explicada per als qui més en saben, cada dimecres a dos quarts de dotze del matí.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda.
He de dir-vos i he de confessar-vos obertament que no sabia com començant el dia d'avui el programa.
Si em diem-vos que hem estat durant diversos dies de vacances,
que hem estat fora, que ahir tornavem,
però que al final ens ho vam repensar i teníem una miqueta de ressac a puntil
per allò dels ponts i els aqueductes d'aquí sa setmana passada,
però que avui ja hi som aquí, que com deia aquell, que ja hi hem arribat
i que si ens obriu la porta serem contentíssims de tornar una altra vegada
a la vostra casa, a la vostra llar, a la vostra cotxa, a la vostra feina,
allà on ens estigueu escoltant.
Que això és Tarragona Ràdio, que estem al ja tardes i que es realitza.
Nosaltres ho acostumem a fer de les 6 fins a dos quarts de 8 de la tarda
aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio,
al 96.cfm, també a internet, a tarragonaradio.cat, a la ràdio online i per la TTT.
I si se't ocorreix a algun lloc més on poder escoltar-nos,
a nosaltres som més que contents.
Perquè ara amb les noves tecnologies, que si els iPods, que si el no sé què,
ets pots enganxar a tot arreu.
Avui és dimarts, dia 13.
No, no, no, no t'alertis, no passa res, és dimarts i 13.
Demà és dimecres 14.
És com un altre dia qualsevol.
Però per nosaltres no,
perquè per nosaltres és el dia, com passa tot els dimarts,
de saludar l'Avi Ramon.
Avi Ramon, bona tarda a la presentació del programa.
Bona tarda.
Com es troba?
Doncs mira, això que dius tu, escoltant a veure per on sortiràs.
No, no re, no farem re.
Xerrarem una miqueta, explicarem batalletes.
Quan comences ja amb dimarts, 13, i coses així, doncs ja hi ha...
Que ha comprat molt, aquests ponts, que tothom ha obert,
i totes les botigues, o almenys la gran majoria...
Jo saps què et passa?
Què?
Que sempre de 5 pessetes he fet un duro.
Sí?
Sí, sí, això va passar.
Això sí, de 5 euros no són un duro, eh?
Ja no, ja no.
No ens equivoquem, no ens equivoquem.
Ara vas a un presto i et dius, mira, si m'és faltat un euro...
Me fa una por?
Un euro.
I llavors, quan busca la butxaca i diu, escolta, però un euro no és un euro,
és algú més que un euro, eh?
No, és una pesseta un euro, no ens enganyem, eh?
Però bueno...
Avi, hem de parlar un dia d'això, perquè hi ha molta gent,
no sé si de vostè també li ha arribat aquesta mateixa,
ara en temps de crisi, en el qual tothom es mira molt, molt els euros,
mai millor dit, ens diuen, la gran enredada,
com ens van enredar amb això de l'euro?
Perquè bé, amb el bé que estàvem amb la pesseta.
Fem una casó, avi.
No, a mi m'és igual l'euro que la pesseta.
El que passa...
Oh, oh, a mi no, eh?
No, no, és que abans anaves i ets un cafè, 80 cèntims, una pesseta...
A veure si m'entens.
Però està parlant molt de lluny, eh?
I ara, i ara, dius, un euro, un euro, llavors dius,
però escolta, però si un euro és un...
166,36, amb 6,666.
M'entens, vull dir que la cosa que...
I després, saps què passa?
Va, mira, i l'euro va fent de les seves.
Ostres, hi va fent de les seves.
Bueno, va fent, que el veus i no el veus.
A mi em fa l'estrata que fa desfent.
Ah, sí?
Vés d'anar fent, vaig desfent el que tenies projectat.
No li dic que no, eh? No li dic que no.
Mira, tinc tantes pessetes.
I llavors dius, bueno, però escolta'm,
si això més puc comprar, això, com pot ser això?
Si la vida era igual...
L'hem canviat.
Claricament no han pujat tant els preus.
L'hem canviat nosaltres.
O sigui que...
Jo sempre dic que hem creat una societat nosaltres,
que la critiquem,
però l'hem creat nosaltres, aquesta societat.
Però l'estem aguantant, no?
Quin remei toca.
Ah, Vic, doncs, aquí una miqueta continuem parlant, no?
I parlem de l'euro, i parlem de les llums de Nadal,
que ja estan, ja totes enceses.
Ja va haver l'encesa la setmana passada, no l'altra,
i l'altra, i...
I si això...
I si això la luz, diu.
Ui, i tant, què se va fer?
No marxi, eh?
No, no.
Per ser-li tancar la porta sí que no podrà sortir.
