Seguim en aquest espacial Sant Jordi, aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio.
A través del 96.7 de la freqüència modulada, a través de tarragonaradio.cat,
ara parlant amb dos dels autors tarragonins que presenten novetat,
i novetat en el món de la narrativa.
Jordi Tinyena, bon dia.
Hola, bon dia.
Francesc Valls Calçada, bon dia.
Hola, bon dia.
Dos tarragonins que presenten Jordi Tinyena, peix de gat,
i Francesc Valls Calçada, el domador de posses.
dues novetats en el món de la narrativa, de la narrativa això de novel·la de ficció,
dues novetats per Sant Jordi.
En el cas del Jordi Tinyena, després jo diria que d'un silenci llarg, no?
O considerable, pel que fa a presentar novetats.
Sí, uns cinc anys l'última novel·la va ser del Marcant, editada per Columna, el 2005, sí.
I per què tant de temps?
Bé, perquè les coses han anat així.
Jo he continuat escrivint.
Ara, aquest any, per exemple, sortirà tot.
Durant aquests cinc anys he estat escrivint i aquest any sortiran uns quatre llibres.
Aquest és el primer.
Déu-n'hi-do.
No tots de narrativa, sortiran dues novel·les i dos llibres més.
Per aquest, Sant Jordi presentes peix de gat.
Què hi ha darrere d'aquest títol?
Peix de gat és...
El títol està tret del llibre de Tarragona sota les bombes.
I allí recordaràs que això és un dietari.
I llavors aquell senyor que quan explica les coses de Tarragona, de la seva memòria, dels anys de la guerra, parla del peix de gat.
I jo la primera vegada que vaig sentir aquesta expressió va ser llegint-la al llibre aquest.
I llavors, efectivament, el peix de gat és el peix que es dona al gat.
És el peix que no té valor comercial i que es pot llançar, no?
I llavors jo vaig agafar aquesta expressió justament perquè la novel·la està ambientada en els anys de la postguerra, el serrallo.
I per tant ja hi anava bé.
I d'altra banda perquè la murralla, el peix de gat aquest, doncs dona aquesta imatge de tristor, de grisó, de pobresa d'aquests anys.
És a dir...
Va semblar un títol que hi anava bé.
L'escenari principal és el serrallo i l'època principal és la postguerra.
Sí, l'escenari és el serrallo i l'època s'estira.
La novel·la comença al 75 però retrocedeix cap al 30 i abraça fins al 82 o el 83, el 81.
Aquells lectors del Jordi Tinyena que fa temps que esperen, doncs això, una nova novel·la, ja fa cinc anys,
es trobaran un estil molt diferent al de les últimes obres que havia publicat?
Sí, trobaran una cosa força diferent.
d'una banda, pel que fa al llenguatge, aquesta vegada jo he incorporat, no ho he fet mai,
aquesta vegada jo he incorporat la variant dialectal pròpia d'aquí.
Hi ha un parell de valencians que parlen en valencià, la gent d'aquí parla bastant d'aquí,
és a dir, surten modismes i surten elements fonètics propis de la variant d'aquí, d'una banda.
I d'una altra banda, des del punt de vista de la tècnica literària, jo he prescindit aquesta vegada de formes de diàleg,
clàssiques de la novel·la, llavors he prescindit també d'un únic narrador, hi ha moltes veus que van rodant,
que es van intercanviant i que van... la narrativa va... el mateix fragment pot ser narratiu i al mateix temps dialogat,
és una forma diferent. Llavors jo penso que el lector ni se n'adonarà,
quan ets una novel·la no serà conscient que efectivament tot és d'una tirada, però ho és.
I d'altra banda és una novel·la feta, no sé, per entendre'ns com si fos una mena de diorames,
perquè són petits quadres, que el resultat és la novel·la i va seguint un fil argumental,
però estan tractats per separat i cada un té un titulet que l'identifica i el singularitza.
