Aquí seguim en directe en aquesta quarta hora del matí de Tarragona Ràdio.
Deixem enrere les qüestions relacionades amb el patrimoni
que ens han ocupat durant els darrers minuts
i ara us proposem fer una mirada, una passejada
per la trajectòria professional d'un periodista
amb 40 anys al darrere de feina
i que a partir d'avui es veu reflexada en un llibre,
en un llibre de memòries.
Parlem del periodista Antoni Coll.
No necessita gaires presentacions.
Durant molts anys ha estat el director del diari de Tarragona
i aquest vespre, dos quarts a vuit,
al Col·legi d'Advocats i Farmacèutics de Tarragona
presenta aquest llibre.
Com dèiem, Misséis diarios, memòries de 40 anys de periodismo.
Antoni Coll, molt bon dia.
Bon dia.
Per què aquestes memòries?
Perquè necessitaves explicar una mica el que has fet?
Sí, perquè quan un ja ha acabat la seva tasca professional
necessita una mica passar revista, una mica el que ha sigut.
I sobretot com a homenatge a tots els companys,
que aquí en cito molts, que han treballat junt amb mi
amb diferents diaris, amb sis diaris en concret.
Sí, perquè el títol del llibre, Misséis diarios,
és perquè són sis diaris els que ha treballat l'Antoni Coll,
que són el Diario de l'Érida, El Noticiero,
el Diari de Barcelona, el Correo Catalán,
La Vanguardia i el Diari de Tarragona.
És actualment conseller editorial del Diari de Tarragona.
Durant molts anys va ser el director del Diari,
de referència a les nostres comarques.
I en aquest llibre, publicat per l'editorial Milenio,
què ens expliques?
Explico una mica vivències dels diferents diaris,
curiositats, personatges que he conegut tant dels propis diaris
com a través dels diaris persones en què m'he relacionat.
I de fer constar que més de la meitat del meu temps
ha sigut aquí a Tarragona,
de manera que realment el Diari de Tarragona
ha ocupat més de la meitat de la meva vida professional.
però, bé, tinc records de La Vanguardia,
del Noticiero de Saragossa,
del Diari de Lleida, que va ser el primer que vaig treballar.
I penso que pot ser més o menys curiós
veure com ha evolucionat tot això,
perquè, clar, jo vaig entrar als diaris
quan encara hi havia el franquisme
i, per tant, hi havia, no, censura,
perquè ja me'n vaig lliurar,
però sí, encara hi havia expedients disciplinaris,
segons quines coses publicaven,
s'havia d'escriure entre línies.
i des d'aquell moment fins ara,
naturalment, ha evolucionat molt la premsa,
no solament tècnicament, sinó en tots els conceptes.
I això s'explica a través de vivències personals,
com dic, i de companys que he tractat.
No es tracta, doncs, tant de fer una repassada
al que han estat aquests anys de professió,
sinó de buscar determinats moments,
determinats personatges,
determinats records, en aquest cas, del periodista?
Determinats records, sí.
Per exemple, quan jo vaig entrar al noticiero a Saragossa,
els periodistes estàvem, encara tenim aquells burors,
que hi havia com una persiana,
i s'obria allò, i hi havia la màquina d'escriure,
i els folis, i tot això, i després tancava, no?
Hi havia, per exemple, quan vaig entrar a la Vanguardia,
hi havia encara els despatxos,
tots com a departaments estancs,
en què cadascun hi havia una secció,
la d'Internacional, Economia, Esports, etc.
i no era una oficina paisatge, com ara és quasi tot arreu,
sinó que en aquell moment, fins i tot per passar un paper
d'un departament a l'altre,
doncs, tocava un timbre, arribava un conserge,
se li donava el paper, el paper el transportava, etc.
Des d'aquest tipus de coses,
que ara són tan antigues fins ara,
doncs, ha canviat moltíssim tot,
llavors, jo he fet una mica de balanç de tot això,
però a través de personatges que he conegut.
Com està articulat el llibre, els capítols?
Què ens reflecteixen en cada capítol?
Doncs, el primer capítol és de quan estudiava periodisme,
sí, el primer,
però els altres són un capítol per cada diari del que he estat,
i, a més, ho he fet d'una manera que és inventant-me una mica un diàleg
amb un personatge que ha marcat aquella època.
