El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
La setmana passada no el vam tenir amb nosaltres
perquè va ser dia de tots sants
i avui ja l'hem tornat a recuperar.
Avui, avi, què no el sentim? És bona tarda, benvingut.
Vaig fer de Tenorio.
Ai, quin ensurt que m'acaba de donar, que fort,
quina veu més potent que té avui.
Com es nota, com es nota, que la setmana passada no el vam tenir
i avui té la pila carregada, eh, avi? Com es nota, com es nota?
Com va anar? Bé, bé.
La vida és...
Can menjar molts panellets o no? Com està allò de l'açucra?
No, a mi l'açucra...
No, per ara tinc altres coses, però...
D'altres històries, eh?
Per ara el sucre no...
Avi, el trobo molt ben acompanyat.
Sí.
Jo he fet cinc cèntims de l'antena,
que parlaríem d'una exposició,
que té a veure amb l'Associació Filatèlica i Nomismàtica,
potser, de Tarragona...
Sí, sí, el que passa...
Jo l'ho he deixat caure, eh?
No ho sé del 100%, però...
Però és que, a més a més, hi ha coses que són interessants,
que no se'n parla, que la gent passa en desapercebudes,
i a vegades és interessant parlar-ne.
I tant.
Em sembla la història.
Veus llibres d'història, veus fulletes d'història,
gent que expliquen història, però l'història d'on ve?
Jo crec que la història és gràcies a senyors
que tenen aquesta gràcia, o defecte,
perquè s'ha de compaginar,
de ser col·leccionistes d'alguna cosa.
Perquè la història, a vegades, es basa en segells.
Gràcies a segells s'han pogut descobrir històries,
fets, llocs, cosa que als llibres no es troba.
No es troba.
Col·leccionisme.
El que col·lecciona, a vegades,
un llibre que ha trobat amb un racó d'una golfe,
parla d'una època,
una altra cosa d'una altra època,
el seu avi, el baixavi,
o amb un racó va trobar unes postals
que li recorden uns fets.
O sigui, que la història, pràcticament,
reconeix, almenys jo penso,
que és gràcies a col·leccionisme.
Col·leccionisme, de què?
De moltes coses.
De moltes coses.
Però elementals, els segells.
Els segells, sí.
Els segells,
perquè a vegades,
inclús els mateixos col·leccionistes,
es troben sorpresos,
d'un racó,
o almenys se'n pensen,
troben un segell,
coi, aquest segell,
és interessant, això.
I llavors,
ja ve,
escolta, què et sembla?
Ja ve aquella coseta de trobar-se l'un,
preguntar l'altre, preguntar,
i així comença la història,
que pot ser un segell trobat,
un canat de viatge,
se feia on t'anar.
I el grap s'ha trobat,
el grap de casualment,
i amb un mercadillo d'algun país d'aquests,
de qualsevol lloc,
dic qualsevol lloc,
en el sentit,
que no està al mapa.
Sí, sí,
o que sí que està al mapa,
però que hi ha molta gent
que no sap el que té entre mans, no?
I llavors,
escolta,
si aquest segell és de l'època,
o si aquest...
I com ho feien aquesta gent?
Vull dir,
que aquí comença la història.
Clar.
El col·leccionisme,
també,
que col·lecciona peces rares.
Com pot ser això?
Doncs escolta'm,
si aquest és d'una època,
que com s'ho feien la gent
per fer aquestes terrisses?
Com era d'això?
Clar,
llavors,
jo he fet aquesta introducció
perquè ja saps que jo sóc maniàtic
amb les coses,
que m'agrada veure d'això.
Però ara,
aquí l'avantatge que hi ha
és que aquí tenim tres senyors,
el senyor Moïcés,
bueno,
és igual començar un costat que per l'altre,
tot i bueno, no d'això,
el senyor Moïcés,
el senyor Foix,
el senyor Felipe,
que aquests com que viuen aquesta història
del segell i col·leccionisme,
ells poden explicar més bé que jo
el que representa
o els malratos que els fa passar
aquestes col·leccions.
doncs donem-los la benvinguda,
el senyor Moïcés,
el senyor Foix,
i també el senyor Felip,
que jo crec que de tant en tant
els tenim per aquí
i ens alegrem moltíssim
que compartissin amb nosaltres
aquestes bones dones de ràdio
i que m'agradaria,
que és el que tenen entre mans,
parlem de l'associació, no?
