Un quart de dues, recte final del matí de Tarragona Ràdio
per parlar d'un tema que a mi m'agradaria tractar-lo més sovint.
Avui tenim l'excusa perfecta, parlem de dansa,
de dansa feta, ensenyada des de la base, des de les escoles.
Concretament avui marxem cap a l'escola de dansa Artemis.
Allí fan una gran tasca, diria jo, per formar professionals joves
que es volen dedicar a aquest món, ells els introdueixen, per dir-ho així.
Parlem amb Artemis Aplaja, que és la responsable de l'escola.
Bon dia, Artemis.
Hola, bon dia.
I ens acompanya a mi l'Oriom Picó.
Oriom, bon dia.
Hola, bon dia.
L'Oriom té 15 anys i ell, junt amb la Maria Maestre,
ens has donat la notícia.
Vosaltres dos alumnes de l'escola de dansa Artemis
vau anar a París a un campionat europeu de dansa
i vau arrasar medalla de bronze, mansió espacial,
uns 97 punts sobre 100...
Va ser interessant, va ser interessant.
Què vau fer? Ballar bé, no?
Ballar bé, bàsicament.
Molt d'entrenament, molt de temps, assajant, massa.
Ara parlarem concretament d'en què consistia la seva actuació
i cap a on els portarà aquesta medalla de bronze,
com dèiem, el campionat europeu de dansa.
Artemis, vosaltres feu aquesta tasca de nivell fins i tot professional
i ho feu a través del grup d'alt rendiment.
Que bona meu. Què és això?
L'escola és oficial i tenim el grau professional de dansa
i dins d'aquests alumnes que fan el grau professional
que es volen dedicar o a donar classe o a ser ballarins o coreògrafs,
doncs hem fet un grup d'alt rendiment que són realment els nens que volen ballar.
Necessiten una miqueta més d'hores i sobretot l'experiència d'anar a concursos
perquè vegin què hi ha fora de l'escola, fora d'Espanya,
o sigui a Europa a nivell europeu i mundial,
el nivell que hi ha amb qui es trobaran quan facin una audició.
Fer un concurs no deixa de ser una prova igual que la que li faran
a l'hora d'entrar en una companyia.
Després els concursos també obren portes a que obtinguin beques d'estiu
per treballar a les grans escoles que hi ha en tot el món
o inclús donen beques perquè es puguin estar un any sencer
rebent classes amb les escoles d'élite,
les que tenen darrere una gran companyia,
com pot ser l'Òpera de París, l'American Ballet, etc.
Que és el que li ha passat a l'Orión també,
em sembla que arran de la teva participació a París
tens una beca per anar al Washington Ballet?
Sí senyora, un mes a l'estiu.
No està mal, ara en parlem també.
Artemis, quin perfil d'aprenent de ballarí teniu a l'escola?
Suposo que hi ha molta gent, molts nens i nenes que s'hi acosten
o els pares els porten com a activitat extraescolar.
A partir d'aquí fer el salt a dir, m'hi vull dedicar.
Com funciona això?
Bé, a veure, això ho fem des de petits.
Els nens a l'escola normalment venen amb 4 o 5 anyets
o potser ja en tenen 7.
Llavors entren dins del grau professional.
Nosaltres els preparem i sempre els animem a que comencin
perquè la dansa és una qüestió d'hores.
Sí que has de tindre unes condicions físiques per ballar, lògicament.
Però a vegades aquestes condicions no cal que siguin massa bones ja des del començament
sinó que les pots adquirir amb el treball.
El que sí que tens que tindre és passió per ballar
perquè són moltes hores, molta dedicació
i renunciar a coses molt importants
com poder sortir a les tardes amb els amics
o anar al cap de setmana al cine
perquè tens que assajar i tens que preparar-te.
Ells, per exemple, ara per anar al IAGP a París
han estat assajant dissabtes i diumenges.
O sigui, quan va haver el pont de l'1 de novembre
lògicament no el van fer, el van treballar sencer a l'1
o sigui, també treballaven a l'escola.
Clar, això és una exigència molt gran.
Llavors, clar, si no ho portes dins i tens moltes ganes de ballar, no ho fas.
Suposo que això que expliques en el cas de la música ho entenem millor.
Potser perquè ja fa temps que tenim uns estudis de música regulats
i que els tenim aquí al territori i ho veiem,
que sigui l'escola municipal, que sigui el conservatori.
Clar, amb el tema de la dansa,
sou l'única escola que hi ha a Tarragona
que prepareu pel grau professional?
Sí, som els únics.
I jo diria que...
I som com un conservatori més.
No ens diem conservatori perquè l'escola és privada.
