A continuació, a Tarragona Ràdio,
us oferim l'emissió del pregó de la Setmana Santa de Tarragona d'enguany,
a càrrec del periodista Enric Pujol.
El pregó es va pronunciar diumenge passat
al Saló de Plens de l'Ajuntament de Tarragona.
Quan desperta la primavera, amb els emmellers en flor,
la ciutat contempla amb joia com la Setmana Santa germina,
obrint els pètals humits com una rosa,
i ens envaeix amb el seu encissador aroma.
Els fanals es converteixen en sentinelles de ferro
que guaiten la vesfilada de dolor,
mentre tota la resplendor dourada de la Mediterrània
s'esmuny sobre el blau lluminós i esmorteït
per cobrir amb el mantell de la foscor sòbria,
d'urgent i recollidora al caminar lent
de la processó del Sant Enterrament,
pedra angular de les estacions de la passió.
Passeig encibornador al cau de l'aparentne història,
acaronant els vells carreus
que han sobreviscut en pedrenca solitud
durant els mil·lenis passats.
Recorregut colpidor al capvespre del divendres Sant,
net de tèrbols crits baladrés,
intens com el colpejar sec de les llances
amb la punxa vergent i el serrell vermell
dels armats de la sang.
Cuirasses lluentes,
admirellant el firmament
amb les àlegues captives i orfes del vol
dins la gàbia de lleutor rovellat.
Alba sense arcàngels,
sense rossinyols i caderneres,
sols amb la rosada,
alba de vitralls trencats
i boira ofegant
entre els murs del somni
i el carreró tortuós
que ens bransoleja amb els cants gregorians.
Pedres del passat
que ens ofereixen com en un cadafal de l'esdevenidor
la cançó valcomiat
que executa el violonxel de la vida
amb l'afilat arquet de la mort.
Crepúscle tenit d'absència,
espurna esmolada i ardent
que ens crema el paladar
i ens asseca la gola.
La vida no és un torment
que embolcalli la felicitat.
La vida no és un parany
que empresoni el somriure.
La vida no és una ferida
que deixi nàfres.
La vida és batec de cor,
dolç petó a llavis molsuts,
mirada d'enyorants sedulls enamorats,
mans de tendes amanyacs
de bellut seductor.
La ciutat l'envolta el silenci,
un silenci escruixidor
que envernissa les taulaves del barri jueu,
un silenci de llàgrimes de cera
en èxode cap a l'asfalt,
un silenci de vesta de bellutat
i cucurulla de seda,
de rampells de dolor
empastifats d'esperança,
de batzoles que xisclen,
d'atges i brandons que perpellegen
teixint un tel de foc
que s'esmicola per les cantonades,
de creus amb petibularis,
un seig,
i de roses amb espines
que vessen sang
i que es claven en els cors més brunyits.
silenci transformat en una melodia emmordaçada
sorgida d'un pentagram en blanc
interpretada amb instruments invisibles
on tan sols s'escolta
l'harmonia balaida,
l'ardor que tremola pels terrats,
les galernes de flames
que encenen l'eslai de la nit
i en l'espiral de la maduresc
callaran amb el darrer crit,
mentre
el vaixell d'ivori dels desitjos esporcellats
sulcarà amb la gebrada del port amagat
com el bolso verx de les gavines
per descobrir nous passatges ignots
i tallits de temensa.
Voldria que els mots agafessin vida
per escriure en les pàgines nues
del llibre valvent
la història feta aglopades d'amor,
per espargir per l'horitzó
el missatge fraternal
de l'estimació compartida
a través de les escletxes de llum eterna
que penetren en el nostre pensament.
Caminant per viarons inoblidables
que no tornarem a trepitjar
amb les petjades passades
esquivant qualsevol aguait.
M'agradaria donar-li veu al cor,
tenir el color de paraules
i posar-li imatge a les sensacions per cantar
amb la frescor de la matinada,
amb la senzillesa del vol de les oranetes
enllobernat amb la claroma eviterrània
i amb la fragilitat en què s'esfulla una flor,
les virtuts de la nostra setmana santa
que s'admirallen l'espill
de la primavera
la vida és un instant, un moment, un glob, un crit, un petó, una llàgrima, un sospir, una mirada, un esglai,
una carícia, un silenci, un record, un retret, un compromís, un pensament, un consell, un plor, una rialla,
un testímul, un perdó, un adeu, un mai més,
però el present s'escapuleix enmascarat de pretèrit, robar-nos el futur.
A l'avui no existeix,
perquè demà
és ahir.
