Va passant el temps aquí al matí de Tarragona Ràdio
i al matí en general és el que té.
Hem començat a les 7, ja són les 12 menys uns 20 minuts,
gairebé tres quarts de 12.
Acabem de saber tot el que cal saber sobre la hipertensió
amb aquesta recuperació de l'espai curar-se en salut
i canviem totalment de tema.
Us fem anar d'un costat cap a l'altre.
Tornem a saludar un dia més en Miquel Villalba.
Miquel, bon dia.
Bon dia, Núria, què tal?
I dic un dia més perquè de tant en tant ens agrada parlar de còmic aquí a Tarragona
i recordar que hi ha tota una sèrie de dibuixants gràfics
o còmic ferits a la ciutat
que de tant en tant es deixen veure tímidament,
van organitzant activitats.
Suposo que us agradaria fer més del que feu, no?
Sí, ja ens agradaria ser més escandalosos, eh?
El que passa és que no ens deixen.
Ja ho intenteu, ja.
Sí, sí, sí.
Bé, sí que teniu una cita, doncs, regular
i això és molt important perquè estem parlant
de que gairebé fa set anys que mensualment
editeu Deliròpolis, una revista gràfica.
Sí.
I aguantar una publicació mensual durant set anys és molt, eh?
És molt difícil, a més a més,
si una publicació compta també amb col·laboracions internacionals, no?
Perquè, clar, darrere hi ha també
tota la captació de gent d'altres països,
les traduccions,
vull dir que té bastanta feina per ser una cosa mensual.
A part d'això, també heu despuntat,
se us ha vist el cap, per dir-ho així,
darrerament en diferents edicions de la Setmana del Còmic.
Sí, sí, sí.
Quantes en porteu, ja?
Doncs, el novembre passat vam fer la tercera edició, ja.
Són ja tres anyets, també.
Tres anyets organitzant sempre per l'octubre,
passat Santa Tecla, no?
Vam començar fent-ho cap al maig,
que era una bona temporada
perquè era cap a la primavera i feia més calor i tal.
El que passa és que en aquella època
hi havia moltes associacions
que promovien altres culturals.
Hi havia la Tarracoviva,
de vegades ens trobàvem també amb altres festivals
i sempre hi havia molts problemes
per trobar locals disponibles.
Llavors ens vam curar en salut
i ens vam desplaçar cap al novembre.
I vau dir, ja ha passat Santa Tecla,
que hi ha tothom,
i encara no és hivern i hivern,
doncs no hi ha tanta programació.
Allí estem.
Com va anar la setmana del Còmic passada?
Bueno, va anar molt bé.
A veure, va ser, diguem d'alguna manera,
va ser la consolidació, no?,
dels dos primers anys.
Tot el grup que conforma
l'organització de la setmana del Còmic,
que és el grup d'associació de l'Iròpolis,
doncs ja va tenint les coses molt més sòlides.
Cadascú ens hem començat a dividir
de manera més clara les responsabilitats,
hi ha qui s'ocupa el cicle cinematogràfic,
hi ha qui s'ocupa les conferències,
les exposicions,
i s'ha notat aquest any que ja treballàvem
com un equip bastant més coordinat, no?,
i això és bo.
Per, us fem memòria,
per als qui no vau assistir
als actes de la setmana del Còmic,
us fem memòria que durant una setmaneta o així,
a la part alta,
bàsicament teníeu les seves operacions
a el que és l'antiga audiència, no?
Sí, també teníem a disposició
el Museu de Santana aquell,
que és el Museu Modern, no?
Museu d'Art Modern, sí.
També teníem aquella sala a disposició,
i també la sala de projeccions
d'allí baix de la Caixa de Tarragona,
que també vam projectar algunes coses.
És que és això,
feu, veieu, exposicions,
projecció d'animació,
i després xerrades.
Sí, animació,
i també pel·lícules de personages reals,
però relacionades amb el món del còmic.
Aquest any, per exemple,
vam projectar Barbarella,
vam projectar Flash Gordon,
que són pel·lícules clàssiques
del món del còmic,
amb actors reals,
però basades en arguments del còmic.
Per tant, bé,
parlaríem de consolidació
en un tercer any
dels altres dos anteriors.
Sí.
