i 25 anys també dels pets.
El Joan Reix, per cert, Twitter, Facebook i tot això, com ho porta?
No gaire.
No gaire?
No, jo no.
Gens.
El grup sí, eh?
El grup estem, escolta'm, a l'última.
Però...
Cada andròmina i cada invent d'aquests nous que surt, s'hi apuntem.
Però jo particularment prefereixo existir només en el món real.
De moment, m'hi estic resistint.
Tot això de les xarxes socials està molt bé,
però jo prefereixo fer vida social on s'ha fet dels últims mil anys,
que són els cafès.
Hi ha gent que, en qualsevol cas,
ho està molt enganxada amb el tema del Twitter i el Facebook,
com ho demostra, ho demostrem avui i en qualsevol moment.
Jo crec que és una opció que jo he agafat personalment,
que jo m'agrada anar a fer el tallat o anar a esmorzar al bar del poble
i parlar amb la gent.
I no m'agrada parlar electrònicament.
Jo, quan parlo amb la gent, m'agrada mirar-los els ulls,
m'agrada veure-los i l'ànima, com aquell que diu.
I jo crec que aquestes xarxes socials estan molt bé,
però no permeten copsar la personalitat de la gent.
Tothom es pot fer passar per qui vol,
i, per tant, té coses bones i coses dolentes.
Jo, de moment, m'hi resisteixo a entrar-hi.
Tinc el meu correu electrònic,
que utilitzo per coses de feina, més que res,
però d'aquí no passo.
Qui havia de pensar l'any 1985,
la nit de Nadal, quan neixen els PETs,
què tindríem? Internet, xarxes socials...
Ara, quan veia el teu company aquí,
amb un aparell que capa amb una mà,
connectant-se amb tota la gent,
doncs, això és una cosa impressionant.
Qui ho havia de dir, com tu dius?
Avui estem recordant un 17 de febrer del 1986,
com a data simbòlica.
Tu què recordes del 24 de desembre del 1985?
Doncs recordo que vam fer un concert dels PETs
al Sindicat Agrícola, als Baixos,
que aleshores l'ocupava una associació que es deia
a Teneu Llentisclell, a Constantíc,
i que els PETs van fer un concert en dues parts.
La primera part encara érem condons adulterats,
que era el grup Ambrió, que després va donar pas als PETs,
i la segona part ja vam sortir sols amb Falin,
amb els meus companys, en Lluís, i un servidor,
i vam fer el primer repertori com a PETs, diguéssim.
O sigui que era el primer concert oficial, podríem dir.
Sentíem ara el Menys Avellanes.
No, això era el Vine a la Festa, això que ha sonat.
Sí, Vine a la Festa, perdona.
L'havíem sentit el Menys Avellanes a primera hora del matí.
Seria una de les primeres cançons d'èxit dels PETs?
Sí, tant el Menys Avellanes com el Vine a la Festa
formen part de la primera maqueta,
i el Vine a la Festa va sortint al segon disc,
i el Menys Avellanes crec que en el tercer.
Eren cançons que teníem,
i les anàvem recuperant cada disc que fèiem, però sí.
Diguéssim que ja eren èxits abans de sortir amb disc,
perquè molta gent, sobretot la gent de Tarragona,
les coneixia perquè les tenia en una primera maqueta
que vam fer i que vam distribuir, recordo,
aleshores de mà en mà,
on deixàvem unes quantes al tocant,
unes quantes a la cova,
que eren els dos bars on anàvem el jovent d'aleshores.
Com es formen els PETs?
Perquè sou amics?
Perquè us coneixíeu d'altres coses,
per a afinitats musicals?
Som, érem tres nois de Constantí,
del mateix barri, diguéssim, de la mateixa zona,
i ja jugàvem de petits, i teníem un cau,
i aleshores l'únic músic, podíem dir amateur,
era un servidor, no?,
que tocava amb orquestres i estudiava al conservatori.
I aleshores Lluís, quan va vindre de l'Emili,
va fer de bibliotecari a Hacca,
i allà un soldat veterano,
li va ensenyar a fer quatre cors amb la guitarra,
i quan va vindre aquí,
li va entrar a la dèria de fer un conjunt.
Aficionats ja ho érem,
érem col·leccionistes de discos,
ens agradava molt el rock,
i col·leccionàvem discos,
i premsa musical, etcètera, etcètera.
Però hi ha una mica granadets,
ja et dic, després de l'Emili,
el Lluís quan va vindre,
sapiguem tocar una mica la guitarra,
li va vindre a la dèria de fer un conjunt,
i m'ho va dir,
primer ho va dir l'Ismèl Sabater,
que era molt amic seu,
després em van convidar
a baixar un dia els baixos del xalet de Lluís,
i que portés la bateria,
ja que jo era l'únic músic professional
o amateur de la colla,
i després vam cridar el Falin,
i així van néixer els condons adulterats,
i posteriorment els pets.
