Cic minuts i seran tres quarts d'una del migdia.
Seguim endavant el matí de Tarragona Ràdio
en l'edició, com dèiem, d'aquest dilluns, dia 28 de novembre.
Castells i castellers, una voluntat col·lectiva,
és un llibre que es presentava ara fa uns set dies.
Un gran llibre, un llibre d'aquests de luxe, de col·lecció,
i que arriba tot just un any després
que es declareixin els castells patrimoni material de la humanitat.
Un llibre que explica la història dels castells,
els tipus de construccions castelleres,
un llibre molt didàctic també per aquells que no coneguin els castells
i ho vulguin fer, doncs amb aquest llibre ho poden fer.
I a més a més, té un component d'imatge realment espectacular
amb moltíssimes fotografies de tot tipus de castells,
de castellers, de places castelleres.
D'això n'hem parlat amb els dos Alma Mater del llibre,
d'aquestes imatges, amb el Rafael López Montner,
que ens acompanya als estudis.
Rafael, bon dia.
Hola, bon dia.
I tenim el José Carlos León, també fotògraf,
que ens acompanya a l'altra banda del Fiú Telefoni.
José Carlos, bon dia.
Hola, bon dia.
Es va presentar fa uns dies aquest llibre.
Realment és espectacular, eh, aquest llibre.
És d'aquells de boxa, Rafael.
Sí, sí, sí.
L'Humbert és un especialista, l'editorial que l'ha editat,
és un especialista en aquest tipus de llibres.
Llibres de prestigi, en diuen.
Home, realment està molt bé, més que res,
per ressaltar sobretot la vostra feina
amb aquestes grans pàgines, amb aquest color,
del que és la imatge, no?, que és molt important.
Per futur, és una delícia sempre poder treballar en projectes així.
i d'altra banda, parlàvem de llibres de prestigi,
jo crec que era un llibre que feia falta dintre del món dels castells.
No en tenia cap.
I jo crec que hi ha lloc per aquest i per uns quants més, a més.
Sí, no s'hauria acabat aquí?
Jo crec que no.
Les mirades són sempre, jo penso que molt diverses.
I aquí n'hi ha una, a veure, més d'una,
perquè hem estat tres fotògrafs, no?, que hi hem treballat.
Però fins i tot nosaltres mateixos,
les mateixes fotos que hem fet,
les podríem organitzar d'una altra manera
i sortiria a un altre llibre.
Seria totalment diferent, sí?
Sí, sí, sí.
Podríem construir altres discursos.
Sí, José Carlos, hi estàs d'acord amb això que diu el Rafael?
Sí, sí, completament.
Una vegada que ja hem acabat el projecte i ja està terminat,
podríem tornar a fer-lo d'una altra manera.
Aquest o un altre diferent.
Perquè quin ordre?
A la vegada que vas a una plaça a Castelleras veus coses diferents.
No és un món que sigui sempre el mateix.
Cada dia posaries una imatge diferent, no?, ja en el llibre?
Sí, sí, sí.
O ho miraries de manera diferent, segons la teva experiència vital,
segons el teu estat d'anim, influeixen moltes coses.
Fins i tot aquest, un llibre sempre és una obra col·lectiva, no?
Finalment aquesta selecció ha estat feta des de la pròpia editorial, Lundberg.
Si ens deixessis a cada un de nosaltres, no?,
de nosaltres com a futuros en faríem un, no?, de diferent.
Sí.
Amb el José Carlos i, per exemple, jo s'entenem molt bé,
però segur que no seria exactament la mateixa.
és a dir, que dona, dona per molt.
Dóna per molt.
No ho hem esgotat.
No, no, ni molt menys, eh?
Ni molt menys.
Absolut.
Escolta'm, a més, hi ha imatges de tot tipus de les construccions pròpiment dites,
de cada una, potser de les parts dels castells, de detalls, de cares.
Què és el més fàcil i el més difícil també de fotografiar en els castells?
Mira, jo l'altre dia que em va tocar parlar a la presentació
vaig començar dient que, des del punt de vista fotogràfic,
això dels castells és un desastre.
Per què?
És un absolut desastre.
Mira, és una festa, i saps, a mi m'agraden molt les festes
i n'he fotografiat bastantes.
Aquesta és una festa que, per començar, la fan sobretot a l'estiu, no?
I a les 12 del migdia.
Clar, de llum horrorosa, absolutament horrorós.
Tens ombres duríssimes, no?