Sí, i ara com que resulta
que cada any fan una exposició,
la llàstima,
la llàstima és que no tenen un local propi.
Ai,
això s'ha d'estirar a les rodelles
a algú?
En canvi,
a Tarragona,
i no vull criticar ningú,
vinga crits per aquí,
que volem un això,
volem aquí,
volem allà,
i a vegades demanen llocs
que dius,
no és per passar el rato.
En canvi,
això que et deia jo,
aquesta història interessant,
la feia és,
per aquesta associació,
subsistir amb les exposicions.
Gràcies a la Diputació,
i ara estan treballant-hi,
i ara és cosa d'ells,
d'explicar el que i el com d'aquestes coses.
Doncs saludem-los,
bona tarda a tots tres,
benvinguts.
Moltes gràcies.
Què tal?
Com estem?
Bé, per ara.
Podem comentar una miqueta?
Parlem una miqueta de l'història
del senyor Guillem Moisés?
Jo vull fer una mica ampliació
del que ha dit l'avi Ramon,
perquè deien els filatelistes primers,
deien que,
parlant que el segell és cultura
i parla de tot.
Diu que,
si hi hagués un altre diluvi universal
i per aquelles casualitats
quedés una col·lecció dalt d'un arbre allí lluny,
que es tornaria a poder fer el món com era,
perquè els segells parlen de tot,
de personatges,
de rius,
de castells,
de fars,
parlen de tot.
Volen dir que la filatel·lia és cultura,
és cultura i és història,
com ha dit ell,
perquè si això
no es perdés,
diguéssim,
moltes coses,
les generacions que venen darrere
no ho sabrien.
No ho podrien recordar
perquè no ho sabrien, no?
Sí.
A més,
els segells,
ara comentava l'avi,
és una cosa que ha explicat
i jo crec que sí que ha passat
i segur que,
com a representants
d'aquesta associació
i grans col·leccionistes
de segells,
els haurà passat gairebé de tot.
jo no sé si m'imagino.
Sí.
Allò que deia,
en un lloc mig al terra,
mig llançat,
i dius,
ostres,
acabo de trobar una joia.
I clar,
no dic que és una joia,
perquè clar,
en aquell moment també puja el preu,
no?
Sí.
Depèn de com.
quan n'hi ha una,
o d'això,
clar,
tot això val molts cèntims.
És així.
A la ve molt,
quan n'hi ha molts,
no,
hi ha abundància,
no passa res,
però quan falten,
allò es cotitza molt.
Clar, clar, clar.
I hi ha coses que han desaparegut
i,
per el que ha dit vostè,
sí,
doncs,
se'n troba una,
què sé jo,
un que ha mort
i els hereus,
doncs mira,
el pare tenia això,
per tenir allò,
hombre,
si aquesta peça,
aquesta peça val tant,
perquè,
en queden dos només,
l'una té un ingles,
i l'altra,
mira,
la teniu vosaltres a casa vostra.
Doncs,
és així.
Però en aquell moment,
a lo millor,
també és com el que passa, no?
Que dius,
ai,
si val tant,
oh,
ja me'l guardo, eh?
I segons,
i segons tinc entès,
hi ha hagut qui ha fet desaparèixer algun,
per ser únic,
tenint menys...
Però molt malament,
molt malament.
Home,
és aquella...
És que dintre,
dintre les col·leccionisme
i les col·leccions,
no diré que,
que estiguin bojos,
però,
hi ha una espècie de cosa,
que a vegades,
desequilibra també el cervell.
No, no, clar, clar,
això de ser únic,
ens agrada molt.
Però,
desequilibra,
el,
el poder tindre aquella cosa,
dir,
i hi ha moments que també,
aquella satisfacció de,
mira que tinc jo,
mira,
això no ho tens tu,
això...
També hi ha aquest egoisme personal,
sí, sí, sí.
que és inevitable, no?
Som humans.
Però una cosa, avi,
jo crec que gràcies també a aquest,
precisament a aquest egoisme personal,
i podem parlar-hi tots, eh?
Senyor Felip,
si volen comentar-ho,
endavant, eh?
Això és una espècie de tertúlia
i anem parlant tots, eh?
