La terra és plana, ho sap tothom.
Però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons.
Potser tinc ànima, no ho sé.
Però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos.
Jo perdo el fil i no me'n recordo de com et dius.
Perdo el fil i el més trist és que el fil...
Doncs el torrem a saludar, Beta, de nou. Bona tarda, benvingut.
Hola, un altre cop, bona tarda.
Ara t'has posat molt sèrio.
No, no, no. Ho he dit mig rient, és bé, doncs...
I amb què comencem?
Tornem, s'entornem-hi.
Sí, sí, i amb què comencem?
Mira, he dit que tindríem un aniversari i dues notícies.
Doncs comencem amb l'aniversari i ho il·lustrarem musicalment.
O sigui que vaig entrant en la música de fons perquè és que sona...
Sí, sona molt a poc a poc, no?
I dius, què és això?
De primer em va sonar un batec, d'acord.
Sí, sembla un batec.
Però escoltem-ho perquè la cosa s'accelera una mica i aleshores arriba la primera pista.
La primera pista de l'aniversari que parlarem amb nosaltres, no?
Mira, bé, encara no.
Espera, espera, no, és que aquest batec, és que clar, fins que no s'acceleri ha de córrer una miqueta.
Sí, ha de córrer una mica, no?
Però va anar fent la seva.
Només podem dir que aquest aniversari són 144 anys del naixement d'una persona que va fer molt per la ciència.
I a més a més va ser dona.
Mira, ara comença a sentir-se ja una mica d'acceleració, com un soroll estrany.
Com si s'estripés alguna cosa, no?
Sí.
Un soroll així, sí?
Sí.
Això és...
Va, ho podem dir.
Vinga, diguem-ho.
Això és el comptador Geiger que analitza si hi ha radioactivitat o no hi ha radioactivitat
i ara s'està accelerant perquè ha detectat alguna cosa.
Ostres!
Ha detectat radioactivitat.
I és el tema d'Scrafware del 1975 que ha anomenat ja a la radioactivitat aquesta cosa que no es veu però que fa molt de mal.
Doncs sí, doncs sí.
Doncs bé, van editar un disc que es deia així Radioactivity i cosa curiosa, eh?
Cosa curiosa d'Scrafware, aquests alemanys, pares del Tec, no?
És que en el seu moment, tornem a insistir, el 1975, quan van editar aquest disc, això era una alegoria, era un homenatge a la radioactivitat.
O sigui, sí, a la ciència.
Ah, a la ciència, però no a la radioactivitat.
No, no, però a la ciència hi ha moltes coses i entre elles la radioactivitat, no?
I ells feien una alegoria, un homenatge en sentit que gràcies a la radioactivitat
doncs se va poder reconduir aquesta cosa malèfica, maligna, per fer centrals nuclears i produir energia elèctrica, no?
Esclar, situem-nos, 1975, encara no havien passat certes desgràcies en centrals nuclears
i en aquell moment, doncs, en certa manera, una mica ingenius, els craftwares, doncs, van pecar d'això d'aquesta ingenuïtat
i van fer, doncs, les lletres, estan en anglès i en alemany, ho diuen, no?
Ho diuen que, doncs, bé, doncs, la Marie Curie, que és la homenatjada, la que ha fet l'aniversari,
doncs, i altres personatges van fer que la radioactivitat, doncs, fos el que és ara, no?
Una manera d'energia que, reconduïda, doncs, produeix beneficis, no?
Bé, el pas dels temps, aquesta ingenuïtat es va anar perdent
i més anys més tard, doncs, Carrefour van reeditar aquesta cançó, la van tornar a fer
i li van canviar la lletra.
I en lloc de ser un homenatge a la radioactivitat, a aquesta ciència, doncs,
i parlàvem dels desastres, que si Harrisburg, el 1976, als Estats Units,
que si el 1986, 10 anys més tard, a Txernòbil,
Es van adonar que les coses no eren tan positives, no?
Això mateix, i Fukushima, perquè això ha passat fa poc, no?
Perquè, si no, també hi havia significat cullerada, no?