Per exemple, l'època primera meva,
la va marcar el que llavors era el ministre d'Informació i Turisme,
que era Frager i Barne,
i la seva llei de premsa, etc.
I l'últim personatge que ha marcat l'època meva ja del diari de Tarragona
ha sigut el Jordi Pujol,
perquè va coincidir una mica els meus anys de director amb els seus de president,
i abans, doncs, el diari de Barcelona, per exemple,
va coincidir, els tres anys que jo vaig estar al diari de Barcelona,
va coincidir amb els tres anys que vaig estar al Tarradellas,
al front de la Generalitat Provisional.
Bé, que sempre he buscat un personatge de referència,
quan estudiava, va ser el Gil Robles,
el polític de la Segona República,
perquè jo vaig fer una tassina sobre ell,
i ho vaig conèixer en aquella època,
d'altres moments, a la Vanguardia és el Carlos Sentís.
Sempre he buscat un personatge
amb el qual pogués dialogar sobre aquell període de temps.
Carlos Sentís, que per cert fa el pròleg del llibre,
un periodista de 99 anys,
de 99 anys, que encara continua publicant un article setmanalà a la Vanguardia.
Li va demanar expressament a Carlos Sentís que li fes el pròleg?
Sí, jo el conec fa molts anys que el Carlos Sentís,
i li vaig demanar, no vaig gosar,
per saber-li l'edat que té i com se troba ja,
per fer-li directament la petició,
però sí a la seva secretària,
es diu Carme, i que és la secretària de sempre,
i vaig dir, Carme, tu penses que el Carlos
em podria fer això encara? Com ho veus?
i em va dir, tu ho faràs, ja ho veuràs com sí.
Però ja l'hi vaig fer a través d'ella
perquè em pogués dir que no, però em va dir que sí.
I li va dictar perquè ara ja no hi veu pràcticament,
i llavors ell no pot escriure directament,
però sí que dicta els articles,
i m'ha fet molta il·lusió que em fes aquest pròleg.
Ja m'havia fet un amb un altre llibre que vaig fer fa anys.
40 anys de periodisme donen para molt,
ha canviat molt el periodisme,
més enllà de les qüestions tecnològiques,
que això és evident,
com en el periodisme a tot arreu.
Hem viscut i encara continuem vivint una revolució,
però la manera de fer periodisme
ha canviat molt la feina de fa 20, 30, 40 anys a la d'ara?
Bueno, ha canviat.
L'essència era sempre la mateixa,
que és, de dir, el periodista és aquella persona
que està, la que mira pel forat del pany
el que passa dins d'una habitació
i ho explica als demés
perquè no poden mirar tots alhora.
És aquella persona que està a la primera fila,
els aconteixements, sigui del que sigui,
i ho explica als que no poden estar a la primera fila.
Per tant, en aquest sentit,
per exemple, l'amor a la veritat,
tot ha de ser constant, el periodisme,
i si no és així, doncs malament.
Però en d'altres aspectes ha canviat,
per exemple, ara hi ha molt periodisme de telèfon,
d'ordenador, etc.
i no es va tant pel carrer.
Hi ha un periodista que va,
quan el director li va comentar a un reporter,
a un diari,
que quan el director li va comentar,
però com és que sempre vas a peu
i per què no vens amb cotxe?
I llavors va dir,
què vols, que no m'entén de res?
Clar, per si un va a peu per la ciutat,
s'entén d'un local que s'inaugura,
una altra cosa que passi, no?
De manera que aquest periodisme d'anar a peu
pels carrers i descobrir i parlar amb gent
ha de caigut molt,
perquè ara tot se fa per telèfon o per ordenador, no?
Menys periodisme de carrer
i més periodisme de redacció, de despatx,
per dir-ho d'alguna manera.
Pitjor periodisme, per tant, creus tu?
Des d'aquest punt de vista, sí.
A peu, les coses petites que també interessen a la gent,
ara no se n'entén tant.
Ara s'entén més un de declaracions i de més, no?
