Aquest dijous al Teatre del Magatzem s'estrena una obra de teatre de la companyia Nascuts de Pèl en Terra.
La ràbia que em fas arriba a Tarragona, s'estrena aquest dijous i divendres i ja amb un èxit de moment assegurat.
Entrades completament benudes. Avui en parlem amb la directora d'aquesta obra de teatre, la Menuda Tàpies.
Menuda, bon dia.
Hola, bon dia.
I també amb un dels actors, amb el Marcel Ferrer. Bon dia.
Hola, bon dia.
Què tal? Estreneu a Tarragona, a la ràbia que em fas. Què és el que podrem veure?
Bueno, podreu veure una obra molt ben interpretada.
Bueno, ho dic per deixar el Marcel al costat, però no ho dic de veritat.
Una obra molt ben interpretada, una obra molt actual, de rabiosa actualitat.
Podria ser que estigués passant en aquest moment, amb uns protagonistes d'uns 30 anys o 30 i alguna cosa,
que tenen problemes a la seva vida com tothom.
Llavors, això és un sopar d'empresa i els que continuen la festa en un bar de copes es van trobant al lavabo.
O sigui, l'escenografia és un lavabo d'homes o de dones, depenent de l'escena que hi hagi,
i tot el que pot passar quan la gent surten de copes i es deixen anar i s'alliberen.
És a dir, tot el que es pugueu imaginar.
Per tant, temes d'actualitat que es poden barrejar amb tot això, amb aquestes relacions interpersonals entre gent de la feina.
Sí, sí, sí, totalment és això.
Les relacions que tenen entre ells com a éssers humans, les contradiccions, els sentiments, les passions,
tot el que moltes vegades tenim molt reprimit, que quan surts tot això posa a flora.
Quin és el teu paper, Marcel?
El personatge que feia jo és el Samuel, i som el que és l'interpretació, som cinc actors,
tres personatges masculins i dos femenins.
I llavors diguem que està ambientat al cinc companys de feina que tenen càrrecs més aviat executius
o amb caràcter administratiu, i es dona, com diu la menuda, reflecteix una mica les seves situacions personals,
tant a nivell emocional o de parella, com a nivell d'empresa, no?
Les funcions que tenen els seus diferents càrrecs, les seves ambicions, no?
Les seves frustracions, també, laboralment parlant.
I quan deixa aquest projecte?
Quan deixa el projecte de la ràbia que em fas?
A més a més, la menuda ja havia dirigit una obra amb nascuts de peu en terra, l'anterior, Dakota.
Sí, sí, jo em vaig estar amb ells amb el Dakota, i va ser un èxit rotund.
M'hem rodat bastant, hem obtingut premis, i a part, a nivell personal, ha sigut una disfrutada tan gran
que per això, quan m'han dit si volia seguir, doncs clar, quasi que de fet els vaig dir jo vull seguir, vull seguir.
I, bueno, molt bé, llavors vam buscar obra, vam trobar aquesta.
És molt difícil trobar una obra, això tota la gent dels grups ho saben,
trobar una obra que vagi bé és difícil.
Però, a més, també volíem que fos comèdia, però que digués alguna cosa.
Comèdia, perquè si l'has de rodar i fas un drama, és molt difícil, i més els temps que estem, no?
I això, doncs, s'ho poden permetre les grans companyies, el Nacional i a més,
però els grups així que volen rodar, si t'hi fixes una mica, només roden els que fan comèdia.
I vam buscar això, però clar, volíem també que ens digués alguna cosa.
Llavors vam trobar aquesta obra del Juli Disla,
que és un dramaturg i actor valencià molt jovenet,
no sé si té 32 anys, una cosa així,
i ens va semblar molt bé.
És una obra amb un llenguatge molt proper, de col·legues, amb un lavabo,
vull dir, no és cap obra literalment d'una literatura exquisida, ni molt menys,
però és el que hi ha, allò reflecteix exactament el que hi ha,
i cadascú treu les seves conclusions.
