un quart de dotze del migdia,
i mira, ens ha passat el temps,
estàvem parlant aquí a micròfon tancat
amb el nostre proper convidat, l'Aleix a cort.
Amb ella parlarem de literatura,
però abans vull començar parlant de dansa.
Aleix, bon dia.
Bon dia, bon dia a tots.
Aclarim-ho, l'Aleix va presentar el seu darrer llibre.
Es diu El nen que volia tenir les mans transparents,
una novel·la amb una temàtica prou seriosa
i alhora prou màgica.
Però d'entrada li hem de preguntar a l'Aleix,
a veure tu qui prefereixes, Fred Astero o Gene Kelly.
I atenció, perquè jo tinc les meves preferències.
a veure què diràs, al cap dels dos.
És una pregunta una miqueta capciosa.
No tenen res a veure, saps?
Jo sempre he pensat que un dels millors ballerins
que hi ha hagut mai de claquer,
evidentment, és el Fred Astero.
O sigui, per claretat i tot ara, a nivell de fantasia,
la que demostrava Gene Kelly no la demostrava Fred Astero,
que tothom diu que era més aviat sosso.
Per tant, t'ha quedat amb el bo de mirada a cadascun.
Exactament.
Molt bé.
És la que s'ha de fer sempre.
I és que l'Aleix Cort és escriptor,
o almenys ve a parlar-nos d'això, dels seus llibres,
però també ha tingut la seva etapa de professional de la dansa
i dins de l'àmbit que és la dansa, doncs el pla què?
Curiós com has passat d'un lloc a l'altre,
o està tot vinculat, o no és tan estrany, vist des de dins?
Vist des de dins no és tan estrany.
Això és una cosa que sempre parlo amb diferents persones que et diuen,
a nivell curricular, quan se'l miren, diuen,
però com pots treballar a nivell de formació, a nivell de creació,
de literatura, de dansa, d'art, totes aquestes coses, no?
No són moltes coses i són coses molt diferents.
Jo penso que, evidentment, cada camp és cada camp,
però que la possibilitat de treballar en diferents camps
et porta a afrontar, diguéssim, aquests camps,
precisament des de formes distintes i diferents
a les que se sol veure, no?
Llavors, sempre havia defensat quan organitzava el festival
aquest de la nit de claquer, amb biciclac,
que els ballarins de claquer eren uns ballarins especials,
perquè així com els ballarins de contemporani, de clàssic, de jazz,
de musical, ara, tenen un perfil, més o menys, molt acusat,
els ballarins de tango, els ballarins de swing,
tots tenen un perfil molt acusat.
Els de claquer és una cosa molt curiosa,
perquè realment et trobes perfils del més divers, no?
El que passa és que tots tenen en comú de denominador un factor
que a mi m'ha semblat detectar,
que és el tema, diguéssim, de nen.
Jo penso que...
Allà claquer és com de criatura.
Sí, no diria així exactament.
No, no és això.
Però sí que d'alguna forma...
Un punt innocent, no?
Exacte.
De musical de la Metro Goldenmeyer.
Sí, i d'instint.
Jo penso que els nens petits el primer que fan és picar de peus a terra
i picar de mans a terra, i picar de mans,
i aquestes històries, o sigui, el ritme està allí.
i el claquer et permet aquest punt de connexió amb la teva infantesa.
Jo penso d'alguna manera.
Ara i un dia parlarem de claquer.
Tu t'hi dediques encara o ja no?
No, no, ara ja...
Però estàs en contacte amb gent que encara sí?
Sí.
Afortunadament estic en contacte i, de fet, treballo,
col·laboro amb ballerins de claquer que en aquests moments
estan a nivell internacional, són dels millors.
Doncs et farem un dia d'entrevista i ara m'apunto, Aleix,
sobre el claquer que jo crec que té una entrevista a part, això.
Sí, jo crec que se la mereix.
Jo crec que sí, fer una mica d'homenatge amb aquest ball oblidat.
Escolta, si et pregunten doncs què et dediques,
què ets de professió?
Perquè a més veig que tens estudis d'arquitectura tècnica, és això també?
Sí.
De què vius, Aleix?
No que puc.
No...
Et sents escriptor?
Sí.
Et sents més...
