Fins demà.
Fins demà, Rubí i Virgili, potser alguns el coneixeran per aquest vessant, de professor universitari, però des de fa poc, president del col·legi, des de fa relativament poc.
Miri, va haver eleccions el dia 20 de juny, aquí a Tarragona hi havia un parell de candidatures, es van fer eleccions a Girona i Lleida.
A Girona i Lleida no hi havia dues candidatures, sinó que directament hi va entrar la que es va proposar.
I aquí a Tarragona s'hi van haver dues candidatures, vam fer les votacions el dia 20 i el mateix dia 20 ja vam saber els resultats de l'escrutini i vam tenir el recolzament dels col·legiats.
i des del dia 20 de juny fins al 21 de juliol érem junta en funcions perquè hi havia una junta en funcions, nosaltres érem junta entrant i aquest 21 de juliol va haver-hi la presa de possessió i el traspàs d'informació a la delegació entre la junta anterior i l'actual.
Per tant, han passat pocs dies, tot i que suposo que hi ha objectius, a priori ja n'hi deu haver alguns, o si més no prioritats, no?
Sí, sí, sí, evidentment és mala època perquè just ara arriben les vacances, tenim molt poc temps perquè el col·legi també tanca per vacances,
perquè evidentment les nostres administratives que continuen treballant necessiten un període vacacional i per tant tenim dies comptats fins al 31,
per poder començar a posar-nos les piles, no?
Els objectius, evidentment, és poder revitalitzar la nostra delegació, som un total de 730 aproximadament, això puja i baixa en funció dels moments determinats.
Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre o només Camp de Tarragona?
Sí, sí, sí, no, tota la província.
Sí, sí, tot el que és la demarcació de Tarragona són un total d'aproximament 730 col·legiats, com dèiem,
i la intenció és revitalitzar el moviment col·legial.
Voldríem que justament, no, un espai que creiem que és un espai que s'ha de poder aprofitar per a aquells que estem treballant en aquest àmbit,
des de diferents vessants, perquè a més, com dèiem, no, és una qüestió important a poder tenir en compte que hi ha diferents vessants,
l'àmbit clínic, l'àmbit escolar, l'àmbit laboral, industrial, l'àmbit jurídic, no?, l'àmbit esportiu,
de poder, com dèiem, no, intentar que tots els col·legiats que treballem en aquests diferents àmbits,
i amb diferents models de treball, també, perquè hi ha diferents models dins de l'àmbit de la psicologia,
que puguin tindre ganes de, bueno, de posar-se a treballar i posar-nos a treballar plegats,
perquè justament a nostra candidatura vam posar com a nom de la candidatura plegats,
perquè ens semblava que era important treballar amb els que hem treballat fins ara a l'Ajuntament anterior,
amb els col·legiats que hi ha, amb els que esperem que hi puguin haver,
i a partir d'aquí, com dèiem, no, intentar transmetre a la societat quina és la funció que fem els psicòlegs
amb aquests diferents vessants, no?, perquè es pugui conèixer una mica què és el que fem realment els psicòlegs, no?,
perquè a vegades es confon determinades qüestions, no?, funcions que fan els psicòlegs,
amb funcions que fan els pedagogs, amb funcions que fan els psiquiatres, amb diferents àmbits, no?,
i ens agradaria, doncs, això, posar-nos en marxa amb aquesta qüestió,
intentarem, evidentment, no, com dèiem, contactar amb totes les institucions,
tant a nivell, com dèiem, educatiu, social, clínic, a nivell d'administració,
per intentar treballar conjuntament i fer difusió de tots aquests aspectes
que ens semblen tan importants de poder treballar.
D'aquests diferents àmbits, a quina és el que concentra més feina?
El clínic, potser, o...?
Saps què passa? Que el clínic és el que majoritàriament jo, per exemple,
per un nivell de facultat, no?,
quan preguntes als alumnes què els agradaria fer,
el 80%, aproximadament, no hi ha una estadística, no?,
et diuen que els agradaria fer clínica.