Heu incorporat a més actors que no eren habituals a anar nascuts de peu a terra, d'altres companyies.
Sí, de fet, a veure, la companyia va néixer als seus inicis ja fa 10 anys,
amb un altre nom, amb una altra gent, ha anat evolucionant,
amb quanta noms, amb quanta gent,
en el sentit que ara els que sortim d'aquesta obra,
han treballat amb aquest muntatge,
no queden ningú dels que van iniciar al principi,
i no són molta gent.
Això suposa que, per una banda, nosaltres busquem muntatges que no hi hagi molta gent,
i per altra banda, implica que si algú que l'obra anterior no va poder sortir,
implica que hem de buscar alguna cosa nou, no?,
i en aquest cas, doncs, vam anar a buscar altres persones,
el Pau de la Penya, que ella porta bastants anys fent teatre,
principalment amb el grup escènic Atenea,
i després també la Francina Fernández,
que està amb el grup de teatre principal de Valls,
que amb ella també ja la coneixíem a través d'alguns cursos de teatre que havíem fet,
tot i que directament no havíem treballat junts,
bueno, treballar, vull dir que en un sentit metafòric,
perquè nosaltres no ens hi diguem professionalment,
però no havíem coincidit, doncs, directament, no?,
un mateix muntatge.
I què tal?
Doncs, bé, molt contents.
Això, deia, com a directora, estic encantada de la vida,
amb les noves incorporacions, amb les que hi ha,
perquè tenim també la Cristina Prats,
que aquesta dels nascuts tampoc és,
ens va ajudar en l'últim muntatge,
va fer una substitució,
i, bueno, molt bé, és una molt, molt bona actriu,
i després tenim dels nascuts,
tenim el Marcel com a actor i el Javi Salseng,
que, bueno, està, que s'esforça,
fa un paper estupendo.
I després també vull dir que tenim molta gent que ens ajuda.
El seu grup amateur tindrà pocs recursos,
tot i que el que teníem s'ho hem gastat tot amb una escenografia molt bonica,
o sigui, hem fet un pas més i tenim escenografia més treballada, diguem,
ja en teníem abans també, eh?,
que la va fer el Marc Vibri, el Marc Ferrer, el Vibri,
i teníem escenografia molt xula, eh?, molt pensada,
però aquesta vegada és elaborada, fins i tot,
que ens l'ha fet la Letícia Salseng, una noia de Barcelona,
i ens hem gastat els diners amb aquesta escenografia.
Però després tenim gent molt propera que ens ajuda molt.
Per exemple, tenim la Isabel Salla, que és la regidora,
després tenim la Roser per Andreu, que aquesta fa vestuari,
tot el que convingui, eh?, si convé fa el so.
Després tenim un tècnic, que és el Popol, Fernando Pàmies,
que, bueno, aquest fa llum, so, ara farà aigua,
perquè hi ha un lavabo que hi ha d'haver aigua,
o sigui, que és el xocobarà tot.
De tot, de tot.
Sí, és que això és el que tenen els grups de mater, saps?
Bueno, no voldria deixar amb ningú.
Bueno, el Javi, el Javi Maixer,
que ens ha fet el tema del disseny, dels cartells, els díptics,
la Montse Beses, que ha fet la fotografia,
i són gent del nostre ambient,
que ens ha ajudat de forma altruista,
que realment, doncs, no ens ha cobrat per fer això,
i gent sense la qual no haguéssim pogut tenir endavant, no?
A banda de la feina, que com nosaltres mateixos hem de fer,
que no ens farà ningú, el que és la producció,
vull dir, per nosaltres la satisfacció és poder assajar, interpretar,
i, bueno, per la menuda, doncs, dirigir,
però implica, a la vegada, doncs, el tema de fer el muntatge com a tal,
que ens hem de fer nosaltres mateixos.