I com que hi ha, a més,
molts caps de premsa per tot arreu,
que abans no n'hi havia,
doncs ara t'arribin les notícies,
perquè es cuiden els que tenen cap de premsa
de fer-la circular,
de manera que uns sense moure's de la taula,
o més amb l'ordenador,
els mails i les trucades dels caps de premsa
de les diferents administracions,
ja té el diari fet, si vol.
No cal ni que es bellugui de la cadira, no?
Abans això no passava, no?
S'havia d'anar a buscar la notícia, naturalment.
40 anys, com dèiem, de periodisme dóna part molt.
Per l'Antoni Coll,
quin ha estat el millor moment
de la seva vida professional
i quin ha estat el pitjor,
si se'm permet la pregunta.
Bueno, professionalment he tingut satisfaccions
quan se'n va confiar a la direcció d'un diari a Saragossa,
nada menos, quan tenia 29 anys,
per tant encara estava immadur.
Per davant se'n van confiar en mi
i va ser una època atractiva
des d'aquest punt de vista
de tirar endavant un projecte.
Va tindre una satisfacció molt gran
quan vaig entrar a La Vanguardia,
com és natural,
perquè era el diari dels somnis
de qualsevol periodista.
I després aquí a Tarragona
m'he trobat molt satisfet,
molt satisfet amb la gent.
He tingut molts moments molt agradables
aquí a Tarragona.
Dels dolents no vol recordar-se?
Ni me'n recordo, ja.
En qualsevol cas,
quin ha estat, però, segurament,
amb la perspectiva que dóna el temps,
la que aconsegueu que ha estat
la millor notícia per a vostè,
que ha pogut donar com a periodista,
que ha pogut explicar,
i potser també la més dolenta,
la més tràgica, que recordi?
Notícies n'hem donat molt de centenç anys.
Per exemple, una gran notícia
que hem donat tota la premsa mundial
va ser la caiguda del mur de Berlín,
perquè jo no vaig poder assistir per edat
al caiguda del nazisme i del fascisme,
però sí que vam poder assistir
a la caiguda de tots els països de l'est,
i això va ser una gran informació per part nostra.
Per part d'aquí a Tarragona,
per exemple,
notícies interessants
sí que van causar molta alegria,
la declaració de patrimoni de la humanitat,
l'ascens d'amnàstica primera,
en fi, aquest tipus de notícies
hi ha més petites,
però que també tenen la seva rellevància local.
I de les dolentes
tampoc se'n volen recordar?
No me'n recordo cap.
Però segurament els periodistes
donen més notícies dolentes
que negatives, que positives, no?
No, moltes, moltes.
Aquí mateix.
Alguns critiquen.
Els periodistes us dediqueu
bàsicament a explicar notícies negatives.
Aquí mateix hi ha hagut assassinats,
hi ha hagut desaparició d'alguna noia,
i hi ha hagut situacions molt penoses.
I després hi ha hagut substrats forts,
com aquell del rac de petrol,
hi ha hagut inundacions importants,
com els d'any 94.
Hi ha hagut moltes coses amb tants anys.
Li preguntava abans
per les diferències entre el periodisme d'ara
i el de fa 30 o 40 anys o 20 anys.
I com veu el periodisme a partir d'ara?
Perquè estem en un moment segurament canviant, no?
Molt canviant.
El president del diari més important del món,
que és el New York Times,
va dir que algun dia el New York Times
deixarà d'imprimir-se.
Jo quan vaig sentir això
vaig posar la pell de gallina,
però en realitat,
pot ser sí que no s'imprimirà,
però seguirà sortint el New York Times,
perquè potser el postre de reb
és a través del repartidor de les subscripcions
o a través del kiosc,
es repartirà a través d'internet
i t'arribarà a casa
i tu te l'imprimiràs si vols,
o llegiràs a l'IPAT o el que sigui.
Però el que és la transmissió de les idees
i sobretot dels aconteixements,
això subsistirà.
Antoni Coll-Galabert, com dèiem,
nascut, per cert, a Irvars d'Urgell,
a les comarques de Lleida.
Per tant, la seva vinculació professional
va començar a casa.
Porta més de 25 anys treballant
i residint a Tarragona.
Per tant, és una mica la seva ciutat ja, no?
