Olga Xirinax, bon dia.
Bon dia a tothom.
La taronja a terra. Explica en el pròleg que vostè és aquesta taronja,
però que tot i estar a terra està plena de vida, plena de color.
Què vol explicar amb això?
La taronja a terra és una taronja que hi havia realment en el claustre de la catedral.
La vaig veure allà perquè m'agrada precisar la tranquil·litat aquella.
I era acabada de caure a l'arbre, o sigui, bé, encara estava força bé.
Vaig pensar que era jo, el mateix, com un símbol, eh?
Perquè la vida t'ha portat fins a un punt que ja madures
i llavors t'han de madurar, caus, a vegades.
Això vol dir que encara està collida, saborosa, potser,
i amb aquest punt estem ara.
Això vol dir la taronja a terra.
I per a mi, una mica, llavors, el llibre, reflexió,
no tant de la vida passada, a veure, no és un compendis,
sinó que és nou. Aquest llibre és de l'estiu cap aquí.
O sigui, és llibre de l'estiu.
I em penso que l'autor el que ha de fer,
si vol recordar, que recordi,
però és també el temps aquest, és el seu.
I aleshores sempre hem de ser tots,
tant si som escriptes de novel·la,
com si som poetes, el que sigui,
és ser cronistes de la vida diària que anem fent ara.
Adequar també el nostre llenguatge,
el llenguatge que es fa, vull dir,
ser moderns en el sentit de la paraula,
escriure la vida que ens correspon viure ara.
I això també és el sentit de...
Per això hi ha algun poema,
que també és una miqueta, diguem-ne,
així com de prova, no, d'assaig,
de coses noves, d'informes noves també,
i és aquest el sentit.
Sempre endavant.
Això anava a preguntar,
què és el que veiem de nou en aquell llibre,
pel que fa a escriure poesia?
Parlava això, no?,
que a moltes vegades és una mica la crònica,
una mica de cronista del dia a dia,
de la seva vida.
Sí, això és el que pots trobar.
A veure, una persona de trajectòria llarga,
per l'edat que tinc,
doncs a la força n'has d'haver vist de tots colors.
Llavors expliques una mica també
el que és la teva experiència.
Altres escriptors s'hi poden trobar,
s'hi trobaran segurament, també.
I aleshores alguna experimentació
que sigui així divertida,
com hi ha aquí les observacions
del pintor d'Orer,
que per mi és un dels millors de la pintura a l'Alemanya,
tant pels seus gravats
com per les seves pintures,
l'Albert Dorero.
I després el pintor aquest de les llums,
que és, a veure,
això veus,
Dorarianes,
es diu Dorarianes,
en els queixos molt petits,
i després Rembrandtianes,
que li era pintor del llum,
però sí que era molt fosc
i llavors feia destacar alguns reis de llum.
Llavors això són breus poemes,
no són ni eicos ni tanques,
això no m'hi he volgut posar,
sinó són pinzellades.
Això també vol dir
que el poeta com l'escriptor
ha de saber resumir,
o sigui,
en poc els periodistes ho sabeu millor que ningú,
que sàssim resumir
en tantes línies,
en tantes pàgines.
Resumir,
donar una idea,
una pinzellada,
aquí, en aquest cas,
amb molt pocs paraules,
sis o sis o deu al màxim,
a veure què vol dir aquella cosa exactament.
I la segona part d'aquesta intenció
és l'observació d'aquesta pintura,
o sigui,
jo sempre,
ja ho he dit altres vegades,
crec que l'escriptor
almenys li fan opinar de tot,
però pel seu compte
s'ha d'informar de tot,
que és l'art,
de la pintura,
de la música,
i aleshores
conèixer tot això
per posar-ho
i per enriquir
la seva literatura.
Aquest llibre va ser
un encàrrec?
Aquest llibre
va ser una exigència.
És una exigència
perquè
després d'haver escrit,
que ara farà dos anys,
el maig farà dos anys,
no he escrit,
no vaig haver d'escriure res,
ni més buscar,
es va fer
amb un gran esforç editorial
i que va quedar
molt ferm,
la poesia completa,
que no és una antologia,
és poesia completa,
que és molt,
va fer editorial
a l'omicron,
i esclar,
és un llibre
on s'ha recull
tota la poesia,
sempre en queda alguna
que després la trobes
i dius,
veus,
ja no l'he posada,
però bé,
això ja és un apèndix,
però el llibre
de mi el Pagnes,
a part de tota la meva prosa,
doncs tinc tota aquesta poesia,
i això formava
un volum de tapadura,
que quan el vaig veure
a la taula
del menjador
posat dret,
perquè és un bloc
això dret
que s'aguanta,
doncs vaig quedar
com a parada,
dic aquí,
ja m'hi he acabat jo,
això ja no puc fer res més,
i em vaig quedar
una mica paral·lissada
en aquest sentit,
el veure,
això és visual,
i així dic,
no,
això ja és com a imponent,
i no feia res més,
i llavors l'editor diu,
tu torna a escriure,
que és el teu,
a veure si ara
et quedaràs aquí parada,
i efectivament
m'havia produït
una mena
de paral·lització literària,
i llavors aquell estiu,
que és el passat,
vaig escriure
a instàncies seves
obligada,
i és el que m'ha publicat
ara aquest,
la tarotja terra.
