Un dels actes centrals de celebració d'aquesta diada de l'11 de setembre del 2011
és justament el concert que oferirà al Teatre Metropol a tot un clàssic de la música catalana
i de la cançó de protesta.
És en Quico Pí de la Serra que més ve a Tarragona a presentar nou treball discogràfic.
Quico col·labora. Quico, bon dia.
Hola, bon dia i gràcies.
Gràcies per què?
Per fer-me l'entrevista.
Escolta, et passa molt això que et cridin a l'11 de setembre?
Ets una mica el referent ja del que queda de la cançó protesta?
Sí, l'11 de setembre sempre hi ha algun bolo, sí, sí.
Explica'ns, ja anem directe al Grae, Quico, explica'ns què té d'especial aquest nou treball
que de fet no és tan nou, em sembla que recuperes els teus temes mítics.
Sí, Quico Labora és el nom de l'espectacle, és un joc de paraules
que fem amb l'Amadeu Casas, el guitarrista i l'esmoniquista Joan Pau Comelles
i es tracta de, jo tenia moltes ganes fa, de sempre, de cantar cançons
que no cantava perquè no acabia en el repertori
i aleshores va ser com una mena d'excusa per tornar-les a cantar
i estan refetes amb arranjaments nous, amb una pàtina, diguem-ne, de blues.
També hi ha temes instrumentals que jo he composat i que toquem amb el Joan Pau i l'Amadeu
i són cançons que formen part de la meva vida, com el jesu Francesc Pide la Serra,
Blasfamari, cançó amb bici, fills de puta voler si no volíem mai el sol.
Hi ha una cançó nova, que és la cançó collontural, que és una cançó que jo he volgut fer
parlant del que està passant des del punt de vista social i polític.
Bé, és que ara t'ho anava a dir, el recolle aquest que has fet de cançons
ha resultat en un disc bastant reivindicatiu, potser dels més durs o dels més cridaners
que has fet amb totes les teves cançons més dures
i potser ho has fet així perquè et portaven els temps a fer-ho?
Sí, he fet així, diguem-ne que qui col·labora anirà canviant de repertori
perquè tinc moltes cançons que no puc cantar
i són cançons prou reivindicatives, són cançons que parlen de la policia,
cançons que parlen de la desigualtat, de la injustícia,
o de la polució, o la mala setmana, en fi.
Que estem vivint, tu que ja l'has passat de tots colors en tot aquest temps
i sempre dins del teu estil, trobes ara, tenim la sensació,
com si estiguéssim vivint una revifalla de la necessitat de la cançó protesta,
com si a nivell de poble català ens estiguéssim passant,
ens estiguéssim agredint més i necessitéssim més, doncs justament protestar.
Tens aquesta sensació tu també o no?
No massa, o sigui, pensa que la cançó compromesa,
cançó protesta també es pot dir, és un terme que es va inventar als Estats Units,
existeix des del segle XV amb el François Billón
i sempre s'ha fet, o sigui, que diguem-ne que el món de l'art
ha de ser, i en aquest cas la cançó, una eina per desvetllar,
per avisar, per recordar, per preveure i per explicar coses
que de vegades la gent no s'hi fixa perquè són massa quotidianes.
I a més a més, amb el que ens està caient a sobre, doncs encara més, no?
És això el que t'anava a preguntar?
Tens sensació que ens està caient una forta a sobre,
que els temps són difícils ara mateix?
Sí, jo crec que és un inici del canvi, no?
Ningú sap aquest canvi quan existirà, jo crec que jo no ho veuré,
però, bueno, és el... avui en dia ja fa temps que en el món van als mercats,
no van als governs, fins que els governs no es puguin ficar en els mercats
i regular-los d'alguna manera, doncs estem sotmesos
amb aquesta frase tan estúpida de la llei de mercat,
on tu, si vols una cosa, doncs et poden fer pagar el que vulguis,
i això, doncs, comporta una desigualtat brutal
perquè resulta, com sempre, això ja és una cosa cíclica,
paguen justos per pagadors i els més pobres són els que se'ls carreguen, no?
A part d'aquesta anàlisi o d'aquesta visió que ens has donat
de la realitat, doncs, de caire més econòmic o social,
el tema del nacionalisme, cap on creus que anem?
