Seguim en directe en aquesta edició especial del matí de Tarragona Ràdio,
celebrent els 25 anys de les primeres emissions de l'emissora municipal.
Aquí hem començat ben acompanyats de tots els tartulians,
o gairebé tots que ens han pogut acompanyar en aquest matí tan especial per nosaltres,
i aquí seguim de seguida repassant algunes de les notícies dels fets
que han estat els més importants durant aquest darrer quart de segle a la nostra ciutat.
Però tenim el micròfon autònom de Josep Ardila,
pendent fins ara dels tartulians,
però també pendent del Twitter, del Facebook.
Josep, bon dia de nou.
Bon dia.
Què diuen els ullens a través de les xarxes socials?
Treu fum, eh? Per exemple,
Wynne Fala ens diu
25 anys, Déu n'hi do, que tingueu un bon programa a l'auditori i per molts anys més.
També ens saluden des de les Terres de l'Ebre.
Albert Cabastanya ens diu
Enhorabona, encara recordo que de ben petit, amb 5-6 anys,
ja venia a fer entrevistes a la part alta.
Maria Vít també ens felicita.
Sergi de los Rios, Begoña Fórea, també tuitejaven quan estaven aquí.
Ese Romero diu
Escoltant Tarragona Ràdio, moltes felicitats.
Des d'altres mitjans que també ens feliciten.
Vaja, està traient fum al Twitter i al Facebook aquest matí.
Recordem a la gent que vulgui participar, que ha de fer?
Pot participar com, vaja, sempre que vulgui,
però si posa l'etiqueta 25TR,
doncs tots els missatges s'agruparan
i vaja, els podrem anar seguint més còmodament.
I també nosaltres ho anem fent des d'aquí a l'auditori,
hem anat penjant fotografies de la tartubia,
la gran fotografia que hem fet ara en tots els tartubians,
i ara també sortireu vosaltres.
Hem ensenyat la panera.
I la panera, també.
Què tenim a la panera?
Tenim un pernil, tenim formatges, tenim una llonganissa fantàstica.
Vi, també tenim vi.
Una gran panera, que us en portareu, sí.
Sobreçada, també.
Tots aquells que vingueu a l'auditori de la Fundació Caixa Tarragona
al llarg del matí, fins a quarts d'una,
doncs entrareu en el sorteig d'aquesta gran panera
que ens ha preparat Gervasio Mojío,
el bon amic col·laborador d'aquesta casa
de l'empresa Germo, d'exclusives Germo.
No se'n podran portar la panera,
perquè treballen a la ràdio, ho han treballat a la ràdio,
els nostres propers convidats.
Teresa Ortega, bon dia.
Hola, bon dia.
La cap dels serveis informatius de Tarragona Ràdio,
també ens acompanya el nostre company de la redacció d'Esports,
Quim Pons, Quim, bon dia.
Bon dia.
I el nostre excompany, bon amic de la casa,
durant molts anys treballant a Tarragona Ràdio,
Jordi Sorinyat.
Jordi, bon dia.
Hola, bon dia, Ricardo.
perquè els tres ens ajudaran a comentar,
repassar de manera molt sintètica alguns dels fets,
i escoltarem a més els documents honors,
alguns dels fets que han marcat la història de la ciutat
en aquests últims 25 anys.
A nivell informatiu, la Teresa Ortega ens ha marcat tres coses.
Sí, i el primer crec que coincideix amb el que havia destacat
l'audiència que ens ha anat trucant al llarg d'aquests últims dies
per votar, és el Ràdio d'en Patrol,
senzillament perquè tothom aquell que té més de 25 anys
se'n recorda, té la seva experiència del que estava fent
aquella nit de juny de 1987 quan l'atemptat del Ràdio d'en Patrol.
Tu te'n recordes què feies?
Jo me'n recordo perquè tinc més de 25 anys,
el que passa que no estava a Tarragona,
estava estudiant a l'Autònoma,
i recordo que una companya periodista, Marga Mallol,
me la vaig trobar i me va informar del que estava passant a Tarragona
i de la preocupació perquè els nostres pares treballaven
precisament a la gran indústria química.
Ràdio Fòrum acabava de néixer feia poc més d'un any.
Així sonava una mica d'aquella programació especial
que es va fer aquella nit del 12 de juny del 1987.
Hi ha molta gent que suposo que ens està seguint a través de la ràdio
i no sap ben bé el que ha passat.
La gent convindria que es tranquil·litzés,
que no es traslladés cap allà,
perquè hi ha molta gent que s'està traslladant
cap a la zona de la plaça Imperial Tàrrec
o el govern civil està de ple de gom a gom.
Puc afirmar que les flames superen,
rebassen a l'alçada de l'edifici atlàntic.
Ha començat per una explosió,
és una fuga d'un rac.
La situació ja està controlada.
No dominada,
perquè el foc realment és molt difícil de dominar,
perquè a més en aquest moment hi ha combustió de gasolina i de petòleg.
No hi ha perillós.
I s'espera que en tres hores
pugui estar resolt el problema.
Era el governador civil de la província
en aquell moment, Vicente Valero,
fent aquells avisos a la població
aquella nit de juny del 87.
Amb cotxe i altaveu,
anava recorrent la ciutat.
Imagina't el que han canviat les coses.
A més, la gent va fer el contrari
del que s'aconsella en tot ple secte,
que vas demanir a partir d'aquest fet.
És justament fugir,
no tancar-se a casa seva.
O sigui que tots vam aprendre una mica
d'aquell accident.
A la Teresa, com a bona periodista,
li agraden les tragèdies o les coses allò negatives.
Aquesta seria una notícia destacada,
malauradament la d'en Patrol,
també la que va passar l'any 94.
Sí, és l'octubre.
Les inundacions del Francolí
va ser una cosa negativa,
però que també va acabar amb un fet positiu.
És que el moviment veïnal d'aquella zona
de la part baixa de la ciutat
va adquirir molta força,
van lluitar conjuntament
i van aconseguir que finalment
es desvies el riu Francolí.
Ara, aquell dia també va ser tràgic.
10 d'octubre del 1994.
Abans, amb la Carme Pedrol del Serrallo,
ella recordava especialment aquesta data.
També Gervasio Mojío,
que té el seu establiment,
la seva empresa a Torres Jordi,
que era l'altre gran barri afectat.
Recordem, de manera sintètica,
també aquella programació especial
de Tarragona Ràdio.
Clar, com que hi ha troncs pel mig del carrer,
cotxes atrevessats...
Això és una cosa d'entesca, de veritat.
L'últim pont, també, sobre el pont,
sobre el Francolí,
sembla que té problemes
i podria arribar a cedir i fer d'etap,
per la qual cosa hem de preveure
que el riu es nosborderia
i que inondaria tota la part del Serrallo.
