Fins demà!
En guany, el fotògraf tarragoní Pep Escoda s'hi ha presentat ja molts anys, ja ha guanyat molts premis, però home, en guany els va guanyar no tots, però pràcticament.
Pep Escoda, bon dia.
Bon dia, Josep.
Fas cara de satisfet, eh?
Home, lògic, no?
Sí, no?
Amb els anys que fa que m'hi presento i un èxit com el d'aquest any, doncs he d'estar satisfet.
Encara ho estic païnt, sincerament.
No sé si és un somni o una realitat.
És una realitat, però costa, costa empaïr aquestes coses.
Clar, ho deies que ja n'has guanyat diverses ocasions, però quan guany han sigut dos bucs d'or, de plata, diploma...
Vaja, espectacular.
Espectacular del tot.
L'esperaves o no?
No, home, quan t'hi presentes, presentes per guanyar-te, lògicament, no?
El que passa que, a veure, amb el nivell que hi ha l'estat espanyol en fotografia, que jo m'atreviria a dir que és dos millors a nivell europeu, no?
És a dir, estan tres millors, i més aquest any, clar, la sensació, per molt que t'ho esperis, que presentes per guanyar, doncs...
Bé, és el que diré, en aquell moment no em vaig enterar de la gala, eh?
T'ho sóc sincer, perquè anava pujant una vegada sí, una vegada no, ni vaig veure fotos, ni vaig veure res, ni em vaig enterar.
Clar, vas haver de pujar quatre vegades.
Sí, sí, sí.
Eren cinc nominacions, però quan dos eren en retrat, eren quatre vegades, sí.
I, escolta'm, són els premis de més prestigi, podríem dir, per la fotografia professional.
Sí, sí, són els únics premis que hi ha a l'estat espanyol en fotografia professional, i té molt de prestigi.
Tu penses que ara es comença, la setmana que ve, una exposició dels Premis Luz, que té dinerància per tot Espanya,
és a dir, va doblada, és a dir, una va per escola, sales d'exposions, i llavors l'EFNAC també té vuit, nou EFNACs d'Espanya,
que té una altra col·lecció que s'exposa, a part del llibre que sortirà d'aquí dos mesos.
És un llibre molt esperat pels professionals per la fotografia, no?
a veure un recull de les millors obres, dels premis lux.
Dos lux d'or, en dues categories, la de retrat i la d'interiorisme.
Sí.
Quines fotografies eren, Pep?
Bé, en retrat eren lux d'or i lux de plata.
El lux d'or va ser un retrat que va fer la Christopher Berkham,
que és a la mà, però el corre a la Federació Mexicana,
que va estar tres dies, va fer el retrat, encara que no ho sembli, va estar tres dies.
Clar, és que a vegades diem, una fotografia està feta i ja està,
però no porta una feina darrera important.
Sí, amb si la foto va ser molt poc rato, però vaia estar amb ells els boxes
i d'altres dies d'aquí al Motorrad, que corrien aquí al Campionat del Món,
al Canyies, aquesta pista de la vida.
Sí, sí, sí.
I bueno, els va estar fent un reputat i anava seguint,
però el Christopher no el veia mai, saps?
És que no el tinc, no el tinc.
I llavors a l'últim dia de la final, quan va sortir,
que a més no li havia anat massa bé, amb el casco, la mà, aquella cara,
saps? Allò que queden marcats per la grassa i la vaig fotre i la vaig fer la foto
i t'ho dic, no sé com vaig estar, un minut, un minut i mig,
és que no té importància, no?
És que van ser tres dies i si suméssim més és el resultat de 21 anys com a professional, no?
I va ser la foto guanyadora.
La segona era, en retrat era,
vaig estar treballant aquest estiu Arcos de la Frontera per una vinya
i, bueno, l'encàrrec era fotografia a la vinya i tot això, no?
I llavors els temporers de la vinya em van agradar,
les cares eren molt enrotllats, els andaluers.
I bueno, els hi vaig demanar els que es volien posar
i els hi vaig fer un retrat i això va ser el plat en retrat.
I a mort, doncs vaig tindre l'ocasió de fer la biblioteca del seminari,
d'aquí a la que he visbat, que ara...