És que a mi m'agradaria que el senyor Moixés
tornes a explicar des de quin any és la...
Ah, per exemple,
doncs vingues a Moixés.
Eh, quin any és la...
Perquè és que després tinc una cosa per dir.
Ah, doncs endavant.
Però m'agradaria que ho digués ell,
perquè, si no,
potser em faria llarg.
Quin any, quin any, què?
Va, se va fer la...
Quan se va formar la...
La societat.
La societat.
Sí.
Aquesta societat se va formar,
acabada la guerra,
però s'havien de reunir
en un bar,
en un puesto,
però llavors
estava prohibit
les reunions aquestes,
i els van fer fer
perquè es poguessin agrupar,
perquè tothom tenia por,
acabada la guerra,
que hi hagués algun altre
que volgués remenar,
tornar a buscar el lío.
I no es podien reunir.
I es van haver de fer
d'educació ni descanso.
Sí.
I llavors se van agrupar.
Se van agrupar.
D'aquesta manera
es podien reunir,
perquè, esclar,
les autoritats
de l'època aquella,
doncs no volien
que es reunís la gent
per temor,
sobretot a les zones
que havien estat
de la república,
no?
Clar.
I llavors
es van obligar,
perquè a fes d'educació
i descanso,
llavors ja es podien agrupar.
I això va ser l'any 50.
I fins a l'any 53
no va ser el nom que té,
perquè va tindre
diversos noms, no?,
l'agrupació aquesta,
i es va posar
el nom de Filatalia
l'any 53.
I aquesta entitat
té la medalla d'or
de la Federació Catalana,
té la medalla d'or
de la Federació Espanyola
per a l'antigüetat.
la van inaugurar
un grup
que entre ells hi havia,
doncs,
bueno,
potser els puc nomenar,
no?,
el senyor Valls,
en Pau Raposi,
bueno,
ja n'hi ha tres o quatre
que ja no hi són,
no?,
aquest,
el Sebastià Roc,
el...
aquest que era mestre,
em recordo que vivia allà,
bueno,
un grup d'ells
que ja no hi són,
no?,
i...
ara m'he perdut-ho.
em recordo tu.
No, no,
que estava explicant tota la gent
que en aquests moments
no hi ha reunions...
No, no,
perdoneu,
hi ha una cosa...
No, hi ha una cosa
que quan s'hi viu,
quan s'hi viu una història,
emociona,
i la emoció
te m'atraciona,
eh?
O sigui que és normal
que passi això, eh?
I el doctor Capell
va ser el que ho va organitzar,
no?,
era un home que era molt aficionat,
ell tenia molt bones col·leccions,
i van continuar així,
i a partir de l'any 53,
s'han fet col·leccions cada any,
cada any,
cada any.
Molt bé, molt bé.
I ara el que volia dir al senyor Felip,
endavant.
Pues nada,
yo lo único que puedo decir
que efectivamente,
esto es una afición,
como ha dicho el avi,
es que a veces no se sabe por qué,
yo empecé pues precisamente muy joven,
sobre los 12 o 13 años,
y me tuve que ir a Guinea,
y lo seguí allí en Guinea,
allí tenía dificultades
porque los sellos se pegaban,
por la humedad se pegaban,
y a mí me costaba mucho mantenerlos,
poniéndoles por detrás,
en fin,
como ha dicho el avi,
este es una afición que,
yo no he expuesto nada más que aquí en Tarragona,
pero la verdad es que a mí me da la satisfacción íntima,
yo me gusta verla,
cuando la tengo,
yo no,
hay muchos aficionados,
que veo que además es,
es bastante mejor que lo que yo hago,
que hacen temas,
por ejemplo aviones,
coches,
locomotoras,
en fin,
cuadros,
hay multitud de,
de,
de objetos con los que se puede,
ajedrez,
Sí, sí,
que se puede hacer coleccionismo.
Sí, sí,
pero,
yo lo hago por países,
no hago nada más que España,
y Europa,
tres o cuatro,
y la verdad es que sí,
pues,
cuando,
no te fijas en el valor,
tú lo que quieres es terminar la colección,
para luego poderla,
darte el placer de verla,
y de enseñarla a las amistades o a las familias.