Les zones més afectades són les zones
del carrer Torres Jordi, del Serrallo,
i el pont de la via d'entrada,
carrer Pere Martell, d'entrada al Serrallo.
Josep Maria Mosté,
portaveu de l'equip de govern en aquells moments.
Ell també serà un altre dels nostres convidats,
després, perquè ell durant uns anys
va ser el president de l'empresa municipal
de mitjanços de comunicació.
I què més assecaríem d'aquests 25 anys, Teresa?
La nota més positiva,
que és la declaració de Tàrraco
com a patrimoni de la humanitat,
i el que passava també de matinada,
aquell dia que Tarragona Ràdio també anunciava,
a través d'una connexió telefònica
amb KERS, a Austràlia,
aquest esdeveniment que també ha significat
un abans i un després a la història
de la ciutat de Tarragona.
Sí, perquè la declaració es va fer a Austràlia,
en l'Assemblea General de l'UNESCO.
Així ho recollíem des dels micròfons
de la ràdio de la ciutat.
Tarragona ja és patrimoni de la humanitat.
A les 12.38 minuts del migdia
d'hora d'aquí d'Austràlia,
Tarragona ha sigut declarada patrimoni de la humanitat
i ha passat a formar part
de la llista del patrimoni mundial.
Alcalde, la tronada se'ns ha avançat.
Què és el que volia dir als tarragonins?
Donar-los les gràcies per la seva col·laboració,
donar les gràcies a tota la ciutat
per l'esforç que ha fet.
Dic que això és una fita importantíssima,
que l'arribar a ser patrimoni de la humanitat
és un fet important,
que acabem el segle molt bé
i que esperem i desitgem tots plats
que el nou segle sigui molt bé.
Doncs això passava el 30 de novembre de l'any 2000.
Ara, justament, celebràvem els 10 anys.
Alguna cosa més, Teresa?
Mira, destacaria també la inauguració de Port Aventura,
que ha tingut lloc, també ha pogut ser narrat en directe
per Tarragona Ràdio,
també perquè ha significat a nivell turístic
un abans i un després pel territori,
també per la gent de la ciutat de Tarragona,
a nivell de diversió,
però també a nivell de creació de nous llocs de treball.
La moció de censura Josep Maria Requesens,
el 17 d'agost del 89,
perquè també es va començar a descobrir
que la democràcia donava de sí
perquè precisament no fos alcalde
el cap de llista de la candidatura més votada.
I a nivell de moviment veïnal i d'entitats,
una cosa molt similar al que va passar al Serrallo,
van ser els accidents a la Nacional 340,
aquell d'autobús a la Mora,
un altre a l'altura de la Torre dels Escipions.
Es va mobilitzar moltíssim als veïns,
sobretot dels barris de Llevant, de la Mora.
Es va mobilitzar també molt els autotransportistes,
la Cambra de Comerç de Tarragona,
i van aconseguir el desdoblament de la Nacional 340,
la variant d'Alta Fulla,
i també la gratuïtat de l'autopista P7
en el tram aquest de Tarragona.
Fins ara no s'ha pogut aconseguir el segon cinturó de Tarragona.
Déu-n'hi-do, quantes coses han passat en aquests anys.
Això pel que fa la informació general,
la informació esportiva i la informació castellera
sempre ens porta, bàsicament, a recordar els bons moments,
i això és el que han fet el Quim Pons i el Jordi Sorinyac.
Quim, clar, en esports, jo crec que en 25 anys
no hi ha dubte de quina és la notícia més important, no?
Sí, tot i que segurament molta gent,
els més nostàlgics, tindran al cap sentir l'Octavi Saumella abans
parlava que segurament els ascensos de segona B, segona A
poden tenir aquell punt d'importància,
que també els escoltarem després,
però si algú li diu en la data del 3 de juny del 2006
a l'estadi de Chapin a Jerez,
li ve al cap una cosa,
primera divisió i gimnàstic de Tarragona.
Hi érem, Tarragona Ràdio va narrar aquell dia a Jerez,
amb un programa especial a més que es va allargar fins,
crec que eren quarts de 3 de la matinada, si no les 3,
l'endemà a les 10 del matí tornavem a ser,
van fer aproximadament, jo vaig calcular així molt per sobre,
unes 28 hores de ràdio en un cap de setmana
per explicar tot aquell ascens,
per explicar la rua, les celebracions
i tot el que va passar a Tarragona
aquell mes de juny on el nàstic pujava primera.
Ara, els minuts abans de l'ascens
es narraven d'aquesta manera a l'estadi de Chapin.
Tots els ajudadors del nàstic amb bufandes,
bé, els no convocats,
estan tots amb bufandes just a la bucana del vestidor.
Lluís César es tapa els ulls amb les mans.
Atenció que l'ha vist David García.
Diga-li a Lluís César que ja està, home.
Lluís, tranquil, que esto ja està.
En quan posi la pilota en joc al nàstic,
això estarà d'atibaneït.
Atenció, Bell Bogades,
que la posarà ara mateix.
Està plorant el tècnic del nàstic.
Està plorant Lluís César.
Atenció, Bell Bogades, que la posarà.
Ja som de primera.
Això és la història del nàstic.
El 3 de juny del 2006.
El llançament, els crits de primera a primera.
Arcas Piqueras, que dona el servei de porteria.
La banqueta dreta.
Final, final, final, final, final, final, final, final.
Ja som de primera.
Ja som de primera.
59 anys després, celebrem un assent.
Ja està.
Els Panadés, els Juanete, els Camilo Roig,
ja tenen adells.
El nàstic és de primera.
Tarragona és de primera aquí.
Déu-n'hi-do.
Tothom ho recorda.
3 de juny del 2006.
Era un dissabte a la tarda, a l'estadi de Chapin.
Tarragona Ràdio va començar la programació especial el dia anterior,
divendres, i va continuar aquell diumenge a la tarda vespre
amb la rua que comentaves pels carrers de la ciutat.
I érem tots, ara que us veig a tots aquí.
Sorinyà, que estava a la plaça de la Font,
fotent-se una festa allí entre petards i cava,
que li va caure per sobre, i no sé quantes coses més.
Tu, Ricard...
Què de la festa, Jordi?
Espectacular.
Em vaig sentir a Arcàdia a l'ibes per un dia.
Ricard Laoz estava a la llotja, al costat de l'UICS,
era allí plorant, i Tero Ortega estava sense veu
a l'estudio de Tarragona Ràdio,
amb unes fotos que vaig veure després, espectaculars.
Brutal, no?
Sí, però no vaig perdre la veu en cap moment, eh?
D'emoció, dic, home.
Ah, bé, no sé, d'emoció, sí.
Amb Jordi Blanc i jo ens vam quedar fent gals allí sense veu.
I altres, eh, que hi havia amagats per lloc.