I a vegades que et queden castells mitja l'ombra, mitja el sol,
que no hi ha màquina fotogràfica, ni captador, ni abans pel·lícula
que s'ho pogués menjar.
A més, aquesta gent va i trien pantalons blancs.
I a més, comencen a fer un castell i els tens tots de cul.
O sigui, que feia rai per agafar, per trobar cares.
Des d'un punt de vista fotogràfic, després imagina't la nostra feina.
Si no tries bé el lloc, no hi ha manera de moure't, no?
Les esperes, no? Si estàs mig penjat, doncs allò que t'aguantes així i així,
doncs vinga, espera't que ara el carrer...
Ai, no? Ara el pugen, ara el baixen.
És dificilíssim.
Per contra, però, tens el privilegi, com a fotògraf,
d'entrar en un món d'unes sensacions molt intenses, no?
D'una grandiosa humanitat.
I jo penso que és el contrapunt.
Però ja et dir, fotogràficament, és un món complicat.
És complicat, no?
Sí, sí, de nassos.
Aquí nosaltres hem intentat, doncs, fer les fotografies de les construccions el millor possible,
però hem intentat anar més enllà.
I en la mesura que hem pogut i que ens han deixat entrar més en la component més humana, no?
Més de cares, no? Més d'expressions, no?
D'aquest patiment, d'aquesta alegria, etcètera, etcètera.
que un cop ja hem vist els castells i ja els has fruit, no?
El que és la construcció pròpiament dita,
per mi l'altre, el món aquest de les emocions, no?
És el més ric, no?
El més intens.
El més agraït, potser, no?
Sí, sense menysprear la construcció que al final és, no?
És la imatge.
És la imatge.
És la mà de portada, podríem dir, no?
És l'objectiu, no? Evidentment.
Però entre els fotògrafs sempre diem que en aquest descuites acaben sent cromos, no?
Que són imprescindibles, de fet, però acaben sent cromos.
I per això és tan important el treball en equip,
perquè o bé ens situàvem en llocs diferents
i al final acabem triant coses diferents,
perquè si el que vols és agafar la cara de l'enxaneta,
segur que no agafaràs el castell.
I aleshores, clar, potser tens un castell, no?
Allò de dama superext, no?
I no fas la foto del castell que dius...
Bé, tu faràs el castell, d'acord.
Doncs jo procuro fer l'altre, doncs...
Per això és tan important el treball en equip.
Això és el més agraït també, José Carlos,
això que deia el Rafael,
les sensacions, les emocions a plaça,
a l'hora de fotografiar...
Sí, les emocions i el resultat,
quan trobes que ho has fet bé.
I després trobo que pots estar en una plaça
esperant durant hores que passi alguna cosa
i quan passa alguna cosa no passa una cosa sola.
Passen moltes a la vegada
i no pots estar per totes.
O sigui, que són...
Hi ha un minut de glòria,
que és quan es corona
i quan es desmunta el castell,
que no dones l'abast.
Perquè per fer aquell llibre,
per totes les imatges,
heu treballat de manera coordinada?
Sí.
Sí, sí.
Sí, eh?
O sigui, hi ha una altra plaça
amb això,
amb la voluntat de fer aquestes imatges
pel llibre...
Sí, sí, sí.
Amb un calendari previ,
que ens hem repartit la feina...
però hem decidit a quines actuacions anàvem,
perquè no podíem anar a totes les actuacions.
No podíem anar a totes.
Clar, clar.
A totes les colles castelleres de Catalunya.
Primer,
quines tries, no?
Perquè quedi més o menys repartit,
quines colles,
quines actuacions,
quines podem anar als tres,
en quines podíem anar com a mínim dos, no?
I un cop allà,
on se situàvem?
Doncs jo em quedo a baix, no?
Un tu, no?
Posa't al balcó, no?
Etc, etcètera.
mirem de captar com tens això com l'altre.
Sí, sí, hi ha alguna cosa més
que només apretar l'obturador.
Sí, hi ha molta feina al darrere, eh,
José Carlos, això està acabat.
Sí, a més a més,
sempre tens la sensació d'aixes coses,
que avui a aquesta plaça
hauríem d'haver anat,
o sempre,
una vegada que ha passat la viada,
sobretot,
quan han sigut bones,
i ens hem perdut coses,
hem perdut coses importants,
però, bueno,
no podíem ser a tot arreu,
i, bueno, això ens feia patir.
La Canalla són els més agraïts
a l'hora de fer fotografia castellera, o no?