Yo voy a decir una cosa,
l'amic Felip,
que hasta ahora,
no,
tiene mucha cosa,
y es buena,
pero no lo habías posado nunca.
No habías posado nunca,
no se atrevía,
no acababa de dar el paso.
Yo no,
es que no conocía todas las exposiciones.
Claro.
Y es...
Me ha dicho una cosa,
perdón, señor Felip,
que porque,
m'ha cridado mucho la atención,
eso de terminar la colección,
se llega a terminar alguna vez.
Bueno, sí.
Porque siempre aparecen cosas, creo, ¿no?
Sí, bueno,
el que...
bueno,
efectivamente hay que partir de un sitio,
por ejemplo,
de España,
del primer centenario,
es dificilísimo,
porque son...
es que,
además de ser muy caros,
es que no existen en el mercado,
no es imposible.
Ahora,
hubo un filatelista,
Puy Ferrat,
en Barcelona,
que en los algunos era del segundo centenario.
Estos empezaron en 1950.
Del primero se falsificó mucha cosa,
porque como no había,
se falsificó mucho.
incluso llegaron a estar más valorados,
que los originales.
Sí, sí, efectivamente.
O sea,
por lo menos se ha hablado así,
en las revistas de Filatelia,
se ha hablado así,
que hubo sellos falsificados,
que tuvieron más valor,
que los originales.
Sí, efectivamente.
Además,
son más feos,
una palabra.
Sí, sí.
Claro,
porque los medios para emitirlos,
eran mucho menos.
Ahora,
con nuevas técnicas,
hay verdaderamente preciosidades.
Sí.
O sea,
no solo el valor,
sino porque es un conjunto,
pues a lo mejor precioso.
Y además,
eso de los temas,
de cogerte y ponerte flores,
o ponerte animales,
pues te vas enterando de todos los tipos de flores,
los tipos de animales,
es precioso.
Como he dicho,
es que la Filatelia habla de todo,
habla de todo.
Por eso he dicho ya en principio,
que dijeron aquellos filatelistas,
que si venía un diluvio universal,
y se encontraba una colección,
que se podría rehacer todo,
porque se sabría cómo estaba,
había sido todo antes del diluvio.
Por ejemplo,
por ejemplo.
Y he dicho yo,
la historia,
lo que pasa,
que lo malo es lo que decíamos,
la picaresca.
Que a veces,
el que no está mucho corriente,
viene aquello de que si es falso es falso.
Yo voy a explicar una anécdota sobre coleccionismo.
si para,
uno de aquí,
conocía yo,
un gitano,
que iban por los pueblos,
que compraban,
hacían de antiguario y tal,
y en un pueblo,
preguntó,
dice,
¿sabéis si hay algún...?
Dice,
yo me parece,
que ya en aquella masía que tengo,
me hace la impresión de que tengo unas monedas antiguas.
Dice,
me gustaría verlas.
Vamos.
Fue,
subió al trastán,
arriba,
había una cómoda medio vieja,
sacó unos papeles viejos,
y sacó monedas de duro,
de plata,
y otras monedas.
O es que le encantaba,
bueno,
las compró todas,
las que había,
va,
y cuando llega a Tarragona,
y va,
a uno que entendía,
dice,
pero si estos son las que han hecho ahora en Andorra,
falsas.
Lo que pasa,
que un señor de Barcelona,
cogía algunos pueblos de algunos sitios,
les daba las falsas,
con papeles viejos,
y claro,
cuando yo me decía,
este pobre,
como que no entiende,
y se quedaba.
O sea,
que con los sellos,
hubo una época,
que todo el mundo empezó a coleccionar,
y venga,
a comprar láminas enteras,
venga,
y venga,
y venga,
y ahora se ha encontrado mucha gente,
con montones de sellos,
yo tengo y tal,
y claro,
pasa esto,
que a veces dices,
oye,
y claro,
y lo malo,
y a veces,
te encuentras que a veces alguno te dice,
y esto,
lo coleccionas,
y esto,
y cuando a veces,
y a veces,
después,
te viene,
oye,
no tenías tú,
ahora,
no decías que,
me entiende,
o sea,
que la gente está dando cuenta de cosas,
que los,
que más o menos ya son aficionados a una cosa determinada,
y el coleccionismo es esto,
es historia.
Sí.
