Doncs ara sí, anem a encetar l'entrevista
que ha d'ocupar la major part d'aquesta darrera hora
íntegra del matí de Tarragona Ràdio.
Ja ens ho deia el Josep Sunyer,
diu, vindrà amb un full per recollir signatures.
Realment és així, una carpeta amb un munt de fulls
i tothom ha signat.
Pere Godall, bon dia.
Bon dia.
De tant en tant l'entrevistem a vostè.
Molt bé.
I ja ens agrada?
Sí.
Això sé cada que estic viu, això vol dir.
I tant.
Doncs el Pere Godall.
Ostres, que els anys van passant a poc a poc.
El 73 ja, diuen en guany, de la Batalla de l'Ebre, no?
En guany en faré 91 ja.
91?
91.
Però si està millor que molts dels meus companys de feina.
Millor que el Joan Maria.
Ho dic perquè el tinc al davant, el Joan Maria.
Escolti, l'entrevistem un dia més
perquè el senyor Pere Godall és el president
de l'Associació de Supervivents de la Lleva del Biberó.
Sí, sí.
Quanta gent a nivell de Catalunya són?
Actualment, aquí a tot el país, són uns 500 o 600.
En tot el país?
En tot el país, eh?
500 o 600.
Home, no sé mal al quant s'ajusten tots.
Proviències, molt escampats, la gent molt estant deteriorats,
perquè és clar, els anys no perdonen, amb silles de rodes,
però encara hi ha 5 o 600 en tot Catalunya, escampats per arreu del país.
Perquè estem parlant d'en quines edats, ja?
Bueno, de 90 a 91.
Un any se compleix 91.
On tenen 90, com jo, que són els més jovenets,
perquè no els faig 91, fins al 10 de desembre.
I quan s'ajunten, quan fan algun acte commemoratiu,
com aquest que van fer ara, ara en parlarem, a la Serra de Pàndols,
s'ajunten molts o...?
No, aquí, home, hi ha 200 o 300 persones que van pujar del monument.
Ara, tota aquesta gent, només hi ha 23 vibrons.
Van pujar només 23 vibrons.
Els de nens eren familiars, els simpatitzants de la Lleva,
la gent del poble, dels costats, de la Terra Alta.
Dos o tres cents, sí, va ser un acte molt bonic.
Allò...
Cada any ho fem, perquè és el dia que jo vaig passar el riu,
que en tenia 17 anys, i és que és una feixa assenyalada per mi.
I és un monument que vam fer a la Pau,
que també som dels constructors.
L'any 89 ho vam fer.
Allò era un camí de carro, i ho sé que s'ha arreglat molt,
i és molt visitat per la gent, està molt visitat.
Doncs ja m'haigut el misteri, que jo deia al començament,
i li explicarem per què, a la Serra de Pàndols,
per què ho van fer allà.
Perquè allà és un lloc on el vam posar,
és un lloc molt crític de la guerra.
i s'ha de perdre una cota de 75,
que va arribar a la punta alta.
N'altre l'home escapçàvem dues puntes,
fent dues places ben grans,
però quan vam fer el monument l'any 89,
doncs, escolta,
trobàvem ossos per aquí,
metralla, bombes,
perquè allò va ser un infern.
Va ser els cinc dies que vam passar allà,
cent i escaig de dies,
però cinc dies de molta...
I vostès encara poden pujar allà?
Encara els hi porten records?
Sí, bueno, hi ha un tall de fots que està a uns 500 metres,
i allà arribem els cotxes a estar allà,
i després pugen una ambulància,
ens pugem fins dalt de tot.
Sí, mira.
Sí, ja lloguem l'ambulància,
està tot un moment més organitzat.
No els hi deia tant,
que a mi m'he interessat,
no l'hi deia tant pel tema físic,
sinó pel tema dels records.
Sí que han passat molts anys,
però clar, anar a l'escenari dels fets ha de ser dur.
Home, aquell monument el vam fer per a tothom,
per a tots els que van guanyar,
per a tots els que van guanyar els que van perdre,
perquè ell van perdre tots.
O sigui que està fet per un monument
a tots els que van combatre la batalla de l'Ebre,
tant si eren dels rojos,
com si eren dels nacionals.
I així ho hem fet
i ho seguirem fent mentre jo pugui.
Jo encara tinc esperances
d'aquí l'any 2014
que farà els 30 anys que van guanyar el monument
i penso encara a assistir
i potser se'l dir,
llavors ja diré,
bueno, ja no hi ha prou costat,
no cuida la Terra Alta.
Suposo que és un dels molts actes
que es pot fer per allò que en diuen
de no perdre la memòria, no?
