La Sala Trono estrena
Bildelberg, Bildelberg, Club Cabaret.
A vegades és difícil dir aquesta paraula,
potser molts no hi estem acostumats.
Oriol Grau, bon dia.
Hola, bon dia.
I és que no tots assistim a aquestes reunions
de gent poderosa del món, no?
No, són unes reunions molt selectes
on només hi poden anar les persones més poderoses
del món occidental.
Imagina't, eh? Parlem d'aquesta obra que estrena
a la Sala Trono, la producció pròpia d'enguany,
amb Oriol Grau, la Pavo Marce i el Josep Ferrer.
També en el guió i en el text hi ha el Toni Orensans,
periodista, que el sabodem i el tenim a l'altra banda
del fiu telefònic. Toni, bon dia.
Molt bon dia, Oriol.
Hola, bon dia, Toni.
Avui s'estrena, com estan els nervis?
Sempre abans d'una estrena és allò
que tens el cuquet o què?
Sí, i malament si no hi fos el cuquet
perquè estaríem morts, no? Diguéssim.
Sí, ara en aquest moment tinc la panxa una mica remoguda
justament per l'estrena d'avui,
però espero que avui evacuï tot el que calgui.
Sí, no?
Treballeu treballar junts tu i el Toni.
Toni, havíeu treballat junts alguna vegada?
I vaja, com ha anat aquesta experiència,
treballar amb Oriol Grau?
Sí, a veure, desgraciadament hem treballat junts
unes quantes vegades.
Ja ho treballem diverses vegades, doncs, junts.
Sí, sí, i per tant, és fàcil treballar amb Oriol, eh?
És fàcil perquè ell és una persona d'aquestes que deixa marge
i ell també té moltes, és a dir, és un devesall d'idees, vaja,
i per tant ha sigut còmode i, a més, és divertit, no?,
perquè és que la idea aquesta és...
el punt de partida dona per molt, no?,
un cabaret sobre el club de persones més poderoses del món
et dona per imaginar el que vulguis.
Clar, això us anava a dir, vaja,
que els temes a tractar o a tocar són molt amplis.
Sí, sí, hem hagut de deixar moltes coses al calaix
perquè no hi cabien,
i ens hem limitat només a parlar del control mental,
el control demogràfic, el control alimentari,
és a dir, algunes dels temes que deuen tractar aquesta gent
perquè seria impossible tractar-ho tot, no?
Sí, no?
Clar, realment és infinit, eh?
És a dir, quan ens hi vam posar,
un dels problemes que hem tingut ha sigut d'acotar
que deixàvem fora i que deixàvem dins.
Perquè, a més, avui dia, no?,
per exemple, avui és notícia que els de Wikileaks
diuen que tot el tema de qui tingui una Blackberry,
que tingui un iPhone o qui tingui Gmail
està venut absolutament perquè l'explien, no?
Però és que qualsevol notícia dels últims temps
relacionada amb la crisi econòmica
dona per pensar qui mou els fils del món
i fins a quin punt són pitelles en mans de poderosos,
d'una manera que no acabaries mai, no?
És una cosa, entres en una teoria conspiranoide
que és com a infinites.
Sí, sí, sí.
No saps ben bé què és veritat i què és mentida,
també si tu consultes a internet,
és una jungla d'informació.
Però el que és real és que existeixen.
Aquest club es va reunir l'any 2010 a Sitges, no?
Els vam veure per televisió,
amb tota policia protegint-los,
policia que pagàvem nosaltres d'una reunió privada, no?
Això ja és el primer escàndol.
Però existeixen.
Clar, i a més, perdona, no,
i a més passa una cosa que realment és certa, no?
És a dir, s'està demostrant avui dia.
És a dir, quan cau el govern d'Itàlia
o cau el papa Andreu a Grècia
i t'acaben posant a gent
que està relacionada amb el Fons Monetari Internacional
o amb el Banc Central Europeu
i que la gent no ha votat,
realment és evident que hi ha unes èlits econòmiques
que dominen el món, no?