També, era la sense primera,
segurament és la data esportiva més relevant.
Quan vam haver de triar aquests 3 ítems esportius,
segurament hi ha molts esports que en saltarem
i que després anomenarem amb coses importants
que han passat en aquests 25 anys,
però ens hem quedat en 3 ítems del nàftig,
perquè també segurament és el que ha arrossegat més gent
a la ciutat de Tarragona
i el que ha arrossegat també més esforços de tots plegats.
Ens quedem també a Zamora, eh?
Això és l'any 2001, i ara sí dedicat a Octavi Saumell,
que abans ho demanava,
el gol de José Antonio Gordillo.
Era un córner que pentinava Castillejo el primer pal
i que Gordillo el rematava.
Era una jugada que durant aquella temporada
s'havia aprovat aproximadament unes 3.482 vegades
i que 3.481 no havia sortit.
Aquell dia va sortir
i el nàftig aconseguia pràcticament l'ascens
a la segona divisió
després de 22 temporades a la segona divisió.
Bé, el narrava l'Albert Ullés.
I ara ja sí que no podem jugar amb més davanters, eh?
Un defensa per un davanter
estem jugant amb quatre davanters.
La centrada a segon pal...
¡Sí, sí, sí, sí, sí!
¡Gol!
¡Gol!
¡Gol!
¡Gol!
GOOOOOOOL de Castillejo, veig a veure si és Castillejo o és Gordillo,
però hem marcat, hem marcat la pilota centrada, morta davant de la frontal,
ha posat al cap Gordillo, hasta Gordillo s'abracen Josep Maria Nogués i Rubén Elvira,
GOOOOOOOL! I a segona divisió, Nàstic 1 se mor a 0.
Una veia tercera, el Nàstic pujava a segona A.
I un últim, 12 del 12 del 2001.
12 del 12 del 2001.
I diràs, què va passar aquell dia?
Doncs jo crec que va passar una cosa que molta gent encara recorda.
Era el Madrid dels Galàctics, la primera prova de l'ésser superior, de Florentino Pérez,
a Madrid, fotent molts calés amb els cidanes i els pavones,
i a Tarragona li va passar això que també ens explicava l'Albert Ullés.
Félix Prieto cap a Manolo Herrera, ara noia fora de jau, vinga,
la passada de Manolo Herrera cap a Codina dins d'àrea,
la centrada, vol, vol, vol, vol, ara sí, ara sí, ara sí,
gol, gol, del Nàstic, li ha marcat el Madrid, li ha marcat el Madrid,
gol, de tota Tarragona, el gol per ser en pròpia porta, però què més dóna, què més dóna,
el 37 a la segona, 82 de partit, la centrada de Lluís Codina,
un defensador al Madrid, ara intentarem saber qui era, Caranca, gràcies Caranca,
intentant tallar la pilota, se l'ha fotut a dins, Nàstic 1, Reial Madrid 0.
Un gol que després va tenir, un partit que després va tenir la continuïtat
amb aquell desplaçament a Madrid, el sentit governador.
Un titudinari, amb un munt d'autocars, amb una nevada espectacular d'aquí a Madrid,
amb un fred que pelava per tots aquells que van anar cap a Madrid,
i amb el Bernabéu on es va sentir cridant, Nàstic, durant una bona estona
abans de començar el partit perquè hi havia més afició del Nàstic que no pas.
Hi ha alguna cosa més a destacar?
Home, esportivament i fent un repàs ampli, ens hem de quedar també lògicament
amb l'ascens del CBT, per exemple, amb Porfirio Fisac a la banqueta d'aquell CBT
era la temporada 2001-2002, amb els play-offs que han jugat, per exemple,
també els del Club Bàsquet Tarragona, fins i tot per pujar a la CB.
Se n'han jugat diferents, ara sembla que ens ha passat tot a la memòria,
però se'n van jugadors, ara no fa massa, amb el Donado i el Campo a la banqueta,
però també l'any 95-96 amb Joan Garitomé en dia, a la banqueta del Club Bàsquet Tarragona.
Destacarien també una figura del CBT, Berni Álvarez, que segurament és aquell jugador
insigne que hem tingut en aquests últims 25 anys, per el seu pas per la CB,
ha jugat competicions europees amb el PAMES a València,
i per la seva trajectòria també al Club Bàsquet Tarragona.
Si parlem encara de bàsquet, jo em quedo també amb els últims anys de l'ADT.
Ja sé que són molt recents, però un equip que ha acostumat pràcticament
a ser un equip de barri, a ser un equip de jugar a Lliga i a Eva, com a molt,
ha fet un salt a la professionalització, ha fet un salt a donar un impuls
al bàsquet a la ciutat i qui sap si algun dia podem veure aquell famós equip
que analem tots, d'equip de CB de Tarragona,
per tenir una potència més en bàsquet.
I dos apunts ràpids, un per destacar un club, el Sant Pere i Sant Pau,
que també va jugar a competicions europees, era l'any 98-99, ha plogut ja,
i el Sant Pere i Sant Pau ja es passejava per Europa amb el nom de Tarragona,
va jugar a la Copa d'Europa aquella temporada.
L'any passat, per exemple, els cooperativistes van aconseguir
la seva millor classificació a la història,
Tarses, a la Superlliga de voleibol.
I ara sí, dos noms propis i acabo.
un Albert Capastany, campió del món de trial indoor l'any 2002,
és un tarragoní campió del món, segurament és una disciplina
on molta gent tindrà reticències perquè hi ha pocs pilots,
però home, és un campionat del món i d'un tarragoní com l'Albert Capastany
i el nom propi de la ciutat, el de Natàlia Rodríguez,
que s'ha convertit per menys propi, jo crec,
l'esportista més important de Tarragona,
ja no només en aquests 25 anys, sinó segurament en la història de la ciutat.
No sé si algun esportista romà corria molt i era d'aquí,
però Natàlia Rodríguez, jo em quedo amb ella.
Va perdre el Mundial l'any 2009 a Berlín
per aquell cop de colza que segurament recorda tothom
a Guilhert e Burg en aquella recta final a l'Olympia Stadium de Berlín,
però a partir d'aquí, plates a l'Europeu de Turí, 2010 pista coberta,
plata al Mundial de l'Oja del 2009 amb pista coberta
i el bronze final de fa quatre dies a l'estat Olímpic Lluís Companys de Barcelona
en aquella també europeu de pista a l'aire lliure.
també té un rècord, és l'únic atleta de l'estat espanyol
que ha aconseguit baixar dels quatre minuts en els 1.500
o ha aconseguit l'any 2005 a Rieti amb un 3,59-50.
El nostre reconeixement en un dia com avui
amb un atleta com la Natàlia Rodríguez.
I en Castell Jordi, també bones notícies sempre, no?
Home, sí, vam començar amb l'any 86.
