logo

Arxiu/ARXIU 2011/JA TARDES 2011/


Transcribed podcasts: 83
Time transcribed: 1d 9h 54m 14s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Espero que no marxis i que et quedis.
I sobretot una cosa també molt important.
Apunta 977 24 47 67.
S'anima, no ho sé, però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos.
Jo perdo el fil i no me'n recordo de com et dius.
Perdo el fil i el més trist és que el fil em perd a mi.
Quatre palmeres i un camell
barrejats en els meus somnis, en anglès parlen de tu.
Quatre palmeres i un camell
I un amic.
Doncs som-hi amb les notícies.
Béita, bona tarda de nou.
Hola, un altre cop.
Sí?
Sí.
Tens un punt de paparem, eh?
Ja has preparat per aquí la paradeta, la mar de l'endreçada.
És el que dèiem, no?
A més a més d'allò que s'ha fet la tria 1, 2, 3, la tens per aquí ben feta, eh?
I per acabar, el disc de vinil que donem fer, la Sílvia pot anar a fer.
Sí, sí, el tenim, el tenim.
Que és el viatge a vinília i que és l'apartat de les relíquies dels anys 80 i 90.
Bé, doncs, el que dèiem, no?
Que la paradeta encara és oberta i fins que no arribi la nit, la nit, doncs, hi ha moltes propostes per fer.
I una d'elles és escoltar aquesta col·laboració setmanal en la qual volem donar notícies de caire tecnològic, però de manera informal, no?
Divertida, allò que no es faci ferragós la tecnologia, no?
Mira, un exemple.
Em vam parlar la setmana passada, no?
De si existeix o no existeix la vida extraterrestre, no?
Nosaltres, doncs, vam donar la nostra opinió, no?
Amb lo gran que és l'univers, home, seria molt trist i molt lamentable que fóssim l'única vida intel·ligent en aquests milions i tilions d'estels i planetes al voltant d'aquests estels, no?
Que bé, aixequem la mirada al cel quan està a esterrar, no?
Sí, sí.
Veiem tants estels i dic, no pot ser que siguem sols, no?
Impossible, impossible.
L'únic és això, la tecnologia que disposem, les llargues distàncies i tot això, no?
Bé, aquesta reflexió que vam tenir nosaltres l'ha tingut molta gent.
i gent, doncs, més competent que nosaltres, no?
En aquest cas, doncs, parlo per mi, no?
I gent de reconeguda ploma, sí, sí, perquè nosaltres, doncs, som uns opinadors, però dins de la humilitat, no?
No ens considerem res de l'altre món.
Però hi ha gent que, quan veiem les seves opinions, doncs, ostres, ens fa reflexionar.
Sulta, no?
No, i que tenen un prestigi, com és el cas del Martí Gironell, que és un escriptor.
Em sembla que també està a TV3, als matins, no sé, és una persona, doncs, que té un nom.
Ha escrit llibres com El pont de Jueus, de Besalú, i bé, té un nom, no?
Doncs ell té una columna, al diari El punt avui, que es diu Som faves comptades,
i a la columna de la setmana passada em parlava d'això, no?
I la titulava així, d'aquesta manera,
Eté no existeix.
Ai, molt bona, eh? Molt bona.
Sí, sí.
I aleshores, doncs, bé, farem un resum del que va escriure, i és això, no?
Les plomes, doncs, que creiem nosaltres interessants, doncs, se'ns agrada, doncs, fer-nos ressò, no?
En aquest cas, doncs, d'en Martí Gironell, no?
Ell comença l'article dient que ho diuen els americans,
i si ho diuen, només podem fer dues coses.
Creure'n-s'ho o no?
I ha d'aprendre cadascú, clar, és veritat.
Bé, i diem, doncs, com va anar la cosa, no?
Bé, això ha nascut fa uns dies a la web de la Casa Blanca,
un any vista de les eleccions presidencials nord-americanes, no?
A la pàgina hi ha una pestanya que es diu We the People,
o sigui, nosaltres al poble,
on s'ofereix a la ciutadania la possibilitat de dir-hi la seva,
fer propostes i peticions.
Quan n'hi ha alguna que té un bon nombre d'adhesions,
el govern es compromet a tenir-la en consideració i a actuar.
