logo

Arxiu/ARXIU 2011/JA TARDES 2011/


Transcribed podcasts: 83
Time transcribed: 1d 9h 54m 14s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Per aquesta especial sorpresa que no penso dir ara mateix què és,
ens anem ja per feina.
Andrés i Andrés.
I ja ens ho deia la presentació, ens ho comentava feia una estoneta,
que avui aniríem a tres llocs, viatjaríem, no en el temps,
perquè no anirem cap enrere, sinó anirem cap endavant,
però perquè tu apuntis a l'agenda i ho tinguis en compte.
Andrés i Andrés, de nou, bona tarda.
Molt bona tarda.
A veure, a veure, explica'm, per on comencem?
Quina és la cita que ens toca més a prop?
Per ordre cronològic, aquest proper dijous,
a les 10 i mitja del vespre,
a l'Antiquari, allà al carrer Santana número 3,
el casc antic,
amb aquest cinema que fem tots aquests dijous,
amb aquest cicle de cinema musical,
doncs passem a la pel·lícula Tommy.
Tommy, que imagina't, Oliver Reed, Anne Margaret,
Roger Daltony, Elton Jones, Eric Clapton,
Tina Turner, Tebu,
i així seguiríem,
el Jack Nicholson, el Robert Powell,
bueno, escolta, una d'aquelles pel·lícules
que hi ha una quantitat de gent tremenda.
Fem una cosa,
si vols, anunciem-les totes i després anem a poc a poc?
Exacte, sí.
I si també podem sentir trossets a la pel·lícula?
Ara anem a fer la cartellera.
Dijous, a les 10 i mitja del vespre,
a l'Antiquari, del carrer Santana 3,
Tommy, entrada totalment gratuïta
i consumició no és obligatòria,
però si voleu veure alguna cosa,
els preus són els preus normals a qualsevol pub.
Molt bé.
Llavors, tenim a l'Ateneu de Tarragona,
que està al carrer Sant Magí,
el dissabte, a les 6 i mitja, a les 18.30,
passem la pel·lícula musical també,
Música i Làgrimes.
Bonica, eh?
La història de Glenn Miller.
Molt bé.
Ateneu de Tarragona,
el dissabte, a les 6 i mitja,
entrada gratuïta,
Música i Làgrimes.
Molt bé.
I el mateix dissabte,
però una miqueta més d'hora,
a les 5 i mitja,
al Museu del Port de Tarragona,
que és el tinglado,
que està més pròxim al Serrallo,
hem començat un cicle
de pel·lícules marítimes,
per dir-ho així.
I passarem la Fregata Infernal,
una magnífica pel·lícula
d'un judici que es fa alta mar
amb un valer d'aquells
de l'època dels pirates,
amb un Robert Ryan
i un Peter Ustinov,
un magnífic parell d'artistes
que, bueno,
omplen la pantalla
d'una manera esplendorosa.
Això, al Museu del Port de Tarragona,
a les 5 i mitja.
Si venen una miqueta més aviat,
podran visitar el museu,
totalment gratuït.
Ah, molt bé.
Això sempre ha de gravar.
I després, pujar a la saleta
de les projeccions
i allà passarem la pel·lícula
La Fregata Infernal.
Entrada totalment gratuïta.
O sigui,
3 possibilitats de veure cinema
sense que costi
ni un cèntim d'euro.
Molt bé.
Doncs fem una cosa, Andrés.
Anem, jo que es deia,
a poc a poc i amb bona lletra
i anem a la pel·lícula
que podrem veure aquest dijous,
dia 13,
dins d'aquest cicle musical,
que ofereixes a l'antiquari
i que la pel·lícula
és ni més ni menys
que Tommy.
We're on our own, cousin,
all alone, cousin.
Let's think of a game to play.
Now the grown-ups have all gone away.
It won't be much fun
being blind, deaf and dumb,
but I've no one to play with today.
Do you know how to play hide-and-seek?
To find me it would take you a week.
But tied to that chair,
you won't go anywhere.
There's a lot I can do to a freak.
How would you feel if I turned on the bat,
dumped your hand under and started to laugh?
Maybe a cigarette burn on your arm
Would change your expression to one
If I'm around.
If I'm around.
And the school play,
the classroom cheat,
the nastiest play friend
you ever could meet.