A veure, aquesta és una pregunta que em solen fer.
A més a més, la gent a vegades juga en aquesta mena de transversalitat
o polifacetisme, diguéssim,
i quan em presenten en segons quines activitats
no s'atreveixen mai a presentar-me d'una forma concreta, no?
Per exemple, jo el que soc fer
és que si en aquells mons estem en un món de gent que es dediquen a la formació,
doncs concretament parlo de la meva faceta com a formador, no?
Si estic amb ballarins, parlo de ballarins,
si estic amb escriptors, parlo amb escriptors, no?
Ho soc tot, tot a l'hora.
Totes elles són feines que tenen un punt de vocacional, de passional.
Sí.
Que dius, no sé fins a quin punt és feina o fins a quin punt és un hobby
o una afició duta a l'extrem professional.
Sí.
Pot ser que comences així, una mica per afició?
Sí, a veure, jo penso que a nivell professional,
sense passió, la professió es llangueix, d'acord?
Es converteix gairebé en una presó i ho passes fatal.
Després que aquesta professió o aquesta passió
a nivell pecuniari, diguéssim,
t'alimenti d'una manera o d'una altra,
això ja no depèn a vegades de tu, no?
Però sí que jo penso que la passió és un tema,
és un punt importantíssim en qualsevol activitat que vulguis desenvolupar.
i jo tinc la gran fortuna
que en totes les activitats en les que treballo,
doncs, intento evocar aquest punt de passió, no?
Podríem dir que has convertit, doncs, la literatura també
en una mena de professió.
Tens... Quants llibres tens editats, Aleix?
A veure, entre col·lectius i...
És una pregunta que també em fan i no...
Sempre dic que quan arribi a casa els comptaré,
potser en tinc 18 o una vintena...
No és allò que diguis, mira, em va venir de gus a escriure un llibre,
amb el van a detall i allà està quedat.
No, no, jo soc un professional de la literatura.
Ho dic, faig tallers, escric novel·les...
Això m'ho dic, que em diguessis.
Sí, sí, sí.
Jo soc un professional de la literatura,
el que passa és que ser un professional de la literatura,
malauradament,
i de la literatura en català
no vol dir
que això serveixi
per arribar a final de mes, no?
Però sí que jo he estat periodista de l'avui
durant, amb columna setmanal
amb suplement del diumenge
durant més de dos anys
i he estat del Consell de Redacció
del Temps, del Seminari del Temps
durant molt de temps.
He estat col·laborador de premsa escrita,
televisió, ràdio, etcètera, etcètera, etcètera.
O sigui, i a més a més,
he estat com a investigador
i com a escriptor,
doncs he col·laborat
des del Museu de l'Història de Catalunya
fins a una instituació de les lletres catalanes.
O sigui, evidentment,
si després de tot això
no em considero un professional de la literatura, malament, no?
Ara, ara, jo te preguntava
quina consideres que és la teva professió?
Bé, aquesta ja és una altra...
Aquí a Matissem és una altra cosa.
Aquí és una altra pregunta diferent, no?
Jo penso que en aquests moments
bàsicament tinc tres línies de treball, d'acord?
Una és...
I les tres són professionals, d'acord?
L'una és l'arquitectura tècnica,
en la qual jo m'hi sento molt bé
amb els temes de rehabilitació.
L'altra és el tema de literatura
i l'altra és el tema de docència, no?
El que passa és que en el tema de literatura
contacto molt sovint amb artistes
i aleshores el que m'agrada és
iniciar projectes de cària transversal, no?
Amb fotògrafs, amb ballerins,
amb...
a nivell audiovisual, etcètera, etcètera, etcètera.
Centrem-nos...
Bé, ja se m'està acudint una tercera entrevista.
Centrem-nos, doncs, amb el tema literari.
Un títol, la de la teva darrera publicació,
a Pararola, recordeu,
que es diu el nen que volia tenir les mans transparents
i un pensaria, bueno,
literatura infantil, literatura juvenil...
No, els nens són els protagonistes, entre d'altres,
però és per adults al 100%,
és una obra que, malgrat el títol molt màgic,
és dureta, eh?
Pel que sabem, la temàtica és dura.