Què passa és que després podem veure que, per exemple,
a la clínica toca moltes vessants.
Hi ha gent que li agradaria fer clínica,
pensen, però els agradaria treballar amb nens en una escola.
Per tant, aquesta no és vessant clínica exclusivament,
sinó que és una vessant de psicologia educativa.
Per exemple, amb les escoles, com dèiem, no?,
amb nens en necessitats especials...
Que és un món, no?
Evidentment, amb temes de prevenció,
és importantíssim, com dèiem, no?,
a vegades tenim molta tendència a prevenir qüestions de salut física
i no recordar tant que la salut sí que és tan important de poder prevenir
per evitar després possibles problemàtiques,
futurs trastorns, no?,
i el tema de posar-li paraules als sentiments,
de vegades és un tema que costa molt.
I aquest creiem que és un element que és importantíssim de poder desenvolupar.
I per què creu que costa tant?
Bé, suposo que cadascú sabrà els seus motius,
però evidentment la gent diu que les coses són de cadascú.
És una generalització que evidentment cal posar entre cometes, no?
Però a vegades, com dèiem, no?,
a les consultes de clínica, per exemple,
moltes de les qüestions que podem treballar
siguin d'una patologia o d'una altra,
a moltes ocasions tenen a veure amb aquesta impossibilitat de poder compartir
amb qui sigui, d'acord?
Però poder compartir amb una altra qüestions que a un li preocupen,
que li creen malestar.
Això, per exemple, pot passar amb nens ja, com dèiem, a l'escola,
no?, quan els nens no se senten inclús en un grup
o són hiperactius, per exemple, no?
Evidentment és un dels temes que, per exemple,
no més ressò té actualment a l'anomenat TDAH,
que aquest és també una qüestió important a assenyalar
que de vegades les etiquetes són més un perill
que no pas alguna cosa que pugui facilitar.
Perquè TDAH és un trastorn determinat,
de déficit per atenció i per activitat,
i una cosa és que un nen tingui un trastorn d'aquest tipus
i l'altre és que un nen sigui mogut.
I a vegades, com dèiem, no?,
per dificultats de ràtio d'alumnes,
per qüestions com que no s'han pogut treballar,
es pot diagnosticar amb un nen d'un TDAH
quan el millor que té és una característica concreta,
que pot ser un nen mogut,
però això no vol dir que no sigui, no?,
o que sigui, perdó, un nen amb aquest tipus de trastorn.
Per tant, és important.
Per això diem que aquesta qüestió de la transmissió a la societat
en general, però també els diferents professionals, no?,
com dèiem, mestres d'escola, educadors,
fins i tot com dèiem, no?,
gent que està treballant en l'àmbit de la salut física,
infermeria, medicina, no?,
transmetre què és cada cosa
per poder-li posar-la un nom quan pertoca.
I que no sigui una etiqueta,
que sigui una llosa,
sobretot parlant de nens, no?,
que ho és igual per un nen que per un adult,
però que no sigui una llosa que
l'etiqueti per tota la vida
aquest nen és un nen amb tal diagnòstic
o amb tal problemàtica.
Torn a generalitzar, eh?,
perquè això també ara generalitzarem, eh?,
però la gent li costa encara anar al psicòleg
i un cop hi va reconeixer-ho
i explicar-ho obertament i tot això.
Evidentment...
Ho heu superat, això?
És a dir, ja ho tenim superat.
Jo crec que ha canviat molt de fa molts anys,
però encara i així
segueix havent-hi certa reticència,
d'acord?,
a pensar que, bé,
és lògic que si un té un traumatisme,
jo què sé,
et trenques una cama
o tens dolor amb un os,
directament te'n vas al traumatòleg.
I no tinc cap problema perquè...
Per això deia abans la qüestió
de la dificultat de poder-hi posar paraules a les coses.