Es van adonar que no és tan bonic com semblava, no?
I aleshores les lletres de la cançó Radioactivity, revisitada,
doncs, ja parla de Harrisburg, de Txernòbil,
i diu, al tanto, que això no és tan bonic com semblava l'any 1975.
Però bé, el fet és que ells van deixar aquesta obra musical
i això quedarà per sempre, no?
I l'aniversari, doncs, és que va passar el passat dilluns.
Es van complir 144 anys del naixement de la Marie Curie,
aquesta científica, que va ser la descobridora de la reactivitat.
Déu n'hi ha.
I és molt interessant parlar-ne, perquè hi ha molt poques científiques.
O sigui, el 99,9% de científics són homes.
Sí, exacte.
I ella, doncs, va trencar uns esquemes, li van donar el Nobel per això,
i va ser una d'aquestes dones, doncs, singulars, que es van avançar al seu temps.
Avui dia, doncs...
Però jo em pregunto una cosa, Lluís.
Sí.
Que potser també era...
Podríem dir que abans hi havia...
Ara també queda encara, però hi havia potser més masclisme que mai.
i, clar, potser hi havia més dones inventores,
el que passa que, precisament, el seu propi home les ofegaven d'alguna manera
i s'atribuïen al cas que eren ells, no?
Sí, perquè, en aquest cas, el Nobel va ser compartit amb el seu marit.
Sí, perquè, és clar, era un matrimoni curi que li van donar al Premi Nobel,
clar, perquè ella sola no podia,
perquè els estàndards de la societat de les hores, doncs, no, que no.
Això era al final del segle XIX, no?
Era una societat, doncs, digues-li, digues-li, masclista,
digues-li, doncs, poca evolucionada, però és el que hi havia.
Per sort, tot aquest tabú s'ha anat superant
i ara, en ple segle XXI, doncs, podíem dir que això, doncs, ja no hauria de passar.
Malauradament, encara, la proporció de científics en comparacions científiques
és molt alta, encara hi ha molt d'homes científics i poques dones científiques,
però bé, de moment, les tabú s'han trencat
i bé, suposo que algun dia la cosa s'igualarà, no?
És tot, tot, tot, que anirà, doncs, a la seva normalitat, no?
Això ho esperem.
Això ho esperem.
Mira, hem coincidit, eh?
Sí, sí.
Aleshores, doncs, amb motiu d'aquest 144 aniversari,
doncs, Google, aquest cercador va crear un Doodle.
Què és un Doodle?
Això què és un Doodle?
Un Doodle, doncs, és a les lletres de Google i imprimeixen o les substitueixen
i posen una fotografia o un dibuix de l'homenatjat, no?
Ah.
Per exemple, quan van fer l'homenatge de Graham Bell, el suposat inventor del telèfon,
doncs, hi van ficar un telèfon d'aquells antics i tu, i en el fons hi sortien les lletres de Google
i tu acabes allà, damunt d'aquest Doodle, i sortia, doncs, tota la informació del senyor en qüestió.
Doncs, en aquest cas, doncs, han ficat un dibuix que es veu la Marie Curie en el seu laboratori primitiu,
que és una taula i uns objectes, doncs, d'analitzar coses químiques, no?
Una mica molt primitiu, però bé, es veu la imatge com la Marie Curie està treballant
en aquest rudimentari laboratori, de fons s'intueixen les lletres Google
i tu, amb el ratolí, pots clicar i... i què passa?
Doncs, al clicar en aquest Doodle, doncs, t'adonava molta més informació
del que va ser la Marie Curie, el que va descobrir i el que va portar per la societat.
I bé, doncs, nosaltres no hem d'estigmatitzar la Marie Curie perquè va descobrir...
bé, més que descobrir, la va trobar perquè la radioactivitat sempre ha estat entre nosaltres,
sempre ha estat.
Ell el que va ser és trobar-la, identificar-la.
Mira, això és la radioactivitat, no? Perquè la radioactivitat està des que existeix el món, no?
És una cosa, doncs, fins i tot nosaltres tenim petits dosis de radioactivitat, no?
El que passa és que...