Cada any, clar,
tocaré preguntar-te
què tal en guany,
si ja esteu organitzant
i si tindrem setmana del còmic en guany.
I això és una batalla any rere any, no?
És una batalla contínua,
més rere més,
perquè vull dir,
les coses canvien molt ràpidament
també a l'Ajuntament,
sobretot en aquest període
una mica turbulent post-electoral, no?
Sí, parlant que per fer una setmana d'aquestes
o subvenció, això està clar.
No ser autosuficients.
Podríem ser autosuficients
com ho som amb Deliròpolis.
Sí, perquè al cap i a la fi,
a veure,
amb el que estem fent,
el material humà que tenim darrere
i el bagatge de tots els professionals
i amateurs que estan darrere d'aquest projecte,
de la mateixa manera que a Deliròpolis
hi ha un treball també
i una constància desinteressada
a la setmana del còmic,
gràcies a Déu és exactament el mateix esperit
el que s'ha redat del projecte Deliròpolis.
Sí, que es podria fer gairebé a cost zero,
el que passa és que, bueno,
per la bona voluntat dels qui...
A veure, a cost zero, cost zero, cost zero no,
perquè també s'han de fer,
o sigui, hi ha despeses de materials
per a l'exposició i tal,
hi ha uns costs mínims
i sobretot el més important
és trobar un espai,
un local on poder fer aquest tipus d'activitats, no?
Això sí que ens és absolutament indispensable.
Si no ho tenim, ens és totalment impossible.
Però respecte a moltes despeses
de conferenciants, etcètera, etcètera,
o sigui, hi ha moltíssima gent
que està disposada
a fer-ho de manera totalment desinteressada
perquè tot el que estem fent
com té una missió molt específica
que és la de promoure un art
que nosaltres estimem
i que no té encara la dignitat
que hauria de tenir en aquest país,
doncs, i de la mateixa manera
que tirem set anys amb Deliròpolis,
tirem d'aquella altra manera.
El problema quin és?
Doncs que ens trobem,
moltes vegades aquí a Tarragona
doncs hi ha aquesta fusió
entre el món de la cultura
i el món també, d'alguna manera,
doncs, de la política, etcètera, etcètera.
Nosaltres no entenem d'això
i a més a més,
tampoc tenim el do de la diplomàcia
perquè és bastant antitètic
a les personalitats
d'un dibuixant de còmics,
doncs això ens comporta
bastants problemes cada any,
però mirem una mica
d'anar navegant
i d'anar conjugant-ho tot
perquè la gent que ens coneix
ja sap de quin pal van
i saben que el que estem fent
és una cosa que està feta bé i d'acord.
Amb cara i ulls
i comptant una mica això
amb la il·lusió que us mou
a tots els que esteu aquí i a fora,
fins i tot professionals del món del còmic
que s'hi dediquen
i que guanyen la vida amb això,
teniu aquest puntet d'il·lusió
de dir, vinga, va,
doncs vaig a Tarragona i ho explico.
Exacte,
i això és un punt que,
diguem,
és la pedra angular
de qualsevol activitat cultural.
Jo crec que aquest esperit,
si condís una miqueta més
i no li fiquessin traves,
sinó que el fessin desenvolupar,
hi hauria una explosió
en aquest resultat
d'il·lusió i d'interès
per moltes activitats culturals
en molts terrenys,
que seria al·lucinant,
però encara no acabem
de desencallar aquest punt.
Per tant,
jo crec que encara no podem anunciar
que hi haurà setmana del còmic
en guany,
però que d'una manera o d'una altra
us les apanyereu?
Sí,
perquè,
a veure,
passi el que passi,
d'alguna manera sí que hi haurà,
perquè hi ha una sèrie d'activitats
que estan programades,
que indiferentment del fet
que trobem o no trobem
determinades ajudes,
estan programades
i es portaran endavant,
no?
Com,
per exemple,
la presentació
de dos números especials,
la presentació
de la revista QS,
que aquest...
Què és la revista QS?
Doncs la revista QS
és una revista
que és monogràfica,
que parla de diferents temes,
i això l'Emili Samper,
que és un membre
de l'associació de l'Europoli,
ens va proposar
que féssim coincidir
la inauguració
de la quarta setmana
del còmic
amb la presentació
d'aquest número
i dedicar-ho íntegrament
al còmic.