Aquest peix de gà, a més el Jordi Tinyanel, l'ha volgut presentar d'una manera una mica diferent o singular,
no? Fugint una mica de les convencions d'actes protocolaris de presentació de llibres,
com n'hi ha tants aquests dies.
Ja sabeu que soc un tinataire dels primers i de fet ja havia provat en algun moment,
per exemple l'ombra del coronel, ja havia donat veu als internautes perquè opinessin de la novel·la abans d'acabar-se, no?
Aquesta vegada he volgut també fer alguna cosa diferent, simplement perquè jo n'estic personalment,
això és una qüestió molt personal, però una mica cansat de les presentacions,
en el sentit que tenen un sentit de reunir amics i companys fonamentalment
i de tenir un ressò més o menys gran als mitjans de comunicació,
però limiten molt l'abast per raons òbvies, és en un lloc i en una hora
i per tant hi va la gent que pot en aquell moment i que vol anar-hi, no?
Llavors aquesta vegada he decidit fer una presentació virtual, fent un vídeo,
elaborant un vídeo i penjant-lo a la YouTube i llavors convidant també la gent
a la presentació virtual, no? Enviant un trajetó exactament igual, però convidant-lo.
D'aquesta manera, doncs la gent hi pot anar quan vol, eh?
I hi ha més gent, sempre.
I ja està, i es pot trobar al YouTube?
Sí, sí, es pot trobar al YouTube, simplement escrivint, buscant al YouTube
Peix de Gat o Jordi Tienyana, apareix, no?
Llavors bé, cadascú el visita quan vol, són 10 minutets,
t'explica una mica de què va la novel·la, hi ha imatges de Tarragona,
del Serratllo Històric, hi ha imatges de l'avinguda de Franco
a l'any 52 a Tarragona, a la Passa a la Font, fent-ho.
Déu-n'hi-do.
Jo m'he passat molt bé fent-ho, eh?
Tant com amb el llibre.
Però m'ha d'haver molt de feina, això també, sí.
El Peix de Gat és l'obra, la novetat que presenta Jordi Tienyana
per Sant Jordi, després de 5 anys.
Feia segurament molts Sant Jordis que no el convidàvem,
el Jordi Tienyana.
El francès Valls Calçada no fa tant
que ha mantingut aquest silenci que li dèiem amb el Jordi,
perquè el francès sí que ha anat publicant coses.
Sí, però això el Jordi ja ho sap, això va com va.
Per exemple, jo la novel·la que trec per aquest any,
fa 4 o 5 anys que està escrita, eh?
Ah, sí?
Sí, sí.
Aleshores és una qüestió de l'editorial o de l'autor que ha volgut ara?
De l'autor, de l'autor que no n'estava convençut, vull dir...
I després de mirar-m'ho i remirar-m'ho i dius, saps què?
Em tiro, em tiro.
A la piscina.
Sí, el que sigui serà.
Després veig que no, que em sembla que he fet bé,
perquè veig que ja a priori hi ha una certa expectativa
amb la gent que ho segueix i que el tema interessa, no?
Però a mi em feia por.
On està ambientada el domador de pusses?
Ambientada la història, la localització geogràfica?
És una novel·la global, mai millor dit,
perquè passa pràcticament a tot el planeta,
perquè el principal protagonista, que és Isaac Chaves,
perdona'm, que és el domador de pusses,
i Isaac Chaves és una altra que també és important dins,
ha de fugir perquè veu l'assassinat d'Ixac Chaves
i fuig per tot el món.
Vull dir, des de la novel·la surt, òbviament,
Barcelona, Tarragona, París, Dublín, Buenos Aires,
el Caire, Roma, les Índies Orientals, Egipte,
diversos llocs perquè el que he volgut és que fos una...
és el que em demanava també...
que la novel·la viatgés, no?
I el seu tema d'aventures i de misteri s'hi diu.
És molt diferent a altres coses que ha fet el francès en els últims anys?
Jo crec que tot el que és la narrativa,
tot el que faig és diferent, però en el fons tot és el mateix.