També parlen
en el proc,
precisament d'aquest llibre,
el senyor Major,
de potser el poc ressò
que va tenir,
o del poc
que se'n va parlar,
creu vostè?
Mira,
et puc dir,
a més la meva edat
ja també em permet
dir-ho,
la meva experiència també,
un llibre com aquest,
n'hi ha molt pocs
que se n'hagin fet,
i el conjunt
de la poesia catalana
no n'hi ha cap més,
que sigui com aquest,
em remeto una més
a la documentació,
eh?
Amb qualitat,
estem parlant,
a veure,
no estem parlant
de Jocs Forals,
de barri,
estem parlant,
quan parlem de Jocs Forals,
parlem dels de Barcelona,
i quan parlem
dels altres premis,
parlem dels premis importants,
del Carles Riva
i de tots aquests premis,
i de prologuistes
de categoria
com l'Agustí Bartra,
que va fer
al seu temps
una peça literària
amb aquesta...
Aquest llibre,
cap revista especialitzada
ni cap diari
ni una paraula
tret dels de Tarragona,
entenguem-nos,
que Tarragona sí,
perquè és la meva ciutat
i se'm va fer ressò
quan va sortir,
però aquest llibre,
un llibre així,
hauria de ser,
diguem-ne,
bàsic
per institucions
i per biblioteques,
perquè no hi ha ningú més
en la literatura catalana
que tingui el gruix
aquest d'obra,
això ho pot dir
ara ja és documentalment,
comprobable,
no dic res
de l'altre món.
A més,
no tinc àvia
i em puc fer
la meva pròpia.
Ara bé,
què passa
que no se n'ha dit res?
Dues coses,
no tenim crítics solvents,
l'últim
em va ser triadu
i es va morir,
que anava seguint
la meva obra.
A més,
estan editades totes
per os menor,
edicions
que eren
reconegudes
i tot això,
i després,
ara ho dic aquí,
hi ha
no sé com
una mena
de testament literari
o el que es vulgui dir,
el professor
Medeu Soberanes
a la Biblioteca
de Catalunya
i és
vores de Tarragona,
quan vaig guanyar
el primer premi,
llavors ell encara
corria per aquí,
em va dir
d'aquella manera
perquè és alt
i em va dir
Maria Perdomona
i diu
ara guarda't
de les enveges.
Jo no sé
a què atribuir
això,
però que es vagin
comentant poetets
i poetetes
que n'hi ha d'haver
i tot això
i que aquest llibre
hagi passat
i les dues novel·les
subsegüents
que hi va haver
hagin passat
completament
desapercebuts.
Després tenim
que els diaris
posen tots els llibres
de Sant Jordi,
que Òmnium
posa tots els llibres
de Sant Jordi,
voteu,
i que no hi siguin
mai aquests,
almenys ara aquest
que el més recent
que és
l'Aranja Terra,
diguem-ne,
perquè és nou
també aquest llibre.
Llavors et fa pensar
alguna cosa
a la força.
Després una tercera cosa,
n'he dit dues
i ara en dic una tercera.
Les editorials petites
no reben l'atenció
institucional
que haurien de rebre.
Avui precisament
en parla el Jordi
de Cossetània
en el diari
i ells ja no són
tan petits
perquè
s'han espavilat molt
els de Cossetània,
veus els seus catàlegs
per tot arreu,
veus els seus llibres
a les llibreries,
els he vist treballar
a Frankfurt
i he vist com treballen.
