...
Dos quarts d'onze i cinc minuts.
Aquí seguim en directe a la quarta hora del matí de Tarragona Ràdio.
Volem recordar ara un aniversari.
Ara fa just 20 anys que el Parlament de Catalunya
aprovava la creació de la Universitat Rovira i Vergili.
Un aniversari que es commemorarà durant els propers mesos
a la Universitat de Tarragona.
I un aniversari i una època que volem recordar avui durant uns minuts
amb el primer rector de la Universitat de Tarragona,
amb el catedràtic de Filologia Catalana, el senyor Joan Martí Castell.
Senyor Joan Martí, bon dia.
Bon dia, tingui.
Què recorda d'aquell moment, d'aquella època,
d'aquells finals de l'any 91,
de la decisió del Parlament i de l'inici
de posar les primeres bases de la Universitat de Rovira i Vergili?
Mira, tinc un record conjunt que podria qualificar d'excel·lent.
Crec que aquella experiència ardua, difícil,
s'ha convertit per a mi en l'experiència més intensa
i més interessant de tota la meva carrera professional.
I no puc, si no, manifestar de la distància d'aquests 20 anys
una sensació de goig de veure que avui tenim consolidada
i pel bon camí una universitat que està entre les millors
de l'estat espanyol i les millors d'Europa,
gràcies a tot el col·lectiu que hi ha treballat
sense solució de continuïtat.
Vostè va dirigir en aquell moment la comissió gestora,
que es va encarregar de concretar el que va ser la creació,
la fundació de la universitat.
Va ser molt complicat aquell moment
posar en marxa la universitat com a tal?
Sí, és molt complicat posar en marxa una universitat de vell nou.
És molt complicat.
I, per tant, mentiria si no li digués
que dins del record excel·lent general que en tinc
no li manifestés que recordo també els moments complexos
de dificultats notables des de tots els punts de vista,
tant des del punt de vista de la programació i disseny
d'un model d'universitat,
com des del punt de vista més material
de resoldre les qüestions d'infraestructura de tota mena.
Ara, també li he de dir que no veníem del no-res,
sinó que veníem d'una història relativament llarga ja
d'universitat de Barcelona,
de divisió territorial de la Universitat de Barcelona.
Això què suposava?
Això suposava comptar amb una massa crítica
de personal docent i investigador,
de personal d'administració i servei,
i d'uns estudiants que havien anat passant
pel que era encara Universitat de Barcelona,
una massa crítica general de tres col·lectius
que constitueixen la comunitat universitària,
molt qualificats, molt competents,
i amb un entusiasme per implicar-s'hi
amb total complicitat.
Això va fer que els moments,
sens dubte, difícils, complicats,
de vegades especialment complicats,
es tornessin, malgrat tot,
moments en què es van poder superar
tots els entrebancs,
gràcies a aquesta decisió, per part de tots,
de treballar seriosament
pel que avui és una gran universitat.
I quin era, en aquell moment, senyor Martí,
per a vostè el principal repte,
és a dir, la prioritat, l'objectiu central
a l'hora de posar en marxa la universitat?
Bé, centrar-ho en un sol objectiu
potser seria equivocat,
perquè em deixaria moltes coses
de gran rellevància.
Si hauria de triar un substantiu
que fos transversal
respecte al projecte en general,
seria el de l'excel·lència.
És a dir,
nosaltres vam proposar-nos
fer una universitat
del territori
i del món.
Aleshores,
fer una universitat del territori
volia dir
planificar una programació
en què no tenia per què
acabar-hi absolutament tot,
sinó que
en què
s'havia de triar
i s'havia de triar
amb bona ponderació.
Per tant,
la programació
era allò que havia
de distingir probablement
el model universitari
d'una manera més clara.
Tant
la línia de les ciències bàsiques,
de les ciències aplicades,
de les ciències humanes
i socials.
Un altre aspecte important
va ser
no
no oblidar-nos
que
ens trobem
en un entorn
geogràfic i social
molt peculiar
i, per tant,
que la idea
de model urbà,
més que del campus tradicional,
avui dia superat ja
en totes les universitats
del món,
havia de prevaler
el model urbà.
No era fàcil
perquè implica
sempre un cert grau
inevitable
de dispersió
de centres,
però,
en definitiva,
pensàvem,
i jo,
personalment,
continuo pensant
que és
una opció
excel·lent
i que era
l'opció correcta
i continuar sent-ho.
Pensàvem també
en les dimensions
que se centren
fonamentalment
en la demografia
d'estudiants.