El capvespre del divendres
la ciutat es transforma en un claustre d'aquietud,
en un rafal de misteri ferit,
en un altar de sentiment immutable,
d'il·lusió pensida.
El mestral,
tossut i rebel,
golafreja i acarona els rostres
més imberbes,
mentre les branques dels arbres
grinyolen, guarnides
amb els ocells atemorits
que contemplen la tristor de la vesprada.
Camí de la creu,
camí de soledat,
camí que s'enfila i baixa,
camí de sang,
de l'idi i angoixa,
camí d'esperança,
d'ofrena
i de redempció.
Itinerari aferrissat,
reincident,
colpidor,
que esgronxa i serpenteja
pels estrets carrers i places del casc antic.
sentim el xoc sec
de les llances dels armats
de l'Alejo Quinta Gèmina
en el terra empolsegat
amb la figura escruixent
del Capità Manaies.
Camí entapissat
de silencis i melanconia,
trencats només
pel xiulet harmoniós
del ventijol
en creuar
per les travesseres.
Selene platejada,
amagada
rere els llençols
de cotofluix blanc,
regida el tel blau
d'un cel orfe d'estels,
treu el seu cap
d'argent
i plora
de sorrudes llàgrimes
de cristall tallat,
es munyint-se
per l'horitzó nu,
només amb els regalims
d'or desmaiats
sobre els pitets
d'exòtiques
maractes.
Ho fan silenci,
en un silenci
sepulcral
que envernissa
els racons
gasius i foscos,
un silenci
de cintes
de seda
que en satinen
les llambordes
centenàries
dibuixant
una catifa
de granit,
un silenci
de vestes
i caparulles,
de siris
i brandons
flamejant,
de creus
de fusta
de noguer negre,
amb macabre
moviment
com una avança
sinistra,
un silenci
només trencat
per l'eleva
a l'esforç
dels portants
dels misteris
que es balancegen
amb la cadència
dels tocs
del timbal
i el son
sordidor
de les cornetes.
El llim
d'aquesta terra
amarada
de plos
desarrela
els records
i lliga
les esperances
amb usos
de foc
que ens cremen
l'estòmac.
De les clapsidres
han fugit
els grans
d'arena
per retornar
a la platja
solitària.
Els sudaris
han engroït
i de la corona
d'espines
han brullat
tres puncelles
de pètals roig,
un rampell
sobtat
d'angun
i ens fible
el pit,
ens pessiga
les galtes,
ens humiteja
la parpella
i qui ets,
el reser
del gregal,
podem ensumar
la nostra
processó
ancestral
amb olor
a llidis,
gladiols,
magnòlies,
geranis,
pensaments,
clavells,
roses,
lligabosc,
tarongines,
llesamins
i ajutzenes
que vesteixen
un redafons
cromàtic
i embafen
amb un aroma
marejant
la nit
d'un divendres
de tropell.
Envoltats
de silenci,
ens bevem
l'amargor
a les nostres
processons
i els viacrucis
en una catarsi
íntima
com si fossin
el líquid
sagrat
d'un calç
abanyat
en orri
i safirs
capaç
de dormir-nos
eternament
amb l'embriagador
pleb a l'esperit.
Un passeig
de paraules
emmordaçades
que atalaien
ventades
de misteri.
Tremola
la nit
empresonaven
els barrots
esbossats
per la llum
drindinejant
de les atges
i brandons
de les infinites
fileres
de congregants.
Brolla
un sospir
tendre
fins al pit
enamorat
i llisca
s'ho aujat
dels penyassegats
fins que s'ho mort
en el mirall blau
esquitxat
de nacre
al costat
d'un crespinell blanc
basant
l'arena
úria
inneta
d'una platjola
imaginària.
La nit
se gemoleix
dissolta
en claror
i llença
l'últim
espatec
però mai
recula.
La seva
solabat
és infinita
com l'ombra
damunt
l'ombra
com els
grans
de sorra
del desert
llunyà
com els
esquitxos
de porcellana
de l'escuma
del mar
del mar
furiet
com el
roixín
de la
matinada
que banya
l'albada
i prepara
la sortida
puntual
del sol.
Tot tan
distant
i tan
proper
tan present
i tan
oblidat
tan ardent
i tan
gèlit
per a
nosaltres
insignificants
mortals
no ens
aturem
en el
descès
ens
obrim
a la vida
perquè caminem
pel laberint
de la fe
cercant
la sortida
i ens
submergim
en l'èxtasi
etern
del goig
envernissat
de dolor.
