Ay, Nicaragua, Nicaragüita, recibe como prenda de amor
este ramo de siempre vivas y gilinjoches que hoy florecen para vos.
Cuando yo beso tu frente pura, beso las perlas de tu sudor
más dulcita que la frutita del tigüilote y el jocote tronado.
Música
Amb la música ha quedat clar.
Avui viatgem a la República de Nicaragua.
És un país de l'Amèrica Central que limita el nord-oest amb Honduras,
el sud amb Costa Rica, l'oest amb l'oceà Pacífic i l'est amb el Mar Carip,
un país que té més de 5 milions d'habitants.
I viatgem amb la periodista Núria Vores.
Núria, bon dia.
Bon dia.
Vas viatjar a Nicaragua, a Guatemala també?
A Guatemala també va ser el primer que vaig fer cap a Centra-Amèrica
i dos anys més tard vaig anar a Nicaragua.
Per tant, primer vas anar a Guatemala i vas estar un bon temps, un mes.
A Guatemala vaig estar un mes i vam anar, que érem tot un grupet de 8 persones,
que això va ser el 2006, i el 2008, l'estiu del 2008, vaig anar a Nicaragua aquí i vaig anar sola.
Tot a sola.
Per tant, dues experiències diferents, m'imagino, semblants per la zona, pels països que vas visitar.
Si et sembla, comencem a Guatemala.
Per què un mes? Per què aquest grup de gent?
Quin va ser el motiu de creuar l'altra banda del xarco que diuen?
Mira, jo tot això soc d'una manera, jo també que soc molt inquieta i molt curiosa per les coses,
i sempre havia tingut curiositat de dir, escolta, m'agradaria anar a un país d'aquests, no?
Sempre, com dic jo, no amb la filosofia la gent sempre pensa d'ajudar i de més, ni molt menys,
sinó d'anar allí, viure l'experiència, no?, i tornar a casa amb les vivències del que projectes així de cooperació,
que és tal com anàvem nosaltres, doncs et puguin aportar.
Llavors, coneixia una persona que hi havia anat i sabia que hi tornaria,
i li vaig dir, mira, quan tornis a anar-hi, avisa'm.
I em va trucar un dia i em va dir, escolta, tal dia tens una reunió per marxar a Guatemala, què et sembla?
Ah, mira.
Però escolta, això...
Fantàstic.
Fantàstic.
I, bé, vam estar tot un any preparant aquest viatge, perquè, com ja et comentava,
nosaltres hi vam anar amb una ONG, que es diu Proide, que està lligada a les escoles de la Salle,
i durant tot aquell curs escolar, diguéssim, vam estar treballant amb la Canalla el fet del viatge aquest, no?
Fent campanyes, l'encesa solidària que es fa aquí al desembre, sempre a les escoles del catedral, etcètera, etcètera,
però tot sempre donant-li un significat cara a aquest projecte que s'anava a fer a l'estiu,
que hi anava un equip de vuit persones, però que una mica intentava implicar tota l'escola i entendre aquest sentit de cooperació a la Canalla.
I, bé, doncs, va ser això, a l'estiu vam anar cap a Guatemala.
A l'agost, vam anar-hi?
Vam marxar el 15 de juliol i vam tornar el 16 d'agost.
Vam fer allò un mes i un dia.
Un mes i un dia.
Sí.
I ja està, llavors sí que va ser quan vam tornar, que una mica es va fer aquest feedback amb la Canalla,
es va tornar a anar a les escoles i se'ls va explicar, doncs, mireu, tot allò que us vam estar explicant abans de marxar,
doncs, ara, després d'haver tornat, ha sigut així, no?
Per fer-los veure de la realitat que aquells projectes realment se tiraven endavant.
I com va ser? Què vau fer allà sobre el terreny? Quin era aquest projecte?
A Guatemala vam estar en un poble que està al nord de tot, hi ha frontera pràcticament amb Mèxic,
amb cinc hores de viatge ja erats a Chiapas.
I allò era Iskant, que és com es deia el poble,
i era un centre on els adolescents o joves, més aviat, estudiaven, es formaven per ser mestres de les seves comunitats.