Home, diuen que els seres humans, a part de tot el que toquem, estan fets d'energia.
Això mateix, aleshores tenim prou índies tan baixíssims que no, que és impossible que ens facin mal, no?
Però tots els objectes en aquest món tenen dosis de radioactivitat, uns més que nosaltres,
i ella, doncs, el que va ser és identificar-ho, no?
Diem descobrir, però bé, és una cosa que ja estava, no?
És com les zones de ràdio que sempre han existit, però va veure un senyor que es deia Hertz i va dir
ei, aquí hi ha unes zones, no les han vist fins ara i són les zones hertzianes que gràcies a elles ens poden escoltar per tot arreu a les ràdios, no?
Doncs sí, doncs, ella, no la podem estigmatitzar perquè va, entre cometes, descobrir aquest element tan perjudicial que tots sabem,
però bé, també li hem d'agrair perquè, doncs, si no hagués estat ella, hauria estat una altra persona perquè al final tot s'acaba descobrint, sabem, no?
I ella, doncs, és la que va tenir el mèrit, no?
I nosaltres ens quedem amb això, que sí que té la vessant negativa, la reactivitat, la bomba atòmica, no?
Iosima, Nagasaki, i molt negativa, els casos de Txernòbil, de Harrisburg, molt negatius, ara Fukushima, molt negatius, no?
Però també té la seva cosa positiva, el fet que podem gaudir d'energia elèctrica, doncs, gràcies a aquesta energia,
el fet que molts aparells, molts aparells dels hospitals, escàners, taxis, tot això, doncs, van...
Amb la seva energia, no?
Sí, amb la seva energia.
La part nuclear, també.
La part nuclear, això mateix, alguna cosa de reactivitat, tota controlada.
I si te fixes quan entres un TAC d'aquells, o una d'aquestes escàners...
Radiografia.
Això mateix.
Doncs un escàners d'aquells, la gent va molt protegida, perquè no se contaminin, no?
I està la cosa molt controlada.
Que vol dir que, esclar, si no hi haguessin aquestes mesures de protecció,
te podries contaminar per reactivitat.
Però vol dir que en la salut s'aplica la reactivitat, no?
Aleshores, doncs, nosaltres ens hem de quedar en la part beneficiosa, Sílvia.
Sí, i per això, doncs, ens hem volgut recordar de la Marie Curie, que m'ho va fer Google,
i bé, no hem dit que aquest any, també, el motiu que Google ha dit,
ostres, li fem un Doodle, això que m'ha explicat, pel 144 aniversari,
és perquè aquest any també se celebra el centenari de la concessió del Premi Nobel de Química,
la científica polonèsia.
O sigui, el 1911 li va donar el Premi Nobel, doncs, per això, per haver descobert això,
aquesta cosa tan elemental, no?, que és la reactivitat.
I ja ho hem dit, no?, era una científica polonèsia, però que estava fincada a França.
I des d'aquí, doncs, donar-li les gràcies allà on estigui,
per haver fet aquest magnífic descobriment conjuntament amb el seu home,
perquè van treballar plegats, i potser gràcies a això també es van saber
de moltes coses, també que dèiem abans, positives de la reactivitat i també negatives.
Sí, però veus, ara les coses s'han posat al seu lloc,
no han passat els anys i ara tot s'ha posat al seu lloc.
En el seu moment, doncs, com la societat, doncs, final del segle XIX,
començaments del segle XX, que és quan se li va concedir el Premi Nobel,
doncs, els llibres, els diaris, tothom parlava que el Premi Nobel
se li va concedir el matrimoni curí.
Fins i tot, jo, quan era petitó, doncs, quan estudiava història,
també deien, el matrimoni curí va ser, doncs, això.
Avui dia, doncs, ja s'ha arreglat la cosa,
ja s'han posat les coses al seu lloc,
i el Google ha fet un homenatge...
A l'hora era ella, no?
Això mateix.
Ha fet un homenatge a Marie Curie.
El seu home, doncs, ha quedat en un terme secundari
perquè va ser, sí, va ajudar,
però qui va portar el pes de la investigació va ser ella.
