L'una del migdia i onze minuts seguim en directe
al matí de Tarragona Ràdio.
Avui el que volíem fer és parlar amb Andrés d'Andrés,
ja és sobradament conegut
a aquesta casa de Tarragona Ràdio.
Bon dia. Molt bon dia.
Avui a una hora diferent de la que ve habitualment.
Bé, normalment era a la tarda.
A la tarda. Avui a sobret i tot.
Sí, igual, no importa, ni he tingut que matinada.
Sí, no passa res, no?
És l'Andrés d'Andrés, com ell,
sempre programa aquesta Fiumoteca,
Fiumoteca Andrés d'Andrés, i ens agradarà
cada mes anar repassant la que hi ha prevista
concretament avui la del gener
d'aquest any 2018, el cicle El tango i el cinema, Andrés.
Exacte, sí, cada mes fem un cicle diferent,
ara hem passat totes les festes de Nadal
i mitjans de gener,
i comencem el dijous, dia 20,
ja amb aquest tema cinematogràfic.
I passarem la primera pel·lícula
el dijous, 20 de febrer,
a les 6 de la tarda, al Centre Cultural
Pallol, amb entrada totalment
gratuïta.
20 de gener, això que hem dit febrer.
Sí, 20 de gener, 20 de gener,
la setmana que ve, el dijous vinent.
És que ja estava pensant en el del mes que ve,
com que ja estem acabant...
Clar, ja esteu programant el següent.
És curiós, però aquest mes només hi ha 3 pel·lícules.
El mes de gener, de febrer n'hi ha algunes més,
i el mes de març n'hi ha...
Moltes més.
que n'hi ha, sí.
Bé, llavors comencem el dijous, dia 20,
amb La Comparcita,
una pel·lícula d'any 1947,
una pel·lícula lògicament argentina,
amb Hugo del Carril,
Aida Alberti,
Nelly Dallin i José Olarra,
i Ernesto Vilches,
que com a anècdota s'ha de dir
que Ernesto Vilches
era un gran actor espanyol,
fantàstic,
i va triomfar per moltíssims llocs,
i era de Tarragona.
Ah, era de Tarragoni.
I era de Tarragoni.
És un gran actor tremendo de cinema
i sobretot de teatre.
Resulta que, com a anècdota,
anirem ampliant una miqueta més.
Va vindre a actuar a Barcelona,
esclar, estava propet d'aquí,
i llavors la gent d'aquí
va decidir fer-li un gran homenatge.
Li van dir,
ell va dir que sí,
que vindria el gran homenatge.
Bé, l'home,
un dia que va acabar del teatre,
surt al carrer,
l'atropella un cotxe i el mata.
Ostres.
I aquest homenatge es va quedar ja
posposat ja per sempre més.
Això és una anècdota desgraciada,
però és una anècdota que hi ha
dins la història, això.
I aquí el podrem veure
amb aquest Ernesto Vilches,
amb la comparsita,
sobretot, esclar,
qui destaca és Hugo del Carril,
que va ser un dels grans cantants
del tango,
junt amb Carlos Gardel,
que teníem programada
una altra pel·lícula,
però hi ha hagut un altre acte.
El dia 18 teníem programat
i hi havia un altre acte
i s'ha tingut de posposar
per un altre cicle
que farem més ampli del tango.
Llavors, el dia 23,
Mi último tango,
de l'any 60,
amb Sara Montiel,
i el dijous 27,
Déja't de llevar,
d'Antonio Banderas.
Una pel·lícula de l'any 2006.
Aquesta més moderna,
aquesta més propera.
Exacte.
S'ha de dir que, esclar,
la comparsita l'any 47
és una pel·lícula,
una còpia que hi ha d'Argentina,
que no està remasteritzada,
però no deixa de ser un document,
jo sempre dic...
Històric, no?, també, clar.
I jo sempre dic que, esclar,
el cine club
del Centre Cultural del Pallol,
un cine club,
és un cine comercial,
però és un cine
en pla de coses històriques,
documentals
i trobar coses així.
Però, i el públic que hi veia
és el que es vol trobar, també,
m'imagino, clar.
Llavors, ja venen molts estudiosos
del cinema, a veure,
i curiosos, també, eh?
No solament per passar el rato
i consumir la pel·lícula.
Però, esclar,
aquí la part principal d'això
és que sempre procuro buscar
un recolzament
en quant al cicle.