Això és un avantatge, quan són grups petits, grups amateurs,
és un avantatge la col·laboració aquesta de la gent
que es presta de manera desinteressada a fer-ho,
que potser en grans companyies això no passa,
tothom té un contracte i tothom té un sou, no?
A veure, més que un avantatge, és que és una cosa totalment màgica.
O sigui, que en aquest moment hi hagi algú
que altruistament t'ajudi amb il·lusió i amb ganes,
o sigui, mira, jo t'ho estic dient i se'n posa la pell de gallina,
saps el que és que necessites alguna cosa?
I dius, ara l'escenografia, per exemple, en aquest cas,
la porta no s'obre arribant malament,
doncs que vingui el marc i t'ho arregli
i que s'ho tregui de les seves hores, que no pot,
saps, tothom, amb quines ganes,
i que quan tu estrenes i estàs bé,
és que tots estan bé, saps?
Bueno, jo també he estat amb gent més professional,
que també n'hi ha, també passen aquestes coses, eh?
Però, clar, el fet que les feines estan molt separades, saps?
És molt tècnic tot, a mi em toca això, a mi em toca allò.
No, no, aquí és una pinya.
Vull dir, potser tu no et toca pentinar
i si veus que al company li has de pentinar el pentines.
I penso que això és un...
Bueno, no es pot explicar, eh?
I això el grup amateur ho té.
Si et toca descarregar, doncs descarregues.
I en canvi els professionals no,
perquè jo aquest no descarrega.
Clar, és una llàstima, saps?
I a mi m'agrada la amateur per això,
per aquest esperit de col·laboració i d'equip.
Per què creieu que et pot agradar
el que agradava la ràbia que em fas?
Quins creieu que són els principals al·licients
perquè a la gent li agradi l'obra de teatre?
Què creieu?
A veure, per començar, quan vam trobar aquesta obra,
a nosaltres ens va agradar.
I això ja és un punt de partida, no?
Sí.
De fet, un dels punts que ens va crear una mica l'atenció
i que ens va convèncer
va ser el tipus d'escriptura que està feta aquesta obra,
que és un llenguatge molt col·loquial
i això li dona un toc molt real
en quant al que són les converses, el que es diu,
i que fa, on nosaltres interpretem,
que sigui més fàcil d'arribar a la gent, no?
En el sentit que es pugui fer els diàlegs com a seus,
que la gent que pugui estar com a públic,
que pugui venir a veure l'obra.
I la menuda que creu?
Bé, a mi també em va agradar perquè,
tot i que sembla una obra molt fàcil,
és molt difícil,
perquè el que deia el llenguatge fàcil,
situacions molt properes a tothom,
que això farà que la gent s'impliqui molt.
però és una obra, veritablement, per reflexionar.
Perquè, clar, parla del treball.
Qui no s'ha arrossegat davant d'un jefe,
per exemple, no?
Qui no ha pensat,
si m'ho pogués m'ho faria amb el company de feina,
perquè, clar, encara que no vulguis,
el veus cada dia, està boníssim.
Saps? Aquestes coses passen.
I això surt a l'obra.
O sigui, a l'obra, com te pots imaginar,
de copes i amb uns lavabos,
doncs hi ha de tot.
Hi ha sexe, hi ha droga,
clar, hi ha de tot.
Tractat bé.
Nosaltres avisem que és per adults.
Això no m'ha dit, és per un public adult, eh?
Adult, sí.
Nosaltres considerem que és per adults,
tot i que no creguis,
perquè, si veus la tele,
segurament la gent jove podria veure.
Però nosaltres avisem
perquè ningú es pugui sentir ferit, no?
Però ja et dic,
està tractat amb una cosa curava.
Vull dir que jo no crec
que ningú es pugui ofendre.
I, a més, l'obra, si la penses,
jo per mi la trobo molt dura,
perquè és aquesta cosa de la supervivència, no?