Per tant, pots imaginar en determinades reunions
de poderosos, o sigui, el Club Vildelberg,
o sigui, altres, de què poden parlar, no?
És a dir, és plausible que hi ha unes èlits econòmics
que prenen decisions al marge dels governs democràtics.
És que tampoc cal imaginar gaire.
No, no, no.
L'exemple és el president Mario Monti,
que és el que substitueix Berlusconi,
que és un antic directiu del Club Vildelberg.
I formava part, doncs.
Directament, sí.
I el de Grècia, papa no sé què?
Papa Andreu?
No, el papa Andreu és el dimitit, diguéssim, el d'ara.
Aquí, el nou, el nou.
Que també es diu papa no sé què.
Doncs aquest era de la trilateral,
que és com el Vildelberg, però amb japonesos, no?
És a dir, que efectivament, sí, sí.
Estan aconseguint això,
fer un cop d'estat de coll blanc,
que es diu, en tot Europa.
I en van posant gent seva no votada, no?
És el que deia el Toni.
Això ho veurem en l'obra?
És a dir, aquesta relació directa amb l'actualitat,
amb la crisi econòmica,
amb això que deia el Toni,
d'aquestes que semblvem titelles,
que estem com a TV dirigits,
podríem dir, això ho veurem en l'obra?
Sí, perquè l'obra té un marge,
un apartat d'improvisació.
Fem que el públic formuli preguntes,
algunes induïdes,
les altres són espontànies,
i a partir d'aquí,
la gràcia de l'actor en sortir-se'n, no?
Per tant, això,
el públic tindrà un paper important en aquesta obra.
Sí, i a més parlarem d'actualitat,
és a dir,
cada dia mirem la notícia més rellevant
i farem un comentari com a mínim, eh?
Home, i a més sent a la sala Trono,
amb el públic tan proper,
amb poqueta gent,
vaja, el públic haurà d'anar ben predisposat,
no serà allò de, bueno,
miro cap a dalt que a mi no em trucarà, no?
No, exacte,
no són només espectadors,
els otorguem el paper
de les persones més poderoses del món,
i han de decidir sovint.
Al llarg de l'obra, per exemple,
han de votar dues o tres vegades
perquè hi ha qüestions a decidir.
Toni, deia abans, Oriol,
que entre tots dos una mica us heu repartit la feina,
no sé què és el que més t'ha tocat a tu fer
en el tema del guió, en el text de l'obra.
A veure, una mica de tot,
però potser sí,
és a dir, en el fons el cabaret
és una successió d'esquetxos, no?
És a dir, l'estructura pròpia del cabaret,
en principi no hi ha trama argumental,
però nosaltres sí que hem volgut
introduir una mínima trama,
i possiblement en aquesta trama
he tingut jo més pes,
i l'Oriol té molt més pes
en el que són d'etres i en espectacles musicals.
En el fons és això.
El cabaret té de tot,
i aquí, en el Club Bilderberg també,
és a dir, hi ha trucs,
hi ha màgia, hi ha ball,
hi ha...
Poesia.
Poesia.
Ventriloquia.
Ventriloquia.
Fregolisme.
Un munt de gèneres.
Fregolisme i absolutament de tot,
i el cabaret és això.
El que nosaltres fem és,
és, i això és una cosa que l'Oriol tenia molt clara
des del principi,
és fugir de l'estètica del cabaret,
que sempre dius cabaret
i vas a petar la imatge del cabaret dels anys 20
o dels anys 30, no?
I aquí era fugir estèticament d'això
i portar l'estructura i la forma del cabaret
a una estètica absolutament diferent,
en aquest cas,
imaginant-nos com seria una reunió cabaretera
del Club Bilderberg.
Clar, per què un cabaret?
És a dir, perquè nosaltres quan expliqueu una miqueta
el per què de l'obra o expliqueu,
dieu que, vaja,
no us creieu que aquesta gent vagi allà només a reunir-se
i ja està.