I'll put glass in your fill
And spice in your feet
I'll drag you around
By a lock on your hair
And give you a push
At the top of the stairs
What would you do
If I shut you outside
To stand in the rain
And catch cold
So you die
On the school play
Això és part de la pel·lícula Tommy,
que és l'adaptació cinematogràfica
de l'òpera rock dels Tibú
i es va realitzar pel director anglès Ken Russell
l'any 1975,
que és quan ja ha dit la Sílvia
que es va fer la pel·lícula.
A més de la banda integrada
per Peter Thompson,
John Ennswilter,
Roger Daltrey,
que interpreta precisament a Tommy,
i Kate Moon,
participen en alguns humors musicals,
per exemple,
Tina Turner,
que és la reina àcida
amb la pel·lícula,
Elton John,
que és el mago del pinball,
o sigui, la màquina del millor,
i Eric Clapton,
que és el predicador.
També actuen
Jack Nicholson,
Anne Margaret,
Oliver Reed
i Robert Powell.
La cinta va ser presentada
en el Festival de Canes de 1975
fora de competició.
Ken Russell tenia ja en ment
el guió,
el guió i tot,
i fer la pel·lícula
sobre les falses religions,
les sectes, etcètera.
Això,
ajuntat amb la seva afició
a la música clàssica,
li va agradar molt
la versió orquestrada
del disc de l'Ospurn,
que,
segons Townsend,
va ser ja decisiu
perquè s'involucraix de ple
en aquest projecte,
que després d'algun pas
per alguna major de Hollywood,
i llavors la producció
va anar a parar
a la de Robert
Esports Boot
Organization
RSO,
sent la primera
i verdadera
òpera rock
de la història
del cine,
sense,
esclar,
sense comptar amb
Hair
i el Fantasma del Paraíso,
més musicals
de Broadway
adaptades al cinema.
Des de ja,
és un primer moment,
es va pensar ja
en Roger Daltry
pel paper principal.
Low Reed
es va pensar
com Acid Queen,
després Rod Stewart
anava interpretant
i aniria a interpretar
el paper
d'Alton John,
però Quetel
el va convèncer
que no ho fes
i va agafar el paper
ell mateix.
De totes maneres,
Peter Townsend
assegura
amb l'especial edició
30 aniversari
que era Steve Wonder
el que anava a fer
amb el local
Land
Sham,
el personatge
que competeix
amb Tommy.
Per res,
el nombre
Stewart,
no el menciona
però absolutament
per res.
De fet,
inclús dóna
un altre nom,
però la gràcia
consistia en fer
participar
el sec de color
que va estar
molt a prop
d'interpretar
el paper
sols
que el seu representant
a última hora
li va desaponsellar.
Es va dir potser,
no?
Escolta,
deixa estar això.
de tantes curiositats
s'ha de dir
que a l'escena
que surt
Jack Nicholson,
clar,
aquí jovenet,
com és lògic,
l'any 75,
doncs l'escena
que surt
Jack Nicholson
va trigar
18 hores
a filmar-se.
18 hores?
18 hores.
Déu-n'hi-do.
va ser arrel
de la seva estança
amb el Festival
de Cannes
aquell mateix any
per la qual
l'agenda
estava ocupadíssima
de l'actor
nord-americà
i es va aprofitar
tal conjuntura
per rodar
l'escena
en una habitació.
Clapton
va participar
en la pel·lícula
com a agraïment
ja que Thompson
l'havia ajudat
a curar-se
de la seva addicció
a les drogues.
A part d'això,
qui millor guitarrista
per fer el predicador
que Déu?
En Margaret
es va tallar
lloguerament
la mà amb l'escena
en què tira
la botella de cava
contra el televisor
i no puguem treure
la mà
de sobre la taula
envenada
amb l'escena
amb la que apareix
en el programa
de televisió
i per això
es va quedar
amb la cicatriu
de per vida.
O sigui que ja ho sabeu,
si una vegada
veieu Anne Magra
i li diu
ensenyem la mà
i li veurem realment
aquella cicatriu.
Li hem armat bastant
però li ha quedat.
Que de totes maneres
la recorda ella
com un film
com ella diu
un gaje de l'oficio
però d'una molt grata
experiència cinematogràfica
perquè ella realment
va disfrutar
fent la pel·lícula.
De tot el repartiment
estan tots d'acord
que el més
descentrat
va ser Oliver Reed
doncs no sabia cantar.
Però la seva veu
o sigui
viscòmica
i la seva vena humorística
va ser el que més
va agradar al director.
