Seguim endavant al matí de Tarragona Ràdio,
passen ja pràcticament 13 minuts del punt del migdia
i ara us ho dèiem abans d'escoltar George Michael
que el nostre proper convidat és el pintor,
l'artista tarragoní Tito Figueres,
que torna a ser notícia perquè ahir al vespre
inaugurava una nova exposició,
en aquest cas la primera que fa ell,
que promou ell el moll de costa,
el tinglado número 4 del moll de costa del port de Tarragona.
És una exposició titulada Els pintors del Gual 3443.
Tito Figueres, bon dia.
Bon dia.
Si són els pintors vol dir que aquí hi ha més obra que la teva, no?
Sí, sí, a veure, això és com una filarmònica
i a mi m'ha tocat fer de portar una mica la batuta.
En termes futbolístics i d'actualitat
i una mica aquí com los amigos del Peu Guardiola
o de la competència del Cidani,
llavors he juntat una colla de professionals entre cometes,
ciutadans de Tarragona, algun de fora,
hi ha un poti-poti molt interessant,
que el que ens basa és l'amistat
i les ganes de fer coses pels demés,
en aquest cas els nostres veïns i gent de Tarragona.
Els pintors i després del Gual 3443.
Això del Gual 3443 s'has d'explicar per què va en el títol.
Té certa conya perquè el Gual, diguem,
és una cosa que et permet de la societat, no?
És com una licència.
El pintor diu,
s'està demanant certes licències artístiques, no?
Per dir-ho en castellà.
I clar, és una licència una mica autoritzada, no?
Doncs quan de tant en tant els que dius,
escolta, perdoni, però no,
és que tinc que fer la meva licència aquí.
Dius que vostè no està autoritzat.
I perdoni que hi ha un Gual i està,
ve el Guàrdia Urbano, ve l'autoritat,
3443 mesos i està al corrent de pago, no?
Jo sé si, estos pueden hacer esto, no?
Llavors, doncs, bueno, allà s'entra el cotxe,
però d'alguna forma figurativa,
el lloc físic en què pintem molts,
alguns perquè entren i surten,
alguns perquè venen més rato pintar,
doncs és que ens permetem pintar
i entre la societat com el d'Altamira,
doncs hi havia alguns que anaven a caçar
i diu, jo me quedo aquí pintant, no?
Jo me quedo aquí esquitxant la paret, no?
És a dir, el Gual 3443
és on treballa i viu el Tito Figueres
i té el Gual 3443?
Sí, perquè, clar, entra un cotxe físicament, clar,
també és a dir, hosti,
vostè fa entrar moltes coses amb aquest poti-poti, no?
El cotxe no surt a l'exposició, no?
Però vull dir, és una figuració
que l'escrit que em van dir,
home, fots un escrit aquí a l'autoritat portuària,
bé, posar això a l'escrit, no?
Escolta, i com neix la idea
de muntar aquesta exposició?
És una cosa teva que...
de fa uns mesos, o com va?
Jo quan tenia l'escola,
i tinc l'escola perquè també faig classes, no?,
ho tenia al carrer de la Unió,
ho vaig deixar en temporada,
però això com fan les senyores que tant en tant diuen,
jo m'he de tirar per termes de maternitat, no?
Doncs ho vaig fer, però sent papà,
bueno, la vida és molt moderna
i també ho permet i també toca,
també ens toca als homes, no?
Llavors, doncs, bueno,
vaig estar en aquest temps
que vaig fer coses com arreglar amb la Masí al Perelló
i deixar menys de pintar, no?
Llavors, quan jo vaig tornar a pintar
me vaig agafar a aquest local, a peu pla,
perquè em feia il·lusió
que quan la gent passegi,
vegis també els teus quadros amb un escaparate, no?
I clar, ho has de posar una mica fàcil
des del punt de vista que has de ser artista
i artista també per vendre-ho i promocionat
i, diguem, per tu mateix,
diguem, tindre recursos per tirar
aquesta activitat endavant, no?
Llavors vaig agafar aquest local
i hi havia el del Gualt
i llavors, doncs, bueno,
doncs, mira, està a la part alta,
un lloc emblemàtic,
l'exposició està al port de Tarragona,
no te digue anar,
perquè, és a dir, Tarragona està dotada,
és com el que et deia,
i sempre dic,
que és com una tia bona,
però que no sap el que val.
Llavors, doncs, bueno,
doncs, a la part alta
em queda allí de colló d'amic,
perquè he tingut algun visitant
que et diu,
et diu, va, està a Tarragona,
xic, allò està a la mar de bé
aquell lloc al teu, no?