Sí, això és molt important.
El fet que vinguin familiars
i simpatitzants de tot plegat
és bona cosa, no?
Perquè és com passar el testimoni.
Sí, home, la gent s'ha fet càrrec.
ha vist que nosaltres només
en prediquem la pau.
Tot el que fem 30 anys
que només diem
que hi hagi pau i concòrdia.
Es té que parlar.
Abans d'agafar un arme
és molt necessari parlar.
La llibertat i la pau
i que diogui cadascú
que digui el que vulgui.
Ara, hem estat molts anys
sense poder dir res,
perquè quan jo comentava la guerra
només ho podia comentar a casa,
però fora res.
I encara que ho podia comentar a casa
perquè hi ha famílies que neixen?
No, no, però a mi no ho posaves a casa
amb els fills o amb els nets
o amb els bisnets,
però fora res.
Ja té bisnets, vostè?
Sí, en tinc cinc bisnets.
O sigui, vostè és el típic avi
d'explicar batalletes,
mai millor dit, no?
I ben content.
Què hem de fer amb el Premi Príncep d'Històries
que se'ls irresisteix, tu?
Doncs ara últimament
ho ha aprovat al Parlament de Catalunya.
Expliquem això de què va.
Representa que estan, pot ser,
estan nominats,
funciona així,
pel Príncep d'Històries
a la Concòrdia.
I és el tercer any que us presentem.
Ah, es presenta.
Com un any, sembla que s'hi han evocat més.
Aquest passat dia 19,
de juliol vaig estar amb el senyor Bono,
vaig anar a Madrid, amb l'Ave,
i ja tenia una visita concertada
per veure que també ens ereixin a la festa.
Us van, molt amables,
van tractar molt bé, molt bé,
en tots els detalls.
Va dir que ell al Parlament
no podia dir-ho per a tothom que ho fes,
que s'obligués,
que això era una cosa...
Però que ell s'ataria,
com la ministra de Defensa,
la Chacón,
que també l'havien visitat,
que s'hi tenia,
i la visita presenta de la senyora Nostega,
també la senyora Cornillera,
que s'hi ha de dir a la nostra festa.
Si sortirem, no sortirem.
És igual.
N'altre, no és el sol fet ja
que m'estan nomenats,
i és un orgull per a nosaltres.
Perquè això com funciona?
Ells els nominen o vostès presenten candidatura?
No, nosaltres presentem unes sol·licituds,
que jo l'he portat que han firmat aquí,
unes sol·licituds...
Unes repolides de signatures.
Sí.
Ara vull del municipi,
vull ara en aquest últim
el Parlament de Catalunya,
potser ha tret tot el Parlament,
això ja és un altre avantatge.
En guany,
tenen més firmes que altres anys.
Jo ja he enviat més de 700 firmes
a la dalt de l'Aviador,
i ara les institucions,
municipis,
d'estranger,
també s'attereixen.
I ara el fer l'últim...
Aquest dia m'ho va pujar
el senyor Laudell,
que és el director general
de Montmurial,
Montmuràtic,
va pujar a l'acte
que havien aprovat
tots els partits
per la concessió
de la Medalla de Concòrdia 2011
a la lleve del Viveró.
Quan se sabrà, això?
Això és els primers d'octubre.
Oh, encara haurem d'esperar, eh?
Sí.
Clar,
si sortim bé
i si no sortim,
nosaltres sí que érem igual.
Clar que sí.
El que volem és que hi hagui pau,
perquè Canadiens de Pau
ja és molt bonica.
Però això ha de servir.
Fixeu-vos que estem recordant
uns fets tràgics
que van passar fa 73 anys
i els recorda el senyor Godalla
no amb malangia,
no amb mala sang,
sinó dient no, no.
Ho volem recordar
perquè no es torni.
Ho recordem perquè no torni.
O sigui que va dir
que ens vam confessar
aquesta associació
de primer dia
i vam dir
res de política.
I que el monument
no parlaria ningú.
I això?
S'ha pogut mantenir?
Sí, sí, sí.
Jo crec que els han sortit nòvies,
segons com.
No, el primer o segon any
van sortir uns dels raqueters,
altres de...
A parlar
i ho han tret seguida.
I ja no he tingut...
Jo ja porto,
ja,
totes les que s'ha inaugurat,
excepte el primer any,
s'ha acabat.
Ja no puja ningú.
Allà només se parla de pau
i de res més.
El curiós és que
el que vam inaugurar el monument
van pujar
de nou a totes.
Eren més de mil persones.
Quan es va inaugurar
el monument?
El 18 de setembre del 1989.
El 89?
Sí.
El fet que hi hagi un monument
ho fa una mica més visible, no?