I va ser com una broma,
com una manera de passar-ho bé
els dissabtes a la tarda,
d'anar amb la colla,
i uns feien de públic,
i els altres feien de músic, diguéssim.
No hi havia cap pretensió professional,
ni cap pretensió, bueno,
d'arribar a ser un dia músics professionals,
al contrari, era simplement un joc,
com aquell que anava a jugar a futbol
o anava a donar tombs en bicicleta,
nosaltres agafàvem uns instruments
i intentàvem imitar els nostres ídols.
En alguns moments del programa
ha sortit la vinculació de la música,
de la música en català d'aquell moment,
de finals dels 80,
amb emissores de ràdio com aquesta, no?
El paper que juga la ràdio
per potenciar la música,
el paper, la relació dels grups d'aquella època
amb les emissores locals,
amb la ràdio de proximitat.
Des de la vostra perspectiva,
com a músic, també va ser molt important aquell paper?
És importantíssima.
Coincideix en el moment
el ressorgiment d'una nova música
cantada en llengua catalana
i el ressorgiment de les ràdios municipals, no?
I sort en vam tenir de les ràdios municipals,
perquè el rock català comença a promocionar-se per tot arreu
i les grans emissores i les ràdio fórmulas
li donen cova
quan ja feia anys que anàvem pel món.
Però qui primer ens va ajudar
van ser les emissores com aquesta, no?
Les emissores municipals.
Gairebé cada emissora
tenia el seu espai de música cantada en català, no?
I fins i tot molt abans
que les emissores institucionals, no?
Que després s'hi van apuntar a posteriori.
Però jo me'n recordo que anaves a les Borges
o anaves a qualsevol poble
no del Camp de Tarragona, sinó d'arreu de Catalunya
i totes tenien quatre o cinc joves
que traien temps d'on podien
i esforços d'on podien
i evidentment per la cara,
vull dir, sense cobrar ni un duro,
feien programes dedicats a la nova música
que sorgia amb llengua catalana en aquell temps.
Nosaltres sempre n'hem presumit d'això.
Fins i tot quan fem promoció
hi havia molts artistes coetanis nostres
que quan ja érem molt populars
només anaven a Catalunya Ràdio, a la SERC,
bé, a les emissores grans.
I amb els PETs sempre hem continuat
siguent fidels a les emissores municipals, no?
Si es tenia d'anar a Deltebre
i després de Deltebre al Parelló
i després de pujar de passar per l'Hospitalet,
cada emissora petita, cada emissora ho fèiem, no?
Perquè sempre ens ha agradat reconèixer
que aquests van ser
les primeres emissores que ens van recolzar.
I la premsa escrita igual.
Les premses escrites,
les revistes municipals o comarcals
que es fan arreu del territori
també van ser les primeres
que es van fer seu
al moviment del rock català, no?
I això, jo crec que...
Com ho diuen allò?
Agraïts...
Sí, agraïts...
No sé com es diu aquell dictam,
però...
Algú ho sabeu.
Però que s'ha de ser agraït, no?
I nosaltres ho intentem ser.
De fet, potser la difusió en aquell moment
era millor que la que podeu tenir ara.
A nivell de mitjans de comunicació convencionals,
parlo en general, o no.
O, clar, en 25 anys ha canviat tant
el panorama comunicatiu
i, a més, ara ja esteu al dalt de tot
que no necessiteu tanta...
No, sempre és important.
Per exemple, això que anomenaves
del Facebook i el Twitter
és una cosa que ara...
El Facebook, per exemple,
és una eina importantíssima
de promoció i de comunicació
amb els teus seguidors.
I, a més, és immediata, no?
I també ho utilitzem.
Però, clar, els mitjans tradicionals de sempre,
tant la premsa escrita com la ràdio,
són fantàstics i són eines supervàlides.
Nosaltres, quan traiem un disc,
fem la ruta de ràdios
per tot Catalunya,
per tots els països catalans.
En 25 anys, ja sé que en un dia com avui
segurament és un tòpic,
però d'aquests 25 anys els peig,
pel Joan Reig,
quin seria el moment clau
d'aquesta trajectòria musical de la banda?
N'hi ha molts,
perquè, clar, en 25 anys
pots triar una colla de moments
i una colla de...
No ho sé.
Tirant enrere,
quan va sortir el primer disc,
és un moment important,
perquè és quan tu comences a creure, no?
Graves un disc i vam demanar un crèdit,
Caixa Terragona,
ja que som en aquesta sala,
és veritat,
avalat pels nostres...
I us el van donar, no?
