Mireu, anem a parlar d'una pel·lícula, una pel·lícula que va començar a ser un curtmetratge
i que ara és un llargmetratge documental i que signa la Tarragonina,
bé, dirigeix la Tarragonina Anna Bufarull.
Es diu Hamada i la podreu veure en projecció aquest dijous dins el casal de joves a Quesé.
És una de les moltes activitats de l'estiu jove que ja se'ns està acabant,
però que ens queda aquest cicle de cinema a Quesé
en què cada dijous tenen lloc projeccions de diverses pel·lícules.
Per parlar de Hamada, justament, ja que és una pel·li de producció feta a casa per entendre'ns,
bé, perquè la directora és Tarragonina, tenim a l'altre costat del fil telefònic amb ella l'Anna Bufarull.
Anna, bon dia.
Hola, bon dia.
Mira, escolta, jo per documentar-me per l'entrevista,
el primer que he fet és buscar per internet el tràiler de Hamada.
Sí.
I m'ha impactat ja el tràiler només una llegenda que surt al començament que diu
una de les malediccions més temudes de la gent del desert,
que es diuen els uns als altres allò per malair-se,
diu que Déu t'enviï a la Hamada.
Exacte.
Què és la Hamada?
Doncs la Hamada és la zona del desert on la vida és més difícil,
on les temperatures són més extremes, tant a l'estiu com a l'hivern,
i on realment sobreviure hi és tot un repte.
A més a més, és la zona del desert caracteritzada no per les dunes, sinó per la pedra.
I bé, d'alguna manera vaig utilitzar la metàfora d'aquest espai físic, no?,
per convertir-ho en la història d'en Dedà, que és un nen que ha nascut a la Hamada i que hi viu dia a dia.
Quanta gent hi viu?
Per fer-nos una idea de l'espai físic, és un lloc molt ampli, molt petit, hi ha poblats o només hi ha quatre cases?
És un lloc molt ampli, molt extens, de manera que està molt poblat i viuen aproximadament uns 200.000 refugiats saharauis,
però la sensació quan un hi és és que hi ha molt d'espai, no?, precisament, clar, estem acostumats a les ciutats que tenim més a prop,
que són grans construccions, veiem que hi deu viure molta gent, però allà, en canvi, precisament perquè disposen de tant d'espai,
les construccions són molt més baixes i quan un veu un fragment, veu una fotografia, estem acostumats a veure-ho normalment,
realment no es pot fer la idea de la quantitat de gent que viu allà.
És que jo, veient també el tràiler, els trossets de la pel·lícula, m'ha fet la sensació que eren res, quatre cases i ja està.
Clar, suposo que és per això que dius tu, no?, perquè hi ha molt d'espai i pesa més tot el buidor del voltant que no pas les cases.
Exacte, de fet, jo, una de les imatges que hi ha a la pel·lícula i que em semblen més impactants
és un pla bastant general de tot el paisatge, on es veu, no?, poc a poc, si vas veient les casetes una rere l'altra des de la distància, no?
No s'acaba mai, no s'acaba mai aquell horitzó ple de casetes i realment és el que et transmet la idea de la quantitat de gent
que està intentant sobreviure enmig del desert.
Com és que estan allí?
Bé, doncs tot és fruit de la problemàtica política que viu el poble saharaui a l'any 76
i va haver la descolonització, diguem que el Sàhara espanyol era l'última colònia espanyola,
amb la mort de Franco Espanya va decidir retirar-se i en lloc de tancar un procés de descolonització,
que és el que s'hauria d'haver fet amb l'ajuda de les Nacions Unides,
doncs Espanya es va retirar permetent que el Marroc i Mauritània ocupessin la zona.
Arran d'això van començar els atacs a població civil i molts saharauis van buscar refugi en el desert,
que és la zona que coincideix amb el sud d'Argèlia, on molts van ser acollits després d'haver recorregut molts quilòmetres al llarg del desert
i haver patit bombardejos amb napalm i amb fòsfor, molta gent va morir pel camí,
i alguns saharauis finalment van aconseguir arribar al sud d'Argèlia i allà muntar d'alguna manera les seves cases
que els permetessin sobreviure, i clar, d'això estem parlant de gairebé 35 anys,
de manera que ells segueixen vivint allà i ja hi ha noves generacions que han nascut directament en aquest desert,
i el que sí que tenen clar ells és que allò no és la seva terra,
aquella zona del desert no és la seva terra d'origen i el que volen és tornar al saharau que van deixar enrere fa tants anys.
La qüestió és que estan allí en aquesta terra tan inòspita, tan extremament inòspita,
perquè estem parlant de desert, que ja de per si ja és extrem,
però a més de la part més àrida del desert, més rigorosa.
