La una del migdia i 13 minuts, el magatzem de la Cooperativa Obrera
enceta aquest dissabte la seva programació d'aquests mesos de febrer i de març
i ho fa amb un muntatge de cinema amb música en directe
dedicat a la figura de Charles Chaplin, més conegut com a Charlotte,
amb la projecció d'una pel·lícula de la que ara en parlem i amb música en directe,
la música del pianista Carles Robert, el que podem saludar ara mateix en directe a través del telèfon.
Carles Robert, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Veurem la pel·lícula al circ, no?
Veurem la pel·lícula al circ, sí.
I a partir d'aquí, quin és el teu paper?
A partir d'aquí, el que faig és veure la pel·lícula, primer prèviament a casa,
aleshores monto uns temes que funcionen amb mena de l'inmotiv,
s'associen a cada personatge, situació, emoció, etc.
I el que faig és variar-los i improvisar-los en funció de l'acció dramàtica que es va fent en la pel·lícula.
És a dir, que la teva feina és primer veure el film, la pel·lícula,
i després, doncs, composar, no?, fer una sèrie de composicions en funció de les escenes que es poden veure.
Sí, exacte.
I quins criteris segueixen?
Clar, tu m'imagino que tens... deus tenir la mà trencada amb aquestes qüestions,
però quins criteris segueixes per composar la música en funció del que es veu a la pel·lícula?
Sí, miro de captar l'essència dramàtica de la pel·lícula,
és a dir, què és el que em vol dir el personatge,
què és el que em vol dir la història a nivell emocional,
i a partir d'aquí, doncs, deixar-me anar una mica i que els dits es mouin i que surti la música.
La pel·lícula quant dura?
La pel·lícula té una dura d'uns 80 minuts, més o menys.
I això vol dir que són 80 minuts sin interromputs de música, o no?
Sí, sí.
De vegades hi ha algun silenci, però són silencis puntuals,
i normalment és per remarcar o per posar en relleu també
algun punt dramàtic de la història, però són silencis d'uns segons.
Aproximadament són 80 minuts de música, sí.
És a dir, són silencis buscats, premeditats, per dir-ho d'alguna manera,
però que, en fi, bàsicament ajuden a seguir el film.
Escolta, i la música d'aquesta pel·lícula, del que podrem veure aquest dissabte,
com la definiries?
És una música que està basada en llenguatges del post-romanticisme
i primeres vanguardis del segle XX.
És a dir, és un llenguatge que veu directament de les fonts
de les primeres bandes sonores del cinema.
Un llenguatge cinematogràfic,
que, bàsicament,
és a finals del segle XIX,
però a l'hora té alguns tocs de,
podríem dir, llenguatge popular de l'època,
de Foxtrot, Rack Times,
algun ritme del can-cant, també.
Tot això ho ha rejat dins un lirisme,
que és el que transmet la banda sonora,
o almenys és el que jo he intentat transmetre.
La pel·lícula, m'imagino que amb aquest títol del circ,
suposo que podem veure el Xarlot parlant del circ
o amb escenes relacionades amb el món del clown, no?
Sí.
Aquesta pel·lícula,
Xarlot va voler fer, d'alguna manera,
un homenatge als seus inicis,
perquè ell, de fet,
abans d'estar ficat en el món del cinema,
o sigui, abans d'estar a Hollywood,
ell va treballar en moltes coses,
una de les quals va treballar en un circ
durant uns quants anys.
I amb aquesta pel·lícula,
ell, ja, doncs,
quan gaudia de fama,
va voler retre homenatge
a tots aquells,
als seus principis,
als seus inicis com a clown,
que, segons les seves paraules,
va ser on va aprendre realment el seu ofici.
Tu m'imagino, Carles,
que et deus dedicar,
no sé si professionalment,
però, en fi,
que no deu ser aquesta, evidentment,
la primera banda sonora que fas
en funció d'una pel·lícula.