Llavors, allà el sistema d'educació era el següent,
o tu tenies diners i podies pagar anar a la capital a estudiar una carrera universitària a la que tu volguessis,
o et quedaves a la teva comunitat perquè no podies pagar-te aquest viatge.
Vindria a ser com aquí anar a Barcelona, no?
A vegades, no, a Barcelona massa és quart, on no hi puc anar.
Doncs llavors, l'altre era o quedar-se allí i estudiar per ser mestre,
perquè era l'únic que hi havia per poder estudiar,
o llavors ja et quedaves a casa teva a treballar a la terra, no?
I durant aquells mesos vau estar treballant en aquest sentit?
Vam estar treballant en aquest centre, sobretot dotant-nos de recursos
per poder després emprendre ells amb la seva canalla.
S'ha de dir que també el grupet que anava, jo soc periodista,
però el grupet que anàvem gairebé tot eren mestres i pedagogs.
Per tant, entre tant, mestre i pedagog, tu que eres periodista,
què hi vas aportar?
És a dir, quin era el teu paper una miqueta o quin paper vas desenvolupar?
Jo el que vaig fer allí va ser, primer, organitzar un taller de teatre,
que també és una mica...
Una doble vessant teva.
...el meu ram, i ho vaig xalar molt, eh?
I, a més a més, vaig estar gravant un reportatge,
com a finalitat, fins i tot, per després, un cop tornéssim aquí,
poder ensenyar als alumnes d'aquí...
Escolteu, mireu què s'està fent a Guatemala.
Una mica jo anava fent de reportera del grup.
Per tant, vas fer un vídeo, vas emportar una càmera,
i vas allà gravar tot el que vau fer.
Vam gravar tot el que vam fer,
vam estar fent també entrevistes a la gent d'allà,
la resta de companys també m'han ajudat amb la producció d'aquest vídeo,
i parlant amb ells, no?,
explicant-nos una miqueta, doncs, què feien allí, etcètera, etcètera.
I ens va sorprendre, fins i tot,
que una de les coses que sempre, en totes entrevistes,
acabava sortint,
era, doncs, la guerra civil que havien tingut, doncs, feia deu anys, no?
Que és que era viu allí.
Vull dir, és que respiraves encara aquella por de guerra, no?
I qualsevol tema que sortís, sempre acabaven aquí.
Sempre anaven a parar la guerra.
Sí, sí.
Com era la vida en aquest poble,
en aquesta ciutat on hi vau estar durant aquest mes?
Mira, allí, el toc de queda, que dic jo,
començava a les 5 del dematí.
Llavors, en aquesta escola,
molt diferent del que és aquí,
la tiren endavant els propis alumnes.
Per tant, les aules les netegen els alumnes,
el menjar el preparen els alumnes, tot.
Per tant, començaven a les 5 del matí
i el primer que es fa allí són les feines de casa, diguéssim, no?
Llavors, a les 6 i mitja, 7, esmorzàvem
i a les 8 començava el dia.
A les 12 dinàvem
i a la 1 començava el que eren activitats de tarda.
A les 5 s'acabava,
a les 6 i mitja sopar i a les 8 a dormir.
Déu-n'hi-do, tot ben marcat, eh?
Sí, generalment.
A veure, de fet, no és cap cosa estranya,
vull dir, allí hi ha electricitat poca,
per tant, quan es fa de nit, te'n vas a dormir
i quan surt el sol,
comences el dia, vull dir, això és així.
M'imagino que un mes
estant a Guatemala,
te'n vas emportar moltes anècdotes, Núria.
Ui, moltes.
Sí, sí.
Alguna, aquella que es pugui explicar
o que sigui divertida?
Sí, i tant.
Mira, nosaltres sempre dèiem,
sempre anàvem patint per moltes coses, no?
Primer perquè et deien que hi havia saltadores a tot arreu.
Tot això són prejudicis, eh?
Però realment,
un dia havíem sentit trets en el poblat.
Ara t'ho explico rient,
però en el seu moment van passar lo seu.
Llavors va començar a córrer un rumor
que venia un tornado que, bueno,
que seria allò un desastre.
I sempre dèiem, bueno,
si d'aquí sortim vius,
això serà una passada.
