Sintonia, música, cançó del Caixa Fòrum.
Avui l'espai de cada dilluns el fem des d'allà,
des del propi Caixa Fòrum Tarragona,
amb el seu director Carles Marqués,
i avui també amb una convidada molt especial,
la periodista Mònica Bernabé,
que ha vingut a Tarragona a fer una xerrada
precisament de la seva experiència
ja de fa uns quants anys a l'Afganistan.
Així que tenim la unitat mòbil aquest migdia
al Caixa Fòrum Tarragona,
amb Joan Maria Bertran i amb Josep Ardila.
Josep, molt bon dia.
Hola, bon dia, Ricard.
Tenim els convidats a punt?
Tenim els convidats a punt,
ens acompanya la Mònica Bernabé,
qui saludem, Mònica, bon dia.
Hola, bon dia.
I també el Carles Marqués, el director de Caixa Fòrum.
Carles, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui ens visita la Mònica Bernabé,
ja ha fet allà una conferència,
ara parlarem de veure com ha anat,
érem alumnes, aquesta tarda serà a les 7 de la tarda,
una conferència, Carles, dins del marc
d'aquestes trobades amb compromís.
Exactament, són unes trobades
i tenen sempre aquest doble format,
escolar al matí i, diguéssim,
para públic general a la tarda,
amb professionals de diferents àrees,
bàsicament de periodisme,
però també, diguéssim,
missioners i gent
que d'alguna manera s'han compromès
amb la seva feina,
que no es limiten, diguéssim,
a realitzar la seva feina,
sinó que hi ha un plus, un més a més
de voluntat de transmetre alguns valors.
La Mònica ja aquests dies està d'atur,
crec que avui era l'última conferència,
em comentava abans,
i ha estat per diversos llocs d'Espanya.
Ella és l'única periodista
que actualment està a l'Afganistan,
l'única periodista espanyola
que està a l'Afganistan
i, a més a més, hi resideix
i està vivint allà,
clar, evidentment,
alguns cops a l'any, no?,
però, vaja, està vivint allà.
Ets l'única periodista espanyola a l'Afganistan,
Mònica.
Com es viu això?
Doncs, bueno,
als mitjans de comunicació
suposo que tenir un periodista
en un país en guerra com és l'Afganistan,
doncs no hi ha molts mitjans que s'atreveixin.
De fet, jo soc periodista freelance,
estic treballant per diferents mitjans de comunicació
i també és un país, doncs,
difícil per viure, no?
Jo crec que l'Afganistan,
per mi, és el millor país per treballar,
però no és el millor país per viure.
Com s'hi viu, però com hi vius tu?
Doncs, per què es fa una idea,
jo tinc la casa, diguem-ne, Kabul.
Kabul és una ciutat de 5 milions d'habitants.
Quan va caure el règim dels talibans l'any 2001,
hi havia només 1.300.000 persones.
O sigui, la població ha augmentat moltíssim
i els serveis de la ciutat, doncs,
no han crescut de la mateixa manera.
Per exemple, hi ha talls d'electricitat,
serà un dels problemes,
o, per exemple,
les aigües residuals no estan canalitzades, no?
Això només és un exemple
de com és la vida que Kabul.
És una ciutat realment molt, molt caòtica.
I deies que en lloc, en canvi,
per treballar-hi, perfecte.
Almenys el periodisme, sí?
Home, com a periodista,
el fet d'estar en un país
que, diguem,
plega l'atenció mundial,
perquè és així,
jo realment em considero una privilegiada.
És molt interessant
i, a més, la possibilitat
d'explicar de primera mà
què està passant allà, no?
Ella farà aquestes conferències,
ha fet aquestes conferències
a Afganistan més enllà dels talibans.
Què és el que expliques
en aquestes conferències, Mònica?
Doncs l'objectiu de la conferència
és una conferència molt didàctica
i l'he volgut titular
més enllà dels talibans
perquè als mitjans de comunicació
normalment només es parla
dels talibans
i les tropes internacionals a l'Afganistan.
Però la situació en el país
és molt més complicada que això,
com, per exemple,
que importants senyors de la guerra
actualment ocupen llocs de poder
al govern i al Parlament afganesos,
cosa que està hipotecant
i que hipoteca el futur del país, no?
És a dir, la idea seria fer
una conferència molt didàctica
que la gent,
quan miri les notícies de l'Afganistan
a la televisió o als diaris,
doncs pugui entendre
i ser crític
en la lectura que pugui fer, no?
Perquè quina creus que és la visió
que tenim des d'aquí,
des de tot el conflicte
que hi ha a Afganistan?