Sí, més de un monument,
se l'han respectat,
és un gran cubo de terra
que fa un bon dos tonalades,
s'ha respectat fins ara
i això és molt important.
Vull dir que no...
N'hi ha ningú que hi faci res.
Cada dia 25 de joc
ho fem al foral.
I ara ja,
inclús l'estranger,
ja saben que aquest dia
és una feixa cenada
i tot el turisme
que fan per la Terra Alta,
tothom puja a monument.
no sé què monument.
El monument és un lloc
que es divisa molt bé
i hi ha unes trinxeres,
ja de tot.
I ve la Torre Alta,
doncs ven altos cada any,
però no sé, monòton,
canviem de puesto
perquè estigui tota la Terra Alta.
Un guany hem estat a Pinell d'Abrai,
altres anys a Alfa Tarella,
altres anys a Corbera,
altres a Horta de Sant Joan,
ho anem corrent tot,
a Vinyols,
perquè sí,
anem corrent tota la costa
perquè és el mateix.
Després l'aviació també s'adreix molt bé
i això és molt important també.
Fes un altre acte de festa,
vam vindre d'un director,
ser F-18
i s'hi tracta molt bé.
L'altre ja vam anar
donant un any
a les gràcies a Sarosa,
perquè ells van tractar
a Corpo de Reir,
des de Capitats Generals,
i si es van tractar,
ens van dir,
xasta que vam marxar,
vam anar dos d'octocars
a donar les gràcies
perquè els homes
omplen la festa.
Me'n fan un exibiu allà
durant 10 o 12 minuts
i tot el disfruta.
I en guanyen vingut dos,
en vez d'un, dos.
I clar,
has de donar les gràcies a tothom.
Que costa molt
d'organitzar un acte
com aquest.
Bueno, una miqueta,
és perquè t'agrada.
Si no t'agrada,
hi porta molta feina.
I perquè la gent també...
I ara,
que cada cop són menys,
doncs ara des d'aquí
me tinc que cuidar
de tot Catalunya,
de cartes,
fer uns informatius
extremestrals,
com hi ha subvencions,
me tinc que espavilar
jo mateix
per veure si ho dic potació
o altra gent
que paguen el cotxe.
És costat trampenjant-ho.
Després fem una loteria,
toca molta feina,
però mira per què m'agrada.
Déu-n'hi-do.
Diu,
cada cop són menys,
però és que tenim la gent
molt escampada.
Sí,
molt escampats.
Encara...
ja els havíem apuntat
3.700
que els vam apuntar.
Aquesta situació
era de 3.700
viberons.
Però dels 3.700
viberons
que jo,
segur que s'han mort,
n'hi ha quasi
2.000,
segurs.
I en canvi
hi ha 500
o 600
que vius
i després hi ha
500 o 600 més
que no contesten,
no sabem com estan,
o han canviat
de domicili
o no han seguit.
Jo hi ha
qualsevol
que encara
som
100 o 600
perquè
en la província
aquí de Tarragona
n'hi ha
un 120
en tota la província.
Però escampats,
eh?
Perquè aquí a Tarragona
només n'hi ha
3 o 4.
O sigui que,
escolti,
uns no venen,
altres que
no volen saber
guerres de la guerra.
Això també passa, eh?
Sí.
No tota la lleve
del viberon
s'ho agafa
d'aquesta manera
tan positiva
com vostè.
N'hi ha que han tancat
barraca,
que han dit
prou,
jo això ja no vull saber
què és.
Sí,
hi ha hagut alguns
que sí,
és una opció també, eh?
Perquè total,
en definitiva,
és una qüestió,
crec jo,
prou tràgica
com perquè cadascú
l'assumeixi
com estigui amb ell mateix.
Però el curiós del cas
és que quan vam fer
aquesta agrupació,
que va ser l'any
1982,
jo me'n vaig enterar
per un escrit
de La Vanguardia
que posàvem
en una reunió
a Capellades
a la provincia de Barcelona
i jo m'hi vaig presentar
amb un altre company d'aquí
que també ja és mort
i ells calculaven,
ells,
havien preparat un dinar
per 300 persones
perquè anien de tota
i ens van presentar
800.
Imagina't.
Però entre els 800
tothom anava aquí
portava la solapa
de quina divisió
era,
quina agrupació,
això era
els dos o tres primers anys
després
i ara res.
I ells va acordar
que faríem les trobades
cada any
a les quatre províncies.
Començaria Barcelona,
després faria Lleida,
Tarragona i Girona
i així ha sigut.