És difícil, jo no ho sé.
Els nacionalismes, entre cometes, són coses prou complicades, no?
Perquè, diguem-ne que des del punt de vista històric-polític,
els més nacionalistes en aquest estat on vivim són els castellans, no?
Són els que defensen més i els que estan en contra
i els que estan realment fent el merder.
Quan no et deixen fer una cosa és quan la vols fer.
Aquesta cosa, si després val la pena o cal fer-la,
és complicat, però a mi és una cosa que em fa molta pena
perquè jo soc de la generació dels desenganyats de la transició
i aleshores jo crec que tot això s'hauria hagut de resoldre
quan el Franco es va morir i no s'ha resolt,
sinó que està pitjor que mai, no?
Trobes que està pitjor que mai?
Està pitjor que mai. Jo no escondré que està pitjor que mai.
Està pitjor que mai perquè no solament pel meu treball,
que a més és molt difícil, per no dir, quasi impossible,
anar a cantar a la resta de l'Estat,
bàsicament perquè canto en català,
sinó perquè la gent té com una postura pseudo-històrica lamentable
d'estar en contra d'una gent que parla d'una altra manera
i aquestes coses, no?
Tens la sensació, doncs, com de tornar els temps d'abans,
que tornen a estar de moda la gent que, com tu,
diu les coses clarament, que té aquest compromís social.
Home, tant de vols que és de moda,
però jo crec que és una de les nostres característiques.
Nosaltres, o jo, faig cançons compromeses
i són cançons en les que crec i en les que les faig
perquè ajudin a una mica, que sigui un granet,
que ajudi a desvetllar la gent i a despertar la gent.
Això no vol dir que no siguin cançons interessants,
distretes o ben fetes i tal, no?
Home, de tot s'ha dit que sempre dius les coses clares,
però amb un puntet d'humor fins i tot satíric,
una miqueta amb mala vapa, però amb gràcia.
Sí, l'humor ens diferencia dels sers irracionals, no?
Aquí, a nivell musical, comentaves que són cançons
que ja coneixerem, del Quico Pí de la Serra,
però amb uns arranjaments que tiren més cap al blues.
S'havien de posar al dia, no?
S'havien de renovar aquestes cançons, també.
El blues sempre ha estat amb mi
i aleshores tinc la sort de treballar amb la Badeu Cas
i el Joan Pau Covelles, que són dos homes bàsicament de blues
i en el disco hi ha tres o quatre temes instrumentals que són blues
i crec que el blues és, ja fa molt temps que ho crec,
és la música popular del planeta.
Aleshores és una música que té una història,
que ve de l'Àfrica, per als Estats Units, etcètera, etcètera,
però que avui en dia està present a un altíssim tant percent
en les manifestacions musicals, no?
T'ho hem de preguntar, tens una trajectòria vital,
vull dir, ens remuntem amb el Quico Pí de la Serra,
dels 16 jutges, has passat moltes èpoques,
has aguantat dins el món de la música,
com veus ara les noves fornades que ja fa molt de temps
que estan sortint i consolidant-se en el panorama músic al català?
Bé, jo faig cançons i les canto,
i això és la cosa que m'interessa fer i que faré sempre,
vagin bé o vagin malament les coses.
La gent que ara surt, doncs hi ha una gent que té com una dispersió
i que expliquen coses que jo no acabo d'entendre massa,
molt quotidianes, molt familiars, etcètera, etcètera,
i que tenen molt èxit, i després hi ha altra gent que continua fent,
jo crec que és el que s'ha de fer, doncs, una mena de cançó,
com et deia abans, que desvellin, que visin i que recordin, no?
Llavors la pregunta és, bueno, te l'he de fer també lletra o música,
a què li dones més importància i més valor, Quico?
A veure, si ens deia que una cançó s'ha de poder xular,
jo crec que jo sempre he pensat que és un 33,3%,
primer la música, després la lleig, després la interpretació.
Una cançó ha de ser una cosa que entri per l'orella
i tant de bo fa siniu anar a l'orella de l'oient
i després aquí entrem en un altre assunto que és bastant complicat,
que és la transpersonalitat, perquè el que la gent,
el que el públic agafa, jo no sé com ho agafa,
que llavors cadascú es fa, no sé, una mica la màgia
i la gràcia del món de l'espectacle, no?