Llavors, quan és de caràcter privat, t'has de dir centre.
Sí.
Però és el mateix, o sigui, fem moltes hores
i també es convaliden una sèrie d'assignatures
amb els estudis obligatoris al col·legi
perquè puguin fer els deures
o preparar-se els exàmens dins de l'horari lectiu dels col·legis
i tindre les tardes més lliures
per poder vindre a l'escola a treballar.
No obstant, hem de tirar de cap de setmana
perquè la dansa és molt exigent.
Déu-n'hi-do.
És això, eh?
Ho entenem molt a nivell de música,
però a nivell de dansa jo crec que encara a nivell popular
ens costa d'entendre això.
Sí, sí, hem arribat una miqueta més tard,
però bé, ens hi estem posant.
A quina edat recomanaries que un nen o nena
se comencés a enfocar ja professionalment cap a la dansa?
Per allò que potser hi ha persones que diuen
jo voldria però ara ja és massa tard, ja soc massa gran.
Clar.
A veure, mai és tard.
Home, parlant de la dansa clàssica
arriba un moment que sí que pot ser una mica tard,
però bueno, existeixen altres disciplines
com la dansa espanyola o la dansa contemporània,
el jazz, etcètera, no?
I per aquestes disciplines potser ja pot ser més gran
i no passa res.
Amb el clàssic és veritat que has de començar des de petit.
O sigui, les nenes i nens si tenen 7, 8 anys
per començar a dedicar una sèrie d'hores
per poder entrar a la grau professional
amb 10, 11,
per poder dedicar totes les hores que han de dedicar
és l'ideal.
Però, clar, són molt petits
i és una decisió que a vegades
l'han de donar els pares, no els nens.
I això és el que costa més, no?
Dir-li al pare, escolta la teva filla o el teu fill,
hauria de vindre cada dia a l'escola,
com a mínim a fer una horeta.
Home, és que té 8 anys i...
És complicat.
Però, bueno, n'hi ha nenes disposades
i pares que també estan disposats.
L'Orient té 15 anys.
La companya amb qui vas anar
en aquest campionat de París
és la Maria Mestre, té 14 anys.
Què us va impulsar,
què us va impulsar a vosaltres dos
a dedicar-vos amb tota la dedicació
que això implica, no?,
a sacrificar caps de setmana i tal.
Què us dona la dansa, a canvi?
Satisfacció personal.
Jo, quan m'agrada molt,
després de ballar a l'escenari,
faig una actuació si la faig bé,
m'agrada molt, després,
l'aplaudiment que rebo del públic,
és com un sentiment mutu
que capto les...
és una màgia
que jo els hi regalo la coreografia
i ells, a canvi,
em donen una ovació
i és molt maco.
Orioni, per què no t'has dedicat
al futbol, per exemple?
O al tenis?
Per què la dansa?
Doncs ma mare em va insistir
en el tema de la dansa.
Jo vaig provar
i ara...
Jo vaig començar a ballar fa temps,
ja, farà 10 anys,
però ballar en sèrio,
ballar en sèrio,
farà 5.
El que vaig dir...
Mira,
provaré aquest any
i ja em posaré en sèrio.
Si va bé,
tiraré endavant.
Si no va bé,
miraré a veure
si em puc dedicar
a una altra cosa.
Vaig veure que anava tirant bé,
anava tirant bé
i segueixo tirant bé
i el dia que deixi tirar bé
doncs ja...
Doncs ja,
ah, altra cosa.
Home,
de moment ho devíeu fer molt bé
tu i la Maria
perquè en el que és el ball
del Pas de dos,
que és un ball
de dues persones,
segons tinc entès,
ballera i ballarina,
però que va més enllà
de la tècnica,
no?
Que consisteix també
en transmetre sensacions.
Exacte.
Us vau emportar
un 97 sobre 100
de puntuació.
És molt.
Medalla de bronza
al final,
doncs,
en la competició
que està de París.
Efectivament.
Com s'aconsegueix això?
Això,
treballant moltíssim,
però exageradament molt.
són hores.
Sí, són hores.
I no solament
de perfeccionar la tècnica,
sinó de posar-li sentiment.
Jo agafo
a casa meva
qualsevol lloc,
jo agafo,
poso davant d'un mirall
i ballo la coreografia
mentalment,
però transmetint-me
el que seria
el caràcter
de la coreografia,
imaginant-me
que tinc a la parella
al costat
transmetint-li ella també.
I això d'una manera o altra
m'ajuda
als assajos
i a l'hora
de ballar a l'escenari
de posar-me
en el meu paper
i no interpretar
el paper de tal,
ser
aquella persona.
Era una coreografia
feta express?