Que reconeguin com ets,
que l'altre et pugui veure,
et pugui, per dir-ho així,
reconèixer a nivell de sentiments,
de pensaments,
és una cosa que pot crear certa por
a que l'altre després
pugui tindre un domini,
un coneixement sobre tu.
De totes maneres, insisteixo,
aquesta qüestió ha canviat un munt,
però diria jo ha canviat
fins i tot
d'una manera relativa,
perquè l'important seria
que es pogués fer
ús d'un especialista,
com és el cas del psicòleg clínic,
igual que es faria d'altres especialitats mèdiques,
i en canvi és més complicat.
Perquè a la gent li costa fins i tot
hi ha gent que vi diu
jo això no ho dic a ningú.
Bé, com dèiem,
cadascú és molt lliure de no poder,
perquè no cal anar a parlar.
L'important és que un, si ho necessita,
aquest és un altre tema importantíssim,
si és necessari,
pugui recórrer amb un professional de la salut,
sigui que en aquest cas,
per valorar
si ha necessitat d'un tipus d'entractament,
si no és necessari,
quin tipus d'entractament,
perquè com deia,
hi ha entractaments que són diferents,
no?,
i a partir d'aquí poder-s'ho posar.
M'imagino que la consulta es deu veure
naturalment de tot,
com a qualsevol sector,
però en aquesta societat que tenim
tan individualista,
tan consumista,
amb la crisi que ens acompanya,
això t'hi deuen preguntar molt sovint,
deu arribar gent totalment bloquejada,
emocionalment parlant.
Clar,
ahir jo, per exemple,
teníem la primera reunió de junta
i els hi comentava als companys
que avui tindríem aquesta entrevista
i els hi demanava,
doncs això és una de les preguntes
que em feu,
quines són les patologies
que actualment, per exemple,
es donen més, no?
Bon, i una de les companyes
que treballa actualment amb un CCMD,
que evidentment el tema de la crisi
havia comportat determinat tipus d'alteracions,
ansietat, de pressió,
com a conseqüència de trobar-te
en una situació de desemparament
de necessitats bàsiques,
com dèiem, no?
Perquè una qüestió és de necessitats bàsiques,
viure,
podent menjar, dormir,
tenir un sostre, etcètera, etcètera.
I l'altre, com dèiem,
és que hi ha determinades qüestions
a banda de la crisi,
que evidentment,
per dificultat, no?
A l'hora de poder treballar-les
amb la parella,
amb la família,
a nivell individual, no?
Això comporta després
un cert malestar.
Trencaments, fins i tot, no?
Aquí està.
És a dir, qüestions que tenen a veure
que no afecten només
amb una sola persona,
sinó que afecten
tot el nucli femenial,
perquè, per exemple,
un tipus de trastorn,
sigui de la mena que sigui,
de més a menys greu,
perquè a vegades
tenim la impressió
que els trastorns més greus
són els que són la psicosi,
l'esquizofrènia,
aquests que hi ha una desconnexió
de la realitat, per dir-ho així,
molt pel damunt,
però un trastorn neuròtic
pot ser igual d'inhabilitant.
Un trastorn d'ansietat,
en què un no pot superar
aquesta qüestió,
o un trastorn depressiu,
o un trastorn obsessiu,
poden ser tan inhabilitants,
com dèiem, no?,
per la pròpia persona
i per l'entorn que l'envolta,
perquè la impossibilitat
o la impotència
de poder donar un ajut
que vol dir-hi donar,
per exemple,
el familiar,
la parella,
o fins i tot els amics,
no?,
bloqueja amb aquest
que està patint
aquesta qüestió,
però també bloqueja
el que el pot ajudar.