Aquí estic, no pateixis.
Quan engeguis tornarem a engegar.
De car, de car.
També avui hem convidat a l'agenda en el surco.
Ells actuarán aquest dijous dins de la cantonada.
I parlem amb un dels seus i components,
el seu cantant, el José Miguel Vázquez.
I què més?
Doncs comptarem, repassarem la cartillera d'Ocina, les Gavarres,
recordarem alguns dels tràilers,
així com alguna de les pel·lícules que han caigut
o que van caure aquesta setmana passada.
Tot això en un flash-flash, que encetem ja.
Volia passar per la música,
però com tenim tan engrescat a l'avi Ramon,
ni mira, trec la sintonia del programa
i anem amb ell.
El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba,
a d'orso del català,
al millor barco de guerra,
de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amo,
i catorze mariners,
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a l'esglomar,
els nois de Calella feien un cremar,
mans a la guitarra solien cantar,
solien cantar,
visc a Catalunya,
visc al català.
Ai, que em fa goig aquesta cançó.
Ara la sentiríem sencera.
Aui, Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ah, de veritat que la sentiríem sencera.
M'agrada.
Sí, a mi també.
A més, són d'aquelles cançons
que per molt que passin els anys,
jo crec que com...
I després...
Té aquella història.
I després porten records,
saps com vull dir?
que una cançó aquesta o cançons
a vegades te porten records
de puestos i coses
i et quedes així com a...
Que te l'enyores més, no?
Et quedes com a...
Saps com vull dir?
Que et quedes amb àvia,
que es deia abans, no?
On estàs, amb àvia?
Ara has d'anar tant
i no queden amb àvia
perquè te la foten, saps?
Sí, cuida-la de la cartera.
Cuida-la dint, cuida-la dint.
Has d'anar tant, tu, ara, eh?
No està amb àvia perquè...
No, no, no.
Això d'estar a la lluna
de tant en tant bé
però quan estiguis a casa
i ben tranquil, no?
Avi, com han anat aquests dies de pont?
Què li sembla?
Però clar, això que quan coincideix
el dia, el dimarts i el dijous
amb l'Immaculada Concessió
segon i primer la Constitució...
Sí, de moment estàs pendent
i llavors dius, tens raó,
si no hi ha...
M'entens?
Sí, perquè la setmana passada
no vam tenir programa.
Per això que no vam tenir programa.
Vam tenir unes campanes aquí sonades.
El dimarts semblava que faltava alguna cosa.
Sí? Ah, que sí?
Sí, semblava que faltava la companyia,
semblava allò...
On està l'àvia?
On està l'àvia?
I em pensava, mira,
serà el dia que descansaran els que s'escolten.
No, home, no, home, que ja tenen ganes.
Jo crec que sí que ens enyoraven una miqueta,
només una miqueta que ens enyoraven, eh?
Molt més així.
Sí, perquè vaig pel carrer i em trobo tranquil
i no m'ataca ningú.
No, no, no, pot anar tranquil,
o sigui, pot caminar...
El que m'agradaria és que vingués algun dia aquí
i fer un comentari...
O que ens truquin...
O que truquin...
Que ara és en directe, que ens podeu trucar...
Clar, el que és en directe,
que algú truqui i dius,
parlem d'això.
O te'n recordes d'allò...
Esperi, que li digui el telèfon.
977-24-4767.
Si ens voleu trucar,
parlem una miqueta,
ho fem amb l'Avi Ramon...
Sí, perquè això m'agradaria,
perquè llavors comentes amb la gent,
veus el que volen,
com parles, records...
I hi ha gent que a vegades...
Mira això que diu ara,
que us truca i ho diré...
Comenta-ho.
I ho diré, mires.
A més a més,
avui avui jo crec que tocaré
la fibra sensible de més d'una persona, eh?
I això?
Home, per allò que hem comentat abans, eh?
Ai, esperi, que tenim una trucada.
Donem pas, a veure què.
Bona tarda.
Hola, bona tarda.
Hola, qui ets?
Home, què tinc de ser?
Jo crec que ja sé qui ets,
però home, per l'Avi Ramon presentat, home.
I l'Avi Ramon també ho sap, i tant, i tant.
Sí?
I tant.
I hem d'anar cap a la part alta?
I tant, i tant.
A donar un tomet?
Vinga, i parlem de Cal Jueu.
A veure, què passa aquí?
Aquest senyor que m'expliqui
cinc cèntims del Cal Jueu.
A veure, Avi, això, no sé si el Quim li està posant...
Posa'm un compromís o què?
Quim?
Home, perquè saps què passa?
Quan se parla d'història, hi ha un compromís.