Una
processó
que ensenya
tot un
ventall
cromàtic
el vermell
rogent
de la
sang
basada
el blau
difús
del cel
obert
el gris
esmorteït
de senda
de culpa
el blanc
immaculat
d'innocència
sense
desfullar
el murat
mesquí
de penitència
incompleta
el negre
de del trànsit
cap a l'exili
de la mort
del dolor
en passat
de les tenebres
de l'angoixa
de la fosca
eternitat.
La setmana
Santa Batarragona
la descobrim
d'infants
com un
tresor
enterrat
a la memòria
com un
baix relleu
que se va
esculpint
dins la nostra
cort
amb el
sisell
amorosit
dels records
s'incrusta
en la nostra
existència
a la vegada
que ens
embriaga
i ens deixa
emportar
per la seva
sinèrgia.
Una nit
ja fa un
grapat d'anys
viscí
un inquietant
somni
vaig somiar
que era espectador
de les darreres
24 hores
de la passió
de Crist
però
amb la peculiaritat
que l'escenari
escollit
era
la nostra
ciutat.
Tal vegada
per la influència
de viure
intensament
any darrer
any
la posa
sols
en enterrament
va fer
que el subconscient
situés
l'acció
del capvespre
del dijous
i la matinada
del divendres
als carrers
i places
d'aquí
amb una
anacrònica
barreja temporal.
La tàrrega
del meu somni
era un poble
murri
apagat
assossegat
amb unes fortes
olors
que treguin el cap
al passar pels carrers
en especial
per les cuilles
del carrer Major
on hi tenien
el seu cau
els ferrers
els cuireters
i els fusters
o a la cantonada
del carrer
de la Nau
on es servia
vi en una taverna
i més amunt
en una guingueta
rostia un xai
amb les brasses
de ceps
d'unes vinyes
de la canonja.
En uns baixos
del carrer
enrejolat
es feia bullir
l'olla
i a la barana
del balcó
s'assecaven
les peix
d'un cabrit
degullat la nit
abans
per celebrar
la Pasqua.
Al passar
per davant
d'una església
amb la porta
mig oberta
al carrer
de Sant Llorenç
s'ensumava
la forta olor
d'encens
barrejat amb l'oli
de les llànties
i de sidis cremats.
Al carrer
Vilarroma
es descarregaven
unes ànfores
amb perfum
d'orient
i a la llunyania
es sentia
el batec
cadenciós
del bedall
d'una campana
potser la capona.
A la plaça
del fòrum
veiem
els pílums
llances curtes
d'una centúria romana
que descansava
a l'edifici
del Mercat Vell
mentre els estandards
unejaven
espitjats
pel llevant
que bufava en suavitat.
Els escútum
d'ourats
descansaven
sobre el terra
de marbre
i alguns legionaris
s'havien descalzat
les seves sandàlies.
Venien del carrer
de la Vestral
de sufocar
una revolta
d'un grup
de salotes
contraris
del governador romà.
Al portal
de la Casa Canals
uns mercaders
enrotllaven
unes catifes
perses.
Al fons
es podien sentir
els jamecs
d'un grup
de laprosos
hostes
de l'antiga beneficència.
De sota
del circ
de tant en tant
es podia oir
el ranillar
dels cavalls
que esperaven
les curses
de quàdrigues
del dimensi
al migdia.
Aquest era
el perfil
de la Tarragona
que anava somiant.
Carros
amb robes
de fusta
tirats
per bous,
rucs i mules
carregats
de peces
de terrissa
i ànfores.
Emparaves
de fuit
al carrer
de la peixateria
amb gallines
conills
i pollets
engaviats
als petits
als patis
de les cases
del carrer
Micernogués
i un grup
de captaires
que s'amagaven
en la foscor
del trinquet vell.
De repent
com en un
travelling
els somnis
són una pel·lícula
que dirigim
del nostre
pensament dormit
em portava
la nit
de dijous
il·luminada
per les estrelles
escampades
pel blau
del firmament
i la lluna
plena
que t'afanejava
des de l'horitzó.
Jesús
i els seus apòstols
havien sopat
a les voltes
del Pallol
a la sala gran
suportada
per les arcades
de mitja punta
en una llarga
taula
de fusta
de roure.
Era
la vida imatge
del sant sopar
del gremi
dels marejans.
Als laterals
unes torxes
del zina
banyades amb brea
feien llum
i donaven escalfor.
A les gerres
encara hi quedaven
uns tragos
de vi
d'aquest vi
negre
i amb cos
del priorat.
A terra
algun rosegó
de pa d'àssim
sucat amb salsa
barromesco
i els ossos
de les costelles
de xai.
