Gràcies.
Gràcies.
Bé, el que explica sobretot el camp d'Argelés és el que va referir.
Bé, el que va fer és representar per aquests milers i milers de republicans, comptant famílies senceres, homes, dones, infants i soldats, l'arribada a França. És a dir, el primer moment, el xoc que reben de sortir d'un país amb guerra i, per tant, esperar trobar un refugi, un acull correcte en el país veí perquè havien lluitat per un govern legítim i es troben, doncs, amb un camp de concentració,
que es diu el camp de concentració d'Argelés en aquell moment.
I tot això amb quin tipus d'imatges?
El camp de Argelés és una mena de furat negre en la història, és a dir, és el primer documental que s'ha fet. No hi ha practicament llibres, hi ha molt poc material, hi ha molt poques fotografies, perquè des del primer moment es va prohibir, a part els dos primers mesos,
que va ser capçalera a tots els diaris del món i a tots els noticiaris, després ens va prohibir fotografia i les rares fotografies que hi ha, o les rares imatges que hi ha, estan gravades clandestinament.
De fet, es fa amb tot aquest material, per tant, recollit durant els dos primers mesos el material clandestí buscat i trobat a través d'una recerca molt acurada
i amb imatges de reconstrucció per les imatges que no existeixen, que senzillament mai han filmat i mai es va fotografiar.
Per tant, el documental recrea, no?, m'imagino, la situació que van viure aquests milers de persones, no?
Exacte, és això. És a dir, el documental, un cop ensenya el que és el camp, un cop explica com funciona,
treu de la memòria col·lectiva oral que s'ha conservat o de les memòries escrites de gent que hi ha, de republicans que hi van passar,
doncs explica com es vivia, com eren sistemàticament exclosos en tant que ciutadans d'una Europa de l'època
i són ciutadans exclosos per ser posats a dins d'un camp de concentració.
No només hi ha republicans en el camp d'Argelés, el camp d'Argelés té tres grans etapes,
la primera que va fins al febre del 39, quan acaba la guerra a Catalunya,
fins a pràcticament l'esclat de la Primera Guerra Mundial, hi ha una segona fase que dura un any que és de l'esclat de la Guerra Mundial
fins que els alemanys ocupen França i es crea el govern de Vichy, el govern col·laboracionista del general Peteng,
i després el camp continua i fins al seu tancament el 42 sota les mans d'aquest govern feixista.
En aquests tres fases hi haurà la primera part, només hi haurà republicans i brigadistes internacionals que també estan allà.
En la segona part ja hi van aparar moltes a la declaració de guerra els republicans,
però comptant ja famílies senceres són sistemàticament ficats dintre del camp d'Argelés, entre altres, però és el camp d'excel·lència.
I després a la tercera etapa ha passat el govern de Vichy, és un camp de trànsit, però que tal com hi viuran republicans,
hi viuen jueus, gitanos, jueus de tota Europa, etcètera, etcètera.
És a dir, som una població en la qual els republicans han estat, diguéssim, el conillet d'Índies del sistema concentracionari francès de l'època.
Que no cal oblidar que és un sistema que neix sota un govern democràtic i acaba sota un govern feixista.
El camp, per tant, doncs, senyor Soler, neix el febrer, no? M'imagino, gener, febrer del 39.
Exacte. Obre les portes el dia 9 de febrer del 39. El dia 6 de gener del 39, perdó.
I aleshores és bastant improvisat davant de la llauda de republicans que arriben de Catalunya en aquell moment?
I hi ha on es crea? Perquè, clar, parlem del camp d'Argelers, però a on, exactament?
Sí, està molt bé la pregunta. Aviam, el camp, és a dir, malgrat els avisos que el govern francès tenia
de que hi hauria hagut, podia haver-hi una llauda de refugiats, que a l'època calculaven 50.000 persones,
i van sortir-ne pràcticament 500.000. El camp havia estat triat com una zona possible
d'instal·lar un camp d'acolliment que, en el qual, segons l'anàlisi que en feien els militars
que l'havien buscat, oferia bones condicions sanitàries. A la pràctica va resultar que era el contrari,
és a dir, que era un camp de misèria, un camp de fred, de tramuntana terrible, etcètera, etcètera.