Que aquí hi ha d'haver alguna cosa més pel mig.
Home, si tu ets la persona que té més quartos del món,
o gairebé,
a l'hora de fer reunions,
tu et penses que de les plantejaràs esborrides?
Jo suposo que és que hi ha d'haver
o com a mínim drogues o alguna cosa,
no, Toni, no ho sé.
No, però a més, mira,
jo ho pensava fa poc, no?
És a dir, amb el que ha passat amb l'Strollscan,
que s'ha vist que és un sortit,
tu et pots imaginar
com poden ser les reunions de negocis d'aquest home,
saps què vull dir?
Clar, realment,
dius que tu et pots imaginar
una reunió...
O què passa davall de la taula
de les reunions de l'Strollscan, no?
Per exemple.
Clar, és que no cal tindre gaire imaginació.
O del Berlusconi, no?
O del Berlusconi, exacte.
És a dir, com són les reunions de negocis d'aquesta gent?
Tu et pots imaginar una reunió absolutament formal
o et pots imaginar,
amb facilitat,
reunions on absolutament,
mentre se prenen decisions transcendents,
passa absolutament de tot.
Per què no?
Sí, sí.
A més, ens agradava molt la idea de contrast
en l'aspecte de parlar d'un tema terrible,
que a nosaltres ens pot semblar horrorós, no?
amb gens humà, etcètera, etcètera,
i fer-ho amb un twist.
Per exemple.
O fer-ho, exacte,
o fer-ho amb un número de cabaret, no?
Parlem de la desaparició de nadons,
de nens petits,
de nens robats,
amb números de màgia.
És desaparició,
i per tant els fem desaparèixer.
Els fem desaparèixer, no?
Clar,
aquest contrast és el que provoca un xoc a l'espectador, no?
I és el que pretenem.
Sí.
Que no només rigui,
sinó que surti sacsejat.
Sí, en el fons,
jo ara,
després de veure allò,
o assaig i això,
realment,
és una obra
amb un humor negre
terrorífic.
Sí, sí,
és més bèstia del que jo proveia,
també, Toni.
És un humor negre
que jo també,
després de veure-ho,
és a dir,
no era conscient
que resultés
tant una patada
a les parts baixes
com a vegades representa,
ho dic de veritat.
Però, bueno,
és que, clar,
és a dir,
si parles de la fam al món,
encara que li posis humor,
o et surt un humor negre
o és que no et pot sortir de més.
Clar, clar.
És inevitable,
m'imagino.
Sí,
i tal com estan els temps,
no es tracta tampoc
de riure pel riure,
sinó riure amb una mica de xitxa,
perquè és que,
si no,
ets un reaccionari,
si fas només humor blanc.
Que té una mica de contingut, eh?
I, escolta'm,
Oriol,
com us ho feu això,
tres persones
dalt de l'escenari,
tants personatges,
tants temes,
a més a més,
música en directe,
que ara en parlarem,
com us ho feu
amb Palo Marce o Josep Ferrer?
Doncs, mira,
no parem realment,
interpretem gairebé
una vintena de personatges
entre els tres.
I això és,
diguéssim,
un dels gèneres de teatre
que és el fregolisme.
Fregoli era un actor italià
que tenia la traça
de canviar-se rapidíssimament
de roba, no?
Fregoli tenia quatre ajudants
que l'anàvem posant
i traient coses,
nosaltres no tenim ningú,
som nosaltres sols,
però, bueno,
hi ha tota una arquitectura,
una enginyeria, diguéssim,
de velcros,
xecs,
cremalleres,
etcètera, etcètera,
que fa que ens canviem ràpidament,
i aleshores els canvis,
ens preguntaven ahir
una parèvia que vam fer
com és que us canvieu
tant de pressa?
I realment
tots els trages
tenen truc, no?
Vull dir que
això se comporta,
m'imagino,
moltes hores d'assaig.
Sí, sí,
hores d'assaig
i que anem a tota velocitat.
Acabem els tres
que ens aprimem un quilo
cada obra.
