Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que és una professió que de per si és difícil i inestable,
però, a més a més, som un col·lectiu que tendeix a aglutinar persones
que estem una mica desequilibrats de per si.
Però que ho dius en sèrio, això?
Sí, clar, seriosament.
No són tòpics, no, això existeix.
No, no, jo mateix no estic gaire bé, vull dir, tu ara no ho notes,
però jo no rajo gaire fi.
A veure, no és que estiguem per tancar,
però vull dir que gent que sí que tenim una sensibilitat exacerbada,
ens passen moltes coses, tot ho vivim molt intensament, no?
Llavors, clar, barreges les dues coses
i, clar, doncs tens que anar amb un terapeuta
o algun lloc, algú que t'ajudi,
perquè tu per tu sol no te'n en surts.
I això és el que fa aquesta actriu que diu,
bueno, els últims diners que em queden me'ls gasto fent teràpia.
Exactament, el que passa és que, clar, ella ja ho ha provat tot,
vull dir, ha fet, doncs, florès de bach, reflexologia,
la tabla Ouija, la piedra pòmet...
La piedra pòmet, també.
La piedra pòmet, tot, ella ho ha provat tot, no?
I llavors, clar, doncs li queden 50 euros
i, bueno, ens aniré a un psicòleg o a un psiquiatre de sempre, no?
Què passa és que, clar, només li queda per una visita,
només pot anar amb una,
i ella espera que en aquesta sola visita li curi tot,
i ja surti curada i arreglada.
No ens pots dir, eh?, si al final surt curada, feliç i contenta.
Home, no, no us ho puc dir,
però com que tampoc el que és més important
és el retrat del personatge i de la situació,
ja és evident que bé no li anirà,
vull dir, es veu que la cosa no reixirà, vull dir.
Escolta, i és un text, doncs,
és un text escrit per l'ocasió, eh?
Sí.
És teu, és teu, Adolf.
Sí.
Val.
I li fas, en canvi, recitar o explicar a la Montse.
Heu treballat junts normalment, o com ha anat aquesta 5 llocs?
Sí, a veure, nosaltres ens vam conèixer a la Xanclets,
saps el grup de la Xanclets?
Ah, sí, sí, i tant.
Sí.
Doncs vam, bé, jo estava a la Xanclets, vam fer un càsting,
i no sabíem si escollíem un noi o una noia,
i llavors va ser que vam decidir agafar una noia,
perquè era la que ens va semblar més travesti de tots.
Sí.
Perquè és tot així molt grandota, no?, molt, una bonassa.
i llavors va ser la primera noia que va entrant a la Xanclets
i va ser una època que vam estar junts treballant, no?
I llavors després vam estar amb una companyia
que seia Corporación Antiestética.
Vale.
Ja veus que no anàvem gaire bé.
Ja, ja.
I llavors a partir d'aquí, doncs, una amistat i un treballar plegats
que va donar, finalment, que li fes una obra mida,
o sigui, feta expressament per ella, perquè pugui lluir.
Ja, per això, això és superxulo, no?, per una actriu.
Sí, sí, sí.
Vinga, nena, que no et poso un piset, no, te faig una obra a mida.
Això és important.
Això, una obra a mida, a mida d'ella, sí.
Molt bé.
Quina sensació tindrà el públic després d'aquesta obra.
A veure, riurem, segur que riurem,
perquè ho expliqueu, aquestes desgràcies, no?,
que en realitat, com dius tu, estan basades en experiències de companys i tal,
que passen, que una mica els actors mitjans ja teniu aquesta problemàtica,
però tot això està explicat amb moltíssima gràcia.
riurem molt i, al final, no ho sé, ens quedem amb el sonor dels llavis,
però com a pensant...
Aquí està, jo crec que sí, que al principi és això, un riure,
no un riure per no plorar, no?,
i al final potser sí que et quedes una mica més tocadet,
en el sentit que t'adones que, malgrat l'humor i malgrat que has estat rient,
és una situació prou dura, en el fons, no?,
que nosaltres ens la prenem amb humor, però que no deixa de ser difícil.