Però, bueno, anècdotes,
totes les que vulguíssim més,
vam connectar molt, molt amb la gent d'allí,
tot i que, a veure,
les coses són com són, no?
La cultura és molt diferent,
el caràcter és molt diferent, no?
Allò que diuen del ahoritamismo
és així, eh?
Això, ahoritamismo,
potser passen tres o quatre hores
o és l'endemà, eh?
Vull dir, allí l'estrès no existeix.
No existeix.
I, doncs, coses que et xoquen, no?
Doncs, com parlar,
ells sempre, sempre preguntaven molt
per les coses d'aquí, no?
I enfermedades, clar,
allí et parlen de malàries,
de demés,
i tu els expliques
que aquí existeix l'estrès,
l'anorèxia, la bulímia,
tot això, clar,
vull dir,
són, veus aquestes diferències
que realment et xoquen molt.
Què és el que més et va sorprendre,
per exemple, del seu caràcter
o de com us van rebre ells,
de com us van acollir?
Què és el que més et va sorprendre?
Mira, nosaltres vam arribar a Guatemala
el dia que era el fi d'any Maia
i va ser arribar allò
i moldre
perquè vam entrar
en una cerimònia
d'aquestes maies que fan
i a mi em va agradar molt,
em va xocar molt
perquè era allò
puro guatemalteco,
que ells diuen, no?
I, a més a més,
doncs ens van rebre
amb una festa de benvinguda,
amb balls tradicionals,
bé, és que ens vam sentir
extremadament ben acollits.
És això, no?
Que sembla que
sempre ho diu tothom
quan marxes fora,
però és així,
que ells,
poquet que tenien,
doncs,
tot allò que tenien,
doncs t'ho donaven.
I una de les coses
que més i més em va xocar
en aquest sentit,
va ser un dia
que vam anar a dinar
a casa d'un dels alumnes
que ens va convidar
a casa seva
i érem, doncs,
dos cooperants
i ell.
I vam dinar aquell dia
una llauna
de tres sardines.
una sardina
per cadascú
i, hòstia,
em va xocar molt.
Això va xocar, no?
Molt, molt, molt.
Llavors vam anar
amb una pulperia,
que allí les pulperies
són botigues
que van de tot
i vam comprar allà
uns sacs d'arròs
i els hi vam donar.
Osti,
fins i tot
aquesta gent, no?
Doncs, bueno,
això és el que tinc
per dinar,
però compartim-ho, no?
Osti,
Déu-n'hi-do,
aquí no som així.
No, aquí no,
canvia la cosa, no?
I, escolta'm,
que és el que més et va agradar,
per exemple,
del lloc on estàveu,
no sé si vau tenir temps
també de fer una mica
de rutes,
d'excursions
per la zona.
Sí, nosaltres
l'última setmana
d'aquest mes
el vam dedicar
a conèixer Guatemala, no?
Jo crec que sempre
en aquests casos
és interessant
perquè és quan realment
pots valorar el país, no?
I adonar-te'n
de la realitat que hi és,
però ho vam fer amb ells.
Ells ens van...
Vau viatjar amb ells, eh?
Exacte.
A més, ells eren
els primers que ens deien
no, no,
és que heu de sortir
d'aquí del centre
on estaven estudiant
per semestres
i heu de veure
altres coses de Guatemala
per adonar-vos
de la realitat.
I llavors sí que ja
vam trepitjar
zones més turístiques
com la zona de Tikal,
que és on hi ha
totes les ruïnes maies
de Guatemala
que són impressionants.
I vam veure també
un parc natural
que es diu
Semuc Xampey
que té unes imatges
brutals.
Ens vam banyar
en aquells llacs
i després doncs
coneixent les ciutats
així més importants
com va ser Antigua Guatemala
o Guatemala Ciutat.
Passa que
Guatemala Ciutat
Capital
no hi vam estar gaire
perquè
era més
més insegura.
I bàsicament
vau fer
una mica d'excursions
també per aquests
les ciutats, eh?
Exacte.
I vam pujar
fins i tot
un volcà.
Van pujar un volcà,
la Catenango.
I ells us feien
de guies, doncs?