Doncs, bueno,
i a més l'aprofitar,
perdó,
molt l'aprofitar,
és en plan submarino, no?
És a dir,
que amb una nau d'aquestes
hi entra tot
i tinc una mica de vivienda,
em faig una sala multiuso
que faig exposiciós
d'entro el cotxe
i faig alguna cosa de pintura.
És a dir,
que allà tens el taller,
perquè estem parlant
de la baixa de peixateria,
per si algú no ho sap,
que jo crec que ja ho sap
moltíssima gent,
la gent de Tarragona...
Si algú que li ha retirat el cotxe...
Allà té la vivenda, no?
Sí, sí, sí.
I el taller,
i el taller,
doncs,
l'ha de pintar jo
dels que vénen a pintar amb mi,
perquè, clar,
quan ja fas classes
i assessores,
diguem artísticament,
a gent que s'ho emprèn
una mica més en sèrio,
doncs, clar,
tens gent que entra i que surt.
A veure,
jo he tingut algun alumne
que ha arribat bastant lluny
de l'època del carrer de la Unió,
no?
Llavors,
tens gent d'aquesta manera,
aquest pot hipòtica,
una meravella reflexa.
Llavors,
entre la gent que volíem exposar,
com fèiem abans les exposicions,
el motiu de l'exposició va ser que
ja ens exposem ara
i vam trucar a l'Ajuntament.
Escolta,
què fem aquí, no?
Escolta,
que ara tenim un criteri
que hem decidit
que allò del pati Jaume Primer
no ho farem,
que ara hem decidit
que el carrer Major,
l'antic Ajuntament,
el reconvertim.
Bueno,
però jo en Tavaiba
em puc fer una exposició
no per mi,
sinó per la meva gent.
Si el diari de Tarragona
no ho recull a mi,
avui no m'ha fotut una putada a mi,
l'ha fotut a la gent.
És un diari de Tarragona.
A veure,
llavors,
amb el mateix criteri,
que escolta,
la gent necessita
una infraestructura ciutadana
per comunicar als seus veïns
i fer-ho
com a posto d'aquesta,
com no te diria
que sigui un xil·lò,
però un,
com en diu,
un siti de reunió
en anglès,
que van ensenyar
les seves coses.
Llavors,
jo penso que s'ha de ser
més obert.
Hi havia allà l'Amàlia
casada amb el senyor Burgessé
i diu,
la Maria Estò
ja te lo miro allà en el porta,
a veure què podem fer.
I va sortir l'oportunitat
de fer-ho aquí al Tinglado.
I aleshores
és l'exposició
que es va inaugurar
ahir al Tinglado 4
del Montecosta,
que és el Tinglado
que toca el barri del Serrallo.
Allà què podem veure, Tito?
Primer,
què podem veure teu?
Meu,
a veure,
jo tampoc no pinto,
vaig pintant cada vegada més,
perquè l'excusa de la maternitat
ja s'ha acabat,
llavors cada vegada
vaig pintar més
i també els alumnes
m'han fotut en canya
perquè hi ha moltes vegades
que aprenent com pinten ells
i llavors ve que tenen
aquelles ganes
i clar,
m'han tancat ganes.
A veure,
fots una exposició
que el mateix,
la mateixa autoritat,
dic,
xec,
per quanta gent ha vingut aquí,
abans d'ell vam presentar
que,
per exemple,
a la Ciclòpeda Catalana
hi eren quatre gats,
no?,
de sempre,
no?
I clar,
és un tema ciutadà
que veus que a la gent
li té tanta il·lusió
que jo,
a veure,
sempre he sigut d'aquesta manera,
sense mala fe.
Però els teus quadres
d'aquesta exposició
són una mica
quatre,
sí,
Made in Tito Figueres.
Sí,
de l'últim,
de l'últim,
sí,
sí,
perquè tinc,
bueno,
sí,
hi ha quatre o cinc quatres
que són meus,
una mica més coloristes,
més geomètrics,
que anar de concursos,
doncs,
és com anar de fira,
no?,
i dius,
hòstia,
això és el que estan fotent,
això és guapo,
eh?,
aquest estampat,
d'aquesta història,
llavors ja hem posat
una mica les piles
amb aquest cap aquí,
no?
Hi ha quatre o cinc obres teves.
Sí,
quatre.
Quatre en concret.
I la resta,
aleshores,
aquí són?