Estem parlant de nens del carrer
i de tràfic d'òrgans,
moltes vegades tràfic d'humans,
i també d'adopcions, bé,
adopcions infantils.
Per què un tema tan dur?
Mira, fa no res...
Fa uns anys vaig publicar
l'anterior novel·les de Lleó i el Far,
i el que encantava defensar
era el tema de la literatura.
Jo pensava que la literatura
i el tema dels llibres en aquells moments
era un tema de si els llibres,
què passa amb els llibres,
quin és el futur dels llibres, etcètera, etcètera,
i dels escriptors.
I en aquest cas,
em vaig trobar, diguéssim,
molt pròxim per qüestions personals,
i professionals amb nens.
D'acord?
Aleshores,
jo penso que els nens
enllacen d'alguna forma
amb el nostre futur
i és un futur que em preocupa.
Aleshores, doncs,
una cosa porta a l'altra, no?
Diguéssim que d'alguna forma,
parlant dels nens,
el que estic parlant,
una miqueta, és el futur, no?
Del futur
i d'un tema que a mi m'interessa
explicar d'alguna forma, no?
que tot i que defenso la màgia,
jo penso que la màgia,
jo crec que la màgia existeix,
tot i que una màgia molt concreta
és la màgia que jo penso.
Jo penso també que a vegades,
tal com estem allà on vivim,
amb les nostres butaquetes
i les nostres cadiretes i aquestes coses,
no ens en donem compte
sovint que l'infern està més a prou
del que pensem, d'acord?
I aleshores, volia parlar d'això, no?
Volia explicar un cas
que realment és un cas real,
és el cas d'uns nens que viuen...
els nens al nord d'Europa, per exemple,
hi ha nens que viuen a les clavegueres,
per una qüestió de supervivència lògica,
vull dir, fot molt de fred
i allò que està més calentet
suposo que és a d'Ibaix,
a pesar dels pesars...
Nens del carrer.
Exacte, són nens dels carrers
i llavors els nens dels carrers, doncs,
tenen un futur realment molt xungú
i penso que, malauradament,
no sempre tenen la possibilitat
de sortir-ne, no?
Aleshores, doncs, bueno,
tenia ganes d'explicar una història
d'un nen, d'un pispa, d'un lladre,
d'una cosa d'aquestes
que es convertia en un mag
i que podia veure el món
des dels dos punts de vista, no?
Des de sota terra
i des de dalt del cel, no?
Això que deies de, jo crec,
en la màgia, no?
La màgia aquesta quotidiana,
suposo que estàs una mica
donant a entreveure
als dos costats de la moneda,
aquest optimisme del dia a dia
de què bé que estem
i a l'hora d'ensenyar la cara fosca
d'això també és la realitat.
Sí, sí.
Quan parles de màgia,
parles d'això,
de la cara bonica.
Sí, i parlo de moments.
o sigui,
jo no crec realment
en la màgia
d'una forma
en paraules majúscules
perquè ens entenguem,
però sí que penso,
sí que crec
en la màgia
dels petits moments,
o sigui,
penso que hi ha moments màgics,
o sigui,
en sec,
et mires al cel,
mires un núvol
i pot semblar cursi,
però dius,
ostres,
quin cel més xulo,
o llegeixes un poema
i et quedes totalment
allà,
plantat allà
amb el llibre a les mans,
o mires en sec
una persona
i et quedes totalment
alluernat,
o sigui,
hi ha moments màgics
i és aquesta màgia
la que a mi m'interessa.
Què pesa més
en la novel·la
o va a moments
i sobretot
si a veure si té un happy end,
què pesa més,
la part màgica
o la part infernal
que deies abans?
Bé,
una porta a l'altra,
diguéssim,
no?
D'alguna forma
és el que jo he comentat,
o sigui,
per mi,
després de donar-li
moltes voltes
vaig pensar
que el que hi havia
més a prop de l'infern
era les clavegueres
i el que m'interessava
era fer aquest viatge,
aquest viatge de l'infern,
que era
d'alguna forma
una metàfora
de les clavegueres
i l'arribar al cel,
jo penso que la màgia
és el que tenim
més a prop del cel
i m'interessava
aquest recorregut,
no?