No, no,
és un pas a dos
de repertori,
el Don Quixote,
és un dels més difícils
que hi ha
en el món
de la dansa clàssica.
Per què?
Com ens podries explicar
en paraules?
Per què és tan difícil?
Té
tot el que són
carregades,
el que li diem
porters
i totes les coses.
Què vol dir això?
Que tu aixeques la Maria.
Exacte,
jo aixeco la Maria,
la faig girar
i tot això
té
cap a
diguem-ne
cap a direccions
difícils
i tot són
giros
per exemple
amb una mà,
la tinc que agafar
d'una mà
i està solament
sobre la punta
i separats
d'un de l'altre
la tinc que fer
d'una volta sencera.
Aixecar-la,
per exemple,
té dos carregades
que són aixecant-la
simplement amb una mà
fins per sobre del cap
i naturalment
no és aixecar i baixar,
tens d'aguantar a dalt.
I això,
si no tens preparació,
si no tens força,
si no tens...
Força,
però també harmonia,
equilibri,
aquesta necessitat
o el que has de fer
de transmetre,
no?
I alhora fer,
que jo això ho trobo impressionant,
que sent-hi fàcil.
Exacte,
que sent-hi fàcil.
Però això és que la noia
confia en tu.
Hem hagut d'arribar
a un grau de confiança
que és dir,
jo em deixo anar,
diu,
si et caix,
serà per culpa teva.
Ja m'ho pagaràs després.
Exacte.
Escolta,
vau veure nivell,
suposo no,
participant a aquests concursos,
com deia l'Artemis,
es veu...
Bé,
et prepares pel món laboral
de després
i veus que hi ha molt nivell.
A París hi devia haver
un nivell on,
també.
Massa.
Hi havia gent molt bona
a la categoria de la Maria,
hi havia nenes
que prometien molt
per un futur.
A la meva també
hi havia tant nois com noies,
era gent espectacular.
Unes moltíssimes condicions,
molt nets,
molt tècnics,
eren...
Jo inclús a la semifinal
vaig veure part de la meva categoria
i em vaig espantar
abans de sortir allà a l'escenari.
Bé, és que atenció,
perquè la Maria estava
a la categoria júnior,
no?,
que vau tenir
a medalla de bronza,
però tu estaves ja...
ara és el més jove
de la categoria sènior,
tu estaves a la categoria de dalt.
Efectivament,
el més jove de tots
a la categoria sènior.
I tot i així,
doncs,
et va anar tan bé
que has guanyat aquesta beca
per anar un mes
al Washington Ballet.
La primera vegada
que fas estada internacional?
No,
vaig estar a Portugal
fa no res
i vaig estar
unes dos o tres setmanes
perquè em van convidar
a l'escola
a prendre unes classes,
a ballar una mica,
era...
per sortir de casa meva
i tindre altres escoles.
Doncs ara,
a veure què tal
al Washington Ballet.
Anem acabant l'entrevista,
Orió,
passeu-ho a una gran final
mundial
a Nova York.
El mes d'abril,
vinent,
en parlarem,
jo crec que això
mereix una entrevista també.
Home,
prefusta.
Prepareu una coreografia especial
per aquesta gran final?
No,
portem el mateix,
el Don Quixot.
Això vol dir que d'aquí
a l'abril,
com a mínim,
tu no surts de casa,
no?
Efectivament.
De casa a l'escola,
de l'escola a casa.
Més treball,
més polir-ho,
més, més, més,
perquè és un mundial
i ja no és un...
Ja és més gran, això.
Ja és més gran.
Escolta...
Ens van donar unes notacions
i llavors és el que han de treballar
i a la final
ha de sortir tot més polit,
no?
Van dir que havien de tancar
més la cinquena
o que tenien que tenir
una mica més d'equilibri
la noia en les piruets,
no sé.
Van donar una sèrie de notes
i ells ara ho treballaran
i, bueno,
doncs,
a veure si surt millor
perquè ara competiran
amb gent de tot el món,
clar,
i, no sé,
a Japó hi ha un nivell altíssim
els brasileños
també tenen un nivell molt alt,
o sigui que es trobaran...
Els mateixos americans
tenen un nivell molt alt també
i ara es trobaran amb tots,
o sigui que...
Oriol Pico,
escolta,
moltes felicitats
a dir-li a la Maria
també de part nostra
i que vagi molt bé
tot aquí ja en parlarem,
d'aquesta cita
que teniu
amb el Mundial de Dansa
a Nova York a l'abril.
Això ja ho tractarem.
Quan vulgueu.
A te mis plaja,
moltíssimes gràcies
i felicitats per la feina que feu.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.