Jo des de la segona trobada
que jo encara treballava
llavors al Benesto,
que estava de director
al Benesto,
ja em vaig incorporar
amb ells
totes les trobades
i mira,
des d'allí
jo era el que vaig fer
amb cuidar
de la província de Tarragona,
me vaig amb cuidar
d'un amb un altre company
d'arreu,
el que es deia Florit
que també s'ha mort,
de fer el monument a la Pau
i el responsable
de tota la província
era jo.
i cada any,
per un guany,
amb aquesta última trobada
que hem fet
ja ho deixem per fer
perquè costa molt
d'argonitzar la trobada,
després la gent es men,
des de molt poc,
molts es van als anèstres
o acompanyen
en cotxes particulars.
Però ho continuaran fent?
Sí.
L'any venen a les 74?
Jo compto,
ara,
no sé,
som un optimista,
3 o 4 anys més sí.
Com a mínim, eh?
Després d'aquests 3 o 4 anys
potser ho facin
perquè el monument aquell
el tenim deixat
a la productivitat
perquè nosaltres
on se'l podem quedar,
que se n'ocuïda
i que ens faltem
els vibrants
que hem d'organitzar-ho,
se n'ocuïda
Pinill de Brai,
que és el que s'estima
de Pinill,
després d'aquí
l'alcalde de Gandesa,
si l'alcalde de Gandesa
no pot dir
les feines que hi ha,
se n'ocuïda
el Consell Comarcal
de la Terra Alta.
Ja ho tenen tot lligat,
vostès, eh?
I nosaltres
ho tenim deixat
a la Generalitat.
És que vostès
els estan donant
molta canxa
o són el testimoni real
de tota la història
que han voltat
la Terra Alta.
És que això és l'història,
no es pot oblidar això.
Això no s'oblida,
és la història,
és el que ens ha passat
i...
Perquè com ho veu
la gent de la Terra Alta?
Ui, la gent de la Terra Alta
he de pensar que
encara hi ha
generacions famílies
que unes van matar
l'uns
i l'altre van matar l'altra.
Per això li dic
que el fet que vostès
vagin a commemorar
això fa bé o fa mal?
Ja que el fèiem
un monument
ja vam tindre molts problemes.
Sí, no?
Sí.
Però després
com hem vist
que nosaltres
fèiem un monument
per tothom
i que anaven
a predicar la pau,
diguéssim.
A veure, sí.
I ara vam fer
ja fa 3 o 4 anys
a Corbera d'Ella,
a Corbera d'Ebre,
vam fer un pla
de concòrdia
amb els de Terço
de Montserrat,
que eren dels altres,
amb els veïadors
de Catalunya,
amb l'Ella del Viveró,
o sigui,
vam fer...
Què és el pla de concòrdia?
Vam fer un pla
de concòrdia
que s'havia acabat,
que tots érem amics,
que era una història
que no s'havia d'acordar,
ni venjuts.
Però, clar,
dintre la família
encara falta una miqueta
encara hi ha una miqueta de...
Jo el tinc allà,
allà deu picar
segons quins temes
no es poden treure tot.
Es va perdent
a poc a poc,
però encara...
I encara surten coses...
Encara troben cavalls,
enterrats,
encara es troben coses
que aquí ja
eren 100 dies de...
Que encara hi ha
molta feina per fer,
per a la recuperació,
com deien,
de la memòria història.
Però vam-nos a la gent...
I al turisme
ja començarà molt,
i als col·legis,
i a les universitats
ja fan moltes entrevistes
perquè...
però sempre hi ha guerres.
Jo no sé què passa,
però sempre els punts...
En un lloc o altre,
no?
Sí, en un lloc o altre,
no?
És molt difícil
ser de posar.
Però, miri,
és així.
Vostès ha dit
en un full informatiu,
ho estic veient.
Sí.
Amb quina freqüència?
Cada quant?
Cada trimestre,
trimestrals.
Trimestral?
Sí.
En què s'explica
més una mena de noticiari.
I ara el dia 8 d'octubre
tenim cada any,
tenim una reunió
al Museu d'Història
de Catalunya,
i allà
fem el que hi ha hagut,
el que farem l'any que...
Això quan ho fan?
A la reunió?
Sí, el dia 8 d'octubre.
Sí.
Aquell és el programa?
Sí.
Aquell és el programa.
Alrere.
Ara ho veig,
a l'Assemblea General,
el 8 d'octubre,
al Museu d'Història de Catalunya.
Com els poden contactar amb vostès?
Bé,
anant el dia 8 aquí,
doncs?
Sí,
jo,
jo,
de fet,
escriu,
quan faig aquest informatiu,
faig més de 150 cartes.
Més de 150.
Sí, sí.
El correu electrònic
no el toquen, vostès?