Que estan obres ara.
Sí, quan la van desmuntar, que és preciós,
ha estat un munt d'anys tancada.
Hi ha llibres allà del segle XIV,
és increïble el que hi ha allà dintre.
I bueno, em vaig tancar allà un dia
i la llum era favorable.
I si no va ser favorable,
doncs li busques la gràcia i la llum, no?
I això va...
va ser a l'hort en retrat.
Llavors el plat el vaig tindre l'argent amb Bodagó,
el vaig tindre amb un treball
que vaig fer per la bodega Clos de l'Uvac,
d'aquí al privat de l'amic,
Carles Passarel i Mariona.
Què significa per la teva carrera
o per la carrera d'un fotògraf
guanyar aquests premis,
tenir aquest reconeixement
i en uns premis que són els de més prestigi?
Què significa?
No ho sé,
és el que dius tu,
lògicament és un reconeixement
i més després de tants anys, no?
I em sembla que l'altre dia vam fer un tall
i t'ho vaig comentar per la ràdio.
És que no ho recordo bé,
perquè he parlat amb molta gent aquests dies, no?
És a dir, l'altre dia em comentaven una cosa
a la situació amb la qual...
després vam fer allà una miqueta de festa,
bueno, un picoteo i tal,
una cosa en la qual jo no era conscient,
no?
No ets conscient, no?
Perquè jo vaig fent,
soc una persona treballadora,
m'aixeco molt aviat,
i vaig fent,
i vaig fent,
intento que sotgeixin les coses, no?
I més com està el parc al avui en dia, no?
Però l'altre dia em comentaven,
aquest any pensa que s'ha fet la 19a edició,
l'any que serà la 20a edició,
es farà una...
20 anys, ja.
Sí, es farà una gran festa,
tot això, reconeixement...
I en demà diu,
ets l'únic que hi ha...
possiblement, no,
sí que hi ha gent que tingui més luxe, no?
Garrigós, Jaime de la Iguana,
gent, cracs,
aquests d'avui en dia són cracs,
estan treballant per Nova York,
per totes les bandes.
Però em van dir,
ets l'únic,
i ho van comprovar,
que has mantingut una línia, no?
Durant 19 anys,
que es fan els luxe,
també t'he de dir que anys que no m'he presentat,
anys que he estat de jurat,
no un any vaig estar de jurat,
és a dir,
que has mantingut una línia, no?
Amb un, dos,
he anat mantingut una línia.
Això és important.
Això t'omple, no?
És a dir,
això vol dir que vaig per bon camí
i que me queda...
I també et dic una cosa,
que me queda amb 53 anys que tinc
que me queda per aprendre molt
i que tinc molta il·lusió
per aprendre
i, a més a més,
per compartir la meva obra
i que la vegui la gent
i la coneixi
i enriqui una miqueta més
el món de la cultura.
Crec que estem per compartir aquesta vida.
Hi ha un altre fotògraf tarragoní
que no s'ha presentat tantes vegades
i no en té tants,
però home,
era la primera vegada que es presentava
i la primera vegada que guanya.
Gerard Boyer, bon dia.
Bon dia, com estem?
Què tal? Contents?
Contents, molt bé, molt bé, molt content.
Sí, no?
M'imagino, no et veia amb la cara,
però m'imagino que igual que el Pep, eh?
No hi he pogut vindre, disculpeu-me,
no pugué assistir-hi,
però és per qüestions laborals
i no he pogut escapar.
M'imagino, com dèiem,
amb el Pep,
cara de satisfacció, eh?
Sí, sí, sí,
de fet,
satisfacció i...
Bé, de fet,
encara no m'ho crec.
Vull dir,
ara comences a despertar
una miqueta
del fet d'arribar
com a finalista
amb un premi com aquest,
per mi ja va ser superimportant.
Ja veig quedar molt content.
Però, clar,
arribar allí i damunt guanyar ja
és la bomba.
A més,
veus sortir primer.
Sí, a més,
a més,
el primer de tots, eh?
A més,
és que a més és això
que és el que diu el Pep,
no ens van deixar temps
a reaccionar
perquè jo pensava,
dic,
seran els júniors,
dic,
seran els últims,
dic allò,
els nens,
no?