El millor Castell que feien les colles de Tarragona
era el 3 de 8 carregat dels xiquets de Tarragona.
El millor Castell 3 de 8 carregat dels xiquets de Tarragona.
El millor Castell que s'havia aconseguit
era el 3 de 9 amb folra.
Oblidem-nos de games extres.
Els cassets no eren patrimoni de la humanitat.
Hi havia menys de 20 colles en el conjunt de Catalunya.
Per tant, el salen d'aquests 25 anys ha estat espectacular.
Què recordaries o què destacaries d'aquests 25 anys?
Jo he seleccionat 3 ítems.
Podrien ser molts més,
però en primer lloc hem de parlar de l'èxit
de la colla jove dels xiquets de Tarragona.
De les dues colles de la ciutat que fan cassets de nou.
És un fet importantíssim,
però la jove a Tarragona en un moment determinat
als principis dels 90 va aconseguir els castells de nou,
va fer un boom, va haver-hi una mena de jove mania a la ciutat.
Recordem que la jove en el concurs del 94
es va quedar a 13 punts de la victòria del concurs de Castells.
I podem escoltar, per exemple,
com la jove a Tarragona per una Santa Tecla del 1993,
no era el dia Santa Tecla,
era el 26 perquè el 23 va ploure,
amb una actuació en què la jove acabava actuant en solitari,
que descarregava el 5 de 8 i carregava en el seu primer intent
el 4 de 9 en fort.
Era un moment històric, anem a recordar-ho.
Aquest castell es pot fer, va molt bé,
la Canària és dalt, aguanteu fort, aguanteu fort,
el castell a punt de fer, la Canària és dalt,
la Canària és dalt,
i el castell 4 de 9 carregat,
4 de 9 carregat,
4 de 9 carregat,
en la colla jove dels xiquets de Tarragona,
el poden descarregar, el poden descarregar,
vengui nois, el podeu descarregar,
aquest 4 de 9 no s'ha pogut descarregar,
però s'ha fet, escoltin, escoltin, el 4 de 9.
No es va poder descarregar,
però es va carregar aquell 4 de 9 del 93.
Quines altres fites voldries destacar?
La jove de Tarragona, després d'aquest 4 de 9,
van fer tripletes en dues etapes,
els xiquets de Tarragona han descarregat el 3 de 9 i el 5 de 8,
i les altres dues colles de la ciutat,
xiquets del Serrallo i castellers de Sant Prisant Pau,
han arribat a carregar el 4 de 8 i la Torre 7,
castells, per tant, de força envergadura.
Sí, un fet ha estat importantíssim en la història dels castells a la ciutat,
ha estat el concurs de castells,
l'última edició retransmès en directe per Televisió de Catalunya,
vaja, amb una demanda d'entrades espectacular,
n'és segurament la prova més palpable.
En els últims anys, curiosament,
la campiona, la colla que l'ha guanyat a més edicions,
han estat els castellers de Vilafranca,
però a mi m'agradaria recordar aquell 3 de 10 amb forra i manilles
que va encarregar la colla vella dels xiquets de valls
en el concurs de l'any 2000.
El primer?
Era el primer que es vella a la ciutat de Tarragona
i Xavier Bas el narrava d'aquesta manera.
3 de 10 amb forra i manilles.
Dos uns col·loquets, enxaneta i acotxador que estan arribant,
va, falta un moment, falta un moment només.
L'enxaneta que s'està esperant, l'acotxador, vinga, acotxador, acotxador,
l'acotxador posa un peu, posa l'altre, s'ajuda,
i només l'enxaneta, i això costa, s'està enfonsant, s'està enfonsant.
Carregat! Carregat! Castell carregat!
Castell carregat, 3 de 10 amb forra i manilles
de la colla vella dels xiquets de valls,
i just després de carregar-lo i de fer l'aleta,
el castell s'ha enfonsat per les manilles i el forra.
Li va costar molt, però ho van poder aconseguir.
Va ser dramàtic l'estampa del castell enfonsant-se literalment,
gent de les manilles intentant canviar de posició.
Vaja, els castells són emoció, i aquest dia es va veure més que mai.
I també per reflectir una mica què ha estat el salt
del Montcastell en els últims 25 anys,
ens agradaria quedar-nos amb una de les fites dels castellers de Vilafranca.
En guany aquest 2010 van descarregar la torre de buit sense forra,
però 5 anys abans havien estat capaços de carregar,
de posar una torre de buit sense forra dalt d'una pinya.
Per tant, van carregar la torre de nou sense manilles.
Era un Sant Fèlix del 2005, si mal no recordo,
i Tarragona Ràdio i ja era en directe.
Doncs vinga, escoltem-ho.
El castell entre terços i quarts va força, força bé.
Ara, primers problemes.
Sembla que el castell s'està inclinant una mica cap a l'esquerra.
La cotxadora a punt de col·locar-se.
L'enceneta arribant gairebé al pis de dosis.
Problemes entre terços i quarts.
La plaça es posa nerviosa.
Els castellers no.
El cotxador ha col·locat.
Canvia repic de carrelles.
Carregat, carregat, carregat, carregat.
Surla enceneta, surla enceneta.
I el tenen bé, el tenen bé, el tenen bé.
Llàstima, llàstima.
Torre de nou al forra.
Torre de nou sense manilles.
Carregada pels castellers de Vilafranca.
Ho celebren i de quina manera.
Quin castellers que ens acaben d'obstaciar.
Els castellers de Vilafranca.
S'han viscut moments realment espectaculars
en el món dels castells en els últims anys.
Alguna cosa més ha de destacar, Jordi?
La castell mania, segurament.
La jove a Tarragona va donar un impuls a la ciutat,
en els castells de la ciutat.
I tinc la sensació que, igual que el futbol
o que en moltes altres aspectes,
els castells formen part de la realitat quotidiana de la ciutat,
especialment durant les festes.
I que Tarragona vibri amb els castells
és una cosa significativa.
Una pregunta molt tòpica per acabar.
A la Teresa Ortega, al Quim Pons i al Jordi Sorinia.
Quina notícia us agradaria donar
des dels micròfons de Tarragona Ràdio
o des de algun altre mitjà en el vostre àmbit respectiu?
Teresa.
Jo, parlant des del cor,
ja no tant com a periodista,
i si és a curt termini,
que el Nasti que aguanti una temporada més
de segona divisió, almenys.
Quim.
Què has de dir tu, no?
Si fas esports.
Espero narrar amb la Teresa, això.
que els dos al mateix dia ho puguem narrar ajuntament.
Quina és l'última jornada?
Quant cal?
5 de juny a Pomferrala.
Juga l'última jornada al Nasti.
5 de juny.
Farà 5 anys,
acabarà de fer 5 anys de l'ascens a primera divisió.
Però no cal patir tant.