Doncs acabareu
fent uns figurins, eh?
Exacte,
és el que pretenem.
I, escolta,
amb què tal?
Doncs amb la Paloma
i amb el Josep,
no sé si hi havíeu treballat
alguna vegada junts.
Sí, mira,
justament amb els tres
havíem treballat a la Paloma
perquè és de Trono Villegas
de tota la vida
i el Josep havia treballat
les primeres obres
de Trono Villegas.
Després ell va muntar
la seva vida sol
professionalment,
va estar amb la Cubana,
va fer La Soledat
que era un personatge televisiu
que havia fet
amb el Jordi González
i la Mari Pau,
Uguet,
i ara estava per aquí a Tarragona
en un impàs de feina,
allò que ens passa
als actors
que ara treballem o no treballem
i li va anar a la mar de bé.
Vam dir,
ostres, mira,
els tres de Tarragona,
que còmoda
poder fer Tarragona
tot el mes fent funció
cada cap de setmana.
Jo crec que és inèdit,
això de Tarragona.
Tot el mes,
més cada cap de setmana.
Sí, sí, sí,
cada cap de setmana,
tres dies
i amb possibilitats d'ampliar
perquè de moment
ja hi ha molta cosa plena
i hi ha molts dies buits
encara també.
I música en directe també
o no en directe.
Música creada per vocació,
volia dir.
Sí, exacte.
Això.
Tant de bo fas en directe.
No hi cabem,
no hi cabem tots abans.
Primer que no hi cabem
i després que pressupostàriament
és inaccessible,
però la música és expressament,
diguéssim,
no cantem coses fetes
ni coplers,
ni curguails,
ni no sé què,
sinó que és lletra
i música original.
La música és d'Enric Chateau Grau
del Doctor Calipso,
que a més a més
és el meu germà,
val a dir-ho,
i és una música estupenda,
diguéssim,
totes les cançons
surts cantant-les, no?
Toni, tu que has vist el...
Sí, sí,
realment és allò,
les cançons s'apeguin.
Sí, sí.
Realment jo porto aquests dies
des que allò que hi ha
és l'aspecte de veure saig
i això,
que realment vaig cantant
alguna de les cançons,
amb això està bé.
Està bé, sí, sí,
sí, sí,
estic encantat amb això.
Sí, sí,
amb les cançons
i amb la banda sonora original,
és a dir,
que de sobte hi ha un discurs
d'aquests una mica transcendents
i hi ha una música per sota
i tal, no?
És una feina també titànica,
ha sigut com una pel·lícula gairebé.
Sí, no?
Això porta moltíssima feina,
m'imagino.
Sí, sí, sí,
però mira,
a través del Gmail
anàvem enviant-nos les coses
perquè ja està a Barcelona instal·lada.
Exacte.
I escolteu-me,
quan va sortir,
quan va sorgir la idea
de fer tot això,
és a dir,
ho desitges?
Té alguna cosa a veure?
Que es reunissin a Catalunya
i que ho tinguéssim
com a més a prop?
Això hi va tenir a veure o no?
Sí, sí, naturalment, sí, sí.
La idea,
nosaltres ja volíem fer un cabaret,
feia temps ja,
i no sabíem ben bé
quina forma donar-li,
això va ser la clau, no?
Quan van venir Sitges
tota aquesta gent,
vam dir,
hòstia,
doncs pot ser una bona manera,
no?,
de muntar un cabaret
sobre els possibles temes
que puguin parlar aquesta gent,
que ben bé no sabem,
tampoc què parlen
perquè no trascendeix res.
Però realment després,
és a dir,
més enllà de la idea
aquesta que portava l'Oriol
al cap de fer a temps,
realment sorgeix arran
de tot el que està passant
amb la crisi econòmica.
Sí, sí, també.
És a dir,
és que realment,
si s'hi fixeu,
és a dir,
cada cop tenim tots més converses
d'aquest estil
de qui mana el món
i per què prenen les decisions
i qui les pren, no?