Però no,
només entrar
ja ens van llançar
a l'estrada
a la primera volta.
Aquesta categoria júniors,
explica'm una miqueta
per aquells que no coneguin
els Premis Lugx,
qui hi pot participar,
quina són la gent
que hi forma part?
Jo crec que,
pel que vaig mirar jo
i quan em vaig presentar,
crec que els looks diferencien
i és normal
tot el tema
de gent
que són professionals
de l'activitat,
que ja són fotògrafes,
que ja es dediquen
professionalment
a la fotografia
i després crec que
pel que vaig veure
tenen l'apartat de júnior,
com si diguéssim,
per a la gent
que som estudiants
d'escoles,
escoles d'arts,
universitat,
gent que no paga
l'IAE
perquè no,
vull dir,
encara no són professionals
com a tals,
no?
Que no hi passes
pels impostos pertinents
i et deixen
l'oportunitat aquesta
com a finestra
de poder-t'hi presentar.
I amb quina imatge,
amb quines imatges
et vas presentar, Gerard?
Bueno,
van ser
durant l'any passat,
va haver un parell de mesos
que vaig estar fent un treball
així una mica personal
i anava fent jo
les fotografies
que jo creia convenients
i, bueno,
al final
tres de les imatges
que hi vaig fer
les vaig,
bueno,
les vaig muntar
com una sèrie
i les vaig presentar
amb el títol
de Vida i Mort.
Eren en blanc i negre,
si no m'he dit com és, eh?
Sí, blanc i negre,
treball analògic,
mig format,
bueno,
aprofitant,
per una part,
el tipus de fotografia
que m'agrada
i per l'altra,
coses que ens demanen
o que ens fan a l'escola
i que es poden,
bueno,
es poden tirar.
Perquè pel que comentes,
Gerard,
no t'hi dediques
ara mateix professionalment,
però vaja,
estudies en això
de la fotografia,
Sí, sí,
va ser,
jo et dic,
jo fa,
per això,
lligant-ho una mica
amb el començament,
per això a mi també
personalment
va ser una grata sorpresa
perquè total,
fa com a
quatre o cinc anys
que no,
vull dir,
jo vaig començar
la fotografia
fa dos dies,
fa quatre o cinc anys,
abans era l'ús
típic i tòpic
d'un aficionat
o de qualsevol persona
del carrer que té una càmera
i a mi des de sempre
m'ha picat el cuquet
i em vaig apuntar
a l'escola d'art
i arran d'això,
doncs,
bueno,
mira,
va sorgir
l'oportunitat
o vaig conèixer
el que eren
els Premis Lux
a través de conèixer
el Pep Esco de l'any passat
per el tema
de l'escan
d'aquí Tarragona
i estar a l'escan-off
i vaig pensar
que presentar
no costa res,
total.
No hi perdem res.
Sí, exacte,
el no sempre el tens
i de vegades
penses que
estàs a Tarragona,
concursos a nivell nacional,
et fa una mica de...
et referenten una mica,
però, bueno,
al final
t'adones compte
que les coses
les has d'intentar
perquè per intentar
no hi perds res.
I escolta'm,
això pot marcar
un punt d'inflexió,
Gerard,
és a dir,
aquella motivació
que et digui
doncs vinga va,
jo m'hi vull dedicar
professionalment a això,
vull fer-ne
de la meva professió
o és molt aviat
encara de dir-ho?
No, aviat no ho és
perquè ja m'agradaria,
vull dir,
jo m'hi tornaria boig
ara per ser fotògraf
perquè de fet
crec que la segona
meva vocació
és aquesta,
la primera és la informàtica
i això hi treballo,
però ja m'ha agradat
tota la part sempre
de la part gràfica,
multimèdia,
aquestes coses
m'han agradat molt
i crec que per la fotografia
també,
suposo que també té
una vessant,
no sé,
tot el tema de la imatge,
fotografia,
aquestes coses també
m'ha llamat molt de sempre
i al final
tindré l'oportunitat
de començar
els estudis amb això.