Perquè fixa-t'hi que a vegades hi ha historiadors
o gent que diuen coses i això,
i resulta que tu escoltes allò o mires allò
i al cap d'un any, dos, tres anys,
resulta que allò ha canviat.
Llavors, t'ha quedat una miqueta sorprès.
I escolta'm, llavors, coses que no s'han fet...
I llavors dius, per què no es va fer això?
Per exemple, a Tarragona,
Esquerra, jo em trobo amb un problema
que no puc criticar moltes coses
perquè et trobes que són coneguts,
persones molt respectables, el que sigui.
Per això del call aquest, jo me'n recordo
que recordo que la història,
doncs, va haver un moment que els van apartar els jueus,
perquè també m'anaven, Tarragona els jueus.
Però esperi, esperi, esperi, esperi.
Un momentet, avi, esperi, esperi.
Bé, bé, bé, ara tu, molt bé, tu, per ahir, vamos.
Bé, parlem de coses més properes.
Espera, eh?
Aquell entorno de la plaça Els Àngels,
plaça Rovallat...
Sí, però escolta'm, però deixa'm...
A l'altre de Sant Bernat.
T'he començat amb això per introduir la cosa.
És que l'avi Ramon és moderna.
Avi Ramon, espera't un moment, espera't.
30 segons.
No marxo, eh?
Parlem-ne de quan s'aposaven a xafar el raïm,
allí la plaça Rovallat,
i tot aquest entorno i els cellers,
aquells que havien, que és més proper.
Això ja no és que d'aixòs.
Però què en penses del mangarro,
del pardalete, etcètera, etcètera?
Home, jo el que penso...
Aquesta senyora que tens al costat
també ho ha viscut, tot això.
Jo el que penso,
parlar dels jueus que dius,
el call que dius tu,
em sap greu la destrossa que vam fer
quan teníem un racó tan bonic
que entornava tot allò d'allà.
Perquè allà hi ha al museu,
ara hi havia aquells ferrers, hi havia aquells carres...
I això que dius tu,
però aves pel carrer.
Jo, per exemple, recordo el carrer Comte,
per exemple,
quan jo treballava al carrer Cavallers,
l'any 40,
aquells pagesos,
amb el carro ple de raïm,
ple de raïm,
que et donaven un carreroll d'aquells de raïm,
i dius, bueno,
llavors entraven allà cap al del blau,
tota aquesta sèrie d'aquests pagesos
que hi havia per dir,
i senties aquell olor.
Això és vull que parlis, molt bé.
Després,
després te'l trobaves, per exemple...
Bueno, escolteu,
jo us penjo i escolto per la ràdio.
Ai, vale, perfecte,
perdona, guapo.
Que m'acosta molt,
perquè estem en crisi, eh?
Vale, vale, vale.
Una abraçada,
avi Ramon.
Gràcies, gràcies.
Una abraçada per tu
i un petó per la teva companya.
Molt bé, sí, el petó per ell,
la abraçada per mi, molt bé.
Sí, però no ho facin al revés,
sinó diran que som una mica aterraros, eh?
No, no, som de confiança,
som de confiança.
A vosaltres,
doncs, bueno,
doncs, llavors,
te trobaves en aquell entorn,
per exemple, a Tarragona,
la part alta,
més aviat estava dividida
en dues parts.
Del carrer Major,
a la plaça del Rei,
tot això,
era una espècie d'ambient diferent
del carrer Major,
a la plaça del Pallol,
perquè aquí,
la plaça del Pallol,
a la plaça del Pallol,
del Comte,
Mediona,
aquests carells de per allí,
més hi ha una paisesia.
Ah,
una paisesia,
allà al racó aquell de...
En fi,
del llibre,
i veies això.
Llavors,
tenies la gràcia
que venien els carros aquests,
paraven,
i llavors,
feien el...
del vi que tenien,
feien les embotades,
perquè el que resulta que llavors
aigua no hi havia gaire,
i els gots,
això passava a la boca a calla,
que no hi acabaves,
perquè doncs,
havien de rentar els gots.
Llavors,
va sortir l'embutada.
Ah,
la cosa típica,
aquest...
això típic d'allò,
aquell embut,
tombar,
el que sigui,
omplir l'embut,
i allò era com un...
d'aquests pagesos,
per exemple,
troben vida
en aquell ambient,
perquè et passaves
pels carrers,
veies a vegades
les portes obertes,
entraves,
tocaves,
veies,
allà hi havia aquella serra,
al carrer Cavallers,
que allà venia un carro,
descarregava la llenya,
la carregaven,
no hi havia aquesta circulació d'allò.