No, no, i passava també en grans novel·listes
que havien de signar amb un altre nom d'home
per poder vendre o per poder sortir,
perquè per si soles, com a dones, no tenien futur,
almenys en aquell moment no hi havia.
No, no, no, doncs, és el que diem,
sort, sort, sort que ens ha tocat viure ara
a finals del segle XX, començaments del segle XXI,
amb una societat ja una mica més avançada,
més igualitària, i ho celebrem, ho celebrem.
Doncs sí, doncs sí.
Però deixem la redactivitat i ens anem cap a altres llocs?
Ara anem a l'espai.
Anem a l'espai, sí.
Jo tenia, ja et veus que tinc el...
Sí, el traig especial, no?
El traig de la NASA, eh?
Me l'han deixat de la NASA.
Bé, no parlarem de la pedra,
perquè aquesta pedra, doncs, finalment no impactarà.
Era un asteroide que anava directe cap a la Terra,
però al final, doncs, no, no, no.
Segons han dit, era un dels més grossos
que s'havia tensat més o menys a la Terra.
Sí, però no, no.
Passarà pels voltants,
per la Terra, allò, fer una volta per aquí,
ens anirà a fer una visita, no?
Però no impactarà.
Però bé, això...
Gràcies a Déu.
El que dius, dius de la manera...
No, no, mira, són com els veïns que venen de visita.
Per sort, per sort, m'impactarà.
Però bé, la cosa està en que, curiosament,
portem un seguit de notícies que tot són impactes, no?
Que si el satèl·lit, doncs, el Roseta.
I ara, doncs, no hauria faltat
que ens hagués impactat aquest asteroide, no?
Per acabar-ho de reglar.
Jo, per acabar, sí.
És el que et deia.
Per sort, aquesta vegada,
no calia que impactés perquè no, no, no.
En aquest cas, si hagués apuntat a una trajectòria directa a la Terra,
hauria fet bastant de mal perquè era un asteroide bastant, bastant...
Sí, sí.
I a més, dintre de l'entrada a l'atmosfera
no s'hagués desintegrat del tot.
Qualcosa hauria quedat, doncs, un bon tros.
Un bon tros.
I hagués pogut acabar de...
Bé, hagués pogut destruir més d'una ciutat sencera, eh, dèiem?
Doncs sí, sí, sí.
Tenim gràcies que s'hagi canviat la seva àrea o la seva tècnica...
La seva trajectòria.
O la seva trajectòria i que se vagi cap a un altre lloc.
Sí, és que si hagués fet punteria i hagués caigut una ciutat poblada,
doncs, hauria fet una escabetina que més val no pensar-hi.
No, no, sí, sí, no pensem, no pensem.
Bé, doncs, nosaltres anem a l'espai, però no parlem de la pedra aquesta, no?
Perquè, doncs, de moment no ens donarà cap ensurt, no?
Parlem de l'emissió Març 500 de l'Espació Especial Europea
que acaba després de 520 dies d'aïllament.
Et sona algú, Març 500, a tu, no?
Doncs va ser un experiment.
Sí, però he de dir que no, si no, no me l'expliques, no?
Bé.
D'acord.
Ha quedat bé.
Va ser un experiment i sí que el pes important ho va portar l'Agència Especial Europea,
però aquest experiment es va fer a instal·lacions de l'Agència Especial russa.
I en què va consistir?
Doncs, resulta que uns astronautes, en aquest cas sis, sis astronautes,
van fer un simulacre d'un viatge de la Terra a mar anada i tornada.
I com ho van fer?
Doncs van fer com una mena de decorats, com si fossin decorats d'una nau per dins
i en aquesta nau doncs havien d'estar 520 dies tancats.
Bé, només van sortir dos o tres dies que van simular que sortien a fer una volta per mar
i també com un plató de televisió també van fer, van simular les característiques del planeta mar,
van posar estats especials, van sortir a fora a fer una volteta i unes voltetes, vaja,
i van fer veure que agafaven mostres, van fent els robots i tot això.
Ja, però no és creïble perquè la gravetat de mar és molt diferent a la de la Terra.
