Bon dia, Ricard. Estem justament aquí, a la ciberaula de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.
Ja sabeu que s'hi organitzen molt sovint activitats, conferències, xerrades,
la gent pot venir a connectar-se també a internet.
I ara justament hi ha una exposició que, si veniu i us acosteu fins a la ciberaula,
podreu veure just a l'entrada, una exposició fotogràfica, hospitalització a domicili,
la teva casa, el millor hospital, una mostra de fotografies de la fotògrafa Àngels Matamoros,
que ens acompanya en directe. Àngels, bon dia.
Hola, bon dia.
Una mostra amb diverses imatges d'això, de la feina que fan els serveis assistencials
a les cases dels pacients. Què és el que et vas trobar fent aquesta feina?
Doncs el que em vaig trobar va ser moltíssima sorpresa, perquè jo treballo a Recursos Humans a l'ICS
i no té res a veure la feina que fa una persona que està treballant a Recursos Humans
i que cada dia va al despatx i porta el dia a dia de vacances lleures,
amb el que realment és el món sanitari, el que es cou als despatxos del costat.
Te trobes gent que viu situacions delicades i complicades cada dia
i que a més a més van a les cases, als domicilis dels pacients, no?
Amb unes motxilles o unes maletes carregades de medicaments, de tot el que necessiten
i que no estan a l'hospital, que han de solucionar el que està passant el pacient
a la seva pròpia casa, que per una banda és complicat, però per altra banda
dona molta tranquil·litat al propi pacient que està a casa seva
i que l'estan cuidant com si realment estés a l'hospital.
D'aquí el títol de l'exposició, a casa teva el millor hospital, és el joc que vas poder veure, no?
Sí, sí, sí. La veritat és que els tracten igual que si estiguessin a l'hospital
però amb totes les comoditats d'una persona que està a casa seva,
la seva cuina, amb el seu llit i on realment viu i on se sent còmode
perquè a un hospital no ens enganyem.
És un lloc fred que ja d'entrada fa una mica d'impressió, no?
I si estàs a casa i t'estan cuidant igual,
doncs les recuperacions diuen que són espectaculars amb aquesta gent.
D'on sorgeix la iniciativa, Àngels?
Iniciativa pròpia, sorgeix del mateix hospital?
D'on surt la idea de fer una mostra fotogràfica d'aquest tipus?
Doncs la idea, desgraciadament, sorgeix d'iniciativa pròpia
perquè ho he viscut en primera persona.
El meu pare va estar durant tres anys molt malalt
i vam haver d'utilitzar l'hospitalització a domicili
i quan el meu pare es va morir, ara farà un any,
vaig decidir que era un tema prou interessant
per ensenyar-ho i per donar-ho a conèixer a la resta de la població.
I era també un petit homenatge a aquesta gent, no?
Per la tasca que realitzen i perquè realment sempre tenen un somriure,
sempre tenen una paraula amable, sempre estan allà
i els pacients ho agraeixen als meus pares.
El meu pare com a malalt i la meva mare com a cuidadora
realment esperaven el moment que arribés el personal sanitari a casa
perquè se sentien molt recolzats, no?
I era una manera de donar les gràcies a tota aquesta gent
i jo, com que l'únic que sé fer són fotografies,
vaig aprofitar per fer-ho així.
Què és el que ha estat més dur de fer aquesta exposició?
Tot aquest recull d'imatges que n'hi ha més de mil, si no m'equivoco.
El que ha estat més dur ha sigut veure les malalties.
L'entrar a la casa d'una persona és fàcil.
Com a fotògraf sempre entres a la vida dels altres, no?
Entres, encara que sigui a través de la imatge.
Però, sobretot, no ser personal sanitari i les olors, les úlceres...
La cosa més sanitària ha sigut el tema més complicat, no?
Perquè realment tracten casos molt delicats.
I és el que pitjor portava, sobretot el tema de les olors i del veure en directe.
Perquè, clar, la imatge tu la veus, veus una persona, m'he intentat agafar les fotos que fossin més...
Més...
Que es vegiés, però que no es vegiés molt explícit, no?
Però veure-ho en viu i en directe, la veritat és que hi ha hagut moments molt delicats, eh?
I molt...
Més d'una vegada he hagut de sortir de l'habitació, respirar tres vegades i tornar a entrar-se i fer fotos.
Que aquí és on, com deies, es va veure encara més la feina dels serveis assistencials.
Sí, la veritat és que sí.
I, a més a més, la dedicació que hi posen, perquè ells treballen dissabtes, diumenges, festius, el que calgui, l'hora que sigui.
I sempre hi ha un telèfon, que ells sempre tenen el telèfon, sempre estan pendents.
I no hi ha ni pacients de primera ni de segona, però ells tots són importants i estan pendents de tots en tot moment, la veritat, que són una gent fantàstica.
I el més satisfactori, Àngels?
El més satisfactori, el resultat.
Estic prou contenta de les fotos.
Anem agafant molt poques perquè també era un tema que la gent es quedés amb les imatges.
Si en poses moltes penso que s'atures amb informació, tampoc cal, però penso que expliques prou bé el que s'hi cou, el que hi passa.
Tot i així, hi ha hagut gent que m'ha preguntat què tal, i jo dic que podria passar-me hores explicant imatge per imatge què està passant, què passava amb aquella persona,
perquè, clar, no hem posat noms perquè no consideràvem que fos correcte, hem posat el lloc on s'ha pres la foto, l'hora i el dia.
Llavors, es podria fer una història, es podria treure una història de cada imatge, que és el que és interessant de tot això.
I realment hi ha hagut persones que m'han dit, oh, hi ha aquesta foto, i m'he pogut estar 20 minuts perfectament parlant de la foto,
no, amb aquesta persona li passava això, ens vam trobar amb això.