És una revista
que parla de temes monogràfics,
no sé si és via anual,
no sé si surten
dos números a l'any
o potser un número a l'any,
no t'ho puc garantir
perquè d'això
l'Emili podria parlar millor,
però el que sé que sé
és que aquest any
està dedicada al còmic
amb una sèrie d'entrevistes
de gent dedicada
al món del còmic
i conformen
aquest número
d'aquesta revista.
Crec que és una revista
que està relacionada
també amb la URB,
és una revista
de caire universitària.
I aquest any,
passa el que passa,
la presentació
d'aquest número existirà
i si d'ho vol,
també presentarem
un volum de còmic
del Ramon Sarlé
sobre una història
que es va publicar
fa anys
per capítols a l'Aeròpolis,
una història
que es diu
La lluna sobre el paradís
i aquests són dos actes
que independentment
de com es desenvolupi
l'organització
de la quarta setmana
de còmic
tindrà en lloc.
No sabem encara
exactament on i quan,
però això ja ho avisarem
en temps.
I és que ara fèiem balanç
amb el Miquel
fora de micro
i dèiem,
bé,
hem de parlar d'això,
hem de parlar d'allò.
Hi ha un munt de coses
de què parlar?
Sí.
Perquè els dibuixents de còmic,
els que es dediqueu
al dibuix,
com ho diríem,
a la gràfica...
Dibuix, il·lustració...
I sou, i sou
i aneu fent feina,
aneu fent feina
encara que no...
I us busqueu la vida
per aquí i per allà.
Clar, clar, això...
Qui més, qui menys...
A veure,
aquesta és una professió
que en aquest país
és quixotesca.
O sigui,
viure d'això
és molt difícil.
Jo conec només
una persona
que viu íntegrament
del dibuix,
és el Jaume Cap de Vila,
el Cap,
que és molt bon amic meu
i és l'humorista gràfic
del Mundo Deportivo
i també fa col·laboracions
a la Vanguardia
i esporàdiques
col·laboracions
amb altres diaris
com el Triangle,
etcètera, etcètera.
Premetent que això
és humor gràfic,
que no és exactament còmic
i això ven molt més
i hi ha molta més
petició d'això
a la premsa,
etcètera, etcètera.
Aquesta persona
té sostén íntegra
amb el seu dibuix
perquè treballa
per dos diaris
que són de tirada
molt important
i a més a més
és un paio
que és de la meva quinta.
Anava a dir juvenit
però ja sé més.
No, Miquel, no,
que som tots
de la mateixa quinta.
Juvenit,
però vull dir
que és una persona
una mica també
té un tren de vida
encara bastant lliure,
no té família
i tal i qual,
jo no sé
si tingués una família.
O sigui, vull dir,
aquest és el panorama
professional dels dibuixants
i els dibuixants
es dediquen
al còmic,
a la il·lustració,
portades,
a il·lustració per llibres,
fins i tot animacions.
Jo ara també estic fent animacions
per un programa
del TAC12,
vull dir,
toquem totes les tecles
possibles ressonades
amb el dibuix
i fiquem
pesseta a pesseta
doncs
els ingressos
de diferents treballs,
diferents encàrrecs
i amb molta fortuna
paguem el lloguer
fins de mes.
i comptes en pessetes
encara.
Imagineu-vos
com va la cosa.
Escolta,
i parlaves ara
de l'humor gràfic
que té una mica a veure
amb això que deies tu
que fas per apartat 12,
que és
la típica
o més habitual
vinyeta
que veiem al diari.
L'actualitat
passada
o resumida
en aquell dibuixet
que ocupa res,
un quadradet.
Això és fàcil?
És difícil de fer?
El que fa el TAC12
és una animació
que és un curt animat.
És com una vinyeta
però animada.
I té a veure
amb l'actualitat també, però.
Això, generalment sí,
el que passa
és que com que
això és una edició
que es fa,
és un programa
que és setmanal
però una vegada al mes
fan una edició especial
que dura 40 i escaig minuts
o no sé què.
I llavors l'animació
jo la faig
per aquest programa especial,
una vegada al mes.
Són 30 segons,
no puc passar.