Un exemple,
a la facultat,
a vegades,
arriben alumnes
que, evidentment,
com que estan estudiant,
familiars, amics,
els hi preguntin
i els hi consulten
què hauríem de fer,
no?,
en aquest cas,
què podríem,
i com a alumnes
que són,
venen i recorden
el professorat que tenen,
que treballen
en aquest àmbit clínic,
per exemple,
i llavors diuen,
què li dic, no?,
la resposta és
digue-li el que li diries
a un altre amic,
perquè en aquest moment
tu estàs
amb ell
com un amic,
no vulgui ser un professional
perquè és importantíssim
poder diferenciar
l'aspecte professional
de l'aspecte personal,
no?,
per això,
com dèiem,
un psicòleg
és important
que no atengui,
és que és una opinió
personal
i recordada
per altres professionals,
evidentment no,
que no atengui ningú
amb qui tingui
una certa relació
afectiva
o una relació
perquè això després,
evidentment,
sense donar-te'n compte,
pot tindre
les seves conseqüències.
Això està establert
el llibre blanc,
suposo que deu tenir
el llibre blanc
de la professió
que ho estableix,
no?,
que no té directament
un...
Clar,
hi ha una qüestió
que és
el coi deontològic,
que com tots els col·legis
professionals
que tenen,
no?,
tenen un coi deontològic
que són les,
diguem-ho així,
les directrius
o la normativa
que apunta
què és el que èticament
és adient
i què no és adient.
Clar,
aquesta qüestió
de l'ètica,
per dir-ho així,
que és la paraula
que habitualment s'utilitza
més que la deontològica,
no?,
és una qüestió
que apunta
a cada cas,
també.
En cada cas,
la situació
és la que és.
Per tant,
no es pot dir mai
això no s'hauria de fer,
sinó que s'hauria de poder volar
en cada cas.
Però el tema
de l'ètica professional
és importantíssima,
no?,
perquè, com dèiem,
és un àmbit
que permet que,
com a professionals,
nosaltres
sabem ben bé
què és el que creiem
que és ideal,
idoni
o adequat
poder fer
en un cas
i què és el que creiem
que no s'hauria de poder fer
en algun altre.
i amb la pràxia del sector
hi ha intrusisme,
també o no?
Aquest és un tema
que nosaltres sí que ens agraria,
evidentment,
aquesta és una qüestió
que depèn
del Col·legi Social
de les Escoles de Catalunya,
el tema de l'intrusisme,
però sí que creiem
que és un tema
que és important
de poder,
com dèiem,
delimitar.
Igual que nosaltres
no podem
ni volem medicar,
perquè aquesta és una funció
que pertoca
a l'àmbit mèdic
i, per tant,
exclusivament,
fins i tot en l'àmbit,
diríem,
professional
específic,
en alguns casos,
en els psiquiatres,
també els metges de família
tenen formació
per poder,
com dèiem,
no donar medicació
a nivell ansiolític
i antidepressiu,
però quan hi ha una qüestió,
com dèiem,
que és més específica,
ho ha de fer
el professional
que treballa en aquest àmbit,
nosaltres creiem
que l'àmbit de la psicologia
i l'àmbit de les psicoteràpies,
que per això són psicoteràpies,
és un àmbit
que pertoca
als professionals
que s'han format
en aquest àmbit,
sí.
Psicòlegs,
també psiquiatres,
evidentment,
perquè un psiquiatre
pot formar-se,
per això és un psiquiatre,
en aquest àmbit,
no,
però sabem
que hi ha
altres professionals
que a vegades,
i aquesta és una qüestió
que val la pena
posar-se,
a parlar
entre tots
per saber
quina és la funció
que li portava cadascú,
hi ha funcions
que evidentment
són necessàries
per poder ubicar
concretament
en un sector professional.
