Rapsol i P.E.F. ha col·laborat amb la programació estable d'espectacles del Teatre Metropol.
Rapsol i P.E.F. t'apropa als protagonistes del Metropol a Tarragona Ràdio,
sempre amb la cultura de la ciutat.
La una del migdia i deu minuts.
En la recta final del matí de Tarragona Ràdio parlem de teatre,
perquè aquest divendres arriba al Metropol el muntatge titulat Coses que dèiem avui.
Una producció de la sala Beckett, dirigida per Julio Manrique.
Es tracta d'una obra de Neil Lebut i entre els actors que hi participen hi ha l'Oriol Guinart,
amb el que podem saludar a aquesta hora del migdia a través del telèfon.
Oriol Guinart, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Com podem explicar a la gent de Tarragona aquesta obra que porteu demà divendres aquí al Metropol?
Coses que dèiem avui?
Home, potser el millor aquestes coses és no explicar-les gaire.
Simplement dir que si venen es divertiran, es divertiran força,
riuran i podran espiar i fer-se els boyers en la vida d'una gent
que els hi passen coses molt crucials.
És a dir, ens ficarem en la intimitat d'uns personatges, de la seva vida personal?
Directament.
Aquest espectacle proposa un joc molt, si vols, no molt, però una mica morbós,
que sempre el teatre ho té, d'això de poder entrar a la vida d'una gent, no?
I a través d'uns espais no especialment íntims,
perquè estem parlant d'uns restaurants, d'uns bars, d'unes històries,
però sí amb situacions molt íntimes dins d'espais públics
i amb una proximitat que juga molt a això,
a poder fer el xafardelló que ens agradaria tantes vegades quan estem en un restaurant
i és posar l'antena i sentir aquella conversa a la taula del costat
perquè veus que estan una mica més accelerats de lo normal
o perquè estan una mica més íntims de lo normal o el que sí,
i t'agafa aquella mena de xafarderia, no?
Doncs aquesta obra et permet, amb tres històries, poder-hi entrar a sac, diguéssim,
i poder fer de boyers d'aquests moments tan importants en la vida d'una de tres parelles, en aquest cas.
És a dir, estem parlant de tres històries, tres parelles com a protagonistes.
Exacte, a vegades amb alguna interrupció, amb alguna aparició d'algun personatge de més,
però sí, en principi serien tres històries de tres parelles.
El personatge de l'Oriol, o els personatges de l'Oriol Guinald,
perquè no sabem si és més d'un, quin seria?
De fet, jo vindria a ser la nota dissonant dins d'aquesta història de les parelles,
perquè a l'escena on participo jo, diguéssim que hauria de ser una discussió de parella
on apareix un tercer element, això, la nota dissonant,
que dificulta, diguéssim, que la conversa i la relació siguin simplement a dues bandes
i la converteix en un joc a tres bandes.
Les tres històries...
De què va, perquè ja s'ho trobarà, diguéssim, la gent.
Deia, Oriol, que les tres històries tenen, doncs, com un escenari, un restaurant?
Exacte, sí, sí.
El que passa és que va canviant en l'espai.
Primer veurem un restaurant japonès,
segurament en una ciutat japonesa, tot i que no es digui directament,
però, bueno, un restaurant japonès.
A la segona escena passarem gairebé una taverna, una taverna, una cantina mexicana,
però que podria ser perfectament en un barri de Gràcia de Barcelona.
I el tercer, potser anem més cap a París, en un restaurant romàntic
i, a més, de més elegant, de més queixent, diguéssim.
És curiós, no?, i fins i tot interessant que l'escenari principal sigui un restaurant.
Segurament perquè un moment com anar a fer un àpat en un restaurant
pot donar molt de sí per a aquestes històries íntimes que ens explicaves.
Exacte, exacte. Pensem que cadascú faci un revival dels moments que ha viscut
assegut a taula amb una copa de vi o amb una cervesa o menjant uns xipirons
o un bep burguignon, però amb una persona amb la que té una relació, diguéssim, sentimental
i la d'episodis que hem viscut, no?, tots, en llocs així.
L'obra tracta de, en fi, entre cometes, de la crisi de parella?