No, no, i no és tan sols per la gravetat de la mar.
És que també a la suposada nau en la qual estaven reclosos aquests 520 dies,
doncs tampoc no...
o sigui, hi havia radioactivitat, hi havia gravetat,
que l'oceo hagués estat que la nau tampoc no hi hagués hagut gravetat.
Gravetat, sí, que hagués estat gravetat zero
i fer precisament el que haguéssim fet de veritat estar a mar.
Sí, és que em surt la reactivitat sense voler,
perquè a més de parlar d'això de la Marie Curie,
és que si la cosa s'hagués fet en el seu lloc amb una nau especial,
a més de no haver gravetat,
també haguéssim hagut de controlar les osis de reactivitat de l'espai,
perquè en l'espai també hi ha unes radioactives,
aleshores, doncs això tampoc no ho van tenir,
o sigui, van tenir gravetat que no la tenien que haver tingut.
Ah, perdó, va ser una fatutxada.
Va ser una cosa...
Un gran hermano.
No, no, però...
A veure...
Entén-me, eh, la situació, però clar, si no tens la gravetat,
no tens... A veure, tens les eines.
Pots simular algun accident, pots simular alguna cosa.
No, però hem de treure coses positives.
Sí, importants.
Sí, coses positives, perquè a l'experiment...
A veure, a l'experiment sí que hi havia aquestes mancances
que en un viatge de veritat, doncs, esclar,
les trobem a faltar, no?
Tot això que hem parlat, no?
Però hi ha elements que sí que poden dir...
O sigui, se poden treure conclusions que, en aquest cas,
han estat positives,
que sis persones poden estar 520 dies tancats,
que seria el cas d'una nau,
mirat amb l'aire que disposàvem,
perquè tots seguien paràmeres com si la nau
tingués una quantitat d'aire, oxigen,
per aquests dies, a l'aliment, al menjar...
I el més important, que les sis persones
que acaben d'estar aquests 500 dies,
520 dies tancats,
no es van matar uns als altres perquè ja no s'aguantaven.
O sigui, la convivència va ser bastant bona.
És que, més que un estudi de desefectes d'un viatge,
en aquest cas, doncs, la manca de gravetat
i l'efecte de reactivitat especial i tot això,
doncs, vam voler fer com una manera sociològica.
de sis persones, si s'aguantarien amb una nau.
O sigui...
Entre tu i jo, eh?
Jo ho he dit una miqueta cínicament abans,
però és una espècie de gran hermano.
Bé, una mena de gran hermano, però...
A veure, guardar les distàncies...
De cara a tenir, doncs,
les conclusions del dia que es pugui anar a mar de veritat,
doncs, que no passés, jo què sé,
que es posessin 500 astronautes o 6 astronautes
i que la missió hagués de durar això uns 520 dies
i només portant 20 dies ja s'haguessin matat uns als altres...
Sí, sí, no, no, que s'haguessin barallat...
I, aleshores, hagin trucat,
Houston, Houston, tenim un problema,
tornem a la Terra perquè no ens aguantem.
No, no, tenim uns quants perquè estem aquí,
la meitat barallat seves altres, no?
Sí, i aleshores, esclar, seria molt preocupant
que si el dia que se vagi a Mart,
imagina't tu, eh?, el dia que es vagi a Mart,
amb el que costarà tot, els diners, les inversions,
els estudis, tot, tota la tecnologia,
i que truquin a Houston perquè tenen problemes personals.
Bé, seria ja...
Home, és que jo crec que els astronautes
que agafen per aquestes missions
deuen tenir el cervell molt, molt,
però que molt ben emul·lat, eh?
Psicològicament han de ser molt forts.
Bé, la qüestió és que la missió ha estat completa,
perquè la tripulació és capaç de sobreviure
a l'aïllament inevitable
que suposa una missió d'anada i tornada a Mart.
Des del punt de vista psicològic es pot fer.
La tripulació ha tingut moments bons i dolents, eh?
S'ha de dir, eh?
S'ha de dir.
Però era d'esperar, esclar, vol dir...
