A partir de la una del migdia tindrem amb nosaltres Javier Bas,
director de la Fundació Caixa Tarragona,
per parlar àmpliament del nou curs escolar d'aquesta Fundació.
Vaja, les activitats que ens proposen des de Caixa Tarragona
per tal de gaudir de la cultura durant tot l'any.
Estem parlant d'exposicions, de xerrades, també d'activitats musicals.
I ens volem avançar a una d'aquestes,
una cicle que comença aquest diumenge,
un cicle que es diu Clàssica Contemporània
i que l'enceta Conrad Setó.
Conrad, bon dia!
Bon dia!
Música metagenèrica, improvisació ritual i minimalisme orgànic,
en definitiva, una mirada enrere per donar un pas endavant.
Aquesta mirada enrere repassa els 30 anys de músic del Conrad Setó.
És així, no?
Així és, ho has dit molt bé.
Bé, he llegit el que fos el programa.
Bé, doncs ho has llegit molt bé
i el programa és adequat en aquest sentit.
El dels tres termes, doncs m'avanço ja a dir-te,
aquests tres termes els vaig batejar en el seu moment
perquè els periodistes fent la vostra feina
moltes vegades pregunteu als músics i feu bé
de, bueno, com és la teva música?
Què fas?
Igual que el pintor se li pregunta quina és la seva pintura.
I aquesta, per un artista, és la resposta més difícil de respondre.
Avançant-me a això, doncs vaig posar aquests tres termes
perquè alguna cosa concretaven.
I en aquest cas s'han reunit junts.
Minimalisme orgànic, improvisació ritual i música metagenèrica.
Tot això ho veurem dalt de l'escenari.
O sigui, es pot concentrar 30 anys en el que durarà el concert,
que serà un concert d'hora i mitja?
És difícil, però he optat per fer una cosa, diríem,
essencial, però no excessivament densa.
A vegades em s'obsessiona en que siguin les coses...
De fet, mira, l'altre dia vaig rebre un correu
de la meva bona amiga Carlota Baldrís.
és exdirectora de l'Escola de Música Pau Casals.
I deia, com pots fer un resum?
Diu, tindria que durar una setmana un concert teu que resumís això.
No, a veure, en definitiva, he fet una llista de les possibles,
una llista de peces, curtetes, això sí,
perquè aleshores en caben més,
i en aquest sentit ja és més un calidoscopi,
però no pretenen ser ni cronològiques,
ni les més representatives, ni les millors,
sinó que d'alguna manera siguin coherents
i que hi hagi una determinada varietat instrumental.
Clar, és el que t'anava a dir,
tu toques multitud d'instruments,
alguns més exòtics, si m'ho permets,
d'altres, doncs més clàssics.
Te'ls veurem tots?
Quins instruments portes a escena?
No, no.
Diguem-ne que els que hauran,
hem optat per un format de multistrumentistes,
és a dir, a l'escenari serem cinc músics
i en total sortiran 15 instruments.
Aleshores, perquè no fos excessivament
un desplaçament continu de músics dalt de l'escenari,
tenia clar...
A més, a mi m'agrada, com saps,
el format petit i el mig format,
és a dir, duos, trios, quartets,
no me'ls acabo.
El gran format sempre és més...
Bé, és per un altre tipus d'escenari, no?
Aleshores, farem de 1 a 5,
és a dir, des de solos,
el que ens són, ho presentaré com a monòlegs musicals,
fins al format en el que estem tots.
Per tant, solos, duets, trios, quartets i quintet.
Amb tot això, poscolors d'instrument de vent,
de corda, de percussió i la veu humana.
Què són percussions sil·làbiques?
Percussions sil·làbiques potser serà del concert
el fragment més, diríem,
que serà diferent de tot l'altre,
però forma part d'una obra que vaig escriure
per un grup de percussió,
per encàrrec de l'aula de música tradicional i popular,
i jugava amb la percussió corporal,
diguem-ne.
Aleshores, també es podia entendre com a poesia fonètica,
però els que són molt puristes de la poesia fonètica
tenen una definició molt tancada d'això.
Aleshores, seria, jo ho he dit així,
percussions sil·làbiques.
En definitiva, és fer ritme amb el cos,
usant solament el cos i la veu,
sense cap tipus d'instrument afegit,
d'instrument de percussió.
I això ho farem a trio.
Forma part d'una obra que es diu
l'Ancís Ballugavís,
i ho farem el violinista,
la Josepa i jo.
Ja ho vam fer,
vam incorporar aquesta peça
en un recital poètic
que vam fer a la Tardó Literària
fa dos anys,
de títol Conspirare.
I va funcionar molt bé
i, bueno, ho he volgut introduir,
perquè totes les peces que farem
en algun moment han sigut representatives d'algú
i, bueno, estan escollides per això.
I a més ens assegurem,
pel que m'estàs explicant,
que veurem diferents gèneres en escena.