S'improvitza, perquè, malgrat que sí que havien parlat de construir un camp,
no es fa res fins al gener del 39, és a dir, és la implovització total.
Quan els republicans entren al camp, les poques imatges que hi ha, es veu perfectament,
que no hi ha res, senzillament. O sigui, en el moment que entren al camp,
hi ha quatre barraques construïdes i molta gent hi passarà vuit mesos, nou mesos,
dormint sempre a la sorra directament. I quan parlem de gent,
sempre parlem d'infants, vells, dones i homes.
Aleshores, li preguntava això també perquè m'imagino que sí que molta gent
pot tenir de referència cinematogràfiques els camps de concentració dels nazis,
perquè això ens ha arribat a través de moltes pel·lícules, i a més la realitat,
encara queden alguns camps de concentració en diferents països d'Europa,
però, clar, del camp d'Argelès no queda res, i pel que explica vostè,
fins i tot es pot parlar de condicions pitjors que les de camps de concentració nazis, no?
No, no es pot parlar bé, o sigui, no podem confondre,
els camps de concentració nazis són camps d'extermini,
són camps de mort i després d'extermini. Primer són de mort, és a dir, que la gent...
Això no vol dir que Argelès no mori gent, mor cada dia, els primers mesos,
cada dia moren deu persones al dia mínim, això ho fa molta gent, malgrat tot,
però no és un camp de morts, és a dir, la gent no es passa gana,
però no se li vol fer passar gana, teòricament, té res amb els actes,
però teòricament són, diguéssim, abusos per part de les autoritats del camp,
o després, evidentment, hi ha un sistema de càstigs en funció d'una llei
que seria molt discutible si és democràtica, etcètera, etcètera,
però sí que s'ha de fer la diferència.
És a dir, el camp nazi per excel·lència és un camp de mort,
el camp d'Argelès i els camps francesos són camps d'exclusió,
és a dir, els ciutadans europeus que estan tancats a dintre
no tenen cap dret, no poden escriure sense ser censurats,
no poden comunicar, no poden sortir sense un permís
i, evidentment, no els hi donen, no poden treballar, etcètera, etcètera,
perquè, a més, són gent que molesta, que vol franceses que se'n vagin,
senzillament.
I, res, pones, perdó, i vas ponent la pregunta d'on t'està situat.
El camp d'Argelès se situa a la part nord del poble d'Argelès,
que a l'època té molt pocs habitants, uns 2.500, 2.600,
i és la platja nord, és a dir, la platja més batuda per l'atramuntana.
És a dir, per tant, en unes condicions climatològiques
que ja ens podem imaginar en el moment en què arriben la majoria de republicans,
que fugien del franquisme, gener, febrer, març del 39,
amb condicions realment dures.
Infrahumanes, sí, infrahumanes, amb unes tramuntanades
que la sorra s'aixeca un metre del terra
i que fa mal, fa sagnar, inclús, només el vent,
ja provoca ferides i, evidentment, el fred i sense estufes,
i dormint al terra, l'humitat, en fi, tot es pot imaginar, no?
És en aquest sentit.
I on aniran a parar els supervivents?
La majoria de catalans i d'espanyols republicans
que van a parar a Argelès?
Després, al cap d'un temps, cap a on marxan?
Cap a altres zones de França?
Cap a altres països?
¿Esta documentació?
Sí, hi ha documentació poca, però n'hi ha.
És a dir, aviam, el gruix dels 500...
Per simplificar, eh?
El gruix dels 600.000, al final de la Guerra Civil,
el govern franquista fa un acord amb el govern francès
pel retorn dels refugiats.
És a dir, que Franco, primer, no en vol ni sentir parlar,
però a canvi de l'or republicà de posició dels bancs de França,
accepta que tornen 50.000 persones.