És una mica...
Vull dir, clar, el món dels actors i els actrius,
doncs això dels contractes que no són fixes,
que ara treballes, que ara no,
la precarització, que s'hi ha de contractar en negre, etcètera, etcètera,
això, abans, sempre ens ha passat a nosaltres, no?
Ara, el curiós ara és que sembla que tota la societat
s'està tornant amb nosaltres.
Ens estem tornant tots actors.
Sí, sí, o sigui, no és que els actors haguem sortit de la nostra situació,
sinó que tota la societat està venint a fer com nosaltres.
Potser així us entenem més, no?
Sí, sí, és trist, perquè jo creia que seria al revés,
que amb el temps ho aconseguiria, però no, no, no, no,
anem cap rebobinant.
Bé, oi, així teniu un avantatge,
que és que vosaltres ja fa anys que teniu de preparació.
Ah, aquí està, jo això és el que penso.
Sí, sí, o sigui, no estem pitjor,
estem igual de malament que sempre.
Però ja preparadets, sí, sí.
Sí, però ja preparats, sí, com amb un training.
La qüestió és que, mira, vosaltres us moveu,
porteu aquest format petitíssim, no?,
que és la Montserrat Panero, que no havíem dit el cognom,
la Montserrat Panero, doncs, dalt de l'escenari.
La més fort del món entero.
Això diu ell, amb quatre cosetes d'escenografia,
i així és fàcil, relativament fàcil,
moure's, i, bueno, suposo que us surten prou actuacions, no?
Sí, sí, de totes, també és cert que,
com que Montse és molt potent com a actriu,
vull dir, mira, això ho hem pogut fer
al teatre principal de Vilanova i la Jaltru,
que és gran, és d'aquests teatres així com de ferradura,
saps?
Sí, sí.
I, escolta, va quedar superbé.
Val.
I va quedar bé, no va deslluir.
O sigui, també dona per escenaris més grans.
Ah, exactament.
Molt bé.
Sí, sí, o sigui que és...
Mira, jo pensava que estava centrada en coses més petites,
però quan ho vaig veure ja vaig dir,
escolta, nena, anem al Nacional, que també...
Que també quedarà bé, eh?
Això tira, exacte.
Escolta, Adolfa, digue'ns-hi ja per acabar l'entrevista,
una cosa que li preguntem a tothom,
un moment de l'obra, una frase,
un moment concret que tu et faci gràcia,
ho dic per fer un guinyo amb aquella gent
que ens està escoltant i que vindrà després al teatre.
Doncs, a veure, a mi, clar, és que fora de context,
no sé si fa gràcia, saps el que et vull dir?
Bueno, però tu i tu solta.
A mi em fa gràcia quan ella diu
però que aquells nens friquimonguis
mai no podran pujar a un escenari,
perquè representa que ha donat classes de teatre
amb uns nens, no?
Llavors els diu nens friquimonguis.
Llavors, mira, ara potser no fa riure,
però a veure friquimongui a mi em fa gràcia.
Val, doncs ens quedem amb aquest concepte,
friquimongui.
Friquimongui.
Val.
Sí, eh?
Nens friquimonguis.
Molt bé.
Adolf Paqués, moltíssimes gràcies per estar amb nosaltres
i molta merda aquesta nit i demà la nit a la Sala Trono.
Que vingui molta gent, eh?
T'ho digueu a tothom que vinguin.
Jo crec que tindreu un ple absolut, eh?
La sala molt gran no és, ja ho has vist,
però vaja, vull dir que s'omple de seguida.
Sí, sí que corrin, que me les quiten de les manes les entrades.
Estareu en un ambient molt recollida, molt xilu, ja ho veuràs.
Bueno, apa, una abraçada, eh?
Una abraçada, Adolf.
Adéu, adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.