Us proposem parlar de literatura durant els propers minuts
i d'un llibre que segurament serà un dels grans èxits de Sant Jordi,
perquè acostuma a passar que el Premi Sant Jordi de Novela
és un dels llibres més venuts en la diada del llibre,
en la diada del 23 d'abril.
Falta just un més per Sant Jordi, avui és 23 de març
i avui tenim el guanyador del Premi Sant Jordi de Novela 2010,
és Ramon Solsona, que ens presenta l'obra titulada
L'home de la maleta.
Ramon Solsona, molt bon dia.
Bon dia a tothom.
Vostè porta maleta?
Habitualment s'identifica amb l'home de la maleta de l'obra?
Jo crec que tots anem una mica amb una maleta per la vida
buscant el lloc.
Això sí que ho volia representar,
és a dir, el títol té aquest significat una mica metafòric.
Jo habitualment...
Vaig amb una carterota, això sí,
amb una cartera d'aquelles que a Barcelona,
quan vaig cada dia amunt i avall,
sobretot al transport públic,
no sé mai què fer-ne perquè fa molta nosa,
però vaig amb una cartera, amb una maleta no.
Una cartera molt plena,
com segurament va plena la maleta de l'home protagonista de la novel·la,
un músic, amb una certa edat,
que, en fi, passa per els pisos de les filles.
Què ens vol explicar?
Què pretén el Ramon Solsona amb aquesta història?
Explicar unes quantes coses.
Primer, una història.
És a dir, hi ha una reflexió de fons sobre la família,
però primer, una història.
Un novel·lista el que no pot fer és fer discursos.
Escolteu, que la família ha canviat.
No, no, el que expliques és una història d'un senyor que és gran,
que havia estat músic d'aquests de carrer,
d'embalat, de festa major,
de sala de festes,
però com una cosa habitual,
jo recordo quan era petit,
jo soc de Gràcia, de Barcelona,
i, en fi, hi havia sales de ball
on hi ha el Teatre Lliure de Gràcia,
el primer teatre lliure.
Allò havia estat la cooperativa La Lealtat
i quan jo passava per davant els diumenges,
jo era nen,
se sentien els trompetistes i la gent que ballava.
Doncs un senyor d'aquests que després,
quan es fa gran,
doncs s'ha quedat sol
i va a casa de les filles,
consecutivament un mes,
a casa de cada una,
fent-se una mica la il·lusió
que allà hi trobarà l'escalf,
aquella cosa de la gent d'abans,
que la senyora estava per ell,
tot això,
i la vida ha canviat.
I volia fer una persona
que representa el distanciament
entre un model familiar,
podríem dir tradicional,
amb la vida tal com és ara,
que no és que hi hagi un model,
és que hi ha tantes famílies com models.
Aleshores, ell va a casa de les filles
i veu que allò no funciona
com a ell li hauria agradat.
I darrere de la història
s'amaga alguna cosa més?
Quin és el missatge
que pretén trazer del Ramon Solsona?
Missatge cap.
Ara, reflexió en el sentit de dir
el món canvia,
el món es mou al teu voltant,
el món va de pressa
i especialment el món de la família,
perquè aquest senyor,
doncs,
ell prové d'una família tradicional,
suposem, doncs,
que la dona
era aquelles senyores,
doncs,
que estaven pel marit,
que estaven per la família,
que el contemplava,
el mimava,
ell era el centre de tot,
feia el que li donava la gana,
naturalment.
Aleshores, clar,
hi ha un moment
en què les dones,
per això,
ell té tres filles,
diríem d'una manera voluntària,
per part meva,
no hi ha cap noi.
Per què?
Perquè els homes,
tradicionalment,
sempre han tingut molta més libertà
per fer el que ens doni la gana,
mentre que a les dones
se'ls atribueix
aquesta capacitat
per ser més maternals,
per ser més sol·lícites
amb la gent gran,
etcètera.
Aleshores,
ell, clar,
ell s'havia fet la pel·lícula
de dir,
bueno,
les filles,
doncs,
han d'estar pel pare
perquè és llei de vida.
Dius,
home,
no és que estiguin en contra del pare,
però no estan com ell voldria.
I sí que volia fer
aquest tipus de reflexió
d'aquestes famílies
mòbils,
flexibles,
de quita i pont,
que diu ell.