Si ens podem salvar una mica abans,
també estaria bé.
La Tere i el Quim, això, i el Jordi, també?
El futbol?
Home, el futbol seria fantàstic
tornar a reviure aquelles emocions.
Com a mínim, quedar-nos a segonar,
que la gent no sé si ho valora,
però és una passada.
Tenir un equip a la CB seria fantàstic,
però, vaja,
si ensenyem en l'hàbit dels cassets
que una colla de Tarragonia
pogués assolir un castell de gama extra,
situar-nos en aquest top 5 del món casteller,
ja ser un top 5 seria espectacular.
Un castell de gama extra, què seria?
El més accessible per una colla de Tarragonia, ara?
Home, la jove va aprovar l'any passat
el 5 de 9 en Folra,
el 2 de 9 en Forra i Manilles
podria anar a Salabast, esperem.
Tu imagines per aquest any?
Ho veig una mica justet,
però, vaja,
a les castells hi ha moltes sorpreses.
A veure si podem anar algun dia ben aviat
als micròfons de Tarragona Ràdio.
Jordi Sorinyac, Teresa Ortega, Quim Pons,
gràcies per participar en aquesta trobada
i recordar-nos alguns dels fets
que han passat en aquests últims 25 anys
a Tarragona Ràdio.
La zona és de l'any 1986.
en el moment en què naixia Ràdio Fòrum,
una de les emissores municipals de la ciutat de Tarragona.
D'això, d'aquells primers anys,
de les primeres emissions de Ràdio Fòrum,
en parlarem durant els propers minuts
amb els nostres convidats.
Però, mentrestant,
tornem a saludar amb el Pep Ardila,
amb una mà al micròfon,
amb l'altra mà a l'iPad, no?
A l'iPhone.
A l'iPhone, perdona.
L'iPhone és més car.
A l'iPhone,
pendent del Twitter, del Facebook i de tot.
Què continua dient la gent, Pep?
Per exemple, Cinta Livan ens diu,
felicitats per la vora i molta feina,
són uns cracs, petons i 25 estirades d'orelles.
Joan Maria Bertran,
que està des dels estudis,
ha penjat una fotografia
dels estudis de Tarragona Ràdio,
l'Avinguda de Roma,
però encara per construir.
Tota la sala,
tota buida, encara en obres.
Per exemple,
Winfalen ens diu,
pell de gallina en recordar l'ascensa primera.
Brutal.
L'expresident del Parlament,
Ernest Banach,
que sabeu que és molt tuitero,
també ens felicita.
La Zara ens diu,
moltes felicitats per molts anys,
Javi Bailac,
moltes felicitats.
Vaja,
moltíssima gent que treu fuma avui,
al Twitter i Facebook.
Tornem a recordar la manera de contactar.
Sí, com sempre,
sabeu que podeu entrar al nostre perfil,
Tarragona Ràdio,
també al Facebook,
i si poseu l'etiqueta 25TR,
doncs s'agruparan tots els missatges
i els podrem anar llegint amb més comoditat.
Això, tota la gent que està treballant,
que està a la feina,
conduint a casa,
que evidentment per motius personals o professionals
no podrà venir a veure el programa en directe,
sí que tenim alguns oients
que m'agradaria saludar-los com a mínim,
que ens diguin alguna cosa.
Tenim gent aquí.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Què tal?
Bueno, molt content.
Com es diu?
Carme Gené.
I què tal, Carme?
Què ens expliques?
Et truco de tant en tant, també.
Sí, i tant.
Sí.
Què representa per tu la ràdio?
Una companyia,
nosaltres a partir de les 7
fins a les 10 de la nit,
que escolto per tercera vegada la Tertúlia.
Tot el dia enganxa de la ràdio.
Sí, i ens feu molta companyia.
T'agrada alguna cosa especialment
de les coses de la ràdio, dels continguts?
La Tertúlia.
La Tertúlia.
Però també, clar, continguts de la ciutat,
quan hi ha actes
i el que deia la Carme Pedrol,
que quan s'està malalt i tal,
les retransmissions que a vegades no pots estar-hi,
de Setmana Santa,
dels castells,
es fan molta companyia.
Molt bé.
És un gran favor.
Doncs, Carme, moltes gràcies.
Tu sí que tens algun número per la panera, no?
Sí.
A veure si tens sort.
Ja l'has vist, és espectacular.
Jo vaig trucar per allò del petrol,
perquè el meu marit era el que es va quedar sol a la laboral
i va haver de fer front
per treure tot els alumnats i tot,
i va ser un dia molt cru per ell.
Molt bé.
Carme, doncs moltes gràcies per venir.
Al seu costat hi ha la Neus Soles,
que també la vull saludar.
Neus, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Una oient també de les històriques de la ràdio.
Sí, sí.
Com estàs, Neus?
Bé, molt bé.
Mira, aquí, mira, veient-se, escoltant-se.
Què representa per tu la ràdio?
Oh, molta companyia.
Molta.
Des de bon dematí,
escoltar, doncs,
per tot el que hi ha de Tarragona,
la temperatura i per tot,
i després la tertúlia,
que també m'agrada molt, les tertulians.
Ja veig que les tertulies agrada molt a la gent.
Abans n'hem tingut aquí com 40 o 50 tertulians.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Doncs moltes gràcies, Neus,
i felicitats també.
I aquest senyor d'aquí davant,
també, que el vull saludar,
que no el conec de nom.
Bon dia.
El seu nom?
Joan Bonastre.
Joan, què representa per vostè la ràdio?
M'agrada perquè t'entens moltes coses
que no t'entraries.
I la meva senyora,
la que l'escolta més,
ella és addicta també a la ràdio.
Addicta.
A veure, com es diu la senyora?
Rosa Soler.
Què tal, Rosa?
Jo s'escolto molt, cada dia també.
I tant, ens hem escoltat moltes vegades per telèfon.
Ah, sí?
Sí, home,
que ha trucat només una vegada.
Sí, ja me'n recordo, Rosa Soler.
Molt bé.
Doncs, Rosa, moltes...
Jo l'escolto molt, cada dia.
Quan m'aixico al dematí,
el primer que faig, la ràdio Tarragona.
Moltes gràcies.
La ràdio...
L'Udol en Patrol,
també vam quedar...
Arribàvem de Barcelona,
a l'Udol...
Vostè és jutge.
Vam veure que arribàvem a l'Udol llotge,
i arribàvem,
devien ser a les 10 a casa,
i quan vam ser allà al peu de la portalada de casa,
va explotar.
I llavors, doncs, esclar,
vam arribar a casa i no sabíem el que passava.
Vam trucar a la seva germana,
no hi havia ningú.
I vam sentir la gent del replà de casa,
que sortien corrents tothom,
cap a agafar els cotxes al pàrquing i naltros,
no sabíem el que passava.