El senyor Foix,
perdón,
que volia comentar una cosa abans,
que li hem tallat pobres.
No, bueno,
no,
està més bé,
així.
Bueno,
ja volia dir que la societat filatèlica,
doncs,
es va crear sense ànimo de lucro,
i no en té.
I llavors,
les persones que van entrar per fer col·leccions,
això que es diu,
acabades o ni acabades,
perquè per països o persones,
mai s'acaben,
sempre en surt.
Però el que ho va fer sense ànimo de lucro,
el mateix soci,
el mateix,
doncs,
encara que li hagin baixat de preu,
no se n'arrepenteix,
està content.
Clar, clar, clar.
I fins que es mori,
tirarà amb el senyor,
com aquell senyor que té un hortet,
i des que va petit,
anava a l'hortet,
i el dia abans de morir,
s'encaba a anar a l'hortet.
Doncs,
hi ha persones que són grans,
i antes de l'última hora,
encara agafen,
no sé,
i els ensenyen,
m'escapo,
però encara tinc,
els sellos,
els deixo aquí, eh,
no els llanceu,
no els penseu que sigui dolent.
Tenen ja l'acabament,
i encara tenen l'orgull,
no pel valor.
No, no, no,
per la seva aventura personal,
no?,
d'aconseguir aquesta gent.
Com ho he fet,
amb qui anava,
on anava a buscar-los,
com els trobava...
Llavors,
la dificultat és que,
al ser una societat sense ànimo de lucro,
doncs,
no té...
no té fondos.
Sí, sí, claro.
I quan no tens fondos,
avui que tot hi ha d'haver una productivitat,
doncs,
te van espenyent,
ja he estat en alguna altra associació,
o alguna altra cosa,
i, doncs,
hi ha gent que,
quan participen en algun concurs,
els donen sentiments.
clar, clar, òbviament, sí.
Un premi.
Sí, sí.
si pesa en les posicions dels segells,
encara has de pagar els gastos tu.
Depèn de com, no?
Sí, sí, sí.
És com aquells aficionats del futbol
que encara paguen ells el viatge...
I l'entrada i el que convingui, no?
I el que convingui,
els familiars, el que pugui.
Doncs, aquí,
amb els segells,
hem tingut aquesta desgràcia
que, bueno,
que sempre hem sigut pobrets
i només hi ha la voluntat de dir,
doncs, bueno,
continuem, continuem, continuem,
continuem,
i podem dir, i tu fas això,
ara en vas.
No, com si diguéssim, no...
Sí, sí.
No ens afecta.
Anem anant tirant, anem anant tirant, anant tirant.
És una passió.
Sí. No obstant,
ara ho he fet vindre bé,
perquè avui mateix m'han cridat de la Generalitat.
Ah, fantàstic, a veure.
Sí.
Per una cosa que no me l'esperava.
Ah, d'haver dit.
I diu,
m'han donat uns papers que diu,
Cens d'Arxius de Catalunya.
Llavors,
sembla que a Catalunya
volen fer un cens
d'associacions
que tinguin una antigüetat
i veure com s'han pogut conservar
perquè ja estan ells mateixos
desconfient que s'hagin sobreviscut, suposo.
I clar, m'han preguntat quants anys teníem.
Dic, bueno, dic 60.
Sí.
I diu, no pot ser.
No ho tenim, no?
No ho tenim, no?
I llavors diu,
oh,
diu, sí que en fa d'anys.
Diu, i no se n'ha donat compte ningú.
Oh, dic, n'altres sempre ho diem, però...
És clar, però si ningú ens vols escoltar...
Ningú, ningú,
que més aviat que s'havien mosferit desapareixi.
I llavors dic, bueno,
els donen aquestes empreses
i els pot deixar
perquè els hi...
els hi deixo,
els porta aquí.
I la Generalitat, doncs,
pregunta si és teu,
si t'han ajudat...
Sí, sí,
qui ha inaugurat, no?
Segurament...
Per on sabem una mica d'aquesta història,
de quanta gent són...
La Generalitat,
fons de l'administració local,
fons de l'administració perifèrica,
fons notarials,
fons oficials...
Clar, no, no, no,
pregunten diverses coses,
de saber més o menys...
Sí, fons patrimonials...
Bueno, el que tens,
i qui t'ha ajudat més o menys.