Sí, bueno,
els nostres pares van fer de avaladors,
vam haver de demanar diners,
perquè ningú creia en nosaltres,
evidentment,
aleshores això de rock cantat en català
sonava xinès, no?
I afortunadament el segon ja no va caldre
demanar res,
perquè la discogràfica ja va apostar per naltos.
Aquest seria un moment important, no?
Després n'hi hauria d'altres
que potser no són tan divertits,
com la mort de Marc Grau, no?
del nostre productor i guitarrista,
que va ser un punt important i trist,
diguéssim, no?
Que ens va costar de superar.
Un altre podria ser la primera vegada
que anem als Estats Units a gravar i a mesclar,
no ho sé,
n'hi ha 25 anys,
com pots pensar,
doncs n'hi ha per triar i remanar.
I era previsible a finals del 85
que arribaríeu aquí?
No.
Us ho pensàveu?
No, en absolut.
Ni teníeu la intenció?
No,
perquè quan fas un conjunt
ho fas per passar-t'ho bé,
no tens,
no et creus que les coses t'aniran tan bé.
Jo tocava amb una orquestra d'aquestes de ball,
que va pels pobles a les Revelles
i les festes majors,
i jo pensava que em jubilaria ja amb una orquestra
i tenia clar que seria un músic,
doncs,
de festes majors,
i ja m'agradava,
era un ofici que m'agradava.
A part, compaginava les feines amb el tros
i amb mon pare fent de pagès i tot plegat.
Els pets,
la fama ens va anar atrapant
i ens vam haver de posar les piles,
perquè a mesura que veus que tens concerts,
que surts per la tele
i que vas agafant popularitat,
dius,
hosti,
si sóc un pecatot,
potser que estudiï una mica,
no?
Potser que n'aprengui.
I és una mica que la fama ha anat al davant
i nosaltres hem anat a intentar posar-nos
a l'alçada del que la gent esperava de nosaltres.
Crec que ho hem aconseguit, no?
I cada vegada superant-te,
cada disc i cada concert
i intentar fer les coses millor,
però si ens ho haguessin dit fa 25 anys,
jo t'havia dit que...
Mira, el que deia la gent del poble.
De Constantí la gent deia
res, això dos dies,
això dos anys.
Després, quan n'aportàvem dos,
ja deien res,
això cinc anys i això s'acabarà ja,
això...
I ara ja en portem 25.
I algú de Constantí que deu dir...
No sé què deu dir ara.
Us llubinareu amb molt.
150 anys o...
D'aquí 150 anys ja no...
En qualsevol cas ha estat una trajectòria...
en fi,
molt, molt, molt intensa.
Quin és el futur dels PETs?
Si és que li veus...
Home, i tant.
Mira, el futur és diumenge,
que toquem a Cervera.
És el mes immediat.
És pas a pas.
Ahir vam tocar a València,
a la Universitat Politècnica
de València,
de la ciutat de València.
Diumenge anem a Cervera.
Crec que venim a Vilaseca al març,
també venim al Metropol,
a presentar aquesta gira que es diu
que els PETs fan més teatre,
que presentem un repertori més pensat
en sales com aquesta,
que la gent està asseguda
en una platea.
És d'aquí.
Vintreu al Metropol,
ara ben aviat.
Venim al Metropol.
No et sé dir la data,
crec que és al març.
I també venim a l'Auditori
Josep Carreras de Vilaseca,
a prop d'aquí.
i també estem preparant
una gira que començarà
a partir del maig,
que es dirà 25 anys,
25 cançons,
perquè ja que fem els 25 anys,
bé, els vam fer per Nadal,
doncs farem una gira
en la qual recuperarem cançons
de totes les èposes.
Farem 25 cançons,
una cançó per any,
en les quals hi hagi representat
els PETs d'avui en dia,
del disc que acabem de treure,
del Fràgil,
però també els PETs
de totes les èposes.
intentarem fer un repertori equilibrat,
que hi hagi representació,
cançons de totes les èpoques.
I amb això farem una gira.
Farem una gira d'estiu, sí.
Molt bé, no?
Quina manera més xula
de celebrar el 25 aniversari.
Com tu, que també ho celebres pancant.
Treballant, no?
Que és el que toca.
Com es veu la vida
i com es veu la música
amb 47 anys?
No m'amago, eh?
No sóc com la Lola Flores.
I el Lluís i el Felín també
amb aquesta data.
47, també en tenen 47.
Com es veu la...
la música i...
Home, com més anys vius,
més perspectiva tens
per jutjar tot el que fas, no?
Tens més experiència,
tens més bagatge,
tens la maleta plena
d'experiències,
de records
i, bueno,
de tècnica com a músic,
de visió,
de moltes coses.
I, per tant,
es veu amb certa tranquil·litat, no?
Amb una fenya feta,
important,
i cada pas que fas
el fas amb més seguretat.