Jo et dic això
perquè també et trobaves
aquestes dues parts
que tenien,
a un costat,
la presó,
i a l'altre costat,
a l'Hidal,
a la duana,
a la plaça del Pallol,
allí feien els judicis,
o sigui,
que ja semblava que hi hagués,
al carrer de la Nau
hi havia Hisenda,
o sigui,
semblava que hi havia prou.
Déu ni d'aquests carrers
importants que tenia
mai a vores, eh?
Sí, sí, sí,
però era curiós
perquè la gent
veies
aquella franquesa,
aquests que ha anomenat ell,
aquests pagesos,
doncs,
tenien aquella cosa
d'aquella sinceritat,
veritat.
No hi havia
aquell interès
que jo...
No, no.
Un convidava
el puesto de l'altre,
l'altre convidava...
O sigui,
graves d'un celler
a l'altre...
O sigui,
que hi havia un ambient
molt...
Molt maco,
és veritat.
Hi havia els dos ambients,
hi havia l'ambient gitano,
en bon sentit,
gent respectable,
no?
Amb negocis...
O sigui,
que hi havia un ambient,
un ambient
que era agradable
en aquestes parts
d'allà dalt.
Jo recordo molt bé
com deu recordar ell,
que també
a la plaça
de la Seu,
que també
deu conèixer bé ell.
Vull dir,
que hi havia...
Trobaves
la gent,
no diré que siguin
diferents
d'un carrer a l'altre,
però
semblava que fossin
diferents,
però hi havia
una gran unitat,
hi havia una gran convivència.
Et trobaves,
parlaves,
anem,
que faran...
vull dir que
aquelles botigues
que hi havien.
No, no,
i a més,
jo crec que la part d'alta,
una de les coses,
si vol també comentar-lo,
és que la part d'aquí
hi hagi un ambient
diferent,
semblava que fos un poble
dintre d'una gran ciutat,
no?
Ja et dic,
perquè tothom ens coneixem
allà a la part d'alta...
Sí, sí.
Ara ha canviat,
perquè alguns
s'han posat
molts negocis,
diferents tipus de negocis,
però llavors ja sabia
escriure la bacallanera
que ja sabia
el bacallà que tu volies.
L'altre sabia
la llegum que tu volies.
L'altre et coneixia
i et parlava
i després aquella cosa,
escolta'm,
que si la terra,
això,
que si això,
que si...
Saps?
Era bonic a vegades
veure discutir
dos gitanos,
per exemple,
els gitanos
preferents com a persones,
eh?
Dos gitanos discutint
que si ho he comprat això,
que me n'han enredat,
que ja et sembla això,
l'altre paísès
que jo he fet això.
O sigui que
era bonic anar pel carrer
perquè et trobaves
amb un ambient
com si fossis a casa,
però molt agradable.
I depèn de com ha vist,
sorties de casa
i depèn d'on anaves
i arribaves tard.
Sí, sí.
Però clar,
com te trobes
que tota la gent
era coneguda,
clar,
te feies la xerradeta amunt,
la xerradeta a l'altra
i has arribat tard
allà on sigui,
però bueno,
sempre amb bones ganes, no?
Després,
que sí que ets dels castells,
també,
els castellers.
O sigui,
que aquest món
d'aquí
on anava ell,
el Quim,
doncs,
era un món diferent.
Era un món
on hi havia de tot,
una miqueta,
però amb convivència.
Home,
a vegades també hi havia discussions,
perquè sempre n'hi ha hagut,
no?
Com a tot arreu,
i tant.
Però d'això, sí.
I allò que diu
del barri jueu,
aquella cosa
que no vol entrar
i que ell ja deu conèixer
més que jo,
tirar en terra
aquella casa,
allò tan típic
d'aquell barri,
sí, sí.
Aquells carrers
que...
Aguanten
algunes cosetes.
Aquesta classe,
que diu ell,
aquesta sèrie,
aquests entorns de carrers
de perllidí,
crec jo que hem perdut
una miqueta
aquell sabor,
aquella cosa
tan tarragonina
que tenia a Tarragona,
però clar,
passa com el Serrallo.
Serrallo tampoc no és el que era.
Vull dir,
que Tarragona,
per circumstàncies...
Home, s'està modificant,
per circumstàncies o el que sigui,
ha anat canviant
molt de mi.
La Rambla,
la Rambla la veus diferent.
O sigui,
sí,
es modernitza,
es fa molt bonic,
es fa molt pràctic,
però els que han viscut,
per exemple,
aquell sabor,
aquella cosa
de la Rambla,
de la Tarragonina,
potser,
potser,
qui mana
o no mana
o el que sigui,
potser han tret
alguna cosa
d'aquella cosa
del Tarragona.