Sí, sí, sí. Parla de les relacions humanes,
de lo retorçadament diabòliques que poden arribar a fer
o de lo retorçadament simples que poden arribar a fer
del mal que podem arribar a fer a la gent conscient o inconscientment,
del mal que ens podem arribar a fer nosaltres mateixos
quan no sabem distingir o destriar si una història ja s'ha acabat
o pot continuar o de les traïcions voluntàries i voluntàries
que es fan a la parella, a la persona que certesament estimes
o a tu mateix i a les teves conviccions.
Veig en la fitxa, Oriol, en la fitxa de l'obra de teatre
que sou set actors, per tant, m'estic imaginant tres actrius, tres actors
i aleshores el teu paper, Oriol, pel que ens deies abans, seria el discordant?
No, de fet, ja imagines massa.
Són dues actrius i cinc actors.
Sí, és veritat, m'he equivocat.
Sí.
He fet molt malament els contes.
Cinc actors i dues actrius, però sí, la nota discordant té sorpresa,
té sorpresa, tampoc no la desvetllarem, però ja...
Està clar que si hi ha sorpresa no la desvetllarem.
Una altra qüestió segurament interessant per al públic que li agrada el teatre en general
és veure que és una obra dirigida per Julio Manrique,
un jove actor que, la veritat, ha estat sent una revelació en els darrers mesos.
Què tal treballar amb el Julio Manrique?
Ara començaria una retaïla de termes positius i de fal·lacs que no pararia mai.
És una meravella.
És una meravella, evidentment, perquè, com tots sabem i hem pogut veure,
és un actor amb un talent indiscutible, incontestable, és una meravella com a actor,
i llavors això no tindria per què voler dir que com a director també funcionés.
Doncs ha resultat que sí, que el paio està tocat per la mà als déus
i resulta que a sobre també és un director espectacular.
Per què? Perquè el ser un gran actor sap, entén molt bé aquí més el tempo,
el ritme de treball de cada persona,
perquè sap donar la confiança necessària per crear un bon ambient de treball,
perquè per mi l'història és que no acabaria mai.
És això, o sigui, tothom que l'ha pogut veure actuar se'l pot imaginar dirigint.
I és la mateixa màgia, és el mateix coco, el mateix sentiment.
És, bueno, és un completo.
Carai, quins elogis.
Sí, no pararia, de veritat.
L'espectacle l'estiu portant de gira per Catalunya?
Sí, de fet, venim aquí al Metropol aquest cap de setmana a acabar una gira llarguíssima i preciosa
que hem estat fent des del gener.
Bueno, de fet, havíem fet ja uns bolos al setembre-octubre,
però la gira forta, diguéssim, per Catalunya ha sigut a partir del gener,
completa, llarga, extensa, però amb aquelles ganes que tota la companyia estem d'acord
que no pararíem ara perquè tornem a Barcelona a fer una temporada de sis setmanes a la Villarroel,
però sí, és d'aquells muntatges que no t'encances, no t'encances,
perquè veus també la rebuda del públic a tot arreu,
veus que és un espectacle que agrada, que funciona, que fa disfrutar la gent.
Per tant, llarga vida les gires i que no acabin mai.
És a dir, que la gira s'acaba demà i després ja us instaleu a Barcelona un altre cop.
Exacte, la setmana que ve, dimarts, dimarts, dimecres, ja tornem a Barcelona,
ja, bueno, això que tampoc no passa tan sovint de poder tornar a fer temporada a Barcelona, no?
Molt bé, doncs esperem que ens agradi molt aquestes coses que dèiem avui,
que a més el títol, aquesta traducció al català, ja porta també incorporat una mica de...
En fi, ja treu bastant, no?, amb la forma en què s'ha titulat l'obra de teatre.
De Neil Labud, sota la direcció de Julio Manrique,
un dels actors és l'Oriol Guinard, el que hem pogut saludar en directe a través del telèfon.
Oriol, moltes gràcies.
A vosaltres.
Que vagi molt bé el bolo de demà a Tarragona,
i en fi, després quan us instal·leu a la Sala Villarroel de Barcelona.
Doncs moltíssimes gràcies i ens veiem allà.
Que vagi bé, adeu.
Fins demà, adeu.
Bon dia.
Bon dia.