Resulta que n'hi ha hagut una que ha tingut molta rèquesta,
o sigui, més de 17.000 persones han demanat al govern Obama
que faci públic tot el que saben sobre l'existència
i les comunicacions amb extraterrestres.
Qui dius!
Sí, sí, això, 17.000 persones van entrar a la pàgina web de la Casa Blanca
i van dir, què passa amb la vida extraterrestre?
Què que diuen ara que no existeixen?
Això, això, què passa, Mete, que no existeix?
Hi ha gent que s'ho va creure i tot, no?
És una pel·lícula, però bé,
és una pel·lícula basada en possibles éssers extraterrestres, no?
Ja se sap, no? Fer volar l'imaginació.
Doncs bé, demanen a aquestes 17.000 persones
que obrin els arxius i facin públics els documents relacionats
i que es puguin sentir les veus silenciades durant dècades
per haver vist o experimentat contactes.
Contactes a la tercera fase, eh?
Exacte, exacte.
Com a la pel·lícula.
La resposta és, si més no, una mica marciana,
la resposta de la Casa Blanca, eh?
Una mica marciana, sí.
Això l'estic llegint de la ploma de Martí Gironell.
Per això és que nosaltres no arribem a aquesta alçada
d'aquestes girs, no?
O sigui, el fet de dir una resposta una mica marciana,
esclar, té aquest joc de paraules, no?
Bé, d'entrada, per la resposta marciana, no?
D'entrada perquè és la primera vegada
que oficialment es pronuncien sobre un tema
amb què s'ha especulat al llarg dels anys
i després per la resposta en si mateixa.
O sigui, la Casa Blanca confirma
que no té evidències que hi hagi vida fora del nostre planeta.
Però també diu que això no vol dir
que el govern no tingui projectes
i estigui investigant per entendre
si pot existir vida fora de la Terra.
Tant és així que l'assessor de la Divisió
de Política Espacial de la Casa Blanca
tenen un assessor, eh?
No t'ho perdis.
Mira, que és gran el govern de l'Estats Units,
doncs tenen un assessor de la Divisió
de la Política Espacial, no?
Què dius?
Sí, especial, o sigui, de l'espai, no?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, és que és com si fos, bé, doncs aquí...
És boníssim.
Un conseller, doncs, pel benestar i tot això,
doncs allà tenen un assessor
que s'han preocupat de l'espai, no?
Carai, amb el senyor Obama, eh?
Sí, sí, bé, Obama i els antevents presidents,
i els antevents, clar, que s'ho han pres en sèrio, sí, sí.
Sí, bé, de quan va començar la cursa espacial, no?
Bé, doncs, aquest assessor de la Divisió
de Política Espacial de la Casa Blanca
admet que entre els trilions d'estrelles de l'univers,
nosaltres hem dit bilions, ell va més lluny,
diu, els trilions d'estrelles de l'univers,
és possible que existeixi un planeta
on hi hagi éssers vius, però,
i aquí està la gràcia, eh?, la resposta marciana,
les possibilitats de contactar
especialment amb els intel·ligents
són molt petites per les grans distàncies.
Les grans distàncies...
Això que comentaves la setmana passada.
I també per la nostra tecnologia rudimentària,
que fa quatre dies que vam sortir del niu.
Ja, però això no ho direm, això no ho direm.
Bé, doncs...
Se sap, però no es diu.
Doncs, el Martí Gironell, amb aquest article ET,
no existeix, acaba dient
en què quedem?
Tenim o no tenim evidències?
Perquè si poden establir una diferència
entre una forma de vida intel·ligent
i una altra que no ho és,
deu ser perquè tenen indicis
que alguna cosa hi ha.
No ho troben, esclar.
Vull dir, ells es fan especulacions,
però no diuen res més, però esclar.
Però està ahí, no?
Hi ha indicis, no?
Per tant, hem de concloure que sí,
que sí, que sí, que sí,
que hi ha alguna cosa,
però no ens ho volen dir.
i que ET sí que existeix
i sap dir més coses
que mi casa i mi teléfono.
És bo, eh?
Sí.
Aquests americans sí que ens saben
de tenir entretinguts els seus
en període electoral.
Aquí, en canvi,
l'estat espanyol,
ens hem de distreure
amb un debat
que més d'una altra galàxia
és d'una altra època.