I fem una Tarragona,
doncs clar,
alguna cosa diferent,
però no deixa ser Tarragona.
Doncs sí.
I el casc antic,
dintre de tot,
també és el casc antic.
Quim,
mira,
no sé què dir.
De primer,
gràcies per trucar-nos
i que si algú més
vol trucar-nos,
que ja ho sap,
que el telèfon està obert.
Hi ha coses
que comprendràs
que aquí en públic
penso,
però no les puc dir.
Hi ha coses,
com a tot arreu,
a veure.
No la falta
que es mossegui la llengua,
però...
Encara que l'assembli,
doncs parlo
en nom de la ràdio,
hi ha coses
que no...
Gràcies, eh?
Bé,
doncs jo recordo de nou,
el 977-24-4767,
si algú ens vol trucar
i vol comentar-nos
alguna coseta,
que aquí estem.
Però anem al que dèiem,
que és el de la butxaca.
I jo li volia treure
això del de l'euro
i la peceta,
però clar,
vostè,
que ha viscut uns quants anys
i que ha vist el canvi
d'una cosa a l'altra,
de poder comprar
amb cèntims,
amb cèntims,
però cèntims,
cèntims,
qualsevol cosa
de passar cap a l'euro
i que déu-n'hi de les...
Com a canviar la història, eh?
Jo em trobo un problema
a vegades
quan vaig amb la dona.
Ah, mira això,
el més val dos euros.
Dic,
això el més val dos euros
i em diu,
saps quants són dos euros?
I llavors me diu,
el que eren pessetes.
I dius,
i dius,
no pot ser,
no pot ser.
Sí que ha canviat.
Encara quan és un euro o dos,
encara d'això,
però quan una cosa que dius,
oh,
buet això,
si més val cinc euros.
I dius,
però saps quants són cinc euros?
Ui,
posa'm a la butxaca
i dius,
eh,
no hi ha tant com és això,
doncs.
Vull dir que,
nosaltres mateixos,
jo t'ho dic,
creem societats
que després les critiquem.
Sí,
no,
no,
però jo ho deia avi
perquè vostè,
clar,
quan era petit,
o no tan petit,
clar,
anàvem a comprar
i amb cinc pessetes
de les d'abans
compraves un munt de coses.
Prou,
prou,
prou.
I que deies,
ostres,
jo no sé si tornar cap enrere...
Perquè cinc pessetes
no els tenia qui volia,
tampoc, eh?
Això,
que un duro era un duro abans, eh?
Era una cosa grossa, eh?
Jo me'n recordo abans de la guerra
que anàvem al cine,
al cinema,
al carrer Real,
i no sé si érem 35 cèntims,
entraven dos.
35 cèntims?
Entraven dos.
Entraven dos,
Déu-n'hi-do.
Si anava sol,
que costava
algú més, no?
Però si ja ho feien esparçament,
amb entrada general,
vinga,
entreu-nos,
vinga,
vinga,
hi ha hagut coses
que han anat canviant.
El cafè,
va,
abans,
quan va,
el 80 de setemps,
té-se igual,
una pesseta,
deixaves propina,
pel camaré,
el que sigui,
però ara,
diuen,
un euro en vint.
Ui,
ja no és un euro,
un en vint,
segons quins puestos.
Ara no,
ara he vist,
ara he vist un puest,
no dic el llop,
però no fer propaganda,
digui-ho,
que hemos cambiado.
Hemos cambiado.
Un cafè 80 cèntimos.
Què me diu?
Sí,
o sigui,
que més d'un euro i pico,
anien por las milladas grossas,
un cafè 80 cèntimos.
Ostres.
Cèntimos de 10 euros,
no?
Vull dir,
que la gent se van...
Home,
se van espavilant,
perquè esclar,
que si no,
al final arribarà un moment
que no sortirem,
no?
Abans,
potser era impensable,
havia això d'esmorzar fora de casa,
sopar fora de casa,
què me diu?
què me diu?
Que m'està dient no sé què i no...
No,
tu que em deies ara no sé què.
Ah,
sí,
sí,
sí,
sí,
perdoni.
Doncs això que li deia,
que era impensable potser sopar fora de casa,
abans,
jo me refereixo abans,
que abans se mirava molt els diners,
però clar,
s'havien de comprar coses pel col·legi,
pels nens,
s'havien de comprar...
I clar,
els ous,
no els ous de la gallina,
eh?
No,
el que passa també,
saps què és,
que amb això dels menjars,
abans la gent,
i es feien els menjars a casa,
els costums,
la verdura,
el gagum,
tot el que sigui,
però clar,
això representa un temps a la casa.