Ells ens anaven
fent de guies, sí.
No ens van acompanyar
tots els dies
però igual d'aquella setmana
mitja setmana
vam anar amb ells
i l'altre mitja
ells ja havien de tornar
perquè tenien classes
i demés.
Què et vas emportar
d'aquest viatge?
És a dir,
m'imagino que la relació
amb tota aquesta gent
durant un mes
m'ho creix ja
uns vincles.
No sé si heu tingut
contacte al llarg
dels anys
o què et vas emportar
una miqueta
d'aquest viatge?
Sí, a veure,
el contacte amb ells
es va mantindre
durant temps.
Ara l'hem perdut bastant
tot sigui dit.
a més a més
la gent que hi havia
llavors al centre
sabem que ara
hi ha Noixón
que han anat a parar
amb altres parts
de Guatemala
però bueno
jo vaig connectar
molt molt
amb el senyor
de manteniment
d'aquella escola
que jo sempre
anava darrere
ajudant-lo
i bueno
de tant en tant
hi penses
dius
hòstia
com els hi deuen
jo sempre ho dic
que ell home
tu el treus d'allí
i el mates
és el segon dia
perquè ell era feliç
allí amb les seves coses
no?
Què és el que et va agradar més
de Guatemala
o el que et va agradar menys?
Ui
jo crec
que el que més
em quedaria amb la gent
amb el tarannà
aquest tan acollidor
que és que
vull dir
clar
el xoc cultural
és molt fort
jo sempre ho dic
tu puges amb un avió
a Barcelona
i quan baixes
coi
tot és diferent
no?
Canvia tot
absolutament
i la gent
ajuda
que de seguida
t'hi posis
ells són superconscients
que a la vida
que ells porten
tu no estàs acostumat
i et vigilen constantment
no beguis aquesta aigua
que et sentarà malament
pren això
que això et sentarà bé
vull dir
et sents
tractat com una
com una reina
i el que menys
la calor
els mosquits
menjar cada dia
el mateix
que vulguis que no
la gana
és la gana
però
però costa
el mateix
et hoja
pa'l de mayo
rico
mami
pa'l que goce
con
moku
aves
zo
zo
zo
zo
zo
zo
zo
zo
zo
cuando ella
baila
todo lo mueve
bien
y salta
mi corazón
siguiendo
sus caderas
todos la miran
y ella
lo mueve
más
con la
seguridad
que me
conquistará
quiero bailar
también
I la gastronomia, què tal, Núria?
Què tal el menjar?
Com anàvem dient, molt típic, sempre fent el mateix.
Allí es menjava bàsicament pollastre,
que a més a més, això sí, tenies garanties que era fresc,
perquè era mort el moment el pollastre a la cassola i te'l menjaves.
I arròs i frijoles, i amb això és el que anaves movent.
Esmorzar, dinar i xopar.
Cada dia el mateix.
Cada dia el mateix.
No vol fer algun dia alguna excepció de menjar alguna cosa més típica?
Un dia els vam ensenyar a fer una truita de patates.
I això va ser, escolta, la bomba.
Ells encantadíssims perquè, clar, ells són molt curiosos també,
estan molt acostumats a que vagi gent per allí.
I la truita de patates nosaltres ens va sentar de luxe.
I en van aprendre o no?
Jo crec que sí.
Bueno, ells ho miraven molt emocionats.
Ja suposo que sí que ho han intentat més a partir d'aleshores.
Però, bueno, ja et dic, eh?
Es movien això i, de fet, fins i tot...
A veure, hi havia més coses.
Si te n'anaves a la costa sí que hi havia peix o trobaves carn.
Però, clar, la carn matada d'una vaca, allí no hi ha neveres.
No saps quant de temps fa que està morta aquella vaca.
Llavors, quasi el més segur, doncs, era menjar pollastre, no?
I després, bueno, escolta, doncs, un mes menjant ni això, no passa res a ningú, eh?
No es mor a ningú, eh?
No es mor a ningú, eh?
Però, sí, sí, vull dir, és el que es menja allí i ja està.
I molt bo, eh?
Vull dir, les coses com són.
Vull dir, cuinen poqueta cosa perquè és allò el que hi ha, però molt bé.