I això crec que t'ho podria dir gairebé tots els escriptors,
perquè encara que sigui molt diferent a l'ombra del coronel,
del Tinyena, del Marcant, que són totalment diferents,
a darrere hi ha l'escriptor, hi ha la inquietud i la persona,
i a mi em passa el mateix.
Vull dir, hi ha una sèrie de temes que potser els tractaré diferents,
però que sempre són els que a mi m'interessen
i que tard o d'hora surten.
La novel·la creus que té un públic determinat,
un públic objectiu molt concret, molt ampli?
Molt ampli, jo crec que és molt ampli, sí,
perquè a part dels viatges hi ha misteri,
hi ha aventura, hi ha erotisme,
hi ha la història d'una dona maltractada
que després acaba sent la Matahari,
hi ha la història d'un que persegueix precisament
el domador de posses per l'organització Intratenebres,
que és un gay reprimit,
però que en aquell moment era molt difícil,
perquè està situat en el segle, o sigui, a tombants del XX.
Avui dia el que li passa amb aquell senyor no és res,
no seria res, però realment,
si recordem com era la Gran Bretanya
i veiem, ostres, ara no me'n recordo,
però hi ha molts casos del que passava de la persecució,
de com arribàvem a estar,
no solament amb el tema sexual,
sinó amb el tema moral i amb moltes coses
i com s'arribava a utilitzar la gent.
Aleshores, aquest personatge és una víctima de tot això, no?
Vull dir, avui dia no li passaria res,
seria una persona normal,
un més d'entre la societat,
però en aquest moment he volgut retratar
el sofriment d'aquesta persona
i com l'utilitza Intratenebres precisament per això, no?
En el cas del Jordi Tinyena,
parlàvem d'aquest silenci de cinc anys,
silenci com a mínim en el sentit de publicar.
En el cas del francès és diferent,
perquè has anat publicant coses en els darrers anys,
sobretot més en poesia, no?
Segurament?
Sí, sí, sí.
Però és curiós perquè durant aquests anys
que m'ha anat sortint la poesia,
el que tinc al calaix és novel·la,
el que passa és que la novel·la trigui, no?
O sigui, abans no treus una novel·la,
primer costa, és llarg,
i vol molt de temps,
i molt de compromís personal amb un mateix,
i molta...
doncs, vulguer-hi ser, no?
En canvi, després, quan la tens feta,
sempre venen tots els dubtes
de si això ho has tractat bé o no ho has tractat bé,
o com ho havies d'haver fet.
I, per tant, jo tinc material narratiu al calaix,
però encara no sé si el trauré o no el trauré.
Deu ser molt diferent presentar-se en un Sant Jordi
amb una novel·la o amb una obra de poesia?
Totalment diferent,
perquè jo el que noto és que la novel·la interessa a tothom.
La poesia és més elitista, més minoritària,
i la novel·la és una cosa que, per poc que facis,
la gent veig que hi ha un interès més general.
Francesc Valls Calçada i Jordi Tinyena
publicen aquestes novetats amb Arola Editors.
Abans, conversant precisament amb Alfred Arola
i amb Jordi Ferre de Cossetània,
ets comentaven el paper dels autors locals
en aquest Sant Jordi,
cada cop, des de fa ja uns quants anys,
cada cop més global.
L'Alfred Arola, potser perquè publica les obres
del Jordi Tinyena, del Francesc Valls Calçada
i d'un altre tarragoní com és el Xavier Carreras,
tres obres de narrativa,
ell deia que creu que podem estar en un punt de sortida
en què l'autor local,
tot i que això de la denominació autor local
potser podem debatre d'aquesta qüestió,
pot tornar a tenir una presència més destacada
en aquesta diada de Sant Jordi.
Com ho veus, Jordi?
Mira, jo penso que la intuïció de l'Alfred és bona
i per una raó molt senzilla.