Estan allí perquè és potser l'únic lloc en què els deixen tranquils,
com que és un lloc en què ningú s'hi posa.
Bé, clar, estem parlant de refugiats, de refugiats polítics,
que ara mateix no tenen un passaport per poder-se moure,
que no tenen uns drets per poder tornar a la seva terra,
és a dir, estem parlant de gent considerada, en certa manera, pàtrides,
perquè ells no són marroquins, no són argelians, són saharauis,
i el seu govern, la seva terra, no té un estat reconegut.
Llavors, clar, estan en una mena de limbo,
d'alguna manera poden fer la seva vida en aquests campaments de refugiats,
però, clar, amb moltes limitacions.
Suposo que ho viu diferent la persona, o el nen, en aquest cas,
el teu protagonista, la persona que ja ha nascut en aquestes condicions,
ho viu diferent d'aquella persona que va emigrar
i que tenia una altra realitat de la qual va ser despullat.
Exacte, de fet, amb Hamada, a mi el que més m'interessava
era, d'alguna manera, confrontar aquestes dues mentalitats
que queden reflectides en el documental a través de la figura del nen,
d'en Dada, i de la seva àvia, no?,
que conviuen d'alguna manera.
És la visió d'una dona que fa 30 anys
va anar parant en aquell racó del desert
i que no ha pogut marxar d'allà,
que segueix somiant amb la seva terra,
i d'alguna manera hi ha un ressentiment, no?,
una pena per... i un desig de lluit alhora.
I contrasta molt, doncs, amb la imatge del nen
que ha nascut allà, que juga allà amb els seus amics,
que, d'alguna manera, aquella sí que és la seva terra,
per molt que hagi sentit les llegendes i les històries
que els expliquen els més grans, no?
Llavors, és interessant veure com els nens poden disfrutar
en qualsevol situació, no?,
en el sentit que, evidentment, no poden...
no tenen una piscina per jugar
o no tenen una PlayStation,
però són feliços jugant, doncs, amb la sorra,
amb les branques i amb les cabres, no?
És això, la visió de contrastar, com dius tu,
la visió d'algú que ho ha perdut tot
i la visió d'algú que no coneix, res més.
Sí, exacte.
Diries, doncs, que aquesta pel·lícula, Hamada,
està embolcada, o sigui, quina sensació deix en l'espectador?
Melancolia, tristesa, alegria, esperança, lluita...
No ho sé, quina sensació ens queda el cos?
O almenys tu, quina sensació volies transmetre?
A veure, jo, més que res,
quan vaig començar el projecte,
no tenia clar com acabaria.
I la meva idea, precisament,
a mesura que l'anava fent,
era jo també anar descobrint
la seva manera de viure
i anar descobrint
què passa, no?, en aquell
racó del món.
D'alguna manera, també,
amb tot el background polític
que hi ha en la nostra societat.
És a dir, en el fons,
la societat espanyola
és directament responsable
de la vida d'aquestes persones, no?,
del fet que
35 anys després
segueixin sense haver acabat
el procés de descolonització,
de manera que
segueixen vinculats
a la metròpoli
que algun cop va ser
el nostre país, no?
Llavors, d'alguna manera,
a partir d'aquesta
recerca
amb alguns tocs polítics, no?,
em vaig voler apropar
a la seva realitat quotidiana
i ja d'aquí és una mica
el que acaba sent
el documental Hamada, no?
I jo crec que, precisament,
el més interessant de Hamada
és que no et deixa
amb una idea,
amb una sensació,
sinó que aconsegueix
transmetre't molts matisos,
perquè aconsegueix, doncs,
apropar-te al nen,
a la seva facilitat
d'enfrontar-se a la vida,
a la seva alegria
evitar, podríem dir,
i alhora,
doncs, aquesta generació
dels avis, no?,
més desanimats,
més melancòlics, potser,
i alhora també
a la generació
dels més joves,
dels que tenen
potser 20 anys
i que, en certa manera,
els hi és difícil
sortir d'allà,
coneixen la societat
que hi ha més enllà,
volen accedir-hi
i es senten,
no?,
amb aquestes,
alguns amb ganes
de lluitar,
altres, doncs,
amb una sensació
molt melancòlica.
Déu-n'hi-do,
Anna,
ens ho hem deixat
pel final,
però jo tinc curiositat
per saber, doncs,
com vas entrar tu
en aquest tema.
Em sembla que Hamada
va ser primer
un curtmetratge
que va agradar tant
que et va permetre
doncs fer el llargmetratge,
no?,
a base d'anar guanyant
premis en diferents
festivals.
Com et vas endinsar
en el tema
de Paula Saharaui?