Hem enganxat just
en el moment
que s'acabava la cançó
però tenim una altra
que m'has parlat
precisament tu d'ella
que és en el moment
que hem de dir
que el Jack Nicholson
també canta
la pel·lícula
no només
es exergeix
com a actor que és
sinó també
que es exergeix
de cantant.
Escoltem-lo.
He seems to be
completely unreceptive
The tests I gave him
showed no sense at all
His eyes react to light
The dial's detected
He hears but cannot answer
to your call
Seeming full
Don't feel me
Don't feel me
Don't touch me
Don't touch me
Don't touch me
Don't touch me
Don't touch me
Don't touch me
Estem sentint
fragments de la música
que pertany
en aquesta pel·lícula
Tommy
que el dijous
a partir de les 10 i mitja
del vespre
al pub de l'Antiquari
al carrer Santana
número 3
del casc antic
podrem veure
amb entrada
totalment gratuïta.
S'ha de dir que la pel·lícula
es va estrenar en aquell temps
amb un innovador so
però primeríssim
del que després seria
l'actual Dolby 5.1
De fet, el documental del 30 aniversari
dona a entendre que Dolby
es va aprofitar amb tots aquests avanços
i va perfeccionar el seu propi sistema
gràcies a, sobretot,
la base fallida que va ser un denominat soní
Quinta son
i amb abans
llavors en boga
so quadrafònic.
Es va donar a comprendre
l'avantguardista de l'assumptu
i com la tecnologia
anava molt per davant
del que tant amb les sales de cine
com la inèdita electrònica de consum
estava encara per arribar
a adaptar
i a expandir.
És una d'aquelles pel·lícules d'Andrés
que s'ha de veure, eh?
Sí, sí, sí.
No només per gaudir de la música
que està molt però que molt bé
i que és una òpera Rock fantàstica
sinó també per tot el que
jo ara mateix
mentre que estic posant la música
hem de dir que jo ho estic veient
l'Andrés no
però és una llàstima
que no puguem estar junts
Jo ja saps que jo la tinc ja vista
i revista i la repasso molt
però bé, que es veu una miqueta
la vida d'aquest Tommy
i per on arriba a passar
perquè clar, tot això és la seva vida
no ens enganyem, no?
I per les aventures i desventures
del Tommy
a través segurament
de moltes coses
que potser algunes són permeses
i d'altres no tant, no?
Que per això li fan veure
segons quines coses, no, Andrés?
Sí, sí, sí.
Aquesta pel·lícula va tindre
la candidatura d'An Margaret
a l'Òscar a la millor actriu
i també a candidatura
de Peter Thomsel
a la millor banda sonora adaptada
Hi ha algunes crítiques
molt importants
de crítics també
si dic que són importants
que els crítics realment ho són, no?
I aquí n'hi ha un que diu
que a ratos psicodèlica
i a ratos surrealista
aquesta pel·lícula representa
el sumum de les òperes rock
el qual dintre la història del cine
no és dir tampoc gran cosa
Una òpera rock
que es distingeixi d'un musical
principalment
en que amb l'Òpera
la trama succedeix a la vegada
que a la música
mentre que amb el musical
a la trama
se li afelleixen cançons
més o menys relacionades
amb l'argument
però que a poc a poc
o res
fan avançar la història
és per això
que pel·lícules musicals rock
n'hi ha moltes
però òperes
es compten
amb els dits d'una mà
Quadrofènia, per exemple
no és una òpera rock
per posar un exemple
ben conogut
entre les 3 o 4 possibilitats
aquesta és la millor
una altra cosa
són els discos d'Òpera rock
aquí sí que hi ha més
sobretot pels grups del rock
sinfònic
on es pot trobar
autèntiques meravelles
del vinil
Genesis
per exemple
i té l'am
l'aïs d'om
on Broadway
I'm free
And I'm waiting
For you to follow me
Tomi guanya
diversos punts
perquè té el treball
de dos grans actors
Oliver Reed
i en Margaret
les ganes de treballar
no havien desaparegut mai
del Nicholson
i més en aquells primers temps
i la participació
de l'omilloret del rock
d'aquella dècada
i també la següent
Tina Turner
que fa d'Àcid Queen
espectacular
la mà lenta
Clapton It's Good
segons aquella llegenda
del graffiti
perquè en la meva opinió
Clapton
era gran
com el Scream
però un babós
de la MTV
des que va tocar
un esplungit
i va realitzar
una nyonya versió