És a dir,
jo crec que la gràcia
una mica de l'espectacle
també està
en què acaba sent oportú
reflexionar
sobre amb mans
de qui estem, no?
És a dir,
més enllà que això sigui
una obra
que pretén també divertir
i pretén també
ser un punt
de pensar
i dir,
hosti,
què està passant
amb mans
de qui estem?
I això us ho vau plantejar
des del primer moment
o tots els fets
que han d'acsobseir
al llarg d'aquest temps
ho ha fet recondir una miqueta?
És a dir,
en aquest sentit
que deia el Toni,
d'acabar també
una mica de reflexionar
de qui controla el món,
ho ha fet tot això?
Des del primer moment
ja volíem explicar això, eh?
Sí, sí.
El que passa és que
els esdeveniments
han fet que pretéssim
una mica més les...
Us ha ajudat,
si més no, no?
Sí, sí, sí.
Ha ajudat molt.
Sí, sí, sí.
Cada dia obrint el diari,
però és que amb qualsevol cosa, eh?
La setmana passada sortia
que el govern dels Estats Units
nega que tinguin relacions
amb vida més intel·ligent,
més enllà,
i els alienígenes,
també parlem d'això.
Però ho teníem previst abans,
no?
I de sobte ho vaig veure
la setmana passada
i dic,
hòstia,
sembla que algun se segueixi el guió
i vagi fent-nos-ho...
Sí, sí.
Sembla que allò
que la realitat
ha superat a la ficció,
en aquest cas.
Per l'esconditat infinitament,
infinitament.
És una obra, diguéssim,
altament recomanable
per a aquella gent
fervorosa,
els creients
de les paranoies
i de les conspiracions internacionals.
També, també.
Jo penso que té un espectre
molt ampli d'edat,
és a dir,
que pot agradar adolescents
a nanos de 13 i 14 anys,
més joves no,
perquè hi ha coses
una mica bèsties.
Però hi pot agradar
gent gran, no?
I això està bé,
diguéssim,
en un espectre ampli
de públic.
Tant de bo.
I això...
I en tot cas
és una obra
de vocació popular.
És a dir,
sí que hi pot haver
determinats
esqueixos
que possiblement
requereixin
d'una informació prèvia.
Si tu no has sentit
parlar mai del Club Bilderberg,
igual d'entrada dius
hòstia,
te costa més situat.
Però en principi
és una obra
de vocació popular.
És a dir,
volem que sigui
una obra de reflexió,
però no és una obra
excessivament,
entre cometes,
intel·lectual.
No, no, no.
És una obra estripada,
popular,
i que al final
pot divertir
més enllà
del grau
de profunditat
que li vulguis
donar a la teva reflexió.
Clar, clar.
No, no,
jo vinc
de Dames i Vells
i això no deixa
de ser un Dames i Vells
evolucionat.
Un Dames i Vells
del XXI,
però sí, sí,
és popular,
absolutament teatre popular.
I això que, vaja,
a mesura que
hagueu anat treballant
amb el tema
hagin anat sortint
més coses,
que com dèiem
us ha ajudat,
també fa potser
més difícil la feina
per el que dèiem abans,
de destriar,
d'haver de què parlem,
que potser això
era interessant
però vaja
ja no ens hi cap.
Sí?
Toni.
Perdona que,
o sigui,
si us confesso
tal qual
que me n'he anat
perquè m'està esperant
una persona
i no me n'he enterat
de la pregunta.
Vale, vale,
no pateixis.
Toni,
si tens pressa...
No, no, no,
tranquils,
és que m'heu agafat
sent-li gestos
així de un minut,
un minut,
d'acord?
Ja acabem,
ja acabem.
Doncs no,
ell deia
si realment
ens ha sigut difícil
l'actualitat,
no?
Si l'actualitat
ens ha fet
la feina més difícil.
Home,
una mica sí,
anàvem recollint temes
i descartant-los
en funció també
de com anava la cosa,
no?