Aleshores,
doncs,
el món va així
i
ell es pregunta
en veu alta
alguna cosa
que ens podem preguntar tots
alguna vegada
i és exactament
què és una família,
fins a quin punt
una persona
que surt amb una filla teva,
que és un cunyat,
deixa de ser-ho,
els fills,
els exnets,
els exconsogres,
tot això,
fins a quin punt
és família o no.
I ell s'arriba a plantejar
en algun moment,
o hi ha una línia paral·lela,
que és l'amistat,
amb tres amics,
doncs,
de tota la vida,
de la infantesa,
que havien estat músics,
com ell,
tot això,
ell s'arriba a plantejar
no serà aquesta
una família més estable,
més sòlida
i més segura
que la família
consanguínia.
Aquest home de la maleta
ha rebut un premi,
que és el Sant Jordi,
en fi,
que representa molt.
Suposo que pel Ramon Solsona
també representa molt,
encara que només sigui
per qüestions de promoció
i d'arribar al gran públic,
tot i que sigui un autor,
en fi,
amb una llarga trajectòria
al darrere.
Sí, sí,
però jo ho noto,
jo ho noto.
És a dir,
no és el mateix
treure un llibre,
una novetat,
a l'època que sigui,
que portar això
que diu aquí
a la coberta del llibre,
doncs,
Premi Sant Jordi.
Notes una emprensida,
notes una acollida,
notes una expectativa,
i tant que sí.
El Ramon Solsona
és col·laborador habitual
de diversos mitjans
de comunicació,
escriu a La Vanguardia,
l'Avui,
col·labora cada dia
o gairebé cada setmana
a RAC1,
a l'emissora de ràdio RAC1,
a més ho fa
en un espai
de divulgació,
no sé si dir-ne
si és la paraula correcta,
de divulgació
de la llengua.
De divulgació
de la llengua.
I el tema de la llengua
jo crec que és un tema
molt important
a comentar
en fi,
d'aquest home
de la maleta,
d'aquesta obra,
perquè apareixen
tota una sèrie
d'expressions
de terminologia
que l'actor
pot entendre
que són barbarismes.
I té raó.
I aleshores,
com el Ramon Solsona,
que és un autor
que més cuida,
és curiós especialment
amb la llengua,
introdueix
aquest tipus de llengua
a la novel·la.
Perquè el Ramon Solsona
és novel·lista.
Aleshores, clar,
els novel·listes
jo crec que
de tant en tant
tenen
una certa obligació
d'acostar-se.
De tant en tant,
depèn del tipus
de novel·la que fas,
depèn del personatge
que fas,
depèn de les opcions
estilístiques
que tries,
doncs de tant en tant
acostar-se
a la llengua real
de la gent
ho fan
en totes les llengües,
fins i tot
les literàries,
el francès,
l'italià,
tots tenen
algunes novel·les
que trenquen
la norma.
I jo,
clar,
com que em faig parlar
al protagonista
en primera persona,
hi ha unes parts
que ell les escriu.
Aleshores,
quan escriu,
podríem dir,
està escrit en el català
que podríem considerar
normatiu estàndard,
però quan ell pensa
i assistim
als seus pensaments,
doncs,
escolta,
per què no reprodueixo
la manera
en què jo he sentit
parlar
els meus pares,
el meu barri,
la gent més aviat
d'una determinada edat,
però que tenien
una nula
formació
en català
perquè no hi havia
escola catalana,
els mitjans,
ràdio,
premsa,
publicitat,
el cinema,
el nodo,
tot era
d'un castellà rigorós,
no hi havia lloc
pel català
i tenien,
per tant,
en un català
molt contaminat,
però a la vegada,
i això és el que reivindico,
no la part contaminada,
a la vegada,
molt ric,
molt frasiològic,
molt autèntic,
molt genuí
i volia crear
aquesta contradicció
i dir,
sí,
és veritat,
aquesta gent
en resumides cuentes
i a les vacacions
em diuen
moltes d'aquestes,
però,
en canvi,
és una llengua,
fins i tot
de molta gent d'aquesta
que et diu
i tu dius,
com penses,
no,
és que jo de català
no en sé,
tu em dones
10.000 voltes
als teus nets,
per exemple,
perquè tenen una frasiologia
i un català
molt ric.
Clar,
però,
potser utilitza el tenir-que,
expressions com el tenir-que,
que...
En aquest cas,
no gaire,
però sí que n'hi ha algun,
però algun tenir-que sí que n'hi ha,
sí,
sí,
i tant,
i tant.
I en canvi,
sí que sembla que recuperi
expressions aquelles
perdudes
en el llenguatge habitual
del 2011,
no?