de l'Aila
que no para
de tocar-se
en Kiss
FM
és Elton John
de campion
de Pink Ball
l'escena més impactant
del film
i per suposat
la majestuosa música
dels Bú
una pel·lícula
que a qui li agrada
aquest tipus de música
no se la pot perdre
inclús
si ja l'ha vist
la pot tornar a repetir
perquè gaudirà
com el primer dia
doncs aquí sentim
a Tina Turner
fent d'aquest
àcid woman
no m'has dit
la dona àcida
si
if your child
ain't all he should be now
this girl
won't put him right
I'll show him
what he could be now
just give me one night
I'm the tipsy
the acid queen
hey me before I'm done
I'm the tipsy
and I'm guaranteed
to miss his aching heart
doncs aquesta acid lady
que m'ho deia molt bé
l'Andrés
i Andrés
és la Tina Turner
que quina veu
més joveneta
se li nota
home
dona escolta
som uns quants
ensenyats enrere
estem parlant
de l'any 1975
som uns quants ensenyats
ha vingut una miqueta
jo tenia
no sí
sí això

és veritat
és veritat
què la feies
no
ja rebugava
ja rebugava
avui estaràs
per patinar
per tot arreu

no sé què passa
avui
déu ser dillum
anem a l'altra pel·lícula
vinga
sonrises
no
ai
si t'hagués d'examinar
sonrises i làgrimes
anaves a dir
sí que ho saps
acabo de llegir-ho
que si no
música i làgrimes
ah esto
música i làgrimes
és la història
de Glenn Miller
una història
molt ben preparadeta
molt dolça
cinematogràficament
va impactar
i bueno
no deixa de ser
que ens agrada
escoltem ja
un fragment
de la música
un fragment
per la música
es甚麼
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que també es diu De Buen Humor,
la pel·lícula es diu això, aquesta, exacte.
I està molt ben buscada perquè ho estan
tocant a l'aire lliure en un hospital
de Londres.
I estan tots els malalts, infermeres,
soldats, allà a l'aire lliure, i en aquell
un dels moments comencen a arribar les bombes
UV-1, canviaven els alemanys
des d'Alemanya, amb una precisió
matemàtica per caure
a Anglaterra i sobretot a la ciutat de Londres.
Deu-n'hi-do. I ells,
amb una alarda de valor,
no deixen de tocar entre les bombes
estan caient per allà, a propet.
És difícil que caigui allà amb ells, però això és com a moltes dies.
És difícil que toqui, però amb algú li toca.
Pot passar, sí, sí.
Afortunadament, no va caure cap allà,
i això dona un real i una impressió
amb el que està veient
la pel·lícula, tremenda,
que és que t'ajuda a valorar més encara aquesta pel·lícula.
I estava recordant-me, ara, Andrés,
sí que és una cosa que és fidel,
com va passar, per exemple, també a Titanic,
que els músics van anar aguantant la música
fins que el Baixell Llerébé es va enfonsar.
Aquí podíem dir que van posar banda sonora
a un moment, podíem dir que era dramàtic,
però que encara així ells volien que la música
d'alguna manera ofegués el fe de les bombes.
Exacte, exacte.
O sigui, dona una miqueta més d'ànimo
amb la gent, exacte.
Però aquí, doncs aquí, escolta,
està demostrat d'una manera molt, molt, molt
eficient, saps?
I proveix un sentiment bo.
Tota la pel·lícula és molt romàntica,
perquè ell, en fi,
es va casar amb una noia que pràcticament
gairebé no...
feia dos anys que no la veia,
i la crida i diu, escolta, vine a casar-te amb mi,
la noia ja té pretendent, ja té nòvio i tot.
O sigui, no, hi ha una sèrie de factors en tota la pel·lícula
que recrees molt bé i t'ho passes molt bé.
I aquesta pel·lícula la podrem veure aquest dissabte
a les sis i mitja,
al Taneu,
amb entrada totalment gratuïta,
que està al carrer Sant Magí,
al costat de la mitja lluna
o a la plaça Prim.
Fantàstic.
Fem una cosa, jo te mantenc,
la música del Glenn Miller de fons,
encara que ara ja ens anem amb una fregata infernal.
No hem trobat res d'aquesta pel·lícula, Andrés?
És estrany?
Perquè normalment hi ha coses de pel·lícules,
normalment la gent va per posar...
Però jo no tinc música siquiera de fregata infernal.
No, no, no, i tampoc nosaltres ho hem trobat, eh?
Sí, s'ha posat...
Hi ha pràcticament una música
que és pròpiament per les escenes.
D'acord.
I simplement per les escenes.