Que és tan difícil,
que a vegades no sabem què ens passa,
per què fem això o no.
Saps? És aquella supervivència.
així d'estar i no saps què et passa, no?
Però que, bueno,
que ho hem resolt tot la mar de bé
i que jo penso que la gent s'ho passarà molt, molt bé.
Com es prepara tota l'obra de teatre?
Com deies, és un grup amateur
que m'imagino que porteu molts mesos treballant,
que la gent ha de sortir...
Bueno, no són hores de feina,
sinó que són de més a més de...
Com...
La menuda fegida, déu-n'hi-do, no?
La fanyada que hem tingut, sí?
Doncs dormir poc.
Dormir poc, eh?
No, no, i avui, per exemple,
estem completament adormits.
Ahir vam fer l'assaig general.
Clar, entre que havíem d'acabar de clarir coses,
sonografia i qüestions tècniques,
l'aquí és assaig ho vam fer dos quarts de la nit,
doncs ja acaba és tard, no?
I sí, és el que dius.
Vull dir, nosaltres, cadascú té la seva feina
i llavors, doncs, tot aquest muntatge
l'hem de fer hores de més, no?
I sí, realment, vull dir,
ho fem amb moltes ganes,
però sí que és cert que a vegades provoca
un cert desgast,
perquè no és només la interpretació,
doncs és si hem de buscar un local d'assaig,
que si hem d'anar a parlar,
doncs en aquest cas,
vam estar parlant amb el magatzem
per fer l'estrenallà,
que si hem de buscar algú que ens faci els cartells,
que com es fan aquests cartells,
hem d'anar a buscar els cartells,
hem d'anar a buscar la scenografia,
i així, doncs, podríem estar
amb un destorn a xerrant, no?
Són tota una sèrie de coses
que s'han de fer
i ho s'han de fer a naltros.
Clar, és que la producció és igual,
que siguis una companyia estable,
d'aquelles grans,
que que sigui un grup petit.
S'ha de fer igual.
Si és petit, ho has de fer igual
i, clar, tothom fa moltes més feines,
però la producció és la mateixa.
Estreneu el magatzem,
igual que Dakota,
l'anterior obra que havíeu fet.
És un lloc especial per a vosaltres,
el magatzem?
Bueno, a veure, jo, el magatzem,
sí, jo li tinc un carinyo,
però també li tinc un carinyo al Metropol,
no et pensis.
Què passa és que el magatzem
ha estat més accessible,
tot i que, o sigui, ens han ajudat,
tot i que naltros paguem per estar allí,
paguem per estar a l'hotel d'entitats,
que també estem molt agraïts amb ells
perquè ens han acollit molt bé
i ens ho han arreglat
perquè ho puguem pagar,
perquè, clar, si no tenim local,
no tenim mitjans,
és que no tenim res,
això ens passa als grups.
Doncs el magatzem, sí,
és una mida que a mi m'agrada molt,
saps?
A mi especialment, eh?
No és tan petit com el Trono,
proper,
és que a mi, com a espectadora,
ja m'agrada, saps?
Trobo que t'hi trobes,
que t'impliques molt a l'obra,
que captes molt,
fins i tot l'esmirada dels personatges,
quan estàs més llunyà,
doncs costa una mica més.
El que passa és que aquesta obra,
amb l'escenografia que tenim,
també es presta per anar al Metropol
o per anar a qualsevol altre teatre,
que no sabem mai on tenirem, no?
De fet, la volem rodar,
i rodarem al teatre, suposo que això.
Sí, és una intenció,
els bobos, que es diu, no?,
anar fent bobos, no?
I al Marc li agrada això,
al Marcel li agrada això d'aquest contacte
tan proper amb l'espectador?
Sí, a veure,
és que en aquest sentit estem bastant d'acord.
D'acord, eh?
Sí.