I la resta són,
per exemple,
a veure,
ve el Claudio Bonacci,
fill del restaurant Bonacci,
que pinta,
ja havia fet a l'escola d'Ara
uns cursos fa molts anys,
es va posar com a obligació,
per complementar la seva vida professional,
anar a pintar en un lloc,
va vindre amb mi,
i és un xaval que quasi té
una professió pictòrica també.
El,
què us diu aquest?
el Miguel Camarero,
és un pràctit del Port Gallego,
que porta un munt d'anys aquí a Tarragona,
i fot unes aquarel·les de nivell,
quasi,
com el bo que és ell,
com fent de pràctica.
El meu fill petit deia,
si Miguel Camarero,
que conduix també el petrolero,
no?
Perquè un dia m'anava per allà,
no?
El Miguel,
el Bonacci,
l'Ernest Descals,
que va als concursos amb mi,
des que anàvem de pintura,
de concurs de pintura jove,
és a dir,
teníem 20 i tants anys
i ja ens trobàvem allà,
té un nivell molt bo,
pràcticament tothom distingueix
que li és d'un professional,
però després també,
no sé,
l'Hilària Alfaro,
president del Tennis de Tarragona,
que se jubila,
que ve a pintar mi,
i la Màlia,
no?
I txec,
veus això,
a mirar d'aquesta senyora,
tothom té alguna cosa d'artista dintre,
aquesta història de que l'artista,
tu quan fas la teva feina
una mica més entregada,
ja deixes aquest tema de l'artista.
El que fas a l'artista,
a partir d'aquella idea,
tinc ganes de fer el que m'agrada,
han de dir jo que li enterria ser la gent,
que un professional que fa carpinteria
no t'ho farà,
però quan hi ha la carpinteria,
ja li poso un amor
i ja entra en el món artístic.
Escolta,
aleshores,
els que surten a l'exposició,
els que exposen amb tu,
han passat per les teves mans
o són col·legues,
són amics?
Són col·legues.
El que ens hones és...
Però algú ha passat per les teves mans
de professor?
Sí, clar, clar,
hi ha gent a vegades que diu,
bueno,
jo no tinc ganes de fer coses tan creatives,
i fa una mica el que vau fer amb tu,
diu,
amb aquest,
aquest s'ha rassarat cap aquí,
però això és normal,
és normal.
Jo tampoc no,
jo prefereixo que la gent
tregui el que té dintre com a seu estil,
que no anem una mica tots,
però bueno,
és lògic,
que també hi ha algunes coses que pinto,
em recorden el Plana,
em recorden,
clar,
estem aquí a Tarragona,
també les pintes per tindre-les a casa,
i llavors,
doncs,
bueno,
tens una mica de tirada cap a algun mestre,
aquí el Tomàs Olívar,
i alguns,
doncs,
sempre tens referències,
i alguns,
doncs,
sí que se'ls nota més
que han vingut també a pintar.
I molt Tarragona,
surt molt Tarragona a l'exposició,
o no?
Doncs mira,
hi ha una cosa molt maca,
que és que la banda de la dreta
estava muntant l'exposició,
i a la banda de l'esquerra,
no sé com ens vam adonar en un moment,
li havíem fotut a les dones a l'esquerra
i els homes a la dreta,
però no va ser així,
d'aquella manera,
bueno,
no passa res,
uns contra d'altres,
així en plan de partit,
llavors,
mirem la banda dels nois,
i la banda dels nois,
acabava un quadre d'un que havia pintat
el mateix que l'altre començava
el tros d'exposició de l'altre,
havíem pintat el mateix com a noi,
no?
I llavors,
doncs,
els temes eren de Tarragona,
un tema pintat per un alumne,
a continuació ve el trambo de l'altre,
el mateix tema pintat per l'altre alumne.
En canvi,
amb el món de les noies,
s'adivertia més pintant,
els homes són més estructurats,
més...
Ah, sí?
Sí.
En general...
En general.
I amb l'expressió artística,
bueno,
a veure,
no pots encasillar ningú,
no?
Però sí que a vegades veuen aquestes coses,
que són merament sociològiques,
no?
Què suposa per tu
exposar, doncs,
ara durant un mes al moll de costa?
Perquè em sembla que és la primera vegada
que es poses allà en un tinglado,
no?
I a més,
jo també des de fa molt de temps
i que també ho recolliu a la premsa
i que estic una mica en aquest assunto.
La primera és que a veure,
com a pintor,
sempre a mi t'ho ha obligat una mica
ja després dels anys que havia estat treballant,
en que com a pintor ets,
no te diré la paraula hitador,
però en frances diuen un divertidor,
un amosser,
no?