Igual que,
per exemple,
comentava abans,
els psicòlegs
podem treballar
en diferents línies,
hi ha línies
conductuals cognitives,
hi ha línies psicoanalítiques,
hi ha línies
de la guesta,
hi ha línies
de la teràpia sistèmica,
i cada professional,
com dèiem,
treballa en aquest àmbit
específicament,
hi ha gent que també treballa
a nivell
integracionista
i fa una integració
de totes,
jo considero
que per formar-te
ben format
en un àmbit de treball
has de poder,
com dèiem,
dedicar-te
a aquell àmbit
específicament.
per tant,
l'intrusisme
és un tema
que sí creiem
que s'hauria de poder
treballar,
perquè així com dèiem,
cadascú pugui fer
la seva funció,
perquè en l'àmbit
psicològic
hi ha moltes funcions
que es poden realitzar
de moltes maneres,
per exemple,
actualment,
en el tema
de la psicologia clínica,
s'atint un títol
d'especialista
en psicologia clínica
que dóna al Ministeri,
després d'haver fet
una prova
que permet
que facis quatre anys
de residència
en un centre
acreditant
i que durant aquests
quatre anys
tens una formació
pràctica
veient pacients
amb diferents unitats,
d'acord?
Unitats d'aguts,
unitats
de crònics
amb toxicomanies,
amb nens,
amb dificultats
a nivell cognitiu,
etcètera,
etcètera.
Són quatre anys
de formació
en què tu vas veient pacients
sota la supervisió
d'un tutor,
però és importantíssim
que això sigui així,
que sigui una formació
com deia en pràctica
que permeti després
que un es pugui
dedicar en un àmbit
concret.
L'OMS ja fa temps
que ha advertit
que les malalties mentals
seran
les primeres
d'aquí a poc,
no gaire s'anys,
sembla que parlen
en un horitzó
no sé si del 2020,
crec recordar-ho
i de memòria,
però vaja,
que estaran
al número 1 del rànquing
malalties mentals
en un futur molt proper.
Això com ho valoren
des del sector?
Clar, per això és el que
ho tindran feina.
Sí, aquest és un àmbit
com dèiem
que la prevenció
sempre ha sigut
una qüestió
molt poc valorada.
Com a mínim,
parlaria jo
des de l'àmbit
en què treballem nosaltres,
d'acord?
Ens omplim molt la boca
amb la paraula
prevenció,
però a l'hora de
realitzar projectes
de prevenció,
bé,
és com una mica buit,
d'acord?
Fins i tot en alguns
projectes de prevenció
en què nosaltres
hem participat,
hi havia un espai
que es va iniciar
aquí a Espanya,
a Catalunya,
a Barcelona,
que es deia
la Casa Oberta,
que té els referents
en França,
que n'hi ha en un munt
que era un espai familiar
en què podien
nens de 0 a 3 anys
i que hi anaven
els pares,
amb acompanyants
i amb el nen,
que era un espai
en què
podien convertir
en dos professionals
que estaven allà
compartir tots els
neguits,
inquietuds
que tenien
i que podien permetre,
com dèiem,
tirar endavant
amb una evolució
adequada.
Doncs aquest espai
que va funcionar
durant 7 anys,
que estava subvencionat
per una part
per un ministeri
i després també
per l'Ajuntament
en un moment determinat
es va considerar
que en un luxe asiàtic
i va desaparèixer.
Aquí a Tarragona,
una associació,
vam organitzar
també un espai
que era la Casa Oberta
que va funcionar
a primer Sant Pere i Sant Pau
després de Torreforta
amb bons resultats
en aquest sentit,
era un espai
molt concorregut,
però bé
és el que dèiem
no a vegades,
la prevenció
es considera
que és una qüestió
com que
no és una cosa immediata
i és el que dèiem
és com el motor
d'un cotxe,
si tu no el cuides
amb el temps,
evidentment no,
malament,
igual que el cos,
físicament,
la prevenció
és importantíssima
en aquest sentit.
Ens queden pocs minuts
però voldríem
fer també referència
a un...
al setembre
organitzaran
una jornada,
no sé si dir,
jornada, taller
sobre ètica professional,
no?
Sí.
Això fins a temps
un punt preocupa,
no?, aquest tema?