No, no, són humans, són humans.
De fet, doncs, els astronautes pensaven
que tindrien encara molts més problemes,
però s'han portat excepcionalment bé.
O sigui que pensaven encara que seria pitjor la cosa,
però bé, encara es va poder parar una mica el cop, no?
Molt bé.
I bé, doncs, ara esperar que algun dia es pugui anar a Mart,
que diuen que serà del 2020 o el 2025 o el 2030,
o sigui que encara queda.
No, no, doncs haurem d'estar pendents a veure què és el que passa.
Sí.
I expliquem-ho ràpidament l'altra notícia que teníem,
perquè si no, no ens donarà temps i encara hem de sentir una mica de música.
Bé, doncs aquesta la retallarem.
És una notícia que ens ha deixat en la boca oberta,
ens ha deixat esturats allò que dius.
Ostres.
Què ha passat?
Després de tantes pel·lícules i tanta imaginació i tanta història,
doncs surt que l'altre dia la Casa Blanca,
que és on viu el senyor president dels Estats Units,
senyor Obama,
doncs diu que assegura, o sigui el gabinet de la Casa Blanca,
assegura que no hi ha senyals de vida extraterrestre.
O sigui que pels nord-americans,
en aquest cas els que manen als Estats Units d'Amèrica,
totes aquestes pel·lícules,
tota aquesta imaginació i tot plegat,
i els indicis,
deixen de banda les pel·lícules que són pel·lícules,
però ara parlem seriosament,
tots els indicis que pot ser que hi hagi vida intel·ligent
a fora del sistema solar,
a un altre de les galàxies,
doncs ells diuen que no,
que no,
que no hi ha senyals
i que per ells la vida extraterrestre no existeix.
Esclar, nosaltres doncs quan hem sentit aquesta notícia,
esclar, ens hem quedat,
Sílvia, una mica així.
No, no, clar, home,
nosaltres imaginàvem que tenien aquelles bases amagades,
que estaven fent els experiments amb els extraterrestres
que van agafar els anys 20 i els anys 30,
i els anys 30 i els anys 50.
Clar, i aquells extraterrestres que teòricament van venir
i que després vindran els altres companys
i llavors hi haurà una revolució,
es carregaran a tot els Estats Units
perquè sempre passa tot allà.
Sí.
No passarà res de res?
Diuen que no.
I l'independent d'ell ni res?
No, de moment res, de moment res.
O sigui, si hem de fer honor a la veritat,
a veure, la Casa Blanca ha confirmat
que no hi ha evidències que exigeixi vida
fora del nostre planeta,
ni que una presència extraterrestre
hagi contactat amb algun membre de la raça humana.
Bé, això que alguna presència extraterrestre
hagi contactat amb algun membre de la raça humana
ho posaran en dubte.
Però, esclar, ells fan honor a la veritat
perquè diuen que no hi ha evidències
que existeixi vida fora del nostre planeta.
Esclar, és que en la tecnologia que tenim nosaltres,
amb els telescopis, els satèl·lits que tenim,
és que ens senti possible
aquesta tecnologia rudimentària poder saber si hi ha vida, no?
És que, esclar, jo suposo que fins que no arribem al segle XXV
no disposem d'aquesta tecnologia ni per viatjar ni per contactar.
O sigui que serien ells que haurien de contactar amb nosaltres.
I això s'ho amaguen.
I ara et poso amb una mica d'humor.
Perquè ja veiem, no sé si has vist alguna vegada lo del Simpson,
que hi ha una nova extraterrestre
que sempre veu la televisió des del voltant de la Terra
i segueix totes les pel·lícules,
i segueix el que succeeix a la televisió,
teòricament americana en aquell moment, no?
I, clar, veuen aquestes pel·lícules i dic
que no m'estranya que no vulguin venir.
Si saben que el primer que faran serà matar-los
i obrir-los del canal,
és perquè hem de venir.
És el que deia, no?
Que la Casa Blanca tampoc no ha dit cap mentida, no?
Perquè, esclar, en la tecnologia que disposem nosaltres,
ens sent impossible
donar evidències que existeixis vida, etcètera.
