen.
Llavors, jo crec que l'estil miralles
es distingeix per la seva neutralitat,
que la veu de l'autor
intenta no ser-hi,
o ser-hi poc,
de manera que sigui només un vehicle
i que sigui la història la que tiri,
o sigui, és un estil més aviat funcional,
perquè el que jo busco
i la meva ambició
és que primer que el lector
arribi fins al final del llibre,
cosa que no sempre és tan fàcil.
I, per tant,
intentar que l'interès no es perdi
en cap moment
i que sigui la història la que mani,
no els jocs de paraules
de l'autor que soc jo
i que tampoc soc el tipus d'autor
adequat per això.
Llavors, jo soc com un guionista
que se les manega
de la millor manera que pot
per intentar
que al final de cada capítol
enllacin el següent
i que la lectura sigui entretinguda,
que sigui una evasió,
en el bon sentit de la paraula,
que hi hagi sorpreses,
que hi hagi girs
i que al final,
a banda d'haver compartit aquesta aventura,
doncs quedi un pòsit
en aquest cas
de l'adolescència de Picasso,
de la formació d'un geni,
que no quedi només entreteniment,
sinó que l'actor tingui la impressió
que ha après alguna cosa
i que pot aprofundir
obrint altres vies, també.
Com encaixa la gent d'Horta?
Doncs que de cop hi volta
arribi un periodista,
en Leo Vidal,
al poble
i, en fi,
comença a preguntar,
a fer preguntes per allà
i surt algun personatge
al poble,
algun d'arrel, vull dir.
Sí, a veure,
el personatge real
que surt d'Horta
surten,
hi ha dos elements reals,
primer,
el pap d'Horta,
que té una curiositat,
que està anunciat
amb un senyal de trànsit,
que és el pap d'Ato,
que a mi em va sobtar
del primer cop que haigna a Horta
que un pap amb aquest nom
estigués anunciat
com si fos una direcció.
Aquest pap surt
amb la seva decoració,
amb l'ambient
que hi sol a veia,
que és un pap de poble
i que té la seva conya
i després el llibreter
més proper a Horta
és l'Octavi
de Vall d'Arrores,
Octavi Serret,
de Llibreria Serret,
que és un personatge
molt carismàtic
i ell surt fent d'ell mateix
i encolomant-li al Leo Vidal
dos o tres llibres
quan només vol comprar
una guia,
em sembla un diari,
llavors fa d'ell mateix.
I a banda d'això,
sí que hi ha la veu
col·lectiva
de la gent d'Horta,
de tot el que han recordat
i han dit de Picasso,
però cap persona
en concret,
però quan vam anar
a presentar-ho,
a prop d'allà,
l'alcalde estava molt content
que per fi
s'hagués fet
una novel·la
sobre Horta
perquè deien que
tants anys
fent articles
sobre els bombers
i l'incendi
i les desgràcies
i que per fi
una novel·la
que anava a buscar
les bellesses d'Horta,
les coses boniques
que han passat allà
i no només la tragèdia.
És a dir,
que tindrà molt d'èxit
a la Terra Alta,
però que tingui èxit
a nivell local
vol dir també
que pot ser un reflex
del que passa
a nivell universal,
fins i tot.
A nivell local
tampoc el llegiran tant
la novel·la,
però estaran orgullosos
que el seu poble
hi surt
i que jo crec que ells
el que més il·lusió els fa
que aquesta novel·la
es llegeixi arreu
i que vingui molta gent
a visitar-los
i a conèixer
la ruta de Picasso
i a visitar el centre
on hi ha aquestes reproduccions,
però que està tot
molt ben escalonat
està ben muntat
aquest centre d'estudis
de Picasso
i que omplina
les fondes i restaurants
i que la gent s'interessi
pel llegat cultural
del poble.
Et diries però
que això
que definin
el que passa
a nivell local
a nivell petit
també és una forma
de definir
el que passa
a nivell molt més general?
Sí,
perquè es pot fer
perquè per exemple
quan Picasso
i Manuel Pallarès
estan a la famosa cova
que es deia
els ullals
d'en Morango
en sembla que es diu
aquesta cova
és el 1898
i Espanya està perdent
les seves colònies
i ells no se sabent
tant de res
o gairebé de res
estan allà
caçant
encenent fogueres
parlant de pintura
pintant
parlant de noies
parlant d'un munt
de coses
i mentrestant
Espanya està perdent
les últimes colònies
i descobreixen
que quan tornen
que quan tornen
a Sant Joan
hi ha soldats
del poble
que han tornat ferits
el món
ha canviat totalment
i llavors
d'alguna manera
aquesta experiència
que viu
el jove Picasso
que d'alguna manera
quan va cap a la cova
encara estem
amb el món
en el final
de l'imperi espanyol
i quan torna
a la cova
Espanya
ja és
el que és ara
o sigui
ha entrat
a l'era moderna
en el sentit
que ha deixat
de ser un país colonial
doncs
és representantiu
del que va passar
a molts milers
de pobles
i de ciutats mitjanes
que va ser un xoc
per tota la gent
que ningú s'ho esperava
si voleu saber
doncs això
què passarà
en aquesta aventura
iniciàtica
en aquesta gruta
dels ports
d'Arte de Sant Joan
el secret de Picasso
de Francesc Miralles
Francesc
moltes gràcies
per acompanyar-nos
aquí a Tarragona Ràdio
i que vagi molt bé
molt d'èxit
moltes gràcies