Per tant,
no és que primi més
una cosa que l'altra,
sinó que
tota la novel·la
que tothom diu
que té molt de ritme
i que enganxa
i totes aquestes coses,
doncs és aquest viatge,
no?
És aquest viatge
que permet
al protagonista
veure el món
des de dos punts de vista,
no?
Per tant,
si l'haguessin...
A veure,
anem abans,
quin regust deixa la novel·la?
El regust...
A veure,
jo després d'escriure
allò i el far,
que era una miqueta
també com a bastant màgica,
però una miqueta
pessimista,
tot i que deixava
una porta oberta
a l'esperança,
volia escriure
una novel·la
amb final feliç.
Tenia moltes ganes
d'escriure una novel·la
amb final feliç.
Estava cansat
d'escriure novel·les
i històries
que no el tinguessin.
per tant,
jo penso que
la història
et deixa
amb un final,
el final de la història
et deixa
amb un regust
dolcet
a la boca,
no?
Final feliç,
però potser això
t'ha permès ser més dur
al llarg de la novel·la,
no?
Exacte,
perquè jo penso...
T'has redimit al final,
has dit que...
Sí,
sí,
d'alguna manera
és això,
vull dir,
com més malament
ho passes,
més bé
t'ho passes,
més dolç,
és quan t'ho passes bé,
d'alguna forma,
una cosa porta a l'altra,
no?
I en aquest cas
una cosa també
porta a l'altra,
no?
Pel que m'estaves explicant,
potser és una novel·la
difícil de...
Sempre ho és,
d'etiquetant un gènere.
Si diguéssim,
és un thriller,
és una novel·la negra
també,
com a novel·la d'anúncia
del temps
amb intriga pel mig i tal,
o és una novel·la
de viatge vital?
En quin gènere
la col·locaries?
Té una mica de tot.
Sí,
sí,
jo penso que té
una mica de tot,
o sigui,
jo penso que hi ha
una part de denúncia,
òbviament,
això
lligaria amb el tema
de la novel·la negra.
Tota la novel·la
està lligada
per un tema
de thriller,
gairebé,
d'acord?
I hi ha tota una part
d'aventura
i de viatge iniciàtic
del de Xonses,
no?
De fet,
per tot això
hi ha hagut
de seguida
una productora
que es diu
en Unai Produccions
que ha...
amb la que
han signat
un contracte,
diguéssim,
per la possible
producció
d'una pel·lícula,
no?
Es veurà
si es tira endavant
o no es tira endavant
perquè això
una cosa és una cosa
i l'altra és una altra,
però suposo
que és tota aquesta suma
de coses
que fa que
a nivell visual
i a nivell de ritme
sigui atractiu
per poder-ho passar
en una pel·lícula.
Ara parlaves
del nivell visual,
em sembla que tens
una manera d'escriure,
especialment en aquesta novel·la,
molt plàstica.
Sí.
Vull dir,
que llegeixes
i visualitzes,
ja.
L'actor va visualitzant
la novel·la
en pla en pel·lícula.
Sí,
això,
vaja,
és una de les coses
que sol dir la gent
que en aquests moments
em llegeix.
És habitual,
sempre en tu,
és el teu estil d'escriptura
o has sigut especialment
en aquesta novel·la?
Jo penso que
amb els anys
aquest punt,
diguéssim,
ha anat
fins a més clarivident.
Jo penso que
ja ho tenia,
sempre he tingut
el tema
de les imatges plàstiques,
sempre les he tingut
molt al cap,
sempre m'han agradat,
potser perquè
abans d'escriure novel·la
o poesia
vaig començar
a escriure poesia,
o sigui,
de fet,
jo vaig començar
a ser conegut
com a poeta,
més que com
un narrador d'entrada,
d'acord?
Aleshores,
sempre he tingut
aquesta cosa
amb les paraules,
amb la plasticitat,
sempre he tingut
una bona relació,
d'acord?
Aleshores,
doncs clar,
vull dir,
si hi ha una activitat
plàstica
en aquests moments
és la màgia,
no?
Per tant,
en aquesta novel·la
queda més palesa,
no?,
aquesta qualitat.
D'aquí ve,
a veure,
expliquem l'argument
que a vegades
és el de menys,
però,
i l'hem deixat
entreveure,
però expliquem-lo ben bé,
explica'l tu,
a veure,
en quatre línies
de què va,
un nen és el protagonista.
