Fins ara, adeu.
Miquel, a veure què hem de fer.
Doncs cantarem, començarem amb una Nadala,
una d'aquestes Nadales.
Anna, tu saps cantar? Anna Sabater de Creu Roja?
Núria, m'heu d'ajudar.
Ho intentarem, home, això és una gesta.
Núria, m'heu d'ajudar perquè ja saps que la guitarra
és un hobby, jo toco d'altres instruments,
però la guitarra pot ser el que toco més malament,
ja t'ho dic ara.
O sigui que, si et sembla, me dono un cop de mà.
Sí, som-hi, jo estic buscant la lletra.
Quina farem?
Farem la de quan somrius.
Molt bé, li passo la còpia a l'Anna.
Joan Maria, tu t'animes?
T'animes?
És possible, Joan Maria, que haguessin perdut el retorn així
d'una manera impressionant?
És possible, no?
Quasi que no cantis Joan Maria.
Bé, doncs, vinga, som-hi, som-hi, Núria.
Ara que la nit s'ha fet més llarga,
ara que les fulles ballen d'ances al racó,
ara que els carrers estan de festa,
avui cala fred tu tants records,
ara que s'obren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort,
avui que no em fa falta veure't,
ni tan sols parlar,
per saber que estàs al meu costat.
És Nadal, el meu cor,
quan somrius content de veure't,
quan la nit es fa més freda,
quan t'abraces el meu cos
i les lluny de colors
m'il·luminen nit i dia,
les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor.
Quan somrius, molt bé,
continua la cançó, eh?
Molt bé, Miquel.
Escolta, tenim fans, eh?
T'estan aplaudint aquí unes noies.
Gràcies, gràcies, Diego.
S'ha creat una mena de despectació
al voltant de l'estat de Tarragona Ràdio.
Anna, no t'espantis, eh?
No.
Ara entrem a parlar de Creu Roja
i fem una mínima pausa
i ens posem una miqueta més seriosos.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.