Però jo soc una mica un...
És la meva feina.
Aquí hi havia aquest paio,
te'n recordes,
has de ser artista per pintar un producte
que també has de ser artista
per saber-hi el col·locar.
I això vol tindre un món relacional,
vol tindre,
haver-hi una serietat,
que això doncs s'ha de tindre per supost,
i llavors tot això s'ha de complir,
però la part de l'artista
penso que és una cosa,
n'hi ha que no ho tenen,
però jo per allò que sigui,
doncs mirem,
vaig trobar molt bé fent el que vaig fer ahir,
és a dir,
col·locant un pot i pot i una cosa
que bueno,
vaig fer per la ciutat i per tots en general,
i per els més alumnes,
és a dir,
que jo enqueixo a vegades que dic,
bueno,
és per gent de Tarragona,
que ha fotut una cosa per Tarragona,
amb una infraestructura de Tarragona,
que estan moltíssimes desaprofitades,
i quan tens una que va de...
i gran d'endavant,
però resulta que és il·legal,
doncs van i se te la carreguen,
a les Sabinoses,
per tant,
no es foten res.
Tarragona hauria d'estar contenta
de ser una tia bona tan bona,
però hauria d'haur que busques
unes bones amigues
per anar a lluir,
una mica en plan...
Ens falta lluir la ciutat.
Sí, en plan aquesta,
com es diu,
la Hilton aquella, no?
Dius, t'ho dic sincerament,
que aquí a Tarragona fots un quadro
400 euros
i el portaries a vendre
molt a prop d'aquí,
i dir, no fotis el 400
perquè semblarà que és massa barat.
Però tinc la ciutat que tinc,
ja ho sé,
jo soc familiar d'aquí,
però bueno,
allò que és ideal
per un cas de fora
i que ve aquí i tal,
però com a tarragoní
ens faria falta una mica més de...
que per dir això,
no...
es diria,
jo, conmigo, contra mi.
Ens faltaria què?
Que no has acabat de dir-ho.
Ens faltaria una mica...
fer una mica la feina
tots en comú,
una mica si...
una mica...
hi ha coses que són...
arreus no els toquis aixos
i això ho tenen tant
els que són d'aquesta casa
com d'aquella casa
com d'aquella casa.
I aquí a Tarragona,
doncs les pedres
no els tindrien que tocar mai.
Si surti de la baixa
o t'ha tocat d'unes pedres,
però bueno,
et posen a prova.
Ser tarragoní et posa molt a prova,
però bueno.
Escolta, Tito,
en quin moment et consideres
que estàs artísticament parlant?
Estàs...
perquè deies abans,
ara cada cop torno a pintar més...
És a dir,
que l'excusa de la maternitat no val,
que ja tinc muntada
aquella caseta meva
que la tinc al perilloc,
que la tinc així,
en criteri fenici,
botigué,
doncs la lloc de turisme rural
que estàs allà
al mig de la muntanya,
en medi de la naturalesa
fot l'anunci
que tinc ficat i tal.
I allò ja ho tinc a riat.
Els crios van tirant,
el petit dona una mica
més de garrer,
però ja el ficarem
allò com els rucs
que els ha de ficar
una mica en un temporadet allò.
El millor és que vagi fent
coses cada dia
i ara ens en tindrem pintant.
Però quin tipus de pintura?
Què és el que t'amoïna?
El que tens ganes de fer...
A veure,
nosaltres estem...
El tipus de pintura
que també ho ficava
en recull avui
en algun lloc de comunicació,
és que la pintura
no és una pintura,
que jo pinto per tu
i tu te l'emportes.
No estic aquí
per fer la Bienal de Manèixer
ni coses conceptuals
ni ho desmereixo,
però jo entenc
que jo dono un servei
que jo tinc a pintar al carrer
com un músic que toca al carrer.
A mi m'encanta gent de Tarragona,
mira,
aquest que tocava l'altre dia
al portal del Roser,
el Martí Segí.
També hi ha aquell xaval
que toca també el piano,
que no sé com es diu...
Hòstia,
que toca de collons.
És a dir,
el que has de fer
és que has de consumir
art de gent feta per aquí
que és al mateix nivell
que ha fet fora.
Això és una cosa prioritària,
no?
Llavors,
també,
el que està aquí
s'ha d'emparranca
i l'hi compri,
hòstia,
i s'ha de fotre,
pintar amb el cavallet
i fer activitats com aquestes
periòdicament,
siguin col·lectius,
o sigui,
és possible que d'aquí
esdevingui un col·lectiu
que,
al no poder tindre prou obra
per fer una exposició individual,
la fem,
però quatre o cinc
ens la pleguem allà.