Sí, sí,
a veure,
el protagonista
en aquest cas
es diu Milán,
Milán,
que és un nen
orfe,
no coneix els seus pares,
d'acord?
Sí,
que viu,
que sobreviu
a les clavegueres,
i...
T'ho demanava a l'eix
la novel·la
que l'ha portat.
Ah, sí, sí.
És que m'agrada tocar paper.
Digues, digues,
sobreviu a les clavegueres,
a les clavegueres,
perdona,
d'una ciutat
més o menys inventada,
però que té els seus referents europeus, eh?
Sí,
en això també
té intenció,
d'acord?
Lliga una miqueta
amb el que ja hem comentat abans,
no?
O sigui,
les referències
tant al país
com a la ciutat
d'allí on prové
a Milán,
té unes referències
molt, molt, molt, molt
clares
a algunes ciutats
del centre d'Europa, no?
De tota manera,
el que volia
era inventar
un nom
perquè no fos
un lloc concret,
o sigui,
no volia
explicar
que això passava
en aquella ciutat
o en aquella altra,
però alhora
volia
que
l'actor
tingués
unes referències
molt clares
a nivell
de sonoritat
i tot això
perquè
pensés en això,
no?
Vull dir,
això que hem comentat abans,
que l'infern
no està tan lluny
com nosaltres pensem
a vegades, no?
Unes sonoritats
que ja podem
desvetllar,
doncs,
a tot inventar-te
el país
i la ciutat
estaríem parlant
de...
Estaríem parlant
de Romania
i Bulgària,
bàsicament,
centre d'Europa,
però bé,
es faria extensió
amb algunes ciutats
de Rússia
amb el que està passant
o altres,
altres d'allò,
sobretot...
Bucarest
seria Bacurt.
Sí,
Bucarest
seria Bacurt,
sí, sí.
Podria ser.
És la referència
aquesta que te deus bé,
no sé on cau,
però em sona a...
Això, sí, sí, sí.
No, i de fet,
a nivell de paisatgístic
i de detallonses
no m'hania estat
d'utilitzar espais
que són concretament
pertanyen
a aquest país,
diguéssim.
I a la Milani
i els seus amics
de carrer
malviuen
les clavegueres,
com dius,
i entren en contacte
amb la Mònica,
una periodista
que està investigant
doncs
aquests afers,
no?
Els afers,
bé, més que aquests afers,
els afers
dels tràfics
de persones.
Sí,
i entren en contacte.
I a partir d'aquí
la Mònica
deu flipar
amb tot l'infert
que es troba,
però al Milan
li deuen anar donant
també
unes espornetes
de màgia, no?
Sí.
Sí,
hi havia dos temes
amb els quals
volia aprofitar
la novel·la
per comentar.
un era el tema
de la importància
del riure,
hi ha un personatge
en el qual
li acabo agafant
molta estima,
que és un pallasso
sense fronteres,
i després
també volia parlar
del tema
del periodisme,
que malauradament
ha tornat a sortir
a la palestra
últimament
amb els casos
aquests
de corrupció
i totes aquestes històries
a Anglaterra,
no?
tot aquest tema
de la premsa,
no?
Les escoltes
il·legals.
Les escoltes
il·legals,
l'ètica periodística
posada de nou
l'ètica periodística,
d'acord?
Aleshores,
què passa?
La noia aquesta
és una periodista
esportiva
que per qüestions
bàsicament
d'interès
a nivell
de ventes
la foten
en una situació
i en un context
que mai
no s'ha trobat,
per tant,
evidentment,
flipa
moltíssim
amb el que es troba.
Fa la baixada
dels inferns.
Exactament.
El fa molt lentament
però la fa
i quan la fa
aleshores
es nega,
busca,
participa
d'aquest infern
bàsicament
per intentar
rescatar
el noi
amb el que ha contactat
que és el Milan
que a més a més
contacta amb ella
curiosament
a través d'una fotografia.
O sigui,
Milan és
com qualsevol persona
que ha viscut al carrer,
és una persona
que evidentment
controla els seus sentiments
i els
canalitza
moltíssim,
però en sec,
després de prendre-li
la cartera
a la noia,
doncs,
creu
veure,
entreveure
en una fotografia
el que seria
una ombra de felicitat,
una fotografia
de la noia.