Doncs jo crec que es dedueix a això, no?
Que els dolents són els talibans
i que les tropes internacionals
estan lluitant contra els dolents, no?
Però no se sap que l'OTAN
i els governs que tenen tropes
desplegades sobre el país,
entre ells i l'estat espanyol,
doncs estan donant suport
a un govern en criminals de guerra, no?
És un tema que es manté
un motisme internacional total
i que això fa que el país
no vagi enlloc, no?
Quan es parla de la corrupció
del govern afganès,
que tant s'ha parlat
als mitjans de comunicació,
la corrupció és només un símptoma, no?
El problema real
és la presència d'aquests senyors
de la guerra en instàncies de poder.
I la presència de les tropes espanyoles,
no sé, com ho valores?
És difícil, diguem-ne,
resumir la situació de l'Afganistan
en pocs segons o en pocs minuts.
Les tropes internacionals,
en principi, van ser ben rebudes
per la població afganesa
quan va acabar el règim dels talibans
l'any 2002,
però com a conseqüència,
d'una banda,
que la corrupció internacional
es va liar amb aquests senyors de la guerra
i dóna suport a aquests senyors de la guerra
en el govern,
i d'altra banda,
els errors continuos
per part de les tropes internacionals
bombardejant població civil,
això ha fet que a poc a poc
la població s'hagi posat en contra
de les tropes internacionals, no?
Però és un escenari molt complicat
en què jo crec que tots nosaltres
en som responsables
com a ciutadans d'un govern
que estem invertint molts diners
i que estem directament implicats
en tropes desplegades en el país.
També comentaves que un dels temes
és el burka,
no sé si potser es redueix massa,
potser a l'Occident només en parlem d'això,
només creiem que potser és el principal problema,
o potser de les dones,
però n'hi ha molts altres, segurament.
Doncs, de fet,
un dels objectius també de la conferència
és explicar la situació de les dones,
quina és la situació actual
després de la caiguda del règim dels talibans,
i també demostrar que el burka
realment és una anècdota,
en el país.
Jo mai cap de les dones afganeses
a les que els he preguntat
sobre els seus problemes,
cap ni una,
m'ha dit mai que el burka
sigui el seu problema,
tenint en compte en el context que viuen
i la seva situació a casa
o a la vida pública.
La Mónica,
a més a més de ser periodista
i treballar a l'Afganistan,
lluita molt pels drets humans, també.
Bé, l'any 2000,
que va ser la primera vegada
que vaig veig a l'Afganistan,
durant l'època dels talibans,
vaig fundar una associació
que es diu
Associació pels Drets Humans a l'Afganistan,
d'ajuda a les dones afganeses
i bé,
l'organització continua treballant
i continuen donant suport
a col·lectius de dones a l'Afganistan.
Quina tasca ho heu fet en aquests anys?
Quina tasca ho heu fet?
Doncs inicialment van començar
donant suport a escoles clandestines
per a dones i per a nenes,
perquè els talibans
van prohibir l'educació a les dones
durant el seu règim.
Després van continuar amb educació,
actualment estem treballant
amb dos dels col·lectius més vulnerables.
D'una banda,
estem donant suport a dones
que estan empressonades,
que estan a la presó,
i també a víctimes de guerra,
donant-los suport psicològic
i també intentant fomentar
la reconciliació entre ètnies
i, per últim,
intentant crear un grup de lobby
per impulsar un canvi polític a l'Afganistan.
Per tant,
una tasca important,
deu-n'hi-do,
deu-n'hi-do la tasca
que a més a més
des de la fundació
estan fent a l'Afganistan.
Mònica, a més a més,
l'any passat per rebre un premi,
m'imagino molt significatiu,
el premi Juvion Guita de Periodisme.
M'imagino que,
vaja,
especial il·lusió et va fer.
Doncs la veritat és que sí,
a més jo estava a l'Afganistan
i la veritat és que no m'esperava
que em poguessin guardonar
amb aquest premi,
em va fer molta il·lusió,
realment.
A més,
però el significat especial,
m'imagino que té,
de Juvion Guita mateix,
el seu fill que va morir,
o vaja,
ho van matar
mentre estava exercint de periodista.
Doncs sí,
a més,
quan estàs a l'Afganistan,
clar,
tu envies les cròniques des d'allà,
però penses,
bueno,
la gent t'està seguint,
realment,
la gent llegeix
o escolta el que dius
i rebre el premi,
doncs,
és un reconeixement,
no?,
que quan estàs a l'altra punta de món,
doncs,
realment,
et fa molta il·lusió
i que t'anima a continuar,
no?