Aquí diu,
zero, zero,
zero, zero, no?
Diu, tot ho fem amb ànim de...
Sí,
ha de quedar a la butxaca,
quasi.
Exacte, exacte.
Per això,
que no m'ho ha dit a ningú,
dic una mentida, eh?
Vull dir,
la societat filatèlica
hauria desaparegut,
si fa una sèrie d'anys,
el senyor Joan Herègio...
Sí.
Doncs no...
Que en aquell moment era president
de la Diputació?
Encara no.
Encara no?
No.
Ai.
Penso que no.
No, perquè tenia l'Ajuntament.
Era l'Ajuntament.
Que jo m'he anat de mare ara, eh?
Sé que també està a la Diputació...
Joan Herègio,
quan ja estava a punt de saber
que no sabia on anar,
com allò que diu,
m'han pres la casa,
m'han embargat i ho tinc tot fora
i ja no sabies què fer,
doncs...
El va donar un cap demà.
El va donar un cap demà.
Ens va donar un cap demà,
ens va deixar anar a un localet
perquè, doncs,
no es desfes les coses
que anem tenint allà,
per canviar,
perquè clar,
nosaltres no hi comprem ni venem,
ho he dit abans.
Llavors,
quan un no compra ni ven,
és molt difícil tindre fondos.
Clar, clar.
És més complicat.
I estar sempre una mica escanyat.
Sí,
perdona,
sí, però,
sempre hem de comprar coses
perquè hem de comprar material
d'oficina,
l'ordenador...
No venem segils.
No, segils.
Es canvia.
Es canvia, sí.
Hi ha una cosa
que és molt important.
Digui, m'avi.
Amb aquestes coses
de passar desapercebuts.
Perquè resulta
que hi ha una cosa,
segons el meu punt de vista.
Dintre del coalicionisme,
hi ha tres coses molt importants.
Una,
aquell que té diners
i compra el que vol.
Aquest,
no em fan cas.
a dalt,
no em fan cas,
perquè ja té quartos.
L'altre,
que ha heredat,
dels pares,
dels avis,
el que sigui,
i aquest bé s'ho ha trobat.
Què passa?
Llavors ve,
el coalicionisme,
aquest,
que parlem ara.
Sense fondos,
amb afició,
amb ganes,
però on que és un aficionat
que no fa soroll,
passa desapercebut.
Quan se'n dóna en compte,
com ara,
quan se'n dóna en compte,
com pot ser?
Sí que pot ser.
Perquè es porta dintre,
i la mateixa afició,
el que ha aguantat,
aquestes coses.
Entens?
Per això,
dintre del coalicionisme,
hi ha aquesta cosa.
El que pot comprar,
el que ho ha heredat,
i el que lluita,
per l'afició,
que el cor s'anir en va,
cada cosa,
veu,
aquell desespero,
aquella cosa,
aquell, eh?
a vegades,
no dóna el valor,
que per això,
més de societats,
així anònimes,
digui anònimes,
amb el bon sentit de la paraula,
s'aguanten,
per això,
per l'afició que hi ha
amb aquella gent.
Exacte, per les ganes,
que sí que posen, no?
Llavors, què passa?
Amb el temps,
se'n dóna en compte,
que hi ha un valor,
un valor,
el sentimental,
i l'artístic.
I tant.
Però a vegades,
se'n dóna en compte,
massa tard.
Quan hi ha tanta gent que demanen,
llavors veuen,
que també demana.
Perquè clar,
hi ha molts que fan molt de soroll per demanar.
Però quan hi ha entitats com aquestes,
que no fan soroll,
sinó que la mateixa afició...
Que van treballant.
Que van treballant.
Llavors,
quan demanen,
i surt aquesta,
diu,
però qui és aquesta associació?
No se li havia parlat.
Per què?
Perquè la lluita és interna.
Són la mateixa afició
que els fa aguantar.
No aquells que volen figurar,
que ara faré aquí,
i ara faré allò,
ara...
No.
Aquestes entitats,
gràcies a Déu,
afició,
i aquesta cosa
que es porta dintre.
És això.
Sobretot,
el que diu l'avi Ramon Terrarou.
Perquè nosaltres,
avui,
no som ningú,
perquè no tenim ni local.
Estem...
Estàvem...