Llavors vam trucar a la ràdio.
I llavors ens en vam enterar.
Això és el que molta gent recorda encara,
aquell juny del 1987.
El que em va fer trucar a la ràdio,
perquè llavors em vam enterar,
tenia la meva mare de 93 anys al llit,
i no vam poder marxar.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Rosa, moltes gràcies.
Gràcies per venir.
D'aquella nit se'n recordo molt bé Jordi Bertran.
Jordi, bon dia.
I es deu recordar també el Francesc Valls.
Francesc, bon dia.
Me'n recordo molt bé, sí.
I també el Quim Fernández Moya.
Quim, bon dia.
També, també, bon dia.
I l'Eduard Garcia, bon dia.
Hola, bon dia a tot.
El Jordi Bertran, és que a més estava al peu del canó,
abans l'hem sentit en un moment...
Bé, al peu del canó, no sé què es feies,
però ell col·laborava a Ràdio Fòrum
i deus recordar molt aquella nit
i suposo que moltes altres coses
d'aquells primers anys de l'emissora, no?
Jo era dels musicals.
Jo sempre una mica jo del sector farandol.
Espera, que no...
Ara.
Epa.
Endavant.
Dic que jo era més dels musicals,
del sector més farandolero de la ràdio,
però, bueno, en aquella època
tothom feia una mica de tot
i hi havia una consigna
com a molt participativa
quan hi havia alguna notícia, no?
No teníem, doncs, ni els mòbils,
ni les iPods, ni els iPhones
i realment la primera connexió
d'aquella nit
es va fer des d'una cabina de telèfonos
i les altres també,
fins que vam arribar als estudis.
Vull dir, era tot molt diferent
però també generava, suposo,
una necessitat
que si veies alguna cosa,
doncs, es pogués passar la informació.
No va ser l'única, eh?
Jo recordo algunes altres
d'interessants també,
d'aquestes de connexions.
I tu vas passar por aquella nit?
O vas tenir aquella sensació de perill?
De perill, sí.
Jo crec que era una sensació real de perill, no?
Com es comentava ara,
vull dir, era bastant evident,
de magnitud enorme, no?
El que estava passant, no?
Jo crec que vaig veure
una ciutat atemorida, no?
Realment.
La gent era de pànic, no?
Va haver gent que va dormir,
també és cert,
jo conec gent que se'n va sabantar
el dia després,
però feia por, realment.
Ara, no sé,
jo aquella nit recordo
que vam connectar
als estudis de la plaça del Fòrum
i hi havia el Jordi Llorens
que estava fent un programa musical
i vam connectar
i, bueno, no sé,
vam decidir
a partir d'ahir
seguir el tema, no?
I realment
quan vam arribar allà
al polígon industrial,
no?
Entre vies,
la magnitud
es veia
molt, molt, molt, molt, molt gran,
vull dir, era una cosa de...
Aquella nit, segurament,
Francesc,
Francesc Valls Calçada,
primer director de ràdio,
Fòrum de Tarragona Ràdio,
va marcar molt, no?
Aquella nit
perquè feia un any i poc
que l'emissora havia nascut.
Sí, aviam,
al principi,
primer que res,
gràcies per estar aquí,
felicitats a Tarragona
i a la ràdio
perquè crec que és important.
Felicitats
que convertim tots.
en aquell moment
va ser molt estrany
perquè em va trucar
el Jordi Llorenç
que m'havia dit
que l'havies trucat tu
i, lògicament,
per nosaltres
és un moment
en què marca
el pas de credibilitat.
En aquell moment
hi havia una sèrie
d'emissores molt potents
que
estaven a Tarragona
i
Tarragona Ràdio,
en aquell moment
Radio Fòrum
es veia com un cidronet
que, potser,
molestava amb algú
perquè parlaven
de si el pastís
de la publicitat
o el pastís
de l'audiència,
però, de fet,
ens va donar
carta de naturalesa
perquè
el que va fer el Jordi
i el que va fer
la resta de l'equip
durant tota la nit
amb mitjans
molt precaris
perquè la tecnologia
no era la d'avui
però l'emissora,
a més a més,
era una emissora
on
la part principal
estava feta
per molts voluntaris
i dic voluntaris,
gent que posava
fins i tot
a vegades
diners,
doncs,
va fer
que hi hagués
una certa credibilitat
dintre de l'àmbit periodístic
perquè sí que hi havia
una sèrie de gent,
ara no el recordaré tots,
que han passat
per l'emissora,
però ara se m'acut,
per exemple,
a la Cinta Bellmunt,
hi havia molts més
que feien pràctiques allà
i que s'intentava
prendre,
o sigui,
conviure
la part,
diguéssim,
de voluntariat,
de gent que
volia fer coses
a la ràdio
i també una part
més
professionalitzable,
perquè
s'hi va anar
a poc a poc
cap aquí,
s'hi va arribar
al 100%
quan va arribar
un director
que és
el Ricard Laoz,
però primer
era necessari
fer tot això,
no?
I
jo recordo
aquella nit
amb molt...
jo suposo
que érem uns inconscients
perquè quan em van dir
que havia passat
això amb el Jordi,
vaig agafar
un 5.000
de color groc
que tenia
amb un amic meu
i vam anar
cap al RAC,
així,
tal com m'ho explico.
És a dir,
just al contrari
del que s'hauria de fer.
I es podia fer perfectament
perquè tothom
anava al cantó contrari.
I a mig camí
el meu amic,
Ramon Montagut,
em va dir
pare,
que jo baixo.
No tenia...
I vaig arribar
a un bloc de pisos,
em sembla que era
a Torreforta,
que no hi havia
ningú més
que una persona.
Una sola persona,
un senyor que no havia marxat.
I aquest senyor
em va deixar trucar
des d'allà
cap a l'emissora,
però vaja,
ja crec que
si no arriba a ser
perquè el Jordi
va tenir...
Em sembla que estaves
al Serrallo,
no?
Quan va passar...
Aproximadament
a la zona del Serrallo,
clar,
per allà on està
la tabacalera,
allà es va veure
l'explosió.
És bastant espectacular,
no?,
la visió que hi havia allà.
És significatiu
que estiguem parlant
d'això 24 anys després
perquè encara molta gent
aquests dies previs
ens ha trucat i ens ha dit
què recordes d'aquests 25 anys?
I la gent continua recordant
aquella nit d'en Patrol.
Jo recordo la gent
amb pijama pel carrer,
marxant.
Quim Fernández Moya
era cap de programació,
va ser una mica
el coordinador
de tots els programes
d'aquella època
de Radiofòrum,
més enllà d'aquesta nit
tan tràgica.
Com era aquests primers anys
de l'emissora?
Bé,
els primers anys
no tenien res a veure
amb el que vèiem avui en dia.
era una cosa molt precària,
teníem dos micros,
un caset i dos plats
i anàvem fent el que podíem.