Llavors fer 30 segons
és poquíssim.
o sigui,
aquesta és la dificultat
que existeix
a el que és
l'humor gràfic
que tu has de sintetitzar
amb una imatge només
uns continguts
que siguin comprensibles
que tinguin a veure
amb l'actualitat
i que a més a més
si pot ser
produeixen hilaritat,
facin riure
perquè és un acudit.
Doncs això és el mateix
però amb animació
que és encara
bastant més complicadet.
I els temes
que tracto
són bastant d'actualitat.
Què passa?
Que fer una animació
és molt més complicat
que fer un acudit,
un dibuix i punt.
O sigui,
necessita una preparació,
un munt de dibuixos
de fotogrames,
preparació de fons,
etcètera, etcètera.
I clar,
jo no puc tenir
molt de temps
per preparar-ho
perquè com que això
és una vegada
a final de mes,
si començo a fer
a primers de mes
parlo de coses
que a finals de mes
ja no tenen pes.
Llavors,
potser quatre dies abans
em diuen
oi,
parlarem d'això
en aquest programa.
Llavors jo m'he de currar
l'animació molt ràpidament
referent a un tema
del que parlaran
i és una cosa
bastant laboriosa.
I això és el tema
de l'animació.
El tema de l'acudit,
doncs,
tres quarts de no mateix,
és un acudit diari.
Jo crec que la gent
que està una mica
ficada amb el xip
d'aquesta professió
no té tanta dificultat
com la gent profana
pensa que té.
Perquè ja una mica
vas amb aquest...
Ja li busques
el...
Ja veus el dibuix.
Si veus una notícia
o sents alguna cosa
i ja tens la imatge.
Clar,
o sigui,
ja tens el...
És una mica
com els traductors,
no?
Que fiques en anglès
i ja t'arriba
tot en anglès.
francès,
t'arriba tot en francès.
Jo crec que l'humorista
gràfic una mica
té ja ficat el xip
de buscar
els aspectes grotescos
o surreals
de les notícies.
Tu ja vas pel carrer
mirant així.
Jo vaig pel carrer.
No,
no vas pel carrer
si no no haguessis arribat
aquí, Miquel,
molt bé.
Però vas-hi
amb aquesta mirada
de...
Sí, sí, sí.
A més,
el Miquel
és especialista
també en fer caricatures.
Sí, sí.
Ets un hage
de les caricatures.
Sí.
I jo crec que ja
quan veus una persona
ja li veus la caricatura.
Sí, bueno,
ja tens el xip
allà ficat,
no?
I, bueno,
després ja el tema
del dibuix.
Ja cadascú té
la seva tècnica.
Hi ha gent
que per elaborar
una vinyeta
doncs necessita
primer planificar-la bé,
fer ahí...
Hi ha gent
que és més púlgra,
gent que no...
Jo, com que soc
bastant bèstia
en aquest sentit,
o sigui, jo agafo...
Diga-li espontani,
no bèstia espontani.
Espontani, sí.
Sí, soc bastant espontani,
bastant instintiu.
Les coses les fa
i cada punt
així com surten,
no?
I això té els seus aspectes
més i menys atractius
també,
cadascú té el seu estil,
no?
Però en aquest cas,
doncs,
garanteixes també
una mica la frescola
del que estàs fent,
no?
I cadascú té...
Hi ha qui escurra
més altres aspectes,
bueno, això ja...
Cada professional...
És només una manera
de demostrar-vos
tot això que explicàvem,
doncs les diferents
aplicacions
o les diferents
sortides professionals
en definitiva
que té un dibuixant,
un artista gràfic.
També us guanyeu la vida
de tant en tant
fent logotips.
Sí,
això de tant en tant
van sortint coses
i les coses que surten
són més o menys oficials,
doncs el treball
és més o més interessant,
sí.
Quin és l'últim
que has fet, Miqui?
Jo ens en parlàvem.
Doncs fa poc
vaig fer
el logo
de la Capital
de la Cultura Catalana
2012,
que això és una entitat...
Jo em vaig documentar
bastant...
Tarragona,
l'any que ve.
Tarragona,
l'any que ve.
Jo em vaig documentar
quan em van trucar
directament
per veure si volia fer això.
I jo...