No, no, això fa uns 15 anys que ho faig.
Ja, ja, per això,
per això ja m'ho imaginava.
No, t'ho preguntava, això, prèviament,
perquè et volia preguntar
la dificultat que comporta això,
si n'has fet de moltes pel·lícules,
quines trobes que poden ser
més difícils a adaptar musicalment?
I en el cas de la que estem parlant,
del circ,
si presenta alguna dificultat en concret.
Doncs, en el cas de les pel·lícules
d'en Chaplin, normalment no,
perquè en Charlotte,
bueno, en Charles Chaplin,
el que tenia
era una noció del ritme extraordinària.
I aleshores és fàcil de posar-hi música.
És fàcil per dues raons.
Una, perquè és molt clar
amb els seus sentiments
i amb el món emocional
que envolta la pel·lícula.
I després, rítmicament,
és molt fàcil quadrar,
doncs, perquè cada seqüència
està molt mesurada
i funciona gairebé
com una mena de discurs coreogràfic,
podríem dir.
Cosa que amb altres autors
del cinema mut no passa
i de vegades has de mirar
de canviar compassos
o de fer calderons
o alguns recursos tècnics
específics musicals
per tal de poder seguir la història
d'una manera coherent.
És a dir,
que les pel·lícules de Charlotte
serien relativament fàcils,
relativament,
i en camí,
quines altres tipus de pel·lícules
poden presentar més dificultats?
Doncs, he treballat també
amb Keaton,
he treballat,
diguem-ne,
amb Buster Keaton
d'un comèdia americana,
després també he fet
l'expressionisme alemany
i el cinema nòrdic.
Amb el cinema nòrdic
passa exactament el mateix,
que és bastant fàcil
de posar-hi música
perquè està molt mesurat
el muntatge.
Amb les pel·lícules
amb Buster Keaton,
en canvi,
moltes vegades,
com que l'acció còmica
passa d'una manera
molt fugaz,
molt ràpida
i succedeixen les coses
de manera molt interrompuda.
De vegades,
a mi particularment,
em presenta
problemes,
però sí,
haver-hi de pensar
i haver-me de conscienciar
de veure com munto jo
perquè pugui quedar bé.
En el cas de la pel·lícula
d'aquest dissabte del Cirque,
tinc entès també
que és una de les
que poden provocar
més somriures,
que és de les més divertides.
Això suposo que també
és un element
a tenir molt en compte
a l'hora de
composar la música,
no?
Sí, sí, sí.
Efectivament,
aquesta del Cirque
realment
té dos o tres moments
en què
indiscutiblement
és dels millors moments,
dels millors gags
que no els que fan xerrós,
sinó jo crec que
de tota la
de l'època
còmica
silent,
del cinema silent.
Sí, sí.
I això,
musicalment,
té algun truc,
per dir-ho d'alguna manera?
En el moment
en què pot haver-hi
aquests gags,
aquests moments
tan especials
què comentes?
La música
l'ha d'acompanyar
d'alguna manera
en concret?
Depèn de l'escena,
sí.
Hi ha moments
en què fas una mica,
utilitzes la tècnica
que els americans
en deien
el Mickey Mouse Music,
fent referència
a la música
que nosaltres
tots tenim
en la memòria col·lectiva
dels gags
cinematogràfics
barrejats
amb els dibuixos animats
i la música
que anava acompanyant
els gestos
dels personatges.
Però d'altra banda
també és deixar
una mica d'espai
quan realment
el gag és molt evident
i ja fa riure
per si sol,
de vegades
la música
pot fins i tot
sobrar
i llavors
has de mantenir
una mica el marge
i has d'anar jugant
amb aquests dos factors.
Aquesta feina
de la que estem parlant,
de la que fa
el Carles Sant Robert
de posar-li música
a cinema
mut,
creus, Carles,
que està poc reconeguda
en general
i que és poc visible
en les programacions
culturals
del nostre país?
Sí,
és possible.