Ara,
si em donessis a triar,
ostres,
em fotries una decisió
bastant difícil
perquè tal com està el mercat
avui en dia
crec que és molt complicat.
el Pep
que porta ja
més anys amb això
i ha una llarga
una llarga carrera,
el que tèiem això
d'aquest punt d'inflexió,
Pep,
tu què creus?
Que sí,
que pot marcar una mica
un punt d'inflexió,
oi que és important
per gent com el Gerard
que s'està introduint
en aquest món?
Bé,
jo consells
no n'heu de donar
perquè sóc una persona
que no dono mai consells
perquè penso que tots
tenim dret
a equivocar-nos.
La meva opinió,
jo crec que no s'hi ha de pensar,
és a dir,
en el cas del Gerard
com m'ha passat a mi
la primera vegada,
ha guanyat un premi
molt important
i veritablement ho és
i això s'ha d'apair bé
i com deia
amb un pare
sapiguer anar d'aigua
de la raó,
i Déu dirà
i el que s'ha de ser
és que el Gerard
el conec molt bé
i el vaig conèixer
arrel de l'Escanoff,
vaig veure un treball seu
que em va interessar molt
i per això el vaig seleccionar
que estava jo de comissari,
és una persona,
el Gerard,
que és treballador,
que li agrada molt la fotografia,
que està començant,
està començant,
bé, com jo,
que també t'ho dic en sèrio,
jo estic començant,
encara que porti 21 anys
i estic començant,
ja si ho sapigués tot,
doncs ja mira,
tu em dedico vendre xurros
o el que sigui,
aquesta il·lusió la tinc
i el Gerard és una persona
que ho fa bé,
que té molta il·lusió,
ara,
a poquet a poquet
i anar païnt,
que és el més important,
ja vindran temps millors
i jo mateix no sé
el que faria demà,
és que ho t'ho dic en sèrio.
El dia a dia.
S'ha de viure el dia a dia,
amb il·lusió,
aixecat aviat,
amb ganes de treballar
i estimar la fotografia
amb el cas d'ell,
l'informat i la fotografia
i mira,
avui ja m'estic pensant
per sortir que t'han de fer fotos
a veure si em nego una mica tu.
Si ja para de ploure,
home, ja ja...
Però pots fer fotos precioses.
És tindre aquesta il·lusió,
aquestes ganes
de fer coses
i com t'he deia abans també,
que el Gerard també
és d'aquest tarannà,
que avui en dia
ho veiem amb el Facebook,
que més o menys ve,
que és el compartir les coses,
no amagar les coses,
sinó compartir-les.
Jo ja no crec en aquest món
que encara existeix
i estem parlant
de la fotografia
pròpia i ben dita,
que s'amaguen les coses.
Jo soc una persona
que l'explico,
jo no tinc més secrets.
Els d'a més ho faran millor
o pitjor,
m'entens?
Però com jo no ho faran,
això és indiscutible.
I bueno,
parlant del Gerard,
jo crec que és
un molt bon futur.
Gràcies.
Estàs vermell o no,
Gerard, una miqueta?
No em podeu veure,
però una mica sí.
Doncs escolta'm,
Gerard,
seguirem també atents
a la teva carrera.
Gràcies per haver-nos-hi
i moltes felicitats
per aquest premi.
Igualment.
Que vagi bé.
Una abraçada.
Bon dia.
Home,
això també demostra una mica
que la fotografia
també viu un bon moment
a Tarragona,
amb l'escant,
persones com el Pep Escoda,
premiats en premis
tan importants com aquests.
Tenim el Food Photo Festival.
Sembla que es molt lluny
una coseta.
Tarragona sempre...
Tu penses que ja va néixer
d'alguna manera
la primavera fotogràfica,
encara que desitges per amunt
com diguin que no.
És veritat.
I quan se va deixar de fer
aquí a Tarragona
va continuar.
Ara hi ha el Food Photo Festival
que és una empresa privada
com un Tarragona
que porta dos anys
muntant-ho aquí
com l'any que ve
se'n pot anar
a un altre lloc.
És a dir,
no estem el Gerard
i jo només,
hi ha molta més gent aquí.
Però potser ens falta
una miqueta de projecció
a nivell de ciutat.
És a dir,
estan les coses...
Si jo he tingut
una projecció internacional,
l'altre he tingut
una projecció internacional.