A mi m'ha agradat molt la gent gran,
aquesta gent gran que està encara allà,
i que és un dels llocs on se sent útil,
a més, no?
I que la mirada,
amb les mans, etcètera, etcètera,
hi ha tota una vida, no?
La Canalla és, bueno,
és el signe de la...
a vegades de la insensatesa,
no sé,
pujant d'aquella manera,
de l'alegria, etcètera, etcètera,
però jo estic enamorat
dels avis, no?,
i de la gent gran que està allà, no?,
i de la gent que pateix.
De fet, de tot, no?
I, de fet,
els castells és aquest gran exemple
en què si treus una peça no funciona,
vull dir que les necessites totes.
Clar, m'imagino que també aquestes fotografies,
vaja,
demostren aquest element integrador dels castells,
aquest element de superació,
de les emocions, tot això,
ho podem veure, de fet,
amb les fotografies,
sobretot això,
amb les cares,
amb la gent gran,
aquesta que ve que ara, per exemple,
segur que potser és un àvia amb la seva neta,
per exemple, no?,
podria ser, no?,
i això és important.
Molt, molt, molt.
Sí, no, José Carlos?
Sí, sí, sí,
es veuen totes les generacions.
És una activitat que es pot fer
des que ets molt, molt petit,
fins gairebé que...
que, bueno,
fins després de la jubilació,
o sigui,
i independentment de com et trobis físicament,
la sola presència d'un castellà allà,
fins que no facis res,
ja és important,
per donar ànims, inclús.
Hi ha algunes places més agraïdes que d'altres,
per anar a fer fotografies?
Sí, sí, clar,
hi ha places...
La nostra plaça de l'escola és una meravella.
Ara veig la imatge aquí, no?
Clar, és que, uf,
és de les més bones.
I en aquest cas,
que a més no va fer sol,
que no hi haguin aquelles ombres tan dures,
és una delícia.
Va ploure molt.
És un escenari, però,
perfecte,
els acurats, no?,
les cases, no?,
la disposició de la gent,
tot això.
Pocos dies que no va fer sol.
És del si, no?
És la millor, sí,
José Carlos,
creus que la plaça de l'escola
per Sant Magí
és, vaja,
d'aquelles per fotografia
que disfrutes aquell dia?
És que l'entorn és magnífic.
La diada potser no sigui de les millors,
però l'entorn és magnífic
i això també ajuda.
i després hi ha diades
que són molt bones
però l'entorn no ajuda.
O sigui,
hi ha una combinació de tot.
L'ideal seria combinar-ho tot junt.
Clar,
això seria l'ideal,
no?,
que sempre anés bé.
Perquè info és també
que la diada vagi bé,
que no hi hagi caigudes,
a l'hora de fer la fotografia,
a l'hora de posar-te més en el paper,
en situació,
tot això,
tots els condicionants aquests
influeixen també?
Sí, sí,
molt.
Sí,
tot influeix.
perquè si va molt lenta
i hi ha caigudes
i no s'avança,
tu també hi ha un moment
que desconectes una mica.
I si desconectes,
tampoc estàs per la labor,
per la feina.
Sí, no?
Rafel?
Sí, sí, sí,
completament d'acord.
Com dèiem,
hi ha moltíssimes imatges,
no us hi demanarem
quines queden,
perquè n'hi ha tantíssimes,
que vaja,
és complicat,
però potser sí que hi ha
alguns moments
que a vosaltres personalment
us agrada més de les diades
o que intenteu sempre
reflexar com a fotògrafs
o que us agrada
que quedi invisibles
i que us agrada
que siguin en aquell llibre?
José Carlos.
Vinga,
un moment.
Sí,
a mi hi ha una foto
que em fa molta il·lusió,
em sembla que és sorpetita,
però al fons,
que és d'una alegria,
em sembla que és
dels castells de Sant Terus i Sant Pau,
quan van arribar a l'Ajuntament
la diada dels Pils Caminant.
Tu et quedes amb aquesta, eh?
Jo no la diia alegries, eh, també,
o sigui que...
Sí?
Sí,
una cosa, sí,
com molt d'explosió,
d'alegria
per un castell relativament modest,
però que l'esforç
de venir caminant
des de la catedral,
fins a l'Ajuntament
i amb una colla petita
em fa molta il·lusió,
no?,
aquesta foto.
I les caigudes
són difícils de fotografiar,
Rafael?