El que sí que hi havia
era molta gent
amb molta il·lusió
de fer programes.
O sigui,
es va començar,
no recordo ara
quin horari es feia,
però es va acabar fent
de 7 del matí
a 2 de la matinada
i hi havia cua de gent
esperant per poder fer
el seu programa.
És a dir,
la gent us anava
a parlar amb vosaltres
perquè volia fer ràdio.
Exacte,
hi havia gent,
venia,
bueno,
normalment la gent jove
que volia fer
el seu programa de música,
però,
aviam,
cua,
cua per poder
venir a fer
el seu programa de ràdio.
Va ser una mica
d'escola per aquesta gent
i alguns després
van continuar
i altres no.
Era,
suposo,
llei de vida,
que alguns podien continuar
els mitjans
eren molt precaris,
no?
Precaris del tot.
Precaris era anar
amb un casset,
m'imagino,
en aquella època,
anar amb cintes
aquelles de bobina.
Un casset
que a vegades
no hi havia ni piles
per posar,
l'havies de comprar
de la butxaca
moltes vegades.
Començant ja
per l'emisor,
que era una emisor
muntat així,
amb allò
amb sau i esquim,
me sembla que es deia
que era muntat així
per peces.
Aviam,
arribàvem
no a tota la ciutat,
al contrari ara
que arribem a tot el món,
vull dir,
la diferència molt bestial,
però,
aviam,
la il·lusió hi era,
l'il·lusió d'anar fent coses
i amb el poc que teníem,
doncs,
anàvem tirant endavant.
Us sentiu orgullosos,
la gent que vau impulsar
a Radiofòrum,
de com després també ha evolucionat
i encara que us hagueu desvinculat,
però,
no, aviam,
què sentiu?
Estem orgullosos
perquè en aquell moment
era on ens hauria agradat
arribar a nosaltres,
en el moment
en què estiu vosaltres
avui en dia.
Així que era
la clàgia on volia anar,
anar que jo anés tirant endavant
i que s'anés fent
més professionalitzada
i tot,
no?
La Dora García Castells
també l'hem convidat
perquè ell és el director
de Ràdio Sant Peri i Sant Pau.
En aquell any,
el 1986,
es van crear diferents emissores municipals,
Bona Vista,
Sant Salvador,
Radiografia,
Radiografia del barri del Pilar,
i vosaltres,
i Radiofòrum.
Radiofòrum.
I com recordes aquell moment?
És a dir,
tot això neix
que en diferents barris de la ciutat
hi ha gent jove,
hi ha gent de les entitats,
com neix,
per exemple,
en el cas de Sant Peri i Sant Pau?
Mira,
això va sortir d'un projecte
de l'Ajuntament,
que jo crec que la idea
va ser molt bona,
va dir,
posem una emissora central
a Tarragona,
com que tenim la ciutat,
com que la tenim desmembrada,
vull dir,
amb Sant Salvador,
Pilar,
Sant Pere i Sant Pau,
al barri del Serrallo,
fem unes emissores més petites
i que totes vagin
emetent
i al mateix temps
vagin fent coses
entremig intercalades
i es conneccionen
i facin coses comunes.
La idea era molt bona.
Però molt difícil.
No,
vull dir,
la mentalitat d'aquell país
era començar a construir
el país en Esperdenya
i amb una Esperdenya
no s'hi podia anar.
D'acord,
el voluntarisme
que ha parlat el Quim,
que ha parlat el Francesc,
que han parlat tots,
això funciona durant un temps,
però arriba un moment
que es va trencant
i es va diluint
i hem quedat
pràcticament nosaltres només.
Ràdio Sant Pere i Sant Pau,
que som una emissora
que no cobrem ningú.
fa, és el que t'anava a preguntar
precisament, Eduard.
Vosaltres continueu fent
aquesta feina
de vinculació
a la gent jove,
a la gent del barri,
a les entitats?
Hi surt molta gent d'allà
que després es ve a parar
a les vostres emissores
o amb unes altres.
Jo crec que hem d'estar
molt orgullosos
i que se n'hem sortit
del projecte.
En aquella època,
l'any 85, 86, 87,
hi havia una sèrie de gent
que apostàvem
per la ràdio de proximitat,
per la ràdio local
i més a més,
després ja es van afegint
que se tenia que
professionalitzar
i fer una ròdia de qualitat.
Molta gent no hi crea en això
i jo crec que ens n'han sortit
i amb molt bona nota,
nota molt alta.
La prova és aquesta,
vull dir,
hi ha totes aquestes grans cadenes
que serveixen,
que fan tot un contingut
de notícies,
però que al ciutadà
de la seva proximitat
no li arriba res.
Ben ser,
si recordeu,
els primers
a retransmetre
els partits
del màstic
en directe,
que no els feien,
totes les emissores
que hi havia aquí,
hi havia la COP
i la CER,
feien una connexió,
un apartat un dia,
tot això,
les emissores municipals
ho hem fet
i jo crec que hem posat
la nota molt alta
i hem de continuar
fent-ho així
perquè realment
la gent,
jo el que detecto
és que vol
la notícia
de proximitat
sàpiga.
Cada cop és propera,
la notícia més propera.
Jo abans deia el Quim
a l'emissor,
nosaltres encara el guardem,
sembla que es deia Ricard,
aquell xiquet
que vivia a la selva francès.
Albert.
Albert.
Albert.
Doncs encara el guardem
el primer emissor,
el tenim allà guardat
i un trastó
que formarà part
algun dia d'un museu,
no?
Sí,
però jo és que anàvem
a les perdenyes
però tampoc no ens espantàvem.
Albert Vergés.
Sí senyor.
Que va muntar
totes les emissores
amb kits.
I el Jordi Bertran,
clar,
era una persona
que després no s'ha dedicat
professionalment al periodisme,
que com va a parar
a Ràdio del Fòrum?
Perquè té ganes
en aquell moment
de parlar per la ràdio,
de fer algun programa?
Van fer una crida,
hi havia el Quico i el Julián,
que era el rellevidor
de relació en situació.
Julián López,
que després estarà
amb nosaltres també.
I, bueno,
no ho sé,
em van enredar
d'aquelles coses
de joventut
que et deixes enredar.
Era bastant dur,
jo feia els divendres
a la nit,
amb la qual cosa
volia dir
que sopaves
relativament d'hora,
prescindies
de la juerga
amb els teus amics
de divendres,
com a mínim
la primera hora,
i pujaves carregat
amb els teus discos,
que això no era...
Perquè a la ràdio
hi havia molts discos.
La gent anava
amb els seus discos, o?
Jo portava els meus discos,
però era una època
en què, clar,
començava a emergir
la música,
doncs diguéssim,
la nova generació
de músics catalans,
era l'època també
de la movida madrilenya,
però aquests discos
no estaven a la ràdio,
hi havia molt pocs,
no?