Però hi ha altres editorials
que potser
no tenen el ressò
i precisament institucions
com Òmnium
i institucions
que haurien de promoure
l'esforç
d'aquestes editorials
que publiquen
en català
amb gent
que no podria publicar
d'altra manera
perquè les grans editorials
estan copades,
i això ja ho sabem,
ha canviat molt el temps,
estan copades
per una de gran,
aleshores l'entrada aquí
és molt difícil,
és com el Castell de Kafka,
això és exactament així.
llavors els petits,
els que comencen,
sempre n'hi haurà,
hi ha molt joves
que, clar,
ara tenim els blocs,
en els blocs,
per sort,
la gent pot expressar
les seves primeres poesies,
aspiren a fer algun bloc,
després s'ajunten
i fan un llibre conjunt,
algun editorial
els edita,
editorials petites,
doncs tot és un esforç
que es fa
pel llibre català també,
això és una de les consideracions
que et dirà tothom
que hi perden diners
i que deixar pròs real
perquè la gent continua escrivint,
llavors aquest problema
jo crec que encara
no s'ha posat sobre la taula,
en temps de crisi
encara diuen
que s'escriu més,
precisament,
encara mal,
doncs bé,
això seria d'estudiar molt
i veure l'esforç
que fan aquesta gent.
Aquest llibre
també va ser,
és que aquest que et dic,
l'ossa major,
que en aquest cas
la vaig posar
perquè la major
sóc jo,
i llavors
la vaig posar
aquest títol
i expressament
perquè havia publicat
amb l'ossa menor
que ara
podem l'ossa major.
Aquest cas,
doncs,
és flagrant,
ja diguem-ne,
és un esforç,
ja es veu
que és un esforç editorial gran
que l'ha volgut fer
aquest noi,
doncs,
amb honor
i aleshores
deixo això altre
perquè la gent
ho reflexioni.
I vostè creu
que no siguem a Barcelona
també hi influeix o no?
O això és
el que es diu,
però vaja,
no acaba sent la realitat?
Hi crec,
i molt,
precisament
perquè ja ho tenim
observat d'anys també,
i ara puc parlar
des de perspectiva de temps,
vull dir,
això,
l'experiència
també hi fa molt
amb això.
De Barcelona
a Navall
no existim
pràcticament.
Girona
és diví,
o sigui,
Girona sí,
amb les seves presències,
amb el seu parlar català,
això existeix.
Lleida encara bastant,
té l'Institut d'Estudis
i l'Ardencs,
que és una gran institució,
aquí vam perdre
l'estudis de reconències
d'una manera molt tonta,
simplement es va desfer
perquè ho va demanar
la Diputació,
ja està,
desfet l'estudis d'Estudis
i no s'ha pogut fer res més.
I aleshores
les Terres del Sud
i Tortosa
encara es queixen més d'això
perquè a Tortosa
hi ha bons escriptors
i en canvi
tenen la doble,
diguem-ne,
no sé com dir-ho això,
la doble influència
de Tarragona
i de Barcelona,
encara els dies
més difícils.
Elles s'organitzen
amb poetes abrenys
i això,
però vaja,
no és el mateix,
no tenen aquesta ressonància.
I sempre que hem preguntat,
l'altre dia mateix
vaig tenir
el gust de presentar
la poeta
que va guanyar aquí,
al Premi Ciutat de Tarragona
i em sembla
que són dos anys abans,
havia guanyat
el Premi Pinyi Soler,
la novel·la l'havia guanyat
un és del Berguedà,
l'altre era de l'Empordà
i preguntats
que no aniu mai,
ah no,
cap avall no,
tots són pedres,
van dir,
sense gens de diplomàcia,
ah no,
cap avall no hi anem mai
i la gent hi ha tendència
a tirar cap al nord,
n'hi ha que van cap al sud,
però aquests,
no hi som,
no existim per ells
i les terres geronines
per ara
tallen bastant el bacallà.
Ara,
tot i que l'influència
ha passat bastant,
ara s'han cugat,
s'han cugat
ja les capelletes
dels mandarins
que s'han traslladat una miqueta,
són a Sant Cugat
i amb algú lloc del garraf,
els sitges,
això també comencen a ser,
però encara,
encara mana més Sant Cugat
en aquest sentit,
que això diguem-ne
és el mig,
però és l'influència
de Barcelona també,
tot això,
s'estallada a nivell de fora,
allà es fan...
I els altres
ens quedem aquí,
a veure,
som de la província,
jo,
quan diuen província,
vegueria i tot això,
defenso província,
som província,
som províncians,
perquè ve del llatí,
però,
vinquere,
que és la terra dels vençuts,
vol dir província,
i aquí som vençuts,
no per ells,
per aquests mandarins,
sinó que som vençuts
i manats
per funcionaris estrangers
des del temps dels romans
i això imprimeix caràcter,
des dels temps romans,
fixa-t'hi,
i m'ha dit-ho,
fins ara,
encara,
estem manats,
ara ja es comença a parlar
de 50 de tributar a Madrid,
ens hauríem de començar
en tremorsa,
ja comença a dir
que ens hauríem de guardar els diners aquí
i no donar-los,
que tot això,
això encara,
estem manats
i expoliats
per funcionaris estrangers,
o sigui,
a Tarrona,
això imprimeix caràcter
perquè era la segona,
la capital de l'imperi,
província,
això sí,
eh,
província de vençuts,
però vinquere,
això que quedi claríssim.
m'agrada
perquè aquesta província,
com a mínim,
comprenia mitja Hispania,
això ja és gran
i és maco,
també ja m'agradaria
manar sobre mitja Hispania,
no?