Perquè és que si no podem ni arribar a Mart,
no podem ni arribar a Mart,
que diuen que possiblement el viatge es faci el 2020 o 2030,
si no podem anar ni al planeta que tenim al costat,
que com podem saber si més enllà del nostre sistema solar
hi ha vida amb la rudimentària tecnologia
que disposem encara, no?
Aleshores, esclar, per aquest costat
tenen raó.
No hi ha evidències perquè és que no podem,
no podem perquè no tenim la tecnologia pròpia
suficient per poder comprovar-ho.
I la segona és que
els extraterrestris són prou intel·ligents...
On em d'anar?
On em d'anar?
Miraran de deixar-nos tranquils
perquè veien que això és no allò de grills
doncs diuen, mira, fins que no hagin passat tres segles
i siguin una mica més intel·ligents
i se comporten més humans,
doncs no volem saber res d'ells.
És que jo sóc una raça intel·ligent,
me'n vaig saber en un planeta
i si estan fotent bastonades uns als altres...
I ja tornarem.
És que ja tornarem
quan siguin una mica més civilitzats o més avançats, no?
Bé, la qüestió és que
jo sempre m'he quedat amb aquesta cosa,
que l'univers és infinit
i l'infinit és que no s'acaba mai.
doncs tu creus que en lo gran que és l'univers...
Hem d'estar sols?
Tu creus que estem sols?
Mai de la vida, mai.
No, el que passa que ens falten mitjans per comprovar-ho.
Però bé, tot arribarà.
Ja trobarem l'Estargate?
Tot arribarà.
Sí, la porta estel·lar d'aquelles...
Que passarem com si fos una piscina,
i apareixerem en un altre planeta.
És la solució perquè els nous que tenim nosaltres
no ens prou feines.
No arribem, eh?
No arribem, no arribem.
I a més, ha de venir...
l'Estargate l'ha de venir de fa molts anys enrere.
Això mateix, sí.
I encara han de continuar escarabant els arqueòlegs
per trobar l'Estargate, eh?
Això mateix.
O sigui, paciència.
Sí, ha de ser...
L'única manera de contactar amb ells
hauria de ser a trobar les portes estel·lars
que són d'origen extraterrestre,
o com la pel·lícula Contact,
que també arriba en uns planols
com construir una nau també d'estraterrestres, no?
Però tu creus que el deixaria?
Ha de ser...
No, no, no, no ho faran
perquè és que nosaltres ho xafarem tot.
Si a la pel·lícula Contact ja es veu
que van haver de fer una segona nau
perquè la primera uns fanàtics religiosos
la van destruir.
O sigui, és que som...
Encara ens queda molt per ser...
Som termites.
Sí, com diria l'arqueòleg Eudal Carbonell,
som homo sapiens
però encara ens queda molt per ser homo sapiens sapiens.
Clar.
Som homo sapiens
però encara ens queda molt per ser homo sapiens sapiens.
Bé.
Doncs amb aquesta dita molt ben dita,
Peta, hem d'anar tancant, no?
Ah, sí, sí, sí.
I ho fem amb un grup que es deien Soviets
i és del 1993,
anem al segle passat, finals del segle passat,
amb una cançó que es diu Ignorància
i és que nosaltres aquí a la Terrasplana
intentem combatre la ignorància.
Us donem informació perquè sigueu cada cop menys ignorants.
Gràcies i fins la setmana vinent, eh?
A reveure.
Em venen records dels temps que vindran
I vaig ser alt quan no hi havia vent
O quan potser encara no s'havia fet el cel
I vaig parlar amb tu quan eres dormit
O quan potser encara no s'havia fet la nit
Dins d'aquest punt d'aigua clara només
Si reflexa la teva ignorància
Dins d'aquest punt d'aigua clara només
Si reflexa la teva ignorància
Miro al sud on són els vençuts
Miro al meu nord i em sento més sol
Diu la veu de l'escarbat
Que el teu Déu mai no va fracassar
Avui el Déu fa el pudor de mort
Dins d'aquest punt d'aigua clara