.
I seguim endavant amb més activitats i més propostes
que ara al cap de setmana.
Mireu ara una que ens durà cap al teatre Metropol.
Dins el segle Metropol Familiar,
això vol dir activitats de teatre, de titelles,
moltes vegades per a tota la família,
dissabte a dos quarts de set, horari infantil, ja ho veieu,
arriba a la companyia el príncep Totilau,
amb un espectacle que es diu Caballet de Cartró,
que combina poesia amb titelles,
i que a més ens deia el Jordi Giramé,
el programador del Metropol, diu
atenció a aquest espectacle perquè és una d'aquelles petites parletes
que poden passar desapercebudes,
però allò que és espectacle familiar,
si no estàs en la ona doncs no t'hi fixes i tal,
però és una petita parleta que a tothom que hi vagi
sortirà amb un somriure als llavis.
Aquesta recomanació tan especial ens la feia el Jordi Giramé,
nosaltres ho hem volgut comprovar i ho fem en entrevista
amb el Marc Arbàs, que és director de la companyia
el príncep Totilau.
Marc, bon dia.
Hola, bon dia, com estem?
Molt bé.
Jo us recomano a tots els oients que escolteu bé l'entrevista
perquè després obrirem línies telefòniques
i us regalarem entrades
per a aquells que vulgueu anar a l'espectacle,
això sí que també ens haureu de contestar
alguna pregunta relativa a l'entrevista.
Marc, comencem pel començament.
Qui sou la companyia del príncep Totilau?
La companyia del príncep Totilau és una companyia
que té la seu a un poble al costat d'Igualada
que es diu Sant Martí de Tous.
Som una companyia de fa quatre anys de vida
i ens dediquem a la creació d'espectacles
per públic familiar basats en literatura,
tant en catalana com universal.
Si sempre busquem textos que siguin interessants
per la canalla,
tant si són escits directament per ells com no,
però que poden ser interessants
i els adaptem per fer-ne espectacles.
Fins ara hem fet tres espectacles.
El primer va ser uns textos de Carla Riba,
que es diuen Si Joans,
que va ser una coproducció
amb el Teatre Nacional de Catalunya,
que també he vingut a Tarragona,
al Metropol.
Després van fer una tempesta de Shakespeare,
que això evidentment no estava pensat per canalla,
però en vam fer una adaptació
que durava una hora i molt més simplificada.
I el nostre tercer espectacle
ha estat aquest que podreu veure aquest cap de setmana,
que és El cavallet de Cartró,
que és un espectacle que combina poesies escrites
per diversos autors catalans
i també d'arreu del món,
pensats per la canalla,
amb els titelles.
O sigui, és una combinació de titelles i poesia.
La primera vegada que tracteu amb poesia, doncs?
Sí.
En el cas del Carla Riba era prosa.
Era prosa.
Sí, tot aquell que és un gran poeta,
era prosa.
Però sí, és la primera vegada que ho fem.
Suposo que us dóna un joc especial i diferent, no?,
la poesia, també, per d'escena.
Sí, és molt interessant.
Ens seria molta gràcia treballar la poesia per canalla,
perquè, de fet, amb una mica l'art,
treballa molt la idea de la metàfora,
i des del punt de vista escènic sempre ens ha interessat molt
aquesta cosa de com explicar una cosa
a través d'una metàfora, no?
I la poesia, en aquest sentit,
ens permetia molt fer jocs escènics
i això és el que hem intentat fer en aquest espectacle,
que és poesia per nens molt petits,
perquè és un espectacle adreçat a la franja més petita,
o sigui, nens de 3 i 6 anys,
i, alhora, treballar tot el joc poètic,
tant la musicalitat de la paraula com també les imatges
i, no ho sé, tot el món de la poesia.
En aquest sentit, també és la primera vegada
que treballeu amb titelles, o no?
No, no, és el que hem fet fins ara, diguem.
Hem participat en altres espectacles
en els quals no hi havia tant titelles
o no n'hi havia cap.
Per exemple, vam participar, no com a companyia,
sinó jo com a director,
en altres espectacles infantils,
que on no hi havia titelles.
Per exemple, en el cas del Petruixca,
que s'ha fet ara al Teatre Liceu,
en el qual nosaltres vam fer la direcció escènica,
allà no érem ballarins,
és a dir, no era una coreografia de dansa,
però hi havia tot un món plàstic
que sí que vam poder aportar des de la companyia,
tot i que no hi havia titelles.
Quines titelles veurem en escena
amb aquest cavallet de cartró?
Doncs, fonamentalment,
són titelles de tija, podríem dir,
són titelles que es manipulen
per estar a sobre d'una taula,
són titelles força grans,
d'un metre d'alçada,
i aquestes titelles representen la vida
de la protagonista,
que és la Tita Llaire,
de quan ella era nena.
O sigui, el que fem amb els titelles
és fer una vocació al passat
de l'actriu protagonista.
Ella ens explica
que des de quan era petita
li agradava molt la poesia
i a través de la poesia
es relacionava amb el món
que l'envoltava
i interpretava el món
a través de la poesia,
és a dir,
a través de l'art.
I això és el que es representa
amb els titelles,
la feia d'infantesa.
El tractar-se de nens tan petitets,
entre 3 i 6 anys,
com deies,
i d'un espectacle de titelles,
suposo que la interacció
amb el públic ja està garantida,
no?
Els nens us deuen comptar,
està, deuen parlar.
No és una cosa
que fem habitualment nosaltres,
la de demanar al públic
on és la caputxeta
i aquestes coses
que llavors el públic
de seguida parla.
Però sí que hi participen...
Al final de l'espectacle
hi ha una mica de participació
del públic
perquè l'actriu
està escrivint una poesia
i demana al públic
una mica d'intervenció.