No, jo em dic encara com...
Clar, hi ha coses electròniques,
jo ho dic amb la meva filla,
que està d'altra casa,
i ella sí,
però jo encara tot ho faig a mà.
Tot ho faig a mà encara,
com d'aquells antics.
I tenen una base de...
Bé,
unes llistes
on guarden tots els contactes
de tota aquesta gent,
com deia vostè.
Tot això,
tot ho portarem al Museu d'Història de Catalunya,
ja està tot preparat,
per deixar-ho aquí,
la bandera,
tot.
Quan s'anem flotant?
Ja com...
N'altre dia,
jo estic de 90 anys,
i, pues clar,
la dada va fer amb ella.
20 anys més.
Clar que sí.
I després ja veurem el que passarà.
Escolti,
i encara van sortint
de tant en tant,
doncs,
gent,
persones que els acaben de descobrir,
que diuen,
sí, sí,
jo també,
o jo el meu avi recordo que ho era.
Sí, home,
hi ha molta...
Els nets i tot així,
hi ha hagut molta gent,
encara m'un dia tan guany,
per veure si aquesta lleve
no es pot deixar d'abandonar-ho.
Però, clar,
el títol diu
Agrupació de Supervivents.
Així que això vol dir...
Ara els Estatuts marca...
quan no quedi en 10,
es donarà liquidada l'agressió.
10 vol dir que no em quedi cap i cap.
Esclar, vull dir,
som 5 o 600,
ara em pregunti com estan,
no?
Ja, ja, ja.
De tota manera, no?
Però n'hi ha que estar més bé,
n'hi ha que estar més bé.
I sempre els que estem més bé
són els que estem al davant.
Però això,
si hi ha ganes,
sempre es pot posar,
canvi el títol i els Estatuts,
Agrupació de Supervivents,
i simpatitzants,
i familiars.
Sí,
i, clar,
la gent ven,
per això voldrien,
de cara,
fem un dinar de jamón o no,
perquè la trobada aquesta,
quant de temps fa que la fan?
Des de l'any 82.
Ostres,
clar,
ja tenen,
ja saben trobar.
Però tenim 30 trobades,
30 trobades generals,
ara compti totes les partícules
que s'han fet,
tot el punt que s'ha trobat
i visitat.
I de què parlen
quan se troben justament
amb aquesta trobada normal?
No,
parlem que estem vius,
primer que llot,
i d'estar junts,
i que s'ho coneixen,
l'amistat,
la família.
Però de guerra,
ja no se'n parla.
No parlen de les anècdotes de...
No,
la guerra s'ha parlat,
ara s'ha parlat molt,
fa dos anys,
des que vam posar
el Memorial Democràtic,
doncs han fet
moltes ressecres
d'universitats,
d'instituts,
i potser m'han fet a mi,
no ho sé,
una barbaritat d'entrevistes,
potser li diria més de 100,
potser que encara,
i avui dia,
encara mai anèrem fent entrevistes,
ja l'últimament,
l'any passat veig sortir
amb la Vanguardia a la contra,
a la full del...
O sigui que,
s'hi preocupen,
però,
per això fem grans.
I, a contó,
ja molts ja voldrien haver plegat,
però, esclar,
és que els estats marquen
que no queden 10,
i 10 vol dir
que no queden cap.
Però això és tan fácil
per canviar els estatuts,
home.
I porto una llista de vius
i encara hi ha 500 o 600,
que estan més malament.
I ara tinc que vendre la loteria,
doncs ets...
Que portar la loteria també per vendre,
els porta per fer firmes,
la loteria.
He agafat una loteria,
a veure si,
per sort,
toca-te alguna vegada,
que sumen 20,
els números,
5 números sumen 20,
que és l'any que vam néixer,
l'any que no s'és 20.
Val.
A veure,
ara per què em diu això del 20?
Vale, ara ho entenc.
A veure si l'any que vam néixer,
dic,
a veure si l'any que vam néixer...
La loteria d'aquesta de Nadal
de la que no toca mai,
no?
Molt bé.
La que no toca mai.
Una vegada va tocar una petita,
que molta gent no va tornar els cèntims
i ens va anar molt bé.
Mira.
Però mira,
jo comprav-me,
penso fer vendre per tota la província,
per allà on sigui,
8 tantes sèries han comprat.
O sigui que no se'm perdria.
Ara si les vendrem,
no ho sé.
La qüestió,
els aviso,
abans tinc la paciència de trucar els...
Viu això,
voleu la loteria?
Sí,
quanta no voleu?
Truca a tots els socis?
A tots.
i jo porto un notat,
jo porto un notat molt llibre
a qui li dono
i a qui la té
i a qui la caixa.