Clar,
era un dels elements
que hi havia
en el nostre programa
el fet de poder parlar
de l'ètica professional
i defensar l'ètica professional
dins del que és
el nostre àmbit.
Llavors se'ns va ocórrer
que justament
ja aquest era un dels punts
en el nostre programa
ens agradaria
a partir de...
que poguessin
tindre possibilitat,
consideràvem el mes de setembre,
de poder fer una taula rodona
en la que,
com dèiem,
aquests diferents àmbits
poguessin estar representats,
psicologia clínica,
social,
educativa,
industrial,
etcètera,
etcètera,
no?
I que convidéssim
a tots els col·legiats
a vindre amb aquesta taula rodona
però també convidant
els altres col·legis professionals,
metges,
mestres,
pedagogs,
educadors socials,
etcètera,
etcètera,
en infermeria,
que sent que en aquest àmbit
també tenen un punt molt important
perquè ens agradaria començar
fent una activitat,
com dèiem,
la que estiguessin
amb la taula rodona
els psicòlegs
però per,
en un futur,
poder-ne crear
d'altres a nivell interdisciplinar,
amb altres disciplines,
com dèiem,
que tenen el mateix neguit
amb aquest àmbit
de l'ètica
per poder,
com dèiem,
donar
un servei professional
adequat,
adient
i que els usuaris,
que és la parla
que s'utilitza a nivell social,
els pacients,
a nivell clínio,
puguin treure el màxim
de profit possible.
Si jo ara fos un pacient
li demanaria,
allò per acabar,
per la recta final,
en nom dels que ens escolten,
com ho podem fer,
doncs,
alguna cosa,
alguna petita cosa
en el dia a dia
per aguantar,
l'atenció,
la pressió,
l'ambient enrerit
a vegades,
què podem fer
en el dia a dia?
Hi ha alguna petita píndola,
anava a dir màgic,
fixi-se,
com estem,
que poguéssim
tirar endavant amb més...
Malauradament,
les píndoles,
que és una cosa
que tenen un efecte
molt positiu,
la farmacologia
és molt important,
com dèiem,
en determinats moments,
no serveixen tant
a nivell psicològic
perquè no és tan important
aquell consell
que tu puguis donar,
que com dèiem,
se'n poden donar,
sinó que on el pugui sumir.
Per posar un exemple,
el llibre aquest que feia
a l'estiu llibre
sobre endurmet de nino,
funcionava o no funcionava?
Depenia de com
els pares podien assumir
que havien de deixar
el seu fill
durant un temps
plorar una estona.
Per tant,
primer un té que poder assumir
quina és l'acció
que té que poder realitzar
per després poder-la fer,
no?
Hi ha gent que durant molt temps
diu
fa dos anys
em van donar la seva tarja
però fins avui
no ha pogut venir.
Han necessitat dos anys
per poder vindre-la a consultar,
però la tarja estava allà.
Per tant,
com dèiem,
a banda d'aquest tema
que comentava abans,
és important
que intentem
aquesta pressa accelerada,
anar reduint
en certa mesura,
és important
que puguem
tindre algun
qui comunicar
el nostre malestar.
Perquè aquest altre
que ens escolta,
si és amic, familiar,
si considera
que això és una qüestió
que realment necessita
un altre tipus d'intervenció
que no sigui
la de l'amistat
i la família,
evidentment podrà
recomanar
que puguis anar
com dèiem
amb un professional
que pugui valorar
si és necessari
aquest tipus d'intervenció
psicològica.
Jaume Descarrega,
nou president
del Col·legi Oficial
de Psicòlegs de Tarragona,
gràcies per acompanyar-nos.
Ja ens hem conegut,
però ja el convidarem
més sovint,
de cara a parlar
d'aquest congrés
al setembre
i, en fi,
de més qüestions
que aniran sorgint.
Moltes gràcies,
moltes gràcies,
bon dia.
Bon dia.