Faltant dos minuts per tres quarts d'una del migdia.
Temps al matí de Tarragona Ràdio
per parlar durant uns minuts d'història,
de la història segurament més recent de la nostra comarca,
a partir d'un llibre que es presenta demà,
La Guerra Civil a la comarca del Tarragonès,
amb un títol molt clar i que segurament ens identifica molt bé
un territori i una època determinada.
La de la Guerra Civil, l'any 1936-39,
un llibre que han escrit la Montserrat Duc,
el Jordi Piqué i el Joan Serrallonga,
i avui la Montserrat Duc ens acompanya
a aquest migdia als estudis de Tarragona Ràdio.
Montserrat, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Tres experts explicant la Guerra Civil a la comarca.
Doncs sí, dos historiadors i una historiadora
especialitzats en la història de Catalunya del segle XX.
Un encàrrec o una iniciativa...?
No, l'origen és molt interessant.
És a partir d'un cicle de conferències
que m'organitzava el Consell Comarcal
amb suport d'una institució que ha fet molt
per la recuperació de la memòria històrica del país,
el Memorial Democràtic,
i aleshores es van fer una sèrie de conferències
que el Consell Comarcal també les proposava
als ajuntaments o entitats de la comarca,
algunes de les quals es van impartir en altres llocs,
a banda de Tarragona, que era on es feia la primera.
I a partir d'aquí, una mica en una tradició
que el president del Consell Comarcal
havia començat amb un llibre anterior
que eren republicans,
el títol del llibre és republicans,
que eren uns perfils biogràfics
de republicans de la ciutat,
doncs aquest constitueix el segon volum
una mica del mateix esforç,
de recuperació d'aquesta memòria
una mica a vegades oblidada,
desconeguda, subordinada,
que va ser l'època de la Segona República.
Segona República en temps de pau,
Segona República en temps de guerra,
com és el cas del llibre que presentem demà.
I tenint en compte que sou tres autors,
us heu dividit la feina per etapes,
per capítols...
No, no és un llibre concebut...
És una feina feta a sis mans?
Sí, no, no.
Cada un signa el seu text
i aleshores, fruit de les conferències,
diguem, cada un desenvolupa el text.
Llavors tenim el cas del Joan Serrallonga,
que és professor de l'Autònoma de Barcelona,
que ell ha fet una recerca àmplia
sobre el tema dels refugiats
de les zones de les Espanyes
que van caure abans en domini franquista
i que les persones van fugir de la repressió
i van venir a Catalunya.
La Generalitat va donar molt de suport a aquesta qüestió,
els refugiats de Madrid, especialment,
però de molts altres llocs.
Aleshores, estudia l'impacte dels refugiats
en aquests pobles de la comarca del Tarragonès.
Tots en rebien, molts o pocs,
evidentment la majoria eren a la ciutat de Tarragona,
i l'impacte que va tenir la vinguda d'aquest col·lectiu humà
en un moment en què la gent vivia situacions molt difícils,
perquè hi havia els bombardejaments constants,
ja es va implantar un racionament de productes alimentaris,
perquè la divisió de les Espanyes durant la guerra
va fer que la zona productora serialística de l'interior
quedés en el bàndol franquista
i aleshores no hi havia un flux comercial normal.
Aquests pobles reben aquests refugiats.
Aquest és el primer text.
El segon text és una mica l'explicació del Jordi Piqué
en relació al tema dels últims mesos de la guerra,
veient una cosa que, per altra banda, és molt pedagògic.
Tota societat que viu una situació de guerra,
i si és una guerra civil,
que vol dir que es barallen entre germans,
i si a més és una guerra que dura molt de temps,
com va ser el cas,
perquè a l'estratègia política del general Franco hi havia,
que el conflicte militar havia de ser llarg
per tal que fos moralitzant
i enorreix la tradició liberal d'esquerres,
catalanista, etcètera, per molts anys,
com així efectivament va ser,
doncs aquesta població està molt afectada
des de molts punts de vista.
Jo penso que podríem parlar d'un estrès,
d'això que es parla ara de l'estrès posttraumàtic.
Tota població que ha viscut un ambient de guerra civil té això, no?
Això és el que ens explica el Jordi Piqué.
I després jo tinc dos textos,
un que es diu
Les catalanes a la Segona República,
la Guerra Civil,
fer la revolució guanyar la guerra,
una mica intentant,
des de la perspectiva de la història de les dones,
veure com aquelles dones
que van haver d'assumir funcions
que no eren les habituals
per la mentalitat de l'època,
durant la Guerra Civil es viu una ruptura molt important,
que en termes de valors i comportaments,
això s'ha vist a les pel·lícules com Libertàries
o Tira i Libertat.
Jo penso que la gent recordarà aquestes pel·lícules.