Sí,
segurament expressions
que s'utilitzaven
més habitualment
fa unes quantes dècades.
Jo diria que
ni una cosa ni l'altra
estan del tot desaparegudes,
és a dir,
que la gent continua parlant
amb bastants barbarismes
i continua dient
adelantos
perquè es continua dient...
I buenos,
i almenos,
i...
Sí,
sí,
i les vacacions,
i l'apallido,
que diu ell.
Tinc un apallido raro.
El mando de la tele.
Això,
això.
I al costat d'això,
doncs,
tampoc hi ha tantes expressions
que,
per exemple,
engegar a dida.
És que la gent ja no sap
ni el que és una dida,
però en canvi,
es diu,
engegar a dida,
és a dir,
que tampoc la frasiologia
és que sigui una cosa de museu.
Tampoc no...
Ni una cosa ni l'altra
són del segle passat.
L'heu per un esperit provocador,
una mica?
No.
No.
No, no, no, no.
Provocador gens.
No, no, no és el meu tarannà.
No m'agrada cridar l'atenció,
no m'agrada...
Ara,
sí que m'agrada fer les coses
a consciència, eh?
És a dir,
això és molt,
molt volgut,
molt,
molt,
molt treballat
i la veritat és que
al lector
la meva idea
és que això li ha de produir
una sensació de naturalitat.
Aquesta persona
s'expressa
tal com raja.
Si m'hagués vist
com ho escrivia,
a mi no em surt així.
Jo he necessitat temps,
he necessitat
prendre moltes notes,
fer moltes llistes
d'expressions
i tot això
per treballar-ho
d'una manera
com correspon
a qualsevol creador.
La feina,
les vestides
i totes les trampes
que hi ha al darrere
no s'han de veure.
Ha de quedar
com una cosa fresca
i espontània.
Sí, la veritat és que
queda segurament
com molt natural
en el conjunt del relat.
Si no és culpa meva, eh?
Si no hi queda,
és culpa meva.
Però això,
aleshores,
ha suposat
un sobresforç,
fins i tot
per una persona
que coneix tan bé
la riquesa de la llengua
i la veritat de la llengua.
Costa més.
Escriure malament
costa molt.
Se m'escapava, eh?
Tot, tot, clar.
Se li escapava
per escriure-ho correctament.
Correctament, esclar.
És a dir,
ha hagut de fer molt d'esforç
per rectificar
i posar-ho
d'una manera
molt així,
el que jo dic
aquest català
popular.
Que és incorrecte,
sí, però és popular
i és, jo crec,
autèntic.
Pensa, però,
el Ramon Solsona
com a autor
perjudicar alguns
els seus lectors
en el sentit que
alguns lectors
potser fins i tot
acostumats a llegir
en català
vegin aquestes expressions
i pensin
a veure...
Seria sobrevalorar
la literatura?
No, jo crec que no.
A hores d'ara,
com que la novel·la
deu fer, no sé,
aproximadament un mes
que està a la venda
i tinc percepcions...
Ja li ha arribut
algun comentari?
Sí, sí, les percepcions
que tinc, potser
perquè la gent
és molt educada
i els que no els hi ha agradat
doncs no t'ho diuen,
però més aviat
és al revés,
la gent que li ha cridat
l'atenció
i que et diuen
això que és,
per mi,
és satisfactòric.
La gent,
escolta,
els meus pares,
els meus sogres,
el meu barri,
jo he sentit
quan vaig al poble,
quan vaig...
Doncs,
quan et diuen
que això
els és familiar
perquè és exactament així
com ells
han sentit parlar,
doncs penso
no anava desencaminat.
Ja deia que no
ho volia provocar
amb aquesta actitud,
però si vols
d'alguna manera
posar damunt de la taula
com estem fent ara
en aquesta conversa,
en fi,
una mica la realitat
lingüística
de la llengua
en aquests moments.
Sí,
no tota,
sinó aquesta part.
Per exemple,
he de confessar
que em costaria
molt més
fer un altre català
també molt incorrecte
i des del meu punt de vista
més pobre
per raons
que ara no
seria llarg d'explicar,
però si jo hagués
de reproduir
com parlen
els joves,
almenys una determinada
franja
de joves,
em costaria molt més
perquè em queda
més lluny
i després
perquè el llenguatge
és molt més prim
i seria gairebé
el contrari,
és a dir,
a més a més
de contaminat,
pobre.
Aquesta obra,
aquest home de la maleta
es va escriure
pensant en un premi
com el Sant Jordi?