Ara ja fa molts anys que hi ets,
el teu projecte és continuar-hi anys,
és a dir,
tu ja estàs a gust a l'Afganistan?
A mi m'agrada treballar a l'Afganistan,
tot i que la vida allà,
com he dit abans,
no és la millor.
La meva idea és continuar,
tot i que jo sempre dic
que és difícil fer plans a l'Afganistan
i a mi personalment
no m'agrada fer plans a l'Afganistan
perquè un dia per l'altre
les situacions poden canviar,
pots portar-te a un ensurt
i mai no saps què pot passar,
no?
Però la idea és tornar,
de fet,
torno la setmana vinent
i continuo allà.
I què és el més gratificant
d'aquesta feina,
creus tu, Mònica?
Doncs,
a mi com a periodista
és la possibilitat
de veure les coses
amb els meus propis ulls
i poder explicar-ho a la gent.
Jo crec que moltes vegades
el periodisme de carrer,
de viure directament
les coses
i explicar-les
com s'està perdent.
Estem a l'època d'internet
en què arriben les notícies
per agència
o per Google,
pots trobar qualsevol cosa
i es perd el periodisme
més humà
de contacte directe
amb la gent.
I el periodisme que es fa allà,
el periodisme vocal,
el que es fa allà,
com ho veus?
Com creus tu
que es treballa
amb total llibertat,
no?
Home,
jo crec que hi ha hagut
un gran canvi
tenint en compte
que durant el règim
dels talibans
les televisions
estaven prohibides
i els mitjans de comunicació
estaven prohibits.
Actualment hi ha
més de 20 canals
de televisió
i és només un exemple
de com la situació
ha canviat.
Jo crec que realment
els periodistes locals
estan fent molt bona feina
i en general
excepte la religió,
que és un tema tabú
que ningú no el pot tocar,
jo crec que hi ha
força llibertat
de premsa.
també cal tenir en compte
que l'Afganistan
és un país
especialment caòtic
i això també ajuda
que ningú no controli res,
que té la seva part positiva
però també la seva part negativa,
lògicament.
La conferència
ara n'has fet
un al matí
amb els més petits
a la tarda,
n'hi ha una a les 7
oberta al públic
en general.
Comentàvem abans
que canvia una miqueta
el format d'una cap a l'altra.
A la conferència dels joves
l'objectiu és que
acostar una mica
a què és una guerra
perquè moltes vegades
els joves
veuen les guerres
a la televisió
o a les pel·lícules
i sembla com una cosa
d'acció,
de ficció.
Intentar acostar-los
què vol dir
una guerra realment
i tot el que suposa
una guerra
perquè fa patiment
o a destrucció.
La conferència
dels adults
va més centrada
a entendre
els interessos
geostratècs
de l'Afganistan
i també
per què la situació
o per què les coses
no acaben d'anar-hi bé
en el país.
I en aquests anys,
Mònica,
com creus que ha canviat
la manera d'explicar
què és una guerra?
És a dir,
perquè potser fa 10 anys
no teníem
les noves tecnologies
que tenim ara.
Ara,
per exemple,
les rebotes
que s'estan vivint a Egipte
les estem seguint
minut a minut
a través de la televisió,
d'internet,
del Twitter,
del Facebook.
Com ha canviat
la manera d'explicar-ho?
Home,
jo crec que els joves,
almenys per la reacció
que veig jo
en aquestes conferències
ja estan massa basats
a veure imatges d'això,
d'atrets,
de guerra general,
de bombardejos
i com que no els acaba d'afectar.
Però després,
quan els hi mostres
l'altra cara de la guerra,
que és, per exemple,
les víctimes civils,
que això normalment no surt
i els hi expliques
que les imatges
que els estàs mostrant
són imatges reals,
doncs com ho veuen
d'una altra manera.
O els expliques detalls
com que, per exemple,
com a conseqüència de la guerra
que avui les va quedar
sense el sistema elèctric,
l'electricitat
una cosa tan normal aquí
que l'utilitzem per totes les coses,
per la vida diària,
doncs com a conseqüència
d'aquesta guerra
no hi ha electricitat.
Llavors comencen a pensar
que això,
la guerra no és un joc,
sinó que realment
les guerres
tenen conseqüències greus
i a més per tota la vida.
Doncs interessant,
la conferència
de la Mònica Bernabé
aquesta tarda
a partir de les 7
va poder seguir
el queixó a Fórum Tarragona,
l'entrada per tothom,
evidentment lliure
i, vaja,
és interessant venir
per escoltar el seu testimoni.