Hem arribat
al que podríem dir-ne
que era
el sostre
que ens van proposar,
és a dir,
l'entorn
de 15.000 estudiants,
i em sembla
que també,
d'acord
amb els models
més actuals
de les universitats
del món,
em sembla
que aquestes dimensions
són les que faciliten
l'eficàcia
i l'eficiència
de qualsevol universitat.
I després,
barrejar
de manera convenient
la incidència
en l'entorn immediat,
la Catalunya del Sud,
i, al mateix temps,
la projecció universal.
Des de la incidència
al territori
més immediat,
arribar
a ser
una universitat
present
a tot el món.
La incidència
en l'entorn
implicava
tenir d'una manera
especial en compte
l'arqueologia,
tant la clàssica
com la paleontològica,
la química,
evidentment,
l'enologia
va ser una estrella
i continua
a centre
de la nostra universitat,
etcètera,
a part de
les ciències humanes
i socials
que no poden faltar
en cap universitat.
Crec que aquesta incidència
s'ha aconseguit
amb la complicitat
no solament ja
dels professors,
el personal d'administració
i servei
i els estudiants
de la universitat,
sinó també
des d'una externalitat
per part
de la societat,
dels ciutadans,
de la Catalunya del Sud,
de les forces
socioeconòmiques
i de les forces
polítiques.
Aquesta complicitat
ens ha facilitat
el compromís
amb el territori,
amb una retroalimentació,
universitat
i societat externa,
societat diversificada,
com li dic,
societat civil,
poder socioeconòmic
i poder polític,
i per tant,
també em sembla
que en aquest sentit
hem aconseguit
un model
que sap
combinar
el servei
a la societat immediata
i el servei
al saber universal
que va
no solament
a Europa
en primer terme,
que sí,
que aquest ha estat
el primer compromís
d'internacionalització,
és a dir,
anar seguint
els projectes
que des de la Unió Europea
per a les universitats
anaven avançant
per tal de crear
un espai únic
en aquesta Europa,
sinó, a més a més,
allargar-nos
a tota la resta del món,
sense esclaure
l'Orient Asiàtic,
per exemple,
i sense esclaure
d'una manera especial
els països emergents.
Aquests són uns quants reptes
que, inevitablement,
tot i que m'he allargat una mica,
són només uns quants
al costat de molts d'altres
que estic segur
que ningú de la comunitat universitària
es doldrà
que no hagi fet esment
de coses concretes
que els afecten directament
perquè tinc la universitat
concebuda
des d'una definició general
en què res no s'hi es clou.
De les seves paraules,
doctor Martí,
es pot desprendre, doncs,
que 20 anys després
la universitat actual,
la universitat que tenim ara,
és la que vostè somiava?
Sí,
jo diria que sí.
La que s'imaginava,
d'alguna manera,
fa 20 anys?
Sí,
la veritat és que sí,
i crec que, a més a més,
fa 20 anys,
la història passa de pressa,
20 anys són molt,
i al mateix temps,
20 anys són molt poc,
des d'una perspectiva estrictament històrica,
no?
Aleshores,
el que jo m'imaginava
era això,
però potser
no estava del tot convençut
que en tan pocs anys,
perquè ara parlem de 20,
però és que al cap de 10 anys
o al cap de 15 anys
aquesta universitat
tenia els fonaments consolidats
per tirar endavant
ja sobre una marxa segura,
i el que s'ha fet
al cap de 10 anys més,
que fan els 20,
doncs és reformar
aquesta marxa cap endavant,
i per tant,
sí,
estic molt satisfet
i estic plenament identificat
amb la universitat
que està desembolupant-se.
En aquest sentit,
sí que he de dir
que el rector Grau
avui es troba
en un context
socioeconòmic,
més aviat econòmic que socio,
realment delicat,
que ha fet
que es retallin molt
els pressupostos,
que ha fet
que si ja era difícil
que comencessin
a entendre els polítics
que allò
que es dedica
a la formació
i a la investigació
no és una despesa,
sinó que és una inversió,
ho havien començat a entendre,
encara faltava bastant,
perquè el que hi aplica
tant el Ministeri
del Govern Central
com la Generalitat
a la formació
i a la investigació
és del tot insuficient,
doncs,
ara que ho havia
començat a entendre,
gràcies també
a les explicacions
des de la Universitat
i que la Universitat
que no s'ha de tenir
tot a les últimes
i en aquest sentit
sé que el rector Grau
ho pateix molt,
però sé també,
i ho he dit personalment,
que és una persona
amb ideas,
amb capacitat de lideratge,
que no li fa por
afrontar els reptes,
que planteja
les solucions
que li semblen millor
de manera transparent i, per tant,
la universitat està en molt bones mans,
continua estant en molt bones mans.