Però com que un dia,
la meitat de gent,
dic la meitat per no dir massa,
la meitat de gent,
treballen els dos,
o un l'altre,
el que sigui,
no hi ha temps.
i llavors què?
Es compra ja el que està cuit.
Clar.
Clar,
i aquella cosa de menjar a casa,
mira,
saps què?
Ens trobarem a tal lloc,
menjarem una miqueta,
i ara anirem,
ho dic que la cosa va canviant.
Clar,
però ara,
segons quins menjars,
ara no,
veig que van rebaixant a molts llocs,
però,
no t'ho adonar de compte,
bom,
un dinar,
tant,
tant,
i llavors dius,
escolta'm,
i llavors molta gent ara,
agafa l'experiència,
que ja es prepara el menjar,
ja per un dia per l'altre,
o pel sopar,
o sigui que ja van canviant una miqueta,
que això ara hi ha moltes queixes,
clar,
els restaurants ara,
doncs,
baixen els preus,
baixen,
m'entens?
I aquella sèrie de trobades,
mira,
ens trobarem a tal lloc,
anirem,
ja,
la cosa ja sembla que va picant una miqueta.
Una miqueta,
sí.
És propi del temps,
això,
ja.
Sí.
És el que s'ha de dir,
ho hem creat nosaltres,
i ho hem d'arreglar nosaltres.
Ja, ja, ja,
però és el que li volia comentar,
jo vull entrar al drap,
i a la vi,
veus,
està tirant pilotes fora, eh?
A vi,
per què no m'entren a drap?
I m'explica coses d'això de sopar fora de casa abans,
això ho devien fer els rics,
no, a vi?
O la gent,
allò que es deia abans,
la gent,
la gente pudiente,
no?
No,
el que passa és que abans,
les cases,
ara vull que m'expliqui coses.
Les cases,
per exemple,
hi havia una altra convivència.
Ara,
agafa l'ascensor,
no saps si és el primer o el segon,
o qui és,
o has d'anar al tanto,
que no saps qui pugui ser.
Abans,
les famílies,
les cases que vivien,
doncs,
clar,
fins i tot un tenia la clau de l'altre,
o,
escolta'm,
si passa qualsevol cosa,
tu deixo.
Tens una miqueta de sal,
una miqueta d'oli,
a vegades la gent tenia el just,
ara no,
ara són de 5 litres,
tot ja va en grande,
perquè hi ha ofertes,
hi ha el que sigui.
Però llavors,
clar,
inclús,
mira,
tal dia,
saps què podem fer?
Fem un dinar.
Mira,
avui,
avui agafaré jo,
que m'agrada,
i faré,
farem un dinar,
i dinarem.
O sigui,
que hi havia una espècie de...
Home,
saps què podríem fer?
A fer com a patines comunitats,
vol dir,
avui.
Podríem fer un sopar,
o podríem anar,
jo,
mira,
jo tinc una parcel·la,
o jo tinc un d'allò,
podríem fer el dimetre,
podríem anar,
i la gent,
amb si,
comprava el que havien de comprar
i feien aquestes coses.
Ara això no pot ser,
perquè un té un compromís,
l'altre té una fenya,
l'altre no pot ser,
ara que s'hi escrius,
que ara és el dia que...
Clar,
i això porta una sèrie d'obligacions
i estàs nerviosos també,
estàs nerviosos,
que hi ha falta aquesta cosa,
i clar,
les cases avui en dia,
la porta oberta,
no la pots tindre.
No,
depèn de com no.
Aquesta confiança que hi havia,
no saps el veí com és,
perquè,
potser,
aquella és molt bona,
però els fills,
uns han quedat molt bons nois,
l'altre viu la seva vida,
l'altre...
o sigui que tot aquest ambient familiar,
doncs no és com era,
per això molta gent ara,
doncs,
mira,
podem anar a dinar al lloc,
mira,
allà està bé de preu i està molt bé,
o sigui que la gent ja anem canviant,
i aquella cosa,
i també,
clar,
llavors...
T'hem trucat,
l'àvia,
no sé si és per nosaltres,
però jo m'he llençat a la piscina,
ara mateix.
A veure,
a veure si...
Bona tarda.
Hola,
Sílvia,
bona tarda,
bona tarda,
l'àvia Ramon.
Bona tarda.
Bona tarda.
Com estàs?
Bé,
ja que esteu parlant de l'apartalta,
doncs mira,
explicaré una anècdota.
Ah,
doncs vinga,
explica'm,
explica'm.
Bé,
nosaltres sabeu que antigament aquí a l'apartalta
hi havia moltes cases de barrets.