Hi ha dificultats tècniques,
sí,
evidentment,
perquè,
doncs,
perquè vallen molt de pressa
i necessites haver-ho pensat abans
i després de seguir-les.
gairebé et diria
que has d'estar preparat,
no?,
pensant a veure si cauran o no cauran
per agafar
determinades caigudes.
I com,
i aquesta és una qüestió
en què
has de lluitar també
amb el que tu penses,
no?,
perquè tu el que vols
és que pugin,
que no es facin mal,
que ho disfrutin,
etcètera,
etcètera,
però sí,
sí.
Una de les coses
que a mi sempre
m'ha sobtat
és com la majoria
de castellers
no volen mai
que es fotografiïn
les caigudes,
no?,
i jo entenc
que ja a vegades
no podríem caure
en el morbo,
però d'aquí
a no fotografiar
el dolor
em sembla
que és un error
perquè és consustancial,
no?,
el risc,
no?,
i la possibilitat
que et facis mal
és consustancial
en els castells,
si no,
no serien el que són.
Aleshores,
aquí hem posat,
hem posat caigudes,
no?,
sempre,
no traspassant
aquesta altra línia,
però jo crec
que és important
perquè és una,
com dèiem,
part intrínseca
dels castells.
Això és un eter debat,
no?,
potser el José Carós
aquest eter debat
de què hi ha sempre
en el món dels castells,
que si s'han d'ensenyar
o no les caigudes,
sembla que això
s'ha normalitzat més
i més no
en els últims anys,
sí,
abans era més dur,
però bueno,
ara és evident
que si no hi ha caigudes
no hi ha castells,
perquè no tindria
cap mena d'interès,
si no es caiguessin,
no perquè sigui interessant
que es caiguem,
sinó perquè
precisament
l'activitat
té un risc
i aquest risc
i aquesta dificultat
comporta
que hi hagi accidents,
accidents
la majoria
de la majoria
de les vegades
no comporten
cap mena
de conseqüència,
però si
aquesta tensió
és deguda
a això,
a què es pot caure.
Quan aneu a alguna plaça
sense alguna càmera
de fotos
ho feu mai o no?
Ui,
molt poques vegades.
Ho feu mai o no?
No?
No?
No, no.
Per tant,
vaja,
és allò que sempre hi vas
per treballar,
estar atent
a la fotografia,
agafar la millor
la millor imatge.
Esteu satisfets
d'aquest llibre,
Rafel, sí?
Sí, sí, sí.
Sí?
És una bona eina,
m'imagino per això,
per ensenyar
què són els castells
i com són
l'essència dels castells.
A més,
està en versió castellana
i anglesa
i jo penso que pot ser
una gran manera
de difondre fora
aquest fet
tan impressionant
que tenim
i ple d'uns valors
que encara que semblin
tòpics,
jo penso que en aquest moment
són més presentes
que mai, no?
Aquesta idea
que t'has d'arriscar
per sortir de les coses
i que pots caure
però t'has de tornar a aixecar
i que l'alegria
depèn del que tu t'esforces,
més enllà
del límit que agafis.
L'exemple que posava
el José Carlos
de la Colla de Sant Pere i Sant Pau
i això ho tenim constantment,
vegades que
la jornada castellera
l'ha fet més bona a la jove
però que estan més contents,
els xiquets,
és magnífic,
és fantàstic.
Diades en què tothom guanya,
tothom ha guanyat
els seus objectius.
Jo crec que en aquest moment
val la pena
reflexionar-hi
amb el que suposa
de repte
de sortir de la crisi,
de que haurem de treballar
i carai,
i sobretot
que no s'hagin perd
l'alegria
i aquesta trampera
que comuniquen
els castells.
Sí, no, José Carlos,
seria un bon
exemple
això
del món dels castells,
d'aquesta voluntat
colectiva
de superar-se,
de tirar endavant.
Sí, sí,
ahir teníem
un exemple
que no va acabar bé,
que va ser
a Terrassa,
no,
un intent de 3 de 10
per partida
de dobles,
la primera vegada
et surt malament
i ho tornes a intentar.
Això és
el que
deia el Rafael,
l'esforç és això,
fins que no et surti bé
continuar.
Doncs ja ho sabeu,
Castells i Castellers
és una voluntat
colectiva,
un llibre de luxe,
una edició de luxe,
on entre
totes els textos
i, vaja,
la història dels castells
i trobareu
espectaculars fotografies
entre d'altres,
doncs el José Carlos León
i el Rafael López Montné.
Moltíssimes gràcies
per haver-nos acompanyat
i que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres.
Adéu, bon dia.
Gràcies.