I aquesta fotografia
farà que
acabi contactant
amb la periodista
i que,
bueno,
tira la història
cap endavant.
Com és que és mac
el Milan?
O que almenys utilitza
les mans,
bueno,
que té aquesta afició
cap a la màgia.
Sí.
Té les mans transparents,
com diu el títol.
Sí.
Sempre he pensat
que un bon pispe
seria un bon lladre.
Sempre ho he pensat.
Perquè un bon lladre
ha de tenir les mans
molt ràpides
i un bon pispe
també les ha de tenir.
Aleshores,
doncs,
l'extrapolació,
diguéssim,
va resultar,
va caure
pel seu propi pes,
no?
I el tema
de la transparència,
doncs,
tornava a ser
aquesta mena de gust meu
per la poesia
i la màgia,
no?
Vull dir,
el fet aquest
de que mou les mans
tan ràpid
que semblen transparents,
no?
Em sembla
que ja ho hem dit tot.
Aleix,
no sé què ens hem d'escuidar.
També m'han vingut
moltes ganes de...
Jo l'he fullejat
el llibre,
però ara me'l llegiré
de dalt baix, eh?
Què et diu
la crítica?
Bé,
de moment
les crítiques
m'estan responent
força bé
a les biblioteques
i als clubs de lectura
també.
I bé,
el fet aquest
que una productora
s'interessi
per l'obra,
doncs,
acaba, diguéssim,
de tancar una miqueta
el cercle,
no?
De totes maneres,
tothom que publica
en català
i més en una editorial,
diguéssim,
mitjana,
petita mitjana,
sap perfectament
les dificultats
que entrana
per una novel·la
que sobrevisqui
més enllà
dels seus primers
gairebé
tres mesos
d'edició,
no?
Jo penso que
en aquest cas,
aquesta marca
està superada
amb Escreix,
hi ha presentacions
de la novel·la
en aquests moments
a Roda Barà,
preparades,
amb Posta,
Reus,
Sant Cugat,
bueno,
diferents llocs,
i això vol dir
que a la gent
els interessa,
no?
Si els interessa,
bé.
el que passa és que
fa l'efecte
que és una carrera
de fons,
que has d'anar
contínuament,
no pots parar mai,
has d'anar
fent presentacions,
espaiant un temps.
Sí,
sí,
vull dir,
saps el que passa?
Qui ha publicat
amb un editorial gran
i després amb un editorial
mitjana,
per dir-ho d'alguna manera,
la forma de funcionament
no tenen res a veure,
no?
quan tu treballes
o publiques
o ets autor
d'un editorial gran,
l'editorial et porta,
saps?
O sigui,
vés allí,
vés allà,
en sé que et truquen
a les de Televisió Espanyola,
en sé que et truquen
a les de TV3,
en sé que et truquen
a les no sé aquest,
entrevistes,
en aquestes plataformes,
etcètera,
etcètera,
no?
Quan tu treballes
amb un editorial
petita
que no està dintre
del nucli
de la proa,
diguéssim,
de les editorials,
doncs aleshores
el treball
és més un treball
lent,
diguéssim,
i de suport,
no?
Només
aquest,
només amb el suport
de la crítica,
però més
dels lectors
que no pas de la crítica,
la novel·la
o l'obra
té la possibilitat
de sobreviure,
no?
En definitiva,
també hi ha el fenomen
aquell del boca a orella,
no?
Que és el que...
És primordial
en aquests casos.
I això sí que depèn
únicament
que l'obra
sigui bona,
de l'autor,
en aquest cas.
Sí,
i a vegades també
que trobis els camins,
no?
Per presentar-la,
no?
Perquè
obres bones
que no han tingut
la sort
o no han tingut
la mani...
No han sabut
arribar,
no?
Al públic,
i en canvi
estic convençut
que si haguessin
arribat al públic,
doncs,
hagués anat
d'una altra manera,
no?
Però bueno.
Aleixa,
em quedava una pregunta
al que l'Aixa
t'has hagut de documentar
molt per la novel·la,
perquè, clar,
una cosa és que diguis jo,
controlo
tota la part literària,
no?