Tu has fet una miqueta de tot,
has treballat amb diferents gèneres musicals,
i suposo que això també ho has cuidat
que hi hagi també una malgama, no?
Sí, però no tot,
perquè sinó podria ser una mica incongruent
d'alguna manera,
o un ventall massa ampli
i jugaria una mica en contra.
Diguem-ne que agafaré el més personal
o amb el que jo m'implico més.
Per entendre'ns,
si he fet música per documentals
o per curtmetratges,
doncs sortirà algun exemple,
però, clar, he treballat molt amb cantautors
i, clar, no els puc convidar a tots,
i, de fet, no hi haurà cap cantautor,
però tot seria excessivament,
en un sol concert,
una mica incongruent.
Però sí que hi haurà mostres,
per exemple, la veu mateixa
està representada
amb tres colors diferents.
Veu recitada,
veu cantant
i veu amb percussions silàbiques.
Per tant, ja sí que és un color
d'homenatge que jo li faig a la veu
en aquest sentit,
en diferents aspectes, no?
I ho fa la mateixa persona,
en aquest cas,
l'actriu, la Josep Urbana.
Déu-n'hi-do,
és l'únic concert que faràs,
Conrad,
per celebrar els 30 anys.
En principi,
jo vaig tenir una recepció,
val a dir,
per part de l'organització de la Caixa,
una confiança total
i una recepció esplèndida,
perquè es donava la circumstància
que jo directament
mai els havia proposat res,
però ja he actuat com 11 vegades,
des que estic vivint aquí,
sempre per qüestions
que ja m'hi trobava
dintre d'altres programes
o altres cicles.
Vaig proposar això
perquè ho trobava coherent.
Jo estic vivint
fa ja un grapat d'anys
a Tarragona
i que estrenés això a Tarragona
en un dels escenaris
que realment sona bé acústicament,
per mi era senzillament
una qüestió,
ja no de comoditat,
perquè ara es dona
la circumstància
que he vist a 100 metres,
però bé,
era una qüestió de coherència
i de seguida em van dir
bueno,
faràs l'estrena aquí?
I sí,
fem l'estrena d'aquest concert.
Com sempre,
quan treballem alguna cosa
amb il·lusió,
els músics
sempre diem
què passarà
amb la segona o tercera,
a vegades amb teatre
ja està clar
si fas temporada,
però com els concerts
amb música són unitaris,
mai saps de fet
quan serà el següent.
No sé si el farem
moltes més vegades,
però estic segur
que ja amb els assajos
ens estan quedant
amb ganes de repetir-lo,
per tant sí,
però en tot cas
l'estrena
estava clar
que bé,
és molt coherent
fer-la en aquest escenari.
Clar,
perquè sou a veure
tres a cinc persones,
cinc persones
per posar tot això
en comú,
suposo que els assajos
han sigut intensos
i llars,
tot i que tot sou professionals.
Sí,
perquè a veure,
és una música,
que a mi ja m'ho han anat
dient al llarg
de tots aquests anys
els intèrprets,
jo he escrit molt
per virtuosos,
diguéssim,
per exemple,
per un dels millors
controversistes del món,
que és el cubà
Luis Cajal,
jo porto escrivint música
per ell fa bastant temps,
i amb la meva música
succeeix una cosa
que no ho dic jo,
això jo ho he sentit
di vegades
i ja m'ho he anat
creient al final,
de que per al públic
és relativament fàcil,
relativament,
és a dir,
amb una primera escolta
ja s'entén,
entre cometes,
el que s'ha d'entendre,
s'entén a nivell de pell,
a nivell d'emoció,
però per l'intèrpret
no ho és tan fàcil,
amb la qual cosa,
efectivament,
doncs sí,
passen coses que,
ah, mira,
que bonic,
que fluid,
que no sé què,
però per aconseguir
aquesta fluidesa,
bueno,
una mica com els actors
que ens agraden,
no?,
quan trobem actuar
en el Kevin Spacey
que diem,
hòstia,
no fa res,
però hòstia,
quin gran actor,
aquí està la gràcia
que sembla que no passa res,
doncs això tècnicament,
per mi,
l'objectiu del virtuosisme
ben entès és aquest,
que no es noti
que allò és difícil,
però té,
té una dificultat,
diguem-ne,
intrínseca per tot això,
clar,
si ets mínimament professional,
exigent,
no et conformes
en què surti el 50%,
això és treball,
naturalment,
però no vol dir
que després hagi de fer,
perquè el terme
la música contemporània
tu saps que té,
a veure,
mala fama,
guanyada a vegades
a pols,
d'alguna cosa críptica,
d'alguna cosa
que es necessita
un manual d'instruccions,
d'alguna cosa
que s'ha d'entendre molt
i en aquest sentit
és música molt natural,
és música pura,
a veure,
que no juga
a la cosa fàcil,
però jo l'experiència
que he tingut
amb el temps,
la marca d'això
és que els interprets
pels que he escrit
tots estan tocant
la meva música
i no una vegada
sinó més,
el que vol dir
que allò es va obrint
en pas a poc a poc.