Aquell debat polític
de fa una setmana.
Sí, sí, sí.
Aquí a Catalunya
va interessar molt poc.
Aquesta audiència
va ser molt fluixet.
És que és això,
és d'una altra època i no...
Sí, sí, d'un altre moviment.
Sí, sí, nosaltres no.
Bé, doncs bé,
aquest és l'article
del Martí Gironell
i nosaltres, doncs,
hi estem bastant d'acord.
Sí, sí, ja vam dir la nostra,
però és que
la ploma del Martí Gironell
no s'ho acaba de reblar.
O sigui que...
Bé, és boníssim, eh?
Què podem afegir més, no?
O sigui que ET sí que existeix.
Saps que sí, home,
que no tregui ni il·lusió
a tota la gent
que sempre hem estat mirant cap al cel.
Sí, el que passa que, bé,
encara no ha arribat
el moment del contacte,
però temps al temps.
És que no estaríem preparats,
Bé, no estaríem preparats,
no ens enganyem,
no estem preparats
per res que pugui arribar a passar.
No, estem, no.
No, no, no.
I com no estem preparats,
jo dius que no...
No.
que no ens enganyem més al cap
i que ens deixin tranquil.
Que no ens contactin
perquè aleshores seria un caos,
un desastre,
perquè tal com som ara,
que encara som molt rudimentaris
en tots els aspectes de la vida,
de la tecnologia, de tot,
seria un xoc massa brutal
i no ens podríem adaptar.
És com si a una tribu de l'Amazones
que l'acaben de descobrir,
perquè encara hi ha tribus
a les selves de l'Amazones,
a Borneo,
que està a l'Àsia,
no?
Doncs hi ha tribus
que encara no han tingut contacte
amb la civilització...
Amb el ser humà, sí.
Això mateix,
amb la civilització moderna.
Amb els nostres,
i aleshores ells es viuen
com si fos fa 3.000 anys
o primitius, no?
Aquesta gent,
els treus del seu lloc
i es porta a un lloc
modern amb totes les tecnologies,
el seu xoc per mi que seria
tan fort que li agafaria un cobriment, no?
És el que ens passaria a nosaltres, no?
Perquè no és tan sols per la tecnologia
que evidentment ha de ser superior
si algun dia ens contactessin amb nosaltres
ha de ser infinitament superior a la nostra,
sinó també la manera
de fer les coses, no?
Perquè no és tan sols
el cestis tecnològic,
sinó és la manera de fer les coses.
Nosaltres, doncs,
sí que hem evolucionat molt.
O sigui,
ara ja no cremem a la gent,
a la foguera,
al mig de la plaça.
En aquest sentit,
hem evolucionat, no?
Bé, ara m'has agradat, eh?
Sí.
Hem evolucionat, no?
Però encara ens queda molt
per evolucionar.
I aleshores, doncs,
hi ha moltes actituds
que encara són molt primitives
i no, no, no.
Millor que no es contactin,
deixem volar la imaginació
i el dia que estiguem preparats,
doncs...
Tu creus que arribarà aquest dia?
Nosaltres no sé si ho veurem.
Jo suposo que sí,
arribarà.
Nosaltres no sé si ho veurem
perquè aquest procés
d'humanització
es va molt lent,
és molt poc a poc,
no?
És una cosa que va de generació
en generació, no?
O sigui,
s'han establint noves quotes
de més respecte,
de societat diferent
de la que teníem
preconcebuda, no?
Però és una cosa lenta,
sí, sí.
A veure,
s'ha va avançant, no?
A poc a poc s'ha va avançant.
El segle XX,
el segle XX va ser un segle
que en uns segles
va avançar el que no es va avançar
en potser en cinc o sis segles.
Va ser espectacular.
Sí, sí, sí.
Possiblement aquest segle XXI
també passi el mateix
amb el que portem de segle
i el que queda,
doncs també s'ha afasi un avanç
molt, però molt important
respecte als segles anteriors, no?
Que en poc temps s'ha afasi
el que no es va fer
en molt de temps.
Sí, possiblement.
Però tot i així,
penso que estem anys llum, eh?
M'he millor dit,
jugant amb les paraules,
molt bé, molt bé.