Però,
com que teníem
l'estructura de base
molt clara,
jo crec que
sabíem l'objectiu,
no?
I aleshores
anàvem fent.
L'altre ha sigut
anar ajustant la roba.
I al final
una mica pel que dèiem,
és a dir,
cada dia que et miraves
al diari
i ja no et dic
si et posaves a internet
i et posaves a fer cerques
determinades,
te sortia
per fer,
per fer,
és que és el que dèiem,
és a dir,
al final
és absolutament infinit
i a més
internet és increïble
les teories de conspiracions
que hi ha,
és una cosa terrible,
no?
Perquè jo hem arribat
a veure vídeos
que no em vaig quedar mort
de gent que fa ploure
amb màquines,
màquines que fan ploure.
Sí, sí,
un reportatge
de la BBC,
també,
vull dir que...
Sí, sí,
un reportatge
de la BBC
en què es veu a Alaska
una màquina
que provoca pluja,
que era una de les coses
que volíem mirar
si podíem tractar
o no podíem tractar
al temps de
que tenim controlat
el temps,
el clima,
el clima fins i tot,
podem fer calor,
podem fer que plogui,
podem fer que nèvi
a determinats llocs del món.
Sí, sí.
Doncs hi ha un reportatge
de la BBC
en què explica
com hi ha una màquina
que fa ploure
a determinats llocs.
Clar, per això
no s'entén,
de sobte et diuen
a la banya de l'Àfrica
ja se queda.
Si hi ha una màquina
que fa núvols,
no podem arreglar-ho,
això.
Arreglem-ho, no?
I això sempre és voluntat,
no?,
voluntat política
i financera.
I posa això
com a exemple
perquè llavors també
hi ha projectes
que parlen
que a través
d'ones
poden provocar
determinats
del món.
Una cosa,
és acollonant,
no?
I per tant,
també juguem
amb aquest punt
de la paranoia,
no?
És a dir,
podem...
Hi ha coses que dius
hosti,
tot el que surt allí
i d'altres
s'ho creieu,
sí o no?
No sé, és a dir...
Ens hem aturat
en una qüestió
que és el dels reptilians.
Hi ha una teoria
que diu
que tots els poderosos
del món
són rèptils,
diguéssim,
d'un altre planeta
com els de V.
Aquí,
això ja no ho hem tocat,
però està molt...
Diguéssim,
que hi ha molta gent
que s'ho creu,
això dels reptilians,
eh?
Podríem fer una segona part,
doncs, o què?
Potser sí,
no,
del Bilderberg,
potser infinit.
Infinit, no?
Podem estar fins als 80 anys
fent aquest cabaret,
anar renovant els temes,
tant.
Mira si funciona,
escolta.
Tant de bo.
Tant de bo,
no cada mes de desembre,
doncs ja ho sabeu,
l'estrena aquest divendres,
Bilderberg,
Club Cabaret,
aquesta obra,
en Muriel Grau,
Pablo Marza,
Josep Ferrer,
també els textos
de Toni Orens Sanz
i la música
d'Enric Chateau Grau.
durant el mes de desembre?
Fins al dia de cap d'any,
sí.
Perfecte.
El dia de cap d'any
també fan funció,
vull dir que qui no sàpiga,
si no sàpiga on menjar el raïm,
que vingui el Bilderberg.
Mira, home,
és un dia d'aquells,
bé, abans d'anar a les campanades,
doncs mira,
anar al teatre no està malament.
No, no, fem les campanades
justament a mitja obra.
Ah, és justament a mitja obra?
Aturem l'obra,
fem les campanades
i continuem.
Ostres.
Sí, sí, sí,
una cosa inèdita també.
Home, una manera interessant, no?
També, també.
Això crec que Tarragona
no s'ha fet mai.
Això no s'ha fet mai, no?
No és una proposta més
per la nit de cap d'any.
Toni, Oriol,
moltíssimes gràcies
i molta sort.
Gràcies.
Adéu i bon dia.
Adéu, Toni.
Gràcies.