A banda, a veure, aquí a Tarragona,
que no havíem d'estrenar,
són grupes d'aquí a Tarragona,
doncs tampoc hi ha molt de marge.
A Tarragona no hi hagués teatres.
I realment amb el magatzem,
vull dir, ja tenim contacte de fa temps,
ja no només amb la companyia,
sinó a nivell individual, no?
Perquè tant la menuda com jo,
havíem fet,
havíem col·laborat amb algun muntatge
que s'havia fet allà,
llavors, doncs ja hi havia una relació prèvia
i ha sigut més fàcil entendre'ns.
El Metropol ja no ho hem mirat tampoc.
Vull dir, que hauria pogut ser una possibilitat,
però vam creure, doncs,
que tenint ja aquest contacte,
aquest accés directe amb la gent
de la cooperativa,
era més fàcil.
I després també és cert
que sent un lloc més petit,
doncs també donem més caliu, no?
O sigui, pensa que a naltros, a més,
ell és de Dames i Vells,
i jo també,
i del Trono.
En el Trono vam començar fent teatre al carrer,
que a Tarragona no hi havia ni teatre,
ni hi havia espais, ni hi havia res.
O sigui, naltros hem pujat fent teatre
a tocar de la gent,
per tant, jo crec que això ens agrada molt.
Això ja va amb la vostra ADN, eh?
Sí, sí.
La menuda,
creus que és l'inici d'una relació llarga,
amb nascuts de peu en terra,
després de Dakota,
ara amb la ràbia que em fas?
Home, jo crec que sí,
no sé.
No sé què diran ells, eh?
Jo, de fet, estic a gust.
Estic oberta a tot,
també faig altres coses,
també, si em surten,
perquè, clar,
el que no pots fer és muntar una obra
cada dos mesos,
però no,
la relació és molt bona
a nivell artístic i a nivell personal,
vull dir,
o sigui, encantada amb ells.
No, de fet,
és que jo què tinc molt clar
és que si ara fessin una altra obra,
o sigui,
ella diu que no és la companyia,
però si fessin una altra obra
i no ho diguéssim de dirigir,
segurament ens deixaré de parlar.
Vull dir,
quan t'endria, no?
O sigui que,
bueno,
qui has que ho fessin
la seva interpretació,
però sí,
podem dir que és gairebé
ja de la família, no?
La companyia,
de fet,
la va formar o inaugurar,
bueno, inaugurar,
la va crear la Joït Pujol,
que ella és el seu cuita,
i va estar uns anys ella
dirigint un grup de teatre,
i després,
doncs,
ella ha anat a Barcelona,
ja diguem que ha anat més,
si volia,
educat professionalment,
i nosaltres ens vam quedar orfes,
i va ser aquí que vam anar
que la mena o ens adoptés,
no?
Us vaig a fillar.
I es treballa amb més ganes,
i a més a més amb aquesta obra,
quan l'altra va anar molt bé,
vau fer diversos bobos,
va tenir èxit,
vau guanyar diversos premis,
es treballa amb més ganes
i amb més il·lusió o què?
Home, clar,
els reforços positius van bé tothom.
Clar, això és evident, eh,
que, no sé,
poder sortir...
Però és difícil,
aconseguir bolos és difícil.
Per això és...
I és una feina que no es veu,
i això és una mica preocupant,
el nostre nivell i el de tots, eh?
Llavors veus grups amateurs
que, bueno, potser fan...
No fa gaire em va sortir
un cafè de 35 bolos.
Dius, vale,
però és que, esclar,
és que hi ha algú
que no para d'anar als ajuntaments.
Clar, tots fem altres feines.
Com ho fas, això?
Perquè, esclar,
si no tens un contacte,
és molt difícil.
Ara, de fet,
com que tenim la relació
dels que hem anat,
oferirem l'obra als que hem anat
i, com que han quedat molt contents,
esperem que aquests,
tot i que aquesta obra,
potser té un altre circuit,
perquè el ser per grans,
potser a una festa major
no hi pots anar,
perquè hi van nens.