Però cuinen bé.
Poqueta cosa però cuinen bé.
Sí, sí.
I escolta'm, la música, ara estem escoltant musiquetes de Nicaragua, la música, la festa,
no sé si també són molt fiesteros que diuen a Guatemala.
Mira, jo sempre ho dic que és una passada perquè a totes hores del dia tu sents música,
que no saps d'on surts, però te despertes al dematí i sents música.
Te'n vas a dormir a la nit i sents música.
Vull dir, és que, a més, és una música, com ja sents, molt alegre.
Vull dir, no són allò melancòlics ni molt menys, són molt, molt alegres.
I això també es veu en les cases que les tenen totes pintades de color.
És que respires molta energia, molta alegria, no?, de fer les coses.
I la música, jo crec que està en l'aire que respiren allí.
Música, pintura, colors, potser per oblidar una mica les penúries de les zones més rurals, potser,
de les zones més pobres.
Bé, doncs, segurament, no?, jo crec que han sabut intel·ligentment a veure la vida d'una altra manera.
Vull dir, això és així, que la vida sigui més alegre o més trista, vull dir, només depèn d'un mateix, no?
I jo crec que amb això, vull dir, nosaltres tenim molt, molt, molt a aprendre, eh?
Com va ser el comiat després d'un mes a Guatemala?
Molt dur.
Sí?
Va ser dur, sí, sí. Va ser dur perquè, a més, va ser estrany, no?
És això que l'última setmana ens van acompanyar la meitat de la setmana a fer una mica de turisme per allí
i allò va ser com un últim sopar, no? I així, molt fred, ens van regalar, ells fan aquests bolsos que sembla com de ganxet,
que n'hi diuen els morralitos, ens en havien fet un per cadascú dels que havíem anat i, ostres, ens els van donar, tal, va ser molt xulo.
Encara us recordeu el viatge amb els cooperants, amb els companys que hi vau anar?
Ens anem veient, ens anem veient, sí, perquè, clar, això no t'ho he dit.
Vam anar, jo que era de Tarragona, tres de Reus i quatre de Sant Saloni.
Doncs, clar, vull dir, som gent molt dispersa i gent així també, que ens agrada fer moltíssimes coses, saps?
I, més o menys, cada cinc o sis mesos ens anem trobant i sempre acaba sortint la conversa.
Sempre, no?
Sempre recordes aquell dia?
Oh, aquell dia que vam anar, no sé on, i quan ens va passar això, quan vam fer allò, sempre, sempre.
I això és molt xulo, també, vam crear molts vincles.
Hem viatjat a Guatemala i ara anirem a Nicaragua.
A Nicaragua va ser un viatge més diferent, Núria, no hi vas anar amb tanta gent i vas anar sola.
sola, completament.
Sola, sí, sí.
Què tal? Home, també és una experiència marxar sola a l'altra punta del món.
Mira, jo t'he de dir que abans de marxar estava espantada, vull dir, les coses com són, però ho vaig disfrutar molt, eh?
Ho vaig disfrutar molt i, bueno, sí, evidentment és una experiència que et queda i jo sempre dic que les coses no és que et marquin traumàticament,
però, bueno, que estan allí, no?, que és una cosa que has viscut i que portes amb tu ja per sempre.
I Nicaragua va ser un viatge d'aquests, eh?
Per què vas decidir anar a Nicaragua després sola?
Nicaragua, aquí la història té una mica de guassa, no?, perquè amb el vídeo aquest que t'explicava que vaig gravar a Guatemala i que en principi era un ús més intern per explicar a la canalla el projecte que s'havia fet a Guatemala, etcètera, etcètera, una mica de sensibilització, no?
Doncs jo aquell hivern vaig estar estudiant a Bilbao i allí vaig fer un curs de periodisme solidari i, a més a més, aquest curs acabava com en un concurs de presentació de treballs de periodisme solidari i el premi era un viatge a Nicaragua.
Total, que vaig presentar el vídeo, va agradar molt, a més, a més, en principi, havien d'haver-hi tres guanyadors i marxar tres persones 15 dies i els altres dos els van declarar deserts.