Estem anys llum
del que podia ser una societat
preparada per tenir-lo,
en relacions amb civilitzacions
superiors.
Que nosaltres, doncs,
al veure aquesta civilització,
el primer que faríem
seria defensar-nos,
llançar-li escuets mísils
per destruir les seves naus.
Destruir qualsevol cosa
que es mogués
i que penséssim
que ens ve a atacar.
Això mateix.
I, esclar,
encara tenim moltes...
Encara som bastant primitius.
Bé.
i el de l'home
i el mono
i etcètera,
etcètera,
que encara ho tenim dins, eh?
Encara, encara.
Són més animals,
potser,
segons quines coses, no?
Encara no,
com deia la setmana passada,
encara no som sapiens sapiens,
som homo sapiens,
però no hem arribat
al homo sapiens sapiens.
A veure,
el que passa és que també és
una miqueta el nostre tarannà, no?
Primer,
abans de preguntar
el que fem és defensar-nos,
que dius,
però si encara no t'he atacat,
què passa?
No, allò...
Però, bueno,
vas per aquí, no?
El típic de les pel·lícules,
primer disparem
i després preguntem, no?
Exacte.
Això passava a l'oest americà,
o sigui,
ja ens ve de lluny, eh?
Sí,
o sigui que...
Ja ens ve de lluny.
Que, què bé,
bé,
doncs,
deixem-ho així, no?
Que ET,
doncs sí,
que existeix el que passa,
que...
I el Pol,
i el Pol també va venir,
també va venir el Pol.
Sí.
És un altre extraterrestre,
que també ens ha...
Ah, molt bé.
Doncs ens ho amaguen
perquè, doncs, mira,
bé,
passem al següent tema.
Vinga, anem-hi.
Mira,
com sempre anem després.
L'última haurem de dir-la
gairebé a telegrama, eh?
Sí, haurem de córrer bastant.
Però bé,
aquesta serà ràpida.
Ruta de Cabruseles
exigirà a Facebook
i altres webs,
en aquest cas Google,
doncs,
que esborrin les dades
de l'usuari
al donar-se de baixa.
Sí, sí.
Home,
ho trobo bé.
Sí, és que...
Mira,
ara ho dic, no?
Digues, digues.
Ruta de que
la Comissió Europea
exigirà
els principals portals
com la xerxa social Facebook
que eliminin
les dades personals
dels usuaris
que es donen de baixa
en comptes
de conservar
tota la informació
i això, doncs,
com he dit,
ve de la Comissió Europea, no?
La Comissària Europea
de Justícia,
Vivian Redding,
reconeixerà
el dret
de desaparèixer
d'internet
en la seva proposta
de modificació
de la Directiva
de Protecció de Dades
que té previst
presentar
al gener de l'any vinent.
Encara...
Molt bé.
Sí,
encara que la legislació
és comunitària,
les companyies
de fora
de la Unió Europea
es veuran afectades
en la mesura
que es tracti
de perfils
de ciutadans europeus.
En aquest cas,
tu i jo
estaríem inclòs
perquè,
fins que no es diu
el contrari,
som europeus, no?
Així,
no només Facebook,
sinó altres gegants
com Google
hauran de modificar
el seu sistema
perquè no quedi
empremta
de la informació
d'una persona
que hagi demanat
ser esborrada
del portal.
Quan un usuari
abandona Facebook,
o sigui,
et dones de baixa,
que a hores d'ara
el seu perfil
es manté intacte
de manera que
n'hi ha prou
reintroduint
el vell nom
d'usuari
i contrasenya
per entrar-hi.
I en aquest temps,
les fotografies
i la informació
segueixen a la xarxa
i si no s'ha restringit
la privacitat
del perfil
de l'usuari,
és possible trobar
totes les seves dades
i imatges
si s'escriu el nom
de la persona
al Google mateix.
o sigui que
tu,
Sílvia García,
no vols saber res més
de Facebook
que dones de baixa,
vas al Google,
Sílvia García
i hi trobes
tota la informació
que has posat.
No, no, no.
Si tu t'has de baixa...
És perquè vols desaparèixer
en aquell moment.
fer les coses,
fora, ja està.
I aquí entraríem
en un punt
que encara no ha quedat
molt clar
que és
què passa amb els usuaris
que...