És a dir,
anem tots com...
Cadascú pel seu cantor.
Dicem sempre el mateix,
de Tarragona.
I em sap greu
és una ciutat de capellats.
És a dir,
si tots tenim
una projecció
nacional-internacional,
doncs, bueno,
no sé si d'alguna manera
es pogués ajuntar
tot això a fer
com un còctel
i tirar-ho,
que si les can...
És com que hi ha gent
que les can,
no sé què,
l'altre és que...
No,
el que s'ha de buscar
és una projecció de ciutat
i jo crec que en fotografia,
doncs,
en fotografia a Tarragona,
jo vaig tenir l'ocasió
d'estar de comissari
amb l'escanof,
que vaig tenir
a fer una selecció
de treballs,
aquí vaig conèixer el Gerard
i realment veus
la qualitat
de la gent que hi ha
o que passa
que no és fàcil.
El que et deia,
tu mateix has d'imposar
una sèrie de coses,
ser treballador,
tindre una disciplina
i hem acabat també
tant de donar oportunitats,
no?
És a dir,
i quan dic oportunitats
no dic subvencions,
jo no penso que sóc
massa favorable
a les subvencions,
jo no n'hi he tingut mai cap,
ni demanat dos vegades
a la meva vida
i no n'hi he tingut mai cap.
Però,
una miqueta,
cop a l'esquena
i espais,
és una cosa
que sempre demano,
és a dir,
si ara vols muntar
un espuix d'aquí a Tarragona
realment,
realment és un problema.
Però,
Tarragona ja penso
que podia ser,
penso que ho és,
ho és,
no ha acabat de despegar,
a veure si l'any que ve
que és capital
de la cultura catalana
del 2012
ho pot,
pogués haver aquest despegues,
però penso que
que podia ser inclús,
i s'ho hem de creure,
jo m'ho crec,
si a més no s'ho creuen
allà ells,
que podia ser inclús
un referent
dintre la fotografia
a l'estat espanyol,
mira què et dic,
i en projecció internacional.
El que passa aquí
és que s'han de lligar
una sèrie de coses,
i com t'he de abans,
al Gerard li han guanyat
un l'ús d'hora
i al no hi guanyat,
no estem,
el Gerard i altra gent,
també,
que s'hi presenten,
guanyo que sigui,
però bueno,
s'ha d'endavant,
mirar endavant,
i buscar aquesta projecció
com a persona
i com a ciutat.
Jo penso molt en la ciutat,
jo sempre que vaig per aia
dic que soc de Tarragona,
és que hasta en anglès
que el parlo poc
ho tinc estudiat
per explicar-los,
perquè el més fàcil
és dir
soy de Barcelona
i has acabat,
no?
De Tarragona,
no sé,
penso el que em deies
que tenim un bon nivell
que s'ha d'aprofitar
i que se li ha de donar
una empenta
com la fotografia
i com altres coses.
Parlar la mare
d'això
tot el nom de la ciutat,
però home,
si parlarem de Pep Escoda
acabaràs bany,
vaja,
encara no me l'ha acabat,
perquè poden passar moltes coses.
També vas anar a Sant Petersburg,
l'exposició de Sant Atecua
també ha anat cap a Madrid.
Sí,
a veure,
si hi ha la primera,
tres mesos,
eh?
Tres mesos.
Tres mesos,
si hi ha,
i que jo sàpiga,
que jo l'altre jo parlava amb cultura,
és l'única exposició
que s'ha fet terror,
que l'estic comissariant jo,
que la tenim a la Blanquerna,
cantora del carrer Alcalà,
amb una bandolola,
un aparador,
un vini,
tres mesos allí,
sí.
Això és bo.
Sí, sí,
i no,
hi ha més coses que he fet,
eh?
I més coses.
La realitat per la Politécnica de València,
el geni és loqui,
i jo,
si veus que et digui una cosa,
Josep,
estic molt content,
molt content amb mi,
molt content amb la gent
que està al meu costat,
perquè, a veure,
també hi ha una cosa
que s'ha de tenir molt clara,
i la vaig dir l'altre dia,
els premis,
amb tots els nervis que comporta,
perquè els ors els fan parlar.
Ah,
ha de parlar.