Li anava a preguntar, precisament,
ara que parlava de la situació actual
i del rector Francesc Javier Grau,
li anava a preguntar, precisament, com analitzava vostè
les retallades que ja s'han hagut d'aplicar
a les universitats catalanes aquest 2011
i les que segurament s'anuncien pel 2012.
Vostè creu, doctor Martí, que estem ja a la ratlla vermella,
en aquella línia vermella en què no s'haurien de baixar
no s'haurien de reduir encara més
les aportacions del govern del país a les universitats?
Absolutament, és a dir, absolutament.
Crec fins i tot que s'han...
Ja s'han passat la línia?
S'han accedit, sí.
Jo crec que sí.
Ja ho sé, que és un tòpic, això que he dit abans,
que la investigació i la formació
són una inversió i una despesa.
Però és un tòpic que els polítics,
quan no han estat polítics, han entès molt bé,
però quan han entrat en el govern directament o indirectament
han fet veure que no se'n recordaven.
És a dir, una societat com més crítica es trobi
des de qualsevol punt de vista,
més ha d'incidir en la formació dels seus ciutadans
i en la participació en la investigació puntera.
Si això falla, res no pot funcionar.
Res, per molt que es retalli, s'estalvii, etcètera, etcètera.
Hi ha qüestions que no poden ser mai motiu d'estalvi exagerat.
Una cosa és la despesa racional,
una cosa és mirar de convertir en més eficaces
totes les aportacions que es facin des del govern
i una altra cosa són aquestes retallades
que, sincerament, em sembla que són fora de lloc
i que ara s'estigui parlant del 2012
amb l'amenaça que encara augmentaran,
em sembla que no és triar el camí adequat.
En aquest context de crisi,
algunes veus, també, doctor Martí,
qüestionen aquell model universitari
que va néixer a finals dels anys 80
i principis dels 90,
justament quan es funda la Universitat de Tarraona.
És a dir, aquell model d'extendre els estudis universitaris
al conjunt del país, territorialment parlant.
Vostè creu, doctor Martí,
que va ser un error o, al revés,
que és un encert que puguem tenir
la xarxa d'universitats públiques que ara mateix hi ha a Catalunya?
Miri, jo, per no posar-me allà on no em correspon,
l'única cosa que li puc dir
és que si el que algú pregunta
és si la Universitat Roviri Virgili
podria deixar d'existir
i seria millor que estigués dins de
no sé quin conjunt de concepte universitari de sistema,
jo li diria que la Universitat Roviri Virgili
ha estat molt ben creada,
és a dir, creada en fonament,
la Catalunya del Sud havia estat,
i ho sento, eh?,
relativament oblidada
en el sistema, no només universitari,
en el sistema de gestió de tots els àmbits,
de tots els àmbits de la vida de les persones,
i per tant, en aquest sentit,
penso que la Universitat Roviri Virgili
té un gran sentit d'existència
i sobretot, i sobretot,
això ja no és una idea que està per provar,
sinó sobretot que en aquests 20 anys,
més dels anys que duia ja la divisió setena
com a Universitat de Barcelona,
ha quedat ben palès
que s'està fent un servei
amb la Universitat Roviri Virgili,
i abans amb la divisió setena,
s'està fent un servei
als territoris de la Catalunya del Sud
que no pot ser substituït
per cap altre sistema alternatiu.
Per tant, a la seva pregunta,
jo em limito a respondre
allò que afecta
a la Universitat Roviri Virgili.
L'Universitat Roviri Virgili
està molt bé que s'hagi creat,
està fent un servei excel·lent al territori,
s'està projectant a fora
d'una manera també excel·lent,
i per tant, de cap manera,
ens pot mancar.
Queda clar.
Doctor Joan Martí Castell,
catedràtic de Filologia Catalana,
primer rector de la Universitat Roviri Virgili.
Li agraeixo molt
haver pogut mantenir aquesta conversa
i recordar aquests 20 anys
de la creació de la Universitat de Tarraona,
de la Universitat de les nostres comarques.
Moltes gràcies i molta sort.
Que vagi bé.
Moltes gràcies a vostès de l'interès.
Adéu-sia, bon dia.
Adéu, bon dia.