Això és molta feina, eh?
Sí,
però perquè ho faig a gust.
Com jo era banquer ja,
jo porto...
També els quatre,
els primers sempre els anticipo jo
que al banc,
perquè si el banc me descuido,
els tallo uns vermells
i jo els tinc a parar interesses.
Clar, malament, oi?
Però els faig hostes,
sempre anticipo.
És ganes de m'ho fer.
Però ara he pensat també,
perquè reguem 50 cèntims
per la loteria.
Si podem donar-hi des de 100 euros,
fem de 125.
Pots els i 50
pel que li trobem de suèixi,
perquè els hi ha una feina
i les altres per l'agrupació.
Però avui dia
tot són molt cares,
perquè entre certificats,
com envies,
correu,
els sellos,
totes les cares.
Però si queden mil euros,
ja tenim per anar seguint tot l'any.
Perquè no paguem aquest...
Aquí no s'ha pagat cap cap còcta.
Aquesta agrupació no ha pagat cap còcta.
I de què?
Sí que estem constituïts,
perquè vam dir,
sense pagar còctes,
que cada promissió s'espavili.
Molt bé.
I així ho hem fet.
Escolta,
s'ho muntan bé vostès, eh?
Què diu la família,
però,
de tot això?
De veure-ho a vostè trucant...
La meva senyora diu,
ja hauries de deixar-ho,
que estàs cansat,
que aquí no...
Que no m'ajudes a casa
i passes el dió el telèfon.
I els meus netes,
això l'avi li dona vida
a les meves netes.
L'avi li disfruta.
I així segueix, això.
I així vostè també els enreda,
no?,
els nets i els bisnets
perquè l'ajudin amb internet.
Ells ja ho segueixen tot
i m'ho superaguda.
Ja ho saben que està en internet,
no?,
la lleve del biberó.
Sí.
Aquí a la Wikipedia,
que és l'Encyclopèdia.
Hola,
meu fill,
aquí ja ho posa.
A mi també vam posar
resultes de la Vanguardia,
que va sortir publicat a la contra.
Vam trucar...
Esclar,
llavors resulta que sortia aquí,
jo no sabia,
i un dels meus nets
me va apuntar
a estar amb un nom
a la...
Com m'ho va posar?
Va posar Pedro Rall,
a d'arroba,
rodmel.com.
Per si m'ho va posar així,
jo no donava vales
per contestar les cartes.
Però jo tot ho faig amb encara,
com abans.
A mi encara la llum
no em fa peró.
I així com si s'espatlla,
si s'espatlla el micrófra,
que a mi m'és igual.
Què li queda per fer
a la lleve del biberó
encara per donar a conèixer?
Perquè suposo que una mica
pel que ens està explicant
la seva idea
és donar a conèixer
el que va passar,
la història,
i per què no els torni a repetir.
Això és el que hem fet fins ara
i anem fent.
I farem
fins que marxem.
Que els criden de les escoles.
De les escoles també,
ja ho tenen,
m'han cotutat.
Perquè avui en dia els nens,
els seus nets ja ho saben,
però avui en dia
les criatures saben
el que és allà.
Ja es escolten,
ho escolten.
Sí,
perquè jo els dic,
escolteu,
que això no és una pel·lícula,
eh?
una pel·lícula és molt bonica,
per cuidar-te que a la guerra
no tens set,
aigua,
tamulhas,
no tens manta,
les manta es pesa un humor.
Veus que cada dia
hi ha companys
que es maten,
que es moren,
només se diga a la guerra,
és que,
és la guerra,
jo era un manat,
però mira,
també m'ha marcaven,
tenia que avançar
perquè a la guerra d'era
m'ha marcaven.
I després les retirades,
són molt doentes les retirades
perquè no tens temps
de col·lidar els morts
o els ferits cauen,
però mira,
la guerra no porta res de bo.
Tot és misèria
i en pic,
jo m'hi vaig passar
quinze dies,
el primer,
tota la guerra és igual.
Cada dia et veus el mateix.
Quants dies vas estar a vostre?
Jo tot a l'Ebreu.
Jo vaig passar al riu
entre Fallon i Mequerença
el 25 de juliol,
el del 38,
a la nit,
amb una barca,
ja vam entrar amb el peu
perquè la barca nostra
que anava al davant
se li va estropar
amb un noi
la bomba de la mà
i tot el barca
i tots els companys
anava a passar el riu.
I ara vam començar amb el peu.
I durant set o vuit dies
vam avançar
que semblava festa major.