Joan,
Santiago
i Pere
obriden
amb dificultat
la passada
porta de fusta
i un a un
els deixebles
sortiren
cap al portal
del Roger
deixant
les muralles
a la seva dreta.
Un grupet
de foraster
recolzats
amb els gaiats
pujaven pel carrer
de la guitarra
mentre tres fariseus
amb les túniques fosques
buscaven el carrer
del Comte
per anar dormint
un paller
i una parella
de seduceus
carregaven
unes pells
que havien de baixar
a un portal
del carrer
a un portal
del carrer
de la serenova
a la nit
el grup
va travessar
el camp
de mar
term
l'equoducte
de la mina
de l'arcabisme
amb el soroll
de l'aigua
brullant
i van marxar
cam a través
caminar entre
oliveres
romaní
ginesta
i galcerans
Mateu
Felip
i Simó
van arrencar
un brot
de farigola
i li van donar
Jesús
les sandàlies
trepitjaven
pel camí retallat
que dibuixava
el reflex
de la lluna
i per fi
arribaren
a la muntanya
de l'oliva
acompanyats
per una agradable
brisa
els deixebles
es van dividir
un grupet
encapçalat
per Tomàs
i Judas Tadeu
van anar
a la part est
sota d'un pinar
des d'on
es divisava
la muntanya
a Betllurito
i van geure
per pair
el sopar
abrigats
amb unes mantes
que portaven
lligaves
la cintura
d'altres
dirigits
per Bertomeu
van seguir
caminant
i es van aturar
sota un bancal
agafaren uns raïms
de mosquatell
d'una vinya
propera
i els repartiren
callats
veien aquell grup
les figures
esculpides
per Claudi
Rius del Pas
Betlleu
i Pregueu
de la Salle
al costat
del baluart
que servia
per la defensa
del setge
del francès
Jesús
agenollat
patia el trànsit
de la passió
sota d'una
olivera florida
els regalims
de suor
descendien
pel front
fins que
escampar-se
per la galta
i el coll
perfilant
aquell moment
que reviu
el pas
de Massaguer
dels alumnes
les salians
el silenci
de la nit
i la nit
de la nit
de la nit
deixava escoltar
el rejuït
d'aigua
que queia
de la font
de l'oliva
i el cant
d'un grill
avorrit
només es va
estrencar
amb l'arribada
d'un escamot
de soldats
romans
amb la llança
llarga
i l'escut
comandats
per un santurió
d'aspecte
feroig
i mirada cruel
que s'havien concentrat
els quatre garrofers
i guiats
per Judes
i Iscariot
van pujar
pel nord-est
de la muntanya
per arribar
per sorpresa
en va venir
a la memòria
el preciós
misteri
de soterres
la presa
de Jesús
que porten
a coll
els pescadors
tot succeï
molt de pressa
els soldats
van desemveïnar
les espases
com a espills
afilats
i van emprendre
Jesús
des de dalt
del turó
i l'esquena
el llençol
de muralles
sobressortia
emmirellada
per la lluna
la torre
de l'arcabisbe
mut testimoni
d'aquesta escena
de la passió
baixaren cap al pretori
amb rapidez
Jesús
amb la túnica
d'allí blanca
portava les mans
lligades
amb una corda
a l'esquena
havien rovejat
les muralles
per entrar
pel portal
de Sant Antoni
mirant a l'esquerra
es podia veure
una galera romana
ancorava la platja
del Miracle
que transportava
una dotzena
de felins
per un espectacle
a l'amfiteatre
continuaren pel carrer
de Granada
i Portella
per arribar
a la plaça
del Rei
fosca i buida
on es van aturar
estuparen
amb uns sacerdots
que sortien
del carrer
Sant Anna
per dirigir-se
a l'església
de Nazaret
que era una sinagoga
i amb dos recaptavors
del fòrum provincial
que anaven a deixar
un cofre de monedes
a un allar
del carrer
Ventallols
el santorió
amb la cap rugenca
i el casc
amb el serrell turquesa
va entrar al palau
de Pilats
i després
d'una tensa espera
va fer portar Jesús
a la sala
del sarcòfag
d'Hipòlit
on Ponsi Pilat
assegut al fons
en una cadida
batisora
acompanyat
per la seva esposa
i custodiat
per una parella
de joves soldats
va restar immòbil
uns minuts
era la imatge
repetida
del pas
d'Alexe Homo
després
va aixecar-se
s'apropar
fins a Jesús
el mirar
aprofitant
la llum
d'un canelobra
que cremava
al seu costat
es va inhibir