La fregata infernal
és un xicot
que es posa a treballar
amb un vaixell
d'aquells baleros
que hi havia llavors,
aquelles fregates,
ja ho diuen,
la fregata infernal.
Ja comença a agafar-se
la precisió de tothom,
sobretot del comandant del vaixell,
que és el Peter Ustinov.
I llavors hi ha el Robert Ryan,
que és un segon oficial,
però aquest Robert Ryan
és un paio amb vejós,
follonero
i buscador de raons.
I en Bauca,
amb aquest xiquet,
amb una mentida molt grossa,
conforme aquest...
Diu que aquest xiquet
estava preparant un motín.
Lògicament,
jo he dit el comandant,
el capità,
que és el Peter Ustinov,
en principi no se'l creu,
com és lògic,
perquè està coneixent
amb aquest noi,
està veient que aquest noi
és un noi molt responsable,
molt segur de si mateix,
però, bueno,
hi ha una circumstància
que encara el posa
amb més...
amb més lligam
sobre la responsabilitat
del vaixell,
i és que el noi aquest,
sense voler,
causa una mort.
Ostres!
Sense voler.
Llavors, esclar,
què passa?
Se'l jutja,
perquè se'l jutja
allà del vaixell
mentre està navegant,
perquè una travessia llarga,
i aquesta és la trama
de la pel·lícula,
que està molt ben portada,
i a més ja et dic,
els dos principals actors
són fabulosos.
i això és el que tenim
pel dissabte
al Museu del Port de Tarragona
a les 5 i mitja,
també amb entrada
totalment gratuïta.
No, no esperis
que digui,
a més a més,
donem diners a sobre.
No.
Això ja no pot ser.
Ai, llavors...
Però no cobrem res, tampoc.
Ah, d'acord, d'acord.
No despiscis a la gent,
no me'n diguis aquestes notícies,
que encara vindran a cobrar.
No diguis, home.
Entrada totalment gratuïta,
bona pel·lícula,
bona companyia,
què millor?
No, això és el que dic jo sempre,
que l'entrada és totalment gratuïta.
Si no agrada la pel·lícula,
no tornem els diners.
Home, jo crec que és impossible,
Andrés.
Amb les perspectives
que m'acabes de donar
ara mateix a través de la ràdio,
crec que és impossible
que no agradi la pel·lícula.
I depèn de com,
dius, mira,
si no t'agrada aquesta,
espereu-vos,
però encara queden
de cara a la setmana vinent
i l'altra,
i l'altra,
i l'altra.
Queden unes quantes més, eh?
La setmana vinent
tornem a tindre
tres sessions de cinema.
Que jo t'ho dic,
de cara al dia 27
xalaré molt, eh?
Bueno,
serà la setmana del 24
quan la parlem,
tu i jo,
que serà el dilluns 24.
Mira que gaudiré molt, eh?
Sí, t'agrada?
Home.
El que està anunciat?
Hombre,
no dic perquè ja ho vam anunciar,
bueno, sí,
que ho dic.
La pel·lícula és la de Gris,
l'Olivia Newton-John
i John Travolta.
Aquí està.
Que hem disfrutat
amb aquella banda sonora magnífica
i amb aquelles escenes
del John Travolta
i l'Olivia Newton-John
tirant-se els trastos
i altres coses.
Sí, bueno,
però això serà el dia 27,
però queda la del dia 20, eh?
Ja ho sé,
ja ho sé,
jo vaig tirant ja cap a llarg,
jo vaig tirant cap a llarg.
Però no despistis
el espectacle, eh?
Andrés,
fins la setmana vinent, eh?
Sí, Déu vol.
A la mateixa hora, eh?
Sí, a la mateixa.
Gràcies.
Adéu.
Pardon me, boy.
Is that the Chattanooga juju?
Yes, yes.
Track 29.
Boy, you can give me a shine.
Can you afford to part?
to Chattanooga juju?
I got my fare.
And just a trifle to spare.
You leave the Pennsylvania station
about a quarter to four.
Read a magazine
and then you're in Baltimore.
Dinner in the diner,
nothing could be fine.
Then you have your ham and eggs
in Carolina.
When you hear the whistle
blowing eight to the bar,
then you know
that Tennessee
is not very fine.
Chattanooga callin',
gotta keep it rollin'.
Oh, oh, Chattanooga,
there you are.
There's gonna be
a certain party
at the station.
fattin' and lay.
I used to call funny...
I used to call funny...
I used to call funny...