Alguna,
alguna,
sí.
Escolta,
escolta,
aquí a la Rambla,
el que reuniu també hi ha una casa de barrets,
eh?
També el que reuniu...
Sí,
però aquesta que està dient,
l'àvia era de barrets de veritat,
eh?
No de la que estàs dient tu.
Bé,
doncs jo com a soc botiguera,
sempre em deien que la millor clienta
que hi havia antigament a l'apartalta
eren les senyores de la vida.
Ah,
sí.
Cada dia anaven de perruqueria
i compraven el barri
i de nit treballaven a la casa de barrets.
Has vist?
Sí,
o sigui que sempre donaven bona influència,
diguem que així,
donaven bona influència al barri,
no?
Ah,
almenys feien vida de barri
que moltes vegades ara
pensem que s'està perdent,
no?
Com ho veus,
tu,
Mar?
Jo sí,
sí,
i tant.
Hi ha un canvi molt gran generacional
i la gent nova
que ha vingut a viure al barri
només venen a dormir.
Doncs aquestes cases de barrets
que dius tu
també era una atracció
perquè quan venien els navegants
no dir-los d'aquí
perquè llavors comprometríem uns d'aquí
i no vull comprometre ningú d'aquí,
no?
No,
però quan venien navegants
o així,
el primer que feien
era agafar el carrer
la unió recta,
recta,
hasta l'arc de Toda
i la baixada del Roser
aquests eren els més populars.
Llavors hi havia
dos o tres
que aquests ja estaven amagats
i eren
per de certa categoria.
Que inclús,
ja que dius anècdotes,
en una casa d'aquestes
van trobar a matrimoni.
O sigui,
ell anava pel seu compte
i ell va anar pel seu compte.
Què hi diu?
I va coincidir
que es van trobar-se
i no dic al carrer
ni al puesto
perquè no vull comprometre
amb ningú.
Però,
ja que has dit anècdotes,
què té?
i llavors
quan va vindre aquí
l'armada americana
la primera vegada,
els marinos
van vindre
per dir al carrer del Comte,
aquell d'allò
ho invadien,
saps?
I fos borratxos
o el que sigui.
I llavors
uns quants nois
de la part alta
que dius tu
joves,
amb ganes,
es van posar uns bons punys
i van fer una palissa
a uns quants marinos.
Ona!
i a partir de llavors
aquests marinos
quan pujaven aquí dalt
venien acompanyats
de la guàrdia
que estava de servei.
Ostres!
Així que
m'has recordat uns moments,
nena, gràcies,
perquè m'has recordat
el d'això.
Doncs anem a passar
una anècdota
que van vindre,
te'n recordes
quan va vindre
el JFK Kennedy?
que van vindre
els marines.
Sí, els marines
van vindre uns quants
aquí a la botiga
i em van dir
si hi havia
alguna casa de barret.
Jo els vaig enviar
al carrer Lleó
perquè encara hi ha
al carrer Lleó
i encara hi ha
alguna casa d'aquestes.
Sí.
I també els vaig dir
que si anaven en cotxe
o agafaven un tach
i querien anar a la Riojana
però que a la part alta
ja s'havia acabat això.
Ostres, imagina,
encara de veu en veu, eh?
Eh, sí.
O sigui que
encara és allò de la fama, eh?
Unes donen la fama
i altres encara de l'alana.
També.
Però aquesta ja fa molts anys
que està tancada.
Va, totes estan tancades.
No, home,
però la Riojana
està buerta.
No, no, no.
Vull de les cases
de barrets.
I si no,
ja has d'anar
cap a la canonga.
Clar.
Que ja tenim
un club selecto.
Exacte.
I si no,
per la part de bombers
n'havia un altre?
O també el van tancar?
Per on?
Aquí ja no arribo,
ja no arribo jo tampoc.
Jo no vull deixar massa, eh?
Doncs, Marc,
gràcies per la trucada
i un petonàs, guapa.
Molt bé.
Cuida't.
Ara m'ha gravat
aquesta entrada de la mare, eh?
És que clar,
hi ha moltes coses
a la part alta, eh?
Però llavors me poden dir
com ho saps tu?
I per això ja no puc explicar.
Home, perquè es veia,
es veia,
o es comentava entre els veïns.
Sí, sí,
ja,
hi havia d'això.
No?
A veure,
jo l'he tirat ara mateix,
no sé si un capote,
una capotada,
no ho sé, eh?
Però bueno,
jo crec que sí que es comentava.
No, també es convenien
parlar d'acords d'aquestes
perquè si,
oi tant.
S'ha d'això,
el que passa
que trobes amb el compromís
que massa clar
hi ha coses
que no les pots dir.