No es poden donar de baixa
perquè a lo millor
no els hi ha donat temps.
Diguem-ho així.
Que han desaparegut.
Que han desaparegut físicament.
Aleshores, doncs,
suposo que en aquesta directiva,
aquí a l'article
que hem trobat nosaltres
no ho explica,
però suposo que també
va per aquest camí.
Si els que encara
estem en aquest món
podem donar-nos de baixa
i que desapeixi
tota la informació,
suposo que també
hi ficaran una anexa
o hi haurà, doncs,
haurà previst, no?,
del fet que els familiars
més directes
o autoritzats
d'aquesta persona
que ha desaparegut,
doncs, puguin dir, doncs,
bé, aquesta persona
doncs va morir,
i tant, tant, tant,
i nosaltres som
els responsables
i volem que es doni de baixa
i en aquest cas
es doni de baixa
i també desapareixer del tot
com en el cas
de les persones vives.
Evidentment,
encara més raó, no?
Però també s'ha de solucionar
perquè tots coneixem casos
de gent, doncs,
que ha desaparegut
i el seu perfil
encara hi és
llestimosament
perquè, esclar,
només ell sap la clau
i la cosa
encara no està molt resolta.
Suposo que
també es tracta
d'aquest tema
tan delicat, sí,
molt delicat.
però hi ha algun telèfon
o algun lloc
on la gent
es pugui adreçar
per connectar,
però, esclar,
ho fem via tot,
via ordinador,
però, esclar,
si una persona,
podríem dir,
ens ha deixat,
com avises
que, esclar,
tu no tens la seva clau,
que entres a través de Facebook,
que et passes en contacte
amb ells,
seria la idea,
potser, no?
Bé, suposo que això...
Bé, suposo que això...
És una hipòtesi.
És que la cosa
és molt...
Està molt verda, encara.
Sí, sí,
la cosa és molt ambigua,
per això que suposo
que aquesta directiva
que volem presentar
de cara al G&E
de l'any vinent
doncs,
recullirà,
doncs,
a tots els casos,
els casos de gent
que es vol donar de baixa
i que desapareixi
tota la seva informació
i gent,
i gent, doncs,
que ja no hi ha en aquest món
i, doncs,
això,
la possibilitat
també d'esborrar,
doncs, tot, no?
Ho trobo molt interessant, eh?
I aleshores,
doncs,
la manera de contactar-ho,
suposo,
doncs,
que també hi ha
donant informació
de com s'ha de fer, no?
Però la qüestió
és que,
que bé,
que la Unió Europea
s'hi posi
i que digui,
doncs,
nosaltres volem tenir
aquesta protecció
i ens agrada
fer-ho d'aquesta manera.
Els americans
ho volem conservar
allà ells.
Però nosaltres,
doncs,
com a europeus
volem fer-ho d'aquesta manera
i jo estic bastant d'acord.
I cadascú després
que sigui responsable
de si es vol borrar
o no es vol borrar.
Això mateix.
Depèn d'un mateix,
però almenys que tingui l'opció, no?
Sí, sí, sí.
De poder desaparèixer totalment.
Sí,
com diu aquí, no?
de desaparèixer
de la xarxa, no?
Bé,
el dret a desaparèixer.
Aquesta seria la parola.
Molt bé.
Doncs bé,
anem per l'última.
Vinga,
la divertida que em deies, no?
Bé,
la primera també era una mica divertida, eh?
Sí, ha estat bé, ha estat bé.
Sí,
però aquesta,
aquesta és la cidreta, no?
És que,
el que dèiem abans, no?
La tecnologia
sembla freda, no?
Però és que nosaltres
li donem vida,
li donem color, no?
I com?
Com?
Doncs mira,
això va passar als Estats Units,
doncs,
el mes passat, no?
Però el que passa és que ara
ens ha caigut del cel
la notícia.
I diu,
un programador
demana matrimoni
a la seva nòvia
a través del Google Maps.
Un programador informàtic.
A través del Google Maps?
Sí.
I com ho ha fet?
Ah.
Perquè aquí, a veure,
és fàcil fer-ho a través de mail,
fer-ho a través del propi Facebook,
jo que comentàvem,
Twitters i companyia,
però clar,
el Google Maps
és per localitzar
un lloc determinat.