Jo he publicat en un munt d'editorials,
he publicat en Bromera, en Magrana,
en Proa, en Columna, en Verola,
de grans i de petites.
I entre cometes, perdona, nacionals i locals.
Sí, clar.
Tot i que aquests adjectius segurament els hi hauríem de treure,
però entre cometes, per això ho he dit.
En alguns casos, com és el cas de Columna,
jo he publicat dues novel·les en Columna.
Una primera en el moment en què Columna anava sola per la vida
i una segona en el moment en què Columna ja era del grup Planeta
i ara... Molt bé.
Bueno, i en Proa em passa el mateix, eh?
També he publicat en diferents moments.
Doncs, hi ha diferències entre això,
entre publicar amb una editorial gran i petita.
Doncs mira, jo, sincerament,
només hi ha diferències en el moment en què un editorial gran
decideix apostar realment per un llibre,
perquè llavors aquell editorial gran té mitjans per apostar-hi.
Però això no passa, o passa molt poc.
I, per tant, la majoria dels llibres que edita un editorial gran
surten exactament igual que els que edita un editorial petita.
Per tant, clar, què ha passat ara?
Doncs ara ha passat que, amb la crisi del món actual,
que també es veu en el món del llibre,
les editorials aposten cada vegada per menys llibres.
I en la majoria dels casos,
els llibres pels quals s'aposta són traduccions,
que ja venen avalades per un triomf fora.
El resultat quin és?
Doncs el resultat és que ha llevat d'uns quants llibres,
molt pocs, que tenen garantida una difusió i una publicitat molt alta,
la majoria dels llibres van amb les mateixes condicions.
I, per tant, aquest gruix, que havia desaparegut,
perquè durant molts anys hem passat de tenir uns llibres que es venien molt
i uns altres es venien molt pocs.
I el gruix del mig va baixar.
Jo recordo que quan vaig començar a publicar es publicava en una novel·la,
sortia en una primera edició amb 2.000 exemplars, tranquil·lament, eh?
I feia feina, 2.000, 3.000 podia vendre gent.
Però després això es va reduir, es va reduir, es va reduir,
fins que, no ho sé, les últimes edicions,
primeres edicions de llibres de novel·la podien estar a l'entorn de 800 exemplars, eh?
Amb editorials grans.
Per això et dic que...
És a dir, o eres un descriptor molt mediàtic i molt conegut
i tenies al darrere una campanya publicitària immensa
o realment tenies unes vendes molt petites?
Exactament, sí, sí.
El mercat es va constrenyir moltíssim.
Jo penso que ara estem en una altra situació
i que, per tant, el gruix intermèdic aquest,
que és un gruix molt important per a qualsevol literatura nacional,
s'ha de recuperar i es recuperarà.
I em sembla que la proximitat tornarà a ser un valor, a tenir en compte.
Com ho veus, Francesc?
Creus que...
Jo crec que el tema global i local a mi no m'agrada
perquè penso que una novel·la molt local, de temàtica local,
si té el que ha de tenir i emociona i interessa i agrada,
pot ser universal i d'això en tenim molts, molts exemples.
Ara bé, també és cert que les muralles de Tarragona
no estan a Tarragona sinó que estan a Barcelona.
És més fàcil fer una presentació a Lleida o a Girona,
per mi, trobo,
perquè a Barcelona crec que s'ha creat una certa endogàmia
en uns llocs concrets
i, per altra banda, tenim el problema al sud
que sembla que perquè hi hagi l'Ebre s'acabi el mercat,
quan això no hauria de ser.
Vull dir, vivim en un país que, per una banda,
tenim una capital molt gran
i descompensa, ens va bé per moltes coses,
però descompensa per altres,
i, en definitiva, jo el que crec és que els escriptors,
jo crec que normalment escrivim per tothom,
no per un públic exclusivament de Tarragona,
ni de Valls, ni de Martorell, ni d'enlloc.
Però creus que podeu arribar ara més fàcilment un altre cop?