És una bona manera,
diria jo,
d'apropar-nos
a la música contemporània
per tots aquells
que no coneixem gaire
aquest camp,
perquè tindrem
una mostreta
de diferents peces
a través dels teus
30 anys
de trajectòria.
Ja per acabar
i ràpidament,
Conrat,
quin balans fas
d'aquests 30 anys
i en quin moment
diries que et trobes
ara mateix de carrera?
Aquest no és
un concert nostàlgic,
diguem-ne que jo
amb el text que vaig fer
de presentació
acabo amb una frase
que és dir
una mirada enrere
per seguir caminant.
Per tant,
no és un auto-homenatge,
això ho vull dir
ser molt clar,
ni un concert tampoc nostàlgic
perquè totes les peces
estan vives.
El balans que faig
és mirar,
et diré una frase
que va dir una vegada
a Tomàs Marco,
tu saps que m'agraden
molt les cites,
i a tu també.
És veritat,
és veritat.
Jo a tu també,
les reps molt bé.
Va dir una vegada
alguna cosa
que després ha fet seu
el meu estimadíssim
Toti Soler.
Diu,
ser músico en Espanya,
perquè ho deia des de Madrid,
és com ser torero en Suecia.
Cuidado amb aquesta frase.
Aleshores,
continua sent...
Això ara continua així?
En certa manera,
sí.
Diguem-ne,
a veure,
una vegada li van preguntar
al Serrat,
escolta,
perquè els músics,
no sé què i tal,
li va dir,
escolta,
no fem demagogia.
Els músics,
alguns prou feina tenen
per arribar a final de mes.
Per tant,
el balanç que faig
és molt simple.
Si tinc 53 anys
i continuo vivint
de la música,
bueno,
algú deia que hagués fet bé
o el públic
algú deu haver fet bé,
però, bueno,
fàcil no és
les circumstàncies.
Cuidado,
quan estàs
defendint
una estètica
personal,
no estic dient,
diguem-ne,
de treballar
de freelance,
de qualsevol cosa.
El balanç,
a veure,
si faig la feina
que més m'agrada
i em dedico exclusivament
a ella
des que tinc 16 anys,
doncs, bueno,
el balanç
només pot ser positiu.
Una altra història
és millorar l'entorn,
una altra història
és millorar un mateix
per no apalancar-se,
però això ja serien
el valor al soldado
se le supone,
no?,
intentar estar viu.
Però el balanç
és dir,
si segueixo
sent músic professional
i no m'estic dedicant
a una altra cosa,
ja és un èxit,
diguem-ne,
perquè jo he vist
pel meu,
pel camí,
doncs,
molta gent
baixar del tren.
N'he vist molts,
molts.
Conrata,
digue'ns ja
per acabar l'entrevista
un moment,
un tema
o un instrument
que toquis,
un momentet
del concert
que sigui per tu especial,
que sigui,
doncs,
més íntim.
Clar,
n'hi ha uns quants
d'aquests.
Hi ha un cas
molt particular
que és l'única cançó,
curiosament,
a vegades
un recital
està ple de cançons,
hi ha un moment
que és una cançó
i és l'única
en què la veu humana
cantada
estarà present
amb un text
dificilíssim,
però que el fem fàcil,
crec,
de la Mercè Rodorega,
que es diu
Flor Fòssil.
Aquest és un moment
per mi especial
que recordo
quan ho vaig fer,
però clar,
els que estan més lluny
amb el temps
també ho són,
per tant,
et diria una mica tots,
però aquest és especial
i el que tu has dit
de les percussions sil·làbiques
perquè seran els que més,
diguem-ne,
potser es diferenciaran
de l'altre.
Però bé,
cada espectador
una lectura
i que l'avantatge
de la música instrumental
és que cada espectador
es pot muntar
la seva pel·lícula imaginària,
és a dir,
que deixes molt camp obert.
Per tant,
aquesta resposta,
si tu la preguntessis
després a la gent
que adueu
et diria un tema diferent,
m'imagino.
Doncs convidem a tothom
que vagi el diumenge,
aquest diumenge,
dia 2 d'octubre,
a les 7,
al Teatre Auditori
de Caixa Tarragona.
Avui hem parlat
d'aquest concert
amb el seu artífex,
el Conrat Sató,
que l'aprofita
per fer recopilatori
d'aquests 30 anys
de música de cambra.
Conrat,
moltíssimes gràcies.
Moltes gràcies a tu,
com sempre.
Hem volgut felicitar
el Conrat Sató
per aquests 30 anys
de música,
de músic,
d'intèrpret,
també de compositor,
i us recordem un cop més
que el podreu veure
en directe,
aquest espectacle
que uneix
o dona una mica
de visió calidoscòpica,
el que són 30 anys
dedicant-se al món
de la música,
diumenge,
a les 7 de la tarda,
al Teatre Auditori
de Caixa Tarragona,
de Catalunya Caixa.