I llavors em van dir, mira, has guanyat tu, te'n vas tu sola i, si vols, marxa un mes sencer, que li vaig dir, no, un mes sencer, no, deixeu-me tres setmanetes.
I sí, sí, vull dir, a Nicaragua hi vaig anar, doncs pel fet d'haver guanyat el premi aquest.
I el tipus de viatge va ser semblant o diferent, és a dir, com hi vas conviure, també vas estar en plan amb la gent convivint o més en plan turista? Com va ser?
No, Nicaragua va ser bastant semblant a Guatemala, també vaig estar en un centre i l'objectiu d'allí també era que gravés imatges perquè després pogués servir per difusió, etcètera, etcètera.
El premi aquest, que no t'he comentat, l'organitzava la coordinadora d'ONGs d'Euskadi.
I llavors, doncs una miqueta em van dir això, escolta, ja que has guanyat el premi havent gravat un vídeo, vés i grava una miqueta allí i tal, i després que això ens serveixi com a material de difusió també.
Llavors, doncs allí vaig estar en un centre de dones que allí anirien del empoderamiento de la mujer.
no una mica, a veure, la realitat d'allí és, com no fa molts anys aquí, la dona es rendeix a l'home, l'home treballa i la dona està a casa criant la canalla i de més, no?
Clar, amb l'agravant que la dona no és autònoma per ella mateixa.
I doncs, hi havia, doncs, el que fa, jo crec, les situacions més extremes de la vida, no?
Situacions que el marit maltractava la dona, la canalla d'Ixats de la mà de Déu, etcètera, etcètera.
I una mica l'organització aquesta, que es deien Sochi i la Cal, s'ocupaven de treballar aquest abesant de la dona.
començant per alfabetitzar aquestes senyores, assenyar-los a llegir, a escriure i, sobretot, a treballar molt un aspecte de la importància de la dona, no?
Havia arribat a sentir comentaris molt, molt heavies, no?
Si este te ha violado es porque, claro, yo iba con la falda corta y lo había provocado, no?
I dius, madre de Déu.
Doncs, bueno, una miqueta treballa així d'escolta, les dones també són importants, no?
I quan ja s'havia treballat tota aquesta cultura més de gènere, d'igualtat de gènere i de més,
doncs, el que feia aquesta organització ajudava les dones econòmicament a tenir cabres i vaques,
però amb la condició que les terres i aquells béns estiguessin al nom de les dones.
De les dones.
I una mica això ajudava que les dones poguessin ser autònomes, elles poguessin criar els seus fills
i una mica la igualtat comencés a tirar per aquí.
El projecte va ser molt xulo, eh?
Sí.
Molt.
Perquè és que a més tenien xiquetes, doncs, de 12-15 anys, però com parlaven, eh?
Hi havia una que ens va dir que ella volia ser presidenta de Nicaragua.
Ah.
Escolta.
Aquest era el seu objectiu a la vida, eh?
Escolta, d'aquí uns anys potser sí, eh?
Igual potser sí, però vull dir, no, no, unes xiquetes, vull dir, amb una mentalitat impressionant.
Què és el que més et va sorprendre de Nicaragua?
O si ho comparem, per exemple, amb Guatemala, són semblants, són molt diferents?
Són molt semblants.
Vull dir, menjar, el mateix, la calor, la mateixa.
Picades de mosquits a les cames, no em vulguis més.
Sempre he tornat amb les cames fetes un quadro.
Però, i la gent igual.
Potser et diria, fins i tot, que a Nicaragua la gent una mica més oberta.
Sí.
Passa que, clar, aquí sempre he tingut els dubtes que a Guatemala jo anava amb gent
i llavors vulguis que no, també fas tu d'obrir-te més o no a la gent
i a Nicaragua anava sola.
Per tant, o t'afas a la gent o t'afas a la gent.
Però a Nicaragua la sensació almenys va ser que la gent era més oberta.
Et vas sentir acollida, doncs, tot i anar-hi sola?
Molt.
Sí?
Molt, molt, molt, molt, molt.
Repetiries l'experiència d'anar-hi sola?
Sí.
Tornaria a marxar, es que ja s'ho anava, però sí.
Sí, no?
Sí.