Mai,
no,
és després
quan ho tens
que dius,
home,
i si ho provo?
Però no,
no,
tu quan escrius
escrius
i prou,
no,
no,
no.
Té la sensació
que pots suposar
un abans
i un després
en la seva trajectòria literària?
Mira,
no ho sé,
però et diré una cosa
que a vegades
a la gent
li costa una mica
d'entendre.
Jo no tinc la sensació
d'haver escrit
cap obra menor,
en el sentit
de dir que
quan tu escrius
doncs ja ho pens,
home,
això és menor.
No, no,
jo escric poc
trigo entre novel·la
i novel·la,
aquesta la vaig començar
el 2004,
imagina't,
Déu-n'hi-do,
fins i tot
em cal la cara de vergonya,
de fet la tenia acabada
ja fa pràcticament
un parell d'anys
però la volia deixar
reposar per polir,
aleshores tot el que faig
sempre ho dono
a l'editor
amb la consciència
de dir
ja no sé fer-hi més,
he fet tot el que sabia,
tot el que podia fer
per la novel·la,
ja ho he fet,
aleshores jo per mi
com a escriptor
tinc la sensació
que fins ara
ho he fet així
i ho continuaré fent igual,
que hi hagi un abans
i un després
el temps dirà
perquè són coses
més de
a vegades
de promoció,
de coneixement,
de notorietat
però
no per raons
estrictament literàries.
Té la sensació
però que ara està
en una mena
de roda mediàtica
que el pot portar
a la popularitat
i ser l'estrella...
No és una fita
ni la popularitat
ni ser l'estrella,
no és una fita
de cap manera,
ni tan sols competir.
Això els llibreters
ho saben bé
i també ho saben
les editorials.
El màrqueting
funciona d'aquesta manera
però
en temes artístics
perquè jo,
en fi,
amb tota la modestia
del cas,
però jo soc un artista,
és a dir,
la gent que escriu
escriu
per procediments artístics
i ja està.
Però el mateix fa
una persona
que fa teatre,
una persona
que fa
que fa dansa,
que fa música,
dir aquest és millor
que l'altre,
això és tot
tan relatiu,
tan relatiu
que jo crec
que el que realment
m'importa
és tenir la consciència
d'haver fet
això que et deia,
tot el...
Ja no puc fer més,
he fet,
ja no en sé més,
però
això sí,
no córrer,
no tenir
cap objectiu
d'aquests
dels que dius,
vendre més,
ser més,
ser primer,
ser segon,
això són coses
que estan molt bé,
si ho aconsegueixes,
si funciona bé,
fantàstic,
i si no,
és igual,
la feina sempre serà la mateixa.
L'home de la maleta
li ha costat pràcticament
sis anys
pel que explicava.
Entremig ha escrit
un llibre de relats.
I entremig s'escriu molt,
escriu molt a la premsa,
és més difícil
escriure,
clar,
un llibre,
un Premi Sant Jordi
que un article
d'opinió del Barça
a l'avantguàrdia?
Una cosa
et treu el temps
de l'altra,
és a dir,
el dia a dia,
per als escriptors
que són molt pocs
els escriptors
de molt poques llengües
que viuen
només de les novel·les.
Hi ha feines
com col·laboracions,
traduccions,
en fi,
aleshores,
clar,
si tu intentes
fer la teva feina
amb honestedat
i fer-la tan bé
com pots,
a mi un article
de l'avantguàrdia,
per exemple,
els que faig de futbol,
mai em pren
menys de quatre hores,
mai,
perquè,
clar,
intentes
fer-ho bé.
Aleshores,
clar,
a força
d'obligacions
que tens,
que són les normals
i que ja m'agraden,
no pots estar escrivint
sempre novel·les
i aleshores
escrius
a batzegades.
Aquest a Sant Jordi
segur que Ramon Solsona
arribarà
molt més públic
que fins ara.
Supòsit,
tenim un lector,
una lectora
que llegeix
per primera vegada
Ramon Solsona.
De la seva obra anterior,
aquest lector o lectora,
què li recomanaria
a vostè
que llegís
de Ramon Solsona?
Bona pregunta.
No ho sé,
perquè segur que passarà molt.
T'explicaré una cosa.
Descobriran Ramon Solsona
per primera vegada
i aquest autor
té una obra abans.
Jo tinc dues facetes
de la meva manera
de ser i d'escriure,
gairebé contraposades.
