Javier Llobé, bon dia.
Hola, bon dia, bon dia de Sant Jordi.
Allà a baix, és un llibre que parla de la història de Joan XXIII,
o podríem dir així?
Bé, jo no sóc historiador i per tant no puc escriure un llibre d'història amb fidelitat.
Sí que és un recull de com s'ha desenvolupat la vida a l'Hospital Joan XXIII,
però també de com funciona l'Hospital per de dins.
I què hi podem trobar? Com què hi podem trobar en aquest llibre?
Inicialment, una explicació de l'origen d'un hospital com aquest
i de fet de tots els hospitals de la Seguretat Social,
que al voltant dels anys 60 es van anar instaurant a diferents ciutats de l'Estat
i que aquí a Tarragona va coincidir que va ser el primer hospital general
dedicat a l'atenció mèdica, però amb serveis que es diuen jerarquitzats,
és a dir que tot el personal que treballava allà era de plantilla
i amb això és pioner amb la resta de l'Estat.
Després, la distribució del llibre que s'ha fet seguint les hores canòniques,
allò de prima, tèrtia, sexta, nona, en fi, per repartir al llarg d'un dia
el que ha estat també la història de l'hospital
i el funcionament de l'hospital al llarg de les diferents hores del dia.
Per què allà baix?
A veure, allà baix és com tothom coneix l'hospital, la gent de Tarragona
sempre pregunta, tinc la mare ingressada allà baix, la meva jove ha tingut un nen allà baix,
que encara treballes allà baix, sobretot pensant que a l'època que es va construir l'hospital
allà baix era molt lluny, la rambla s'acabava a la fonda del centenari
i a la fonda del centenari en avall hi havia una mena de rambla encara sense asfaltar
i més lluny hi havia un seguit d'edificis dispersos, tots ells relativament emblemàtics,
les gràcies a Sant Pau, l'escola del treball, que ara és una escola de formació professional,
l'edifici de la casa dels mestres o el presidi, la presó,
i més a baix encara a l'hospital Joan XXIII, que curiosament es diferencia de molts d'altres hospitals
de la mateixa època i que les ciutats d'Espanya estan ubicats generalment en un turó.
Aquest era l'origen, originalment havia d'anar a l'Oliva, però després hi van trobar uns terrenys
i hi va anar allà baix.
Quan Javier Llué decideix tirar endavant amb aquest llibre, decideix escriure i plasmar tot això en aquest llibre?
Bé, això era explicar una història viscuda i la decisió va ser al voltant de la celebració
del 40 aniversari de l'hospital, després vam deixar passar un temps
i per això el llibre abasta des de la creació de l'hospital el 1967 fins al 2009,
que és quan el vaig acabar, el 31 de desembre 2009, vaig tancar el llibre
i aquest any transcorregut és el que m'ha après a trobar un editor, concretament Silva Editores,
que molt amablement són els que presenten el llibre avui.
Té una relació molt estreta amb l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.
Què ho va portar a decidir-se a fer aquest llibre?
Jo he escrit algun altre llibre i pensava, a part que també va amb una mena d'encàrrec
per part de la direcció, després el llibre no els va agradar
i de fet no els ha interessat massa.
Per fi, això és una història passada.
Aquesta és una de les qualitats que té el llibre,
que no està en aquest sentit subvencionat per l'oficialitat,
sinó que és un recull personal, òbviament personal,
perquè moltes dels detalls són d'incidències o experiències viscudes personalment.
Al llarg dels 25 anys que jo he treballat a l'hospital,
tot i que a mi em van oferir una feina abans que l'hospital s'obrís.
Allí jo era metge i em van oferir la feina de metge de guàrdia.
En aquests moments tenia un altre projecte professional i no la vaig acceptar.
Tot plegat per 18 anys després incorporar-me com a cap servei de pediatria,
que és el que he estat.
A quin públic creu que li pot interessar aquest llibre?