Vaig explicar una mica la història, no?
Jo vaig substituir el doctor Capell,
que va ser el fundador,
i vaig estar vuit anys.
A mi em va substituir,
després,
l'amic Foix,
i,
després,
ell,
ha sigut substituït per un altre
que l'ho porta ara.
Bé,
doncs,
això representa
que...
Sí,
la cosa aquesta,
la lluita aquesta constant.
Exactament.
Nosaltres,
el que he dit,
no es veuen,
hi ha entitats que no es veuen.
Efectivament,
nosaltres no tenim local,
estem en un local
que ens han de deixar la clau
per poder-hi entrar,
i nosaltres anem fent coses.
L'any passat no ho vam poder fer.
L'any final.
Perquè l'organització no es va poder fer
i aquest any l'hem fet una mica més.
Justet, justet,
ens ha vingut per poder-la fer.
Per això,
ell té tota la raó
que hi ha entitats d'aquestes
que fan moltes coses.
Perquè nosaltres,
el nom de Tarragona,
el portem dins d'Espanya,
per tot arreu.
Ara hi ha col·leccions
de gent d'aquí de Tarragona
que estan a Íbar.
N'hi ha dins d'Espanya,
per tot arreu.
Perquè a Torroella de Montgrí,
a Balsareny,
a Molins de Rei,
a Santa Coloma de Gramenet,
doncs hi ha...
A Barcelona.
Eh?
A Barcelona.
Bueno...
Sí, sí.
A Barcelona no sé d'on és.
Que també han competit
amb els...
Cuando vino el padre,
el papa, pues...
Ah, sí, sí.
Exactament, sí.
Sí, sí.
A l'exposició que es va fer
quan va arribar el Sant Pare,
a la Sagrada Família,
van anar a col·leccions d'aquí de Tarragona.
Ja ho crec.
Sí.
Efectivament.
I vull dir que el nom de Tarragona,
nosaltres, com ha dit també l'amic Foix,
som una entitat sense ànim de lucre,
però que...
Ens costa quartos, eh?
i la veritat és que ens costa quartos.
No, no, clar.
No, clar, no.
Hi ha...
Hi ha alguna cosa, per exemple,
que ja sabeu que l'avi Ramon
sempre ha de fer una miqueta de crítica.
Me'n sap greu...
Ja està bé, ja està bé, avi.
Me'n sap greu,
perquè avui mateix
hi ha coses que deixos.
Per exemple,
l'any passat, no d'aquest any,
gràcies a l'Ajuntament,
a la Diputació,
gràcies a la Diputació,
ha deixat per fer aquesta exposició.
Bueno,
resulta que la lluita d'aquesta entitat,
i que em perdonin els que manen, eh?
És per agrair-los-hi.
Doncs, jo no havia pogut d'allòs,
i vam quedar aquest dematí, doncs,
muntar l'exposició.
Jo he anat aquest dematí,
mig, com que ja sabeu que vaig com vaig,
a vegades com d'allò,
he arribat allà,
i encara hi havia coses
de l'última exposició
del dòmon per allà.
Estant allà,
al cap d'aixòs han vingut,
han portat les vitrines
i les han deixat.
Ara bé,
llavors,
aquests voluntariosos
de la Junta
i col·laboradors
han tingut que muntar les vitrines
a dir lluitar en el que sigui,
quan a vegades
hi ha entitats
que a vegades
les coneixes per casualitat
que els hi posen pastat,
els hi donen apunt,
els hi donen d'aixòs.
O sigui,
que aquesta exposició
que es fa
aquests dies,
que després ja dirà ella,
quan i quan,
s'ha de veure la voluntat
d'aquests mateixos
de la Junta
i col·laboradors
allí treballant,
muntant les vitrines,
muntant,
jo mateix que no podré
ser-hi
per motius personals,
no pateixis,
i nosaltres t'ho col·locarem.
O sigui,
que a més a més,
no és una entitat,
és una família.
No, no, ja m'imagino.
Això és una família.
que no es queda més temps,
i això és l'important
d'aquesta entitat.
La família formada
pels que munten
i fan aquesta cosa.
Molt bé.
Doncs recordem
on es pot veure aquesta exposició,
fins a quin dia,
quin és l'horari.
Sí.