Llavors,
no sé si es dona
pel fet
que ho fa poca gent
o pel fet
que realment
les programacions
és un espectacle
que potser no està gaire
en compte.
Malgrat que la resposta
del públic
és sempre molt positiva
i la gent s'ho passa
molt bé
mirant aquestes pel·lícules
i després també
hi ha la màgia
de la música en directe.
El fet que hi hagi
música en directe
sempre dona un caliu
i el públic
surt amb una altra sensació
que s'hi va
diguem-ne
al cinema habitual.
Però en general
esteu poc reconeguts,
no?
Sembla?
Bé,
no sé si poc reconeguts
però sí,
potser és un espectacle
que encara
jo crec que s'ha de donar
a conèixer més,
aquesta recuperació
des d'un ofici
que es feia
a principis del segle XX
i que després
amb la vinguda
del sonor
doncs ha quedat
una miqueta
pràcticament relegat
a les filmoteques
i que ara
s'està veient
que pot ser
un espectacle
d'alguna manera
que pot vendre molt,
pot agradar molt
i la gent
s'ho pot passar molt bé
realment.
Segurament també
hi ha molta gent
que en un segle
com aquest
del segle XXI,
el segle
de les noves tecnologies,
veure cinema mut,
cinema de fa més d'un segle
encara que estigui
acompanyat amb música,
potser hi ha una part
de la gent
que ho troba
poc modern,
entre cometes.
Sí, sí,
és cert,
hi ha potser
alguna part del públic
que així a priori
es pot pensar
que sigui un espectacle
antic,
però és antic
i és modern alhora
perquè és una cosa
que realment
no estem habituats
a veure
i quan la gent surt
sempre s'emporta
una sorpresa,
almenys amb l'experiència
que he tingut
d'aquests anys
és així.
Amb pel·lícules
com aquesta del circ
o d'altres de Charlotte,
jo m'imagino
que la majoria
de peces musicals
que has composat
són per pel·lícules
de Charles Chaplin,
no?
Sí,
la majoria
de les nou pel·lícules
que tinc ara,
quatre en són
d'en Chaplin.
T'anava a preguntar
si aleshores
anaves fent
moltes actuacions
d'aquestes nou pel·lícules
que ara tens en cartera.
Doncs,
tot i que
aquests dos últims anys
la cosa ha baixat una mica,
però sí,
d'aquest any,
de moment,
fins a l'estiu
ja toco
cinc o sis vegades
en llocs diferents
d'arreu
i la majoria
de les vegades,
tot i així,
sempre demanen
el cinema còmic
nord-americà
o ve a Buster Keaton
o ve a Buster Keaton
o ve a Buster Keaton
mentre que les altres
d'alguna manera
són més per cinèfils
entesos,
diguem-ne.
Per minories.
Sí.
Ja per acabar,
m'imagino que també
és una condició
bastant sine qua non
que la sala
sigui relativament petita,
no?,
per un aforament limitat
perquè dona aquest contacte
entre el públic
i la pel·lícula
i el pianista
en aquest cas.
Sí,
sí,
sí,
dona aquesta mena
de contacte
i realment
és molt agraït
tocar en sales petites
amb un espectacle
com aquest
perquè es crea
una atmosfera emocional
molt interessant
i realment
penso que tant el públic
com l'artista
surt a ser disfet
d'aquesta col·laboració artística.
Molt bé,
doncs Carles,
aquest dissabte
ho podrem comprovar
en situ aquí a Tarragona
a la sala
El Magatgem
de la Cooperativa Obrera
a partir de les 10 de la nit.
Carles,
Robert,
pianista,
gràcies per acompanyar-nos
i per haver-nos explicat
què podrem veure
aquest dissabte
musicalment parlant
acompanyant aquesta pel·lícula.
El Circ
amb Charles Chaplin.
Gràcies i que vagi molt bé.
Molt bé,
gràcies a vosaltres.
Adeu,
bon dia.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.