Una,
seriosa,
greu,
tristota,
com desesperançada
i una altra,
divertida.
A mi m'agrada molt l'humor,
encara que sembli mentida.
Aleshores,
tinc algunes novel·les
en què predomina molt,
com per exemple l'anterior,
Línia Blava
és seriota.
Jo crec que pot interessar
l'actor,
perquè sempre
ho procuro.
I en canvi,
aquesta,
hi ha una mica de tot.
Tota la part seriosa,
la part més,
fins i tot dramàtica,
podem dir,
que li passa
a l'autor,
queda una mica dissimulada
pel to,
una mica festiu,
irònic,
del protagonista.
En fi,
jo li diria
que em busqui
la primera que trobi.
Per cert,
s'ha reeditat,
això és la primera vegada
que ho dic,
s'ha reeditat
en butxaca,
les hores detingudes.
Ho provi.
Té la sensació
que poden reeditar
més coses
que hagi fet
precisament a partir
de ser això
Premi Sant Jordi?
No ho sé,
però jo crec
que el somni
de qualsevol autor
no és ser un best-seller,
sinó un long-seller.
Això és fantàstic.
Ramon Sulsona
serà un dels escriptors,
estrella segurament,
d'aquest Sant Jordi.
Encara que quedi
la pregunta molt tòpica
i típica,
com veu ara
ser en Premi Sant Jordi
el panorama
de la literatura
del nostre país?
Sí,
el panorama polític,
econòmic i social
del país
fos el mateix
de la literatura
seria fantàstic.
Jo crec que
almenys la narrativa
de la literatura catalana
té un nivell
fantàstic.
Té molta quantitat.
A vegades és veritat
que la quantitat
pot fer perdre
i és que hi ha tanta cosa
que m'hi perdo.
Veuràs com amb el temps
es va garballant
i estan sortint noms
molt interessants.
Jo crec que és un espai
d'aquells
on la gent
fins i tot podria presumir.
Per què no?
Jo crec que tenim
un bon panorama
de les lletres catalanes.
Per un espai
encara desconegut
en bona part
pel públic?
No tant,
no tant.
Els llibreters
poden parlar
amb més coneixement
que no pas jo,
però tinc la sensació
que està arribant.
Per exemple,
l'efecte pa negre
és fantàstic.
Et fa descobrir
a través d'un èxit
cinematogràfic
de qualitat
que hi ha literatura
de qualitat
que pot arribar
al gran públic.
I un autor
de qualitat
que a més a més
ha publicat altres llibres
als quals pot arribar
al públic.
I que té tota una trajectòria
que no acaba de publicar
ara fa quatre dies.
Exacte,
és a dir,
el gran públic
pot descobrir autor
com és el cas
de l'Emilita Eixidor.
Ramon Solsona,
aquest és el nom
de l'autor
d'aquest llibre,
l'home de la maleta,
amb una portada
ben curiosa també,
amb un senyor
tocant aquí.
La tuba!
És trombonista,
el protagonista,
van trobar aquesta foto,
que està molt bé,
té molta gràcia.
l'home de la maleta,
ben carregada la maleta,
passejant de casa en casa,
de les seves tres filles,
però en fi,
amb moltes altres històries,
recordant fins i tot
l'ambient de la república,
neix en plena república,
tot l'ambient de la guerra civil,
de la postguerra,
uns escenaris dramàtics,
en què combina
l'actualitat i...
Misèria.
I la misèria d'aquella època.
Sí,
l'actualitat,
la d'avui,
i clar,
una persona quan és gran
rememora i diu,
noi,
els joves d'ara no saben
que nosaltres vam passar
una època realment dura,
difícil,
injusta,
amb molta gana,
amb molta misèria.
Les vam passar canutes.
Seria una bona expressió?
Seria correcta?
Sí.
I tirana fina.
Ramon Solsona,
autor de l'home de la maleta,
Premi Sant Jordi 2010.
Avui està aquí a Tarragona,
presentarà la seva obra
a la una del migdia
a la llibreria La Capona,
però abans s'ha passat
pels estudis de Tarragona Ràdio.
Li agraïm especialment.
A més, en fi,
els que ens estiguin escoltant
el poden escoltar habitualment
a RAC1
i el poden seguir també
en col·laboracions habituals
de premsa,
a La Vanguardia
i a l'Avui.
I si no,
amb aquest toma de la maleta.
Ramon Solsona,
moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Moltes sort i moltes vendes.
Espera que sigui.
Que vagi bé.
A reveure.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.