Però no és una cosa que fem...
Més aviat, al contrari,
els nostres espectacles
potser es caracteritzen
perquè el públic
està molt callat
i està mirant l'espectacle,
no?
I vull dir,
és l'única vegada
que hem fet nosaltres
que el públic participés
una miqueta
i et dic que és una cosa...
Realment l'únic que se'ls fa
és demanar-li una lletra.
O sigui, és poca cosa.
Molt bé.
Però, bueno,
la interacció...
O sigui, la relació
amb l'espectacle
és...
El públic ha de mirar, no?
Ha de mirar
i gaudir de l'espectacle.
Si criden o no criden,
encara que sigui titelles,
això no vol dir
que s'ho passin més bé, tampoc, no?
O sigui,
un gran silenci
és una demostració
quan tens una platea plena
que l'espectacle ha agradat molt.
Clar, clar, clar.
Això és el que intentem nosaltres.
A quins autors surten, doncs,
amb el vostre espectacle?
Estem parlant de poesia,
d'autors, com dieu ara,
del nostre temps
i de temps passats, no?
Qui són?
Sí.
Mira, doncs,
hi ha una barreja
d'autors catalans,
tant actuals com passats.
Per exemple,
actuals,
tenim la sort
de poder treballar
amb poemes
de la Joana Raspall
o la Lola Casas,
d'en Miquel Desplot,
d'autors passats,
doncs també
si em servia poesia
d'en Carla Riba,
d'en Josep Carné,
de...
Un munt de poemes
de tot arreu,
una mica,
però fonamentalment
és catalana.
Hi ha alguna cosa
d'altres països,
però poqueta.
Però és una barreja
de poesia
d'autors
que es dediquen
especialment
a la poesia infantil,
com és el cas
de la Joana Raspall,
de l'Ola Casas
o el Miquel Desplot,
que també fan coses
per altres públics,
i creiem
que són del...
Han fet una recerca
d'estan important
i creiem que tenim
a l'espectacle
de les millors poesies
que hi ha actualment
per la canalla.
Poesies per canalla,
suposo que és això
com deies tu,
doncs ja les heu triat expressament,
però a part,
hi ha algun fil
conductor de tot plegat
del tempo de poesia?
Sí,
com entenia,
el que hem fet
és buscar una mica...
La idea de l'espectacle
és que una persona
quan creix,
diguem,
des que és petita,
i a través de la literatura
i de l'art
i de la poesia,
en aquest cas,
doncs apren a relacionar-se
amb el món,
l'interpreta
i li dona sentit.
I això és el que fem
a l'espectacle,
és a dir,
l'actriu protagonista
recorda la seva infantesa,
recorda un any
de la seva vida,
o sigui,
les quatre estacions
fonamentalment,
i a través d'aquestes
quatre estacions
veiem activitats quotidianes
d'aquesta nena,
o sigui,
veiem com es lleveu
al dematí,
com esmorza,
com se'n va a passejar
amb el seu gos pel carrer,
com se'n va a dormir,
a somia,
si coses molt senzilles
que els nens petits
poden entendre perfectament
i sentir-se identificats,
i alhora veiem
com aquestes activitats
quotidianes
estan enmarcades
en una interpretació
del que passa
des de la poesia.
Hi ha una poesia
quan el diumenge
es menja xocolata,
doncs la nena
llegeix un poesia
de la xocolata,
o per exemple
quan és a l'estiu
i la nena
té un mosquit
a l'habitació,
doncs la nena
agafa el seu llibre
de poesies
i li troba un poema
que parla dels mosquits.
O sigui,
tot són coses
molt senzilles,
però que serveixen
perquè el nen
s'enti identificat
amb l'espectacle
i alhora
interpreti el món
a través de la poesia.
Quin paper juguen
els pares
en tot plegat?
Suposo que s'han de deixar
emportar també,
no?,
i fer una regressió temporal
a la seva infantesa.
Sí.
Una mica la simplificació
de tot plegat.
Els pares són els que porten
els nens al teatre,
o sigui,
la responsabilitat
és total,
no?,
la responsabilitat
dels pares.
En els espectacles infantils
el que fan molt
és guiar el nen
després
de l'espectacle
quan el nen
si no entès
alguna cosa,
doncs li poden
ajudar a explicar.
En aquest cas,
jo crec que les poesies
són molt senzilles
molt simples,
no?,
i s'entenen perfectament.
Si n'hi ha alguna
que no l'entenen,
doncs potser el pare
pot ajudar
en aquest aspecte,
no?,
però és més,
jo crec que la importància
dels pares
en el teatre infantil
és el fet
de donar importància,
o sigui,
de valorar
allò que es va a veure,
no?,
tant abans
com després
i evidentment
durant l'espectacle
intentar que el nen
tingui una bona forma
de seguir l'espectacle,
no?,
doncs s'ha callat,
assegut,
mirant,
però després i abans
els pares,
igual que els mestres,
tenen una feina important
d'explicar-los
allò que van a veure
i després de comentar
allò que han vist
i d'aquesta manera
la forma
que un nen
va al teatre
és molt més rica,
no?
Doncs ens quedem
amb tots aquests apunts
i sobretot amb les ganes
de veure el Cabellet de Cartró
que és del que ens proposeu
la companyia
La Príncep Totilau
per aquest dissabte
al Teatre Metropol
a dos quarts de set.
Avui hem estat parlant
amb el director,
amb el Marc Arbàs.
Marc, escolta,
ens veiem a Tarragona,
doncs, dissabte.
Això mateix,
moltes ganes de venir.
Molt bé, Marc,
gràcies,
un abraçat.
A vosaltres,
adiu-siau.