Primer i sobretot
perquè saps
que hi ha gent
que t'escoltarà.
Que això,
un grup novell,
no sempre ho té, no?
Als 25 anys,
un grup que hem sabut
canviar el nostre públic,
perquè, evidentment,
els que venien fa 25 anys
ja no venen ara,
venen algun dia
amb la canalla,
hi ha hagut un canvi generacional
al nostre públic
i això et dona
una garantia
que sempre hi haurà gent
que t'escolta, no?
Però, d'altra banda,
és un peix que es mossega la cua
perquè això també
t'exigeix més responsabilitat.
Perquè no diguin,
hòstia,
aquests ja tornen a fer
el mateix de sempre, no?
S'han apalancat, no?
Allò de dir...
Per tant,
també t'obliguen
a reinventar-te
i fer la teva música,
que és el que estàs fer,
però sempre amb matisos
diferents i nous
perquè la gent
la trobi fresca, no?
I interessant
i una cosa actual, no?
I teniu ganes?
Us veieu quan esteu entre vosaltres
amb ganes de continuar?
Sí.
Ara comentaves
ahir a la nit
un concert a València,
haureu acabat tard de matinada,
venit cap aquí,
avui estàs aquí
preparant el concert,
discos,
el món de les gires,
els concerts.
Clar,
és la nostra feina.
Però us veieu
amb plenitud de forma
i amb ganes de continuar.
Mentre passin coses
al nostre al redor
que ens motiven
a escriure cançons
i a explicar coses,
els músics
el que necessitem
són idees, no?
per tal d'escriure,
igual que un escriptor
o qualsevol cosa,
qualsevol persona creativa
que viu del que passa
al redor,
mentre passin coses
i de coses no passen.
Llegeixes el diari
cada dia
o escolta's la ràdio
cada dia
n'hi ha milions de coses
que et poden motivar,
que poden ser
aquella guspira
que falta
per començar
a escriure
una cançó, no?
Mentre tinguis
ganes de comunicar,
no t'avorreixis
a la vida,
tinguis curiositat
per saber
què fan
coetanis teus,
aquests grups
joves, per exemple,
que surten ara
que hi ha
com un nou moviment
de rock català,
de pop independent català,
molt interessant,
això també és
una guspira
per naltros,
també ens espitja
a superar-nos
i a posar-nos
a l'alçada
de les noves generacions.
Mentre tinguis curiositat
en el teu treball
i te l'estimis,
jo em sembla
que hi ha ofici
per anys, no?
Com veus
el panorama musical
ara mateix,
ara que deies
que hi ha
aquesta exclusió
de grups?
Jo crec que estem
en un moment excel·lent,
no sé si els mitjans
de comunicació
se'n fan ressò,
se'n fan prou ressò,
a la nostra època
com que hi va haver
el boom del rock català,
recordo que tots els mitjans
de comunicació
s'hi van abocar molt,
ara poder,
les coses
s'han normalitzant més,
però hi ha
una nova generació
que encapçalarien
els Manel,
els Amics de les Arts,
els Quarts Primera,
els Mishima,
una sèrie de grups,
el Petit de Calaril,
no ho sé,
hi ha una sèrie
de grups interessantíssims
que no veuen directament
de la generació meva
del rock català,
sinó que són gent
jove amb noves inquietuds,
amb nova visió de la música
i que està donant
excel·lents obres
al panorama musical català.
Jo estic molt content
com a aficionat,
diguéssim,
ho gaudeixo molt,
feia temps
que desitjava
que hi hagués una generació
que es pitjés
amb tanta força.
I el teu poble
i el teu país,
com els veus
25 anys després
de néixer com a pets?
Tarragona,
Masburrona
i Constantí
encara em fa patir.
Sí?
Sí,
però malgriniríem
que no fos així, eh?
No ho sé,
a vegades
penses,
hòstia,
en 25 anys
les coses
no han canviat
tant, no?
Però és que no han canviat
ni en 60, no?
A vegades
llegeixes articles
que es feien
en temps
a la República
i tot això
del dèficit fiscal,
del Tribunal Constitucional,
d'aquest
bueno,
d'aquest
d'aquest
neonacionalisme espanyol
que està
que està sorgint.
A vegades poses
televisions,
emisores de televisions
o de ràdio
i t'agafen
unes ganes
de dir
en quin país
vivim.
Les coses
no han canviat prou.
I d'altra banda
hi ha coses
que sí que han canviat
en positiu, no?
Vull dir que
hi ha una mica
de tot.
Continuareu
durant guerra, no?
Des d'aquest punt de vista
els pets,
amb les vostres lletres
i amb les vostres cançons?
Jo em sembla que sí.
Esperem que sí.
gràcies.
Gràcies.