Sí.
Com ho va fer?
Doncs,
fent anar de bòlit
la seva nòvia
per als llocs
aquests determinats i...
Ah, o sigui,
li va donar un mapa
que ell havia d'anar seguint
a través del Google Maps.
Oh, que bo!
Sí.
I a mi jo trobava pistes
i trobava coses
i havia de seguir...
Fins que arribés al final,
que és quan li va demanar...
Que era set estacions.
Ostres!
Set estacions.
Que original!
La setena era la pregunta final.
Clar.
Ja te'n pots imaginar, no?
Bé, doncs,
l'informàtic
li va dissenyar una ruta
pels llocs
on s'havien conegut
a través del mòbil.
És això, no?
Que la imaginació,
doncs,
de vegades
no té fronteres, no?
No, al contrari.
A més, a més,
si és per aquestes coses
són tan bones, no?
Sí, doncs, mira,
resulta que l'article
diu així,
un sopar càlid,
una passejada romàntica,
un viatge inesperat...
Molts plans poden servir
per proposar matrimoni.
Però un enginyer
de Google,
a més a més de Google,
jugava a casa, eh?
Jugava a casa, sí, sí.
Doncs ha decidit
per sentir dels tòpics
i posar a prova
els serveis de Google Maps
i demanar matrimoni
a la seva nòvia
amb el mòbil a la mà.
Ostres!
Sí.
Un desenvolupador de Google
anomenat Adi Gilder
va decidir utilitzar
les seves habilitats
com a programador
per crear un joc
en què la seva nòvia,
Feiji,
era la protagonista.
Per fer-ho
va crear un mapa especial
amb un destí
anomenat
La gran pregunta.
Aquest era el destí final.
La gran pregunta.
Imagina't, no?
Si tu demanes matrimoni
a una xicota
o si ets dona,
doncs a un...
Bé, no, s'acostuma...
Però sí, sí, sí, no, no.
Bé, s'acostuma a fer
a l'home i a la dona, no?
Però també, també.
Ara ja estem trencant
i t'abús en aquest aspecte.
Sí, ara jo també
m'anava, però...
Sí, sí, suposo
que el tradicional
és això,
l'home que demana
matrimoni a la dona.
Doncs bé,
aquí, aquí, doncs,
doncs, hi ha...
hi ha això, no?
El destí final
que és la gran pregunta, no?
Que tothom sabem per on va, no?
Doncs, anant per Nova York,
Feiji havia de visitar
llocs al voltant de la ciutat
que abocaven moments romàntics
viscuts per la parella.
Gilder va coordinar...
Gilder és el nòvio, no?
Sí, sí.
Va coordinar
amb un company de feina
de Feiji, la nòvia,
un pla mitjançant
el qual havia de donar
a la noia
un Nexus One,
és un mòbil
que té, doncs, de tot,
integrat amb càmera
i una versió especial
de Google Maps, eh?
Aquesta és la trampa, no?
Que no portava
el Google Maps estàndard,
sinó era una versió especial.
Home, clar,
va fer per a ell, ja,
clar, perquè tot això
fos més maco encara, no?
El telèfon
tenia una aplicació
personalitzada
que ell mateix
havia desenvolupat
amb dos dels seus companys
de Google.
l'aplicació
permetia a Feiji,
la nòvia,
revisar cada lloc
demanant-li
una contrassenya
per poder esbrinar
a la següent ubicació.
Els seus sis amics
havien de fer
una pregunta
a Feiji,
lligada als records
d'aquell lloc
en particular.
Cada resposta
servia de contrassenya
i de porta
per el següent repte.
L'enginyer
va planejar
la ruta
des d'una botiga
d'aliments
de la cadena
Trader Joe's
fins al fort
Magnolia
on hi va tenir lloc
la primera cita
de la parella.
Que xulo!
No, no, no, no.
Que romàntic!
Que una maravilla!
On es van conèixer,
on van anar
a menjar...
Bé,
el mapa també
la va portar
a un restaurant Hudson
i a la sala
de concerts
Carnegie Hall
de Nova York
on la seva nòvia
el va sorprendre
amb unes entrades
per a un concert
de Beethoven.
Veus?
Ella també
ja s'ho esperava
alguna cosa, eh?
Quines coses, no?