Jo crec que és un llibre de tarragonins per tarragonins.
A veure, el que explica el llibre és una institució que és de tots els tarragonins.
i a qualsevol persona que estigui interessada en què és el que ha estat aquesta institució a Tarragona,
li pot tenir en cert llibre.
Per descomptat, a la gent que hi treballa el Joan XXIII, que són molta colla,
o a la gent que hi ha treballat en el passat,
i eventualment els que hi treballen al futur per saber com havien anat les coses en aquest centre.
Penseu que l'Hospital Joan XXIII és l'empresa més gran de tota la província,
és el que té el més nombre de treballadors.
i per allà han passat de vora 10.000 persones al llarg d'aquests 43 anys que hi treballa.
I a més hi ha nascut molta gent allà.
Tots els que han nascut a Joan XXIII, que són més de 80.000 tarragonins,
poden tenir interès també en com era el lloc on ells van néixer.
A més a més, en el llibre hi podem trobar característiques particulars, úniques, de l'Hospital Joan XXIII,
que potser ho diferenci de la resta d'hospitals,
i trobarem aquest fet diferenciador en el llibre?
Sí, i d'altra banda també els fets comuns,
perquè la descripció que es diu etnogràfica
correspon a tots els hospitals públics d'aquesta època.
I de fet, la idea inicial era fer realment un llibre sobre hospitals,
però centrat en un de concret.
És a dir, que d'un cas particular
pogués treure el funcionament dels hospitals a la segona meitat del segle XX.
Aquest pot ser també un interès pels estudiosos
que vulguin conèixer la forma com s'administra
l'assistència pública hospitalària en el nostre país.
I tret d'això característics diferenciadors de l'hospital?
Bé, algunes que són irrepetibles.
El fet primer que he comentat
que és un hospital jerarquitzat des del dia que es va obrir,
és a dir, que tots els metges formen part de la plantilla
i treballen a jornades complertes,
com a fet diferencial a la seva creació.
Les altres són més aviat determinades
per la seva ubicació allà baix,
que el situa molt lluny alhora,
molt a prop d'accedir en el moment actual.
En altres èpoques era com el més difícil.
I després, algunes característiques de l'hospital,
que ha fet una gran aposta per la tecnologia.
De fet, fora dels hospitals terciaris de Barcelona,
és l'hospital més complex de Catalunya,
perquè tenim moltes especialitats
que en altres llocs no hi són.
Això des del punt de vista, diguem, tècnic.
I des del punt de vista, diguem, com a més personal o individual,
el que sí que té l'hospital és una...
que la dedicació de la gent que hi treballa,
que al final el que és important d'un hospital
no és tant la carcassa de fora, sinó en qui hi està allà,
una dedicació sempre en cerca de l'excel·lència.
En el llibre parles també d'aulors, de sons,
de també coses molt particulars també, oi?
Clar, perquè tot això forma part de la realitat de l'hospital,
i de fet és un hospital que l'hem entès amb els cinc sentits,
o sis, no sé quants sentits hi ha.
El sentit de l'equilibri també,
perquè algunes vegades l'hospital es mou.
Per exemple, estem convençuts que l'hospital s'ha mogut
de la seva situació original,
perquè en un moment determinat als anys 80
van començar a petar els revoltons dels entreplans,
que això únicament té explicació
que l'estructura s'ha girat una mica
i que fa que la ceràmica dels revoltons peti.
Això és... els edificis es mouen,
i el Joan XXIII amb això tampoc és original.
Com viurà, Javier Llué, el dia de Sant Jordi?
El dia de Sant Jordi al carrer,
com he viscut sempre, no?
Això jo crec que és una festa, és una gran festa,
i, bueno, el temps acompanya el que acompanya,
però això és igual.
És el moment de compartir la festa
amb tothom que està interessat en els llibres
i el que representen els llibres per la nostra cultura.
Javier Llué, gràcies i bon dia.
Gràcies.
Gràcies.