Saps?
No sé,
tot és un altre repte,
però, bueno,
farem el que convingui.
Aquells que no tinguin entrada
no els podran veure
aquest dijous i divendres
perquè ja estan exaurides.
No sé si ja teniu
alguna altra actuació a Tarragona
o encara haurem d'esperar.
No, de moment encara...
En principi tenim això.
Sí que és cert
que ens vam plantejar
de programar una altra vegada
aquí a Tarragona.
Teníem en compte
l'èxit que havia tingut, no?
El que passa és que
el que és el teatre
en magatzem
ja acaba en temporada.
De fet,
nosaltres no sé
si serà l'últim
o haguera bé
els últims actes
que es facin allà.
I tot i que encara
no hi ha res decidint
ni parlat,
sí que hi ha
com una idea
de fer-ho
després de l'estiu
ja de cara
a temporada de tardor, no?
Tornar a plantejar a Tarragona.
I després també
la idea que teníem,
gravarem
el que és l'estrena
i a partir
d'aquesta gravació
és quan nosaltres
intentarem
anar,
ja sigui,
ajuntaments
o en altres llocs
a intentar
vendre aquesta producció
i poder-la
poder-la tombar, no?
Home,
sempre és una bona
carta de presentació,
no, això?
Sí,
de fet,
ens hem presentat
a diferents concursos
i gairebé
amb tots
per presentar-te
sempre et demanen
que portis una còpia
del que has fet
per saber realment
a veure què estàs aportant, no?
Així com un grup de música
pot tenir
un seu treball discogràfic,
doncs
aquesta seria la mostra
del que nosaltres fem
i amb el qual
si ens contracten
doncs
que es puguin basar
en saber
què estan contractant.
Hi ha nervis abans
de l'estrena?
Oh,
doncs sí,
sí que n'hi ha
perquè és que hi ha d'haver
aquest patiment
i aquest puntillo
si no tens això
saps allò
d'arribar a pensar
però per què estic fent això
que em fa patir tant?
Doncs sí,
això és així
però clar,
això és...
Ja forma part del joc
això.
Home,
forma part del joc
igual que els esportistes
o aquestos
que et poses a límit
de moltes coses
i dius
ho he de fer,
ho he de fer
però el moment que tens
quan ho has fet
això
si no es fa
no se sap
s'ha de fer.
Sí,
no?
M'accel,
aquests nervis d'última hora
m'imagino que sempre
hi són.
Sí,
d'última hora
i d'abans d'última hora.
Sí,
perquè ja no és el fet
de dir,
bueno,
és que d'aquí 10 minuts
surts a l'escena
i els nervis
de si
que et marxi el text
i coses d'aquestes
sinó que
el ser
el muntatge nostre
doncs ja ve d'abans,
no?
D'estar pensant
dir,
hòstia,
és que no m'hem recordat
que avui havia d'haver
anat a buscar els cartells
que ja els teníem
i els hem anat a buscar
i demà els havien d'estar
i els hauria hagut
d'enganxar nocions
i això a vegades
també provoca tensió,
no?
Ahir ho comentava
amb algun company
de la companyia
que estava,
a mi mateix,
ahir mateix
estava fent mitjada
i em vaig despertar
en sec,
dic,
què passa,
no?
I crec que
són situacions
que potser
em venia
alguna cosa
de l'obra
i és evidentment
l'atenció
els nervis
del muntatge.
És la ràbia
que em fas
de la companyia
Nascuts de Peu
en Terra
dirigida per
Menuda Tàpies.
La podreu veure
a l'estrena
aquest dijous
divendres
al Teatre
del Magatzem
de Tarragona.
Menuda,
Marcel,
moltíssimes gràcies,
molts èxits
i a veure si us podem
tornar a veure
algun altre dia.
I tant,
gràcies a tu.
Que vagi bé,
gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.