Set parades
en total
fins a arribar
a un far
de la illa
de Roosevelt
on es van veure
en la seva segona cita.
Cada vegada
que feixi
arribava
a un d'aquests destins
un amic
del seu nòvi
l'estava esperant.
El deure
d'un d'ells
era entregar
una rosa
a la noia
i assegurar-se
que feia
check-in
a la parada,
o sigui,
que clicava
al Google Maps
i feia la pregunta,
no?
I quan va arribar
al final
de recorregut
aquest setè
i últim lloc
també guardava
una pregunta,
la que únicament
li podia fer
al seu nòvio.
Ho deixem així.
Quines casar-te
com a Mica?
Bé, doncs,
aquesta és l'estòria divertida
d'un programador
de Google.
Aquesta és romàntica.
Aquesta és una meravella.
Són aquelles que de tarantan
dius, mira,
ens agrada escoltar,
no?
És bonica.
Com m'ha caigut el cel
avui parlant
d'estraterrestres,
doncs,
m'has fet gràcia,
no?
Ho comentarem
per donar un to
més informal
a les nostres tecnologies.
I és que
això de
que tinguem
un Nexus One
integrat en càmera
en versió especial
de Google Maps,
amb internet,
amb wifi
i que a més
de tot això,
sí, sí,
sona fred,
però
nosaltres
li donem,
si volem
li podem donar
una altra vida.
Sí, sí,
li donem el cor
que també necessita,
no?
Sí, perquè
té un xip
que és fred,
no té sentiments,
però nosaltres
hi posem la resta.
Bé.
Bé, fantàstic, no?
Ara hauríem d'anar
a vinília
i aquestes coses,
també.
Sí, hauríem d'anar
a vinília.
Ens hem quedat tant
al beta com jo,
així com amb el suspir,
no?
I ara estem orbitant,
estem flotant, no?
I hauríem d'anar
a aquest viatge a vinília,
però abans de passar
per l'any 83,
que és l'any en qüestió,
hauríem d'aterrar
a fer una escala,
com si fos un aeroport,
doncs una escala
entre mig dels anys 90
perquè
de la cançó original
que volem escoltar nosaltres
se'n va fer una versió
als 90
càrrec del Gary Jules
i que
coses que passen
de vegades
en el món de la música,
les versions,
hi ha versions de vegades
que són més populars,
més conegudes
que els originals.
Aquesta és la versió
que es va fer molt coneguda.
Bé, doncs,
el senyor Gary Jules
va fer una versió
una mica més acústica
d'aquest tema...
I hem fet
diverses versions més
perquè puc veure,
perquè ens hem trobat
un munt, eh,
Berta?
Sí, sí, sí,
un munt, un munt.
Ens hem trobat...
Un munt.
i aquesta, doncs,
és una mica més així
també en ràpid,
tot això,
però bé,
hem sentit la veu
del Gary Jules
que és la que,
doncs,
s'ha fet mundialment
coneguda,
no?
La cançó en qüestió
es diu
Mad World
i és original
del 1983
dins d'un disc
que portava
per títol
de Harting
i el grup,
el grup,
qui podia ser el grup
que va fer
la cançó original
i que,
doncs,
molts anys després,
doncs,
gent,
altra gent
va fer moltes versions
i tot això,
doncs,
els Tears for Fears.
Ei!
Aquesta és l'original
d'una gran cançó.
Maquíssima,
aquesta cançó
i sempre sorprenes,
eh?
Sempre ens sorprèn
amb cançons com aquesta,
a més,
a més,
avui gairebé
hi ha un doblete de cançó,
una meravella,
una meravella.
M'alegro molt
que us s'agradi,
m'alegro molt
perquè, doncs,
es tracta
de passar una bona estona
aquí en companyia
de la Sílvia
de Trauma Ràdio
i del Beta.
Beta,
la setmana vinent més,
eh?
I tant!
Vinga!
Apurant tot el que ha sortit
per l'ordinador
per després explicar-nos
la setmana vinent.
Ja trobarem coses interessants
perquè s'ho passeu bé
una molt bona estona
d'aquesta tarda vespre
del dimarts.
Vespre, vespre!
Molt bé, molt bé.
Beta, gràcies.
Ara, a veure.
A veure,
a veure.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.