A veure, doncs,
realment,
ja et dic,
teníem moltes ganes
de conèixer
la realitat
del poble saharaui,
no només
dels nens
que venen
a casa nostra
a l'estiu,
sinó, sobretot,
de com aquests nens
viuen allà, no?
Llavors,
directament,
vaig agafar una càmera,
me'n vaig anar
als campaments
i vaig buscar
alguna família
que estigués disposada
a deixar-me apropar
a ells
i a mostrar
la seva realitat
i una mica
aprendre
del seu dia a dia, no?
I, bueno,
a poc a poc
va ser un projecte
molt petit,
fet amb pocs mitjans,
però amb molt de temps,
amb temps
per conviure
amb la família,
per parlar amb ells,
per apropar-nos
i precisament
crec que
el que ha aconseguit
Hamada
és arribar a transmetre
moments molt íntims
d'aquestes persones
que integren
la família
que hem anat seguint,
no?
I d'alguna manera,
arran d'aquí,
doncs,
el documental,
el llarg metratge,
va començar
un camí
molt interessant
per festivals internacionals
que m'ha permès,
doncs,
d'anar presentant
la vida
d'aquesta família
a molts llocs del món,
no?
Des de Dubai
fins al Canadà
fins a Brasil.
Com estan els teus
protagonistes?
Segueixes en contacte
amb ells?
Sí, sí, sí.
De tant en tant
ens anem parlant
i, bueno,
el nen
s'ha fet molt gran ja.
Quan vam estar rodant
ell tenia sis anys
i, clar,
han passat tres anys
des del principi
del projecte
i, bueno,
va canviar molt
la perspectiva.
També una mica,
doncs,
va canviant
el dia a dia
d'ells allà,
però,
d'alguna manera,
segueixen,
segueixen fent
el seu dia a dia
en la seva caseta
i amb el seu entorn.
Et fa la sensació,
a vegades,
de posar el teu
granet de sorra,
de que realment
fer documentals
d'aquest tipus
serveix d'alguna cosa?
T'has tret una espineta
que tu tenies personal
o creus que això
és un granet de sorra
en tot un seguit
de granets de sorra
que hi ha d'haver,
no?,
per moure-ho?
Quina sensació tens
en plan de per què
serveixen aquestes coses?
Sí,
el que jo tinc clar
és que el fet
de poder
fer documentals
i demostrar-los
al públic
sempre ajuda
perquè dona a conèixer
la realitat
d'altres persones,
no?,
sobretot
amb el món
del documental.
Llavors,
jo crec que,
amb la mesura del possible,
no?,
amb aquest granet de sorra
que tu dius,
doncs,
m'he apropat
a una realitat
que m'interessava molt,
que creia que valia la pena,
doncs,
de conèixer
i una mica
de reivindicar
perquè,
si un problema
té el poble saharau
i,
sobretot,
és el perill
que s'oblidi,
no?,
amb els anys
que han anat passant
i hi ha un conflicte
polític no resolt,
ens acostumem
a veure
moltes notícies
a la televisió
i a oblidar
el que no està present,
no?,
i llavors,
d'alguna manera,
mostrant aquesta realitat
amb aquest documental,
doncs,
fa que la gent
s'apropi més
a la realitat
dels campaments saharauis
i,
d'alguna manera,
doncs,
puguin néixer en ells
també la necessitat
de voler ajudar.
Doncs,
Anna,
ja està,
simplement emplacem a tothom
que vagi aquest dijous
a l'espai jove
aquí a la plaça
d'Inferi al Terraco,
al casal de joves,
què sé,
a veure la teva pel·lícula,
Hamada.
Molt bé.
I, escolta,
em sembla que ens ho has esbossat
abans allà,
però ràpidament,
Anna,
que se'ns acaba el temps,
una imatge
de la pel·lícula
que realment
creguis que sigui
molt impactant
o que vulgui
transmetre alguna cosa més.
Doncs,
per exemple,
una seqüència
en què el nen
i l'avi
estan buscant
unes pedres
que tenen
unes capacitats curatives,
crec que és un moment
molt maco
i precisament
allà veureu
la relació
amb tota la gent
que viu allà al desert.
La pell de gallina,
Anna.
Déu-n'hi-do.
Hamada,
pel·lícula de l'Anna Bufarull,
de la Tarragonina
de Bufarull,
que podeu veure aquest dijous
a l'espai
al Casal de Joves
que sé.
Anna,
moltíssimes gràcies.
Simplement,
suposo que estàs treballant
amb més projectes,
no?
Sí,
exacte.
Ara estic preparant
el proper llar-metratge,
aquest cop una ficció
i, bueno,
serà la història
d'una violoncialista
que pateix una malaltia.
Ui,
doncs ja ens ho explicaràs,
eh?
Ja ens ho apuntem,
moltíssimes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-s.