I aquí tenim,
doncs, un personatge
que és important
en aquest aspecte,
que és el senyor Magí Benito,
autor d'un llibre
que es diu Goten,
i el senyor Magí Benito
és aquest senyor
que tens aquí al teu costat.
El tenim aquí,
el tenim aquí.
I que el podem saludar.
Bon dia.
Bon dia.
Què tal?
Bé, bé.
Encantat d'estar aquí.
Amb aquest llibre,
Goten,
que abans em preguntàvem,
saps què vol dir aquesta paraula?
Jo els he dit que no,
que no sabia què vol dir.
pregunta-li, pregunta-li, pregunta-li.
Què vol dir aquesta paraula?
Doncs,
a l'idioma dels baixos fondos
del Puerto,
o sigui,
d'Argentina,
diguéssim,
Goten
és tango,
al revés.
Ells acostumaven
a canviar
l'ordre de les síl·labes
a les paraules
perquè la mateixa policia
o gent estranya
amb ells
no se n'enteres
de què parlaven.
Llavors tenien
un idioma propi
i que li deien
in revés,
senzillament.
In revés,
directament,
no?
Al revés.
Actualment
ja
això ha anat degenerant
i ha portat cap
a l'unfardo.
A l'unfardo ja
podríem dir
que és un idioma
perquè hi ha
una acadèmia nacional
inclús
que el cuida
tot,
parlo d'Argentina,
una acadèmia nacional
argentina
de l'unfardo.
I llavors
amb l'unfardo
es poden expressar
quasi totes les paraules
que nosaltres coneixem
en castellà
normal i corrent.
Moltes d'elles
no canvien
però moltes
no s'assemblen
en res.
Interessant,
aquest recusament
a l'hora de fer
del cicle
d'un expert
en el tema.
Per això
procurem
il·lustrar també
amb la gent
com que
vindrà
si no hi ha cap problema
abans de començar
cada pel·lícula
fa una petiteta
dissertació
perquè tampoc
sigui pesat
però sí
molt curiós
i el públic
ho agraeix
que sigui
curtet i breu
perquè t'il·lustra
i a més
és alguna cosa
curiós
també
amb aquest aspecte.
Llavors
esclar
ja sabem
que tot serà tango
jo crec
que si parlem
una miqueta
menys
i sentim
algun dels temes
no sé
el nostre amic
anem a sentir
jo m'agradaria
que poséssim
la comparsita
encara que
en la veu
de Carlos
o sigui
la comparsita
la va gravar
per primera vegada
no
per primera vegada
no
la va gravar
Carlos Gardel
llavors
aquí
quasi que
et diria
que la comparsita
és el tango
dels tangos
és l'estandard
de tots
la curiositat
és que
la comparsita
siguen
estandard
d'Argentina
amb els tangos
està feta
per un uruguai
ah
és curiós
això també
està feta
per un uruguai
que la va fer
com una marxa
per
per una
comparsa
de carnaval
dels metges
o sigui
dels estudiants
de medicina
i llavors
com que
li va quedar
el nom
degut
segons diuen
a que
el mateix
camarer
que hi havia
allà on se reunia
aquesta comparsa
com que li donaven
bones propines
sempre estava atent
quan venien ells
i deia
ja vine la comparsita
ja vine la comparsita
i la comparsita
es va quedar
després
quan van fer el tango
li van posar aquest nom
perquè tot estava relacionat
dintre d'aquell
món d'allí
però no va començar
com tango
pròpiament
no
bueno sí
va començar
com tango
el que passa
que era molt limitada
només hi havia
unes poques
unes poques
compassos
diguéssim
que després
com tussi
les va ampliar
i
i va crear
una lletra
després
un altre
senyor
va crear
una altra lletra
i resulta
que avui en dia
doncs potser
hi ha
900 versions
de comparsita
o sigui
és una barbaritat
o sigui
que és una comparsada
i això
sí
de comparsita
res
de totes maneres
és el tango
més escoltat
de sempre
és l'estandard
dels tangos
jo des de petitatge
sempre he sentit
la comparsita
i normalment
tots els cantants
que s'han dedicat
a tango
si s'atreveixen
perquè també
s'han d'atrevir
perquè clar
sempre hi ha la comparació
no és atrevir
és que et compararan
amb l'altre
i quedaràs bé
o quedaràs malament
però normalment
tots han procurat
cantar-la
doncs anem a sentir
precisament
no per un gol del carril
que el podrem sentir
i veure
amb la pel·lícula
la comparsita
el proper dia 20
dia 20
però anem a sentir ara
perquè la va gravar
per primera vegada
amb un disc
que va ser el Carlos Gardel
i sentirem ara
aquesta gravació
doncs
uninc
que aún dentro de mi alma
conservo aquel cariño que tuve para ti.