De bones a primeres
em vaig documentar
una mica
per veure quina entitat
hi havia darrere,
d'on venia tot això,
etcètera, etcètera.
Perquè jo...
Clar,
quan et dediques
també a l'humor gràfic
i fas acudits
sobre l'actualitat
de Tarragona,
els personatges públics...
és fàcil,
donen de si?
L'actualitat
de Tarragona
dona per fer humor gràfic?
L'actualitat
de Tarragona
és tan surrealista
que donaria
per fer
un llibre
cada dia.
Perquè, a més,
clar,
recordem que
Deliròpolis
té el puntet aquest,
és la revista
gràfica,
però
té un puntet
surrealista.
Sí, sí,
Deliròpolis
es diu
Deliròpolis
surrealisme
i Artocet
i Artocet
Aquí està.
I dius que
l'actualitat tarragonina
té això també.
Sí,
el que passa
és que és un tipus
de surrealisme
institucional,
no?
A Deliròpolis
parlem del surrealisme
una mica més...
Oníric.
Oníric, màgic.
I aquest és de veritat.
I aquí parlem
del surrealisme institucional
perquè hi ha coses
que, vull dir,
a veure,
no només a Tarragona,
vull dir,
el funcionament
institucional
avui dia,
o sigui,
el llenguatge
que s'ha establert
entre el món polític
i està a tot arreu.
O sigui,
no és que només
a Tarragona
estiguem així.
Però sí que dona,
dona té molt de suc.
Té suquet.
I ara t'he tallat,
Miquel,
és que t'ho volia preguntar
i ara m'ha vingut a tu.
Total,
que et van encarregar
de fer el logo
de la capital
de la cultura catalana.
Exacte, exacte.
Llavors jo m'he documentat
una miqueta,
per veure,
per veure que no tingués
cap mena d'associació
d'ones en partits
i coses d'aquestes,
perquè clar,
quan et dediques a això,
quan menys estiguis
ficat en el món,
quan més lliure
de moviment estiguis,
de qualsevol connotació
de caràcter polític,
etcètera,
etcètera,
millor.
Així pots fer les coses
sense que hi hagi
implicacions personals.
Jo crec que és una condició
sine qua non
del humorista gràfic
que seria molt important
que es preservés
per damunt
de determinats interessos.
Em vaig documentar
una cosa que venia bastant
del món acadèmic,
de rectors de Girona,
de Barcelona,
de les universitats.
I llavors vaig acceptar
l'encàrrec
i vaig fer aquest logo.
Jo no volia fer
res que tingués a veure
amb el que són
els logos freqüents,
logos de dissenyadors gràfics
fets amb plantilles,
Photoshop,
etcètera,
i llavors vaig fer
una cosa amb aquarela,
que és una cosa bastant,
o sigui,
un logo amb aquarela
és una cosa bastant innovadora.
Tan innovador
que tota la comunitat
de dissenyadors gràfics
digitals de Tarragona
se'm va fotre al damunt,
però de mala manera.
O sigui,
si vas rebre per tot arreu.
Amb ganivers de carnisseria,
pam!
Vas rebre per tot arreu.
Ja no va agradar gaire
que truquessin a un llibre
artista tradicional
per fer un treball
d'aquesta mena.
I quan vam veure
a més a més
que la cosa
no assenya
el llenguatge
aquest digital,
photoshopic,
doncs això va ser
com una indignació
generalitzada.
Doncs us convido
a que veieu
el logotip final,
simplement poseu,
feu un Google,
si voleu,
poseu Capital Cultura Catalana
i allà trobareu
el logotip de Tarragona 2012,
això com a Capital
de Cultura Catalana
són lletres,
és simplement escrit
Tarragona 2012,
amb una combinació
d'esquitxades d'aquarela
de color blau
i...
I dofins castrats.
I dofins castrats.
Això té una entrevista,
Miqui.
El logotip
o el cartell també
de la Capital
té una entrevista.
Se'ns ha passat el temps.
Sí, sí, passa ràpid.
Felicitats pels set anys
de Delirópolis,
que era una mica
l'inmotiv de l'entrevista,
la ganxo.
Moltes gràcies,
a veure si continuem allà.
Tornarem a parlar, eh?
Molt bé.
Miquel Villalba,
moltes gràcies.
Gràcies.