Perquè se't dic,
com aquest cas que et dic,
que en un carrer
a prop de la plaça La Font
i d'allòs
es van trobar-se
i hi havia un...
Eren casa de cites,
no era casa de barres,
eren cites.
Ah, de car.
Ja no eren casa popular.
No, no, no.
Ja eren cites
que se citaven,
no anava alguna d'això,
que jo,
una vegada o d'un lloc,
i clar,
anava un
i va trobar-se
amb la seva dona.
Però quin xasco, eh, avi?
I en una casa d'aquestes
trobar-se pare i fill,
s'han trobat...
Bueno,
si trobar-se pare i fill
encara podem fer la xerrada.
Vull dir que hi ha moltes anècdotes
d'aquestes coses, eh?
Parlem d'allò,
però des d'un guard ara
el que trobes ja...
Entes?
El que passa és que ara,
doncs mira,
ja estàs més acostumat
a veure coses,
a veure pel carrer,
en el carrer,
veus,
potser veus una parella
que no saps qui són,
que estan fent-se
boca a boca
perquè deu una...
Perquè deu que falta d'oxigen.
Falta d'oxigen.
Això ja ho veus,
el carrer normal.
Vull dir que hi ha una sèrie de coses
que llavors ja no saps.
Veus, per exemple,
dues noies que s'abracen,
amigues,
oi,
que jo que s'estimen.
Que s'han vist.
Normal.
Normal.
Que són?
No se sap.
Dos nois.
Oh, fa temps que s'han vist,
s'abracen.
Ui, aquest deuen ser de l'armari.
O sigui,
que et jutgem...
Ja està,
ja l'ha tret de l'armari l'aví.
Però vull dir que avui en dia
ell va per feina.
Cadascú ja fa,
jutja el que...
Sí, sí, sí.
Tal com li sembla.
Ja ho veig que va per feina,
vostè també.
Ja ho veig ja.
Bé, no,
la qüestió que avui dimarts i 13...
Sí,
ens ho hem passat molt bé.
Ens hem passat sense.
I hem tingut maries trucades
que espero que de cara a la setmana vinent
reemprenem una altra vegada
aquest tipus amb l'audiència.
El que jo voldria també saludar...
Digui'm.
...és a Manel.
Ai, Manel, hola.
Que és un conductor de l'autobús.
Ah, de l'AMT?
Del nostre, d'aquí de recorregut a Tarragona.
Sí, noi també que li ha molt viatjar,
ha voltat bastant
i ho aprecia quan viatja o el que sigui.
L'únic que puc dir
és que hi ha una cosa
pels conductors que va ser queixen
i és que...
Ara perquè hem de les supersticions.
Sí.
Hi ha gent, per exemple,
el conductor o el que sigui,
que quan veuen un gat negre,
uns tenen superstició,
altres alegria.
Jo trobo que és més perillós
aquestes modes d'estiu
Ah, no sé per on va.
Això de les modes d'estiu.
Ara ja...
Bé, ja m'ho explicarà fora de micro.
Que no sé per on va, eh?
La veritat.
La roba, amb la crisis.
Ah, que es minimitza.
Ai, d'acord, d'acord.
Jo l'agafo, ja l'agafo.
Que sobretot que vagin
amb vista com han d'anar.
Menys mal, que ara ja fa fred
i la cos ja n'hi ha d'acord.
Jo t'ho dic perquè un dia vaig trobant
no amb un conductor d'autobús.
Ah, que no surta, amb triquini.
No, no, aquells van bé,
són serents, aguanten
el que han d'aguantar de la gent
perquè imagina't unes hores
allà sentat el conductor
aguantant
aquell que protesta,
aquell que busca el set,
l'altre que no sap,
l'altre que d'allò, l'altre...
M'entens?
Però on hi vas, vas trobar un cotxe,
un d'allòs.
Jo anava amb un...
anava amb el cotxe, eh?
I si s'escuidem,
al començar,
va sortir
un model d'aquestos
que hi havia llavors.
Sí.
i clar...
Clar, se'ls hi van els ulls.
I llavors, no sé si és millor un gat negre...
O un model, no?
O una model, millor dit.
Però no, la vida és així.
La setmana vinent tornem una altra vegada,
serà dia 20,
ja quedarà menys pel seu aniversari
i també menys per Nadal.
Primer arribarà una cosa,
després l'altra.
Manel, representació de tots els conductors
de l'autobús,
serenitat,
paciència
i aguanteu.
I ulla a la carretera, eh?
Aguanteu.
El que veieu,
el que us espera
i el que hi ha.
Avi, gràcies.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.