¿Quién sabe si supieras que nunca te he olvidado?
Volviendo a tu pasado, te acordarás de mí.
Los amigos ya no vienen, ni siquiera visitarme.
La comparsita, aquesta que sonava, que de fet és el mateix nom que porta la pel·lícula
que es podrà veure el dijous dia 20, el proper dijous.
Deixeu-me fer un altre incís.
La comparsita està, com he dit, composta per un Mato Rodríguez, que és un uruguaià.
Ara bé, aquest senyor la va vendre per dos rals, com aquell que diu, per anar de copes.
L'endemà no tenia ni cinc i la comparsita es va fer famosa.
Però també hi ha una anècdota de la manera que es va fer famosa.
Resulta que estaven gravant un disc de tangos, en aquell temps,
sigui de pedra, sigui de pasta, de lo que fos,
però portaven 19 peces gravades, no faltava un per completar el disc.
I algú va dir a l'estudi,
Che, poned-li aquest disquito de Matos.
I van gravar la comparsita com a últim recurs, no?, en aquell disco.
I resulta que és el que va triomfar més.
El que va triomfar més, no?
Aquell va ser el que va triomfar després.
La va sentir Gardel, la va gravar i d'aquí a la glòria.
A vegades passa això, que potser els que no ens esperem acaben sent tot un èxit.
Sí, sí, sí, són misteris de la vida.
Per tant, totalment recomanable, aquesta pel·lícula del dijous dia 20.
Com curiositat, com curiositat, ja dir, la pel·lícula...
És document, realment és document.
Sí, sí, sí.
O sigui, ja dic, totes les pel·lícules aquestes que passam són d'argument, no són documentals.
Qui farà la documentació serà el nostre amic Magí Benito,
que ell sí que en sap d'això, és un rato, ja ho veus, un rato llarg, no?
Llavors, clar, també tenim Mi último tango, de la Sara Montiel,
i l'He dejat a llevar, de l'Antonio Banderas.
L'Antonio Banderas potser és una pel·lícula que no és pròpiament tanguista en si.
L'argument és d'un professor de ball,
que busca un col·legi per ensenyar a ballar,
i, esclar, ell busca treballar, tindre feina,
i, bueno, troba un col·legi que li diu,
bueno, doncs sí, una espècie de universitat,
que li diu, bueno, doncs sí, vostè ensenyarà a ballar si vol,
però són aquests que hi ha aquí,
i són els més dolents alumnes que hi ha a aquella entitat
que els tenen relegats al gimnàs.
No els deixen ni anar a les aules.
Imagini's, imagini's, eh?
Llavors, esclar, l'Antonio Banderas entra allà,
i allà hi ha els passotes, que no ho vulgui saber,
i les passotes, i ell els vol ensenyar a ballar,
i allà se n'emburlen d'ells, se n'empitorren,
i és el treball, i està basat en fets reals, eh?,
aquesta pel·lícula, a més a més que és una cosa tan dèspota
i tan especial, que dius això, ni al cine,
però està basat en fets reals.
I ell lluita, lluita, lluita per anar-los ensenyant a ballar.
És clar, entre mitjans, però lògicament,
hi ha el tango, que és una de les peces primordials
de la seva escola de ball,
i és curiosa.
Mi último tango, o sigui, és una fantasia,
una obra, en fi, ja fictícia,
de la Sara Montiel, que per cert no tinc ara...
Són els temps bons de la Saritíssima.
Ah, aquí està, aquí està.
No porto ara jo cap gravació d'ella en aquest moment,
perquè, en fi, jo crec que el millor era
dedicar-se al tango, tango,
perquè l'altre tindrem oportunitat de veure-la allà, sí.
A més, com deia, mira, l'autor del llibre Goten,
es pronuncia així, eh?
Sí, sí, això sí, tal com si.
Què hi trobem en aquest llibre, Magí?
La història del tango.
La història del tango, eh?
Ni més ni menys la història,
que més o menys se mastega pertot arreu,
o sigui, diguéssim, és molt difícil dir
és que va començar aquí.
Mira, va començar més o menys,
va començar aquí, als baixos fondos,
amb gent que venien emigrats,
Argentina tenia, o sigui,
Buenos Aires en aquells moments
potser tenia 20.000 habitants
i al cap de 10 anys en tenia 70.000,
o sigui, coses d'aquestes, no?