Mònica,
moltíssimes gràcies
i que acabi d'anar bé
a aquesta última conferència.
Deies que és l'última avui,
després d'aquest tour
que has fet per Espanya.
Doncs sí,
esperem que vingui molta gent,
la veritat.
A les 7 de la tarda,
gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
I el que farem,
com sempre,
amb el Carles
és repassar tota la programació
que hi ha aquesta setmana.
Comencem aquest dilluns
amb la conferència
amb la Mònica
a partir de les 7 de la tarda,
però tenim altres coses,
Carles,
concretament ja dimecres.
En efecte,
dimecres tenim
la segona conferència
del cicle
de biografies històriques
centrada en la Guerra del Francès,
que com sabeu
és una iniciativa
que arriba
a totes les institucions
de la ciutat
i que va dedicada
a Manuel Godoy,
l'amic de Carles IV,
amb el doctor
Emilio Laparra.
El dijous tenim
una conferència,
no sé si dir-ne conferència,
trucs de màgia,
matemàtiques,
clar,
en relació,
diguéssim,
amb l'exposició
que tenim de matemàtiques,
o totes les coses alhora.
Fernando Blasco,
que és un matemàtic,
diguéssim,
que té el vessant,
vaja,
té uns quants
màsters
i doctorats
i aquelles coses,
però al mateix temps
també és una persona
que fa màgia,
que té
molt de sentit
de l'humor
i amb altres formats
que l'hem tingut aquí
en altres ocasions,
en curs de mestres,
ha funcionat
molt bé
i esperem,
hem buscat
aquestes conferències
justament
per l'exposició
de números
i realment
no sé què farà,
però és molt
recomanable.
L'últim cop
que va estar aquí
ens va comparar
o ens va aportar
un llibre de màgia
editat
a principis de segle
a Tarragona
justament
i va dir que trauria
alguns trucs,
ell els trucs que utilitza
són de cartes,
són matemàtics,
són de números
i va dir que trauria
alguns trucs
d'allí.
I després,
el cap de setmana
escribo,
que escribo,
vam entrevistar
la setmana passada
els dos actors,
tornem a tenir
dues sessions
a les sis
del vespre
i tenim
unes entrades
de franc
per qui vulgui
trucar
a la ràdio.
Seran
deu entrades,
és a dir,
cinc dobles
i podeu trucar
des d'avui
fins divendres.
Jo ho sabeu,
podeu trucar
al 977
24
47
67,
podeu deixar
el vostre nom
i podreu venir
a recollir
aquestes entrades.
Què tal
aquest cap de setmana,
per cert?
Aquest cap de setmana
fantàstic,
vaig estar
el dissabte
i realment,
és a dir,
el teatre
de text
per nens
n'hi ha poc.
Jo quan portàvem
poca estona
els actors parlant
i va sortir
la paraula
onomatopeia
vaig dir,
Déu-n'hi-do,
van forts,
és a dir,
no rebaixen nivell.
I la gràcia,
i a més,
jo crec que com a diants
això s'ha fet molt bé,
és no tractar els nens
com a tontos,
diguéssim,
al contrari,
i pensar que,
si no entens
el que és una onomatopeia
ja t'ho explicarem.
Però realment
això ens interessa
molt a nosaltres,
és a dir,
sabem,
o sigui,
que sigui pedagògic,
però mantenint,
diguéssim,
un criteri
d'una certa alçada.
Per tant,
aquesta setmana
conferència relacionada
amb els actes
que es comemoren
a Tarragon
al bicentenari
de la Guerra del Francès,
tenim la conferència
espectacle
relacionat
amb els números,
tenim l'escriva
al cap de setmana
i avui a les set de la tarda
la Mònica Bernabé,
periodista,
l'única periodista espanyola
a Afganistan
que informa,
doncs,
des d'allà
del conflicte
que s'hi està vivint.
Carles,
gràcies
i fins la propera setmana.
Fins dilluns que ve.
Que vagi bé,
ja ho sabeu,
el 977-24-47-66,
ja us anirem informant
al llarg de la setmana.
Tenim aquestes 5 entrades dobles
perquè pugueu venir
al cap de setmana
a veure
les dues últimes representacions
d'aquest espectacle
de comedians.
Gràcies,
doncs,
Josep Ardila,
amb Joan Maria Bertran
a la part tècnica,
avui ens han fet arribar
a l'espai del Caixa Fòrum
des del mateix intret,
des del carrer Colom
número 2,
des del centre
de la ciutat de Tarragona.
Aix.