Però després nosaltres
vam avançar
i els que havíem preparat
que arribem a acostéssim
i vam rodar
que es van posar una boada
i des d'aquell dia
ja vam tindre
el primer combat sèrio, sèrio,
de mil
no vam quedar dos cents.
I cada dia
vaig estar cada dia
a la nit
recuperàvem les muntanyes
i de dia les perdíem.
era un desgast enorme.
primer jo vaig tindre molta sort
no sé si és perquè
un any abans
vi en qui
amb les bombes a casa
si vostè no sap
veia mort el pare
la tieta
la padrina
la meva cosina
van dir
cinc de la família
només s'han salvat
la mare i els germans.
Jo sempre em pensava
si m'he salvat allí
em salvaré aquí.
Jo també
com de part de banqueta
també era músic
però jo cada nit
a terra
tota la ciutat
tocava el piano
que som més
sabent mucho
coses d'aquelles
d'abans
però no vull dels dits.
I me menjava el xusco
de carn congelada
de russa
menjava tot
i els companys
que no menjaven res.
I els que deien
a mi em mataran
a mi em mataran
acabaven que els mataven.
Les passes
molt malament.
Va acabar el comandant
que jo era enllà
al meu costat
ferit
que hi havia
els soldats
que hi havia al meu costat
jo també tirava tiros
perquè me'n tiraven a mi.
Si em pregunta
que m'han matat algun
no ho sé
ni m'ho sabia
però a mi me'n tiraven
i sé que els meus companys
queden per terra
recorçat.
I una persona
com vostè
que ha viscut això
les bombes a casa
això no s'ho havia
però com s'ho pot agafar
com pot estar tan optimista?
No hi ha hagut cap época
que ha perdut
la fe en la raça humana
o que ha dit
en quin món estic vivint?
De por
jo valent
de por
de por
ja m'ho penso
però aquest optimisme
que estàvem
dalt la muntanya
i de nit
havíem de fer dies
de la contrassenya
però sentís
que venia
a durar un pampo
i n'hi havia
i allà vaig començar
jo
fins quarts de la nit
a fumar
entretint
de fer-me un cigarro
perquè a un rato
veia de ser dues hores
de guàrdia
però això
encara és
que no hi havia res
el meu mal
és que no hi havia
els tiros
quan t'ho havia
de bon dematí
que ja començant
a mordejar
a metrallar-te
i després torna-te a amagar
torna-te a retirar
torna a la nit
a recuperar
i tot el dia
i clar
hi havia molts noms
no menjaven a la nit
molts no menjaven
estaven cansats
a mi me mataran
a mi me mataran
i si s'acabava
que el mataven
un cas molt trist
un cas molt trist
això sí que em fa reconèixer
que això
on s'ha trobidat
havia de fer-me un piquet
que ho comentà
m'ho ha dit
bé vas demanar
i me va consentir
que on hi fos
no ho sabíem
n'altres tampoc
es van tirar
un noi a la catinxera
es van tirar
a la cama
perquè es se'l traien
perquè
és que és l'infern
no ho sabíem
que queda
delatada la púlvora
queda delatada la cama
això no ho sabíem
tal vam veure
que es havia suicidat
els companys
de 17 anys
i es van afusellar
un piquet
i que sents que diu
que mama
jo tenia por
mama
jo tenia por
se te posa
el cant de gallina
i que em mata
jo no volia
i va afusellar
la vida de persona
no val res
hi ha baixes
10 soldats
10 que troba
i s'ha acabat
és que
no val res
i vaig tindre una sort
i tinc molta sort
perquè la veritat
aconsegui
que m'he passat
tot el riu
vaig passar
entre fer una miquina
em van fumar fora
perquè per sortir
i ja seria molt llarg
després me vaig tornar
a passar el riu
per l'escola
per cas per flix
i l'última
vaig sortir
per la serra
pel pont de garcia
amb un pont
que està més derrumbat
i no sé nedar
o sigui que
vostè té un àngel guardià
és molt llarg
el segleix a tot arreu
a més
aquest dia
l'any passat
vaig fer un concert
aquí
de piano
aquí a l'auditòria
de Pau Casals
a Vendré
que vam fer la trobada
i els bíbrons
deien
vostè no pot ser
de la nostra quinta
vostè està molt jove
són molt optimistes
i té molt bona memòria
se'n recorda de tot
tot la guerra
tot el que he passat
la guerra
això no se t'oblida
ja ho explico
un o un altre
les anècdotes
sempre són igual
perquè és la vanitat
però és sort
més és sort
bueno sòria
agafar-se la vida
amb optimisme
suposo
tot i les dificultats
perquè és el que dèia vostè