I en concret,
mira,
hi ha una noia
que es diu Mercè
que pinta estupendo
allà a l'exposició
de la Mercè,
que dona classes,
també es diu Mercè.
Ella firma Mercè Lluna,
una xavala,
un nivell guapíssim.
El que tinc ganes
de gitar això
també m'ho veurem
per lo meu.
Clar,
perquè tu no creus
que hi ha,
més a l'altre del teu moment personal,
sembla que hi ha
molt més moviment
en els últims anys,
no?
Artistes,
sobretot la majoria
instal·lats a la part alta.
Sí,
en parlant,
jo he de vendre
una mica el meu,
a veure,
rellant la cortesia
i rellant l'educació.
Llavors,
per exemple,
a mi m'encanta aquest tipus
que fa allò de Torrente
perquè ell ho ven descaradament,
entre cometes descaradament,
però ell se financia,
ell fot unes pel·lícules divertides,
fan una funció social
i punta de pelota.
Jo ja no m'acomplico.
Penso que l'artista,
jo reivindicaré
o ell continuar
fent aquests quadros
que totes tu bloco
per casa seva
però és molt possible
que ja no pinti la catedral
com li he pintat tota la vida
i que ja li posi
perquè vaig canviant
i tu diràs,
hòstia,
aquesta línia teva última m'agrada
i a vegades fot-hi fiasco
perquè no té tant d'art
d'una cosa que és sagrada
i tot aquest rotllo de museu.
Home, no,
que si un pintor fa una cosa
perquè es pengi en una paret
que tant te cuento.
I ja està,
i té un preu i tal i qual,
i ja està,
des de Picasso fins a l'últim.
Molt bé,
doncs ara tenim el Tito Figueres
amb la seva exposició
Els pintors del Gual 3443.
El tenim un mes
fins al 25 de setembre
al Tincladu número 4
del Moll de Costa
del Port de Tarraona.
I pensant ja en noves coses
o què?
O piano, piano?
No, a veure,
piano, piano,
a veure que es munyi una mica
la llimona del que sortirà aquí,
volem tancar l'exposició
fent una mica de festa.
Ah, sí?
Sí, estarà bé
perquè a més ens agafen
període de festa.
Santa Tegla,
tot el que suposa.
Exacte,
que el període de vacances
és molt collonat
perquè hi ha gent
que d'aquí marxa
com aniran que venen de fora
a veure què ha passat.
Feia un any
que no menia Tarraona
i diu,
hòstia,
lo encuentro todo cambiado.
Diu,
pues si has visto cambiado.
Diu,
mira,
las rotondas no estaban.
Diu,
la rotonda del Solric
que no sé què.
Dic,
hòstia,
tot això ha pasado
en un any.
Estic vivint aquí,
no sé que no passen coses,
però van passant coses.
Llavors,
la idea
és acabar,
treure a poder
algun col·lectiu d'aquí
per fer coses
de forma col·lectiva
perquè és d'una manera,
sumes esforços
i l'altra també
acabar a l'exposició
amb una festeta
amb la que,
doncs mira,
és molt possible
que rifem
un estada
a la meva masieta,
és molt possible
perquè ho tenim
que lligar
i llavors,
doncs,
també,
alguns amics
que tenen allà
farem un catàleg
per anunciar-ho
posant els artistes
que hi ha
i fent els responsors
que hem tingut.
És a dir,
que d'aquí pot sortir
una llavor
d'un col·lectiu
que aneu fent
més coses conjuntament.
Correcte,
correcte.
És que,
a veure,
aquestes coses
és com el forn,
quan el tens engegat
serà una pena
ben engegat al forn
per no fer més,
no sé com en diria,
un collit
o més fornada,
hem de fer més fornada.
Molt bé,
doncs aquí tenim
el Tito Figueres
amb aquest ànim
sempre a punt
i amb moltes ganes
i amb la seva obra
i la d'uns quants amics
i alumnes
que són aquests pintors
del Gual 3443
que podeu anar a veure
a partir d'avui
quan vulgueu
un horari de matí i tarda
al tinglado número 4
del moll de costa
del port de Tarragona.
Tito Figueres,
moltes gràcies.
A vosaltres.
Molta sort i ànims.
Sí, això no falta.
Que vagi bé.
Gràcies.
Fins la propera.
Adéu.