Penso que el resultat és el més satisfactori de tot, perquè realment estic prou contenta de com ha quedat el recull de fotografies al final.
Tot això m'imagino que la tria difícil, d'entre més de mil fotografies, agafar-ne 15 per l'exposició, la tasca dificilíssima, vaja.
Sí, el que passa és que també s'ha de dir que hi havia molta foto que era molt sanitària,
perquè els professionals em van demanar que ja que hi anàvem fes fotos molt sanitàries de les ferides o de la malaltia en si,
per ells després utilitzar-les per congressos i per la seva tasca diària que fan servir, no?
Llavors, sí, n'hi ha moltes sanitàries, però sí, realment ha sigut molt difícil.
Dos setmanes abans encara estava triant fotos, no sabia què posar, me'n sobraven, ha sigut realment complicat.
Però bueno, estic prou contenta de com ha quedat.
Deies abans que moltes vegades fer fotografies és això, entrar a la vida de les persones.
Va ser difícil entrar a casa d'aquestes persones?
Doncs jo em pensava que seria molt difícil.
Jo em pensava que entrar al domicili de les persones a la seva habitació,
amb la seva malaltia, amb el seu dia a dia, seria molt complicat.
Però ha sigut una sorpresa veure l'agraïts que estan aquestes persones, d'aquests professionals,
que no hi ha hagut ni una sola persona que digués que no volia fotos.
O sigui, d'entrada tots deien sí, sí, sí.
Les dones, evidentment, deien, ui, m'haurien hagut d'avisar que així m'hauria anat a la peluceria.
Però realment estan tan agraïts que no ens hem trobat a ningú que fos desagradable,
al contrari, estan tan agraïts de la tasca que suposa que aquests sanitaris vagin a casa seva,
que tothom està encantat, ens han signat tots l'autorització,
perquè, clar, necessitem una autorització,
i no hi ha hagut ningú que ens posés cap problema, al contrari, al contrari.
Amb quina imatge et quedes de les que hi ha aquí?
A què més t'agrada o a què més va costar d'aconseguir?
Amb quina et quedes?
Jo la que em quedo és amb la tercera de dalt,
la del senyor i el Ramon, que està acotxat,
perquè aquest senyor no parlava, ja no parlava,
però ell amb la seva mirada ho deia tot.
I tant el Ramon amb ell com la seva dona, que estava allà també,
només calia que es miressin una vegada per saber què necessitava.
I inclús la imatge ja es veu, no?
La mirada que té el Ramon amb el pacient és una imatge molt tendra
i que descriu molt el que entre ells s'estan dient.
no necessitaven res més.
Va el Ramon, li fa quatre bromes, ell el mira,
ja saps que està rient i no cal dir res més.
Jo em quedaria amb aquesta, però és difícil, eh?
Realment és difícil.
Difícil, no?
La podrem veure encara uns dies a l'exposició.
Sí, em sembla que està fins al dia 11 de març,
però l'hospital ha demanat que deixar-la com a mostra permanent.
O sigui, que estan buscant una ubicació aquí
per començar a fer exposicions permanents
i possiblement es quedi aquí al hall de l'hospital.
És una exposició que val la pena que perdonin el temps,
perquè són imatges que al fia el cap no perden vigència.
No, la veritat és que no.
I està bé que tothom conegui la feina que fan aquesta gent.
És aquest potser el principal motiu
perquè la gent s'acosti i que vingui a veure l'exposició
per conèixer aquesta tasca?
Sí, perquè tots estem exposats a trobar-nos
en la situació dels pacients
i almenys sabran que hi ha unes persones aquí a l'hospital
que surten cada dia, plogui, faci el vent que fa
i que estan allà i que van a les cases de les persones,
no els fa mai mandra sortir d'anar a les cases de la gent
i fer la seva feina i, a més a més, fer-la tan ben feta com la fan.
I aquesta feina, Àngels, no sé si t'ha obert potser una mica la mira
i dir, home, potser estaria bé tornar a fer algun treball relacionat amb això,
amb l'hospitalització, amb l'hospital, amb els pacients...
No sé si s'ha t'ha acudit alguna altra idea relacionada amb el tema.
Ja estic treballant en un projecte nou.
La veritat és que sí, és sanitari, però aquest projecte ja és més complicat
perquè m'he posat ja a la CIR, al programa d'atenció a la dona,
que les llevadores i els ginecòlegs de la CIR del Camp de Tarragona
estan col·laborant amb una ING que es diu Matres Mundi
i que van a Nigèria i al Senegal i ajuden a les dones a donar llum
i tothom pot apadrinar dones que estan a punt de donar llum
que, si no són apadrinades, hi ha un índex de mortalitat molt alt,
ja sigui per la mare o pel fill,
i fent una aportació mínima per nosaltres,
suposa que aquestes dones tenen unes condicions mínimes per poder parir.
i ja he començat, ja estic posada amb això,
està previst fer un viatge a Nigèria o Senegal
per fer fotografies allà, on ja no parem,
ara ja continuem amb endavant.
Molt bé, Àngels, doncs molta sort amb l'embaràs
perquè ja estàs a punt, tu també.
Sí, me queden 10 dies.
10 dies, eh? Perfecte.
Doncs que vagi molt bé, moltes gràcies.
Moltíssimes gràcies a valtros.
Doncs ja ho sabeu, fins 11 de març us podeu acostar aquí
a la Ciberalva de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona
a veure aquest recull d'imatges fantàstiques
de l'Àngels Matamoros,
on recull això, les vivències,
com ha viscut ella aquestes visites
a cases de pacients
i dels serveis assistencials, doncs,
que els ajuden en el seu dia a dia.
Això és tot des de l'Hospital Joan XXIII.
Fins ara, bon dia.