Si t'havessin abans,
dius,
te prepararia alguna cosa,
però,
bueno,
te coge així de sorpresa,
i si m'ho diguessin,
també,
segur que no em prepararé res,
perquè em conec,
no?
Però, a veure,
hi ha una cosa fonamental a mi,
eh?
Vale,
jo soc Pep Escuda,
molt bé,
soc jo el guardonat,
però hi ha molta gent
al meu costat,
és a dir,
hi ha una persona a mi
que porta 15 anys,
que és la Valardo Castellet,
15 o 15,
és que no ho sé,
el temps passa molt de presa,
hi ha la meva companya,
hi ha la meva família,
i hi ha gent com el Gerard,
joves,
que venen per l'estudi,
que no m'importa
fotre un cop de mà
el que et deia compartir,
no?
És a dir,
que l'èxit no és meu,
l'èxit és d'un conjunt de gent,
no?
De la pròpia ciutat.
Jo, per exemple,
l'altre dia,
em sap que t'ho vaig passar,
no me'n recordo,
que va sortir mitja pàgina al país,
no?
Parlant dels lux,
i que el subtitular fos
del Tarragonense,
Pep Escuda,
escolta,
a mi com a Tarragoní,
com,
bueno,
m'han avallat.
És com a Tarragoní que no com a Pep Escuda.
Sí, bueno,
jo, diguem,
sóc així,
jo m'estimo molt a Tarragon,
no?
A Tarragonés d'aquesta ciutat,
com moltes sempre dic,
te l'estimes o te l'òdies,
jo vaig optar per estimar-me-la,
no?
I me la seguiré estimant sempre,
i intentaré fer moltes coses
per a Tarragonés sempre que pugui,
no?
I, bueno,
és això que et deus,
que no sóc jo sol,
no?
Sinó que hi ha una sèrie de gent
al meu costat,
al dia a dia,
que,
que el meu gos,
el xato,
que no seria,
que no seria possible,
jo no seria el que soc,
no?
És a dir,
jo soc un treballador,
jo se me'n defineixo
com un treballador de la fotografia,
no?
És mecànic,
treballo a la ràdio,
treballo amb la fotografia,
això d'artista a mi
em sobra,
a més a més,
mai,
mai,
ningú m'ha sentit a mi
anomenant-me artista,
m'ho pots dir tu,
m'ho sembla molt bé,
però jo no me n'anomenaré mai artista,
no?
Però és un conjunt de coses,
no?
I aquest conjunt de coses
és tot,
des de petit,
no?
L'ensenyança que has tingut,
jo dels 16 als 24 anys,
no sé què ho saps,
vaig ser pescador,
en aquell moment
vaig emprenyar,
si vols amb un pare i tot,
m'ha d'assentar una miqueta,
però bueno,
quan em dos compta amb el temps
que li agraeixo,
no?
O sigui,
la millor universitat
que he tingut jo
i és la real
aquesta ciutat
i jo crec que el parc
de l'èxit
és aquesta ciutat
que també m'inspira
i per això
estic aquí,
sinó,
lògicament
t'has posat a imaginar
que he tingut oportunitats
que m'han fet ofertes
d'anar molt lluny d'aquí,
no?
i bueno,
jo estic molt tranquil aquí,
vaig fent,
vaig al meu ritme,
tinc gent que m'estiu molt,
suposant també
algun enemic,
però també hi ha mils enemics
perquè sense ells
no faria res,
no?
Però bueno,
és això,
no?
És a dir,
a tothom
i que no sóc jo sol
i a vosaltres inclús,
el suport
que esteu donant
contínuament,
no a mi,
perquè aquest any
entre una cosa i altra
sembla la casa,
senyor que esteu donant
a la cultura
i penso que això
és molt important,
no?
la cultura
per a una ciutat.
Doncs amb això
ens quedem,
amb les paraules
de Pep Escoda,
que com dèiem
avui ens ha acompanyat
a la ràdio
per haver estat premiat
amb aquests dos bucs d'or,
també els de plata,
amb aquesta edició
d'aquests premis.
Moltíssimes gràcies,
felicitats de nou
i que vagi bé.
Fins una altra.
Bon dia.
Gràcies.