Perquè aquella època gloriosa, entre cometes,
que comentava el Jordi, segurament s'havia viscut.
Tot això, segurament, havia davallat bastant.
A mi m'agradaria que l'Alfred Tarola tingués raó,
sobretot perquè recordo que la primera novel·la
que vaig publicar l'any 84, 85,
estic mort a saps,
en aquell moment jo vaig ser l'autor local.
Els autors locals, vendre...
O sigui, no hi havia la competència que t'arriba ara
d'una quantitat de llibres, de màrqueting,
que hi ha molta gent que ja va comprar
aquell llibre determinat, que és una vegada a l'any,
perquè a la millor no tenen l'hàbit de llegir,
era diferent.
Clar, és que durant molts anys,
els autors locals eren els triomfadors,
habitualment, de Sant Jordi.
Això és el que suposo que el Jordi Tignena
deia abans que s'havia perdut molt,
també, en part,
i ara potser...
I a més, a més, transcendia,
transcendia, perquè els mitjans de Barcelona
se'n feien més ressò,
però ara està passant una cosa...
Jo, Jordi, no sé...
Encara escrius a La Vanguardia, no?
No.
Quan tu escrius a La Vanguardia,
per què un senyor com el Jordi Tignena
o com Olga Txirinax,
que si viuen a Barcelona,
els publicaran a les pàgines
on els llegirà tothom?
O sigui, per començar,
el problema el tenim a Barcelona
en aquest aspecte,
que tenen una sèrie...
O sigui, tu diré d'una altra manera.
Tu pots escriure el llibre a Vladivostok,
el pots dissenyar a Buenos Aires,
el pots imprimir a Sabadell
i el pots exportar a tot el món.
O sigui, vull dir, no hi ha distàncies
perquè la tecnologia permet tot això.
Però, en canvi, els 92 quilòmetres
que hi ha d'aquí a Barcelona
sembla que siguin més llars
que els 92 quilòmetres que hi ha a Girona.
I ben bé, no sé per què és això,
però és així.
Jordi, tu també coincides
que ja s'ha creat en els últims anys
voltant precisament de Barcelona
i de la gran indústria editorial
aquest fenomen que de retruc ens ha fet mal
a la gent...
Un altre cop obro cometes, eh?
Gent de comarques, autors de comarques,
editorials de comarques?
No, jo crec...
A veure, hi ha dues coses que són diferents.
Una és el món editorial,
que això és un món de negoci.
I prou, i prou.
I, per tant, l'empresa que és gran
i pot créixer, creix.
La que no, doncs, té dificultats
i només fa falta...
Ai, només falta ara que hi hagi hagut
aquest desastre
de la fallida d'Art de Barà
de la distribuidora
que ha agafat molts editors mitjans i petits
i els deu molts diners
i els ha fet molt de mal, eh?
Però, bueno, aquest, el món de l'editorial
és un.
Jo crec, de totes maneres,
que el teixit editorial del país
s'aguanta justament per aquestes mitjanes.
Perquè la gran concentració ara
de les editorials,
suposadament grans,
ha quedat tan reduïda
que en realitat només és una.
És a dir, mireu,
prova, columna,
Empúries,
tot això, Destino,
tot això que publica en català
és el mateix.
I, per tant, clar...
Al darrere només hi ha
un grup, una empresa.
Només hi ha Planeta, no?
I, clar, això ha reduït moltíssim
la competència.
Perquè, tot i que mantinguin el segell
i es digui que són competències,
és una broma.
És a dir,
per als autors
s'ha acabat poder tenir
quatre o cinc opcions.
No, no, ara en tens una.
És a dir, si portes el manuscrit
a prova i no te'l volen,
no cal que el portis a columna
ni a 62 ni a Empúries
perquè se l'haurà llegit
el mateix comentarista
que se l'hauria llegit.
Per tant, el teixit editorial
es manté gràcies a les petites.