i l'enviar a Herodes
que estava
al palau
arcabisbal
van recórrer
els 300 metres
de distància
en Persimònia
pel carrer
Balanau
Major
Escrivenies Velles
i es van aturar
el pla de palau
on es van
topar
amb un grup
de membres
del Senadrí
que es dirigien
a l'edifici
del Consell Comarcal
al carrer
de les Coques
per celebrar
la reunió
i que van aprofitar
per escriure
a Sant Jesús
Herodes
un tan esquerp
sense saber
què fer
va tornar-lo a Pilats
la comitiva
ara va baixar
amb la custòdia
del Piquet d'Armats
pel carrer
de Sant Pau
i
i vaig reviure
aquells anys
que des de la porta
del seminari
havia transmès
la processó
de Setmana Santa
després van anar
pel carrer
Calderés
i Cuirateries
per retornar
a la plaça
del Rei
uns quarts
d'eixebles
esperaven notícies
a la plaça
del Rovellat
altres
anaren a casa
de Maria de Cleofàs
a la plaça
Sant Bernat
i un parell
es van resguardar
sota els porxos
del carrer
de Marceria
amb la sortida
del sol
molts curiosos
van anar
fins a la plaça
del Rei
per tafanejar
cap al migdia
a Ponts i Pilat
des de l'escalinata
del pretori
davant
de l'església
de la Trinitat
amb una impecable
túnica
granatosa
es va dirigir
al poble
perquè fes la tria
entre Jesús
i Barrabàs
a qui pujàren
de les voltes
del carrer Ferrés
on era pres
un santurió
li acostà
un rentamans
i després
d'utilitzar-lo
d'una mitja volta
i entrava
a nou al pretori
Jesús
fou baixat
a les voltes
del circ
li donaren assots
lligats
a una de les columnes
de la sala inferior
a primera de la tarda
amb un pal
de creu
a l'esquena
l'emportaren
en processó
cap a una muntanyeta
per ser crucificat
l'escena
era un calc
del pas
dels aspirants
de la sang
als assots
de l'empostí
Soriana Montagut
pujaren pel passeig
de Sant Antoni
i van agafar
un senderó sinuós
per anar cap a un petit
turó
on hi ha
l'ermita
de la salut
Jesús
caminava
amb dificultat
i Simó
l'ajudava
a portar la creu
jo hi veia
el pas
del Sirineu
d'Antoni
Parera
dels Nazarens
a certa distància
seguia
una germació
nerviosa
i embogida
dalt del cim
van plantar
les tres creus
a la vegada
que unes dones
plenyien
plegades
tal com apareix
en el misteri
dels imaginets
del retorn
del Calvari
i quan el cel
s'enrogir
com si va ser sang
i en plena tarda
de sobte
aparegui la nit
tancada
que empresonava
l'esperança
i ofegava
l'alè
es van sentir
uns forts trons
com a canonades
i uns llampecs
que enxorbaren
els ulls
i que es
garrinxeren
en el cel
llavors
em vaig despertar

lliure
d'equipatge
ple de dolença
esgarrifant-se
i angúnia
contingudes
amb un sol
avillat
amb el cobrellit
morat
i amb un cel
que desava el blau
al rebost
d'un purgatori
negat
per la tempesta
poc a poc
despertem
la realitat
mimètica
de cada primavera
preparats
per seguir caminant
per l'abesant
vertical
de la vida
procurant
no relliscar
i soterrant
el nostre passat
ara
toca treure
de l'armari
la vista
de la penitència
per viure
el desitge
afelagador
de la nostra
setmana santa
amb l'orgull
de sentir-nos
terragonins
de saber-nos
preservadors
d'aquest
grasol
i amb l'anel
de mantenir
encesa
la flama
viva
per la tradició
voldria acabar
aquest pregó
recordant
un fragment
d'un poema
d'un agnòstic
com fó
el gran poeta
Salvador Espriu
que va escriure
l'any 1962
i que
mossèn Miquel
Barberà
va esmentar
a la presentació
del llibre
de l'agrupació
Sota la llum
rugenca
de la lluna
enderejo
pels carrers
damunt
la vella
esquena
sento
les bastonades
d'aquest vent
a poc a poc
m'entrava
el ferro
de la llança
del meu temps
dintre
dintre la nit
cremada
de tremolor
vacilis
em vaig
diem
com fugiré
ara
on aniré
quina clau
m'obriria
cap recé
timor
mortis
conturbat
me
tarragonins
i tarragonines
que tots plegats
tinguem
una reflexiva
setmana santa
i una molt bona pasca
de resurrecció
moltes gràcies
gràcies
gràcies
moltes gràcies
gràcies