Aquestes 50.000 es convertiran en 250.000,
pràcticament 280.000.
Aquests tornen.
Són la gent que pensa que no té cap implicació política
o cap responsabilitat política, que no li passa res.
La realitat passa una altra moltes vegades,
però això ja seria un altre capítol.
i els altres, els que es queden, que formarà aquest cos a l'exili,
que no s'ha acabat mai.
És a dir, encara avui dia hi ha d'haver-hi 600.000 persones
a tot el món d'origen català d'aquest resultat de l'exili.
Descendents de l'exili, famílies que s'han creat,
famílies que s'han anat ampliant, etcètera, etcètera.
Aquesta gent passarà tota la guerra als camps de concentració
o a les fàbriques treballant, quan poden treballar,
però s'ha fet un règim pràcticament de companyies de treballadors,
és a dir, s'ha fet un règim completament antidemocràtic un cop més.
Fins al final de la Guerra Mundial estaran els camps de concentració.
Per anar acabant, senyor Soler, quina difusió ha tingut el documental?
Quins canals de difusió han permès ensenyar aquest camp d'Argelés als ciutadans?
Primer va ser, això és un projecte que va néixer Televisió de Catalunya.
Televisió de Catalunya el va dir, en el seu moment,
el va difusar moltes vegades i el continua difusant.
La televisió francesa també.
Després, en sales de cinema a França s'ha estrenat a prop de 150 sales de cinema.
Malauradament, ni a Catalunya ni a la resta d'Espanya no s'ha estrenat en sala.
Carai, i no hi ha cap possibilitat?
En principi no ho sabem, ho intentem, però és complicat.
No hi ha interès per part dels exhibidors de sales de cinema?
Jo diria que no, o bé les persones que s'han ocupat no han sabut fer prou bé,
no ho sabria dir.
També hi ha hagut una decisió de francesa amb milers exemplars de DVD.
Molt bé.
En qualsevol cas, sí que camp d'Argelés ve, el documental ve a, segurament,
a cobrir un forat que teníem, no?
Un gran desconeixement que segurament teníem d'aquesta realitat, no?
Sabíem que milers i milers de persones van fugir del franquisme, de la guerra,
en aquells mesos del 39, però segurament no sabíem en quines condicions
vam viure durant aquells mesos del 39 o del 40.
Això segur, el camp d'Argelés, quan jo l'agafo com a projecte,
és a dir, com a idea de fer un documental,
la veritat és que només sabem que el camp era sorra, era fred, era gana,
i poca cosa més, és a dir, es definien tres mots molt ben definits, per cert,
però no sabíem res més, ni com funcionava, ni quin sistema tenien,
ni quina era l'exclusió, és a dir, no sabíem res de fer.
I encara avui dia hi ha molts interrogants,
però bé, com a mínim hem obert una gran porta o una petita porta
pel coneixement.
Demà tindrem aquesta possibilitat aquí a Tarragona,
amb aquesta projecció que es farà a partir de les 7 de la tarda,
a Camp d'Argelés, al Museu Nacional Arqueològic,
en el marc d'aquest seminari d'aquestes jornades de cinema
i històries sobre guerres, setges i les seves conseqüències.
Felip Soler és el director d'aquest documental de l'any 2009,
que, com dèiem, demà podrem veure a Tarragona.
Felip Soler, moltes gràcies per les seves explicacions.
Demà estarà aquí a Tarragona, no?, presentant el documental.
Sí, tindré el plaer, i sempre és un plaer,
presentar a Tarragona moltes coses,
perquè és una ciutat en la qual la gent
té un públic excel·lent.
I, per tant, estic molt agraït que m'hagin convidat a presentar-lo.
Perfecte, doncs, senyor Soler, demà el veurem aquí a Tarragona.
Moltes gràcies per atendre també els micròfons de Tarragona Ràdio
i per fer-nos aquesta síntesi de la pèl·lícula, del documental.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau, bon dia.