Però bé,
això és completament anecdòtic,
però que imprimeix caràcter,
com a mínim,
amb una població
no gaire gran
com és Tarragona
en comparació de Barcelona,
això.
Barcelona queda diluït,
això dels delegats,
queda una mica diluït,
però aquí no,
aquí es nota molt,
eh,
i llavors això
és les diferències
del nord,
del sud
i tot això
que em preguntaves.
Està contenta,
orgullosa del llibre?
Bé,
és una obra nova,
com a obra nova
sempre s'ha de saludar
i felicitar
cada llibre nou.
Bé,
jo no he dit mai
que un llibre,
com he sentit dir
a la gent,
segons quins escriptors,
que no tenen gaire diplomàcia
encara per això,
que els costa tant
i pateixen fent llibres,
això no,
el llibre sempre és una alegria,
encara que hi expliquis desgràcies
perquè tu pots inventar-te
una tragèdia,
jo estic segura
que Shakespeare
disfrutava molt
amb aquest sentit
d'inventar-se,
de fer una tragèdia
i quan escrivia
doncs era,
això,
era una forma essència,
sempre s'ha d'escriure
amb gran alegria
i llavors és quan
es comunica
en el lector,
perquè no es comunica
d'altra manera,
que pels sentiments aquests
que provoques
en el lector
i si provoques
uns sentiments
allò de que veus
que t'ha costat
que és un llibre forçat
i quin patiment
hem de fer el llibre
i llavors el lector
també t'ho trobarà,
això.
Jo no,
jo escric amb gran alegria.
I a més a més
escriu cada dia
perquè a més a més
a través del blog
també pot tenir
aquesta relació
amb el lector,
no?
Què tal l'experiència?
Perquè a més ja fa temps
que cada dia,
cada dia,
el guatxilinex
escriu al seu blog.
He de confessar
dues coses
que absorbeix molt,
jo no sé,
els que porten
a més a més Facebook
és que no sé
com s'ho poden fer,
però vaja,
els felicito.
Amb el blog
jo ja en tinc prou
perquè m'ajuda
a esmorzar-me
una mica el cervell
cada dia,
allò,
ni un dia sense línia
i aleshores
també hi poso
el dibuix
que és de collita pròpia,
quan puc,
quan no tinc temps
poso una fotografia,
però si no faig un col·laix
que també m'agrada molt
i tinc aquí carpetes
plenes de col·laixos
d'aquestes
que un dia
es podrien exposar,
seria una altra faceta.
I alhora
et comunica amb gent,
o sigui,
la gent et dona
unes opinions
o bé,
tu t'interesses
pels altres també,
o sigui,
s'obre un camp,
tu t'interesses
pels que,
més o menys,
anem agrupant-nos
en camps,
això és lògic,
que li agrada
la posi a la literatura
o bé,
fer proverbies,
per exemple,
i coses així,
doncs ens anem agrupant
i intercanviem impressions
i això sempre
és favorable,
s'examplen els camps.
Com viurà
el Guatxilinex
el dia de Sant Jordi?
Procuraré allunyar-me
com més possible
de tot el matibull
que hi hagi,
no m'agrada,
no m'agrada.
Altres anys
anàvem a Barcelona
perquè institucionalment
doncs es feia
allà a Pedralba,
es feia la recepció
oficial,
això s'ha fet sempre.
Primer es feia
la Generalitat
quan hi havia en Jordi Pujol
i jo,
però després
va,
el recinte
es va fer petit,
es feia la xocolata
aquella institucional.
Després la cosa
per mi
es va desbordar una mica
i llavors hi ha
molta gent
allà al jardí
i trobo molt bé
que en temps
així de restricció
d'aquesta
s'hagi suprimit
aquesta recepció
o se la facin
només entre els polítics
estrictes,
ho trobo molt bé.
Per tant,
nosaltres ens n'anirem
amb uns fills
i d'això altre
doncs no en parlarem.
Ove xineres,
moltíssimes gràcies
i bon dia.
Bon dia a vosaltres
i que compreu falses llibres
i us agradin.