Bé, doncs aquestes dones
es troben sotmeses a una pressió molt forta
que és, què és més important?
Dedicar tots els recursos a guanyar la guerra
i a ajornar la revolució.
La revolució volia dir
una manera diferent d'entendre les relacions
amb la propietat,
de les relacions entre els homes i les dones,
més igualitàries, etcètera.
Hem d'ajornar tot això perquè hem de guanyar la guerra,
perquè si no, no guanyarem la guerra,
o només fent això guanyarem la guerra.
Aquest és un debat...
Que va primer, no?
No.
La revolució o la guerra?
Segurament és un fals debat,
és una mica el debat del maig del 37,
aquell de l'Orwell,
que ho explica a homenatge a Catalunya,
quan ell veu que una part de les esquerres,
la CNT, el POUM,
disparen contra una altra part
de les esquerres republicanes,
que són l'esquerra republicana i el suc
a la rambla de Barcelona, no?
I aquesta persona que ve de Gran Bretanya,
que s'ha enrotllat a les brigades internacionals,
no entén res i diu
aquí què passa?
Aquests estan tots en contra de Franco
i es barallen entre ells?
Doncs aquesta és una mica la dinàmica.
I l'altre capítol
és un altre text que també vaig escriure jo,
que és supervivència i repressió.
És a dir, la guerra s'acaba,
i la gent celebra que la guerra s'hagi acabat,
però les condicions
en les que les persones
hauran d'afrontar
l'edifici postguerra
són molt difícils.
Totes les famílies,
d'una manera o altra,
han patit un cost humà.
Han mort persones al front,
han mort persones a la rereguarda
pels bombardejaments,
estan a la presó,
s'han hagut d'exilar...
És a dir, hi ha un impacte molt important
sobre la majoria de la gent.
Uns altres, per contra,
són els que han guanyat.
Els que han guanyat la guerra.
Els seus han guanyat, no?
Aquest ambient de supervivència
i repressió, una mica el que es descriu,
amb dades concretes,
com tots els altres textos
de la comarca del Tarragonès.
Intentem posar la major part d'exemples
del nombre de refugiats,
del nombre de bombardeig,
l'efecte que sobre el teixit urbà
va tenir les embrenzides
de l'aviació feixista,
o des d'un punt de vista
d'això de la supervivència i repressió,
doncs, comptem.
Això, que ara també s'ha commemorat
aquest cap de setmana, no?
Els sisens i escaig
víctimes afusellades
de manera directa,
o jo, per exemple,
explico les circumstàncies
en les que mora una única dona
que és afusellada a l'Oliva,
que és Elisa Cardona.
La única dona?
Una única dona, sí.
Curiosament,
i aprofitant això,
fer l'últim d'això
que comentava la Montserrat de Duc,
el llibre,
es presenta en un moment
en què hem tingut,
en fi,
i ja venim d'una sèrie d'anys
on la recuperació de la memòria històrica
per diferents casos,
però, a més a més,
aquest últim cap de setmana
aquí a Tarragona
amb la presentació
d'un altre refugi
a sota del jardí de Casa Canals
o del monument de l'Oliva,
hi ha hagut tota una eclosió
també de publicacions,
de llibres,
d'exposicions,
els recintes
de la Batalla de l'Ebre.
Quina reflexió
li porta a la historiadora
tot això que està passant
o què ha passat
al nostre país,
a la nostra ciutat
en els últims anys?
Això és magnífic.
Jo el que no voldria
és que hi hagués
condicions
que fessin tirar enrere
aquesta pedagogia democràtica.
És a dir,
aquesta societat ha viscut,
la societat catalana
ha viscut un trauma.
Una guerra civil
és un trauma.
Encara és traumàtica
la memòria de la guerra civil
avui en dia.
I és una memòria incòmoda.
Però que sigui incòmoda,
que sigui traumàtica,
no vol dir
que s'hagi d'obviar.
Jo amb això faria
una mica
una referència,
una analogia,
una semblança
amb el que passa
amb els traumes individuals.
que si les persones
tenen una ferida emocional,
a vegades
poden desenvolupar
una malaltia mental
i eventualment
necessiten una psicoteràpia
per tal d'esponjar-se,
obrir-se,
superar la situació traumàtica,
doncs això és el mateix
que passa a nivell col·lectiu.
Això ens ho explica
la psicologia social,
la ciència política,
la història.
És necessari.
És necessari
saber,
saber,
entendre.
I això és el que estem fent ara.
Clar.
Potser massa tard, però...
No, a 70 anys.
Ho deia la regidora
l'altre dia
quan s'inaugurava
aquest monument
que és esplèndid.
Per altra banda,
que és un joc
de generacions
molt interessant,
el monument a l'Oliva.
Doncs han hagut de passar
70 anys, certament.