Per tant, el paper d'editorials
com Arola o Cossetània
és fonamental.
o pagès a Lleida
o és importantíssim aquest paper
perquè, de fet,
són els que aguantaran
el to mitjà de la literatura.
I és el que segurament
us pot permetre a vosaltres
també estar en el mercat,
encara que sigui...
Per suposat.
Mira, jo ho entenc perfectament.
Quan deia que era un negoci,
tu, si et mires el negoci,
clar,
què publicarem?
A veure, què publicarem?
Jo puc publicar,
posar que publiqués sis llibres l'any
o deu llibres,
o vint o vint-i-cinq,
tant se val els que siguin.
Doncs, des del punt de vista del negoci,
jo publico aquells que sé que es venen molt,
aquest segur que els publico,
i aquells que no sé si es vendran,
però es venen una aposta.
Ara, tot aquell que ja sé que ven,
al marge de consideracions literàries,
jo sé que aquest paio
ven 1.200 desemplats de novella.
Això no m'interessa.
En una època m'ha interessat girar
i ho he venut tot
i ho he publicat tot,
però ara mateix tal com està
un paio que et vengui 1.200,
fins a, jo què sé, 1.500, 2.000.
Doncs pot ser poc interessant.
Si, per suposat,
està per sota d'això,
menys interessant,
independentment del valor literari.
Per tant,
clar, aquesta gent,
tota aquesta gent,
s'ha de trobar lloc
amb altres editorials,
perquè les grans aquestes
no el tindrà,
perquè no invertiran ara mateix,
que han restringit la publicació.
Abans publicàvem molt, eh?
Però ara és així.
Llavors, un nou,
home,
amb aquest és una aposta.
A la millor surt bé.
Provem-ho.
Ara, aquest ja sé,
ja sé que,
si no té un premi al darrere,
no hi ha una subvenció,
tal,
m'ho miro
i no vull saber.
Per tant,
això és molt important.
L'altre tema que ha sortit,
que deia el Francesc,
és el tema de la premsa,
el ressò,
que les novetats tenen a la premsa.
Aquest és un mal endèmic,
és un mal endèmic, eh?
En primer lloc,
perquè jo ho entenc,
la quantitat de novetats
és tal,
que és impossible,
fins i tot volent,
és absolutament impossible
que sortien als mitjans
tots els llibres.
Això,
deixem-ho perquè
és una via morta, no?
Ara,
que la tria,
una vegada dit això,
també s'ha de dir,
que la tria que fan
els grans mitjans
és una tria parcialíssima
en benefici dels cercles
coneguts de Barcelona
i de Girona,
és una realitat.
Lleida,
Tarragona,
no cal dir-ho,
el País Valencià,
en queden sempre fora,
o quasi sempre fora,
no?
Vull dir,
per què?
Doncs suposo que perquè
les coses tu sabràs millor que ningú,
les agendes tenen
les pàgines que tenen
i coneixes la gent que coneixes
i acabes trucant
sempre a la mateixa gent.
I és un cercle tancat
i és molt difícil d'entrar-hi,
no?
Llavors,
bueno,
si tens sort,
et van sortint crítiques
de tant en tant
però, bueno,
això és un percentatge
molt petit
de les publicacions.
Reflexions molt interessants
al voltant d'aquest
Sant Jordi del 2011
que fem avui
amb dos autors
tarragonins
que treuen al carrer
Novetats
en el camp de la narrativa.
A més feia temps
en els dos casos
que feia temps
que no publicaven
res de narrativa,
el Jordi Tinyena
i el Francesc Valls Calçada.
el Francesc amb el domador de pusses,
el Jordi amb peix de gat,
dues novetats
que publica Enguany
Arola Editors,
dues novetats
molt interessants
que trobaran
aquests dies,
aquest Sant Jordi
a les libreries
de Tarragona
i del conjunt del país.
Jordi Tinyena,
Francesc Valls Calçada,
moltes gràcies
i que vagi molt bé
aquest Sant Jordi del 2011.
Adeu.
Molta sort.