Van començar a fer...
El ferrocarril, posem,
en un moment determinat tenien 100 quilòmetres de vies
i al cap de 10 anys, doncs, en tenien 500,
o sigui, hi havia un desenvolupament
va ser la primera ciutat que va tindre metro, també,
Buenos Aires.
O sigui, hi havia un aluvion de gent que arribava
que aquesta gent no tenia on anar,
perquè, a més, eren turs alemants, francesos, inglesos i italians,
i tots s'avarrejaven.
Ens queixam d'aquí.
I entre ells no es coneixien.
Què passava?
Que es quedaven a les afores.
Es quedaven a les afores i, precisament,
això també va afavoreixer que creessin un idioma entre ells,
amb paraules que no eren de ningú,
però que tothom les entenia.
Però que tothom les entenia.
En aquell moment tothom les entenia.
I al ball va passar el mateix.
Un ballava una cosa, l'altre ballava una altra,
però, a última hora, al carrer es ballava,
doncs, això.
El va anar a començar en el tango.
És veritat que el tango era dels barris baixos,
baixos, i la gent una miqueta ja és més potent.
Diuen que va començar als barris baixos
ballant-lo, inclús homes amb homes,
perquè no hi havia suficientes dones.
Però després,
també es diu
que el tango va entrar als salons
en partitura.
Llavors, la gent bé
no sabia que allò era el tango.
Senzillament era una partitura
que interpretaven.
Però quan se van entrar,
que era el tango,
van pensar
que no és tan descaballant,
no és tan animal, com deien,
diguéssim.
O sigui, es van acceptant.
És una cosa similar al que va passar amb el vals
anys abans.
Ni més ni menys.
Perquè el vals també era de barris baixos,
de gent ordinària,
no sé, la plebe.
I mira el vals.
I al final...
I ara el vals,
bueno, és aristocràtic ja...
Total.
Sí, sí, sí.
El tango,
quan va vindre a Europa,
va entrar per França,
diguéssim, no?
També hi ha una sèrie de rebots,
perquè s'hi diuen
que si ve
que si del tanguillo andalús,
que si de la dansa cubana,
del danzón.
o sigui,
que hi ha una sèrie de barraïs
que cada un ha agafat una cosa,
de l'altre una altra,
de l'Uruguai ha agafat
allò dels timbals,
el...
Les maraques, potser?
No, no,
no me'n recordo com s'hi diu, home.
Les timbals.
El ball aquest que tenen
amb els timbals.
I, bueno,
doncs,
una suma de tot això
ha anat fent.
Inclús la paraula tango
té un...
un origen
que no se sap d'on ve.
Doncs ja ho sabeu,
sí, clar,
cinema i tango,
el tango i el cinema
del CineCup
de la Filmoteca Andrés d'Andrés,
el dijous dia 20 la Comparcita,
el dimarts dia 25
mi último tango
i el dia 27 el dijous
Déjate llevar, eh?
A més presentat
per Magí Benito
que avui també ens ha acompanyat
ha estat molt interessant
doncs, vaja,
poder parlar dels orígens
del tango.
Andrés d'Andrés
ens tornem a trobar
el mes de febrer.
Com vulguis.
Preparant-ho, no?
Deies el mes de febrer.
No, no, ja està preparat.
Ja està preparat, ja.
El mes de febrer
és el metge i el malalt.
El metge i el malalt.
Dedicat al Col·legi Oficial
de Metges de Tarragona
que ja serà el tercer any
que ho fem
i ve el doctor allà
explicar parts interessades
del que passa amb la pel·lícula
sigui còmica,
sigui dramàtica,
sigui comèdia,
el que sigui la pel·lícula
però sempre hi ha alguna
única pel·lícula
que potser s'aparta
molt, molt, molt
per dir-ho així
és Pan Amor i Fantasia
que allà l'únic que hi ha
de referència
és una comadrona
que el doctor
sí que s'enamora d'ella
però esclar
s'ha posat també
aquesta pel·lícula
perquè hi ha una comadrona
i també val la pena
i a més és una pel·lícula
molt estimada
per la gent gran
sobretot molt còmica
a una gina llobrígida
que estava estupenda
en aquella època
i la pel·lícula
és molt divertida també
però tot és a base
de coses així
Doncs al febrer en parlem
Gràcies Magí Benito
Gràcies i bon dia
Moltes gràcies