Que pel que dius,
doncs,
és impactant
i és el que va bé,
però clar,
estàs tractant
un tema
de molta actualitat,
amb un rerefons
el darrere
important.
Sí,
la documentació,
el treball de documentació
ha estat gran,
ha estat gran
i diguéssim
que intens,
no?
El que passa
és que
jo penso
que la gent
que escrivim
aquest treball
de documentació
en el fons
ens agrada,
perquè ens dona pistes,
ens dona molta informació
i com som gent
més aviat curiosa,
doncs,
ens agrada,
no?
Diguéssim,
remenar informació,
no?
Però clar,
està clar que
jo crec que en aquests moments
ningú,
cap escriptor
que en aquests moments
treballa en una novel·la
pot obviar
la feina
d'investigació,
no?
Darrera pregunta,
quins plans de futur
tens ara,
tant literaris com no?
Bé,
estem treballant
amb el guió,
diguéssim,
per la pel·lícula,
aquesta,
amb Indorai Produccions.
Ja us heu posat
amb el guió,
doncs?
Sí, sí,
és possible que el guió
estigui enllestit,
el guió,
és molt possible
que estigui enllestit
de cara al setembre,
val?
Però,
més enllà d'això,
doncs,
bueno,
estic treballant
amb una sèrie
de novel·les
que tenen
un detectiu
que es diu
Detective Swing
com a personatge principal,
que és un detectiu
que balla,
d'acord?
I estic treballant
a nivell de poesia
i amb diferents ballarins
a nivell de text,
no?
En aquests moments,
això,
en el camp de la literatura.
I, a més a més,
estic treballant
en un camp
que m'interessa molt
en aquests moments,
també hi aprofito
per comentar,
que és el tema
del camp de la literatura digital.
El camp de la literatura digital
és un camp incipient
i en el qual
tinc la fortuna
de participar
dintre del màster
de literatura
en l'era digital
que organitza
la Universitat de Barcelona
i la plataforma
IL3,
concretament
amb una assignatura
que es diu
VideoLit,
que és una càpsula
que vaig crear
fa uns quants anys
ara,
que és una càpsula
videoliterària
que, a més a més,
està acompanyada
d'una metodologia
d'aprenentatge
i que té,
i que la gent
que estigui interessada
doncs pot
cercar informació
al portal
http2.com
barra barra
videolit.org
Videolit,
lit de literatura.
Exacte.
Literatura digital,
m'estàs dient
de totes les plataformes
que tenim a internet
per promocionar
o per publicar?
Seria això
o va més enllà d'això
i entraríem
amb els e-books
i tot això?
Això seria una altra entrevista.
No, no,
és que ja vaig apuntant,
Aleix,
tu et passaràs
l'hivern aquí,
tot l'any.
Això seria una altra entrevista.
O sigui,
en aquests moments
hi ha diferents termes
que serveixen
per englobar
tota una sèrie de treballs
que s'estan fent,
s'estan realitzant
en aquests moments
en la literatura.
Jo sempre he defensat
que hi ha literatura
més enllà dels llibres,
d'acord?
I per això
m'interessa particularment
aquesta plataforma,
no?
Però caldria diferenciar
el que és,
tot i que tingui
moltes coses en comú,
el que és la literatura electrònica,
el que és la literatura digital,
el que és...
hi ha diferents formes
de literatura,
d'acord?
Que en aquests moments
el que és literatura audiovisual,
el que seria videolit
específicament,
d'acord?
Càpsules
i exercicis
que en aquests moments
estan utilitzant
artistes
a nivell de programació
amb la literatura,
també literatures
combinatòries,
tot això
que en aquests moments
estan trobant
a la xarxa
una plataforma
per presentar
tot aquest treball,
no?
No tenim més temps,
però m'ho apunto,
per una propera entrevista
a la qüestió
que també estàs treballant
amb això.
Sí, sí.
Aleix Cort,
escolta,
moltíssimes gràcies,
felicitats per aquesta nova publicació,
el nen que volia tenir
les mans transparents
i per tots els projectes
que estàs tirant endavant.
Moltes gràcies per venir.
Gràcies
i espero que us agradi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.