L'exposició
s'inaugurarà el dijous
a les 7 de la tarda
i estarà fins al diumenge,
em sembla que és 13,
i el dilluns ja es desmuntarà.
Està oberta
de les 9 del matí
a les 14
i a la tarda igualment.
D'aquest mes de novembre, això, no?
Sí.
Aquest cap de setmana serà?
Exactament.
A la Diputació, eh?
A la Diputació.
de la Diputació, sí.
Molt bé.
I tothom que vulgui,
doncs pot anar...
Allí hi haurà de tot
i si hi ha alguna cosa que li agrada
i vols saber que li expliquen alguna cosa,
doncs un o altre,
allí li explicarà.
El podrà atendre.
Perquè és clar, els curiosos...
Nosaltres abans
invitàvem als col·legis,
fèiem una carta,
és l'àstim,
per això s'ha perdut,
fèiem una carta
pel director del col·legi
i pels presidents de les AMPAs,
o AMPA.
De l'AMPA, sí.
Perquè vinguessin els nanos a Mirau.
I els oferíem coses
i ens ho donàvem nosaltres, no?
Els nanos sempre fem una bosseta
i llavors els hi posàvem coses
i ells ho agraïen, no?
Però això s'ha perdut.
Jo vaig anar amb un director d'un col·legi
i li vaig dir,
escolti'm,
els hi hem enviat una carta
i encara estava a l'exposició
i no...
Com és que no venen?
Diu,
bueno, miri,
jo la carta que m'envieu
la passo a l'AMPA,
al president dels pares de família,
dels crios, no?
Dels pares de família.
Si són els que trien,
si poden anar i no.
Exactament.
I llavors,
em va dir,
bueno, miri,
és que la Generalitat
ens obliga a un número d'hores electives
i no podem perdre el temps aquest.
Llavors,
els professors...
per perdre el temps.
Efectivament.
Sí.
Sofrador, no?
Diu,
i els professors,
clar,
portar una colla de nanos
d'aquí hasta allà
on fan l'exposició
tenen una responsabilitat
perquè els nanos
se desgarrien
i si un dia
hi hagués un accident
d'un nano
que és...
Jo que sé que li passen
qualsevol cosa,
no volen responsabilitat.
Jo crec que aquesta era
una bona excusa, eh?
Però ho és més,
una excusa.
I abans hi havia gent
que col·laboraven
donant coses.
Però ara, com que tothom demana,
que els seus exigits...
Ara ningú dona.
Ara ningú dona
i tothom demana.
És una lestima.
No és que de més temps,
ho sento moltíssim.
Senyor Moisés, senyor Foix,
senyor Felip,
moltes gràcies per haver-nos acompanyat
i per, d'alguna manera,
doncs haver-nos explicat
en aquesta xarxa que hem tingut,
en aquest debat,
doncs una miqueta tota el que,
doncs, amoïna
amb aquesta societat filatèlica
i numismàtica
i sobretot recordar
aquesta exposició
que s'obre el dijous,
dia 10,
que rependrà oberta
fins diumenge,
dia 13,
al pati de la Diputació de Tarragona.
Avi, a vostè jo l'espero
la setmana vinent, eh?
Bueno, vinga.
No em faci campana
que el vindré a buscar, eh?
Com m'he d'amagar,
com m'he d'amagar,
sí, sí.
Aquí rauda i veloci
cortando el viento, eh?
Aniré a buscar-lo.
M'agafeu tots els racons,
els coneixeu?
Com us ha?
Jo sé que per la Rambla
alguna vegada,
i si no a l'autobús.
No massa,
per l'autobús encara,
però per la Rambla
no tinc massa temps.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Bueno, què?
L'avi no deixa,
que acabem de tancar, eh?
Ho heu sentit.
No em recordo de nou
aquesta exposició
de la Societat Filatèlica
i Només Màtica de Tarragona
que es pot visitar
a partir del dijous dia 10
i fins diumenge dia 13
a la Diputació de Tarragona.
I el que dèiem abans,
jo, del president
de la Diputació General...
Doncs sí, sí.
Del 2003 fins al 2007, eh?
He tingut una mica de dubte,
però al final, mira,
ho hem sortit.
Passen nou minuts entre dos quarts
de set de la tarda.
Ja tardes.
Les tardes de Tarragona Ràdio.