Ara aquest sentit, almenys en el sentit musical
i també especialment de la interpretació,
és de luxe, és brutal que puguis comptar amb l'Amadeu Cases
i el Joan Pau Comelles, no?
Sou tres seus ous, ni un altre d'anterior, que deu-n'hi-do.
Bueno, fa molts anys que som molt amics
i fa molts anys que toquem junts i que treballem junts
i que sí, sí, no sé si és un luxe,
però realment és un compromís molt fort
perquè ells són molt bons i a mi em fa això estar molt atent, no?
Aneu de gira, doncs, tots tres, suposo que amb més volum
o només vosaltres tres?
Sí, a les actuacions només nosaltres tres.
Com serà? Doncs explica'ns el Metropol
a dos quarts de deu, aquest 11 de setembre.
Com serà?
Com defensaràs en directe aquestes cançons de sempre, doncs, reeditades?
Bueno, hi ha un repertori fet.
En aquest espectacle jo parlo molt,
perquè en els altres he estat bastants anys sense parlar,
perquè crec que les cançons, doncs, ja es canten
i no cal presentar-les, però no, faig referència a les èpoques.
És un espectacle bastant cronològic,
el per què he fet una cançó, el per què em va sortir aquesta cançó,
el que passava amb la policia, amb la repressió,
amb la qüestió de la supervivència del planeta, etcètera, etcètera.
I hi ha un component que a mi sempre m'interessava molt,
que és improvisat.
O sigui, nosaltres, en molts temes, en els moments dels solos,
fem el que en aquell moment ens surt del cor i del cap
i cada vegada ho fem diferent.
O cançons com per seixam per Barcelona,
que hem fet una versió en la que realment hi ha unes parts
d'improvisació i cada vegada és diferent.
A part d'això, ja et dic, hi ha temes instrumentals
que també veig que agraden molt
i nosaltres ens intentem passar molt bé
i transmetre aquest passar-ho bé a la gent.
Suposo que aquesta explicació d'alguns temes també va bé,
o bé a tomb, en el sentit que cada cop
deus tenir el públic més jove,
que potser no tenen aquest referent històric, no?
No m'hi fixo massa, però sí, clar que sí.
És una cosa que sí, sí, sí, sí.
Quico Pé de la Serra, un moment, digue'ns un moment de l'espectacle
que veurem el diumenge, una cançó en concret
o un moment de l'espectacle que a tu t'arribi al cor,
per la gent que ens escolti i que et vagin a veure,
una cançó que per tu sigui la més emblemàtica o no ho sé.
És difícil, eh?
Si els fills de puta volessin, no volíem mai el sol.
Això és una frase que ha quedat, eh?
que a vegades no saps de quin referent és,
però això ho diem molta gent.
Sí, és que no és meu, és popular, és una dita popular.
Així no és teu?
No, no, no.
Així ja està.
Fa d'escoltar-ho.
Així és més vell encara que tot plegat.
molt vell, a València també es fa servir, sí, sí, sí.
És dura, eh, però?
Bueno, és una frase, diguem-ne, jo crec que és una frase que té molt a veure
amb la dic autonomia i la manera de ser dels catalans,
que som escatològics, de la rauxa i tal, no?
I que també és molt identificativa del tipus de lletres que fas, no?
Amb aquesta ironia, amb aquest sarcasme.
Depèn, depèn, perquè és que tinc moltes cançons i hi ha balades,
hi ha cançons d'amor, però aquestes sí, podíem dir que és una part de les coses que faig.
Ja per acabar, Quico, amb el qui col·labora,
la vora de treballar o col·laborar, com ho has fet això?
El que vulguis.
Diguem que és el recopilatori definitiu de moment,
hi ha les 16 millors cançons?
Jo no ho sé mai, això.
Jo no ho sé mai perquè aquell tòpic que no m'agrada gens,
que són com fills meus, que me'ls estimo igual, etcètera, etcètera.
Quico Pé de la Serra, moltíssimes gràcies i que vagi bé el bolo.
Gràcies a tu, moltes gràcies.