Ara ho és,
i sobretot des que em van fer fill adoptiu.
Des d'aquell moment ja soc un tarragoní total.
Més d'aquí que no pas del seu poble gairebé.
Bé, sí, el meu poble el tinc molt al dins del cor,
però resideixo molt més a Tarragona que no pas a Ibars.
En qualsevol cas,
com veu el periodisme que es fa a Tarragona
des de la perspectiva d'això que comentem a vegades
de les coses petites,
del periodisme,
això que s'anomena a vegades pejorativament,
el periodisme local,
la informació local.
Com ha evolucionat, creu vostè,
també en aquests 20-30 anys,
aquesta manera de fer periodisme
més de casa,
més de proximitat?
Doncs sí,
penso que ha tingut una evolució molt bona.
L'altre dia vaig estar a la conferència
que va fer l'alcalde
del Col·legi de Bogats,
aquí a la vora,
i no és que m'agués sorprès,
perquè això ja ho sabia,
però el moment que ell va arribar,
hi havia una quantitat de mitjans,
fent fotografies,
si ja no tant i tal,
que no sé quants mitjans,
però podria haver més d'una dotzena,
i això vol dir la força del periodisme,
perquè hi ha molts mitjans
de premsa, de ràdio i de televisió
que estan allí,
i els digitals,
hi ha quantitat de mitjans.
Això fa que els mitjans,
ara n'hi pot haver molts,
però també l'important
serà la qualitat
i la duració d'aquests mitjans.
Per això jo crec que qualsevol aniversari,
Tarragona Ràdio m'ha fet ara un d'aniversari,
jo crec que és important això,
perquè la gent acabarà confiant
en aquells mitjans que persisteixen
i que tenen una línia de conducta
que la gent hi pot confiar.
Hi ha quantitat de mitjans.
I qualitat, creu que també?
Bé, qualitat,
clar, ni té que ver,
però hi ha alguns
que apena s'hi poden tindre història
ni qualitat,
perquè és que potser tenen
molts pocs periodistes,
perquè un diari digital,
normalment, per exemple,
té pocs periodistes,
entre altres coses,
perquè encara no s'ha trobat la fórmula de finançament adequada
i, per tant, no pot tenir una gran pantilla,
perquè no resultarien rentables.
I clar, si té pocs periodistes, té pocs mitjans
i, per molt bons que siguin els periodistes,
no pot arribar a tot arreu.
vull dir, la qualitat s'ha de repercutir per força
quan hi ha tanta proliferació de mitjans.
Hi haurà de tots,
de més bons i més dolents,
però passa com a tot arreu, això.
De periodisme i de comunicació,
com dèiem,
en parlem avui amb Antoni Coll,
aprofitant la presentació d'aquest llibre de Memòries.
La presentació, de fet, pública serà aquest vespre
a dos quarts s'entavuit,
aquí al costat de la ràdio
i al costat del diari de Tarragona,
a la sala d'actes del Col·legi d'Advocats
i Farmacèutics de Tarragona.
Qui participa en la presentació, Antoni?
La presentació me la fa el Joan Maria Pujals,
que va ser conseller d'Ensenyament i de Cultura,
hi haurà l'editor, el Lluís Pagès,
hi haurà l'alcalde de la ciutat,
el senyor Ballesteros,
que m'ha comentat que també dirà unes paraules,
i, per tant,
agraeixo molt ja els presentadors.
I després espero que hi hagi companys
que al llarg de la meva carrera periodística aquí
han pogut col·laborar junts,
de gent que ha estat al diari
o d'altres mitjans, etcètera.
Doncs ja ho saben,
el llibre suposo que a partir d'avui
ja es podrà trobar a les llibreries.
Són les memòries de 40 anys de periodisme
que ha fet Antoni Coll,
durant molts anys director del diari de Tarragona,
actualment conseller editorial
d'aquesta publicació de referència
a les nostres comarques.
Missells diaris,
així es titula aquest llibre publicat
per l'editorial Milenio.
Antoni Coll, moltes gràcies
per deixar-nos el teu testimoni
i les teves memòries en forma de llibre.
Molta sort, que vagi molt bé.
Moltes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.