vostè tenia la confiança
que d'allà havia de sortir
i anaven a fer
jo tenia por igual
i tenia
ai que aquí
em mataran
però entre mi
arribava a la nit
i menjava
i aigua
no hi havia aigua
patien moltes set
moltes set
però li deia una cosa
perquè veia
com la vida
és una sort
avançàvem
un dia
avançàvem
7 o 8 soldats
jo entre ells
i les bombes
anaven caient
les d'artilleria
ho sents
i ho sents com vent
i veia que n'hi quedaven
caien escalonades
a la dreta
a l'esquerra
cada 25 o 30
anaven escalonades
per buscar l'enemic
i en un moment donat
cau la bomba
dic
ui
aquí està
ha recordat
la pròxima
que hi ha entre mi
i sense dir res
als meus companys
surto d'allí
i me'l poso
a l'ombra
que havia caigut
doncs em salvo
i maten
a tots els demés
i em quedo sol allà
i sóc que hi havia un xicot
que portava
un casco
i se m'ha
el cap sol
el casco sol
bueno
allà on estava sol
en aquell postat
m'he quedat sol
una mica tocat
per un àngel
eh vostè
hi ha moltes anecdotes
però perquè
això no se t'oblida
després
es coca
a la retirada
a la retirada
veig-ho
jo no sé nedar
veig un oficial
que es tira riu o ball
i entre cap dia
peu o peu
i dic ui
aquest entre mi
ves-lo
entre mi
aquest xicot
deu saber
que per aquí
no cobreix
jo ho hem decidit
i el segueixo
i que l'havia avançat
uns 35-30 metres
sa pare
i es treu la pistola
i es treu el cap
perquè els nacionals
ja es teníem allí
perquè no el agafessin
m'acaba
per a tornar enrere
o sigui
en tinc un munt de coses
i això
i ho explica
i ho explica
amb aquest brillantor
els ulls
i jo he sortit
de tot això
i ara això
s'ha de descampar
i els meus nets
ho saben
perquè sempre dius
el mateix
perquè és la veritat
què es pot fer
a nivell polític
perquè no hi hagi
més guerres
com ho arreglem
això de les guerres
jo no sé
que des que hem estudiat
a l'institut
quan estudiava
ja dia
que hi hagi guerres
vicigudes
bàrbaros
vol dir que no s'acabarà
això no?
això no s'acaba
hi ha molta
desigualtat
hi ha molta corrupció
és molt difícil
però en definitiva
és una qüestió
que decidim
i ara
a més
nosaltres
també
vam passar una època dolenta
perquè
els que vam perdre
aquí no teníem res
o sigui que per menjar
no teníem
com ara també hi ha crisis
però no teníem res
és que parlem de la guerra
però caldria també
dedicar un dia
al que va ser la postguerra
tot el que va venir després
que Déu-n'hi-do
aquí a Tarragona
aquí a Tarragona
tot l'entrada
anar a buscar menjar
per on tot anaven
més els camps
pel costat
no hi havia res
de d'herbes
totes herbes dolxes
tot això
estava menjat
el rin
que hi havia mig
que el verd
no n'hi havia
de rin
ja no creixia
però vull dir
que ara és diferent
també
és una altra època
ara també és molt trist
que acaben
no és la carrera
no saben
quin ofici tindran
on han de fer una altra cosa
i això també
això també és molt trist
jo no
jo tinc la sort
jo
em va passar la guerra
però jo volia ser
professor d'idiomes
catedràtica de l'institut
perquè agradava molt l'inglès
el francès
cosa que seguia la meva filla
però ara resultat
que això
doncs
vaig haver de canviar
i em vaig presentar
a les oposicions
al Benestor
per entrar
vaig entrar d'emplegat
i vaig dir
doncs jo tinc que ser
director d'aquí
entre mi
hasta que vaig ser director
i de música
havia fet tres
tocant el piano
i com tenia molta feina
a Ràdio Tarragona
de Tarragona
de Ràdio Tarragona
doncs jo m'has de educar
i examinant de professional
jo sóc el mateix
perquè era el que agafava la feina
o sigui que he tingut la sort
que he fet dues coses
que m'han agradat
piano
i el músic
i els números
i nosaltres tenim la sort
de tenir-lo
de poder-la entrevistar
que ens vingui a la ràdio
de tant en tant
a parlar de tot això
moltes felicitats
perquè encara
l'agrupació de supervivents
de la Lleva del Biberó
segueix endavant
segueixen amb aquesta
actitud optimista
i d'escampar
el missatge de pau
i felicitats
per haver celebrat
un any més
aquest 73 aniversari
cada any
cada any
cada any
per què farem
podem seguir
Pere Godall
moltes gràcies
moltes gràcies a vostè