Vull dir,
i funcionava,
jo recordo,
era un drama pujar,
jo vivia a prop
de la plaça de Torus,
pujar des de la plaça
de Torus
fins a la plaça
del Fòrum,
més carregat
que quan la gent
va comprar al mercat
la fruita,
doncs,
Déu-n'hi-do.
Però tenia molta,
tenia molt rotllo
la història,
i a més penso que
l'equip de nits,
el Quim també ho era,
abans d'ell feia
més coses,
però l'equip de musicals
a les nits
era molt divers,
molt plural,
i jo crec que
tenia certa gràcia
com a fórmula alternativa.
I vista ara,
després de 25 anys
de la feina
que hi ha altruista
de tanta gent,
vista ara
a Torraona Ràdio,
et sorprèn,
era previsible
per tu en aquell moment
que això pogués acabar així?
Jo crec que
era una aventura,
com tantes que s'inicien,
de fet,
de mesures municipals
n'hi ha moltes
que han fracassat,
jo crec que a Torraona Ràdio
la gran diferència
és que ha hagut trobar
l'encaix amb els temps,
i llavors hi ha hagut
una evolució lògica
i natural
que havia de produir-se.
De totes formes,
jo crec que
es van posar
unes quantes bases sòlides
en aquell moment.
Hi havia una voluntat
de no ser només
una ràdio alternativa,
és a dir que,
jo, per exemple,
els que formaven part
de la secció de musicals,
doncs, bueno,
no deixaven de ser
una mica alternatius,
perquè fèiem una programació
realment diferent
a les ràdios comercials,
però crec que la voluntat
i la tossuderia
de la gent
dels equips directius
de fer la informació
o de traslladar
aquest esperit
que a mi em va tocar
fer el dia
del RAC d'en Petrol,
però que altres companys
ho van fer en altres moments,
de saber agafar
una cabina de telèfonos
i trucar.
Jo crec que aquest esperit,
si des de dalt
no s'hagués contagiat
aquesta idea
de poder-ho fer,
doncs, jo crec que
a vegades és difícil
de poder arribar
en un futur
com el que hi ha ara
si no s'empelta
d'entrada
una bona dinàmica, no?
Jo crec que va ser
una experiència
que evidentment
havia d'anar en positiu, no?
I crec que es van sentar
unes bases bones.
Francesc,
per sentir-se orgullosos,
tots els que vau estar
en la primera època,
per sentir-se orgullosos
jo al volt del temps?
Jo em sento molt orgullós,
molt orgullós.
No orgullós
en el sentit de
mira, que bé, no,
sinó allò
modestament satisfet
perquè
el que avui hi ha aquí
ara
era un somni
compartit per molts.
O sigui, sí que era
una ràdio
tal com va néixer
participativa,
era una ràdio
del moment,
que
els primers
ajuntaments democràtics
la situació
ho demanava
i era tal com van néixer
moltes emissores
locals
que són professionals
avui,
les que van aguantar.
i em sento orgullós
perquè
vol dir que hi ha hagut
una gent
que ha passat
molt compromesa
amb la ràdio
i amb la ciutat,
que hi han cregut
des dels primers voluntaris
que a vegades
hi havia reunions
que eren 80, 90, 100.
M'havia de barallar,
no hi havia horaris.
La meva senyora
un dia em va dir
tria la ràdio
o jo,
és que és molt fora això
perquè ens ho creiem,
estimàvem la ràdio,
però després també
eren uns temps
molt difícils,
cada dos per tres
teníem l'amenaça
que ens tancaria
la Generalitat.
Sí, perquè l'emissora
no tenia la freqüència legal
i tot allò.
No podíem fer publicitat
a no ser que féssim
intercanvi
així
amb coses,
amb històries.
Recordo que
a la botiga
en dos retrets
els van fer un asfalques
a canvi d'un fax.
però no podíem fer publicitat
després
els equips tècnics
no eren ni els d'avui
però tal com he dit
l'Eduard
a més a més
eren molt
casolants
i això volia dir
interferències,
veïns que es queixaven
i clar
anar aturejant això
amb 100 persones
que
quan hi ha 100 persones
la majoria
poden ser excel·lents
però sempre hi ha algú
que t'hi has d'enfrontar
o que t'has de
quadrar
o que simplement
has de tenir
per poder mantenir
el ritme.
Satisfet també
perquè veig
el Joan Reits
jo el recordo
ell no se'n recordarà
perquè ha anat
a molts dinars
a molts sopars
i a molts concerts
i a moltes coses
però
quan començaven
els pets
nosaltres precisament
per això de l'intercanvi
teníem intercanvi
amb alguns restaurants
convidàvem
els tertulians
com que no podíem
ingressar diners
doncs
era una manera
d'obsequiar-los
i
recordo que
els pets
devien treure
el primer disc
o el segon
no ho sé
perquè
el bar aquest
el vam convidar
i
després hi havia
un programa
que es deia
Callar la Llauna
que es dedicava
directament
i únicament
a la música rock
en català
vull dir
el tema
del tarragonisme
la catalanitat
la cultura
i després vam tenir
la gran sort
que les grans cadenes
que hi ha
a l'estat espanyol
es van anar
desvinculant
de les ciutats
i és quan es va
poder fer
una ràdio local
realment
fent el paper
que avui
està fent
Tarragona Ràdio
i que
jo crec
que millor
no es pot fer
vull dir
realment
hi ha un bon equip
d'avui
estem parlant
de 25 anys
i jo crec
que aquest bon equip
que hi ha avui
i que està treballant
és perquè
hi ha un passat
hi ha un pòsit
hi ha una sèrie de gent
que han fet
una prehistòria
i una història
fins a arribar avui
amb uns bons fonaments
ho hem de deixar aquí
senyors
moltes gràcies
per recordar-nos
de manera sintètica
aquella època
continuarem parlant
dels records
amb el Joan Reig
que ja ha arribat
i que ens acompanyarà
perquè els PETS
i Tarragona Ràdio
gairebé
doncs han tingut
vides paral·leles
ells van néixer
la nit de Nadal
del 1985
i dos mesos després
naixia
Ràdio Fórum
com una de les emissores
municipals
de Tarragona
Eduard
felicitats també
perquè a Ràdio
Sant Perí
sempre ho fareu
25 anys
aquest any
el novembre
la primera setmana
de novembre
doncs vinga
ho celebrarem
gràcies
gràcies a l'Eduard
García Castells
el Quim Fernández
Moy
el Francesc
Valls Calçada
i el Jordi Bertran
que tothom el coneix
com a l'home
de les festes
de Tarragona
però que també va tenir
el seu paper
a Ràdio Fórum
gràcies a tots
Gràcies