Clar, també perquè l'experiència allí va ser molt bona.
Què recordes, potser, més especial interès d'aquest reviatge a Nicaragua?
No ho sé, els paisatges, tot, vull dir, la gent, bueno, els aiguats.
Uns aiguats que queia a les tardes, d'allò, de por, eh?
Deies, aquí s'acaba el món.
Però, no, no, ja et dic, molt similar, eh?
Nicaragua amb Guatemala i la gent molt, molt, molt maca.
Quiero apagar mi impaciencia, perder la inocencia, tomando de tu agua.
Quiero beber gota gota, tus lágrimas puras, mi lindas y potas.
Maragua, grande es tu valle, el que te da la elegancia, y que te da la importancia...
Recomanava, no, us n'hauria de fer un viatge a Guatemala-Nicaragua i fer-ho amb aquestes característiques.
M'imagino que així coneixes més, potser, la realitat dels països.
Jo sí que ho recomanaria, ara, tenint molt clar què és el que hi vas a fer, eh?
Perquè també hi ha gent, així, com molt, molt superheroi, vaig conèixer, anant a Nicaragua vaig conèixer un noi que ell volia anar allí a ajudar, a ajudar.
Dic, bueno, noi, però...
Ajudar què?
Ajudar què?
Vull dir, no, no, no, ajudar, ajudar.
Dic, bueno, ajudar.
Vols dir que t'ho faràs molt amb un mes allí o amb els dies que estiguis?
Ni amb un mes ni amb 10 anys.
Jo crec que és interessant perquè és una manera de conèixer la realitat molt a prop, perquè vius com ells, amb ells i tal i com són, no?
Sobretot adaptant-se molt, molt, molt i sent esponja i observant i veient i adonant-se una miqueta de la realitat, no?
Que a vegades quan no surts d'aquí, de les nostres coses, sembla que això sigui el millor i sigui el únic.
Tens ganes de tornar-hi algun dia o altre? Creus que et va quedar alguna cosa pendent?
A mi, pendent a Centroamèrica, m'ha quedat Costa Rica i Panamà.
Per tant, tens el viatge pendent, eh?
Serà, algun dia.
Algun dia o altre.
Algun dia o altre serà.
I si ja de pas ens perdem una mica més i tornem a passar per Nicaragua, a mi m'agradaria, i tant.
De tornar allà on hi va estar durant tres setmanes a Nicaragua i un mes a Guatemala, a la Núria a vores.
Núria, gràcies per aquest viatge i bon estiu.
A vosaltres, igualment.
Vaja bé, bon dia.
Adéu.
A vosaltres, igualment.
Música
Yo aprendí pa' que me dieras tu querer
A cantar con alma, vida y corazón
Aprendí el nandaimeño a cómo es
Y a bailar aquel solar de Monimbó
Zapateaba al compás de mucho son
Y hasta pude hacerme amar de doña Inés
Pero yo estaba loco por tu amor
Y en mis cuentas era mío tu querer
Los recedos florearon y mi amor se llevaron
Y los mayos volvieron sin voz
Y purisa de César, pinga rosa finera
Yo no sé qué camino tomó
Y purisa de César, pinga rosa finera
Yo no sé qué camino tomó
Yo me llamo Juan Beteta Castellón
Y en la hamaca de tus pechos me dormí
Juan Beteta fue el primero que miró
Esos jícaros con miel de capulín
En el disco de la noche se grabó
Tu promesa bajo un árbol de laurel
Yo lo pongo cuando quiero oír tu voz
Dios lo quita cuando empieza a amanecer
Los recedos florearon y mi amor se llevaron
Y los mayos volvieron sin voz
Y purisa de César, pinga rosa finera
Yo no sé qué camino tomó
Y purisa de César, pinga rosa finera
Yo no sé qué camino tomó
Me gustaba por las calles verte andar
Con tu bata pegadita en el cuadril
Tus ojitos tan esquivos pa' mirar
Y eran anchas tus caderas para mí
Sospechaba que no estabas tan cabal
Y bultosa del ombligo yo te vi
Si supieras lo que tuve que aguantar
Por la foto que te hicieron de perfil
¡Gracias!
¡Gracias!