Però altres societats
també han necessitat
molt de temps.
La societat alemanya
té una memòria incòmoda
i no la va afrontar,
si la guerra s'acaba
el 45,
no la va afrontar
fins avançats
als anys 60.
I és una memòria incòmoda.
Hi va haver
un gran escàndol
al voltant
d'un escriptor
que tots reconeixem
com a molt interessant
o almenys a mi m'agrada molt
que és Gunter Gras
pelando la cebolla
en la que va revelar
molts anys després
que havia estat membre
de les joventuts nazis.
Les coses s'han de saber,
s'han de comprendre,
s'ha de comprendre
quin és el context,
quines són les motivacions
de les persones
per fer les coses,
com a vegades
les persones es veuen
d'alguna manera
abocades
a determinades dinàmiques,
però el que és evident
és que no es pot fer
allò que en castellà
s'en diria
borro ni cuenta nueva,
aquesta memòria incòmoda
s'ha d'afrontar
amb valentia.
I una ciutat democràtica
si no afronta
el seu passat
està com si diguéssim
amputada,
no pot mirar
de cara
al futur
perquè tampoc
mira de cara
al passat.
I ja que parlem
d'un llibre
que es presenta demà
i que es diu
La guerra civil
a la comarca del Targonès,
encara queden coses
per explicar
d'aquell període
de Montserrat
encara es pot investigar més,
encara es pot publicar més
sobre...
Sí, perquè a més et diré
una cosa,
mira, sobre la guerra civil
diuen que és el tema
que ha ocupat més recerca
i més publicacions.
Es parla de l'ordre
de 40.000 llibres
sobre aquest tema.
Va ser una lluita,
una guerra civil espanyola,
però que va atraure
l'interès internacional,
d'aquí el desplaçament
de les brigades internacionals,
perquè en definitiva
era el combat
contra el feixisme,
allò que després va ser
la Segona Guerra Mundial.
És un tema
que atrau molt
i es podria dir
ja està tot investigat,
però és que no hem d'oblidar
una cosa
i és que cada generació
té dret
a replantejar-se
l'explicació
que sobre els fenòmens
del passat
li ha estat transmesa
i per tant
és un tema inexorable
perquè els documents
parlen,
però el fil,
el discurs
que s'articula
a partir de la documentació
són les preguntes,
les bones preguntes
i d'aquí la bona història
si fas bones preguntes
als documents,
els documents per si mateixos
podem acabar fent
una llista telefònica.
És a dir,
que a noves generacions
i historiadors
se'ns poden apuntar
moltíssimes coses.
I tindran
una perspectiva diferent,
interrogaran
els documents
de manera diferent,
els documents
o les entrevistes.
Amb les entrevistes
això és més difícil
i hi ha perquè
se'ns estan morint
els vellets
que van ser protagonistes
i que en tant
són testimonis
d'aquell temps,
però jo penso que sí,
jo mateixa me n'adono,
fa uns anys
que treballo
amb aquestes coses
i quan em llegeixo
coses que vaig escriure
fa 15 anys
penso,
doncs,
m'agrada més
l'orientació
que li dono ara,
però allò
ho veia també
a un ambient,
a un ambient social.
No ho podem pensar,
les ciències socials
tenen aquest problema
o aquest avantatge,
no?
que és que qui les fa
no està exempt
d'un ambient.
I està treballant
en alguna altra cosa
relacionada amb això?
Estic treballant
amb la història de Tarragona
amb sis volums
que coordino,
que presentarem
el mes d'abril segurament
i estic escrivint
el segle XX
de la ciutat,
sí.
Déu-n'hi-do.
El mes d'abril?
El mes d'abril,
si tot va bé
i lliguem
les agendes
del rector,
de l'alcalde
i del president
de la Diputació
es presentaran
els primers volums.
Montserrat Tatuc,
una de les historiadores
que participa en aquest llibre,
no es tractava avui
d'explicar el llibre,
es tracta d'anar
a l'acte de presentació,
de comprar,
de llegir aquesta publicació
de Montserrat Duc,
de Jordi Piqué
i de Joan Serrallonga.
Es presentarà demà dijous
a les 8 del vespre
a l'asseu del Consell Comarcal
del Tarragonès,
al carrer Les Coques,
al costat de la catedral,
un acte obert a tothom,
una nova publicació,
en aquest cas d'Arola,
editors,
que segur que hi contribuirà
i molt a descobrir
nous aspectes
de la història
d'aquell període
en la nostra ciutat
i a la nostra comarca,
a la comarca del Tarragonès.
Montserrat Duc,
moltes gràcies.
A vosaltres,
moltes gràcies.
Felicitats i fins a l'abril,
que parlarem d'aquesta història
de Tarragonès.
Parlem de l'altre, molt bé.
Gràcies, bon dia.
Adéu.